Imbècil o tímid?

Avui llegia un article de la Teresa Terrades, compartit per Edbuilding, amb qui tinc la sort de col.laborar des de fa un temps, i m’ha fet pensar. El titular deia “Amb qui estaves el dia que vas aprendre?” I, ho torno a dir, m’ha fet pensar. I a mi, m’agrada molt pensar, i fer pensar, molt moltíssim. Trobo que pensar és el pas previ a actuar. M’agrada seguir aquest ordre: Pensar-actuar o repensar-actuar. I sentir, sobretot sentir, però sentir està inclòs en el pensar i en l’actuar. Ho considero transversal…

I de cop he pensat com contestaria la pregunta. I m’he adonat de 3 coses.

La primera, que la major part de la meva vida he après sol. Quan més he après és estant sol. Se’n diu autodidacte d’això, crec. Em sento molt i molt bé aprenent sol. Al meu ritme. Fent-ho malament en silenci. I fent-ho bé, també, en silenci. La meva zona d’aprenentatge m’agrada que sigui molt meva. Coses meves, ja veus.

La segona, amb la Mariona. Rodejar-te de persones que tenen ganes d’aprendre i que et posen a prova ajuda molt a aprendre, a créixer, a millorar. Crec moltíssim en l’automotivació, i també en la motivació, i mai, repeteixo, mai li agraïré prou el dia que em va dir que quan no mirava els ulls de la gent semblava més un imbècil que no pas un tímid. Em va motivar a fer el Practitioner de PNL. La llavor de gairebé de tot el que faig i sóc ara. Gràcies.

La tercera, amb el Martí i el Nil. I no els poso els últims perquè siguin els menys importants. Els poso els últims perquè han estat els últims d’arribar a la meva vida, tot i que ja fa més de 8 anys, el Martí, i més de 6 anys, el Nil. Els aprenentatges que he tingut, tinc i, espero, tindré, amb ells, són brutals, vivencials i emocionals. Em posen a prova cada dia i han ampliat la meva zona d’aprenentatge a l’àrea pública. Ja no puc aprendre sol. Aprenc amb ells. Aprenc d’ells. Mestres. Quins mestres!! És cert que els pares els acompanyem mentre creixen, però els que ensenyen de veritat, de veritat de veritat, són ells, el Martí i el Nil. Els meus fills són els millors mestres que recordo haver tingut mai. I a més, són classes particulars! Quin luxe! Gràcies.

Anuncis

BarçAjax o la gestió de la frustració (Una història trista)

No és la primera vegada i no serà l’última, n’estic segur. El Barça va perdre estrepitosament amb el Liverpool. Però això és el de menys, o el de més, no ho sé. I quan dic que no és la primera vegada i que no serà l’última, no em refereixo a que el Barça tornarà a passar pel mateix, que també. Em refereixo al Martí i al Nil.

Jo estava sopant a la cuina. Havia arribat de treballar i estava sol. Tranquil. Acabant-me la copeta de vi. Blanc. Fresquet. Relaxat. Acabant el dia. Tal i com m’agrada, a punt d’anar cap al sofà. I quan m’estava a punt d’aixecar, vé el Martí mig plorós:

No, m’ho puc creure, els cabrons del Liverpool– em diu.

El to de veu i la utilització de la paraula “cabrons” ja em va fer pensar que la cosa no anava bé. I em diu:

Papa, que van 3-0– tot indignat. I jo, “inanimat” tal i com em diu ell per fer-me veure que no animo el Barça quan van mal dades, li dic:

Ja m’ho pensava. Ja t’ho deia. Patirem.

I ens n’anem al sofà. Hi havia el Nil. Anar fent. I al cap de res, 4-0. El Martí encara pensava que marcaríem. Jo, no. El Nil, no deia res. I s’acaba el partit. El Martí tirat per terra, plorant, a llàgrima viva. No s’ho creia. El Nil estirat al sofà, bocaterrosa, sense dir res. La Mariona, que no hi era, ens envia un àudio de whatsapp:

Com estan els nens?– sento que diu.

Plorant– li dic.

Pobrets– em torna a enviar.

I sí, van plorar. Molt. I vam anar a dormir. I els vaig dir que era normal que ploressin. Estaven tristos. Pensaven que el Barça es classificaria. Jo, també, què coi! I, al cap d’una estona, el Martí va començar a dir que només era futbol, que, al cap i a la fi hi havien més coses a la vida. Que és més important viure. Bona reflexió, tot i la tristesa. I sí. Li vaig dir que clar que sí. El Nil ja dormia. Li faig un petó. Abraço el Martí i li dic que demà serà un altre dia. I em diu que sí:

T’estimo, papa.

Jo més.

No, jo.

I em diu:

Papa, demà juga l’Ajax. També m’agrada l’Ajax. Segur que passen.

Segur que sí, Martí. Bona nit.

No és normal…

Ahir a la nit feien futbol i política. Quin clàssic! El Madrid i les eleccions espanyoles. Si tot fos normal a casa amb el Martí i el Nil, haguéssim mirat com el Madrid perdia a casa del Rayo Vallecano…però no és normal.

Res no és normal en política des de fa molt de temps.

No és normal que hi hagi persones innocents a la presó i no puguin veure créixer ni abraçar els seus fills i filles, parelles i pares i mares.

No és normal que hi hagi persones innocents exiliades i tampoc puguin fer el mateix que els presos polítics i preses polítiques. L’exili és una presó amb una cel.la més gran.

No és normal que la ultradreta entri al Congrés i es normalitzi una forma de pensar que no hauria de ser normal.

No és normal la crispació que creen alguns i algunes. No és normal crispar i dir que el problema és dels que es crispen.

No és normal que la política sigui aquesta merda que veiem cada dia. No és normal.

I ahir, en comptes de veure com el Madrid feia el ridícul, vam preferir estirar-nos al llit amb el Martí (el Nil ja dormia) i seguir els resultats del recompte de vots:

– Papa, això és com seguir els marcadors de futbol però més divertit- em diu el Martí

– I més important- li dic jo…

…i veure com feien el ridícul els partits que crispen. Els que han basat la campanya en fer enfadar gent que no estem enfadats però que, també ens enfadem si ens toquen gaire la pera.

I sí, es va aprendre qui eren PSOE, PP, Cs, Unidas Podem, VOX, ERC, JuntsxCat, Bildu, PNB i, fins i tot, Front Republicà o el PACMA.

I sí, també saben qui són els bons i qui no. Perquè a casa adoctrinem com volem. Només faltaria. I, per sort, o per tossuderia dels qui vam votar el que vam votar podrem seguir adoctrinant com volguem. Se’n diu educar. I jo educo com vull a casa meva. Sobretot sobretot, en català. I ho miràvem a TV3, que quedi clar.

I sí, el Madrid va fer el ridícul, el Barça va guanyar la Lliga, el Barça femení va arribar a la final de la Champions i els partits de dretes van fer pena. I ho vam veure, en directe, i des del llit, amb el Martí, i se li va acudir que, potser haurien de jugar-se les eleccions fent un partit de futbol. Us imagineu un partit Cs contra ERC? Mare meva, no m’ho puc ni imaginar!! Mentrestant prefereixo celebrar els gols del Messi i seguir cridant Independència fins que em quedi afònic. Seguirem!

Gent o persones (aka Vides que semblen millors)

El llibre va prenent forma. A poc a poc. Com un puzzle, com diria l’Ignasi Garcia. El problema és que és un puzzle amb peces que vaig trobant amagades pels “puestus” i no en sé el dibuix final. El vaig dibuixant a mida que trobo les peces. Peces o colors. O peces de colors. Els colors que pinten una vida.

Vet aquí un extracte petitó de l’inici d’un capìtol que encara no sé quin serà.

Seguia caminant pel carrer Anselm Ferrer. Hi havia passat milions de vegades. Era un trajecte habitual que feia quan tornava de la seva feina cap a casa. Segurament l’havia fet, passejat, transitat, “disfrutat”, infinitat de vegades. Però avui era diferent, avui l’estava patint. No sabia si existia el concepte però, com sempre pensava ell, si una cosa no existia, se la inventava. Com anava dient, avui estava patint el carrer. L’estava patint de valent.

Es creuava amb un munt de gent. No mirava ni si la coneixia o no. Si el saludaven; saludava d’esma. Sense mirar als ulls. Sense aixecar les celles.

-Adéu- li deien.

-Déu, “dios”- feia, desganat, abatut, desfet.

I, de cop, va començar a veure persones. Va deixar de veure gent i va començar a veure persones. Amb la seva història. I li va semblar que totes les històries semblaven millors que la seva. Sabeu allò que passa que, de vegades, us agradaria ser una altra persona per no viure el moment que esteu vivint? I pensava en quan estava a punt d’entrar a un examen a la Uni i veia gent somrient pel carrer prenent un cafè amb llet sense preocupacions. O això li semblava a ell.

Les vides que no he viscut vs Totes les vides que visc.

De vegades penso massa, ho reconec. De vegades dono massa voltes a les coses, ho reconec. De vegades ho faria tot, ho reconec.

De vegades tinc la sensació que em falta vida per fer tot el que vull fer. Hi ha dies que m’agradaria tenir set o vuit consciències en set o vuit universos diferents per poder fer-ho tot sense excloure res. Temps infinit. De fet, parar el temps també molaria…

És la part limitant de la curiositat. Tantes ganes de fer. De no fer. D’aprendre. D’estar. De ser. De “disfrutar”. De compartir. D’estar sol. D’estar acompanyat. De sortir. De quedar-se. De veure. D’escoltar. De sentir. De tocar. D’olorar. De llepar (sí, sí, de llepar també). Tantes ganes de tot que quan me’n vaig a dormir m’han quedat unes quantes coses pendents.

“Disfruto”. Sóc conscient del temps. Del que tinc. Del que tenim. Del que no tindrem. Per trobar l’equilibri entre fer i no fer. Entre avui i demà. I demà passat.

“Disfruto”. Molt. De tot el que faig. De fa uns dies cap aquí poso consciència en tot el que faig. Cada moment. Amb consciència em fa l’efecte que tot dura més i és més intens. I ho recordo molt mé. Vaig d'”anclatge” a “anclatge” i “tiro porque me toca”.

“Disfruto”. Moltes vides en una. Cada moment és una vida. Cada aspecte és una vida. Una vida diferent. Que suma. És com tenir molts “jos”. Tots a punt de viure. Tots amb el seu espai. Sense trepitjar-se (de vegades…).

“Disfruto”. Llevant-me. Fent l’entrepà del Martí i del Nil. Despertant-los tocant la guitarra. Amb calma. (NOTA: No recordo els matins que fa que no em poso nerviós, ni els crido, ni els apreto,…). Disfruto. Anant a fer formacions, tallers i xerrades. Gestió Emocional. Comunicació. Educació Digital. Nois i noies d’ESO. Gent gran a l’Aula Senior. Gent que treballa. Gent que, circumstancialment, no treballa. Coneixent gent nova. Preparant els cursos. Voltant per Catalunya. Dinant sol. Dinant com qui no vol la cosa, acompanyat de la Mariona, sense els nens. Tocant la guitarra. Tocant la bateria. A punt per començar amb el baix. Mirant sèries. Sol. Acompanyat. Adormint-me al sofà. Sopant qualsevol cosa amb una copeta de vi i recordant el dia mentre espero que la Mariona acabi d’adormir els nens. Abraçant el Martí i el Nil molts i molts segons. Més de 20. Segur. Recarregant piles. Abraçades fortes. D’apretar. De cara contra cara. De “mmmmmmmm…” Anant a dormir pensant que demà molarà, que avui ha molat i que ahir va molar.

“Disfruto”. I, de vegades, només, de vegades, penso en les vides que no he viscut. I, llavors, les visc. totes. “Les vides que no he viscut” no va amb mi. Fa més per mi “Totes les vides que visc”. M’agrada més. Prefereixo que me’n sobrin que no pas que me’n faltin Acumular-ne. Com si tingués un “Síndrome de Diògenes vital”. Acumular vides. Com a concepte. M’agrada.

P.S.: He posat “disfrutar”, així, “a lo loco”, perquè m’agrada més la força que té (en mi) la paraula “disfrutar” que gaudir…Segons em fa notar la meva gran amiga i correctora de capçalera, Sílvia Oliveras, “disfrutar” no és correcte, enllaç d’Optimot “mediante”. Però jo, que sóc força de barbarismes, l’he colat. Apa. Ja està.

Complicitat.

He buscat definicions i no n’hi ha cap que m’acabi de fer el pes. En canvi, la paraula, m’encanta. “Complicitat”, sona molt bé. Fa bona pinta. Em posa de bon humor. I encara més, mola!

Penso que crear complicitat amb algú dona força a la relació amb aquest algú, i si aquesta és amb els fills, encara més!

Sentir que es crea complicitat amb els fills és bonic, és màgic. Genera mirades i comunicacions no verbals precioses. De fet, moltes vegades no calen paraules. Quan hi ha complicitat no calen paraules, calen mirades. I ja està, queda tot dit, o mirat.

M’agrada crear complicitats amb el Martí i el Nil, i la Mariona, és clar. Ens fa un equip. Un equipàs.

Hauria de ser dilluns.

O no. Vull dir que si escric post és perquè és dilluns. Però no. Ahir era dilluns. I avui és dimarts. El que passa és que vaig arribar a casa a les 22:15 h i em va fer mandra escriure el post. El blog és important per a mi. Ho va ser, ho és i, ho serà. El que passa és que hi ha dies que dius massa “sí”. De vegades són a curt termini. De vegades a mig. I de vegades a llarg. Però el que sí que sé, és que no hi ha falta de temps, hi ha excés de “sí”. Excés d’optimisme. I això té fàcil solució, no?