Cruspir.

És la meva paraula en català preferida. Cruspir. Avui l'he sentit a dir al Martí, explicant un conte. Cruspir. M'encanta. Vol dir menjar amb afany. Tal i com menja el Martí. No el Nil. El Nil no cruspeix. El Nil menja com un ocellet. Cruspir. Si ho dius moltes vegades seguides passa com amb moltes paraules, que sona extranya. Proveu-ho. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir.
Oi que sona extranya? Cruspir, m'encanta.

La intel.ligència digital.

En un món canviant. Bé, canviant canviant, no. En un món que es transforma diàriament, no tot evoluciona o es transforma a la mateixa velocitat. I el món digital. El "mal dit" món virtual es transforma més ràpid que la resta. De fet, no ha transformat les nostres vides, les està revolucionant…

…De formes de treballar.
…De formes de pensar.
…De formes de comunicar-nos.
…De formes de col.laborar.

I hi ha gent que se'n surt millor que d'altre. I és aquí on ha sorgit un concepte, el d'intel.ligència digital. Fes una ullada aquí. No et faré un resum de tot el que diu. Només vull dir que si fins ara havíem de tenir en compte, no només la intel.ligència de les persones tal i com ha postulat Howard Gardner amb la seva Teoria de les 8 Intel.ligències Múltiples, més la Pedagògica i Espiritual, que les té en estudi, sino les habilitats per moure'ns en entorns digitals; ara va i surt un nou concepte…la Intel.ligència Digital.

Pares, mares, mestres, formadors, formadores, educadors, educadores…hem de treballar-la. Hem de ser capaços d'acompanyar els joves, fills, filles, adolescents, alumnes a fer un ús més intel.ligent de les xarxes socials. Des del profund respecte. I per fer això, nosaltres hem de ser els primers de solucionar aquest gap, aquestes mancances, aquest pensar que si saben utilitzar instagram o snapchat, ja tenen les destreses per utilitzar-lo correctament. Una cosa és tenir l'habilitat tècnica d'ús, i l'altre fer-ne un ús responsable.

Ens ha agafat a contrapeu. No ens sentim còmodes acompanyant perquè no sabem com acompanyar. Perquè no coneixem les eines. Ni la comunicació digital. Ni…

I també és veritat que, com a concepte, hi ha gent que posseeix més o menys intel.ligència digital. Com que ja sabem tots i totes que la intel.ligència és dinàmica. Entrenem-la. Entrenem-nos a acompanyar. Perdem-hi la por.

M'agrada tant aquest concepte, que quan el vaig veure i llegir, vaig pensar que havia de fer una xerrada per poder il.lusionar i provocar una transformació en la manera de pensar dels adults com a acompanyants i dels adolescents com a acompanyats. Posem-nos-hi tots plegats. No fem tard.

Són tan monus (Petit joc visual)…

Tan monus.

Tan innocents.

Tan sincers.

Són les Personetes Creatives. Les que m’impulsen a escriure des de fa gairebé 5 anys.

Tan imprevisibles.

Tan creatius.

Tan tot.

El Martí i el Nil canten cançons. Els encanten. Tan poden estar cantant “We’re not gonna take it” com “Despacito”.

Tan eclèctics.

Tan presents.

Tan directes.

I quan hi ha alguna lletra que no saben o no relacionen amb el seu particular món creatiu, s’inventen paraules. Sort n’hi ha. Gràcies a Déu, que diria algú. Tot arribarà.

Són tan monus. Mira la foto adjunta i troba la paraula errònia.

Grans preguntes de la història.

Això de tenir fills i que creixin es va fent divertit. Fan preguntes. Moltes. Divertides. Incòmodes. Molt incòmodes.

Context: Ahir estàvem sopant el Martí, el Nil i jo. A la cuina. Arrosset. El Nil amb pesto vermell. El Martí amb pesto verd. I jo…sense pesto, amb un raig d’oli. Un clàssic. Sóc viejuno. Tot esperant la Mariona que venia després de sopar. Sopar d’homes. Hahahaha. En un moment donat, entre broma i broma, el Nil aixeca el cap i em fa la pregunta que teniu a la foto adjunta:

“Papa, perquè et vas desapuntar de tenir fills?” Vaig estar a punt de caure del taburet. (NOTA: Després del naixement del Nil, la Mariona i jo, vam pactar que em desapuntava i per això em van practicar una vasectomia (llegiu llegiu el post que li vaig dedicar!), i els nens ho saben.). En aquell moment vaig pensar que no hi podia haver una pregunta més incòmoda i no sabia què contestar. Però dos segons després, el Martí em pregunta:

“Papa, i d’on venen els nens?”. En aquell precís moment vaig pensar que la pregunta del Nil no era tan incòmoda i que m’havia equivocat quan havia pensat que no hi podia haver una pregunta més incòmoda que la seva. Gràcies Martí perquè vas fer la primera pregunta més fàcil. Jo em vaig girar i vaig dir:

“Martí, el Nil m’ho ha preguntat abans, ja t’ho contestaré després” pujant una mica el to de veu perquè s’adonés que havia trepitjat la pregunta del Nil, i com fent-me una mica l’indignat i tot i resant perquè no se’n recordés d’aquí a una estona. I no. No se’n va enrecordar. Salvat. Ja ho tocarem més endavant. Vaig pensar que parlar de vasectomia i sexualitat en una sola conversa a l’hora de sopar, era massa per a mi i tot.

“Nil, Martí, em vaig desapuntar perquè amb 2 fills ja en tinc prou. M’encanteu. Molt. Però porteu molta feina. Us estimo”.

Vam seguir menjant arrosset. Cadascú el seu. En silenci. Bé, en silenci jo. Ells van seguir fent el rucot. Com ha de ser. Són nens.

Converses twinpeakianes…


Tenir fills és divertit. Molt divertit. De vegades, és clar.

Parlar amb els meus fills és divertit. Molt divertit. De vegades, és clar. 

Tenir converses amb els meus fills mentre anem amb cotxe tornant de l’escola és divertit. Molt divertit. De vegades, és clar. I friki. Molt friki. Com avui. El que segueix després d’aquesta introdducció, és la conversa que he tingut amb el meu fill Martí mentre el Nil era al costat mirant amb cara extranya. Us ho juro. Ni hi falta ni hi sobra res. És la transcripció literal…

– Martí, d’aquí a 15 dies obren un parc aquàtic a Berga. Serà petit però molt divertit (És el seu tema estrella. Els parcs aquàtics, no Berga).

– Papa, ja ho han dit avui a la tele a primera hora (i s’inventa una notícia).

El que segueix no és apte per a tothom. Poseu-vos en contexte…

– Papa, saps què seria divertit?

– No Martí, què?

– Que tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot Manresa fos un parc aquàtic!!!!!!! (Amb una durada aproximada de 5 minuts)…

Concretem una miqueta…

Les setmanes passen volant. Avui m’he adonat que és dimarts i que ja havia passat el dilluns (obvi, per altra banda) i no havia fet el post. O tinc molta feina o començo a semblar un jubilat. Ja no sé ni el dia que visc!

Osti tu. Resulta que el Martí i el Nil es van fent grans. I és molt divertit mantenir converses amb ells. Són personetes. Parlen. Bé. Molt bé. Tots dos, des de petits petits que parlen molt bé. Quan busquem paraules que deien malament de petits, gracioses, per suposat, en el cas del Martí en trobem alguna, poquetes, però alguna. En el cas del Nil, no en trobem. Nosaltres no tenim un fill petit, tenim un senyor!

L’altre dia, discutint amb els nens, mentre conduïa amb la Mariona al costat (una situació força habitual per altra banda), em vaig sorprendre a mi mateix gestionant-ho força bé. Això és un eufemisme per no dir que vaig aconseguir no cridar…

…i va el Martí i m’etziba el següent…

I jo què li dic? Primer de tot, que ja tinc frase pel post de dilluns (dimarts) i després orgull de pare de pensar que amb 6 anys parla de forma més concreta que jo. Per altra banda, m’adono que encara no entén certa ironia. O sí. I ja se la salta. No sé què pensar. Però em va encantar. La Mariona i jo encara riem. A casa tenim dues mines. Dos nens que em donen contingut diari per escriure. Una de les meves grans passions. Fins que s’avergonyeixin del que surt a Les Personetes Creatives. Ja em puc anar buscant temes alternatius…s’accepten suggerències!

Guies per a somniar desperts…

M’encanta el concepte “Somniar Desperts”. M’agrada molt. Molt més que objectiu. Molt més que repte. M’encanta el concepte il.lusionador. Inspirador. M’encanta el fet de quedar parat. Embobat. Imaginant una vida millor. Un futur millor. Una societat millor. Un món millor. O directament, imaginant com puc millorar el meu futur. Millorant el meu futur, espero millorar el dels demés. La gent del meu voltant.

M’encanta “Somniar Desperts” pel fet de la llibertat que dóna. De ser creatiu. De treure filtres. Creences limitants. Personals. Sistèmiques. Socials. Culturals. M’encanta. 

Sóc molt fan de “Somniar Desperts” vs “Viure Adormits. M’encanta el concepte “VIURE DE SOBRES”…

I els llibres. Els llibres són una Guia per a somniar desperts. Per no perdre’ns. Per triar el nostre camí. Per aprendre. Per ser millors. Per ser més feliços.

Avui, en el post Post Sant Jordi, havia de parlar de llibres, perquè toca i perquè vull i perquè sóc molt fan de “Somniar Despert”. I els llibres m’hi ajuden. Molt. Martí i Nil, repasseu aquest post de 24/04/2017 per recordar-ho. Sempre. En tot moment. Aquí us el deixo…