La primera vegada…


El món està ple de primeres vegades. N’hi ha un munt. Només hem d’estar atents per veure-les i per viure-les. I quan tens fills, es multipliquen. Els fills no, les primeres vegades!

Quan naixem, els dies estan plens de primeres vegades i, a mida que anem creixent, van quedant en un segon terme, entre segones vegades, terceres vegades, hàbits i rutines, i, llavors, quan un dia ens pregunten quan és l’última vegada que hem fet alguna cosa per primera vegada, ens quedem amb cara de pa i no sabem què contestar.

I avui és un d’aquests dies. Un dia de primeres vegades. Pel Martí. Avui és el primer dia que es queda a dormir a casa d’un amiguet. A casa del Gerard. A Fonollosa.

I tan emocionat que s’ha llevat més d’hora del normal. Està més emocionat que el dia que va marxar de colònies. Porta una nota per a l’escola. Un somriure que no li cap a la cara. I demà, quan l’anem a buscar a l’escola, ens ho explicarà tot, amb pèls i senyals. Molts pèls i moltes senyals, que si algun cosa fa el Martí, és xerrar. Pels colzes, pels descosits, a sota l’aigua. És molt maco ell.

I resulta que tot això passa el dia que la Mariona es queda clavada. Lumbàlgia. És el que té fer diumenge el diumenge. Fer molt diumenge. Endreçar l’inendreçable i en un dia. I, és clar, les lumbars tenen un límit…

El Martí, és tan bonic que li va dir que demanaria per Reis que la mama no tingués mal d’esquena. Esperem que ja no en tingui el dia de Reis…estem a maig!!!!!!

El Nil, encara no té clar què és això del mal d’esquena i segueix saltant a sobre d’ell com un animal. Com sino hi hagués un demà. Vivint al límit. Ell, i tots els de la seva vora. Maquíssim també.

I avui, entre formació i formació, entre Igualada i Manlleu, acompanyo la Mariona a urgències. Tot es queda en “algu” muscular. Per sort. Uns dies de repòs i de medicaments variats. De fet, hem sortit d’urgències i portava tants relaxants musculars que li quedava ben poquet per semblar una medusa…

I, és clar, havia dit que avui era un dia de primeres vegades. La del Martí a casa del seu amiguet Gerard, però també la de la Mariona, la primera lumbàlgia. I la meva, començant una formació de treball en equip a Manlleu.

Només cal posar atenció a aquestes primeres vegades. I hi ha primeres vegades i primeres vegades. De totes n’hem d’aprendre. Cada dia n’hi ha moltes. El dilluns més “normal” pot ser un d’ells. I dimarts. I dimecres. I…

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s