A(neu)hi.

Rovaniemi. Costa dir, cullons. Són ben complicats aquesta finesos. Ja està. Ja hi hem estat. Me l’imaginava més fred. -5 graus centígrads a tothora, això sí. La temperatura no puja. Clar que estava núvol i que és de nit 21 hores al dia. Així qualsevol pot tenir una ciutat freda i nevada. És trampa!

Fa 3 setmanes vaig començar a mirar càmeres en directe a Rovaniemi i no hi havia ni un dit de neu. Vaig pensar que devia perdre una mica de gràcia anar a veure Santa Claus, Joulupukki en finès, sense ni una gota de neu. Però al final va nevar, va anar nevant, i quan vam arribar a l’aeroport tot era blanc. En aquell moment els ulls del Martí i el Nil es van il·luminar. No és que no haguessin vist mai neu, però potser no en llocs on no és habitual veure’n. A l’aeroport. A la ciutat. A la porta de casa. Als parcs. Als carrers.

La neu té alguna cosa que la fa màgica. Potser és que és blanca. Potser és que és freda. Potser és que no és habitual. No ho sé. No ho sé, però té aquesta màgia de fer-ho tot bonic. Molt bonic. Arbres. Cotxes. Voreres. Muntanyes. Bicicletes. Tobogans. Tirolines. Gorros. Jaquetes. Té un no sé què que jo què sé.

Rovaniemi té aquest aire. És un aire endormiscat. Carrers freds amb poqueta gent passejant. Llums a dos carrers. Un hipopòtam de gel que van anar fent mentre érem allà. El vèiem des de l’habitació. A les quatre de la tarda és ben fosc, de nit, et venen ganes d’anar a dormir. Pistes de gel. Parcs nevats. Muntanyes de neu a la vora de les voreres. Tot. I dic tot, a Rovaniemi, es converteix en un parc improvisat de jocs per a nens i no tan nens.

Rovaniemi té un parc públic amb iconografia d’Angry Birds (que són d’allà, de Finlàndia). És un parc normal. Amb una tirolina. Amb uns tobogans. Algun de tancat per la neu. Amb pendents, per poder-te tirar amb trineu. Amb gronxadors. Però té neu. I la neu és especial. Ens hi hem passat hores. Sota zero. Amb els dits mig congelats de mirar el mòbil i de fer fotos. És un parc normal, però el Martí i el Nil el tenen gravat. De camí cap als parcs, més muntanyes de neu que escalen i baixen rodolant. Muntanyes altes, seguides, una darrera l’altra, que acaben conformant una excursió perillosa, perillosa de les de “debò”.

Tot és blanc i fred. Però no passem gaire fred. Fem cafès amb llet. I cerveses. A casa. Abans de sopar. Sortim o ens quedem? Ho tenim tot a la vora.

Ah sí, i a més, hi ha rens. Molts rens. I no massa gent. I el Cercle Polar Àrtic. Emocionant. i un museu xulo. I el 2on. McDonalds més septentrional (jo pensava que era el primer, però no, és a Murmansk, Rússia). I elfs. I avets. I, suposo que, aurores boreals. I silenci. Molt de silenci. I foscor. Molta foscor. I neu. Molta neu. I ja només per la neu, el Martí i el Nil se’n recordaran d’aquest viatge.

Ah sí, i Santa Claus, hi ha Santa Claus. I mola molt, però mola més la neu. Crec. No sé. Els ho demanaré als nens.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s