Papa, juguem a escacs que jo ja en sé…

És la frase del Martí de fa un parell de dies. La Mariona se’n va anar a comprar-me un regal perquè el poguessin escollir els nens, i el Martí va decidir comprar uns escacs. Ja m’agrada ja. El Martí li agrada jugar molt a jocs amb molta acció i moviment (el Nil ja ni us ho explico!). Li dic que no són com els escacs de la pel.li Harry Potter, no fos cas que es pensés que pujaríem a sobre de les peces i que cobrarien vida. Ja ho sap…que no.

Jo, diguem que sé les regles dels escacs, però no sóc especialment bo. Ell em diu que ja en sap. Comencem, i sí, sap els moviments de les peces i el veig bastant desimbolt. Fins que arriba el moment de matar-me la peça que es mou en diagonal, i va i deixa anar la frase de la foto adjunta.. Ho sento. No vaig poder aguantar-me. Vaig caure rodolant a terra del riure. El vaig corregir, entre somriures. “És que papa, s’assembla molt!” No ho negaré. S’assemblen. Sabeu a la peça que em refereixo, oi?

Aquest any la cosa va de mans…”CUMPLEMANS”

Vagi per davant que sé que l’última paraula del títol és incorrecta. Me l’he inventat. Amb tot el morro! Però és que penso que si falta una paraula per significar alguna cosa…perquè no ens la podem inventar?

2017. Aniversaris. Aquest any, la cosa va de mans. Al Martí i el Nil els agraden els números. Molt. A mi ja m’agradava molt el cálcul mental. I també recordo que se’m donava molt bé. Comptava ràpid. Compto ràpid. Ah, i parlo al revés. Per si algú encara no ho sabia. Doncs bé, amb Les Personetes Creatives ens passem el dia comptant. Una mica com el Comte Dràcula de Barrio Sésamo. Ho comptem tot. I aquest any. És un any de mans. És un any especial.

1- Jo, demà, dia 12 de maig, faig 9 mans. Senceres. Del tot. Ho podem comptar mà a mà. De 5 en 5. O amb les dues mans alhora. De 10 en 10. I una última que va sola. De 5. És el que fem amb el Martí i el Nil. Ja fa dies. A casa. Al cotxe.

2- La Mariona, el 14 de novembre, en fa 8. 8 de senceres. Una darrera l’altra. O una al costat de l’altra. De 5 en 5. O de 10 en 10. 8 mans. 8 mans són especials. Molt especials.

3- El Nil, el mateix dia que la Mariona, el 14 de novembre, en fa 1. Una de sencera. La seva primera mà. I li fa molta il.lusió. Moltíssima. Fer mans és especial. Sobretot quan ets petit o petita. Serien “Cumplemans” en comptes de “Cumpleanys”. Sempre m’ha agradat més la paraula “Cumpleaños” que “Aniversari”. La trobo més explícita. Més directa. Més bonica. Més emotiva.

4- Si sumem la mà del Nil, una, i les mans de la Mariona, 8, fan un total de 9, que són les que faig jo. I això només passarà aquest 2017. Compteu-ho, compteu-ho! És un “Cumplemans” molt especial. Únic.

5- I el Martí? El Martí fa una mà i dos dits. I està content. Perquè és especial. És l’únic que no té “Cumplemans” aquest any. Fa 7 anys. El Martí cada any fa el número de l’última xifra de l’any en curs que estem. I li encanta. És diferent. I també li agrada. El 2017, 7 anys. El 2018, 8 anys. El 2019, 9 anys…i així anar seguint.

Els números són divertits. Donen molt de joc. Serveixen per comptar. Però sobretot, serveixen per connectar. Per compartir. Ens encanta comptar. I aquest any més que mai. 

El 2017 és l’any dels “Cumplemans”.

P.S.: I unes mans de regal. Les dues mans del dia que vaig conèixer la Mariona. La nit del 12 al 13 de maig del 2007, cel.lebrant els meus 35, va i coneixo la persona més important de la meva vida. Qui m’havia de dir aquell dia que seguiríem junts en els meus 45 i que tindríem dues Personetes Creatives. Aquella nit va ser màgica. És el que recordo. La recordaré sempre. Per sobre de totes. Aquella cara no se m’oblidarà mai. El que vaig sentir, tampoc.

Jo, ja me n’adono…


Jo, ja fa temps que me n’adono que em faig gran. Me’n vaig adonar quan em va començar a caure pèl del cap. Me n’adono ara que ja me’n queda més aviat poc. Com diuen el Martí i el Nil, Les Personetes Creatives, sí que tinc pèl, però molt curt i a darrera, que és un eufemisme per dir que sóc calb. Però són tan “monus” que me’ls menjaria.

Jo, ja me n’adono que passa el temps, quan miro enrera i compto tot el que he viscut. Bo i dolent. Pèrdues i guanys…compensats. Escola, feina, persones. Una mica de tot. I miro enrera i m’encanta. Però m’adono que m’estic fent gran.
Jo, ja me’n adono que, de vegades miro endavant i veig que aquest any, en faig 45. 45. Mare meva. Oh my God que dirien els meus fills. Això són molts anys. La meitat d’una vida estàndar de 90 anys (descomptant la mania de la meva família de morir més joves del normal).
Jo, ja me n’adono que el temps passa volant. Però, sobretot, sobretot, me’n adono des de que van néixer el Martí i el Nil! Aquest any en fan 7 i 5, i jo, encara tinc al cap el dia que va néixer el Martí. Però si farà 7 anys de tot plegat!
Jo, ja me’n adono que acabem de passar Setmana Santa, Caramelles de Súria i que d’aquí a res arribarà l’estiu, cauran les fulles, començarà a fer fred, vindrà Nadal, els Reis, carnestoltes, i ja hi tornarem a ser. No sé què passa, però quan tens fills, el temps, s’accelera, i moltes vegades, l’únic que voldries és aturar-lo. Però no. Any rera any, l’acceleració és major, semblant a la velocitat d’expansió de l’univers (havia de sortir el meu frikisme algun moment, no?). És com si hi hagués una Energia Obscura que provoqués aquesta acceleració temporal.
Jo, ja me n’adono que s’ha de gaudir del present. I, de fet, sempre que puc ho faig. Mindfulness se’n diu d’això ara. Prendre consciència de l’aquí i ara…
Només hi veig un petit problema. Des de que tinc fills, el Martí i el Nil, aquí i ara, passa molt ràpid. Tinc la lleugera sensació que em perdo cosetes. I per compensar aquesta sensació, suposo, vaig començar a escriure el meu blog Les Personetes Creatives aviat farà 5 anys, just quan el Nil era dins la seva capseta de color blau durant 13 dies després de néixer 5 setmanes abans del que tocava. 

Suposo que no vull que s’escapin tots aquests moments viscuts. Tenir-los escrits, dibuixats, infografiats o fotografiats, és una manera de fer durar l’aquí i ara eternament. Nostàlgia se’n diu d’això. I de vegades, només de vegades, secretament, espio els meus posts més antics, per reviure l’aquí i ara que em vaig perdre perquè passava massa ràpid…
Faig trampa. Ho sé. Però m’encanta. Parar el temps no és possible. Immortalitzar-lo amb paraules sí. I aquesta és la meva missió quan vaig decidir escriure el blog. Immortlitzar la infantesa del Martí i del Nil. Per poder-la recordar, just, quan no me’n recordi.

Apreta.

El Martí i el Nil, cada dia arriben a casa amb un joc nou. A mi m’encanta i em sorprèn a parts desiguals. L’últim és l'”Apreta”. És una mena de “Els 4 sabaters” de tota la vida o del “Verdad o acción (o beso)” de tota la vida, també.

En un paper escriuen uns noms i unes activitats. Te’l posen davant. Et diuen: “Apreta el paper”. El toques. L’obren. I et diuen què has de fer i a qui ho has de fer. Les activitats són un clàssic atemporal:

1. Fer un petó.

2. Fer un petó a nla boca.

3. Fer una abraçada.

4. Demanar per sortir.

El que us deia. Uns clàssics.

La part divertida vé quan el Nil, de 4 anys, també s’apunta a jugar i em diu:

“Papa, tria, fer un petó, fer un petó a la boca, fer una abraçada o anar a fora”,

I jo li dic: “Anar a fora? Què vols dir…?

I ell em diu: “El Martí m’ha dit que he de posar demanar per sortir…això vol dir anar a fora oi?” (NOTA: Algun dia aprendrà la diferència entre “demanar per sortir” i “anar a fora”, tot i que, de vegades, coincideixen).

I jo, me’l menjo. A petons, és clar. I ell se’ls esborra. Amb la mà. Casumlou.

Coses de germans, coses de colònies…

Ahir el Nil va marxar de colònies. Avui el Nil torna de colònies. Té 4 anys. Dos dies. Una nit. I va, i enganxa 2 dies que ha plogut i ha fet fred. D’això se’n diu sort. I a Calafell, tu.

Ahir vaig anar a buscar el Martí a l’autocar i el primer que em va dir quan va baixar, va ser: “Papa, avui seré el rei de la casa”. Que és monu! I sí, per un dia tornava a ser el rei de la casa. Un fill únic. I li vaig demanar que què volia fer, i em va dir que volia veure uns quants episodis de Normal Street o Gortimer o no sé com cony es diu la sèrie, però és a Amazon i està força bé, amb uns missatges finals a cada episodi, molt positius. A més, va estar mirant episodis fins a arribar al del petó (que ja sabia que passaria). I el va veure 2 vegades. És un sentimental el Martí.

Ahir, cada certa estona, el Martí se’m girava i em parlava del Nil. Què estaria fent? Com s’ho estaria passant? Amb qui jugaria? Era com si el trobés a faltar. I sí, el trobava a faltar.

Ahir em vaig quedar al seu costat fins que es va adormir i el Nil, no hi era, per queixar-se…”Papa, queda’t al meu costat” (NOTA: Si no hi ha la Mariona o no hi sóc jo, el Martí es sol adormir solet i el Nil amb un dels dos al seu costat). Això no va passar, ahir, es va adormir amb mi al seu costat.

I avui, ens hem llevat. La Mariona ja havia marxat. Al Martí li ha costat llevar-se, com sempre, però el primer que ha fet quan ha obert els ulls, ha estat dir: “Papa, i el Nil quan arriba?”. 

I jo li dic: “A la tarda”. 

I ell comença a comptar: “Falta esmorzar, després dinar, i al cap de tres hores…ja hi serà”. 

I jo li etzibo: “Martí, que el trobes a faltar?”.

I ell: “SÍ”.

Dos dies. Una nit. Aquest “SÍ” és el significat de ser germans. Per a tota la vida.