Connexions (el gomet verd)…


Diumenge, ahir, vam anar a un lloc, a Dosrius, anomenat El Bosc Vertical. NOTA: abans que algú es pensi que és un post promocional, ho desmenteixo, no ho és. Bé, en tot cas, és un post promocional de la paternitat, de la connexió pare-fill, i es dóna la casualitat, o no, que va succeir allà. Aclarit això…segueixo…

…El Bosc Vertical és al mig del bosc (un 10 pel “naming” de l’empresa) i hi ha una sèrie de circuits a dalt dels arbres, de ponts, escales i tirolines (un altre 10 per l’empresa de “naming”). Un cop arribes, t’expliquen que hi ha varis circuits i uns gomets enganxats a la cabana de fusta perquè el nen o nena hi posi el cap i, et deriven cap a un o altre circuit. Sempre, depenent de l’alçada dels nens, com a medidor de la seva edat, que no de les seves habilitats. Però un cop dalt del circuit, em sembla força bé haver pujat només amb el Martí i deixat el Nil en un recorregut, menys vertical i més horitzontal…

Abans de començar ens expliquen les mesures de seguretat. Són brutals. És impossible quedar-se sense subjecció. Les mesures són perfectes. Molt ben pensades. Tot i que en un primer moment penso que no me’n recordaré de tot. Diguem que no sóc la persona més hàbil del món pel que fa a activitats manuals. I allà em trobo, escoltant instruccions, amb el Martí al costat i pensant que, la seva vida, allà dalt dels arbres, dependrà de la meva habilitat recordant mesures de seguretat…

Fem un petit circuit de prova i ens assenyalen el circuit definitiu que haurem de fer. I sí, és al bosc. I sí, és moooolt vertical. Jo sé que el Martí és molt valent i força hàbil grimpant. Jo, potser, no tant, i, em sembla, que, per la cara del Martí, es nota. La qüestió és que arribem a dalt de l’arbre i comencem el circuit, i, de cop, m’adono que només hi som ell i jo, i que jo, l’ajudo a cordar i descordar elements (que, no em feu dir com es diuen!) que ens mantenen segurs. Per un moment, passo por, en saber que és una metàfora de la vida. El Martí pren la seguretat que jo li dono i després ell fa el camí, sol. Només atent a la meva mirada. Tranquil.la ja a aquestes alçades, en descobrir que és impossible anar descordat.

Primer passa el Martí i quan arriba a l’altre arbre, em mira, m’explica com li ha anat i aguanta les cordes perquè no es bellugin gaire al meu pas. No sé si pateix per mi, o per ell, perquè si em passa alguna cosa es queda sol. La veritat és que és moníssim. I la connexió que s’aconsegueix, pare-fill és brutal.

Passem per llocs més fàcils, llocs més complicats (Hi va haver un moment que jo el vaig passar perquè ja l’havia passat el Martí, sino, no sé pas què hagués fet). Això de quedar-se penjat al buit i trepant per una malla de cordes a l’estil Spiderman, sembla molt fàcil però quan ets al mig, recordes que ha estat una bona idea portat calçotets…

Fem tot el recorregut i, el final, una tirolina, alta, la més alta que he fet mai, i la més alta que ha fet mai el Martí. Sense por. Només la suficient per no perdre el respecte a les alçades. Amb ganes de tornar-hi. Ens espolsem la pols que ens ha entrat a les sabates i ha embrutat els pantalons. Ens mirem. I somriem. I pensem que d’aquí a un any o dos, el Nil també es podrà penjar d’aquestes cordes. Quan no sigui mig. Quan sigui gran. Quan el seu cap passi el gomet verd de la cabana de fusta.

I sí, després pensant-hi, m’he adonat que va ser un exercici de deixar anar. De deixar anar el Martí. Que faci les coses solet. Jo el miro. Li dono seguretat. Ell ho fa. Li va anar molt bé. Però encara diria més: a mi, em va anar molt millor!

Anuncis

One thought on “Connexions (el gomet verd)…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s