Jo sóc molt d’emmirallar-me. M’agrada veure gent autèntica, aue fa bé les coses, que s’apassiona amb el que fa i que ho transmet amb molt d’humor. M’agraden les persones com el Ken Robinson. I com el Carles Capdevila. Fa 3 anys que se’m va trencar el mirall del Carles Capdevila. Un mirall enorme. Pròxim. Autèntic. Feia riure dient coses molt serioses. Molt, molt riure. I molt, molt serioses. Era el 2017 i encara me’n recordo quan vaig llegir que s’havia mort. L’utilitzava molt el Carles. M’hi emmirallava moltíssim. El menciono molt. És un exemple. Bé, era. Que fotut que és dir “era”, en comptes d’”és”. Cagumdéu, la mare que ha parit el càncer…
…i ara, ara, el Ken Robinson. Cagumdéu, la mare que ha parit el càncer una altra vegada. Un altre referent. Un altre mirall que s’ha…se m’ha trencat. Cada vegada que parlava d’educació, sortia ell. Cada vegada que parlava de com s’havia de fer una xerrada, sortia ell. Cada vegada que deia com s’havia d’utilitzar l’humor sortia ell. Quan parlava de passió, d’autenticitat, de creativitat, de l’Element, sortia ell. Cagumdéu. I m’ha agafat per sorpresa. No m’havia assabentat ni que estava malalt. Ho he vist a twitter avui al matí. Twitter, el nou missatger.
I ara, els meus dos miralls, els més grans, s’han trencat. Cagumdéu, que costa de trobar un bon mirall on emmirallar-se. Sino us sap greu em seguiré referint a ell en present, el seu llegat és massa gran com per referir-s’hi en passat. És enorme. Com el Carles Capdevila. També és enorme. Dos a zero. Cagumdéu. El putu càncer guanya massa. No podria ser una mica més com el Barça del 2020?
Jo sóc molt d’emmirallar-me. Us deixo amb el mestre, Sir Ken Robinson:
Les personetes creatives 