2,365…fa 3 anys…

  Potser hi haurà coses que us sonaran. Sobretot si fa temps que em seguiu. Però és que cada vegada que s’acosta l’aniversari del Nilet em venen al cap els 2,365 quilos de nen que van néixer ara farà 3 anys. 3 anys!!!!! 

Quan ets pare el temps deixa de comptar-se de forma personal per fer-ho amb cada any que passa dels teus fills…I comences a recordar coses dient-te: “Ai sí, això és quan el Martí tenia 2 anys, o quan el Nil en tenia 1, o…el que sigui”. És la mesura de temps en anys/fills. I així ens entenem…

Fa 3 anys, un dia 14 de novembre, neixia, amb presses, potser massa i tot, un Nil, preciós. De debò. La primera foto que li vaig fer dins de la “capseta” on va ser 13 dies és senzillament per enamorar-se’n. Era menut, però perfecte, i amb un lleuger somriure que encara té. Un somriure que si el manté, tremoleu. Una mirada, lleugerament, molt lleugerament desviada d’un ull. D’aquelles que no saps perquè però t’hipnotitza. I només et deshipnotitzes quan, de vegades, quan no gestiona bé la seva frustració, t’etziba un bolet.

Un Nil, molt especial. Un Nil que em va canviar la vida. Va néixer just quan em quedava a l’atur. Em va frustrar un blog de PNL i em va fer néixer les personetes creatives. Ell sí que sabia el que es feia.

Un mestre per a mi. Jo li ensenyo cosetes, però sé que ell me n’ensenya tantes o més a mi. Un mirall. El miro. M’hi veig. Em recordo. No tinc a qui preguntar si jo de petit era tan rabiut com ell, però em sona que sí. Tant o més. I ell em mira i em veu. Ho sé segur. Hi sóc. Molt.

I ja des de fa dies, quan posem els nens a dormir, el Martí i el Nil, la Mariona i jo ens repartim. Tant se val. Ens estirem al seu costat fins que tanquen els ullets. I últimament, el Nil demana que abans de tancar els seus ulls marrons (cullons, i nosaltres que pensaven que seria verds!) m’estiri al seu costat. I jo baixo del llit del Martí, m’estiro al costat del Nil amb la cara a deu centímetres de la seva. I em demana que faci el ruc. I el faig. I s’esvera. Treu l’últim 1 % de bateria que li queda. I llavors, quan ja ha acabat de riure, es calma.

I jo, m’hi acosto més. Fins que els nostres nassos es toquen (sort que el meu és llarg). I noto com respira cada vegada més lent. Es relaxa. Se sent segur. Hi ha el seu papa. I em pregunta: “Papa, de vegades tinc por. Tu tens por?” I li dic que sí, que de vegades sí. I ell em diu que quan té por s’amaga a sota dels llençols i que tot i així no li passa. I que té por dels monstres. I jo, amb veu baixa, li explico que els únics monstres que entren a casa són els que riuen i si, alguna vegada se’n cola algun dels altres, ja me n’encarregaré jo o la mama. I que és normal tenir por i que estic molt content perquè m’ho explica. I l’entenc. A mi també em fan por alguns monstres. I s’adorm…

Per molts anys Nilet boniquet. Ets molt gran, però no corris. Ja sé que vols atrapar el Martí. Ja t’explicaré que no pots i, sobretot, que no cal…

Advertisements

2 thoughts on “2,365…fa 3 anys…

  1. Aiiii! Quina plorera m’acaba d’entrar. No puc llegir-te des de la feina perquè sempre acabo igual, i no aprenc. Aquestes estones a les fosques, al seu llit, entre paraules a cau d’orella i secrets i confessions, són el millor moment del dia.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s