Aquell company que t’estripava el dibuix.

Són aquell company que t’estripava el dibuix. “Tothom a dibuixar un paisatge”: i tu t’hi posaves. I treies la llengua. I el miraves i el remiraves. I te’n senties orgullós. I llavors, de cop i volta, sense previ avís, venia el teu “company” de la cadira del darrera i en un atac de ràbia t’estripava el teu dibuix. Perquè no suportava que el fessis tan bé. Ara just fa un any algú va convertir una festa en una pel·lícula de por. Algú ens va estripar el dibuix.

Recordo llevar-me d’hora, vestir els nens mig adormits, vestir-me jo i arribar a davant del Conservatori de manresa (el nou!) i veure’l ple, pleníssim de gent. Gent amb paperetes als dits. Amb ganes de dir-hi la seva. D’exercir els seu dret. D’autodeterminar-se. De votar, collons.

Molta gent. Gent que no ens coneixíem de res, mirant-nos amb cara de complicitat. Sino ens coneixíem gens, algunes cares de recel. Confiança i por a parts iguals. Una festa. Gent cantant. Gent jove, gent gran. Gent molt gran. Republicans de tota la vida votant per a una nova República. Nens i nenes petits acompanyant els pares i mares a la festa que havia de ser. Passadissos perquè els més grans no fessin cua. Aplaudiments cada vegada que algú havia votat. El que fos, el que fos. El que fos. Però ens van estripar el dibuix.

I després por i incredulitat. No ens podíem creure el que ens deien. El que vèiem. El que ens arribava. Por. Molta por. Podia passar qualsevol cosa, però picar la gent per votar és totalment indigne. És més fàcil destruir que construir, ens ho han demostrat moltes vegades.

Els agradi o no, l’1 d’octubre del 2017 ha passat a la història com la veu del poble català cridant a les urnes i com la jornada més indigne i fastigosa per part dels que la van voler destruir. Gent amagant les urnes a les esglésies, a dalt dels arbres, fent veure que jugaven a cartes. Fent festa. Això quedarà per sempre encara que no els agradi.

Vam votar. Hi va haver urnes. Hi va haver referèndum. Vam construir. Tot el dia. I els dies d’abans. I els de després. I seguirem construint encara que ells segueixin destruint. Quant més destrueixin més construïrem. Tenen ràbia. Com la ràbia d’aquell company d’escola que t’estripava el dibuix perquè a tu et quedava millor i ell no era tan destre…

Ara fa un any,. Ja fa un any. Tot just fa un any. I aquell 1 d’octubre vam cridar molt fort. Aquelles paperetes cridaven molt. Tant que ens van voler apagar el so a cops de porra. I així no s’apaga el so. Així es crida més lluny i més fort.

El Martí i el Nil, hi van ser. Potser no se’n recordaran però hi van ser. Això és per nosaltres i també per ells. Perquè no hagin de passar per tot això una altra vegada.

I no. Encara no ens han demanat perdó. I sino hi ha perdó costa molt tancar una ferida. Molt. Diuen que ni oblit ni perdó. Mireu, no sé què dir-vos perquè viure amb rancúnia cansa molt. I a mi m’agradaria perdonar, però crec, des del meu humil punt de vista que si tu fas una festa i venen a trinxar-te-la, a trencar taules i cadires, a beure’s les teves begudes, a menjar els teus entrepans i a riure’s de tot plegat, el primer perdó potser és del qui espatlla la festa. Digueu-me agosarat, però als meus fills els dic que quan fan alguna cosa que fa mal a un altre haurien de demanar perdó. El problema és que potser no el volen demanar. Perquè ja els està bé el que van fer.

Malparits. Són el company que t’estripa el dibuix perquè t’ha sortit millor que a ell.

Anuncis

2 thoughts on “Aquell company que t’estripava el dibuix.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s