El mapa no és el Territori

-Doneu la volta al full que teniu al vostre davant si us plau i mireu-vos-el un moment- els va dir el professor sabent que aquell exercici els podria fer pensar molt de cara al futur. La classe sencera estava expectant perquè no sabien què esperar d’aquell professor nou que havia entrat a la classe feia 5 minuts amb un somriure a la cara.

El Jaume tenia un mapa de Brasil desactualitzat, del s. XV, al seu costat; el Jordi tenia un mapa polític del Brasil actual; una mica més lluny, l’Anna, en tenia un de físic; i just al seu costat, la Laia tenia un Atles maquíssim. Els mapes s’anaven repetint en tots els alumnes de forma aleatòria.

-Tenint en compte els mapes que teniu al davant únicament, digueu-me 3 ciutats del Brasil- els digué el mestre. Ràpidament es van posar a buscar entre els seus mapes i alguns alumnes van poder contestar correctament, com el Jordi i la Laia i alguns no sabien on buscar i es posaven nerviosos. Buscaven complicitat amb altres companys amb mapes idèntics i esbufegaven.

– Ara, busqueu un riu de Brasil, si us plau. L’Anna es va posar molt contenta, la Laia estava que ni s’ho creia i altres companys es tornaven a posar nerviosos.

-A veure si em podeu dir quantes províncies tenia Brasil al s.XV. Havia arribat el moment del Jaume…estava contentíssim! Sabia exactament que tenia 27 províncies, i va veure que uns quants companys més també ho sabien. Es van mirar i van picar-se l’ullet….La Laia estava flipant perquè podia contestar totes les preguntes del professor.

-I, per últim, em podeu dir quin és el país més gran de Sud-Amèrica? La Laia va cridar exultant: Jo la sé!!!!! i es va quedar sola…era l’única persona de la classe que sabia la resposta i,que, de fet, les havia pogut respondre totes!

El professor va donar per finalitzat l’exercici i es va dirigir als seus alumnes.

-Com us heu sentit respecte les preguntes que us he fet? La classe es va tornar un orgue de gats i els va haver de fer callar amb un shhhhhhhhhhhh. -D’acord, ja sabia que l’exercici portaria cua, però feu una mica de silenci si us plau. L’exercici que us he fet fer és l’inici d’una aventura, nova per vosaltres, però que s’anirà repetint cada any al col.legi. Us l’explicaré:

Brasil és la realitat i els mapes que teniu cadascú de vosaltres és la vostra visió personal i subjectiva del món.

Com molt bé us heu adonat de seguida, teníeu una sèrie de limitacions depenent de la pregunta que us feia i del mapa que teníeu davant.També heu vist com persones que teníeu mapes iguals, teníeu més tendència a sentir-vos iguals i a fer pinya. Hi havia gent com el Jaume, que tenia un mapa desactualitzat, segurament molt útil en algun moment de la seva vida, però totalment inútil o limitant a la seva vida actual. El Jordi i l’Anna tenien mapes amb visions limitades i amb un zoom bastant estret. I finalment, hi havia la Laia. La Laia, va acabar l’exercici contentíssima ja que movent-se per l’atles podia escollir en qualsevol moment, el mapa més adeqüat a les meves preguntes.

El professor va veure les cares dels estudiants, estorats, com volent dir…i de què serveix tot això que hem après?

Doncs això que havien après era una de les bases principals de la PNL (ProgramacióNeuroLingüística)…EL MAPA NO ÉS EL TERRITORI. Cada persona del món té un mapa, una visió única del món, que és el que ens fa especials però a la vegada fa tan difícil la comunicació. La PNL ens dóna un atles sencer per millorar les relacions i la comunicació amb els demés…

i demà…seguirem per aquest camí…o per un altre…