La mà que espanta els monstres.

Fer de pare té moments. Bons i no tan bons. De vegades m’emprenyo, molt. I crido. Sí, crido. I em sap greu. Crido. Els crido. No m’agrada. Ho faig. Són els moments no tan bons.

Fer de pare té moments. Bons i molt i molt bons. I ahir en va ser un moment. Curt. Petit. Sino hi hagués posat atenció potser m’hagués passat de llarg. Al Martí i al Nil els agrada molt que estiguem amb ells quan s’han d’adormir. Hi ha dies que amb 5 minuts n’hi ha prou. Estan tan cansats que s’adormen de cop. Pocs. Però n’hi ha. La major part de dies s’esveren. Expliquen coses. Moltes coses. Totes les que no han explicat durant el dia perquè estan jugant i fent el rucot. Hi ha dies que estem cansats. Allò que se’n diu “No estic d’hòsties” i els hi dius que callin perquè toca dormir. I costa. Molt. I m’enfado.

I quan ja no puc més, em diuen: “Papa, vull la mà”. Tots dos.

I és aquell moment que no puc deixar passar, perquè pot ser que algun dia els faci vergonya que els agafi la mà. O no la necessitin. O la necessiti jo. I els la demani jo: “Martí i Nil, doneu-me la mà. Tots dos. Arribarà. La necessitaré. Segur. I la vull trobar.

La mà que calma.

La mà que tranquilitza.

La mà que espanta els monstres.

La mà que espanta malsons.

La mà que espanta històries.

Ara és la meva. D’aqui a uns anys potser necessitaré les seves.

I jo, els dono la mà. En posicions inverosímils. Un braç amunt i un braç avall. El dret bé, però l’esquerre se’m comença a adormir. No el puc deixar encara. El Nil encara no dorm. “Papa, la mà”, em diu. I tornem-hi. I jo allà al mig dels dos matalassos, amb una posició perfectament imperfecte. Mig cos al llit del Nil i mig al del Martí, no sigui cas que estigui massa a prop d’un i massa lluny de l’altre. Em fa mal l’esquena. Els braços. Estic cruixit. S’adormen. Deixo anar les seves mans de mica en mica. Els cauen les seves i les hi poso bé. Que en tinguin cura. Algun dia necessitaré les seves mans, i vull trobar-les. Seran més grans, i la meva més arrugada. Però les voldré. Les mans. La mà. La mà que espanta els monstres.

8 thoughts on “La mà que espanta els monstres.

  1. Tinc la mateixa sensació pero amb 3 nens i habitacions separades, les nostres mans van d‘una habitacio a l‘altre fins que la calma arriba i arribes al sofá destrossada i allò que volies veure ja ho han fet… però tan és…és un escrit molt bonic gràcies..

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s