Angines…

Resulta que tinc angines. Mal de coll, amígdales inflamades, pus al coll (“Papa, i si et cau el pus a terra?” és la pregunta que em fa el Martí), febre (bé, això no ho sé perquè no m’ho he mirat) i uns camions passant-me per sobre de l’esquena, les cames, els braços,… Això són les angines, per qui no n’hagi tingut mai o no se’n recordi.

Jo sóc un expert en això de les angines. I segurament, si retrocedim enrera en el meu blog, potser en tinc alguna entrada. De totes maneres, tot i tenir-les de forma recurrent i periòdica (cadascú es desestressa com pot!), ara, feia temps que no en tenia.

I ja està. Ho havia de dir. Spam de pena. Perquè les penes, compartides, són menys penes. Així que si algú vol explicar les seves, avui, és el dia.

Apa, vaig a estirar-me al sofà, després de dinar pa torrat amb pernil dolç i formatge, amb la manteta de Peppa Pig, que abriga molt, migdiada, antibiòtic, ibuprofè (o Dalsy, estic temptat) i cap a buscar els nens a l’autocar. Em sento un super-heroi. Just com es devia sentir la meva mare. Sóc pare. Sóc un pare amb angines.