El 14 de novembre de 2012…

Avui és dimecres…no toca post, però ahir la Mariona va veure el video viral del nen prematur que fa furor a les xarxes socials i que ens va compartir la Sílvia Oliveras, i que menciono perquè va pensar en nosaltres en un dia com aquest…

I el poso avui perquè és un cas excepcional…i perquè no l’he escrit jo…l’ha escrit la Mariona…gaudiu-lo…i emocioneu-vos…és en primera persona…de la protagonista del dia…

“El 14 de novembre em vaig llevar a les 4:30 del matí. Em feia mal de panxa, pensava que tenia diarrea, i vaig anar al lavabo. Al cap d’una estona i mig adormida, vaig reconèixer que eren contraccions, que s’assemblava molt a la sensació que havia tingut amb el part del Martí. La por, i la vergonya em van fer tornar-me a estirar i fer veure que no passava res. Al cap de mitja hora de contraccions seguides i el cap a punt d’explotar-me ( els pensaments ja no paraven de cridar que anés a l’hospital) vaig despertar l’Enric. Aquesta història ja coneguda, va fer que truquéssim corrent el meu pare perquè es quedés amb el Martí i vam sortir disparats. A les 6:15 érem a la sala on la comadrona confirmava que en Nil volia sortir i em deia: de quan estàs? Gran pregunta, jo pensava que estava de 35 i l’enric deia que 34. No era el mateix. 2 protocols diferents, dos riscos. La cara de la llevadora em feia tremolar….una setmana abans m’havia deixat la libreta del ginecòleg al forn de pa Jorba i no ho sabíem exactament. L’Enric la va anar a buscar. Quan va tornar em va dir que inclús l’hi havien donat esmorzar, i tenia la llibreta. Segons els càlculs 34+5.

Em van explicar el procediment: el Nil necessitava una punció per madurar els pulmons, jo medicació per parar les contraccions. I cap a l’habitació.
Les contraccions van parar, i el pediatra em va dir que si el Nil esperava 24 hores perfecte, perquè li podrien posar la segona injecció i no hi hauria perill.
Temps per respirar…
A les 4 de la tarda, i en plena conversa pre-electoral, vaig sentir que em pixava…
El Nil, sí o sí volia sortir, i havia trencat aigües… El no verbal dels professionals quan les coses van maldades és un mapa. La llevadora fotia una cara…
Havíem de saber el pes, si pesava menys de 2000kg marxava amb ambulància a un altre hospital, sinó em podia quedar. L’eco va dir 2,500, em quedava.
Després de patir, tenir por, sentir culpa i no poder aguantar més, el Nil va néixer a 3/4 de 10 del dia del meu aniversari. Me’l van posar als braços i em va semblar el nen més preciós del món i se’l van endur de pressa…
A les 6 del mati, vaig anar a la sala de les “capsetes”. Ja m’havia oblidat del meu postpart, i ja no hi tornaria a pensar mai més…em vaig rentar les mans, em vaig posar la bata verda i les sabatilles i el vaig agafar.
És impactant posar-lo al canviador i veure’l petitó, i posar-lo al pit i preguntar-te què vas fer malament i què podies haver fet perquè no hagués passat…
Pit, lactància, mètode cangur fins que tenia pipí, el pip pip pip del saturador quan es movia, bolquers 0 extra petit doblats, la cara de l’Enric que li feia inclús coseta agafar-lo per si se li trencava…i una fortalesa interior que no sé d’on surt, però que permet, malgrat tot, tirar endevant. Bilirrubina massa alta, llum fluorescent, sonda pel nassarró, via al braç amb suero, tornar a començar amb l’alimentació perquè no digeria bé i el van deixar 12 hores sense menjar, perdre pes, perdre pes, seguir perdent pes quan ja no tocava, via al crani, metges que es miraven perquè no estaven d’acord amb el que havia fet el metge del torn anterior…4 dies, i 80grams menys encara. Tocar fons. Croissants de xocolata a les 7 del matí en una granja al costat de l’hospital. Mirar el Martí: plorar. Adonar-me que tenia dos anys justos i que l’havíem deixat amb els avis i ja feia 7,8,9,10 dies… I anar-lo a buscar a l’escola, mirar a la mestra, posar-me a plorar, posar-se a plorar ella, notar que tenia la meitat del cor a la sala de les “capsetes”, pensant que la meva escalfor l’ajudava i la necessitava, i mirar el Martí i dir-li: a tu també t’estimo moltíssim, i anar a veure un pis buit, preciós, fred. I dir-li a l’Enric que era un cagarro i que no em volia mudar. I ell parar el cotxe i dir-me: Prou. no et penso fer cas, aquest pis és fantàstic i el lloguem. Gràcies Enric, per mantenir-te ferm i amb el cap clar… I tibar del carro.
I llegir els seus posts i saber que en part, eren per mi…
I amics que venien i eren l’espatlla perfecte i feien les millors abraçades.
I la meva mare. Gràcies. Perquè vas viure a casa nostra i vas ajudar-nos a seguir fent normal el dia a dia del Martí. I gràcies pare, perquè vas ser-hi cada vegada que t’ho demanàvem.

Tant patir, tant estimar, tant sentir, tant, que se’m va quedar enganxat a dins i no sortien les paraules, i el video del nen prematur que ha conmogut el món ha fet que les tragués…


Cada mirada, cada segon del video, pels que hem tingut nens prematurs és conegut. Cada història és única, és cert però totes elles ens expliquen la increïble força de la vida, per ella mateixa.

La meva amiga Mire va tenir una filla prematura. Molt prematura. Quan va néixer el Nil, la vaig començar a admirar. I a entendre.”

I per acabar…una foto del nostre prematur…el Nil…que ha fet 12 mesos…1 anyet…uffffff…

575395_10202562424447039_543399076_n

Anuncis

3 thoughts on “El 14 de novembre de 2012…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s