Ha donat molt de joc.

Te’n vas un dia a l’IKEA i mentre amuntegues cartrons per llençar, arriben el Martí i el Nil i et diuen: “No, papa, puc agafar alguns cartrons”. I jo: “Sí, i tant”. I es posen a pintar, i a dibuixar…a crear, sense parar.

I fan un “posa-bolis”.

I fan unes “ulleres per gravar fotos i videos”. Brutals. I el Martí, per enrecordar-se del que grava, li posa número i ho apunta al costat de les ulleres. És la seva targeta de memòria particular. I el Nil em grava un video. I em tira unes fotos. I les posen a carregar. És el que veuen a casa, què hi vols fer!

I el Martí fa el seu dibuix estrella. “El pòster de les bèsties”. Es passa tota la tarda de muntatge de mobles dibuixant monstres. I me’ls ensenya. I a la Mariona. I me’ls explica. I se’n va a dormir. I l’endemà al matí, segueix. No vol esmorzar fins que no acabi. Esmorza a les 12 hores. Treballa sense parar. Li encanta. I bo i dinant, m’explica que potser en podríem fer alguna cosa més. Li dic que sí. Potser una pel.li. S’emociona. M’emociono. En tria (i ens en fa triar) alguns de bons. La resta són dolents. S’enfrontaran. “Scary monsters” es dirà. Ens emocionem. Al cap i a la fi són Les Personetes Creatives. Han de fer honor al seu blog. I avui, i, sobretot el Martí, li ha fet honor. En majúscules.

Anuncis

Any given monday!

Oh, sorpresa! Suposo que els pares i mares que teniu fills i filles d’una certa edat, no us heu sorprès, però és que, a mi, encara em sobta.

Ara us transcriuré el meu horari d’un dilluns qualsevol, “Any given monday”. Us descobriré la meva segona professió, la de taxista!

17:15 Preparo el berenar, que sol ser xocolata en diverses variants, i me’n vaig de Manresa a un poble del costat, que no diré per seguretat (10 minutets) a esperar el bus que arriba de l’Escola de Fonollosa amb el Martí i el Nil.

17:35 Arriba l’autobús. Els trasllado al cotxe i torno a Manresa. Al Nil li agrada la gimnàstica. Bé, “gimnàssia” n’hi diu ell. Arribem. Agafo el Martí i el Nil. Ajudo el Nil a canviar-se. Es queda a la classe. El Martí i jo ens tornem a ficar al cotxe.

18:00 Sortim cap a escalada. Al Martí li agrada escalar. Al Nil, no. Ens esperem fins a les 18:30 que és l’hora d’inici. Li faig un petó. Torno a agafar el cotxe.

18:45 Arribo a gimnàstica i vaig a buscar el Nil. L’ajudo a canviar-se i procuro que no surti en pantalons curts a 0 graus.

19:00 Tornem a agafar el cotxe i anem a buscar el Martí. Arribem cap a les 19:15 si podem aparcar bé. A les 19:30 acaba.

19:30 Agafem el cotxe per anar cap a casa tots tres.

19:45 Arribem a casa.

M’he passat dues hores i mitja fent de taxista. De transportista. I, mentrestant, he escrit un post dins del cotxe. Feina itinerant. Noves tecnologies. Gràcies a Déu. El món de les extraescolars. Benvinguts. Benvingudes.

“Els ulls se’t fan petits…”

Hi ha coses que, de vegades, em sorprenen. El Martí i el Nil tenen cançó d’anar dormir des de ben petits.

El Martí té el Bona nit d’Els Pets. Una cançó preciosa. Molt dolça. Molt suau. Per anar a dormir.

El Nil, té la cançó Pol Petit de N’Gai n’Gai. És l’única cançó que els conec, però també la trobo preciosa…

“Ei, Pol Petit!

agafa la guitarra cada nit,

surt al carrer

i canta una cançó.

Canta ben fort

i digues la veritat

sense cap por.”

Molt bonica. Reivindicativa i bonica. A casa fem una trampa, i de ben petit li hem dit Nil Petit. De totes maneres ara ja sap que la cançó diu Pol Petit, però nosaltres seguim cantant “Ei, Nil Petit…”

Moltes nits els posem les cançons, i un dia, de cop, el Nil diu: “No, la dels ulls petits no, que em fa por.” Nosaltres no sabíem a què es referia, fins que ens va explicar que la part de la lletra de la cançó Bona Nit, que deia “els ulls se’m fan petits”, se la prenia literal, i es pensava que a la nena, els ulls se li feien petits de veritat. Si t’ho pares a pensar, la imatge, seria força angoixant. No vull que ningú passi por, però la imatge seria força TimBurtoniana…

…ara, ja li hem explicat que és una metàfora que vol dir que se li tanquen els ulls i li agafa son. Ara, ens la deixa posar. Aviat, li agradarà i tot. Que és mono. I quina peneta ens va fer quan ens ho va explicar. Segur, que el Lluís Gavaldà no s’hagués imaginat mai que aquesta bonica metàfora podia arribar a fer por algun nen. El Nil és així. El Nil Petit. Bona nit, Martí i Nil…

La curiositat va matar el gat, i va reviure la persona…

Alguna vegada m’haureu sentit a dir que un dels valors que em mouen, un dels més importants per a mi, és la curiositat. Doncs avui em repeteixo. Vull que el Martí i el Nil no perdin aquest valor. Per altra banda, natural en els nens i nenes des de que neixen. I si algun dia l’abandonen, els el recordaré. En faré una enganxina si cal. O un pòster. O un tattoo, que és un regal per a tota la vida, “pa lo bueno y pa lo malo”. O…el que sigui. La curiositat et porta a obrir la ment, a conèixer llocs nous, persones noves, feines noves, mètodes nous. La curiositat et fa viure. Et reviu si cal.

Hi ha 3 edats, la cronològica, la biològica i la mental. La cronològica és un conveni. L’aniversari. És la data de caducitat del nostre cos. La biològica la podem cuidar alimentant-nos bé, fent exercici, rient,…, tot i que part la tenim a la genètica (Només cal mirar al meu cap per sota de les gorres que porto). Però la mental, ai la mental! Aquesta és totalment subjectiva. Pots tenir 70 anys biològics, 80 de cronològics i 20 de mentals. Les combinacions són infinites, però l’única edat que depèn exclusivament de nosaltres, és aquesta última. I depèn, en gran part, de la curiositat. De les ganes de seguir aprenent. De les persones. De les coses. Dels llibres. De la vida. Cada dia és nou. Per estrenar. Cada moment és nou. Per estrenar. La curiositat. El meu mantra. Sí, la curiositat va matar el gat, però la curiositat reviu les persones. O les fa viure. Compartiu la foto adjunta i feu-la córrer. A veure si els curiosos del món convencem els que no ho són. La responsabilitat és nostra. Jo, començo la cadena!

Qüestió d’autoestima.

Si és qüestió d’autoestima, de vegades, els nostres fills ens poden sorprendre. És molt important per a ser feliç tenir una bona autoestima. Ni poca ni exagerada. L’autoestima nivell Cristiano Ronaldo, em refereixo. El donant d’autoestima. No cal. La mesura justa. Aquella que em permet estimar-me tant com als demés. La que fa que s’equilibri el respecte i l’autorespecte. No és egoïsme, és autoestima. Hem d’estar bé per donar el millor de nosaltres mateixos/es. Ser feliços i provocar felicitat. Anclatges de felicitat en moviment en dic jo. Un invent. Un concepte. Hem de convertir-nos en persones que quan la gent ens trobi, tingui ganes de parlar amb nosaltres. Que canviïn de vorera per venir-nos a saludar, i no pas que canviïn de vorera per evitar-nos. L’autoestima. Que important…

I el Martí, de vegades, en té. Molta. Tanta com per dir el següent. Té autoestima. I gràcia. Molta gràcia.