No em barrufa Vueling. Fan que les abraçades siguin incòmodes.

Ara mateix tinc temps per escriure un post. Estic tornant de Formentera. Obviaré els detalls però necessitaré uns dies d’amanida i aigua.

Ara mateix tinc temps per escriure un post però aquesta gent impresentable de Vueling m’ha fet perdre les ganes d’escriure un post. Són les 18:49 i l’avió havia de sortir a les 18:40. L’última hora de sortida, de moment, són les 19:50 i no ‘atreveixo a tornar-hi perquè cada vegada que arribo a la pantalla, s’ha endarrerit 15 minuts. És el vol de Schrödinger. Sino miro potser no s’endarrereix. Com puc ser tan optimista!

Ara mateix tinc temps per escriure però només penso que ja em trobaré els nens adormits. Ja no crec que ens puguin esperar desperts.

I estic vermell vermell. M’he posar en mode guiri. Només un dia de sol i dos dies de núvol i ja em poso en mode guiri. Tant, que ja em parlen en anglès. “Hello” em diuen per defecte, o per virtud, i no canvien fins que no senten el meu accent de català central.

Ara mateix tinc temps per escriure i només tinc ganes de cagar-me en aquesta gent de Vueling. Molta publi, molt màrqueting, però un servei molt i molt deficient. A Twitter van…

Ara mateix tinc temps per escriure i l’únic que em surt és un post de denúncia. De denúncia i d’indignació. I de frustració. I d’ira. I d’aeroport. Que és un lloc de passada.i a mi, els llocs de passada no m’agraden. M’agraden els llocs de quedar-s’hi. De badar. De prendre la fresca. De fer el vermut. De jugar a pilota. No a futbol. A pilota. Els llocs de passada han de ser de passada, no de quedar-s’hi. Per això m’indigna passar massa hores a un aeroport. I a més, els endolls per carregar el mòbil són a les columnes i has de seure a terra. No podrien posar-los prop de les cadires?

Ara mateix tinc temps d’escriure i he de dir que hi ha una cosa dels aeroports que sí que m’agrada. Els aeroports són llocs d’abraçades. Abraçades de retrobaments i abraçades de comiats. I això és bonic. I em reitero, això significa que són llocs de passada. Imagineu la situació de dues persones acomiadant-se abraçats i de cop veuen a les pantalles que el seu vol de Vueling s’ha posposat 2 hores. Què fas? T’abraces dues hores? Com que ja t’has acomiadat, deixes la persona allà, sola, dues hores? És l’equivalent d’acomiadar-se d’algú que et trobes al carrer, i llavors, resulta que els dos marxeu pel mateix camí. És incòmode. I extrany. Gràcies senyors de Vueling per fer que les abraçades siguin incòmodes.

Ara mateix tinc temps d’escriure i no escriuré. O sí. Però em queixaré. Com el barrufet rondinaire. No em barrufen els aeroports. No em barrufa Vueling.

Anuncis

No sé si és perquè plou.

No sé si és perquè és dilluns.

No sé si és perquè plou.

No sé si és perquè he estat 3 dies sencers sense veure els nens.

No sé si és perquè ahir era el dia de la mare.

No sé si és perquè ahir vaig estar rebuscant àlbums antics de fotos.

No és si és perquè vaig triar una foto on estava sol amb ella.

No sé si és perquè era a Sant Julià de Cerdanyola on vaig passar els estius des dels 3 als 18 anys.

No sé si és perquè portava la samarreta del Mazinger Z.

No sé si és perquè veig la foto i hi veig el Nil. I el Martí. I a mi. I a la meva mare.

No sé si és perquè m’intuïa els genolls pelats.

No sé si és per aquell terra ple de pedres, la meitat de les quals tenia marcades a les cames.

No sé si és perquè devia tenir 5 o 6 anys.

No sé si és per l’olor a terra mullat per la pluja, i que m’encanta. Pluviofília, se’n diu.

No sé si és per l’al·lèrgia que arrossego fa 1 mes.

No sé si és pel Ventolin.

No sé si és perquè em desperto de matinada amb el nas tapat i el coll ben ressec.

No sé si és perquè m’estic fent gran, que 45 anys són 45 anys.

No sé si és perquè dissabte en faig 46. La veritat és que no ho sé, però avui em sento ben connectat amb el meu nen petit. És una sensació ben curiosa. És com si la foto fos d’ara. O és com si jo fos el d’ahir. No sé com dir-ho. No sé com explicar-ho. Però tinc la necessitat d’escriure-ho. No sé ben bé perquè, però crec que és per això que vaig començar el blog de Les Personetes Creatives. Per expressar aquelles coses que em passen pel cap i no sé ben bé què fer-ne. És una manera de deixar-ho escrit. Explicat. Parlat.

Deu ser que porto massa dies sense poder olorar res. Refotuda al·lèrgia. És un post que compensa. És un post que s’olora. És un post que fa olor de terra mullat. Fa olor d’estiu. Fa olor de 1980, si hi arriba. Fa olor de mare. Molt bona olor. Fa olor de mercromina (micromina en deia jo). Fa olor de “tirites”. De tifes de vaca. De llet acabada de bullir. I de berenar. Sobretot fa olor de berenar. De galetes Maria amb nocilla. Deu ser que fa massa dies que no oloro res i tinc necessitat de sentir una miqueta aquelles olors que tant m’agraden.

Avui és el Dia del Pare…

Avui 19 de març és el Dia del Pare.

Sóc pare. Ho sabeu. Del Martí i del Nil. I sóc fill. Del Josep i la Dolors. Avui és Sant Josep. També. El sant del meu pare. Quines coincidències, tu.

El Dia del Pare sempre em connecto com a pare i com a fill del meu pare. Aquest any farà 21 anys que va morir i em torna perquè amb el Martí i el Nil en parlem. I els sap greu. Els sap greu no haver-lo conegut. I a mi que no els hagi conegut. Estaria encantat. Encantadíssim. El Martí, ahir, va començar a parlar de la mort, i va dir que li agradaria tenir un botó per donar 50 anys més de vida a la gent i així poguessin conèixer coses i persones que no havien conegut. Magnífica idea Martí. M’encanta.!

Sóc pare. I com a pare connecto amb la pèrdua. La possible pèrdua, de pares i fills. Vincles i relacions. Relacions que, de vegades, es trenquen. Vincles que no es poden trencar mai. Que són sempre.

Aquest post em serveix per recordar el vincle. Per recuperar una relació trencada. Per la mort. Però hi ha relacions que no es trenquen per la mort, només…

Ahir vam estar amb la SSM Big Hand, ballant i fent percussió corporal al Centre Penitenciari Els Lledoners. Em vaig adonar que no sabia el que era una presó. Fins que no entres dins d’una presó, no saps el que és la tristesa. La tristesa de veritat. Relacions trencades per actes comesos en un moment. Moments que ens poden canviar l’existència. Quatre parets que separen dos móns. Quatre parets que trenquen relacions, que no vincles. Mirades tristes. Mirades de recel. Mirades de por. Una presó d’homes. Plena de gent que en algun moment tenia il.lusió per fer coses. Gent que sortirà més aviat. Gent que sortirà més tard. La major part d’aquestes il.lusions, trencades. En el millor dels casos posposades. Moments que trenquen vides…

I nosaltres a sobre d’un escenari. Amb 60 persones a punt de veure l’espectacle. Cares de sorpresa. Connexió. Comencen els somriures. Els riures. Els aplaudiments. Els: “Otra, otra”. Els: “Sois los mejores”. Els: “Esto mola mucho”. I un moment especial quan veig un intern aplaudint i somrient tot dient: “Ha valido la pena salir del módulo”…

De cop connecto. Aquí hi ha pares. Aquí hi ha fills. Les relacions s’han trencat. Perdut. Pares sense fills. FIlls sense pares. M’entristeixo. Segueixo aplaudint. Me’l miro. Aixeco el polze. Somriu.

Ha valgut la pena venir a Els Lledoners a ballar.

Ha valgut la pena passar un diumenge a la tarda a dins de la presó.

Ha valgut la pena que, per uns moments, hagin tornat a tenir relació amb l’exterior del Centre. Que se’n recordin del vincle. Del que hi ha a fora. Del que podran fer i veure.

S’acaba el concert. Agafem les coses i nosaltres sortim del centre tot just quan s’amaga el sol. I jo penso, que ells, s’han quedat dins. Tots cap al seu mòdul. 8 mòduls. Ens els expliquen. Ens diuen què poden fer i què no. Fa cosa. De debò.

I jo, segueixo sense treure’m del cap que allà dins hi ha pares sense fills i fills sense pares. I el cap se me’n va a Estremera. No hi ha dret. Relacions que es trenquen, sort que els vincles, no. Ajudar, ni que sigui fent percussió durant una hora a que se’n recordin d’aquests vincles, em fa feliç. I trist. Tristement feliç.

Felicitats a tots els pares. Siguin on siguin. Felicitats Josep. Pare.

5 reasons why…

Pel seu somriure burleta…

Per la seva energia non-stop…

Per la seva pressa a fer-ho tot (des del néixer)…

Pel trasbals que va suposar-me la seva arribada…

Pel seu “Papa” de les nits que té malsons o no es troba bé…

I per molts d’altres “pel”, aquest post va pels 5 anys del Nil. El Nilet. El petit Nil. El Nilitu. El Nilix. Com deia amb el Martí: Només fa 5 anys ja…

La primera foto que li vaig fer fora de la “capseta de color blau”…i ja tenia aquest somriure dolcet i burleta de mitja vergonya que segueix tenint. Amb la mare que té…com no havia de tenir un somriure bonic…Me’l menjo!

Un dia…

Un dia em vaig enamorar d’una “veinteañera” (bé, en tenia 29 i jo era un “treintañero”).

Un dia em vaig enamorar d’una noia que va anar al Sielu “per casualitat”.

Un dia em vaig enamorar d’una noia que em va dir que: “No volia venir a casa meva per si jo era un psicòpata”.

Un dia em vaig enamorar d’una noia que està sempre al meu costat des de fa 10 anys, transformant la meva vida i la de tots que es creuen, per sort, amb ella.

Un dia em vaig enamorar d’una noia que seria la mare del Martí i del Nil i que, jo, no en tenia ni la més remota idea que la cosa aniria per aquí.

Un dia em vaig enamorar d’un somriure.

Del somriure de la Mariona.

De la Mariona.

Avui, 14 de novembre de 2017 segueixo enamorat d’un somriure. Del somriure de la Mariona. De la Mariona. T’estimo 8.

Amb tots vostès…el somriure…

Només 7 anys ja…

El 2010 la meva vida va canviar. De la nit al dia. De cop i volta vaig tenir una personeta al meu càrrec. Quina responsabilitat. Tota la vida preocupant-me de mi. I, de cop, neix el Martí. 3,130 grams de color lilós. Extrany. Ho he de dir. Tinc fotos que ho corroboren..

Fa 7 anys. No m’ho puc creure. Només fa 7 anys ja. Pot semblar un contrasentit. O un oximoron. O és la definició més perfecta de comn passen els anys, tot i els pocs anys.

La foto que he triat és la foto perfecta del Martí. Ulls brillants. Encuriosits. De vegades, massa, ho reconec. És pura energia. Un remolí. Encantador. Reptador. Amorós. Emocional. Puja. Baixa. Torna a pujar. Torna a baixar.

No sé si l’estic educant bé. Però el que sé segur és que, no vull que perdi mai aquesta brillantor dels ulls. Si li brillen els ulls, brillen els del seu voltant. Els del Nil. Els de la Mariona. Els meus.

“Martí, no perdis mai aquesta brillantor i seràs feliç. No deixis que ningú te l’apagui. No tenen dret. Ni jo. Ni ningú. Ni tu. Brilla, siusplau”. I ja està, aquest és el missatge que vull que s’endugui avui.

Avui ens hem llevat. A les 7:17. He pujat al seu llit. L’he abraçat fort. “Per molts anys Martinet”, li he dit. I ha somrigut. No és habitual que obri els ulls i somrigui automàticament. Però avui és especial. Ha pujat el Nil. L’ha abraçat. Molt. Ens hem abraçat tots 3. No em deixava marxar. “Papa, abraça’m més” em deia. I just quan baixava, sona el telèfon. “Deu ser la mama” li dic. I sí. Poso l’altaveu. La Mariona crida: “Martí, per molts anys carinyo”. Abraçada virtual. I li diu: “Has vist la nota de la porta?”. El Martí fot un bot i va a la porta. Una nota de la Mariona de Per molts anys amb dibuixets i cors. El Martí amb els seus ulls brillants: “Hi ha 7 cors, hi ha 7 espelmes, Mariona té 7 lletres (és friki com jo)”. Avui tot és 7.

És un sol. L’estimo infinit.

Per molts anys Martí.

Només 7 anys ja…

Aquest any la cosa va de mans…”CUMPLEMANS”

Vagi per davant que sé que l’última paraula del títol és incorrecta. Me l’he inventat. Amb tot el morro! Però és que penso que si falta una paraula per significar alguna cosa…perquè no ens la podem inventar?

2017. Aniversaris. Aquest any, la cosa va de mans. Al Martí i el Nil els agraden els números. Molt. A mi ja m’agradava molt el cálcul mental. I també recordo que se’m donava molt bé. Comptava ràpid. Compto ràpid. Ah, i parlo al revés. Per si algú encara no ho sabia. Doncs bé, amb Les Personetes Creatives ens passem el dia comptant. Una mica com el Comte Dràcula de Barrio Sésamo. Ho comptem tot. I aquest any. És un any de mans. És un any especial.

1- Jo, demà, dia 12 de maig, faig 9 mans. Senceres. Del tot. Ho podem comptar mà a mà. De 5 en 5. O amb les dues mans alhora. De 10 en 10. I una última que va sola. De 5. És el que fem amb el Martí i el Nil. Ja fa dies. A casa. Al cotxe.

2- La Mariona, el 14 de novembre, en fa 8. 8 de senceres. Una darrera l’altra. O una al costat de l’altra. De 5 en 5. O de 10 en 10. 8 mans. 8 mans són especials. Molt especials.

3- El Nil, el mateix dia que la Mariona, el 14 de novembre, en fa 1. Una de sencera. La seva primera mà. I li fa molta il.lusió. Moltíssima. Fer mans és especial. Sobretot quan ets petit o petita. Serien “Cumplemans” en comptes de “Cumpleanys”. Sempre m’ha agradat més la paraula “Cumpleaños” que “Aniversari”. La trobo més explícita. Més directa. Més bonica. Més emotiva.

4- Si sumem la mà del Nil, una, i les mans de la Mariona, 8, fan un total de 9, que són les que faig jo. I això només passarà aquest 2017. Compteu-ho, compteu-ho! És un “Cumplemans” molt especial. Únic.

5- I el Martí? El Martí fa una mà i dos dits. I està content. Perquè és especial. És l’únic que no té “Cumplemans” aquest any. Fa 7 anys. El Martí cada any fa el número de l’última xifra de l’any en curs que estem. I li encanta. És diferent. I també li agrada. El 2017, 7 anys. El 2018, 8 anys. El 2019, 9 anys…i així anar seguint.

Els números són divertits. Donen molt de joc. Serveixen per comptar. Però sobretot, serveixen per connectar. Per compartir. Ens encanta comptar. I aquest any més que mai. 

El 2017 és l’any dels “Cumplemans”.

P.S.: I unes mans de regal. Les dues mans del dia que vaig conèixer la Mariona. La nit del 12 al 13 de maig del 2007, cel.lebrant els meus 35, va i coneixo la persona més important de la meva vida. Qui m’havia de dir aquell dia que seguiríem junts en els meus 45 i que tindríem dues Personetes Creatives. Aquella nit va ser màgica. És el que recordo. La recordaré sempre. Per sobre de totes. Aquella cara no se m’oblidarà mai. El que vaig sentir, tampoc.