La caiguda de la dent! (Els desdentegats)…


El dilluns vaig escriure un post on us parlava que al Martí se li movia una dent. I vaig prometre que hi hauria post quan li caigués. Doncs bé, ha caigut. De fet, va caure. De fet, just mitja hora després de publicar el post, el Martí va venir corrents, emocionadíssim amb un forat a la boca i una dent a la mà. Sí, li havia caigut, amb una mica de la seva pròpia ajuda. De cop, m’havia fet quedar el post…antic! Ja no era veritat. És la immediatesa del món digital. Mentre llegíeu que el Martí tenia una dent que se li movia…ja no se li movia. De fet, la tenia guardada esperant que arribés la Mariona, per ensenyar-li. 
Tal i com va venir a ensenyar-me-la ens n’anàvem cap al lavabo a glopejar una miqueta d’aigua. I va agafar la dent. I la va raspallar, perquè quedés ben neta. La guardava com un tresor. El Nil a darrera dient que un company de la seva classe li havia dit que, a ell (al Nil), també se li’n movia una. L’emoció del Martí era màxima. Se la mirava i remirava. Es mirava i remirava al mirall. Li havia caigut una dent. Ja era gran. Ja és gran. És un ritus de pas. Una pregunta que es fan entre ells: “I a tu…ja t’ha caigut alguna dent? Quantes?”. Una competició. Tenir un forat a la boca et fa gran…

I de cop, em va venir al cap quan el Martí va néixer. Va ser un ritus de pas per a mi, i per a la Mariona. Vam passar de ser una parella a ser tres. Una família. Una familieta. Un canvi important. Era menut. I lila (tenim una foto al menjador que en dóna fe). 

I de cop, vaig pensar que de ritus de pas, a la vida n’hi ha molts (la Mariona, que és antropòloga en podria fer…no un post, sino un llibre!). I vaig pensar que el Martí ja n’havia viscut alguns. Però també vaig pensar que els havíem viscut més nosaltres que no pas ell: començar a gatejar, a caminar, treure els bolquers, el pas de l’escoleta a l’escola, i molts d’altres…

I de cop, amb la il.lusió a la seva cara, em vaig adonar que era el primer ritus del qual n’era totalment conscient. De cop, era gran. Ja li havia caigut una dent. Formava part d’un grup. Els desdentegats. El vaig abraçar fort. Molt fort. Em vaig alegrar molt per ell. Vam guardar bé la dent. Vam trucar la Mariona. Així va ser a temps de poder avisar els angelets perquè vinguessin aquella mateixa nit. El Martí se’n va anar a dormir una estoneta abans de les 21 hores. Impensable en un dia normal, però no era un dia normal. Li havia caigut una dent, i els angelets l’havien de trobar dormint. I sí, el van trobar dormint. I aquella nit, la del 10 d’octubre de 2016, es va despertar i va venir al nostre llit. A tenir millors somnis, segons ell, que no pas al seu llit. I ens vam llevar. I quan el portava cap al sofà em va dir: “No, papa, porta’m al meu llit”. Jo el vaig deixar al seu llit i vaig marxar. A mig passadís em va atrapar amb 3 sobres de Pokémon a les mans. Els angelets ho havien endevinat. I un somriure d’orella a orella. I un forat, al mig de la seva boca, que no oblidaré mai. Preciós. De debò. Un ritus de pas pel Martí. I per mi i la Mariona. El Nil…el Nil…és petit…ja arribarà, coi!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s