Un conte de Reis (Ficció amb SPOILER o Futur proper)…

Comença a fer fred. Fred de jersei gruixut o de jaqueta prima. No les dues coses. O l’una o l’altra. De fet, fa més fred a dins de casa que a fora. Senyal que s’acosta Nadal. I Reis. És la seva època de l’any preferida. Des de sempre. No hi ha res millor que les festes de Nadal. El posen content. Molt content. De somriure idiota. Enteneu-me, aquells somriures que ens queden a la cara però que no ens adonem que portem posats. Somriures idiotes. M’encanten.

– S’acosta Nadal. S’acosten els Reis. Potser hauries d’anar pensant aquelles coses que et fan il.lusió. Potser que comencis a fer una llista, oi?

– Sí papa – diu ell.

I dins del seu cap hi ha allò que hi dóna voltes des de fa temps. “Com s’ho fan els Reis per portar tots els regals en una nit? Tenen ajudants? Els ajuda el Pare Nadal? Sön realment màgics?.”

No s’ho acaba de creure i es capfica. Arrufa les celles. I el nas. Es preocupa. Hi pensa i repensa. Se’n va a dormir, i tal i com fer els grans, comença a rumiar-hi. Li costa dormir. Es desperta. Hi somnia.

– Papa, com s’ho fan els Reis per portar-ho tot?

– Tu què creus? – diu el pare.

-No ho sé – diu ell.

I no ho sap. O no vol saber-ho. Busca alternatives. Més o menys lògiques. Més o menys coherents. Lògiques i coherents per a un nen de 7 anys. Petit i gran.

– Ja ho sé. Deu ser que tenen ajudants per tot el món i van tan ràpids que no els veiem com ens deixen els regals. Perquè, clar, si em quedo despert tota la nit, els veuré o no? Em deixaran regals o no? I si no fos veritat que els Reis són els Reis? I encara més, i si els Reis fossin els pares? NO, NO, això no pot ser perquè ho sabria o m’ho dirien. Potser que els ho pregunti? Aix, no ho sé.

– Papes, vosaltres sou els Reis? – diu ell.

– Tu què creus, que ho som o no? – contesta la mare.

– Ostres no ho sé. No ho tinc clar – contesta.

Se’n va capcot mentre es diu que potser si descobreix la veritat, si desmunta tot aquest “alberginier”; potser, i només potser, es quedarà sense regals. I això no s’ho pot permetre. Tot l’any esperant els Reis i quedar-se sense regals no seria just. Potser, tant se val, sigui igual qui siguin els Reis.

– Papes, vull que els Reis em portin cromos de futbol aquest any – diu.

– D’acord fill meu, així ho farem…faran.

Ens mira. Somriu. Pica l’ullet. El dret. L’esquerre no li surt. Se’n va corrents tot xutant una sabata que s’havia quedat al mig del passadís i crida el seu germà:

– Ei, ei, els Reis ens portaran cromos. Molts cromos. M’encanten els Reis. – i ho crida ben fort perquè no en quedi cap dubte.

Anuncis

Perquè mola que el Nil aprengui a escriure.

Només cal mirar les captures de pantalla de la conversa per whatsapp d’ahir al vespre quan havia de tornar a Manresa de Vilanova i la Geltrú on havíem fet l’últim bolu del “SAKO” de la SSM BigHand!

Me’l menjo!

Petits somriures. Petits papers.

Són els petits detalls el que realment compta. Diu Nigel Marsh a la seva TED talk que per canviar la nostra relació amb el temps “calen canvis petits en els llocs adients i no canvis dramàtics”. Saps què canviar i on canviar-ho i, de cop, PAM, màgia, tot canvia!

Són els petits detalls el que realment canvia.

De vegades una lletra Z, dinamit(zar).

De vegades una lletra I, cur(i)ós. És curiós, no hi havia pensat abans. Una sola lletra canvia el significat d’una paraula. De vegades es converteix, gairebé en el seu antònim. Sóc més fan de “la curiositat va salvar el gat” que no pas “la curiositat va matar el gat”. El gat de Schrödinger, que pot ser viu o mort.

Són els petills detalls el que importa. El que realment importa. Són aquelles petites coses del dia a dia. Detalls. Que sumen. I que resten. Que multipliquen. I que divideixen. La vida, sí, sí, la vida és una suma de petits detalls i petits moments que fan “detallassus” i “momentassus”. I no, la vida no és un sumatori de suma 0. 1 i -1 no fan 0. Bé, en matemàtiques sí, però a la vida, no…

…no és el mateix “anar fent” cada dia, “anar tirant” cada dia que un dia “estic eufòric” i un dia “estic fet una merda”. El Dragon Khan és emocionant perquè té pujades i baixades. No se’ns acudiria pujar a una atracció que anés tirant. Plana. A una velocitat d'”anar tirant”. L’emoció no existiria. I la vida és una suma de pujades i baixades. Petites i grans. Però sobretot, petites, moltes. De cada dia. De cada hora. De cada minut. De cada segon. Una suma de petits moments i petits detalls. I no sumen 0.

Són els petits detalls el que requereixen tota la nostra atenció. Per no perdre’n detall. Que no busquem quan ja hem trobat.

Són els petits detalls. Ho repeteixo per sino ha quedat clar. Són els petits detalls. Petits. Detalls. El Martí i el Nil treballen l’agraïment a l’escola aquest any. Donar les gràcies. De cor. M’encanta:

Ahir arriben a casa i el Nil porta una nota amb una foto del seu inconfusible somriure burleta i a darrera hi posa: “Papa i mama, gràcies, us estimo molt”. I el Martí porta un paper doblegat perfectament amb el títol Martí i el subtítol Alien amb un dibuix seu fent d’alien, amb el text “Papa i mama gràcies per portar-me a l’escola i fer-me l’esmorzar cada dia”.

El que us estava dient. Els petits detalls. Petits somriures. Petits papers. Petits agraïments. Enormes vides.

Al·legat.

M’agrada compartir punts de vista. M’agrada discutir. Argumentar. No convèncer. Només exposar punts de vist per enriquir maneres de veure el món. No pretenc tenir la raó. De fet, de vegades, no la tinc.

Ja fa temps que penso que els curriculums escolars no s’adeqüen a les realitats que estem vivint i que, en molts casos, el que s’aprèn no té una aplicació pràctica en el dia a dia. De fet, l’altre dia estava escoltant una xerrada de Ricardo Semler, ex-CEO de Semco, i vaig sentir com deia: “Els mestres (i formadors) no podem seguir transmetent únicament coneixements perquè això, ja ho fa millor Google. Quedem en ridícul”. Entenc que hem d’anar més enllà. Molt més enllà.

És la meva obsessió des de que em vaig començar a dedicar a la formació el fet de compartir i transmetre coneixement perquè poguem ser més feliços. Però no només això. Hem d’inspirar perquè tinguin ganes de seguir aprenent. Hem d’inspirar i inspirar-nos. Il.lusionar i il.lusionar-nos. Provocar i provocar-nos. Molt. Moltíssim.

NO és només aprendre sino tenir ganes d’aprendre.

NO és només arribar sino anar més enllà.

NO és ensenyar sino aprendre.

NO és només preguntar “Què saps fer?” sino “Què t’agrada fer?”.

És la nostra responsabilitat mantenir flames enceses. Ulls brillants. Celles amunt. Boques obertes. És això.

I és per això que faig el meu al.legat:

“Senyores i senyors lectors. El currículum escolar hauria d’incorporar la música, el teatre i la PNL. Sí. Les matemàtiques són importants. La física és important. La química és important. Però no és menys cert que les arts són igualment importants però marginals en l’educació. Jo penso que aprendre a descubrir la bellesa de la música, el llenguatge de la música, les emocions de la música, els canvis neuronals dels cervells que han après música, el coneixement del cos del teatre, el coneixement de l’expressivitat oral i no oral que ens dóna el teatre, els canvis identitaris i de personatge del teatre, la comunicació interpersonal i autoconeixement del teatre, el joc, la desvergonya i la connexió de l’escenari, la plasticitat cerebral que ens explica la PNL, les eines, la caixa d’eines que és la PNL, la visió d’un mateix, el modelatge i la recerca de l’excel.lència pròpia que ens ensenya la PNL, haurien de ser claus per poder sortir de l’escola i viure la vida feliços i felices. En comunitat.

És per això que demano, a les autoritats (in)competents que facin una revisió de matèries. Que facin una revisió de punts de vista. Que facin una revisió del món que ens envolta i que, d’una vegada per totes, incloguin la música, el teatre i la PNL dins del currículum escolar. Potser, i només potser, ens tornarem persones més sensibles, mes amables, més socials i més plàstiques. I potser, només potser, farem que visquem en un món més sensible, més amable, més social i més plàstic. Que no és poc. I com dirien a La Competència de RAC1…”No hay más preguntas señorida”. Queda vist per a sentència.”.

Dixit.

P.s.: Jo vaig descubrir la música de ben petit. Primer des del “No vull fer música” i després cap als 12 o 13 anys des del “Vull tocar la bateria”. Vaig descubrir la percussió corporal als 42 anys gràcies al Santi Serratosa. Vaig descubrir la PNL als 36 anys gràcies a la Mariona. I vaig descobrir el teatre als 46 anys…

…i he tardat massa. Mai és massa tard, sempre és el moment.

El dia del docent.

Osti, no ho sabia. Doncs res. Com que jo ja fa temps que em dedico a la docència, a les formacions, a fer tallers, a xerrar xerrades, a fer de professor i/o de mestre, aquí va el meu petit homenatge a tots i totes els que ens dediquem a això, a aprendre!

Aquell company que t’estripava el dibuix.

Són aquell company que t’estripava el dibuix. “Tothom a dibuixar un paisatge”: i tu t’hi posaves. I treies la llengua. I el miraves i el remiraves. I te’n senties orgullós. I llavors, de cop i volta, sense previ avís, venia el teu “company” de la cadira del darrera i en un atac de ràbia t’estripava el teu dibuix. Perquè no suportava que el fessis tan bé. Ara just fa un any algú va convertir una festa en una pel·lícula de por. Algú ens va estripar el dibuix.

Recordo llevar-me d’hora, vestir els nens mig adormits, vestir-me jo i arribar a davant del Conservatori de manresa (el nou!) i veure’l ple, pleníssim de gent. Gent amb paperetes als dits. Amb ganes de dir-hi la seva. D’exercir els seu dret. D’autodeterminar-se. De votar, collons.

Molta gent. Gent que no ens coneixíem de res, mirant-nos amb cara de complicitat. Sino ens coneixíem gens, algunes cares de recel. Confiança i por a parts iguals. Una festa. Gent cantant. Gent jove, gent gran. Gent molt gran. Republicans de tota la vida votant per a una nova República. Nens i nenes petits acompanyant els pares i mares a la festa que havia de ser. Passadissos perquè els més grans no fessin cua. Aplaudiments cada vegada que algú havia votat. El que fos, el que fos. El que fos. Però ens van estripar el dibuix.

I després por i incredulitat. No ens podíem creure el que ens deien. El que vèiem. El que ens arribava. Por. Molta por. Podia passar qualsevol cosa, però picar la gent per votar és totalment indigne. És més fàcil destruir que construir, ens ho han demostrat moltes vegades.

Els agradi o no, l’1 d’octubre del 2017 ha passat a la història com la veu del poble català cridant a les urnes i com la jornada més indigne i fastigosa per part dels que la van voler destruir. Gent amagant les urnes a les esglésies, a dalt dels arbres, fent veure que jugaven a cartes. Fent festa. Això quedarà per sempre encara que no els agradi.

Vam votar. Hi va haver urnes. Hi va haver referèndum. Vam construir. Tot el dia. I els dies d’abans. I els de després. I seguirem construint encara que ells segueixin destruint. Quant més destrueixin més construïrem. Tenen ràbia. Com la ràbia d’aquell company d’escola que t’estripava el dibuix perquè a tu et quedava millor i ell no era tan destre…

Ara fa un any,. Ja fa un any. Tot just fa un any. I aquell 1 d’octubre vam cridar molt fort. Aquelles paperetes cridaven molt. Tant que ens van voler apagar el so a cops de porra. I així no s’apaga el so. Així es crida més lluny i més fort.

El Martí i el Nil, hi van ser. Potser no se’n recordaran però hi van ser. Això és per nosaltres i també per ells. Perquè no hagin de passar per tot això una altra vegada.

I no. Encara no ens han demanat perdó. I sino hi ha perdó costa molt tancar una ferida. Molt. Diuen que ni oblit ni perdó. Mireu, no sé què dir-vos perquè viure amb rancúnia cansa molt. I a mi m’agradaria perdonar, però crec, des del meu humil punt de vista que si tu fas una festa i venen a trinxar-te-la, a trencar taules i cadires, a beure’s les teves begudes, a menjar els teus entrepans i a riure’s de tot plegat, el primer perdó potser és del qui espatlla la festa. Digueu-me agosarat, però als meus fills els dic que quan fan alguna cosa que fa mal a un altre haurien de demanar perdó. El problema és que potser no el volen demanar. Perquè ja els està bé el que van fer.

Malparits. Són el company que t’estripa el dibuix perquè t’ha sortit millor que a ell.

Perd el Barça (i altres coses de la vida).

Veig el Martí i el Nil i me’n recordo. Me’n recordo de coses. Els veig com es posen de nerviosos quan perd el Barça. O quan no se’n recorden d’allò que volen dir. I que és molt important. Molt.

Me’n recordo quan era petit i el primer dia de classe em posava nerviós. Cada curs semblava que seria més difícil que l’anterior. De fet, era un clàssic parlar amb gent més gran de l’escola i que et diguessin: “Disfruta 8è que quan arribis a B.U.P, ja veuràs!“. I així cada any. I tu, trobaves 8è. prou difícil. I el primer dia de classe.

I anar a l’escola.

I conèixer gent nova.

I parlar davant de tothom. I llegir davant de tothom.

I demanar a la noia que t’agradava si volia sortir amb tu. Per por a que et digués que no. Que ens costen els no(s). Molt.

I llavors anaves a la Uni. “Primer és difícil, però ja veuràs Tercer” et deien. I tu ja anaves prou cagat.

Disfruta mentre estudies que ja veuràs quan treballis“. I tu penses que és força dur estudiar una carrera (sobretot sino t’agrada i no saps com dir que vols plegar).

I treballes i et diuen que disfrutis els primers dies que després t’apretaran més. I voldran mes. Molt més. De tu. I tu penses que, déu n’hi dó per ser els primers dies.

I llavors coneixes algú. Et cases. I tens fills. I comença la roda. “Tu disfruta ara que són petits, que quan són grans els problemes són més grans” et diuen. Però quan són petits, per a tu, els problemes són grans.

Se’n diu manca de perspectiva. Quan ets al mig de la situació, ets al mig, al bell mig, i costa agafa perspectiva. I la gent que et dóna consells ja té la perspectiva. Temporal o espaial. Ells i elles ja han passat per allò que estàs passant tu i no se’n recorden que per a a ells, el primer dia de P5 també va ser duríssim. I el primer NO d’una noia els va fer plorar i pensar que no valien res i no trobarien mai més a ningú. I el primer dia que el seu primer fill va plorar una hora seguida, no sabien què fer.

I no. No dic que aquests consells no serveixin, però no serveixen. Quan passes una situació la passes. La vius en primera persona i no tens un futur per comparar-la.

I sí, ahir va perdre el Barça i el Martí es va emprenyar molt moltíssim. “No n’hi ha per tant” li vam dir. Però sí. No tenia amb què comparar-ho i no tenia perspectiva. De fet, no havia viscut el Barça dels anys 80. Ho celebràvem tot. Perquè no podíem celebrar gairebé res.

No són el mateix les situacions viscudes que les situacions que estàs vivint. No són el mateix.