Perd el Barça (i altres coses de la vida).

Veig el Martí i el Nil i me’n recordo. Me’n recordo de coses. Els veig com es posen de nerviosos quan perd el Barça. O quan no se’n recorden d’allò que volen dir. I que és molt important. Molt.

Me’n recordo quan era petit i el primer dia de classe em posava nerviós. Cada curs semblava que seria més difícil que l’anterior. De fet, era un clàssic parlar amb gent més gran de l’escola i que et diguessin: “Disfruta 8è que quan arribis a B.U.P, ja veuràs!“. I així cada any. I tu, trobaves 8è. prou difícil. I el primer dia de classe.

I anar a l’escola.

I conèixer gent nova.

I parlar davant de tothom. I llegir davant de tothom.

I demanar a la noia que t’agradava si volia sortir amb tu. Per por a que et digués que no. Que ens costen els no(s). Molt.

I llavors anaves a la Uni. “Primer és difícil, però ja veuràs Tercer” et deien. I tu ja anaves prou cagat.

Disfruta mentre estudies que ja veuràs quan treballis“. I tu penses que és força dur estudiar una carrera (sobretot sino t’agrada i no saps com dir que vols plegar).

I treballes i et diuen que disfrutis els primers dies que després t’apretaran més. I voldran mes. Molt més. De tu. I tu penses que, déu n’hi dó per ser els primers dies.

I llavors coneixes algú. Et cases. I tens fills. I comença la roda. “Tu disfruta ara que són petits, que quan són grans els problemes són més grans” et diuen. Però quan són petits, per a tu, els problemes són grans.

Se’n diu manca de perspectiva. Quan ets al mig de la situació, ets al mig, al bell mig, i costa agafa perspectiva. I la gent que et dóna consells ja té la perspectiva. Temporal o espaial. Ells i elles ja han passat per allò que estàs passant tu i no se’n recorden que per a a ells, el primer dia de P5 també va ser duríssim. I el primer NO d’una noia els va fer plorar i pensar que no valien res i no trobarien mai més a ningú. I el primer dia que el seu primer fill va plorar una hora seguida, no sabien què fer.

I no. No dic que aquests consells no serveixin, però no serveixen. Quan passes una situació la passes. La vius en primera persona i no tens un futur per comparar-la.

I sí, ahir va perdre el Barça i el Martí es va emprenyar molt moltíssim. “No n’hi ha per tant” li vam dir. Però sí. No tenia amb què comparar-ho i no tenia perspectiva. De fet, no havia viscut el Barça dels anys 80. Ho celebràvem tot. Perquè no podíem celebrar gairebé res.

No són el mateix les situacions viscudes que les situacions que estàs vivint. No són el mateix.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s