En quin moment la truita amb patates va deixar de tenir gust de truita amb patates?

Com es pot desprendre del títol, aquest és un post seriós. Molt seriós. Seriosíssim. De fet hagués pogut posar un altre títol, però és que m’estic menjant un entrepà de truita amb patates, i, de vegades, sóc molt bàsic.

De fet, quan dic que és un post seriós, no ho dic de broma. La frase és metafòrica. És un eufemisme. I fins i tot, abans de que algú la contesti, és retòrica (però sentiu-vos lliures de contestar-la si voleu).

De fet, estic impartint un curs de PNL a ACRA i, just avui, ha tocat (o he fet tocar) una de les meves sessions preferides: ELS VALORS. Quan es parla de valors es parla del que és important. Del que és important per a cadascú. És quan comencen les preguntes de veritat. Les que ens toquen. Ens hem tocat, una altra vegada, de forma metafòrica.

Hem descobert els valors de totes i cada una de les persones que fan el curs.

No només això, hem descobert que són la guia del nostre comportament i quanta (in)felicitat pot venir d’un (des)ajust entre els valors i la conducta.

No només això, hem descobert com Reconnectar una altra vegada amb els nostres valors d’una manera totalment vivencial.

I no només això, hem sentit Empatia de veritat. No la de “ah, sí, ja sé el que és l’empatia”. Hem deixat els valors de cadascú i hem agafat els de l’altre. Hem deixat el nostre mapa i hem agafat el de l’altre.

Ens hem mirat als ulls i tot ha canviat. Hem connectat des de l’important. Des del que ens mou. Des del “per a què” fem el que fem. i hem somrigut. Amb complicitat.

I d’aquí la meva pregunta de l’inici. Quan temps feia que no et feies aquesta pregunta…si te l’havies fet mai?

Doncs això?

En quin moment hem deixat de viure la vida com la volíem viure?

Anuncis

“Para qué?”

Una pregunta poderosa com poques.

Una pregunta que ens fa pensar com poques.

Una pregunta que ens connecta amb la il.lusió de futur com poques.

Que l’educació rebuda (i donada) no ens faci mai perdre de vista la pregunta de la foto adjunta.

That’s all.

Eruga.

Que extranya. Així escrita. Se’m fa extranya. Eruga. Ho he hagut de buscar al diccionari. Se’m fa extranya. Eruga. Eruga. Eruga. No sé…

Sempre que penso en formació, penso en (trans)formació. I quan penso en transformació, em vé al cap l’eruga que es converteix en papallona. Ja sé que la metàfora és molt antiga. Però les erugues (que extrany que queda…) es segueixen transformant en papallones. Funciona.

Sempre que penso en fer una formació, penso en la (trans)formació. Penso a crear un espai de pensament. De parar. De no fer. Ja fem massa. Ens passem el dia fent. I, en canvi, en general, ens donem poc permís per no fer res. Per pensar. Per pensar què fer, és clar. Procuro que les (trans)formacions siguin espais de reflexió. Reflexió per al canvi. Per a la transformació. Per créixer. Per millorar. Per…a ser més feliços i felices.

Sempre que penso amb el Martí i el Nil, penso en la seva (trans)formació, i com el seu aprenentatge, ja sigui a l’escola, a l’insti, a la universitat o mirant videos de Youtube, els serveixi per convertir-se en papallones. Precioses. Amb molts colors.

Les persones ja ho som, de papallones. Només ens fa falta mirar a dins. Donar-nos permís per parar i pensar. I sentir, és clar. Sentir i pensar. Pensar i sentir. I després, fer.

Els canvis, les (trans)formacions, només són part de la recerca del nostre jo autèntic. Deixar sortir qui som realment. Amb tot el potencial. I amb les seves limitacions.

Jo no crec que les persones canviïn. Jo crec que les persones es van tornant autèntiques. Fins que acaben sent una papallona. Que ja eren, però no es veia. No la vèiem. Estava embolicada. De vegades, amb moltes capes. El canvi, com amb les erugues, ha de venir des de dintre. Des de fora, no funcionarà.

Un mestre, un formador, un conferenciant, només ha de fer pensar la manera COM les persones troben el seu PER A QUÈ i acabin fent un QUÈ que els permeti alliberar-se del que els embolcalla. Ha d’inspirar el canvi.

I de papallones, n’hi ha moltes. Infinites gairebé. Totes boniques. Totes diferents.

Tinc ganes de veure les papallones del Martí i del Nil. Precioses, segur. Diferents, també. D’això es tracta.

Eruga. Quina paraula més extranya.

Confusions lingüístiques d’ahir i d’avui.

No. 

Voler no és poder.

Poder no és saber.

Creure no és saber.

Saber no és poder.

Poder no és voler.

Voler no és saber.

I així fins a l’infinit. 

Parlem de nivells diferents. Parlem de voluntats. Parlem de capacitats. Parlem d’habilitats. I parlem de creences. I no. No signifiquen el mateix. 

Per no caure en més errors, publico la guia de significats:

– Voler és voler.

– Saber és saber.

– Poder és poder.

– Creure és creure.

On són els límits?

La pregunta, no hauria de ser on, sino quan! I perquè? Perquè els límits són mòbils, evolucionen. El problema principal que tenim les persones és no conèixer els nostres propis límits. També, i gairebé més important, és no saber que aquests límits canvien. Cada dia som una persona diferent, amb nous coneixements, noves competències, noves aptituds…

…i, de tant en tant, hauríem de revisar els nostres propis límits. Portar-los al límit. Ens adonarem que som capaços de fer moltes coses que no sabíem que podíem fer.

Conèixer els límits és important. Per saber si els estàs passant. Per saber si arrisques massa. Per saber si els estàs desaprofitant. Viure al límit no és ser un temerari. És aprendre fins a on podem arribar, i arribar-hi.

Jo, vull que els meus fills ho aprenguin. Que aprenguin a viure “de sobres”. No sé si me’n sortiré però ho provaré. Els poso límits perquè sàpiguen quan se’ls passen. I ells…ells…també m’hi posen al límit. Però això seria un altre post. O no.

Les etiquetes de la paternitat…

En moments com els actuals, on es creen milers de debats sobre la hiperpaternitat, l’underparenting i altres etiquetes que no fan res més que culpabilitzar els pares i mares per fer de pares i mares, és quan més penso en la meva infantesa i la relació amb els meus pares. 
I si us he de ser sincer, de seguida em vé una frase al meu cap que podria resumir tot el debat de la paternitat actual. Jo, em considero que em moc, en diferents moments i àmbits, entre la hiperpaternitat i l’underparenting. I, com passa amb l’assertivitat, el moure’s entre la passivitat i l’agressivitat, no compensa i et fa més assertiu. Doncs bé, transitar els dos estats no em fa un pare més responsable. I aquí és on volia anar a parar. Des del meu punt de vista, la paternitat responsable hauria de significar estar amb els nostres fills i filles. O encara millor, que ells tinguin la sensació, vegin, se n’adonin, que som allà per si necessiten ajuda. Ser-hi, en certa forma, com si fóssim invisibles. No modificar la seva actitud perquè els estem observant (com passaria a la física qüàntica)…
Per resumir-ho en una frase de les d'”antes”…
“Per a mi, una paternitat responsable no és evitar que els nostres fills caiguin quan juguen als parcs, sino acompanyar-los a l’hospital a posar-se la vacuna del tètanus quan han caigut”.
Y punto (que diria el Martí i dirà el Nil).