A 74 quilòmetres.

Cada vegada que s’acaba un curs escolar em connecto amb el meu nen. Sempre he pensat que la finalització de l’escola marca més que el 31 de desembre com a final d’any. Com a inici. Com a final. L’últim dia d’escola sí que era un final. I un inici. Les vacances. Deixaves de veure els teus amics de cada dia per veure els teus amcs de l’estiu. Almenys per a mi. Era un trencament total. Tenia 2 móns. Separats. Separats per 74 quilòmetres.

74 quilòmetres era la distància de Manresa a Sant Julià de Cerdanyola.

Eren 74 quilòmetres de corbes. No hi havia autovia. No hi havia rondes. Passàvem per tots els pobles. Me’ls sabia tots. Manresa. Sallent. Navàs. Puig-Reig. Gironella. Berga. Aquí començaven les corbes de debò. Tot a punt per marejar-me. Tot a punt per “gumitar”. Eren 21 quilòmetres agònics. Passant per Cercs i arribant a Guardiola de Berguedà. Per arribar als últims 4 quilòmetres de pujada. De corbes tancades. Paelles, en dèiem. El Tourmalet particular.

Eren 74 quilòmetres que podria fer amb els ulls tancats. Era una distància insalvable. Quan marxàvem, marxàvem, i deixàvem enrera Manresa. Deixàvem enrera tot l’any per iniciar-ne un altre. Gairebé 3 mesos de trencament. De final. D’inici. Un cop hi érem ja no en marxàvem. Bé, el pare, sí. Érem una família “Alcántara”. La mare treballava a casa i el pare fora, a l’oficina. I fins que no feia vacances, pujava i baixava per passar els findes amb nosaltres. I l’esperàvem cada divendres a la mateixa corba. Endevinant si era o no era ell. Pel color del cotxe. Primer un Renault 5 color groc crema. Després un Citroën GX de color vermell amb aleró negre. Llampant. Fàcil de reconèixer. No recordo una emoció tan potent com veure el cotxe fent l’última corba i parant davant nostre per fer-nos pujar i arribar junts a dalt a casa. No en recordo cap de millor.

Eren 74 quilòmetres. Però és com si en fossin 10.000. Tot el que no fos allà desapareixia. Fins que no començava el nou curs escolar, Manresa no era al mapa. Els amics de Manresa no hi eren. Apareixien els de Sant Julià, que, molts eren de Manresa, però eren els de Sant Julià. No era una pel.lícula de vides creuades. A Manresa uns, a Sant Julià uns altres. Era un inici i un final…

…creixíem a l’estiu. Passaven coses d’estiu. Gelats d’estiu. Amanides de pasta d’estiu. Amors d’estiu. Jocs d’estiu. Amics d’estiu. Això sí que era un inici i un final i no el cap d’any. Eren temps especials de colajets, camyjets, frigurons, dinars d’entrepans a la piscina, cremades de sol perquè les cremes no existien, d’avorriments, de menjar pipes, d’escoltar música amb radiocassette a sota de les estrelles, d’olorar el terra mullat per la tempesta, …d’estiu. D’estiu a 74 quilòmetres.

74 quilòmetres no era una mesura d’espai, era una mesura de temps. I el temps passava a poc a poc. Molt a poc a poc. Beneïda nostàlgia.

2 thoughts on “A 74 quilòmetres.

  1. Els qui hem tingut un poble on marxar a VIURE les vacances d’estiu sabem de què parles i ens sentim totalment connectats amb la teva nostàlgia. En el meu cas, no hi havien tantes corbes, però també acabàvem “gumitant”

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s