No em puc creure que ja hagin passat 5 anys…

El Martí, el primer dia que va arribar a casa…

Ahir diumenge, a mitja tarda, el Martí ens demana “celo” per enganxar un pòster a la paret de la seva habitació. Un pòster dels Invizimals. Allà. Al mig de la paret. I l’ha penjat ell. El primer de, suposo, molts d’altres pòsters que penjarà. Segurament d’aquí a poc temps passarà dels Invizimals i hi posarà…vés a saber què. Però, el que em va sobtar és que, de cop, em vaig adonar que el Martí s’havia fet gran! Ja té pòsters a l’habitació…del que li agrada…s’està fent gran…molt gran…mare meva!!!

I avui, a la nit, ens n’anem a dormir, tard, amb la Mariona, i a la 1:11 el veig caminant pel passadís, rient, content, ja és el seu aniversari. I es tira al mig del nostre llit. Fa una mà sencera. 5 dits. I a la 1:11, de fa 5 anys, aquest pet bufat…neixia! Us ho juro. S’ha llevat a l’hora que va néixer ara fa 5 anys per recordar-nos-ho. Ens hem mirat amb la Mariona, i hem flipat! Quines “casualitats”…

De debò…encara no em crec que hagin passat 5 anys. Encara vivíem al “pis petit” que n’hi diu el Martí. El de la “piscina al terrat”. La Mariona i jo teníem temps. Molt temps. I de cop, arriba un nen de no gaire més de 3 quilos…i ens revoluciona el món. El nostre món. Una personeta que va fer que em replantegés la meva probabilitat de tenir un infart a nivells insospitats.

…una personeta…el Martinitu, el Martinikus, el Martineti, el Palet, el Martins, el Mister Martin…em sembla que, menys Martí, li he dit de tot!!!

…una personeta, mogudeta, mogudeta, però que amb el temps hem après que potser no ho era tant, sino que no estàvem acostumats a tenir un Martí per casa…

…una personeta que em va fer adonar que portava 38 anys sense somriure de veritat i, és que, quan vaig veure el seu primer riure, al pis petit, estirat a sobre del meu llit, em van agafar “agulletes” a darrera del cap de tant feliç com estava…

…una personeta que ha tret, treu, el pitjor i el millor de mi…ara crido, ara ploro, ara ric…i depèn del dia, més d’una cosa que de l’altra…

…una personeta que quan li dic si tinc pèl o no al cap, em diu que sí, però poquet i molt curt…que és mono ell…per no dir-me calb!!

…una personeta que em posa un coixí d’eriçó perquè m’estiri al seu costat abans d’anar a dormir i m’hi quedi una estoneta…o més d’una estoneta…

…una personeta que és tot cor, que abraça i fa petons com sino hi hagués demà…i també s’enfada com sino hi hagués demà…diguem-ho tot!

I és que encara no em crec que hagin passat 5 anys. Que m’estirava al llit i me l’estirava a sobre les cames amb els seus peus a la meva panxa i el cap li arribava just als meus genolls…i ara…de vegades m’ensenya com passar-me algun nivell d’algun videojoc de l’iPad. Mare de Déu…quins farts que ens farem de jugar a la Play!!!!! (muahahahahaha)

Amb 5 anys ha nascut, ha plorat, ha rigut, s’ha enfadat, ha estat fill únic, s’ha fet germà gran de cop quan tenia dos anys, s’ha fet superheroi (pel Nil), s’ha convertit en el meu Martí preferit del món mundial. I mentre escric això està dormint, al seu llit, la seva cabanyeta, ben tapat, amb el Mic al costat, el coixí d’eriçó mig deformat pel pes del meu cap,…i curiosament, hi penso, i ara, no m’imagino com seria la meva vida sense ell…el Martinet…el capgros…el capsigrany…el Martí…

…Martí, t’estimo que t’hi cagues i més…molt més…Per Molts Anys ninot!