Calm before the storm…

039396b116daf1c18e3fe11c20d8eff8Avui tinc un d’aquells dies, dijous, que m’he llevat i quan he començat a pensar de què volia parlar al blog, no tenia gens clar quin tema tractar…

I com que no tenia cap tema present ni passat recent…ni passat no recent…de cop, m’ha vingut al cap un tema futur…o condicional…espero….Tal i com dic al títol, la “calma abans de la tempesta”. A què em refereixo amb això? Doncs que ja fa uns quants dies, potser un parell de setmanetes, que m’arriben uns inputs externs una mica desagradables i que, de moment (i toco fusta, ferro i tot el que pugui ser tocable i útil per evitar-los), encara no han arribat a casa…són la “passa”. DEFINICIÓ: malaltia epidèmica i gairebé pandèmica que sol “passar” entre els mesos d’octubre i abril (quan fa fred) i que comencen vés-a-saber-com però es propaguen amb una rapidesa que riu-te’n de les epidèmies zombies de les pel.lícules. Conta la llegenda urbana que un dia un nen/a va estornudar en una llar d’infants, un llunyà dilluns d’octubre i va començar el terror…

Vagi on vagi sento que hi ha nens i nenes malalts, i pares, i mares, i mestres, i…tothom s’està posant malalt!! A l’escola…a la llar d’infants…a l’escola de música…a tot arreu…és terrorífic! En la varietat hi ha el gust: refredats de vies altes, vies baixes, més baixes, més altes, mitges, gastroenteritis (que és mal de panxa i cagarrines bàsicament), bronquitis, bronquiolitis, qualsevolitis, tos, mocs, vòmits, tot barrejat amb variants infinites i febre…tot acompanyat de febre. O sigui que jo ja estic aprovisionant Dalsy (per si arriba la fi del món), “toallitas”, mocadors de paper, més mocadors de paper…i ho tinc tot a punt per l’apocalipsi de ” la passa”.

El pitjor de tot és aquesta maleïda calma…avui estan bé, però a la primera tos ja penses: “Ok, ja està! ja han caigut!”. Si la caca és massa tova: “Apa…gastroenteritis” i així anar passant. Els vaig a buscar al llit (bé, al Martí no, que el tinc al costat i si vomita o estossega ja me n’adono instantàniament) i reso perquè no tinguin els ulls enganxats de lleganyes o el nas ple de mocs o si els sento el xiulet del pit des del passadís!!!

I així anem passant cada dia, amb aquella calma que només els pares i mares coneixem…aquella calma de “és-impossible-que-si-en-una-classe-de-25-nens-n’han-caigut-20-el-meu-fill-no-caigui”...aquella calma de “com-puc-estar-tenint-tanta-sort-alguna-altra-cosa-em-passarà”…i aquella calma que només trenca algun estornut de matinada o aquell despertar amb tos…

Nosaltres, a casa, el Martí va vomitar un cop i va tenir una mica de cagarrines un dia, i, per tant, jo ja ho dono per passat…ja compta!! i la meva dona, la Mariona, també ha estat toveta…ja compta!! Ara quedem el Nil i jo…aguantant…un dia mocs…un dia lleganyes…un dia tos…un dia mal d’ossos…però aguantant…i el que és més: qualsevol malaltia que no inclogui deixar d’anar a l’escola/llar d’infants és lleu!

El meu temor principal d’aquests dies és rebre “la trucada de l’escola”. Una trucada de l’escola és l’equivalent a trobar-se una notificació de carta certificada de trànsit a la bústia…res de bo!

Per tant…qui dia passa, any empeny, i si he llevat els nens, tenen un volum de moc i de tos acceptable, una temperatura de menys de 37 graus i poden caminar…cap a l’escola…i esperar no rebre la trucada (NOTA MENTAL: si la pel.li “The Ring” feia por perquè rebien una trucada i al cap d’una setmana morien…espereu-vos a rebre la trucada de l’escola per dir que vagis a buscar el nen/a…això sí que és terror)  per anar-los a buscar a les 16:30 i les 17 hores. I un dia més que hem salvat!!!

i jo…de moment…segueixo el dia amb aquella calma tensa…calma d’abans de la tempesta…d’aquella que saps (creus) que en algun moment s’acabarà…l’apocalipsi “passa” ha començat i nosaltres, de moment, ens el mirem de costat…i que duri!

Anuncis

2 thoughts on “Calm before the storm…

  1. El pànic comença quan l’encostipat ja està instaurat i els mocs són acceptables però la cara és d’aixafamenta. No hi ha febre però en qualsevol moment pot fer aparició. Llavors saps que la mestra tindrà un ull tot el dia sobre el teu fill i una mà al telèfon.
    I tu el telèfon al costat esperant la trucada… i l’angoixa més gran: encara no ha trucat, segur que quan m’aixeco truca… no passa de mig matí que ha trucat. I tens aquell ai al cor fins a les 17h.
    Això sí que és angoixa pura!
    Espero que acabeu de superar l’hivern 🙂

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s