Colors que pinten una vida.

Ja fa molt i molt de temps que em ronda pel cap escriure un llibre. Però no un llibre d’assaig, ni d’auto-ajuda. No, no. Tinc ganes d’escriure un llibre de ficció. O, com a mínim, que, part del llibre sigui de ficció. De fet, després de molts dies, setmanes i mesos de donar-li voltes, crec que serà de ficció biogràfica o de biografia ficcional. Per tant, hi haurà història personal i hi haurà ficció. Em vé de gust, molt de gust. I, és clar, serà directe. Molt directe. És la meva manera d’escriure. I aniré d’aquí cap allà. I m’hauré de centrar. Segur. I m’ajudarà. A endreçar…

…el que passa és que endreçaré amb colors. D’aquí el títol. “Colors que pinten una vida”. I no sé quan l’acabaré, però sí que sé quan l’he començat. Va ser ahir, 27 de febrer de 2019. I en tinc moltes ganes. “Colors que pinten una vida”. M’encanta. Us agrada el títol?

El llibre comença així:

PRÒLEG/EPÍLEG

“Va haver d’esperar tota la vida. Gris, per altra banda. No va esperar uns dies. Tampoc unes setmanes. No va esperar que passessin bones o males èpoques. Va esperar a rebre aquella refotuda mala notícia…”

I, després d’uns paràgrafs, segueix així:

“Que poètic”, va pensar.

Hi havia un bolígraf blau i un de vermell, molt menys poètics.

“Segur que ha escrit el meu diagnòstic amb bolígraf vermell. Suspès!”. I va viatjar a 3er. d’EGB. I va recordar la seva mestra, la Srta. Carme, que corregia els dictats amb boli vermell. Sempre. Un boli BIC. Sempre semblava nou.

“Com s’ho feia per no mossegar-lo?” I “Com cony s’ho feia per estar sempre tan tranquila a classe?”. Ell s’imaginava que la Srta. Carme arribava a casa, obria la porta, seriosa, ella, no la porta, amb aquell mig mig somriure d’“estic bé”, i quan tancava la porta, llençava els examens que li quedaven per corregir i els corregits, s’asseia a terra i esclatava a plorar.

“Així deu alliberar la tensió”, es deia a si mateix.

I un jersei vermell, sempre portava un jersei vermell. Sempre anava vermella. Quina mania, però li quedava bé. Era guapa, o això li semblava. Era gran, o això li semblava. Gran i guapa. “Amb 5 anys més podríem sortir junts”, es repetia cada vegada que la veia entrar a classe de mates…

Primers esborranys. Primers colors. Colors que pinten una vida. Hi haurà colors importants per a mi i, potser per a tu.

Hi haurà colajets, hi haurà bicicletes, hi haurà cotxes amb ràdio AM/FM, hi haurà carrers buits i camins plens, hi haurà persones, grans i petites, hi haurà coses, grans i petites, hi haurà universos i àtoms. Hi haurà una mica de tot. De tot i amb molts colors.