Tos, mocs, felicitat, agraïments i més mocs…

Fa dies que treballo molt. Què dic molt…moltíssim! Agafo l’agenda (o vaig agafar l’agenda) i vaig començar a omplir forats. Ara matins, ara tardes, ara migdies, ara vespres…i quan m’hi trobo, que és ara, me n’adono que acabo fent jornades maratonianes de 10 hores de formació per tot Catalunya. De Barcelona a Manlleu, de Terrassa a Ripoll, de Torà a Vic…y tiro porque me toca. El “problema” és que m’encanta la meva feina.

Però, perquè avui us foto aquest rollu patatero….Doncs perquè vinc de donar un curs de Mindfulness. Dos dies seguits. Fent i fent fer pràctiques. I de cop, m’he adonat que, de vegades m’he passat de frenada. Ho veig jo. Ho veu la Mariona. Ho veu el meu cos (ja fa dies que m’arrossego entre ibuprofens i fluimils). Ho veu el meu cap. I, sobretot, ho noten els meus nens. El Martí i el Nil…

Ahir estava sopant a casa. Bé, de fet, estàvem sopant a casa tots 4. Feia dies que no compartíem aquest moment. Rèiem. Discutíem. Menjàvem. Jugàvem. I de cop, m’adono que el Nil és gran. Sí, sí, el Martí també. Però em vaig adonar que m’estava perdent cosetes, detallets, moments que no tornaran. I el Nil, s’està fent gran. Ràpidament. No s’espera que torni de treballar. No s’espera a les 22 h de la nit (està massa cansat i dorm). No s’espera al cap de setmana. No. Va creixent. I ahir, tot just a les 20 hores de la nit, quan estàvem sopant, em vaig adonar que el Nil és gran i que no sé quan ha sigut. Potser un dia a les 21 hores de la nit. Potser un dia a les 8 hores del matí. Potser un dia a les 17:30 hores quan arriba, amb el Martí, de Fonollosa amb autobús. No ho sé. Però està passant…

I avui em despullo, i em costarà tornar-me a posar la roba. Ho faré. Seguiré vivint la vida intensament. Però més equilibradament. Els meus fills ho noten. Jo ho noto amb ells. 

Ahir, mentre sopàvem a les 20 hores a la cuina, vaig estar molt agraït de ser a casa a aquella hora. A les 20 hores de la nit!!!!! Se’m va fer llarg i tot!!!! Estic refredat, tinc febre i m’estic dopant. I ahir, després de sopar, el Martí es va quedar al meu costat. La Mariona i el Nil eren al menjador. Jo estava a punt de rentar els plats, i el Martí s’asseu al meu costat i em diu: “Papa, et trobes bé? Vols que et cuidi? I mentrestant m’acariciava el cap. I jo li dic: “M’encanta això que em fas Martí, mira, ara t’ho faig jo!”. I al cap de dos segons, s’asseu a sobre la taula de la cuina, davant meu, i em diu: “Papa, com que no et trobes gaire bé, et faré un massatget al cap, i em poso a la taula, davant teu, per si t’adorms, que no et facis mal quan et caigui el cap!. Es pot ser més mono? Noooooooo…impossible!!!!

Tinc dos fills, el Martí i el Nil, que són dos sols. I una companya de vida, la Mariona, que també és dos sols. Ella sola.

Moltes gràcies. A tots tres. Gràcies per ser com sou. Per ser qui sou. Per recolzar-me. Per suportar-me. Per estimar-me. Per compartir la vostra vida amb mi. Aquest post està fet des del cor. Des del més profund. Des del miocardi. Sóc feliç. Molt feliç. Cansat, amb mocs, amb tos i amb febre, però feliç…

Anuncis

2 thoughts on “Tos, mocs, felicitat, agraïments i més mocs…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s