D’emocions i macarrons rinxolats.

Avui els he acompanyat al Casal d’Estiu. 

Avui portaven carmanyola (tupper per qui sigui molt jove…hahaha). 

Avui portaven macarrons rinxolats amb tomàquet i tallet (llom…llumillu pels més grans…) a trossets. I galetes.

Avui quan hem pujat al cotxe tots 3, el Martí m’ha dit:

“Papa, avui tinc una emoció molt gran perquè menjaré de la carmanyola! Quina emoció! És molt guai ser petit perquè tens aquestes emocions. Bé, quan ets gran també, per exemple, quan ets gran, si et vols comprar un cotxe i el trobes molt barat, tens emoció…”

I jo li dic: “Martí, la clau quan et facis gran és que et segueixis emocionant quan mengis macarrons rinxolats d’una carmanyola. Aquesta és la clau”. (NOTA MENTAL: M’he sentit una mica com una barreja del Miyagi de Karate Kid i el Paulo Coelho).

I el Martí: “Sí papa, ho faré! Quina emoció! T’estimo molt papa”

I jo: “Jo també Martinet”.

Mentrestant, al seient del costat del Martí hi havia el Nil, amb la mateixa carmanyola, els mateixos macarrons rinxolats i mirant-nos amb cara de no saber ben bé què cony estàvem dient. Estava emocionat per dintre, suposo…perquè ell va ser el promotor de menjar tota la setmana amb carmanyola!

Anuncis

Coses de germans, coses de colònies…

Ahir el Nil va marxar de colònies. Avui el Nil torna de colònies. Té 4 anys. Dos dies. Una nit. I va, i enganxa 2 dies que ha plogut i ha fet fred. D’això se’n diu sort. I a Calafell, tu.

Ahir vaig anar a buscar el Martí a l’autocar i el primer que em va dir quan va baixar, va ser: “Papa, avui seré el rei de la casa”. Que és monu! I sí, per un dia tornava a ser el rei de la casa. Un fill únic. I li vaig demanar que què volia fer, i em va dir que volia veure uns quants episodis de Normal Street o Gortimer o no sé com cony es diu la sèrie, però és a Amazon i està força bé, amb uns missatges finals a cada episodi, molt positius. A més, va estar mirant episodis fins a arribar al del petó (que ja sabia que passaria). I el va veure 2 vegades. És un sentimental el Martí.

Ahir, cada certa estona, el Martí se’m girava i em parlava del Nil. Què estaria fent? Com s’ho estaria passant? Amb qui jugaria? Era com si el trobés a faltar. I sí, el trobava a faltar.

Ahir em vaig quedar al seu costat fins que es va adormir i el Nil, no hi era, per queixar-se…”Papa, queda’t al meu costat” (NOTA: Si no hi ha la Mariona o no hi sóc jo, el Martí es sol adormir solet i el Nil amb un dels dos al seu costat). Això no va passar, ahir, es va adormir amb mi al seu costat.

I avui, ens hem llevat. La Mariona ja havia marxat. Al Martí li ha costat llevar-se, com sempre, però el primer que ha fet quan ha obert els ulls, ha estat dir: “Papa, i el Nil quan arriba?”. 

I jo li dic: “A la tarda”. 

I ell comença a comptar: “Falta esmorzar, després dinar, i al cap de tres hores…ja hi serà”. 

I jo li etzibo: “Martí, que el trobes a faltar?”.

I ell: “SÍ”.

Dos dies. Una nit. Aquest “SÍ” és el significat de ser germans. Per a tota la vida. 

Un fill “únic”…

Que curiós, fa 2 dies que tenim un fill “únic” per casa. I aquest és el Nil. Ell, que sempre ha estat acompanyat, ara, porta 2 dies exercint de fill “únic”. El Martí ja en té experiència perquè, de fet, ho va ser durant 2 anys, però el Nil, no ho ha estat mai. I ara, transitòriament ho és…

Bàsicament, tenim el Martí de colònies. 3 dies i 2 nits. Déu-n’hi dó. I el trobem a faltar. I molt. La Mariona i jo. I el Nil. Fins i tot, avui li ha escrit el nom per quan arribi, que el vegi en un paper. Però bé, demà, a la tarda, ja l’aniré a buscar a l’escola. A veure què ens explica. A veure com s’ho ha passat. Tenia unes ganes boges d’anar-hi. Segur que s’ho ha passat de conya. L’abraçada i els petons que l’esperen, segur que no se’ls imagina. O sí.

I mentrestant, a casa, disfrutem 3 dies del Nil. I ell, de nosaltres. Els papes, tots dos, per a ell. Sense compartir. Una sensació extranya. El Nil està sol. S’ho passa bé, però ahir quan es posava a dormir, en un moment donat va cridar el Martí per dir-li una cosa. I el Martí, no hi era. Estava amb els seus amiguets…

I avui, arribo a casa i em trobo un paper amb tot de paraules escrites. De tot: pastanaga, pebrot, escola de fonollosa,…. i mentre sopo s’estira a terra i em comença a demanar que li digui paraules. I ell, a una velocitat brutal, les escriu i les llegeix. I quan jo li demano que d’on ho treu tot això, em contesta: “Papa, del cervell!”…el Nil fa de germà petit…i de gran. Ja que no hi ha el Martí, durant 3 dies fa part del seu paper. Aquest nen, no deixarà mai de sorprendre’m. És friki com jo. O més. O menys.

Martí. Et trobem a faltar. Són colònies. Són 3 dies. Són 2 nits. Però es fan llargues. Quines ganes de veure’t. I abraçar-te. I fer-te petons. Fliparàs. Ja el sento: “Papa, deixa’m! Que ets pesat!”. M’encanta! Sóc molt pesat!

Avui, l’iPhone té una altra butxaca…


Avui, l’iPhone té una altra butxaca. Doncs sí. El Martí i el Nil han estat de colònies, junts, tan junts que es van asseure de costat a l’autocar, quan cada dia, per anar a l’escola van separats. Suposo que ho notaven. Marxaven 2 dies (una nit) i el Martí ajuda el Nil a cordar-se el cinturó, amb la mala sort que li enganxa un dit; i tot el que el Nil no plora perquè se’n va dos dies, ho plora perquè té mal a la mà. I m’ho ensenya pel vidre. I fa peneta. I el Martí li toca la cara. I el Nil s’emprenya. Fins aquí tot normal. 

I l’autocar desapareix, i tots dos se’n van. Dos dies. I es nota. I el Martí no sap si dos dies vol dir que els hem d’anar a buscar el dimecres o el dijous. Però jo, el tranquilitzo dient-li que no pateixi, que el dia que toqui, jo seré allà. I així va ser. El dimecres els vaig pujar a buscar a l’escola. I sí. Ens van trobar a faltar, a la Mariona i a mi. Només arribar em van abraçar. El Martí feia una cara rara. Tenia el llavi tallat pel fred, una mica inflat, i no podia somriure gaire, tal i com si s’hagués posat Botox (suposo…). El Nil va venir corrents i se’m va tirar a sobre: “Papi, papi” anava cridant, i em posava les sabates brutes a sobre dels pantalons negres (error de pare primerenc que ja no hauria de cometre). I jo em deixava. I el Martí em feia petons. I vam anar a buscar les bosses, més grosses que ells, i els sacs (Maleït Decathlon! Tots els nens i nens amb el mateix sac. Sort que la Mariona els hi va posar els noms!). I vam anar cap a casa. A buscar la Mariona. La mama. La mami.

Vam jugar. Vam sopar; al menjador mirant la tele, és clar, feia “molts” dies que no ens vèiem. Van acabar de sopar. Vaig recollir un munt d’arrosset basmati de terra (que petit que és el malparit!). I el Nil es va adormir tot just abans de les 21 hores al sofà, previ avís de paraula i un cop fet el pipi corresponent per iniciativa pròpia (s’està fent gran…molt gran…). I el Martí i jo al sofà, jugant al mateix joc de l’iPad. Cadascú amb el seu. Però ell volia jugar al mateix que jo. I em posava el cap a l’espatlla. I em deia que m’estimava molt. 

I quan és l’hora, ens n’anem a dormir. El Nil, com un sac, el poso al llit i el Martí i jo ens estirem a mirar Caillou. I em va explicar cosetes de les colònies. I em va avisar que si es despertava a mitjanit, vindria al nostre llit. I li vaig dir que em semblava bé, però que quan arribés, ens abracés. I quan està a punt d’adormir-se, li dic que marxo cap al sofà, arriba (re-arriba) la Mariona i la crida perquè hi vagi. I s’estan fent confidències mare-fill, fill-mare durant, ben bé, mitja hora. I la Mariona surt amb un somriure a la boca.

Sí…els hem trobat a faltar. És el que té tenir fills…

I avui, abans d’agafar l’autocar cap a l’escola, el Martí em diu que li faci molts petons a la mà perquè se’ls guardarà a la butxaca i així en tindrà per tot el dia. I em diu: “Papa, jo també te’n faig perquè te’ls guardis”. I jo, que no em puc resisitir, obro la mà. Me l’omple de petons i me’ls guardo a la butxaca on guardo l’iPhone i que duia buida en aquell moment. Els deixo a tots dos a l’autocar. Em somriuen pel vidre i em diuen adéu.

Jo, entro al cotxe, agafo l’iPhone, i quan me l’anava a guardar a la butxaca, tinc l’extranya sensació que no m’hi cap. Que la butxaca està plena. És clar que ho està. Està plena dels petons del Martí. I canvio l’iPhone de butxaca. I agafo un dels seus petons. I em guardo la resta per després. Avui, l’iPhone té una altra butxaca.