El millor nou insult de la història.

Ara resulta que el títol ho és tot. Si el títol no crida l’atenció, la gent ja no entra al contingut. Hi ha un excés d’informació i una manca de temps evident per llegir tot el contingut que hi ha a la xarxa. La internet, vaja.

I ara resulta que sino fas un títol engrescador i amb “chispa”, perds un munt de lectors.

I, a més, m’he assabentat que té nom. Es diu “clickbait”. I també m’he assabentat que té traducció en català. Es diu “pescaclics”. Que mono. Queda mono.

Un “pescaclics” és un títol que provoca que entris a llegir un article que després no compleix ni la qualitat que n’esperes ni les expectatives que hi tenies. Sovint amb poc rigor. Poc contrastat. Fals. O que no té res a veure amb el que diu el títol…

…però tu ja has entrat. Ja has fet click. Has tornat a perdre el temps. Una altra vegada. I ho saps. Veus: “Les 5 millors maneres de perdre el temps”. I entres!!!! Veus “Les 10 pitjors caigudes de…”. I entres!!!! Hi ha experts en “pescaclics”. Hi ha gent que s’hi dedica. Fa titulars. Gent que fa titulars, però amb malicia. Amb criteri dubtós. Un titular hauria de ser un resum o una frase, una part del text, que enganxi, que faci venir ganes de llegir el text sencer. I que quan acabis, pensis, que has invertit bé el teu temps. Que valia la pena. Que, quin article més collonut. Que, que bé, collons! I llavors, el comparteixes i tot.

I ara pensareu, que què coi foto parlant de “pescaclics” o “clickbait” si això és un blog on parlo dels meus fills, el Martí i el Nil, Les Personetes Creatives, i aquest concepte té a veure més amb el màrqueting online. Doncs bé, sí que hi té que veure. I, de fet, només si et llegeixes tot l’article fins al final, veuràs que si que és un contingut pel meu blog. Em dedico a la comunicació i estic al cas de com parla la gent, com s’escolta, com es comunica, en general, i també, en particular, em fan gràcia els insults que utilitzem. Com modifiquem el llenguatge per faltar el respecte del veí. O la veïna.

Acabo. No sé si me l’invento jo o no, però per si de cas en faig un post. Se m’ha acudit que aquest nou concepte de “clickbait” o “pescaclics” dóna per inventar un nou insult. Molt nostrat. Molt d’aquells que no fa mal. “Ets un pastanaga” o “Ets un poca-solta”.

El nou insult és: “ETS UN PESCACLICS”. No em direu que no fa patxoca? Sona molt i molt català. De tota la vida. Ara bé, no feu cas de la poca força que té. El fons és…fons. Rellegiu l’article si fa falta, però ser un “pescaclics” és…uf!!!!!!!

PESCACLICS (en anglès: clickbait) és un terme que, en sentit figurat i despectiu, es refereix a aquella persona que només és façana. Que ven fum. Que sembla que sí però que no. Que té una bona façana però uns mals fonaments. És aquella persona que la veus i dius “Oh” i la coneixes i dius “Ah”. Que hi parles un moment i dius “mmmmm” i hi parles més moments i dius “arghhhhh”.

M’enteneu.

“Au va, no siguis “pescaclics”.” Que bonic sona. Que trist ser-ho.

Anuncis

M’agrada tornar.

M’agrada tornar. M’agrada fer coses noves i m’agrada tornar. M’agraden molt les novetats. I m’agraden els hàbits. Se’m dóna bé “rutinitzar les novetats” (ja sé que l’expressió no és correcta però m’agrada).

M’agrada que els dilluns siguin dilluns. I que després vingui el dimarts. Però un dimarts nou. Però un dimarts. No sé si m’explico. Bé, sóc Taure amb ascendent Aquari per qui em vulgui definir astrològicament.

M’agrada que els plans surtin bé, que deia aquell de l'”Equipo A”. Encara que no sóc gaire de fer plans. M’agrada apuntar-me a plans. M’agrada seguir. M’agrada apropar-me a gent que fa bons plans.

M’agrada l’estiu perquè sempre torna. I la tardor. I l’hivern. I la primavera. Està bé que la terra doni voltes i no pas vagi en línia recta. Tot i que també em semblaria bé, crec.

M’agrada tornar a treballar. Ho necessitava. Estava nerviós. Les vacances, molt bé. I necessitava treballar, també. Forma part de qui sóc.

M’agrada parlar de motivació i felicitat. Em motiva i em fa feliç. Me n’adono que sóc part dels tallers que faig. Dels cursos. De les xerrades. Se m’encomanen. Ho explico i ho incorporo. Ho recordo. Hi torno.

M’agrada tornar. És el mateix però no és el mateix. Tornes al mateix lloc. A fer el mateix. Però és diferent. La mirada canvia. I veig les mirades i em canvien. I torno a ser més jo. Ja era jo, però torno a ser més jo. M’encomano de l’energia i torno a sentir que m’acosto al meu propòsit. I això em fa feliç i em motiva. I torno a engegar els tallers, cursos i xerrades. I torno.

I per no oblidar-me de les novetats, tot i que tot torni, m’he apuntat a “teiatru”. Sí, a teatre. Fa anys que dono voltes a fer teatre. En tinc ganes. Pel plaer de fer alguna cosa nova. Perquè sí. I perquè no? Em vaig preguntar. Forma part de la meva curiositat vital. Me’n recordo dels #12mesos12aprenentatges que he anat transformant en #1 any1aprenentatge. Què voleu que us digui. De vegades els plans surten d’una manera i de vegades d’una altra. Ja veurem…sempre m’ha fascinat la possibilitat de ser una altre persona, d’actuar, de viure històries, d’explicar-les, …. Aquest mes, o mesos, o any, o anys, toca teatre. Ah, i la guitarra segueix…és una amenaça!

M’agrada tornar. Tornar-hi. Repetir. I fer de nou. Començar. Començar i tornar. Sino comences no pots tornar. Sóc tan Martí i tan Nil a la vegada!

Confidències i petons amb gust de pa amb nocilla.

Aquest any o curs escolar o any acadèmic o any natural que n’hi dic jo ( de setembre a juliol) m’he proposat escriure més. Bé, vull dir seguir escrivint amb regularitat de dilluns a dijous, però tornar als posts de lectura. No tan visuals potser, però és que sento que he d’explicar més coses.

I és clar, aquesta setmana ja m’he saltat el post de dilluns i avui és dimecres, però no em negareu que aquesta setmana és especial. Ahir dimarts era 11 de setembre i avui dimecres la tornada a l’escola del Martí i el Nil. Acceptareu que era un bon dia per escriure avui i no dilluns. El tema polític el deixaré de banda. En tot cas qui vulgui seguir la meva vessant més política, si se n’hi pot dir així, que es passegi pel meu twitter a @enricbastardas. Aquí m’agrada parlar més de Personetes, i si pot ser Creatives, millor. I si són el Martí i el Nil, millor que millor. Així que, després d’aquest preàmbul començo el post que tinc al cap.

Confidències. A cau d’orella i en veu baixa. Molt baixa. Xiuxiuejant. Però aquell xiuxiueig de nen de 5 anys o de 7 anys, que, de vegades, és més alt que el volum d’un adult parlant en volum estàndar. Venen de les confidències entre ells dos. Tot l’estiu compartint experiències que ara les han de compartir més. I millor. Amb els seus amics i amigues.

Quines ganes tenien de retrobar els seus amics i amigues el Martí i el Nil. Enormes. Tantes que el Martí s’ha llevat a la mateixa hora que nosaltres. Ha esmorzat (cosa que no fa gairebé mai). S’ha vestit de pressa. Ens ha ajudat a fer-se la bossa. S’ha fet el pa amb nocilla (amb extra de nocilla òbviament). I ha anat a despertar el Nil.

No us enganyaré si us dic que jo ja tenia ganes que comencessin l’escola. De fet, ho he sentit a dir a més d’un pare o mare aquests útlims dies. Els últims dies d’estiu es fan llargs. S’acaben els recursos. Les energies. La paciència. S’acaba tot…

Però és que tenien moltes ganes de retrobar amics. D’explicar-se l’estiu. Un explica les seves vacances. L’altre les seves. Sense escoltar-se. No és un dia d’escoltar-se. És un dia de parlar. D’explicar. De “jo he fet“, “nosaltres hem fet“, “nosaltres hem anat“, “jo he vist“, …. També és el dia dels “jo més…” o dels “i perquè nosaltres no…”. Són confidències de les seves. Ja me´ls imagino tornant a la tarda. “Saps papa l’Aleix…” i “Saps on ha anat la Núria… i “Saps què m’ha dit el Gerard…”. I tot seran confidències.

N’hi dic confidències tot i que ens les expliquen. No són secrets. Són confidències. Són importants per a ells. Són 2 mesos que no s’han vist ni han parlat. Moltes coses. Moltes experiències. Estius. Els estius donen per molt. Són un estiu per amic. Multipliqueu. Moltes confidències…

…i ara. Ara. Ara, ens les expliquen. I si em diuen: “Papa, saps què…”, els diré “què, què…vull saber-ho tot…“, perquè arribarà un dia que el primer dia d’escola serà que ja aniran sols o faran que els deixem una mica més enllà de la porta de l’insti i els petons potser seran llunyans, al vol o d’amagatotis. I les confidències seran confidències. De les de veritat. Entre amics. I els pares no les sabrem. Ni falta que farà. Però mentre ens les vulguin explicar, les escoltarem. Tant se val si l’Inti ha anat de vacances a França o si el Julià fa gairebé metre i mig o si el Martí li ha picat una medusa. La gràcia és que ens les expliquen. Que les volen compartir. Que volen que els escoltem. Confidències.

I una confidència meva d’avui és que tenia ganes que el Martí i el Nil comencessin l’escola, però que miro i remeno les fotos del rodet per posar al post i els trobo a faltar. Que són molts dies i moltes hores, coi. Avui m’he endut dos petons amb gust de pa amb nocilla.

El “manresanisme”.

Escric això sabent que pot generar polèmica, però com a manresà que fa 46 anys que viu a Manresa, crec que, com a mínim, tinc el dret a exposar què penso d’alguns manresans i manresanes. Els que practiquen el “manresanisme” en dic jo.

Segurament a cada ciutat hi ha aquest tipus de persones, però és que, aquí, a Manresa, ens en sobren.

Sabeu allò que deia el mestre Carles Capdevila dels emprenedors vs emprenyadors? Doncs això mateix. Que ja costa prou fer coses com perquè algú(ns/nes) estiguin posant pals a les rodes constantment.

Que ja n’hi ha prou de la queixa gratuïta. El “no m’està bé res”. El “tu rai” i el “vols dir que” que un dia la Mariona em va dir que practiquem els manresans de veritat. El potser els manresans som així perquè és una ciutat que fa mandra, plena de pujades i baixades que diu l’Anna. No ho sé.

Els manresans (i manresanes of course) som els tribuneros del Barça.

Sempre amb la por del què passarà i l’”Ai què diran”! (Potser per això he decidit anar amb faldilles i les ungles de les mans i dels peus pintades, per compensar aquests 46 anys de manresanisme).

Que ja n’hi ha prou de Manrússia i Manràqueix. Ja ho sabem que fot fred i calor. Molta. Però sino vols això, vés-te’n a viure a Sitges o a Calafell…ai no, que aquí ja hi anem a l’estiu!

Que ja n’hi ha prou de l’orxata de la “xixo” i passar pel voral del passeig (que no Rambla, al tantu!). Que es pot passar pel mig i es pot prendre orxata al Barri Antic.

Que ja n’hi ha prou de “vull anar a viure a les Bases que hi toca el sol i tinc pàrquing amb ascensor per portar la compra del Pryca o el Supeco, per poder baixar a fer el got al Barri Antic i queixar-me que no puc aparcar! Camina cullons! Que podràs deixar el gimnàs, seguiràs estant en forma i tindràs calerons per fer la cervesa al Tonis, o al Rita, o al Golut, o on cony vulguis! Que Manresa, de punta a punta són 30 minuts! Deixa el Golf al pàrquing, al costat de la mountain bike. Que la tens, ho sé!

Que sino t’agrada la gent que pinta graffittis a les parets, fes propostes! No et queixis, proposa! Però clar, això és més difícil i requereix de pensar una mica i deixar el “manresanisme”.

Que si vols viure a Manresa, te l’estimes, vols que sigui una ciutat pensada per i per a les persones, personetes i personotes, t’hauràs de mullar, proposar i fer! No hi ha més. Hauràs de començar a ser manresà, manresana i deixar de practicar el “manresanisme”.

Aquí estic, disposat a parlar-ne, a escoltar, des del Barri Antic, des de la Plaça Major, sentint les campanes de la Seu mentre miro la gent com compra i esmorza pel barri. Ah, i els graffittis a mi, em molen molt. Alguns més que uns altres. Però això són gustos. És l’art. El demés, “manresanisme”, del cutre. He dit.

I ara, a Recuperar, Reaprofitar i Repensar la ciutat. Humanitzem-la cullons! Que estigui viva!

Els monstres de dins.

Quan ets petit i tens por, de vegades, no saps com explicar-ho.

De vegades són monstres de sota del llit.

De vegades els monstres surten de l’armari.

De vegades surten sino hi ha llum. Esperen que tot sigui a les fosques per apropar-se. Res que no aturi un llençol màgic o un tauró gegant de peluix.

De vegades els mosntres són dins nostre. Aquests són més difícils d’aturar. Hi penses. Et venen al cap. Et persegueixen. Per tot arreu. No hi ha llençol ni tauró que els aturi. Potser una mica de llum. Potser la companyia dels pares. Potser explicar-los. Potser deixar-los sortir. Si els deixes sortir potser no tornen a entrar.

“Que surtin, que vagin ben lluny, i quan sigui ben lluny ben lluny, obrim la llum perquè s’espantin i tanquem la porta ben fort. Que no puguin tornar a entrar.” Això m’agradaria dir-li, de vegades al Martí. Que els deixi sortir, que els faci fora i que no els deixi tornar.

Jo, de vegades, massa vegades, a les 5 del matí no sé acompanyar-lo. De vegades el crido. De vegades li parlo malament. Potser és la son. Potser són les ganes de dormir. No sé ben be el que és, però de vegades, potser massa vegades, em costa entendre’l. No me’n recordo dels meus monstres. Dels monstres que venien quan tenia 7 anys. Els monstres del passadís que venien a l’habitació mentre dormia. N’estava segur.

I ahir, després d’hores de queixes, de dir que no li sortia res bé i que tot era una merda, em vaig estirar el seu costat (hi tenia el Nil i dos amiguets que s’havien quedat a dormir) i li vaig dir:

“Martí, prou queixar-te per tot el que no tens i dóna les gràcies pel que tens”: I li vaig dir que repetís amb mi:

“Gràcies per jugar a futbol a la plaça”

“Gràcies per sopar al Quinze dos frankfurts reboníssims”

“Gràcies per tenir els amics que tens i que t’estimen”

“Gràcies per tenir un germanet, el Nil”

“Gràcies per tenir uns pares que t’estimaran sempre”

“Gràcies per tenir una casa on dormir”

“Gràcies per tenir una never plena de menjar”…

…i esclata a plorar. I em diu: “Papa, és veritat, hi ha molt nens que no tenen menjar i jo em queixo tot el dia”.

El vaig abraçar. Fort. Va plorar. De cor. De tot cor. En veu baixa. Hi havia molta gent a l’habitació, Va plorar de “per dintre”. Em va fer un petó. Dolcet. Em va dir que gràcies per ser-hi. De tot cor. I jo li vaig dir que gràcies a ell i que l’estimarem sempre, passi el que passi, faci el que faci, fins i tot quan em desperta a les 5 hores del matí només per dir-me que té mocs i amb l’excusa posar-se al llit nostre. Al nostre llit.

Ho sento Martí. Ja no me’n recordava dels monstres que tenia dins meu quan era petit i que feia que tampoc ho passés bé alguns dies. Però això serà un altre post. No és el cas. És el Martí.

No sé si van marxar alguns monstres, però el que éssegur és que no en deixarem entrar cap més, i els que hi hagi, sortiran avorrits de no fer-lo cas.

LEGOs. Som LEGOs. Sóc un LEGO.

Com cada any per aquestes dates, arriba l’estiu. I sempre després de la primavera. I abans de la tardor.

Fixa’t tu!! I aquest any he decidit escriure menys durant el juliol i l’agost. El juliol, un a la setmana. I a l’agost ja ho veurem, que faig vacances!Avui, i com ja va sent habitual, us deixo l’article que vaig fer per a la Revista Xics. El manuscrit. Bé, el manuscrit escrit amb l’iphone, que no sé com es deu dir:

Segueixo dient que, per a mi, les vacances d’agost s’assemblen més a un nou inici que no pas el dia 1 de gener. Les vacances són un espai per repensar, per repensar-me, per desmuntar-me i tornar-me a muntar, com una peça de LEGO. Som peces de LEGO. Prefereixo pensar que les persones som peces de LEGO, amb possibilitats infinites. Amb capacitats infinites.

I les vacances d’estiu em serveixen per fer-me un ninotet nou de cara al setembre…I per fer això, hi ha un ingredient que és bàsic per a mi. L’avorriment. Tinc unes ganes brutals d’avorrir-me. Molt. Soberanament, que es diu. Poder estar un matí, una tarda, un dia sencer sense fer res! Bé, res, res,no!

“És quan m’avorreixo que hi veig clar” com deia Josep Vicenç Foix.

Bé, ell hi veia quan dormia i jo, jo, hi veig clar quan m’avorreixo.De tota la vida que m’ha agradat avorrir-me. No tenir plans. No tenir agenda. No tenir despertador. Fer el que el cos i el cap em demanin quan m’ho demanin. I les vacances d’estiu són aquest petit plaer. Tot s’hi val. Tot s’accepta.

Pots veure’t una cervesa quan et vingui de gust. S’accepta qualsevol moment del dia. De fet, estàs de vacances.

Pots anar en banyador pels puestus. Estàs de vacances.

Et pots quedar tirat tota una tarda al sofà, o a la piscina, o a la platja, o a la muntanya, sense cap més objectiu que estar tirat.

Badant. M’encanta la paraula badar. L’altre dia me la va dir una noia en un curs que feia. Badar. Que és com no fer res. És com avorrir-se en positiu.

“És quan bado que hi veig clar”, afegiria.

I badar és una conseqüència d’avorrir-se. No pots badar sino tens temps per badar. I per tenir temps per badar, t’has de donar permís per avorrir-te. I llavors, com per art de màgia, entre avorrir-te i badar, el teu LEGO es desmunta i se’n munta un de nou. De diferent. De millor. De nou. Amb menys o més capes. Depèn. Un nou LEGO més molon. Més autèntic. El teu LEGO de temporada. I esperant, entre badall i badall, de construir el teu LEGO definitiu. Fins que en tinguis un altre de definitiu. Tot és definitiu fins que canvia. Tot. Tot. Tot. El que fa l’avorriment, mare meva. M’encanta.

Ens avorrim?