Avui és el Dia del Pare…

Avui 19 de març és el Dia del Pare.

Sóc pare. Ho sabeu. Del Martí i del Nil. I sóc fill. Del Josep i la Dolors. Avui és Sant Josep. També. El sant del meu pare. Quines coincidències, tu.

El Dia del Pare sempre em connecto com a pare i com a fill del meu pare. Aquest any farà 21 anys que va morir i em torna perquè amb el Martí i el Nil en parlem. I els sap greu. Els sap greu no haver-lo conegut. I a mi que no els hagi conegut. Estaria encantat. Encantadíssim. El Martí, ahir, va començar a parlar de la mort, i va dir que li agradaria tenir un botó per donar 50 anys més de vida a la gent i així poguessin conèixer coses i persones que no havien conegut. Magnífica idea Martí. M’encanta.!

Sóc pare. I com a pare connecto amb la pèrdua. La possible pèrdua, de pares i fills. Vincles i relacions. Relacions que, de vegades, es trenquen. Vincles que no es poden trencar mai. Que són sempre.

Aquest post em serveix per recordar el vincle. Per recuperar una relació trencada. Per la mort. Però hi ha relacions que no es trenquen per la mort, només…

Ahir vam estar amb la SSM Big Hand, ballant i fent percussió corporal al Centre Penitenciari Els Lledoners. Em vaig adonar que no sabia el que era una presó. Fins que no entres dins d’una presó, no saps el que és la tristesa. La tristesa de veritat. Relacions trencades per actes comesos en un moment. Moments que ens poden canviar l’existència. Quatre parets que separen dos móns. Quatre parets que trenquen relacions, que no vincles. Mirades tristes. Mirades de recel. Mirades de por. Una presó d’homes. Plena de gent que en algun moment tenia il.lusió per fer coses. Gent que sortirà més aviat. Gent que sortirà més tard. La major part d’aquestes il.lusions, trencades. En el millor dels casos posposades. Moments que trenquen vides…

I nosaltres a sobre d’un escenari. Amb 60 persones a punt de veure l’espectacle. Cares de sorpresa. Connexió. Comencen els somriures. Els riures. Els aplaudiments. Els: “Otra, otra”. Els: “Sois los mejores”. Els: “Esto mola mucho”. I un moment especial quan veig un intern aplaudint i somrient tot dient: “Ha valido la pena salir del módulo”…

De cop connecto. Aquí hi ha pares. Aquí hi ha fills. Les relacions s’han trencat. Perdut. Pares sense fills. FIlls sense pares. M’entristeixo. Segueixo aplaudint. Me’l miro. Aixeco el polze. Somriu.

Ha valgut la pena venir a Els Lledoners a ballar.

Ha valgut la pena passar un diumenge a la tarda a dins de la presó.

Ha valgut la pena que, per uns moments, hagin tornat a tenir relació amb l’exterior del Centre. Que se’n recordin del vincle. Del que hi ha a fora. Del que podran fer i veure.

S’acaba el concert. Agafem les coses i nosaltres sortim del centre tot just quan s’amaga el sol. I jo penso, que ells, s’han quedat dins. Tots cap al seu mòdul. 8 mòduls. Ens els expliquen. Ens diuen què poden fer i què no. Fa cosa. De debò.

I jo, segueixo sense treure’m del cap que allà dins hi ha pares sense fills i fills sense pares. I el cap se me’n va a Estremera. No hi ha dret. Relacions que es trenquen, sort que els vincles, no. Ajudar, ni que sigui fent percussió durant una hora a que se’n recordin d’aquests vincles, em fa feliç. I trist. Tristement feliç.

Felicitats a tots els pares. Siguin on siguin. Felicitats Josep. Pare.

Anuncis

5 reasons why…

Pel seu somriure burleta…

Per la seva energia non-stop…

Per la seva pressa a fer-ho tot (des del néixer)…

Pel trasbals que va suposar-me la seva arribada…

Pel seu “Papa” de les nits que té malsons o no es troba bé…

I per molts d’altres “pel”, aquest post va pels 5 anys del Nil. El Nilet. El petit Nil. El Nilitu. El Nilix. Com deia amb el Martí: Només fa 5 anys ja…

La primera foto que li vaig fer fora de la “capseta de color blau”…i ja tenia aquest somriure dolcet i burleta de mitja vergonya que segueix tenint. Amb la mare que té…com no havia de tenir un somriure bonic…Me’l menjo!

Un dia…

Un dia em vaig enamorar d’una “veinteañera” (bé, en tenia 29 i jo era un “treintañero”).

Un dia em vaig enamorar d’una noia que va anar al Sielu “per casualitat”.

Un dia em vaig enamorar d’una noia que em va dir que: “No volia venir a casa meva per si jo era un psicòpata”.

Un dia em vaig enamorar d’una noia que està sempre al meu costat des de fa 10 anys, transformant la meva vida i la de tots que es creuen, per sort, amb ella.

Un dia em vaig enamorar d’una noia que seria la mare del Martí i del Nil i que, jo, no en tenia ni la més remota idea que la cosa aniria per aquí.

Un dia em vaig enamorar d’un somriure.

Del somriure de la Mariona.

De la Mariona.

Avui, 14 de novembre de 2017 segueixo enamorat d’un somriure. Del somriure de la Mariona. De la Mariona. T’estimo 8.

Amb tots vostès…el somriure…

Només 7 anys ja…

El 2010 la meva vida va canviar. De la nit al dia. De cop i volta vaig tenir una personeta al meu càrrec. Quina responsabilitat. Tota la vida preocupant-me de mi. I, de cop, neix el Martí. 3,130 grams de color lilós. Extrany. Ho he de dir. Tinc fotos que ho corroboren..

Fa 7 anys. No m’ho puc creure. Només fa 7 anys ja. Pot semblar un contrasentit. O un oximoron. O és la definició més perfecta de comn passen els anys, tot i els pocs anys.

La foto que he triat és la foto perfecta del Martí. Ulls brillants. Encuriosits. De vegades, massa, ho reconec. És pura energia. Un remolí. Encantador. Reptador. Amorós. Emocional. Puja. Baixa. Torna a pujar. Torna a baixar.

No sé si l’estic educant bé. Però el que sé segur és que, no vull que perdi mai aquesta brillantor dels ulls. Si li brillen els ulls, brillen els del seu voltant. Els del Nil. Els de la Mariona. Els meus.

“Martí, no perdis mai aquesta brillantor i seràs feliç. No deixis que ningú te l’apagui. No tenen dret. Ni jo. Ni ningú. Ni tu. Brilla, siusplau”. I ja està, aquest és el missatge que vull que s’endugui avui.

Avui ens hem llevat. A les 7:17. He pujat al seu llit. L’he abraçat fort. “Per molts anys Martinet”, li he dit. I ha somrigut. No és habitual que obri els ulls i somrigui automàticament. Però avui és especial. Ha pujat el Nil. L’ha abraçat. Molt. Ens hem abraçat tots 3. No em deixava marxar. “Papa, abraça’m més” em deia. I just quan baixava, sona el telèfon. “Deu ser la mama” li dic. I sí. Poso l’altaveu. La Mariona crida: “Martí, per molts anys carinyo”. Abraçada virtual. I li diu: “Has vist la nota de la porta?”. El Martí fot un bot i va a la porta. Una nota de la Mariona de Per molts anys amb dibuixets i cors. El Martí amb els seus ulls brillants: “Hi ha 7 cors, hi ha 7 espelmes, Mariona té 7 lletres (és friki com jo)”. Avui tot és 7.

És un sol. L’estimo infinit.

Per molts anys Martí.

Només 7 anys ja…

Aquest any la cosa va de mans…”CUMPLEMANS”

Vagi per davant que sé que l’última paraula del títol és incorrecta. Me l’he inventat. Amb tot el morro! Però és que penso que si falta una paraula per significar alguna cosa…perquè no ens la podem inventar?

2017. Aniversaris. Aquest any, la cosa va de mans. Al Martí i el Nil els agraden els números. Molt. A mi ja m’agradava molt el cálcul mental. I també recordo que se’m donava molt bé. Comptava ràpid. Compto ràpid. Ah, i parlo al revés. Per si algú encara no ho sabia. Doncs bé, amb Les Personetes Creatives ens passem el dia comptant. Una mica com el Comte Dràcula de Barrio Sésamo. Ho comptem tot. I aquest any. És un any de mans. És un any especial.

1- Jo, demà, dia 12 de maig, faig 9 mans. Senceres. Del tot. Ho podem comptar mà a mà. De 5 en 5. O amb les dues mans alhora. De 10 en 10. I una última que va sola. De 5. És el que fem amb el Martí i el Nil. Ja fa dies. A casa. Al cotxe.

2- La Mariona, el 14 de novembre, en fa 8. 8 de senceres. Una darrera l’altra. O una al costat de l’altra. De 5 en 5. O de 10 en 10. 8 mans. 8 mans són especials. Molt especials.

3- El Nil, el mateix dia que la Mariona, el 14 de novembre, en fa 1. Una de sencera. La seva primera mà. I li fa molta il.lusió. Moltíssima. Fer mans és especial. Sobretot quan ets petit o petita. Serien “Cumplemans” en comptes de “Cumpleanys”. Sempre m’ha agradat més la paraula “Cumpleaños” que “Aniversari”. La trobo més explícita. Més directa. Més bonica. Més emotiva.

4- Si sumem la mà del Nil, una, i les mans de la Mariona, 8, fan un total de 9, que són les que faig jo. I això només passarà aquest 2017. Compteu-ho, compteu-ho! És un “Cumplemans” molt especial. Únic.

5- I el Martí? El Martí fa una mà i dos dits. I està content. Perquè és especial. És l’únic que no té “Cumplemans” aquest any. Fa 7 anys. El Martí cada any fa el número de l’última xifra de l’any en curs que estem. I li encanta. És diferent. I també li agrada. El 2017, 7 anys. El 2018, 8 anys. El 2019, 9 anys…i així anar seguint.

Els números són divertits. Donen molt de joc. Serveixen per comptar. Però sobretot, serveixen per connectar. Per compartir. Ens encanta comptar. I aquest any més que mai. 

El 2017 és l’any dels “Cumplemans”.

P.S.: I unes mans de regal. Les dues mans del dia que vaig conèixer la Mariona. La nit del 12 al 13 de maig del 2007, cel.lebrant els meus 35, va i coneixo la persona més important de la meva vida. Qui m’havia de dir aquell dia que seguiríem junts en els meus 45 i que tindríem dues Personetes Creatives. Aquella nit va ser màgica. És el que recordo. La recordaré sempre. Per sobre de totes. Aquella cara no se m’oblidarà mai. El que vaig sentir, tampoc.

Doble post…doble somriure…


Com ja va sent tradició al meu blog, el dia 14 de novembre toca doble post. És un post, però són 2. Són dues personetes, la Mariona i el Nil, que comparteixen dia de naixement (per decisió unilateral del Nil tot i els vots en contra de la Mariona i meus), i que, per tant, comparteixen moltes altres cosetes. El post…no és compartit. Bé, sí que és compartit, però no ho és. Bàsicament faig 2 posts en 1. La foto sí que serà compartida. D’un regal de la Family Bastardas-Gonzàlez. El meu germà i la meva cunyada. Amb tot l’amor.

Quién da más!!!!!!!!

El somriure de la Mariona…

Mireu, la Mariona té moltes característiques que la identifiquen, moltes…i cadascú qui la coneix, me’n podria dir una d’específica. Però, crec que no m’equivoco si us dic que n’hi ha una amb la que tothom hi estarà d’acord. És única. Encomanadissa. És part de la seva identitat. De fet, és perfecta. És el seu somriure…

…màgic…enèrgic…alegre…eufòric…únic…EL SOMRIURE…

Ara fa un temps, aquest somriure era més apagadot, menys sovint, menys identificatiu…i era una llàstima. És un Patrimoni dela Humanitat i no es podia perdre. Però bé, des de fa uns dies cap aquí, aquest somriure, ha tornat. Cada vegada amb més força. Com el de fa anys. Aquell somriure que enamora. Aquella energia que s’encomana. Torna a ser aquí. I es nota. Fa pessigolles. Molt a dintre. I les pessigolles molen.

De vegades hem de prendre decisions difícils. De fet, sempre són difícils, per això se’n diuen decisions. De vegades aquestes decisions costen. Es dilaten. Però arriba un dia que la decisió es prèn. I s’allibera alguna cosa. Surt alguna angoixa. I surt en forma de somriure…

…el somriure és la màxima expressió de la Mariona. I l’ha tornat a alliberar. Ja podeu començar a tremolar quan us la trobeu. Us farà pessigolles. Us ho juro. 

Per molts anys. Feliços 39. Sembles el Nil!!!! No et podies esperar als 40 per canviar…ho has hagut de fer un any abans. I ara què farem als 40?? No m’ho diguis, ja em sorprendràs! I jo que me n’alegro moltíssim. Per tu. Per mi. I pel món, en general.

T’estimo, somriguis o no somriguis, però és que el somriure et queda tan bé…

El somriure del Nil…

Mireu (aix…que començo igual!!!!!). A veure, la característica més específica del Nil és que va al seu rollu. La Mariona ja ho diu: “El Nil sembla un gat, sempre va a la seva”. I així és. Havia de néixer el 20 de desembre (com l’àvia Dolors) i va decidir néixer el 14 de novembre. Al seu rollu! Havia de ser el protagonista del dia. Es va convertir en un regal inesperat, sorpresiu que ens va deixar amb un ai al cor a tots els del voltant, en especial, la Mariona, jo i el Martí.

Quan la gent el veu, em diuen, que s’assembla bastant a mi (per sort, perquè el Martí va perdre els meus gens en algun moment de la seva vida entre els 6 i els 7 mesos. Casum l’olla!). Però jo, que el tinc més a prop, m’adono que té moltes coses de la Mariona. Moltes. No em faré pesat, o, no em faré més pesat. Però sí que m’agradaria destacar-ne una per sobre de tot. És el somriure…

…no és que tinguin el mateix somriure, però sí que el defineix. De fet, ell l’ha tret de l’última de Harry Potter i n’hi diu “La sonrisa de Voldemort”. Fa por. És graciosa.  Però la clava. Se l’ha fet seu. És el somriure del Nil…és la cara de Nil…no sé definir-la. Bé, de fet, no cal definir-la, és la seva cara. M’encanta. Cara de Nil. Cara de nen de 4 anys, però crec que a dins seu hi ha un homenet. No sé perquè, però sembla que hi té més vida de la que porta vivint. És una sensació. De vegades sembla que ja estigui de tornada d’algunes coses. Mare de Déu Senyor, que patirem…o que bé que ho passare…o una mica de tot plegat!!!!!

…i sí, és veritat que sembla un gatet. A estones esquerpot. A estones gamarús. A estones capquadrat (tot això em sona una miqueta a mi ara que hi penso…). Però moltes estones, sobretot quan sóc assegut al sofà, em posa el cap al pit i em diu “papiiiiiiiiiii, t’estimo mogollon, mogolloníssim”….I moltes estones, quan m’adormo al seu costat em diu: “Papiiiiiiiii, la mà, dóna’m la mà” (des de petit petit quan més ens necessita demana la mà per adormir-se)….I moltes estones…no acabaria mai…el Nil…és el Nil…i l’estimo mogollon, mogolloníssim, encara que avui a les 2 de la matinada confabulés amb el Martí per venir a dormir al llit dels papis…i jo…que tenia ganes de dormir, i que la Mariona dormís bé, l’he aturat a mig passadís (Martí inclòs) i els he dit que avui, de llit de papis res, que tornessin cap a l’habitació i que jo m’estiraria una estona al seu costat. Amb una manteta. I amb la mà agafada, of course. Fins a les 3 de la matinada…

D’aniversaris i canvis de decoració…

Avui és dimecres, ho sé. També sé que el post l’hauria d’haver penjat el dilluns, però entre el refredat que porto i la feinada que tinc, no he tingut temps d’escriure.

El refredat és dels bonics bonics. De kleenex a la butxaca. De mocs per tot arreu (i disculpeu si esteu menjant). D’estornuts. De veu de locutor de ràdio. “Lávate que ahora vengo” que diria la gran Carmen de Mairena. De tos. Una miqueta. I de dopatge. Sort que els formadors no tenim controls antidoping perquè sino jo no els passaria. De Frenadol a Ibuprofeno y tiro porque me toca. Ara própolis, ara pastilleta. I anar tirant fins al cap de setmana. Ho sé. No ho hauria de fer. Però sino, com hauria aguantat 10 hores de classe ahir, entre Barcelona i Manlleu. Sortint de casa a les 7:15 i arribant a les 22:15. Cansat. Extasiat. Fet pols. Feliç. M’encanta fer classe. Sino m’encantés, no ho aguantaria pas.

I després d’aquesta (breu) descripció del meu (fotut) estat físic, passo a relatar el que us volia explicar i que fa referència al títol del post.

Heu assistit mai a una festa d’aniversari de nens i nenes d’entre 3 i 7 anys?

Hi han anat uns 15 nens i nenes i 15 pares i mares?

Ha durat 3 horetes i han corregut i menjat (dopat) xocolata, sucs, cacaolats i xuxes fins que l’intestí els ha dit prou?

La festa ha estat a casa vostra? Però no a una casa amb jardí a l’estiu, no. A un pis al centre de Manresa el novembre amb la porta de sortida a la terrassa espatllada i, per tant, inutilitzada.

Si heu contestat que sí a tot, benvinguts, és la festa d’aniversari del Martí i del Nil (sí, sí, conjunta, i d’aquí l’acumulació de gent) del diumenge passat!

Hi va haver un moment, on la meva casa començava a semblar un Sincrotró. L’energia i el moviment dels nens i nenes era tal, que vam estar a un no res de descobrir el Bossó de Higgs. No em vaig atrevir. D’aquí a aconseguir obrir un forat negre hi havia un pas, i la casa començava a tenir un camp gravitatori propi. Just quan ja teníem el descobriment científic a tocar, vam quedar amb la Mariona que què tal si anaven a jugar a fora, al Parc de la Seu, i va ser dir-ho i…

…dos milisegons, la porta oberta, sabates i jaquetes i tots cap al carrer a jugar. Semblava el concurs de gossos d’atura de Castellar de n’Hug: “Esquerra, dreta, jau,…”. Tots cap a l’escala. Bé, tots, tots, no….Jo em vaig quedar a netejar els danys col·laterals i hi vaig anar més tard. Quan ja estaven calmats i just després que el Martí aixafés una caca amb l’anorac i que el Nil es fotés un cop de cap mentre els altres tiraven confetti al bell mig de la plaça (NOTA: que difícil és escombrar confetti al carrer quan fa vent)…

I la festa…un èxit absolut! Tothom s’ho va passar de conya! El Martí i el Nil entre contents, cansats i espitosos…

…i la Mariona i jo…doncs, ens vam adonar que ja que havíem apartat el sofà del menjador perquè els electrons, ai, perdó, els nens i nenes corressin lliurement, potser es podia quedar així. I voilà, amb la rapidesa, obsessió i agonia que em caracteritzen, ja tenim canvi de menjador, i sala, i passadís…i tot en un dia. Ara entenc perquè estic així de fet pols!