Torna…

Avui dia 12 de setembre, els nens tornen a l´escola. I jo, torno a la feina. El mateix dia i crec que la mateixa barreja de mandra i emoció que tenen ells la comparteixo jo.
Els he deixat a l’escola i hem fet una festa. Bé, de fet, l’escola fa una festa. El primer dia és tradició. I cantem i ballem (d’acord, el Nil ja m’ha avisat que no en tenia ganes i que no ballaria ni cantaria). El Martí sí que ha ballat i mentre ho feia em somreia i em saludava amb la mà. I els acompanyo a classe…

El Martí a Víbries. I m’abraça molt i em fa petons. Es nota que em trobarà a faltar. I jo a ell. I em diu que porto unes sabates molt maques. I em somriu. I em fa peneta. El deixo assegut. Amb la bossa a sobre de la taula i la seva primera rascada a la mà que ja hem hagut de curar amb una mica d’aigua i de sabó. L’ajudo a buscar lloc a la seva nova classe. I somric. I somric a la mestra. I el Martí em torna a dir: “Ja marxes?”, i jo li dic que sí, que he d’acompanyar el Nil a la seva nova classe. I me’n vaig. I em giro i li dic adéu. I em mira amb aquella cara que li conec de content/trist i em fa adéu amb la mà.
El Nil a Marracos (és el que té portar els nens a Fonollosa, a l’Escola dels Dracs, que les classes tenen nom de dracs!). El Nil fa P4. M’hi estic una estoneta més. Llegeix-ho contes amb ell, assegut amb aquelles cadiretes de nans que tenen a la classe. Gairebé no m’hi cap el cul. Comencem amb un conte de Feres Ferotges. I el passa ràpid. I llegeixo un altre conte. D’animals, també. I de mica en mica va mirant els seus amiguets. I el deixo jugant amb dues vaques, a lluites, al costat del seu amic Quim. Sé que estarà bé. Ja és el seu segon any. Però és petit i a mi em fa peneta. M’aixeco i em diu: “Ja te’n vas?”, i jo li dic que sí, i li pregunto si estarà bé i ell em diu que sí, i tant!

A més, els prometo que com que és el primer dia, els pujaré a buscar a l’escola en cotxe. I m’explicaran com els ha anat. I els portaré berenar. Del bo. Amb molta xocolata.

La combinació de passar tot l’estiu amb ells i haver-los deixat els últims 9 dies per anar a Nova York amb la Mariona, fa que ara els trobi a faltar molt. Sembla que necessito moltes abraçades i petons i pessigolles. Massa dies sense. Massa dies amb. Massa dies…

Sé que pot sonar a pare típic. Sé que a tot arreu es parla del mateix. A la tele, a la ràdio, als diaris. Es veu pels carrers que l’activitat es reprèn. I a mi m’encanta. Però jo, no sé perquè, aquest any els trobo a faltar especialment. Tinc ganes que arribin les 17 hores. L-hora de plegar. I veure’ls les cares. Estaran emocionats. Ho sé. S’ho hauran passat molt bé. Però jo tinc ganes de jugar una estoneta amb ells a la plaça mentre esperem la Mariona. Tinc ganes que el Martí m’atabali amb mil noms i evolucions de Pokémon. Tinc ganes que em faci llegir el llibre de més 700 pokémons que li vam portar de Nova York i que, per suposat, s’ha endut a l’escola encara que la bossa li pesés un ou i mig. I jo tinc ganes d’ensenyar-li un Pokémon nou que he trobat i deixar-li evolucionar altres pokémons que tinc a l’iPhone. I tinc ganes que el Nil em faci pujar a casa a buscar la pilota per fer uns xuts entre les columnes de l’Ajuntament, i em pari tots els gols. Es posa molt content. I jo també. I en tinc ganes…moltes…

Són uns flipats, el Martí i el Nil. I a mi, m’encanta…i els trobo a faltar. Torna…tot torna…

Anuncis

One thought on “Torna…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s