La Revetlla de Sant Joan.

La nit màgica. 

La nit més curta de l’any. 

Una nit d’alegria. 

Gent que tira petards. 

Gent que odia els petards. 

Gent que odia la gent que tira petards. 

Gent que odia la gent que odia els petards. 

És una bona nit per posar a prova dues competències bàsiques: l’empatia i l’assertivitat. (Gairebé) tothom les coneix. (Gairebé) ningú les practica. Ho provem? Ens demostrem que m’equivoco? 

Respecte.

Autorespecte.

Confusions lingüístiques d’ahir i d’avui.

No. 

Voler no és poder.

Poder no és saber.

Creure no és saber.

Saber no és poder.

Poder no és voler.

Voler no és saber.

I així fins a l’infinit. 

Parlem de nivells diferents. Parlem de voluntats. Parlem de capacitats. Parlem d’habilitats. I parlem de creences. I no. No signifiquen el mateix. 

Per no caure en més errors, publico la guia de significats:

– Voler és voler.

– Saber és saber.

– Poder és poder.

– Creure és creure.

Idees per a ser més creatiu. O més. O molt més…

 Ser pare. 

Fer de pare. 

Tenir fills.

Escoltar-los. 

Sense filtres. 

Ser creatiu. 

Ser més creatiu. 

Els nens ens guanyen de pallissa. 

Si vols ser més creatiu ho tens fàcil: “Surt del teu mapa i agafa el dels teus fills. Viatjaràs. Molt amunt. Sense oxigen. I sense cordes. I des de tan amunt es veuen coses que no pots veure quan toques de peus a terra. És així de senzill. Així de complicat.”

Voltereta Challenge…

Els germans s’estimen…

Els germans es recolzen…

Els germans són còmplices de jocs…

Però, de vegades, un dels germans se’n riu de l’altre quan no toca o…sí que toca. No ho sé, tu ho decideixes després de llegir el post si tocava riure o no tocava…

Era un dissabte qualsevol i el Martí, el Nil i jo havíem sortit de cacera…de Pokémons (la Mariona treballava). De fet, el Martí i jo caçàvem Pokémons i el Nil feia l’animalot mentre ens seguia. Tot d’una, a la Plaça de la Reforma, baixant les escales que hi ha, el Nil s’entrebanca i comença a rodolar (NOTA: hi ha unes escales dobles, que són 10 graons, una mica de trosset pla i uns 10 graons més). Doncs com deia, el Nil al segon o tercer graó de dalt, s’entrebanca, i comença a rodolar escales avall. Era com a càmera lenta. Ni el Martí ni jo vam poder reaccionar a temps. I, per sort, hi havia el replà. Després de 2 o 3 volteretes, amb una escena semblant a la del cotxet de Los Intocables de Elliott Ness, va parar-se. Es va incorporar. Em va mirar i es va posar a plorar. De l’ensurt, és clar. El vaig abraçar. No s’havia fet res…Thank God!!!! I el Martí, en veure que no s’havia fet res, es mira el Nil i li diu: “Ei Nil, has fet un Voltereta Challenge, en honor al Bottle Flip Challenge, of course!!!!!!!. Immediatament, el Nil va parar de plorar, es va posar a riure i jo, també. Una bona gestió d’una mala situació. Cortesia del Martí i el seu agut sentit de l’humor. Cada dia s’assembla més a mi. Quin nanu!!!!

Converses twinpeakianes…


Tenir fills és divertit. Molt divertit. De vegades, és clar.

Parlar amb els meus fills és divertit. Molt divertit. De vegades, és clar. 

Tenir converses amb els meus fills mentre anem amb cotxe tornant de l’escola és divertit. Molt divertit. De vegades, és clar. I friki. Molt friki. Com avui. El que segueix després d’aquesta introdducció, és la conversa que he tingut amb el meu fill Martí mentre el Nil era al costat mirant amb cara extranya. Us ho juro. Ni hi falta ni hi sobra res. És la transcripció literal…

– Martí, d’aquí a 15 dies obren un parc aquàtic a Berga. Serà petit però molt divertit (És el seu tema estrella. Els parcs aquàtics, no Berga).

– Papa, ja ho han dit avui a la tele a primera hora (i s’inventa una notícia).

El que segueix no és apte per a tothom. Poseu-vos en contexte…

– Papa, saps què seria divertit?

– No Martí, què?

– Que tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot Manresa fos un parc aquàtic!!!!!!! (Amb una durada aproximada de 5 minuts)…

Cada situació és única i irrepetible.


És dilluns. Mig festa. O festa a la meitat de les ciutats de Catalunya. Segona Pasqua. Com que jo treballo per tot arreu. Avui m’he fet tocar festa. De tot, menys del blog. M’agrada. M’encanta. M’allibera…

Cada situació és única i irrepetible…com la de fa dos dissabtes…
Tothom qui em coneix sap que no he fet mai proselitisme a l’hora de tenir fills. Que cadascú faci el que li sembli. Només faltaria. Si voleu saber què és el més “semblant” a tenir fills sense tenir-los, que llegeixi el meu blog Les Personetes Creatives des del principi, i se n’adonarà de les pujades i baixades emocionals que suposa tenir 2 fills. Coses bones. Coses no tan bones. Però com diu la dita, compensa.
Estic estirat a la gespa de la piscina. Venim de dinar al costat de la platja. Els hem deixat fer. Amb confiança. Autoeficàcia. Que s’espavilin. I s’han espavilat. S’han barrejat amb la sorra i l’aigua de la dutxa…vestits! M’han deixat el cotxe fet un fàstic. Somriuen. Somric. Segueixo estirat a la gespa. Escrivint. El Martí i el Nil dins l’aigua. La Mariona al meu costat. Me n’adono de la sort que tinc que tots dos sàpiguen nedar. Només he d’aixecar el cap de tant en tant. Per veure que tinguin el cap fora de l’aigua. Per mediar en alguna discussió. Només tenen unes ulleres i les han de compartir cada 10 minuts (ens n’hem deixat unes). La Mariona ho gestiona. Es tiren aigua. Ara l’un. Ara l’altre. Discuteixen. Molt. I riuen. Molt. S’ho passen molt bé. Són germans. Es porten 2 anys justos. Al principi és difícil, però ara…ara…són un. Ho comparteixen tot…

Hi penso. Havien de ser dos. El Martí i el Nil. No m’imagino que no hi fossin tots dos. No poden viure l’un sense l’altre. S’ho expliquen tot. Tramen estratègies. Currades. S’abracen. Molt. Criden. També molt. Però són un.
Torno a aixecar el cap. Riuen molt. Sé que quan vulgui marxar de la piscina haurem de discutir. Tots 4. Dos contra dos. La Mariona i jo contra el Martí i el Nil. Estiraran més el braç que la màniga. I m’imagino com s’acabarà. Comptant. 1, 2, 3. A la de 3. Negociant. Sino sortiu…passarà alguna cosa. I sortiran. Esperaran al 3. Segur. Expectatives. Tot és qüestió d’expectatives. Estic aprenent a deixar-ne unes quantes de banda. Em costa.
Segueixen rient. Avui el Nil ha fet de peixet tropical a l’obra de teatre de l’escola. M’emociono. Sóc pare. Naches, se’n diu. Compensa. És això. Veure’ls. Viure’ls. Somriure. Riure. I, de vegades, no. Però és part de ser pare. És part de tenir fills. Va amb el pack.
Vaig a descansar. Una miqueta. Amb un ull obert. 
Cada situació és única i irrepetible. El Martí i el Nil ho són. No sé si podré descansar. Em criden. S’acaba el post.

El càncer és una merda.

Avui no toca post. Avui cal post.

Avui no toca plorar. Avui cal plorar.

Avui no toca emprenyar-se. Avui cal emprenyar-se.

Avui no toca pensar que el càncer és una merda. Avui cal pensar que el càncer és una merda.

Avui s’ha mort el Carles Capdevila. Quina merda. Avui s’ha mort una bona persona. Una persona bona. Un referent. Una persona humil. Una persona magnífica. Un comunicador. Un educador. Un humorista. Un marit. Un pare. Un fill. La mare que va parir el càncer. Avui no s’ha mort una persona, avui se n’han mort moltes. Avui, el món és un lloc una miqueta pitjor. Només ens faltava això. El càncer s’emporta persones, la que se’n va i les que es queden.

El Carles és la prova que la bona actitud i el pensament positiu no salva vides. No cura càncers. Però fa que el temps que ens queda aquí sigui millor. Per a un mateix i per a qui ens envolta. Actitud vital. N’hi sobrava. Fins al final.

Llevar-se amb aquesta notícia és transformar un divendres en dilluns. No sé si m’explico. No per esperada és menys dolorosa. Ja fa temps que pensava que podia passar. Però no havia passat. Pensar que pot passar et prepara, però només una mica. És una merda.

El càncer no hi entén de bones o males persones. N’hi podeu dir genètica. Epigenètica. Malaltia. Però és una putada. Ras i curt. I s’emporta el que es troba pel davant sense preguntar qui és. 51 anys. Quina putada.  Se me’n va un referent. Personal. Laboral. Un mirall. Cada vegada que faig una conferència, una xerrada,…me’l miro. Em repasso les seves xerrades. Ric. Ploro. I me’l copio. No ho digueu a ningú. M’encanta. El Martí m’ha vist plorant al cotxe i m’ha dit: “Què et passa?” I li dic que s’ha mort una persona important per a mi que parlava de nens i educació. I va i em diu: ” Papa, com tu!”. I he plorat més.

Avui, se n’ha anat. Quina merda. Fa 20 anys, les mateixes dues paraules es van endur el meu primer referent. El meu pare. Càncer i còlon. Tot junt. Una combinació explosiva. Fan por. 53 anys. Era jove, també. Tampoc va preguntar, se’l va endur. I va deixar un avi sense néts. I ha deixat uns néts sense avi. Això fa el càncer. Arriba sol i se’n va acompanyat. Sempre s’endú algú. És una putada.

Serveixi aquest post com a homenatge al meu pare. L’avi Josep. I al Carles Capdevila. Hi ha morts que provoquen dolor. Molt dolor. I escriure-les l’allibera. Una mica.

Avui no toca plorar, emprenyar-se i cridar. Avui cal fer-ho. Per ara i per fa 20 anys.

Ja està. No puc escriure més. El càncer és una merda. Visca la vida.