Tancat per vacances.

No cal afegir res més. Bones vacances!

Anuncis

El “manresanisme”.

Escric això sabent que pot generar polèmica, però com a manresà que fa 46 anys que viu a Manresa, crec que, com a mínim, tinc el dret a exposar què penso d’alguns manresans i manresanes. Els que practiquen el “manresanisme” en dic jo.

Segurament a cada ciutat hi ha aquest tipus de persones, però és que, aquí, a Manresa, ens en sobren.

Sabeu allò que deia el mestre Carles Capdevila dels emprenedors vs emprenyadors? Doncs això mateix. Que ja costa prou fer coses com perquè algú(ns/nes) estiguin posant pals a les rodes constantment.

Que ja n’hi ha prou de la queixa gratuïta. El “no m’està bé res”. El “tu rai” i el “vols dir que” que un dia la Mariona em va dir que practiquem els manresans de veritat. El potser els manresans som així perquè és una ciutat que fa mandra, plena de pujades i baixades que diu l’Anna. No ho sé.

Els manresans (i manresanes of course) som els tribuneros del Barça.

Sempre amb la por del què passarà i l’”Ai què diran”! (Potser per això he decidit anar amb faldilles i les ungles de les mans i dels peus pintades, per compensar aquests 46 anys de manresanisme).

Que ja n’hi ha prou de Manrússia i Manràqueix. Ja ho sabem que fot fred i calor. Molta. Però sino vols això, vés-te’n a viure a Sitges o a Calafell…ai no, que aquí ja hi anem a l’estiu!

Que ja n’hi ha prou de l’orxata de la “xixo” i passar pel voral del passeig (que no Rambla, al tantu!). Que es pot passar pel mig i es pot prendre orxata al Barri Antic.

Que ja n’hi ha prou de “vull anar a viure a les Bases que hi toca el sol i tinc pàrquing amb ascensor per portar la compra del Pryca o el Supeco, per poder baixar a fer el got al Barri Antic i queixar-me que no puc aparcar! Camina cullons! Que podràs deixar el gimnàs, seguiràs estant en forma i tindràs calerons per fer la cervesa al Tonis, o al Rita, o al Golut, o on cony vulguis! Que Manresa, de punta a punta són 30 minuts! Deixa el Golf al pàrquing, al costat de la mountain bike. Que la tens, ho sé!

Que sino t’agrada la gent que pinta graffittis a les parets, fes propostes! No et queixis, proposa! Però clar, això és més difícil i requereix de pensar una mica i deixar el “manresanisme”.

Que si vols viure a Manresa, te l’estimes, vols que sigui una ciutat pensada per i per a les persones, personetes i personotes, t’hauràs de mullar, proposar i fer! No hi ha més. Hauràs de començar a ser manresà, manresana i deixar de practicar el “manresanisme”.

Aquí estic, disposat a parlar-ne, a escoltar, des del Barri Antic, des de la Plaça Major, sentint les campanes de la Seu mentre miro la gent com compra i esmorza pel barri. Ah, i els graffittis a mi, em molen molt. Alguns més que uns altres. Però això són gustos. És l’art. El demés, “manresanisme”, del cutre. He dit.

I ara, a Recuperar, Reaprofitar i Repensar la ciutat. Humanitzem-la cullons! Que estigui viva!

De la Playstation a la PS4 (Post històrico-nostàlgic-friki).

Moments trascendentals. Moments frikis.

Jo tinc una edat, 46, que em va permetre entrar al món dels videojocs amb un Commodore 64. El recordo. Molt. Positivament. Aquells cartutxos. Aquells jocs que es carregaven durant minuts per donar error just abans d’acabar-se de carregar. Allò sí que era mindfulness. Del de debò debò.

Vaig anar passant per diferents ordinadors, però jo tenia al cap una videoconsola. I, igual que d’Scalextric, no en vaig tenir mai cap. Traumes infantils d’aquells que arrosseguem tota la vida, vaja.

Però vet aquí que, un dia, ja de gran, vaig començar a treballar.

I vet aquí que, un dia, vaig acabar de treballar el primer mes.

I vet aquí que, un dia, em vaig trobar una nòmina ingressada al banc, bé, a una caixa, que és on treballava.

I vet aquí que, un cop vista, vaig pensar, que què em podia comprar amb part d’aquells diners.

I vet aquí que, sense dubtar-ho, vaig decidir comprar una videoconsola per primera vegada a la meva vida. Tot molt adult, of course. Vaig anar a la botiga de videojocs del pis de baix de les galeries Olímpia (actual ZARA), em vaig plantar davant del botiguer/dependent/friki i li vaig dir:

Vull una playstation!“. La 1, per suposat, que tinc una edat. I la següent pregunta va ser:

Si m’agrada el futbol, què em compro, FIFA o ISS (actual pro Evolution)?”.

I ell m’etziba: “FIFA té les llicències, ISS la jugabilitat. Compra’t aquest, no te’n penediràs“. Ho recordo com si fos ara. Pot semblar extrany però va ser un moment emocional/lúdic molt potent. I així va anar. Fins avui, anys després…

…amb dos fills, el Martí i el Nil, que, s’han aficionat tant a la play (PS4) i al futbol (PES 2017…si ja sé que vaig un any tard!), que he hagut de comprar 1 “mandu” extra.

I jo, feliç com un tornavís.

PS: Primer partit: Martí 1 – Papa 2 (i vaig jugar a tope, us ho juro!)

Segon partit: Nil 0 – Mama 0 (guanyador el Nil als penals). Sí sí, he dit mama…com s’ha de veure!

Els monstres de dins.

Quan ets petit i tens por, de vegades, no saps com explicar-ho.

De vegades són monstres de sota del llit.

De vegades els monstres surten de l’armari.

De vegades surten sino hi ha llum. Esperen que tot sigui a les fosques per apropar-se. Res que no aturi un llençol màgic o un tauró gegant de peluix.

De vegades els mosntres són dins nostre. Aquests són més difícils d’aturar. Hi penses. Et venen al cap. Et persegueixen. Per tot arreu. No hi ha llençol ni tauró que els aturi. Potser una mica de llum. Potser la companyia dels pares. Potser explicar-los. Potser deixar-los sortir. Si els deixes sortir potser no tornen a entrar.

“Que surtin, que vagin ben lluny, i quan sigui ben lluny ben lluny, obrim la llum perquè s’espantin i tanquem la porta ben fort. Que no puguin tornar a entrar.” Això m’agradaria dir-li, de vegades al Martí. Que els deixi sortir, que els faci fora i que no els deixi tornar.

Jo, de vegades, massa vegades, a les 5 del matí no sé acompanyar-lo. De vegades el crido. De vegades li parlo malament. Potser és la son. Potser són les ganes de dormir. No sé ben be el que és, però de vegades, potser massa vegades, em costa entendre’l. No me’n recordo dels meus monstres. Dels monstres que venien quan tenia 7 anys. Els monstres del passadís que venien a l’habitació mentre dormia. N’estava segur.

I ahir, després d’hores de queixes, de dir que no li sortia res bé i que tot era una merda, em vaig estirar el seu costat (hi tenia el Nil i dos amiguets que s’havien quedat a dormir) i li vaig dir:

“Martí, prou queixar-te per tot el que no tens i dóna les gràcies pel que tens”: I li vaig dir que repetís amb mi:

“Gràcies per jugar a futbol a la plaça”

“Gràcies per sopar al Quinze dos frankfurts reboníssims”

“Gràcies per tenir els amics que tens i que t’estimen”

“Gràcies per tenir un germanet, el Nil”

“Gràcies per tenir uns pares que t’estimaran sempre”

“Gràcies per tenir una casa on dormir”

“Gràcies per tenir una never plena de menjar”…

…i esclata a plorar. I em diu: “Papa, és veritat, hi ha molt nens que no tenen menjar i jo em queixo tot el dia”.

El vaig abraçar. Fort. Va plorar. De cor. De tot cor. En veu baixa. Hi havia molta gent a l’habitació, Va plorar de “per dintre”. Em va fer un petó. Dolcet. Em va dir que gràcies per ser-hi. De tot cor. I jo li vaig dir que gràcies a ell i que l’estimarem sempre, passi el que passi, faci el que faci, fins i tot quan em desperta a les 5 hores del matí només per dir-me que té mocs i amb l’excusa posar-se al llit nostre. Al nostre llit.

Ho sento Martí. Ja no me’n recordava dels monstres que tenia dins meu quan era petit i que feia que tampoc ho passés bé alguns dies. Però això serà un altre post. No és el cas. És el Martí.

No sé si van marxar alguns monstres, però el que éssegur és que no en deixarem entrar cap més, i els que hi hagi, sortiran avorrits de no fer-lo cas.

LEGOs. Som LEGOs. Sóc un LEGO.

Com cada any per aquestes dates, arriba l’estiu. I sempre després de la primavera. I abans de la tardor.

Fixa’t tu!! I aquest any he decidit escriure menys durant el juliol i l’agost. El juliol, un a la setmana. I a l’agost ja ho veurem, que faig vacances!Avui, i com ja va sent habitual, us deixo l’article que vaig fer per a la Revista Xics. El manuscrit. Bé, el manuscrit escrit amb l’iphone, que no sé com es deu dir:

Segueixo dient que, per a mi, les vacances d’agost s’assemblen més a un nou inici que no pas el dia 1 de gener. Les vacances són un espai per repensar, per repensar-me, per desmuntar-me i tornar-me a muntar, com una peça de LEGO. Som peces de LEGO. Prefereixo pensar que les persones som peces de LEGO, amb possibilitats infinites. Amb capacitats infinites.

I les vacances d’estiu em serveixen per fer-me un ninotet nou de cara al setembre…I per fer això, hi ha un ingredient que és bàsic per a mi. L’avorriment. Tinc unes ganes brutals d’avorrir-me. Molt. Soberanament, que es diu. Poder estar un matí, una tarda, un dia sencer sense fer res! Bé, res, res,no!

“És quan m’avorreixo que hi veig clar” com deia Josep Vicenç Foix.

Bé, ell hi veia quan dormia i jo, jo, hi veig clar quan m’avorreixo.De tota la vida que m’ha agradat avorrir-me. No tenir plans. No tenir agenda. No tenir despertador. Fer el que el cos i el cap em demanin quan m’ho demanin. I les vacances d’estiu són aquest petit plaer. Tot s’hi val. Tot s’accepta.

Pots veure’t una cervesa quan et vingui de gust. S’accepta qualsevol moment del dia. De fet, estàs de vacances.

Pots anar en banyador pels puestus. Estàs de vacances.

Et pots quedar tirat tota una tarda al sofà, o a la piscina, o a la platja, o a la muntanya, sense cap més objectiu que estar tirat.

Badant. M’encanta la paraula badar. L’altre dia me la va dir una noia en un curs que feia. Badar. Que és com no fer res. És com avorrir-se en positiu.

“És quan bado que hi veig clar”, afegiria.

I badar és una conseqüència d’avorrir-se. No pots badar sino tens temps per badar. I per tenir temps per badar, t’has de donar permís per avorrir-te. I llavors, com per art de màgia, entre avorrir-te i badar, el teu LEGO es desmunta i se’n munta un de nou. De diferent. De millor. De nou. Amb menys o més capes. Depèn. Un nou LEGO més molon. Més autèntic. El teu LEGO de temporada. I esperant, entre badall i badall, de construir el teu LEGO definitiu. Fins que en tinguis un altre de definitiu. Tot és definitiu fins que canvia. Tot. Tot. Tot. El que fa l’avorriment, mare meva. M’encanta.

Ens avorrim?

Lliçons de vida inesperades.

Res. Que l’altre dia estàvem mirant un partit del Mundial de Futbol. Bé, de fet, els estem mirant tots. El Martí i el Nil s’han obsessionat obsessivament fins al punt que volen que tots els partits acabin en empat perquè facin pròrroga (ara que ja ho saben dir) i penaltis. Així miren més estona de futbol.

Bé. Com anava dient. Està a punt de començar el partit Nigèria-Islàndia i el Martí em dóna una lliçó de vida. De les que marquen. De les de “per sempre”. De les de fer un “click”.

Sempre aprenent. Tenir fills és un aprenentatge continu. Miralls.

Podem arribar a ser molt grans. De debò.

Ni ens ho imaginem. De debò, ni ens ho imaginem. Podem arribar a ser molt grans. Gegants.

Només necessitem un canvi de mirada. De debò. De debò ho dic, de debò ha de ser el canvi de mirada. Genuí. Un canvi de mirada de debò.

Hem de començar a mirar-nos com aquella persona que volem ser. Com aquella persona que volem que sigui. Com aquells persones que volem que siguin. Efecte Pigmalió n’hi diuen.

De debò. No tenim límits. O sí que en tenim. Però moltes vegades no els coneixem. O ens els autoimposem. O els posem. Amb la mirada. Mirada de judici. Inquisitòria. Mirada de “no puc”. Mirada de “no pots”. Mirada d'”això no toca”. D’ara no. Més endavant. Quan siguis més gran. Més llest. Més.

Mirada. M’agrada la paraula mirada tot i que inclou la vista, l’oïda, l’olfacte, el tacte i el gust. Tots els sentits. Per una mirada de debò cal molt més que mirar amb els ulls. Mirar amb els ulls és veure-hi. És l’equivalent d’escoltar i sentir. Per escoltar es necessita més que l’oïda. Per mirar es necessiten més que els ulls. Per mirar de debò.

I si vull canviar la mirada, primer he de saber com miro. Per mirar diferent. De debò. Una mirada lliure. Una mirada possibilitadora. Una mirada em(sim)pàtica. Una mirada còmplice. Una mirada “tu prova-ho que sino et surt jo sóc aquí i seguiré sent-hi passi el que passi”.

Jo vull aprendre a mirar així. Vull mirar així el Martí i el Nil. Mirar-los de debò. No com el que són, sino com el que poden arribar a ser. Una mirada plena de possibilitats. Hi ha dies que me’n surto i dies que no tant. M’hi esforço.

Una mirada plena d’opcions. Deien Bandler i Grinder, creadors de la PNL, que quan només tens una opció ets un robot, quan en tens dues, tens un dilema, i, només quan en tens tres o més, es pot ser flexible. Vull una mirada flexible. Una mirada que obri camins. Quants més camins, més opcions, més flexibilitat, més llibertat. Vull una mirada de llibertat. Per escollir. Per escollir de debò.

Us ho dic de debò.