Aquelles mirades que mirem sense voler.

Aquella extranya relació entre expectatives i realitat. Pròpies i alienes. Les del pare i la mare i les de les filles i els fills…

Les del pare amb el pare.

Les del pare amb els fills.

Les dels fills amb els fills.

Les dels fills amb el pare.

Les de la mare amb la mare.

Les del pare amb la mare.

Les de la mare amb el pare.

Les del pare amb les filles.

Les de la mare amb les filles.

Les de les filles amb el pare.

Les de les filles amb la mare.

I canvieu pare, mare, fills i filles, pels vostres noms i ja teniu aquí totes les expectatives a gestionar.

Expectatives. La gestió de les expectatives.

I llavors vé algú i em diu:

“Jo no en tinc d’expectatives”.

I jo me’l miro i li faig un Berto Romero a El Cansancio:

“Tírate tú, Juan Pardo”. Ara ensenya’m a viure sense expectatives. Les conscients, no, vull dir les inconscients, les inconscients! Aquelles projeccions que fem sense saber. Aquelles mirades que mirem sense voler.

Anuncis

Ras i curt (avui toca dignitat)

Avui no calen explicacions. O poques. L’Oriol (Junqueras, of course) ha contestat a la pregunta de quina era la seva professió que, ara, era pres polític. Ole tu! Ole tu! Ole tu!

A partir d’ara i fins que els alliberin a tots, a totes, als meus perfils de les xarxes socials hi constarà, també, la meva nova professió:

Muralla Humana. Clar que sí. I dignament. Molt digne.

La Generació Z i la Generació Alfa (?)

Sembla ser que a casa en tinc un de cada. El Martí és de l’últim any de la Generació Z, caracteritzada per la irreverència, i el Nil, de la Generació Alfa, si fem cas al demògraf i futurista Mark McCrindle, caracteritzada per la simbiosi entre la seva mà i una tablet o smartphone (això ja és collita meva).

I també sembla que tant la Mariona com jo som de la Generació X, obsessionats per l’éxit.

Diferències generacionals, gaps tecnològics, problemes de comunicació. Si una cosa tinc clara és que sino ens posem les piles, el salt generacional cada vegada serà més gran. La causant, la rapidesa canviant de les noves tecnologies, amb les seves noves formes de comunicació.

LOL

M’obres a l’insta?

Crush…

Fortnite.

Spammer!

OMG, em perdo! Potser has pensat això quan has llegit les paraules o frases anteriors. No passa res. Educació Digital. Per a tothom. Pares i mares, hem d’aprendre a acompanyar els nostres fills i filles en la seva relació amb el món digital. I no ho podem fer sino sabem què fan, què poden fer i què no haurien de fer.

Apa, see you later, alligator…osti, això potser és més de Baby Boomer que no pas de Generació X. WTF!

Ser pare…

Avui se m’ha ficat una frase al cap. No me la trec. Em vé i em va. Però sobretot em vé més que no pas em va.

Pensaments recurrents. Bucles, de vegades del tot innecessaris i, de vegades idees que em venen al cap. Saber quan és una cosa o una altra és l’important. No sé. La d’avui és una idea. Se m’ha acudit com a definició de què és ser pare. Coses meves. Com sempre. A més, és dilluns, què esperes?

El petó de després de les colònies.

Com a pare, el petó de després de les colònies és una de les coses mès boniques que et pot passar.

Veure l’abraçada entre el Martí i el Nil, també.

Sentir-los parlar i preguntar-se: “M’has trobat a faltar?”, també.

Sentir com els 2 contesten que sí, més.

I veure el Martí com ha crescut en 4 dies, fa por. De la bona. És una mesura del pas del temps. “Vinga va, que són quatre dies”. Literal.

El petó de després de les colònies és una de les coses més boniques que et pot passar.

El petó d’abans de les colònies.

Directe. Al gra. El Martí se’n va 4 dies de colònies i aquest matí abans de marxar li he fet un petó mentre dormia perquè fins divendres no n’hi podré tornar a fer. Ahir ja vaig acumular. Vaig arribar a les 22 h i encara estava despert. Ell. Bé, i jo. I la Mariona s’hi va estirar al costat, d’ell i del Nil, que també estava trist i extrany. Va estar tot el dia alterat i portant-se malament malament fins que li va explicar a la Mariona que estava trist perquè no veuria el Martí 4 dies. I després m’hi vaig estirar jo. El Nil ja dormia i el Martí, no. I me’l vaig mirar mentre s’adormia. Que, potser, i només potser, és una de les coses que dóna (amb accent diacrític) més pau a la vida.

I estic “contrist” o “tristent”. Diga-li com vulguis.

El petó d’abans de les colònies és “top” dins del rànquing dels petons. El de després, ja us l’explicaré.