Eruga.

Que extranya. Així escrita. Se’m fa extranya. Eruga. Ho he hagut de buscar al diccionari. Se’m fa extranya. Eruga. Eruga. Eruga. No sé…

Sempre que penso en formació, penso en (trans)formació. I quan penso en transformació, em vé al cap l’eruga que es converteix en papallona. Ja sé que la metàfora és molt antiga. Però les erugues (que extrany que queda…) es segueixen transformant en papallones. Funciona.

Sempre que penso en fer una formació, penso en la (trans)formació. Penso a crear un espai de pensament. De parar. De no fer. Ja fem massa. Ens passem el dia fent. I, en canvi, en general, ens donem poc permís per no fer res. Per pensar. Per pensar què fer, és clar. Procuro que les (trans)formacions siguin espais de reflexió. Reflexió per al canvi. Per a la transformació. Per créixer. Per millorar. Per…a ser més feliços i felices.

Sempre que penso amb el Martí i el Nil, penso en la seva (trans)formació, i com el seu aprenentatge, ja sigui a l’escola, a l’insti, a la universitat o mirant videos de Youtube, els serveixi per convertir-se en papallones. Precioses. Amb molts colors.

Les persones ja ho som, de papallones. Només ens fa falta mirar a dins. Donar-nos permís per parar i pensar. I sentir, és clar. Sentir i pensar. Pensar i sentir. I després, fer.

Els canvis, les (trans)formacions, només són part de la recerca del nostre jo autèntic. Deixar sortir qui som realment. Amb tot el potencial. I amb les seves limitacions.

Jo no crec que les persones canviïn. Jo crec que les persones es van tornant autèntiques. Fins que acaben sent una papallona. Que ja eren, però no es veia. No la vèiem. Estava embolicada. De vegades, amb moltes capes. El canvi, com amb les erugues, ha de venir des de dintre. Des de fora, no funcionarà.

Un mestre, un formador, un conferenciant, només ha de fer pensar la manera COM les persones troben el seu PER A QUÈ i acabin fent un QUÈ que els permeti alliberar-se del que els embolcalla. Ha d’inspirar el canvi.

I de papallones, n’hi ha moltes. Infinites gairebé. Totes boniques. Totes diferents.

Tinc ganes de veure les papallones del Martí i del Nil. Precioses, segur. Diferents, també. D’això es tracta.

Eruga. Quina paraula més extranya.

Anuncis

Confusions lingüístiques d’ahir i d’avui.

No. 

Voler no és poder.

Poder no és saber.

Creure no és saber.

Saber no és poder.

Poder no és voler.

Voler no és saber.

I així fins a l’infinit. 

Parlem de nivells diferents. Parlem de voluntats. Parlem de capacitats. Parlem d’habilitats. I parlem de creences. I no. No signifiquen el mateix. 

Per no caure en més errors, publico la guia de significats:

– Voler és voler.

– Saber és saber.

– Poder és poder.

– Creure és creure.

On són els límits?

La pregunta, no hauria de ser on, sino quan! I perquè? Perquè els límits són mòbils, evolucionen. El problema principal que tenim les persones és no conèixer els nostres propis límits. També, i gairebé més important, és no saber que aquests límits canvien. Cada dia som una persona diferent, amb nous coneixements, noves competències, noves aptituds…

…i, de tant en tant, hauríem de revisar els nostres propis límits. Portar-los al límit. Ens adonarem que som capaços de fer moltes coses que no sabíem que podíem fer.

Conèixer els límits és important. Per saber si els estàs passant. Per saber si arrisques massa. Per saber si els estàs desaprofitant. Viure al límit no és ser un temerari. És aprendre fins a on podem arribar, i arribar-hi.

Jo, vull que els meus fills ho aprenguin. Que aprenguin a viure “de sobres”. No sé si me’n sortiré però ho provaré. Els poso límits perquè sàpiguen quan se’ls passen. I ells…ells…també m’hi posen al límit. Però això seria un altre post. O no.

Les etiquetes de la paternitat…

En moments com els actuals, on es creen milers de debats sobre la hiperpaternitat, l’underparenting i altres etiquetes que no fan res més que culpabilitzar els pares i mares per fer de pares i mares, és quan més penso en la meva infantesa i la relació amb els meus pares. 
I si us he de ser sincer, de seguida em vé una frase al meu cap que podria resumir tot el debat de la paternitat actual. Jo, em considero que em moc, en diferents moments i àmbits, entre la hiperpaternitat i l’underparenting. I, com passa amb l’assertivitat, el moure’s entre la passivitat i l’agressivitat, no compensa i et fa més assertiu. Doncs bé, transitar els dos estats no em fa un pare més responsable. I aquí és on volia anar a parar. Des del meu punt de vista, la paternitat responsable hauria de significar estar amb els nostres fills i filles. O encara millor, que ells tinguin la sensació, vegin, se n’adonin, que som allà per si necessiten ajuda. Ser-hi, en certa forma, com si fóssim invisibles. No modificar la seva actitud perquè els estem observant (com passaria a la física qüàntica)…
Per resumir-ho en una frase de les d'”antes”…
“Per a mi, una paternitat responsable no és evitar que els nostres fills caiguin quan juguen als parcs, sino acompanyar-los a l’hospital a posar-se la vacuna del tètanus quan han caigut”.
Y punto (que diria el Martí i dirà el Nil).

De talents i 10.000 hores…

De vegades hi ha xifres que maregen…i la mateixa xifra ens pot instaurar una creença que ens limiti a fer alguna cosa per la qual en tenim un talent natural, una preferència…allò que m’agrada i que sé fer bé. L’ELEMENT que en diria Sir Ken Robinson.

La teoria del psicòleg K. Anders Ericsson, pot ser certa o falsa, vosaltres decidiu. Us pot semblar un número arbitrari. Molt alt. Molt baix. Molt limitant o molt motivador. Però el que sí que sembla cert, és que, a part del talent natural per alguna habilitat concreta, hi ha una altra part a l’equació que té en compte un valor importantíssim com pot ser l’esforç. I ja siguin 10.000 hores, o 20.000 o 500…el que se’n pot extreure és que si algun dia trobes el teu talent natural, el teu Element, a part de que t’agradi i que el sàpigues fer bé, si el treballes …n’acabaràs sent un expert. I aquí, i no em sap greu dir-ho…ningú no t’aturarà…ningú…

I jo, com a pare del Martí i el Nil, i la Mariona segur que també pensa el mateix, faré (farem) l’impossible perquè tots dos trobin el seu talent natural i s’esforcin per poder-lo desenvolupar i ser feliços. Que es converteixin en experts del que vulguin, del que els apassioni…experts en Felicitat!

Ericsson

El “meu” element…el “seu” element…

b4927f4a65bcb57b0c9973111570ddfc

Ja em disculparà Sir Ken Robinson, que li “robi” la paraula “l’element”, tot i que de totes maneres no és tant un robatori com un petit i humil homenatge. I, és que he de dir que “L’element” és un dels llibres que més  importància ha acabat tenint en mi, que més m’ha marcat o que més m’ha servit i em serveix. És una petita guia, són molts exemples de gent més o menys famosa que ha trobat aquest “element”, és passió i és…l'”element”…

Deia Confuci que “Tria una feina que t’agradi, i no treballaràs un sol dia a la teva vida”…què us sembla? Interessant, no? El més interessant és que aquest “element” el tenim tots…dins nostre, només hem de ser prou valents per anar-lo a buscar…

El llibre va caure a les meves mans en un bon moment, en moments de canvis. Moments de canvis que et pots agafar amb por o amb excitació. Trieu! Una mica de por és útil, una mica de por t’ajuda a anar cap endavant, i un molt d’excitació et dóna un extra de motivació molt important per acabar de fer el pas! Les crisis són “una putada” i “una oportunitat” i penseu el que penseu tindreu raó; per tant, una altra vegada…què trieu?

El llibre és un compendi de gent, més o menys famosa, que van trobar el seu “element”. I aquí paro. Què és l’element…us preguntareu? Tanqueu els ulls i penseu (després de llegir les preguntes que venen…és clar!)

Què us agrada fer? Què us apassiona?

Què sabeu fer molt bé i no sabeu ni com us ho feu?

Què us surt amb facilitat? Què us fa feliç?

Quina és la vostra actitud?

On sou ara? On són els teus?

Quina activitat feu i us passen les hores com si fossin minuts, perdent totalment la noció del temps?

Què és allò que expliqueu amb una passió que fa que se us entelin els ulls?

Què és allò que diuen de vosaltres els vostres amics que sabeu fer molt bé?

Si totes les preguntes tenen la mateixa resposta, segurament, i dic, segurament, haureu trobat el vostre element. Si tot i així, us costa respondre a les preguntes, tanqueu els ulls i imagineu-vos que escriviu el vostre epitafi. Què hi posaríeu? Quina seria la vostra aportació al món per la que us agradaria ser recordats? ( Sinceritat 100 %) Us sorprèn el que ha sortit?

I, llavors, haureu de decidir si en voleu fer d’aquest element el vostre “modus vivendi”…i si ho feu…les coses rutllaran com per art de màgia…i la felicitat vindrà, també, com per art de màgia…i, deixeu-me deixar sortir el meu jo friki, us convertireu en éssers quàntics…amb una capacitat gairebé infinita per treballar/gaudir del vostre dia a dia…com si el temps fos elàstic…com si el temps fos vostre. I això, reconec que és agosarat, però és el meu blog i puc inventar-me les teories que em semblin…només faltaria!!!!

Viure en el vostre “element” és viure una vida plena de passió i sentit!

Les meves Personetes Creatives són això, personetes, i tot just tenen 4 i 2 anys, però si hi ha una cosa que em vé de gust, és que siguin feliços, molt feliços i crec, que per aconseguir-ho, hauran de trobar el seu element. I a això em vull dedicar, com a pare i com a educador. Que el trobin! Miraré de posar-los el camí el més fàcil possible donant-los suficient llibertat perquè triïn, s’equivoquin, riguin, plorin, caiguin, s’aixequin…les vegades que faci falta…

…i que un dia em vinguin i em diguin amb els ulls plorosos i un somriure d’orella a orella: “Papa…ja sé què vull fer la resta de la meva vida”. I jo (i la Mariona, d’això n’estic segur)…els abraçaré i els diré: “M’encanta, sabeu què, jo no vaig ser a temps de dir-ho al meu pare, ni a la meva mare, i he tardat 41 anys a descobrir el meu “element”, i ara, sóc feliç”…

Desitjo que esteu vivint en el vostre “element” i, sino, que el trobeu ben aviat…