De cops i cops…i altres cops

foto4Avui toca post d’aquells que són típics de pares que ens considerem patidors…oi Carlos Escudero? Segurament et sonarà una mica tot el que hi diré…
Resulta que quan els nens van creixent i es van fent autònoms, cada vegada, els pares patidors, hi veiem més perills al seu voltant (l’agost de l’any passat ja vaig dedicar un post al moment que el Nil passava de gatejar a caminar, i, en concret, a la facilitat per donar-se cops que tenia!).

Doncs bé, actualment, el Nil té gairebé un any i mig, i ja no camina…corre, i a més ha crescut…ell, i la seva facilitat per donar-se cops. I és clar, a mi que m’agraden tant les fórmules matemàtiques per poder teoritzar sobre les coses que els passen als meus fills…doncs ja n’he trobat una altra:
“La força del cop que es donen és directament proporcional a la velocitat i a la inèrcia que porten (bàsicament si són o no són molt animals, i si tenim en compte que els meus fills són com aquelles joguines que els dones corda i que quan els tinc a coll i els deixo a terra, es posen a córrer cap a la direcció on els deixo fins que se’ls acaba la corda o s’acabi el món…que no sé què passarà abans!), a la seva manca d’habilitat i a la seva alçada corporal”.
I ara mateix, el Nil, està en un dels màxims d’aquesta fórmula perquè la combinació de les tres variables és gairebé perfecta, ja que s’ajunten les seves ganes de córrer i la seva alçada amb una manca d’habilitat més que evident. La prova evident de tot això és el “careto” que porta!

Resulta que la setmana passada, mentre la Mariona i jo esmorzàvem tranquilament a la cuina (que, de vegades, ho podem fer i tot), el Nil estava menjant/trencant/fent miques unes galetes. De cop i volta, el Martí, ens va cridar des de la nostra habitació (la sorpresa hauria estat que ens hagués cridat des de la seva. Si segueix així la canviarem i hi farem un traster!) i el Nil com a bon i curiós germà petit, se n’hi va anar corrents. Ja us podeu imaginar la combinació guanyadora: nen corrent, una lleugera inhabilitat de coordinació, una alçada respectable i s’hi suma que l’habitació estava a les fosques i un llit baixet de fusta amb uns cantos respectables…Resultat esperat: un impacte frontal (del Nil) al “canto” de fusta del suport del tatami i el futon on dormim. Només cal veure la foto que acompanya el post per obtenir-ne el resultat visual.
Quan vam sentir el plor del Nil, vam anar-hi corrent perquè no era normal, vam obrir la llum de l’habitació, i allà estava, palplantat davant meu amb la cara plena de sang. (NOTA: plena, plena, potser no, però jo tinc una lleugera tendència a fer-me pel.lícules mentals una mica “gore” quan els meus fills es poden fer o es fan mal, i llavors, els veig en totes les situacions alternatives i una mica tarantinianes de què podria passar si els succeïs la situació que tinc a la ment. En el cas que estiguin a prop d’un barranc, al costat d’una carretera plena de cotxes, o a prop d’un gos ferotge…ja us podeu imaginar, o no, què em passa pel cap, fins que torno a la realitat). Doncs bé, el Nil estava allà, ple de sang i com que no sabia d’on li sortia, el primer que vaig mirar és que tingués els dos ulls, perquè la seva tendència innata, més el pes del seu cap, fa que totes les caigudes siguin des de la boca cap amunt. Li vam rentar la cara i vam descobrir un tall a l’alçada del nas entre els dos ulls. Un cop rentat, feia una mica de fresa, però els dos globus oculars restaven intactes, i totes les seves dents de llet (les que té), també, per tant, el mal semblava menor…
Al cap de vint segons, el Nil, s’havia convertit en “El Hombre Elefante” perquè el bony que tenia entre ull i ull era digne de veure. I la Mariona el va agafar corrents i se’n va anar a Urgències…
…la resta és més fàcil…el tall era grandet i va anar d’un pèl que no li posen un punt. Li van posar aquella mena de tiretes que fan de punt i que havia de portar dos dies i li va durar dues hores…

O sigui…que si seguim la proporció de cops de les meves dues personetes creatives, ja em puc anar calçant. També és cert que si bé cada vegada correran més i seran més alts, també seran més hàbils. Només he de calcular quin moment serà el màxim de la fórmula matemàtica per ser conscient del meu moment màxim de patiment, que espero que no sigui infinit…

Només dir-vos que el primer títol que tenia pel post d’avui era “L’ase dels cops”, però aquest el deixaré per un de proper, i ja us avanço que estarà dedicat al Martí…

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s