Caure no feia mal.

 

Fa uns anys, el 2012, sino recordo malament, va caure a les meves mans…bé, als meus ulls, un video a Youtube. Una sèrie d’actors i actrius catalans jugaven al “Jo mai mai”. Un joc magnífic. Per jugar amb amics i amigues. Amb confiança. Surten cosetes. Moltes cosetes.

Fa uns anys vaig començar el blog. Aquest blog. Les Personetes Creatives. En uns inicis el blog era per parlar de PNL i altres cosetes que m’interessaven però, entremig, va néixer el Nil. Vaig decidir parlar uns dies de com em sentia respecte el fet que el Nil fos prematur. Vaig dir, i ho recordo, que durant uns dies faria posts parlant d’ell i la situació que teníem a casa, per després tornar a parlar de PNL i altres cosetes. Aquest any farà 6 anys que escric de les nostres cosetes i, sobretot, de les seves cosetes, del Nil…i del Martí.

Hi ha dies que escric amb facilitat i dies que em costa més. Hi ha dies que estic inspirat, i quan no ho estic, ho faig. Igualment. M’hi esforço. Constància. Una cosa l’he tingut sempre al meu cap quan he escrit. El Joan Dausà. Us pot semblar una bona tonteria, però el Joan Dausà l’he tingut sempre al meu cap. Des de la primera cançó “M’hauria agradat” fins a l’última (de moment), “Per si demà no surt el sol”. Totes i cada una de les cançons és un món. Un petit món. O un gran món. Música i lletra precioses. Nostàlgia en estat pur. Somriures tristos. Tristeses alegres. Això és el que em provoca. Plorar mentre somric. Records. Molts records. És la veu. Són els acords. La melodia. Els “crescendos”. La guitarra. La bateria. El “no sé què”.

I dic que tinc el Joan Dausà al cap perquè quan no estic inspirat, agafo els auriculars. Els connecto. Poso Joan Dausà al cercador, primer de Spotify, ara d’Apple Music. Miro i remiro. Pujo el volum. Sona “El senyor Sommer i l’ós polar”. Connecto. Escric. “I parlen com ho feien abans” sento que diu. M’encanta. “I arriben l’Héctor i la Clara” escolto. Màgic. Ja sé què vindrà perquè l’he sentit infinitat de vegades. I segueixo escrivint. “1979”. Trista. Molt trista. Escric més. “I el Teo, quan està sol, balla com balla la mare de l’Anna Jordà i xuta tan fort com el pare del Toni de quart”. Escric. I escric. M’acostumo al volum. Una miqueta més. “Escolta. Nit de Reis”. Tinc més de mig post escrit. “Com us he vist jo. Feu fotos a milions”. Ja acabo. Em falta poquet. Molt poquet

“Caure no feia mal”. Això ja està. Sabia que havia d’escriure el post avui i no ahir que era dijous. “Torna’m al lloc on la vida bategava”. Sabia que el Joan Dausà em tornaria a inspirar. Sé que em seguirà inspirant. Aquesta cançó ja està al top de les seves cançons. No puc deixar d’escoltar-la. I Santi Balmes cantant-hi. El contrapunt. Emoció pura. Nostàlgia. “Caure no feia mal” com a concepte d’infantesa. Brillantíssim. L’àvia. M’he fet sang a la cama. Netejar amb aigua. Ara un petó d’aquells que tot ho curaven. Quan caure no feia mal…

Seguim. Caient. I aixecant-nos. I fem-nos petons que curen. Molts.