Un matí qualsevol (L’ascensor de Maslow)…

Un matí qualsevol a cals Bastardas-Homs passa per llevar-me a les 7:17 hores, una hora després que la Mariona. La casa, en silenci, sepulcral. Tot és tranquil. Jo puc ser sol al llit o tenir el Martí roncant al costat (és petit però…com ronca!). El Nil, al seu llit. Al seu rollo. És així. De sempre. Són moments màgics on tot va a poc a poc.

Però, de mica en mica, el temps es va fent més i més ràpid. Jo ja els he fet la llet amb colacao/nesquik/marca blanca. Una freda i l’altra calenta. Les deixo al costat del sofà. Espero que es llevin. Ja puc esperar. Són dues “marmotes”. 

15 minuts abans de sortir de casa el Nil vé, de bon humor, amb un somriure, sorneguer, del seu estil. De vegades està cansat i l’he de portar fins al sofà. Abraçat com un koala. El Martí, l’he de portar sempre. No té tan bon despertar. Té mala lluna. De vegades. Però sempre a coll. I comença a pesar. Els deixo al sofà mentre acabo de preparar les coses de l’escola (gairebé totes les prepara la Mariona abans de marxar). Embolico entrepans o tallo fruita.Els apropo la roba per si algun dia d’iniciativa pròpia se la decideixen posar, i no després de dir-los-ho jo unes 10 vegades.

Jo, em vesteixo, amb calma. I ells, s’estan al sofà, amb calma. Sembla que el temps no passi. Fan el Bob Esponja. Els agrada. M’agrada. M’hi enganxo. El mirem mentre posem calçotets, mitjons, samarretes, pantalons i vambes. 

Ja està tot. Anem bé de temps. Just abans de sortir de casa se’ls acut que es poden emportar alguna cosa a l’escola. Els dic que s’afanyin. No ho fan. O sí. A la seva manera. Mentrestant i durant tota l’estona que estan desperts al sofà, jo els vaig preguntant si tenen més gana, o caca, o pipi, o alguna altra cosa que no es pugui fer fora de casa i/o al cotxe i a l’autobús que els porta fins a Fonollosa. Em diuen, sempre, que no, que estan bé.

Posem jersei de màniga llarga. Es pengen la bossa a l’esquena i em demanan què tenen d’esmorzar. És un ritual. I jo reso perquè al Nil li vingui de gust la fruita que li ha tocat. Poma. A casa anem sobre segur. No falla. El Martí entrepà de gall d’indi. Tampoc falla. Sortim de casa. Tanco la porta. Crido l’ascensor. Entrem…

…i aquí és on comencen les seves necessitats bàsiques. Passen de no tenir res a tenir-ho tot. Són analògics. O tot o res. “Papa, no tinc pipi” o “Papa, no em puc aguantar”. Entre una frase i l’altra poden passar 10 segons. O el que és el mateix. A dins de casa al sofà o a dins de l’ascensor. Deu ser que és màgic. L’Ascensor de Maslow li dic jo. Au, ja l’he batejat…

Anuncis

2 thoughts on “Un matí qualsevol (L’ascensor de Maslow)…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s