La mare que et va parir…

Ospa, que poc durs que sonen els insults en català! No hi ha manera d’insultar algú que ha destrossat el mobiliari urbà i fer-lo sentir culpable tot dient-li: “Trinxeraire!”. És el que tenim els catalans i catalanes, que ens ho guardem tot i no sabem ni insultar bé!

Bé, al que anàvem, que no era a insultar. Que només us volia dir una cosa, que segurament ja sabreu…

Els meus fills viuen a Manresa, cor de Catalunya. Catalunya interior. Catalunya profonda. El Nebraska català. Infern a l’estiu, Alaska a l’hivern. Un percentatge de gent que parla i escolta en català molt elevat, segurament per sobre del 91,23 % aproximadament.

Els meus fills van a una Escola Rural. Molt rural. Tan rural que és al bell mig del bosc. A un poble petit. A un poble atonyinat. Molt atonyinat per voler votar l’1-O. Un poble que el dia 1-O, va tenir una ràtio de policies nacionals i guàrdies civils per sobre d’1 x persona. Un poble de risc per massa català, segurament. Forma part del Nebraska català òbviament. I, de vegades, hi passen tractors catalans, hi ha pagesos i pageses catalans i, sorprenentment, la gent també parla i escolta català.

Els meus fills tenen uns pares (i unes mares que dirien ells), molt catalans. Extremadament. Nascuts, també al Nebraska català. Vivim, parlem i escoltem en català. Manies extranyes dels catalans i catalanes d’utilitzar aquest codi secret, quan tothom sap que en castellà ens entén tot el món. Sobretot si crido, parlo a poc a poc i gesticulo molt ben indignat (només cal viatjar una miqueta pel món per adonar-se d’això).

Els meus fills, òbviament estan adoctrinadíssims. Tenen el castellà prohibit arreu, sota pena de presó si l’utilitzen. Ai no, perdoneu, que això passa al revés a certs llocs!

I els meus fills, curiosament. Els meus fills, extranyament. Els meus fills, el Martí i el Nil, de 7 i 5 anys, respectivament, amb molt de respecte…

…parlen CASTELLÀ!!!!!!!!!!! Cagum l’ou, si amb tot el panorama que PP i Ciudadanos s’han inventat, resulta que els meus fills, Nebraskins (o com es digui) de naixement, i de criança, parlen castellà, deu ser que potser no fa falta canviar res, no? O bé, potser si que cal canviar alguna cosa, però no la que volen canviar!

Au va home va, aneu a la merda! (Mira, aquest m’ha quedat prou bé)

Anuncis

I què fa el teu nen, ja escolta?

Extrany, oi? Us serà més familiar, potser: “I què fa el teu nen, ja parla?”

De ben petits ens animen a parlar. Ens servirà molt quan siguem grans, habilitats comunicatives, en diuen. Podràs fer bones presentacions, conduir reunions, presentacions en públic, brindis pels casaments, però…

…quantes vegades com a pare o com a mare li hem dit al nostre fill o filla: “Apa, que bé que escoltes?” I quantes vegades li hem dit: “Apa, que bé que parles”. I quantes vegades ens vol explicar alguna cosa seva i com que no tens temps li dius: “Ara no, que no tinc temps!”. Siguem sincers. Siguem sinceres. Encara hem d’aprendre molt a escoltar com per posar-nos a parlar. Així. “A lo loco”.

Com a blogaire, formador, comunicador, il.lusionador i provocador, de vegades se’m fa difícil escoltar més que parlar. Es fa extrany fer una classe i no dir res. Ara vé, com deia Buda:
“Si la teva boca està oberta, no estàs aprenent”.

Aquí ho deixo.

Un diumenge (no) qualsevol…

Hola, som el Martí i el Nil i us farem un resum del nostre diumenge passat:

Quan et lleves un diumenge i el “plan” és pujar a Solsona a veure el Carnestoltes i els Gegants Bojos, sembla que serà un bon diumenge. Sobretot si tens 7 i 5 anys i et dius Martí i Nil.

Quan has quedat amb l’Adrià Pich, la Laura i el Marc, per compartir aquest “plan”, la cosa millora per moments.

Quan arribes a Solsona i no fa tan fred com han dit que faria, sembla ser que el diumenge seguirà anant bé.

Quan és hora de començar el ball dels Gegants i ens posem al costat de la vaqueta per entrar a la plaça al seu costat amb la mama, la cosa no pot fer més que millorar. Vol dir que ens podrem asseure a primera fila i ve(i)ure com ballen el “Xut”, l'”Olímpic”, el “Tòfol nano” i altres gegants bojos just al nostre davant. “Papa, el Xut és molt molt alt” em diu el Martí.

Quan és hora de dinar i te’n vas a l’Hostal Nou i menges macarrons i “llumillu” i gelat de postres, comença a ser un diumenge especial (NOTA: el braç de gitano que es va fotre la Mariona no estava malament tampoc…).

Quan mentre dines decideixen que podríem anar a les atraccions de la fira, s’està convertint en un dia perfecte. (NOTA: Obviarem el moment Martí de “només puc pujar a 3 atraccions?”, mirat de convèncer per mi tot dient-li que quan s’havia llevat al matí, les expectatives de pujar a unes atraccions eren de 0. Va ser un bon intent).

Quan puges a les atraccions i disfrutes com mai. Pujant i baixant. Donant voltes. Al tren de la bruixa (bruixa?). Als “autochoques”, el Nil, solet. Guanyant premis. Bé, el Nil va guanyar uns prismàtics que augmentaven 0,1 i a més eren més amples que els seus ulls. “Nil, ja et creixerà el cap i t’aniran bé” li dic. “Papa, els ulls no se’m separaran pas” em diu ell. Bona lògica.

Quan tornes. Tard. Cansat. Trobes cua. Te l’estalvies fent un camí més llarg. El Martí fent preguntes. El Nil, adormit. Arribes a casa i, per sorpresa, ens passem 3 hores amb el Ferran i el Biel. La cosa no pot acabar millor que tots 4 mirant dibuixos al sofà fins les 22 h de la nit.

Avui dilluns les 7:30 hores, la cosa ja ha canviat. Quina mandra. Semblaven adolescents després de sortir de festa. Tot arribarà. Que bonics que són. Quin diumenge més perfecte que vam passar. M’encanten.

Eruga.

Que extranya. Així escrita. Se’m fa extranya. Eruga. Ho he hagut de buscar al diccionari. Se’m fa extranya. Eruga. Eruga. Eruga. No sé…

Sempre que penso en formació, penso en (trans)formació. I quan penso en transformació, em vé al cap l’eruga que es converteix en papallona. Ja sé que la metàfora és molt antiga. Però les erugues (que extrany que queda…) es segueixen transformant en papallones. Funciona.

Sempre que penso en fer una formació, penso en la (trans)formació. Penso a crear un espai de pensament. De parar. De no fer. Ja fem massa. Ens passem el dia fent. I, en canvi, en general, ens donem poc permís per no fer res. Per pensar. Per pensar què fer, és clar. Procuro que les (trans)formacions siguin espais de reflexió. Reflexió per al canvi. Per a la transformació. Per créixer. Per millorar. Per…a ser més feliços i felices.

Sempre que penso amb el Martí i el Nil, penso en la seva (trans)formació, i com el seu aprenentatge, ja sigui a l’escola, a l’insti, a la universitat o mirant videos de Youtube, els serveixi per convertir-se en papallones. Precioses. Amb molts colors.

Les persones ja ho som, de papallones. Només ens fa falta mirar a dins. Donar-nos permís per parar i pensar. I sentir, és clar. Sentir i pensar. Pensar i sentir. I després, fer.

Els canvis, les (trans)formacions, només són part de la recerca del nostre jo autèntic. Deixar sortir qui som realment. Amb tot el potencial. I amb les seves limitacions.

Jo no crec que les persones canviïn. Jo crec que les persones es van tornant autèntiques. Fins que acaben sent una papallona. Que ja eren, però no es veia. No la vèiem. Estava embolicada. De vegades, amb moltes capes. El canvi, com amb les erugues, ha de venir des de dintre. Des de fora, no funcionarà.

Un mestre, un formador, un conferenciant, només ha de fer pensar la manera COM les persones troben el seu PER A QUÈ i acabin fent un QUÈ que els permeti alliberar-se del que els embolcalla. Ha d’inspirar el canvi.

I de papallones, n’hi ha moltes. Infinites gairebé. Totes boniques. Totes diferents.

Tinc ganes de veure les papallones del Martí i del Nil. Precioses, segur. Diferents, també. D’això es tracta.

Eruga. Quina paraula més extranya.

Compto amb tu.

El meu últim post per a la Revista Xics. Per si us l’heu perdut!

Estic segur que quan heu llegit el títol del post, heu pensat: “Ostres, serà un post molt emotiu!”.

⁃ Doncs, no!

De fet, és literal. Deixeu-me que us ho expliqui.

Sempre he explicat que un dels llibres que, a mi, m’ha canviat o em va canviar més la vida, és L’Element de Sir Ken Robinson. Em va agradar tant, que en faig xerrades. Evangelitzador se’n diu d’això. Explicar les bondats d’un producte o servei.

Doncs bé, que em lio i llavors no parlo del que vull parlar; el que volia explicar és, que divertit que és estar atent als meus fills, el Martí i el Nil, per veure si decobreixo i descobreixen quins són els seus talents, ocults o no tan ocults.

És divertit, és fer de detectiu. És estar atent a què diuen i a què fan.

Primer de tot, a veure amb quines activitats es diverteixen més. Amb quines activitats s’hi podrien passar més estona sense estar obligats a fer-ho. Jugant, és clar! Però a què? Amb quin objectiu? Divertir-se segur. Passar-ho bé sense cap més motiu que passar-ho bé. Molt sa. Com a adults, hauríem de connectar més amb la diversió!

Segon. Què se’ls dóna bé? M’encanta veure els seus interessos i adonar-me si tenen més o menys facilitat per aprendre-ho. Cada nen és un món. El Martí i el Nil són únics. Adorables, que diria el Martí, potser amb un excés d’autoestima de nivell Cristiano Ronaldo. Però té raó.

Els espio. De prop. De lluny. Els pregunto. Els miro. Els escolto. M’hi fixo. I, de tant en tant, veig cosetes. Algunes meves. Algunes d’ells. La genètica és potent. Molt potent.

De cop, un dels dos, el Nil, té obsessió per la bateria. Ja sé d’on ha sortit això. Puc provar de dir-li que si canta arribarà l’últim al concert i marxarà el primer quan s’acabi. Però tot i així, quan vegi un noi o noia tocant la bateria, els seus ulls, i mans i cames, se n’hi aniran. Sé del que parlo. Ho toca tot. Fa soroll amb tot. Troba el ritme a tot. És bateria. Després ja veurem si se li dóna bé o molt bé, o no. Que li agrada, segur! Que disfruti, primer de tot!

I, de cop, o no tant de cop, el Martí ens pregunta a la Mariona i a mi:

“- Papes, (i mames), com puc guanyar diners fent sumes?”

Osti, em vaig quedar parat. No perquè li agradi fer sumes, i restes, i multiplicacions, sino per plantejar-se ja, com podria utilitzar això que li agrada tant i que, sembla, que se li dóna molt bé! (NOTA: De fet, el càlcul mental a mi m’ha agradat des de sempre, i quan era petit també se’m donava molt bé!). La sorpresa era el ja buscar com monetitzar el seu talent, segurament innat, per comptar, i, òbviament, s’hi esforça per fer-ho millor. Bé, esforç no és ben bé esforç perquè s’ho passa bé fent-ho…. I és el joc del cotxe:

-Papa, diga’m una suma, però no gaire difícil eh! I anem pujant la dificultat de mica en mica. I llavors multiplicacions. És la versió amb nen del Comte Dràcula de Barri Sèsam. Ho compta tot. Tot, tot i tot. L’altre dia, anant amb cotxe tots 4, al cap de 10 minuts, ens diu:

“- Papes, sabeu quan fan 24 x 3?” I ens diu…72!

⁃ Osti, molt bé Martí!

i diu: “- I no porto des de casa pensant-hi, només una estona!”

Me’l menjo…devia portar 5 minuts sumant i comptant sense parar. Li encanta. I a mi.

Sembla que ha descobert un Element. Allò que se li dóna bé i li agrada. Ara, a veure com ho potenciem. Ell, de moment ja té clar que vol guanyar-se la vida comptant. D’aquí la seva pregunta.

Vaig estar temptat de dir-li: “Martí, podries treballar de calculadora!” Però encara no ho entendria. A més, segur que hi haurà alguna feina on hagi de comptar. I sino, que se l’inventi, que de morro tampoc ni falta. Un altre talent que té!

Compto amb tu. Enteneu el títol?