L’altre dia, la nostàlgia, un passadís, i els Germans Marx…


L’altre dia, el Nil, es va passar la tarda tocant la bateria. Cap novetat. És el nostre dia a dia. El nostre tarda a tarda. Toca 10 minuts. En descansa 1 i hi torna. 

L’altre dia, jo no hi era a la tarda. Vaig arribar tard. Molt tard. Els nens ja dormien. Tots dos. I la Mariona em diu que el Nil ha caigut. Per variar. És molt amic de la gravetat. Ha caigut tocant la bateria. Ha caigut del seient i li ha caigut la caixa (o un tambor) a sobre i li ha fet una bona rascada a la cintura. Li ha posat dues tiretes màgiques i aquí s’acaba el mal.

L’altre dia, el Nil es desperta dient que li fa un mal terrible la cintura. Ens sent discutir amb la Mariona. Plora molt. No es pot adormir. L’agafo i ens posem d’acord amb la Mariona que, entre la caiguda de la bici i aquest cop, potser té una mica de por. El portem a la nostra habitació. Perquè estigui millor. I perquè el Martí, pobret, pugui dormir sense els plors i crits del seu germà.

L’altre dia, amb el Nil al llit, no hi havia manera que s’adormís. Es retorçava de dolor i ja ens plantejàvem anar a l’hospital perquè descartessin si tenia alguna cosa que se’ns havia passat. I de cop, l’agafo. Me’l poso a coll. I començo a caminar pel passadís. A les fosques…

L’altre dia, vaig estar fent un exercici de nostàlgia. Mentre passejava amunt i avall, escoltant com es movien algunes rajoles del passadís, algunes de la cuina i algunes del menjador, em venia al cap quan el Nil va néixer i el passejava amunt i avall. Feia el mateix, però pesava 10 quilos menys. Fa més de 3 anys.

L’altre dia, recordava com de bonic és que els meus fills es relaxin i s’adormin mentre camino. Tot fosc. Tot és tranquil. El Nil es mou cada vegada menys. Només alguns calfreds que li agafen just abans d’adormir-se. I me’n recordo que això és el que em deia que aviat el podria deixar al bressol perque ja s’havia adormit. I quan parava, aixecava el cap de la meva espatlla, i em mirava amb els ulls plorosos i em deia: “Papa, camina una mica més.”

L’altre dia, després d’un intent de deixar-lo al llit, vaig haver de tornar a caminar una bona estona. Passadís amunt i avall. Parlant fluixet a la seva orella. Caminant gairebé com si ballés, perquè el moviment fos fluid. Perquè és calmés. Perquè s’adormís. I quan es va adormir, vaig anar al llit, al costat de la Mariona. Em vaig posar un coixí a la paret i em vaig mig estirar amb el Nil a sobre. Amb el seu cap a l’espatlla. Com quan tenia mesos, però ara, eren anys, i més quilos, i més escalfor, i més amor. Tot això va a més.

L’altre dia, vaig estar fent un exercici de nostàlgia. I em sembla que el Nil…també…

PS: Dues hores més tard, amb tots 3 dormint al llit, s’acosten unes passes, i veiem el Martí: “Papes, vull dormir aquí”. Mig plorós. “Va, Martí, posa’t al meu costat”, li diu la Mariona. I dormim, com podem. La Mariona. El Martí. El Nil. I jo. I penso: “Comprar un llit de 2 metres x 2 metres va ser una gran idea”. I no puc deixar de pensar que un dia, això no hi serà. I tinc nostàlgia del passat, del present i del futur que no serà. I somric…

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s