Sóc un “outsider”.

Saps quan te n’adones que ets un secundari?

Saps quan te n’adones que ets un William H. Macy?

Un “outsider”, sense anar més lluny?

Doncs aquest sóc jo cada mes de novembre. El Martí ha fet els anys el dia 2 i el Nil i la Mariona els fan demà dia 14.

I jo? Doncs el 12 de maig. Allà. A la llunyania. Fa 6 mesos i d’aquí a 6 mesos.

Són l’equip de novembre i jo, el del maig.

Són 3 contra 1.

Són 3 escorpins i 1 taure (s’accepten bromes i consells).

Són 3 “moren@s” i un…calb.

Són 6 ulls marrons preciosos i 2 de verds.

Ha quedat clar? Pos eso.

Anuncis

Feliços 252.288.000 segons

El Martí és tan intens que la vida s’ha de comptar en segons. Feliços 252.288.000 segons Martí. T’estimo. Infinit.

Aquell company que t’estripava el dibuix.

Són aquell company que t’estripava el dibuix. “Tothom a dibuixar un paisatge”: i tu t’hi posaves. I treies la llengua. I el miraves i el remiraves. I te’n senties orgullós. I llavors, de cop i volta, sense previ avís, venia el teu “company” de la cadira del darrera i en un atac de ràbia t’estripava el teu dibuix. Perquè no suportava que el fessis tan bé. Ara just fa un any algú va convertir una festa en una pel·lícula de por. Algú ens va estripar el dibuix.

Recordo llevar-me d’hora, vestir els nens mig adormits, vestir-me jo i arribar a davant del Conservatori de manresa (el nou!) i veure’l ple, pleníssim de gent. Gent amb paperetes als dits. Amb ganes de dir-hi la seva. D’exercir els seu dret. D’autodeterminar-se. De votar, collons.

Molta gent. Gent que no ens coneixíem de res, mirant-nos amb cara de complicitat. Sino ens coneixíem gens, algunes cares de recel. Confiança i por a parts iguals. Una festa. Gent cantant. Gent jove, gent gran. Gent molt gran. Republicans de tota la vida votant per a una nova República. Nens i nenes petits acompanyant els pares i mares a la festa que havia de ser. Passadissos perquè els més grans no fessin cua. Aplaudiments cada vegada que algú havia votat. El que fos, el que fos. El que fos. Però ens van estripar el dibuix.

I després por i incredulitat. No ens podíem creure el que ens deien. El que vèiem. El que ens arribava. Por. Molta por. Podia passar qualsevol cosa, però picar la gent per votar és totalment indigne. És més fàcil destruir que construir, ens ho han demostrat moltes vegades.

Els agradi o no, l’1 d’octubre del 2017 ha passat a la història com la veu del poble català cridant a les urnes i com la jornada més indigne i fastigosa per part dels que la van voler destruir. Gent amagant les urnes a les esglésies, a dalt dels arbres, fent veure que jugaven a cartes. Fent festa. Això quedarà per sempre encara que no els agradi.

Vam votar. Hi va haver urnes. Hi va haver referèndum. Vam construir. Tot el dia. I els dies d’abans. I els de després. I seguirem construint encara que ells segueixin destruint. Quant més destrueixin més construïrem. Tenen ràbia. Com la ràbia d’aquell company d’escola que t’estripava el dibuix perquè a tu et quedava millor i ell no era tan destre…

Ara fa un any,. Ja fa un any. Tot just fa un any. I aquell 1 d’octubre vam cridar molt fort. Aquelles paperetes cridaven molt. Tant que ens van voler apagar el so a cops de porra. I així no s’apaga el so. Així es crida més lluny i més fort.

El Martí i el Nil, hi van ser. Potser no se’n recordaran però hi van ser. Això és per nosaltres i també per ells. Perquè no hagin de passar per tot això una altra vegada.

I no. Encara no ens han demanat perdó. I sino hi ha perdó costa molt tancar una ferida. Molt. Diuen que ni oblit ni perdó. Mireu, no sé què dir-vos perquè viure amb rancúnia cansa molt. I a mi m’agradaria perdonar, però crec, des del meu humil punt de vista que si tu fas una festa i venen a trinxar-te-la, a trencar taules i cadires, a beure’s les teves begudes, a menjar els teus entrepans i a riure’s de tot plegat, el primer perdó potser és del qui espatlla la festa. Digueu-me agosarat, però als meus fills els dic que quan fan alguna cosa que fa mal a un altre haurien de demanar perdó. El problema és que potser no el volen demanar. Perquè ja els està bé el que van fer.

Malparits. Són el company que t’estripa el dibuix perquè t’ha sortit millor que a ell.

No em barrufa Vueling. Fan que les abraçades siguin incòmodes.

Ara mateix tinc temps per escriure un post. Estic tornant de Formentera. Obviaré els detalls però necessitaré uns dies d’amanida i aigua.

Ara mateix tinc temps per escriure un post però aquesta gent impresentable de Vueling m’ha fet perdre les ganes d’escriure un post. Són les 18:49 i l’avió havia de sortir a les 18:40. L’última hora de sortida, de moment, són les 19:50 i no ‘atreveixo a tornar-hi perquè cada vegada que arribo a la pantalla, s’ha endarrerit 15 minuts. És el vol de Schrödinger. Sino miro potser no s’endarrereix. Com puc ser tan optimista!

Ara mateix tinc temps per escriure però només penso que ja em trobaré els nens adormits. Ja no crec que ens puguin esperar desperts.

I estic vermell vermell. M’he posar en mode guiri. Només un dia de sol i dos dies de núvol i ja em poso en mode guiri. Tant, que ja em parlen en anglès. “Hello” em diuen per defecte, o per virtud, i no canvien fins que no senten el meu accent de català central.

Ara mateix tinc temps per escriure i només tinc ganes de cagar-me en aquesta gent de Vueling. Molta publi, molt màrqueting, però un servei molt i molt deficient. A Twitter van…

Ara mateix tinc temps per escriure i l’únic que em surt és un post de denúncia. De denúncia i d’indignació. I de frustració. I d’ira. I d’aeroport. Que és un lloc de passada.i a mi, els llocs de passada no m’agraden. M’agraden els llocs de quedar-s’hi. De badar. De prendre la fresca. De fer el vermut. De jugar a pilota. No a futbol. A pilota. Els llocs de passada han de ser de passada, no de quedar-s’hi. Per això m’indigna passar massa hores a un aeroport. I a més, els endolls per carregar el mòbil són a les columnes i has de seure a terra. No podrien posar-los prop de les cadires?

Ara mateix tinc temps d’escriure i he de dir que hi ha una cosa dels aeroports que sí que m’agrada. Els aeroports són llocs d’abraçades. Abraçades de retrobaments i abraçades de comiats. I això és bonic. I em reitero, això significa que són llocs de passada. Imagineu la situació de dues persones acomiadant-se abraçats i de cop veuen a les pantalles que el seu vol de Vueling s’ha posposat 2 hores. Què fas? T’abraces dues hores? Com que ja t’has acomiadat, deixes la persona allà, sola, dues hores? És l’equivalent d’acomiadar-se d’algú que et trobes al carrer, i llavors, resulta que els dos marxeu pel mateix camí. És incòmode. I extrany. Gràcies senyors de Vueling per fer que les abraçades siguin incòmodes.

Ara mateix tinc temps d’escriure i no escriuré. O sí. Però em queixaré. Com el barrufet rondinaire. No em barrufen els aeroports. No em barrufa Vueling.

No sé si és perquè plou.

No sé si és perquè és dilluns.

No sé si és perquè plou.

No sé si és perquè he estat 3 dies sencers sense veure els nens.

No sé si és perquè ahir era el dia de la mare.

No sé si és perquè ahir vaig estar rebuscant àlbums antics de fotos.

No és si és perquè vaig triar una foto on estava sol amb ella.

No sé si és perquè era a Sant Julià de Cerdanyola on vaig passar els estius des dels 3 als 18 anys.

No sé si és perquè portava la samarreta del Mazinger Z.

No sé si és perquè veig la foto i hi veig el Nil. I el Martí. I a mi. I a la meva mare.

No sé si és perquè m’intuïa els genolls pelats.

No sé si és per aquell terra ple de pedres, la meitat de les quals tenia marcades a les cames.

No sé si és perquè devia tenir 5 o 6 anys.

No sé si és per l’olor a terra mullat per la pluja, i que m’encanta. Pluviofília, se’n diu.

No sé si és per l’al·lèrgia que arrossego fa 1 mes.

No sé si és pel Ventolin.

No sé si és perquè em desperto de matinada amb el nas tapat i el coll ben ressec.

No sé si és perquè m’estic fent gran, que 45 anys són 45 anys.

No sé si és perquè dissabte en faig 46. La veritat és que no ho sé, però avui em sento ben connectat amb el meu nen petit. És una sensació ben curiosa. És com si la foto fos d’ara. O és com si jo fos el d’ahir. No sé com dir-ho. No sé com explicar-ho. Però tinc la necessitat d’escriure-ho. No sé ben bé perquè, però crec que és per això que vaig començar el blog de Les Personetes Creatives. Per expressar aquelles coses que em passen pel cap i no sé ben bé què fer-ne. És una manera de deixar-ho escrit. Explicat. Parlat.

Deu ser que porto massa dies sense poder olorar res. Refotuda al·lèrgia. És un post que compensa. És un post que s’olora. És un post que fa olor de terra mullat. Fa olor d’estiu. Fa olor de 1980, si hi arriba. Fa olor de mare. Molt bona olor. Fa olor de mercromina (micromina en deia jo). Fa olor de “tirites”. De tifes de vaca. De llet acabada de bullir. I de berenar. Sobretot fa olor de berenar. De galetes Maria amb nocilla. Deu ser que fa massa dies que no oloro res i tinc necessitat de sentir una miqueta aquelles olors que tant m’agraden.

Avui és el Dia del Pare…

Avui 19 de març és el Dia del Pare.

Sóc pare. Ho sabeu. Del Martí i del Nil. I sóc fill. Del Josep i la Dolors. Avui és Sant Josep. També. El sant del meu pare. Quines coincidències, tu.

El Dia del Pare sempre em connecto com a pare i com a fill del meu pare. Aquest any farà 21 anys que va morir i em torna perquè amb el Martí i el Nil en parlem. I els sap greu. Els sap greu no haver-lo conegut. I a mi que no els hagi conegut. Estaria encantat. Encantadíssim. El Martí, ahir, va començar a parlar de la mort, i va dir que li agradaria tenir un botó per donar 50 anys més de vida a la gent i així poguessin conèixer coses i persones que no havien conegut. Magnífica idea Martí. M’encanta.!

Sóc pare. I com a pare connecto amb la pèrdua. La possible pèrdua, de pares i fills. Vincles i relacions. Relacions que, de vegades, es trenquen. Vincles que no es poden trencar mai. Que són sempre.

Aquest post em serveix per recordar el vincle. Per recuperar una relació trencada. Per la mort. Però hi ha relacions que no es trenquen per la mort, només…

Ahir vam estar amb la SSM Big Hand, ballant i fent percussió corporal al Centre Penitenciari Els Lledoners. Em vaig adonar que no sabia el que era una presó. Fins que no entres dins d’una presó, no saps el que és la tristesa. La tristesa de veritat. Relacions trencades per actes comesos en un moment. Moments que ens poden canviar l’existència. Quatre parets que separen dos móns. Quatre parets que trenquen relacions, que no vincles. Mirades tristes. Mirades de recel. Mirades de por. Una presó d’homes. Plena de gent que en algun moment tenia il.lusió per fer coses. Gent que sortirà més aviat. Gent que sortirà més tard. La major part d’aquestes il.lusions, trencades. En el millor dels casos posposades. Moments que trenquen vides…

I nosaltres a sobre d’un escenari. Amb 60 persones a punt de veure l’espectacle. Cares de sorpresa. Connexió. Comencen els somriures. Els riures. Els aplaudiments. Els: “Otra, otra”. Els: “Sois los mejores”. Els: “Esto mola mucho”. I un moment especial quan veig un intern aplaudint i somrient tot dient: “Ha valido la pena salir del módulo”…

De cop connecto. Aquí hi ha pares. Aquí hi ha fills. Les relacions s’han trencat. Perdut. Pares sense fills. FIlls sense pares. M’entristeixo. Segueixo aplaudint. Me’l miro. Aixeco el polze. Somriu.

Ha valgut la pena venir a Els Lledoners a ballar.

Ha valgut la pena passar un diumenge a la tarda a dins de la presó.

Ha valgut la pena que, per uns moments, hagin tornat a tenir relació amb l’exterior del Centre. Que se’n recordin del vincle. Del que hi ha a fora. Del que podran fer i veure.

S’acaba el concert. Agafem les coses i nosaltres sortim del centre tot just quan s’amaga el sol. I jo penso, que ells, s’han quedat dins. Tots cap al seu mòdul. 8 mòduls. Ens els expliquen. Ens diuen què poden fer i què no. Fa cosa. De debò.

I jo, segueixo sense treure’m del cap que allà dins hi ha pares sense fills i fills sense pares. I el cap se me’n va a Estremera. No hi ha dret. Relacions que es trenquen, sort que els vincles, no. Ajudar, ni que sigui fent percussió durant una hora a que se’n recordin d’aquests vincles, em fa feliç. I trist. Tristement feliç.

Felicitats a tots els pares. Siguin on siguin. Felicitats Josep. Pare.

5 reasons why…

Pel seu somriure burleta…

Per la seva energia non-stop…

Per la seva pressa a fer-ho tot (des del néixer)…

Pel trasbals que va suposar-me la seva arribada…

Pel seu “Papa” de les nits que té malsons o no es troba bé…

I per molts d’altres “pel”, aquest post va pels 5 anys del Nil. El Nilet. El petit Nil. El Nilitu. El Nilix. Com deia amb el Martí: Només fa 5 anys ja…

La primera foto que li vaig fer fora de la “capseta de color blau”…i ja tenia aquest somriure dolcet i burleta de mitja vergonya que segueix tenint. Amb la mare que té…com no havia de tenir un somriure bonic…Me’l menjo!