El càncer és una merda.

Avui no toca post. Avui cal post.

Avui no toca plorar. Avui cal plorar.

Avui no toca emprenyar-se. Avui cal emprenyar-se.

Avui no toca pensar que el càncer és una merda. Avui cal pensar que el càncer és una merda.

Avui s’ha mort el Carles Capdevila. Quina merda. Avui s’ha mort una bona persona. Una persona bona. Un referent. Una persona humil. Una persona magnífica. Un comunicador. Un educador. Un humorista. Un marit. Un pare. Un fill. La mare que va parir el càncer. Avui no s’ha mort una persona, avui se n’han mort moltes. Avui, el món és un lloc una miqueta pitjor. Només ens faltava això. El càncer s’emporta persones, la que se’n va i les que es queden.

El Carles és la prova que la bona actitud i el pensament positiu no salva vides. No cura càncers. Però fa que el temps que ens queda aquí sigui millor. Per a un mateix i per a qui ens envolta. Actitud vital. N’hi sobrava. Fins al final.

Llevar-se amb aquesta notícia és transformar un divendres en dilluns. No sé si m’explico. No per esperada és menys dolorosa. Ja fa temps que pensava que podia passar. Però no havia passat. Pensar que pot passar et prepara, però només una mica. És una merda.

El càncer no hi entén de bones o males persones. N’hi podeu dir genètica. Epigenètica. Malaltia. Però és una putada. Ras i curt. I s’emporta el que es troba pel davant sense preguntar qui és. 51 anys. Quina putada.  Se me’n va un referent. Personal. Laboral. Un mirall. Cada vegada que faig una conferència, una xerrada,…me’l miro. Em repasso les seves xerrades. Ric. Ploro. I me’l copio. No ho digueu a ningú. M’encanta. El Martí m’ha vist plorant al cotxe i m’ha dit: “Què et passa?” I li dic que s’ha mort una persona important per a mi que parlava de nens i educació. I va i em diu: ” Papa, com tu!”. I he plorat més.

Avui, se n’ha anat. Quina merda. Fa 20 anys, les mateixes dues paraules es van endur el meu primer referent. El meu pare. Càncer i còlon. Tot junt. Una combinació explosiva. Fan por. 53 anys. Era jove, també. Tampoc va preguntar, se’l va endur. I va deixar un avi sense néts. I ha deixat uns néts sense avi. Això fa el càncer. Arriba sol i se’n va acompanyat. Sempre s’endú algú. És una putada.

Serveixi aquest post com a homenatge al meu pare. L’avi Josep. I al Carles Capdevila. Hi ha morts que provoquen dolor. Molt dolor. I escriure-les l’allibera. Una mica.

Avui no toca plorar, emprenyar-se i cridar. Avui cal fer-ho. Per ara i per fa 20 anys.

Ja està. No puc escriure més. El càncer és una merda. Visca la vida.

Anuncis

4 thoughts on “El càncer és una merda.

  1. Gràices, tal qual ésla vida… Jo he perdut ja varies persones, entre elles el pare també… I cada pèrdua és una clatellada massa forta… M’ha agradat molt el teu escrit. Gràcies!

    M'agrada

  2. Fa uns dies, buscant idees i pàgines per iniciar el meu blog, clicant i clicant i obrint mil pestanyes de possibles coses que em semblaven interessants, vaig descobrir el teu blog; vaig llegir-lo per sobre, em va agradar i vaig pensar que me’l guardaria a “bookmarks” per donar un cop d’ull de tant en tant. Avui, tancant una per una les mil pestanyes que vaig obrir i seleccionant el que volia guardar o no, m’he tornat a aturar al teu blog i he anat llegint i llegint fins que he arribat aquí i he volgut escriure’t aquest comentari. Sóc jove, però fa uns anys que estic “estudiant” i empapant-me del món, de persones i de persones i personetes creatives. M’agrada quant de tant en tant trobo un tresoret d’aquests (com el teu blog). Gràcies per creure en els nens i deixar-te reeducar mentre eduques, és la millor forma de créixer en tots els nivells. Tant de bo tots els pares fossin com tu. Gràcies també per aquest post del Carles Capdevila, ja que arran d’això he buscat més informació sobre ell i he anat a parar a les seves pàgines, i va escriure (he hagut de pensar i posar-ho en passat) coses molt interessants que aniré llegint. És realment una merda el càncer, espero que les generacions de joves d’ara i les que venen ens interessem per aquest aspecte i que amb els anys hi hagi moltes solucions, perquè no és just que perdem persones així que, precisament, són les que necessitaríem que es multipliquessin. Tot i així queda viu en les paraules i en totes aquelles persones que ha inspirat, com tú. Avui en dia ens falten, sobretot, bons educadors, per tot arreu, gràcies per aportar el teu granet de sorra. Fins aviat! Anna

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s