Els monstres de dins.

Quan ets petit i tens por, de vegades, no saps com explicar-ho.

De vegades són monstres de sota del llit.

De vegades els monstres surten de l’armari.

De vegades surten sino hi ha llum. Esperen que tot sigui a les fosques per apropar-se. Res que no aturi un llençol màgic o un tauró gegant de peluix.

De vegades els mosntres són dins nostre. Aquests són més difícils d’aturar. Hi penses. Et venen al cap. Et persegueixen. Per tot arreu. No hi ha llençol ni tauró que els aturi. Potser una mica de llum. Potser la companyia dels pares. Potser explicar-los. Potser deixar-los sortir. Si els deixes sortir potser no tornen a entrar.

“Que surtin, que vagin ben lluny, i quan sigui ben lluny ben lluny, obrim la llum perquè s’espantin i tanquem la porta ben fort. Que no puguin tornar a entrar.” Això m’agradaria dir-li, de vegades al Martí. Que els deixi sortir, que els faci fora i que no els deixi tornar.

Jo, de vegades, massa vegades, a les 5 del matí no sé acompanyar-lo. De vegades el crido. De vegades li parlo malament. Potser és la son. Potser són les ganes de dormir. No sé ben be el que és, però de vegades, potser massa vegades, em costa entendre’l. No me’n recordo dels meus monstres. Dels monstres que venien quan tenia 7 anys. Els monstres del passadís que venien a l’habitació mentre dormia. N’estava segur.

I ahir, després d’hores de queixes, de dir que no li sortia res bé i que tot era una merda, em vaig estirar el seu costat (hi tenia el Nil i dos amiguets que s’havien quedat a dormir) i li vaig dir:

“Martí, prou queixar-te per tot el que no tens i dóna les gràcies pel que tens”: I li vaig dir que repetís amb mi:

“Gràcies per jugar a futbol a la plaça”

“Gràcies per sopar al Quinze dos frankfurts reboníssims”

“Gràcies per tenir els amics que tens i que t’estimen”

“Gràcies per tenir un germanet, el Nil”

“Gràcies per tenir uns pares que t’estimaran sempre”

“Gràcies per tenir una casa on dormir”

“Gràcies per tenir una never plena de menjar”…

…i esclata a plorar. I em diu: “Papa, és veritat, hi ha molt nens que no tenen menjar i jo em queixo tot el dia”.

El vaig abraçar. Fort. Va plorar. De cor. De tot cor. En veu baixa. Hi havia molta gent a l’habitació, Va plorar de “per dintre”. Em va fer un petó. Dolcet. Em va dir que gràcies per ser-hi. De tot cor. I jo li vaig dir que gràcies a ell i que l’estimarem sempre, passi el que passi, faci el que faci, fins i tot quan em desperta a les 5 hores del matí només per dir-me que té mocs i amb l’excusa posar-se al llit nostre. Al nostre llit.

Ho sento Martí. Ja no me’n recordava dels monstres que tenia dins meu quan era petit i que feia que tampoc ho passés bé alguns dies. Però això serà un altre post. No és el cas. És el Martí.

No sé si van marxar alguns monstres, però el que éssegur és que no en deixarem entrar cap més, i els que hi hagi, sortiran avorrits de no fer-lo cas.

Anuncis

LEGOs. Som LEGOs. Sóc un LEGO.

Com cada any per aquestes dates, arriba l’estiu. I sempre després de la primavera. I abans de la tardor.

Fixa’t tu!! I aquest any he decidit escriure menys durant el juliol i l’agost. El juliol, un a la setmana. I a l’agost ja ho veurem, que faig vacances!Avui, i com ja va sent habitual, us deixo l’article que vaig fer per a la Revista Xics. El manuscrit. Bé, el manuscrit escrit amb l’iphone, que no sé com es deu dir:

Segueixo dient que, per a mi, les vacances d’agost s’assemblen més a un nou inici que no pas el dia 1 de gener. Les vacances són un espai per repensar, per repensar-me, per desmuntar-me i tornar-me a muntar, com una peça de LEGO. Som peces de LEGO. Prefereixo pensar que les persones som peces de LEGO, amb possibilitats infinites. Amb capacitats infinites.

I les vacances d’estiu em serveixen per fer-me un ninotet nou de cara al setembre…I per fer això, hi ha un ingredient que és bàsic per a mi. L’avorriment. Tinc unes ganes brutals d’avorrir-me. Molt. Soberanament, que es diu. Poder estar un matí, una tarda, un dia sencer sense fer res! Bé, res, res,no!

“És quan m’avorreixo que hi veig clar” com deia Josep Vicenç Foix.

Bé, ell hi veia quan dormia i jo, jo, hi veig clar quan m’avorreixo.De tota la vida que m’ha agradat avorrir-me. No tenir plans. No tenir agenda. No tenir despertador. Fer el que el cos i el cap em demanin quan m’ho demanin. I les vacances d’estiu són aquest petit plaer. Tot s’hi val. Tot s’accepta.

Pots veure’t una cervesa quan et vingui de gust. S’accepta qualsevol moment del dia. De fet, estàs de vacances.

Pots anar en banyador pels puestus. Estàs de vacances.

Et pots quedar tirat tota una tarda al sofà, o a la piscina, o a la platja, o a la muntanya, sense cap més objectiu que estar tirat.

Badant. M’encanta la paraula badar. L’altre dia me la va dir una noia en un curs que feia. Badar. Que és com no fer res. És com avorrir-se en positiu.

“És quan bado que hi veig clar”, afegiria.

I badar és una conseqüència d’avorrir-se. No pots badar sino tens temps per badar. I per tenir temps per badar, t’has de donar permís per avorrir-te. I llavors, com per art de màgia, entre avorrir-te i badar, el teu LEGO es desmunta i se’n munta un de nou. De diferent. De millor. De nou. Amb menys o més capes. Depèn. Un nou LEGO més molon. Més autèntic. El teu LEGO de temporada. I esperant, entre badall i badall, de construir el teu LEGO definitiu. Fins que en tinguis un altre de definitiu. Tot és definitiu fins que canvia. Tot. Tot. Tot. El que fa l’avorriment, mare meva. M’encanta.

Ens avorrim?

Lliçons de vida inesperades.

Res. Que l’altre dia estàvem mirant un partit del Mundial de Futbol. Bé, de fet, els estem mirant tots. El Martí i el Nil s’han obsessionat obsessivament fins al punt que volen que tots els partits acabin en empat perquè facin pròrroga (ara que ja ho saben dir) i penaltis. Així miren més estona de futbol.

Bé. Com anava dient. Està a punt de començar el partit Nigèria-Islàndia i el Martí em dóna una lliçó de vida. De les que marquen. De les de “per sempre”. De les de fer un “click”.

Sempre aprenent. Tenir fills és un aprenentatge continu. Miralls.

Podem arribar a ser molt grans. De debò.

Ni ens ho imaginem. De debò, ni ens ho imaginem. Podem arribar a ser molt grans. Gegants.

Només necessitem un canvi de mirada. De debò. De debò ho dic, de debò ha de ser el canvi de mirada. Genuí. Un canvi de mirada de debò.

Hem de començar a mirar-nos com aquella persona que volem ser. Com aquella persona que volem que sigui. Com aquells persones que volem que siguin. Efecte Pigmalió n’hi diuen.

De debò. No tenim límits. O sí que en tenim. Però moltes vegades no els coneixem. O ens els autoimposem. O els posem. Amb la mirada. Mirada de judici. Inquisitòria. Mirada de “no puc”. Mirada de “no pots”. Mirada d'”això no toca”. D’ara no. Més endavant. Quan siguis més gran. Més llest. Més.

Mirada. M’agrada la paraula mirada tot i que inclou la vista, l’oïda, l’olfacte, el tacte i el gust. Tots els sentits. Per una mirada de debò cal molt més que mirar amb els ulls. Mirar amb els ulls és veure-hi. És l’equivalent d’escoltar i sentir. Per escoltar es necessita més que l’oïda. Per mirar es necessiten més que els ulls. Per mirar de debò.

I si vull canviar la mirada, primer he de saber com miro. Per mirar diferent. De debò. Una mirada lliure. Una mirada possibilitadora. Una mirada em(sim)pàtica. Una mirada còmplice. Una mirada “tu prova-ho que sino et surt jo sóc aquí i seguiré sent-hi passi el que passi”.

Jo vull aprendre a mirar així. Vull mirar així el Martí i el Nil. Mirar-los de debò. No com el que són, sino com el que poden arribar a ser. Una mirada plena de possibilitats. Hi ha dies que me’n surto i dies que no tant. M’hi esforço.

Una mirada plena d’opcions. Deien Bandler i Grinder, creadors de la PNL, que quan només tens una opció ets un robot, quan en tens dues, tens un dilema, i, només quan en tens tres o més, es pot ser flexible. Vull una mirada flexible. Una mirada que obri camins. Quants més camins, més opcions, més flexibilitat, més llibertat. Vull una mirada de llibertat. Per escollir. Per escollir de debò.

Us ho dic de debò.

Coses petites (perspectiva).

Coses petites. Situacions quotidianes. Moments concrets. Present. Perspectiva. Cada vegada més fan de no buscar la felicitat i, sí, de trobar-la. Ens perdem en coses grans. Tan grans que no veiem les petites. Perdem la perspectiva. Qüestiö de perspectiva. Crec que em tatuaré aquesta paraula. Perspectiva

Bonic dilluns. Bonic. Fem una llista de coses petites on trobar la felicitat?

“El petit núvol que es posa davant del sol quan estàs estirat a la piscina. I el moment just quan se’n va el núvol i tornes a notar el sol a la pell.”

Això és un petit moment de felicitat.

Petites històries grans.

Petites històries grans. M’estic adonant que la clau per a ser feliç és viure petites històries grans. Quan volem viure històries massa grans, de vegades, massa vegades, ens perdem pel camí. El camí és massa llarg. A mig camí no recordem perquè havíem començat a caminar-lo. O a córrer-lo. I el deixem. Massa històries grans. Massa grans. Massa.

Petites històries grans que ens ajuden a viure petits moments de felicitat grans. Petits moments que sumats fan molts moments. Moments. De fet, la vida són aquests moments. Una suma de petits moments. Si són petits els puc viure més intensament.

Petites històries grans com la d’ahir. Petita. Molt petita. Vaig anar a buscar el Martí i el Nil a l’autocar de l’escola. Passa sovint. M’encanta que passi. M’encanta fer-ho passar. Hi vaig anar, ahir, amb un petit convenciment. Un d’aquells que em repeteixo cada dia. “Avui seré més amable. No cridaré tant” (gràcies Gemma Solà per fer-me adonar que crido. Que crido parlant. Que parlo cridant. Ara en prenc consciència. Ara procuro cridar fluixet.).

Vam anar a comprar un regal per un amic del Martí. Vam voltar. El Nil es va perdre una miqueta en un centre comercial. Una miqueta. Ens vam abraçar. Vam anar a casa. Vam jugar. Vam baixar a plaça. Vam jugar més. Van jugar amb el Ferran i el Biel. Vam fer el mateix de sempre. El mateix de sempre. Tot igual, però diferent. Vam pujar. Vam fer banyera. Vam sopar. Vam seguir jugant. Van seguir jugant. Van anar a dormir. Els vaig deixar una estoneta més. Vaig cridar fluixet. Vaig ser més amable.

Va arribar la Mariona i el Martí i el Nil li diuen:

“- El papa, avui ha sigut molt amable. Però molt molt. És el millor pare del món.”. Ens vam fer petons. Més que de costum. Molts més que de costum.

Vam fer el mateix de sempre. Però no. No era el mateix de sempre. És una petita història gran. Petita. Història. Gran.

A mi m’hagués agradat.

Abans d’ahir estava a casa amb el Martí i el Nil, Ara que pleguen més d’hora de l’escola, les tardes s’aprofiten molt més. Són més llargues. Donen per molt. Li dic al Martí:

“- Oi que tens dues cançons per aprendre’t aquest estiu?”

I ell em diu que sí, i que la primera que es vol aprendre és “Cumpleaños Feliz”. Li dic que ok, i que si vol que agafem les guitarres i l’assagem una estoneta. El Nil està tranquil. Fent les seves coses. Invizimals. Ipad. Tocar la pera. Una mica de tot. L’habitual…

El Martí i jo agafem les guitarres. Agafem el pentagrama. Hi poso nom a les notes dibuixades (no sense patir una miqueta. Gràcies google!) i comencem a tocar. Ara jo, ara ell. Ara ell, ara jo. Me n’adono que va a un bon ritme. Se li dóna bé això de la guitarra. Té habilitat. Té memòria. Es concentra. Se l’aprèn. La toca. La practica. la toca millor. Deixa la guitarra. Juga. La torna a agafar. Em diu que la toqui jo. M’equivoco. Vaig més lent que ell. Em diu:

“- Papa, ho faig millor jo”. I sí.

Sí.

Ho fa millor ell. S’equivoca menys.

“- Papa, que t’has equivocat. Mira com es fa”.

Collons. Té tota la raó.

I jo recordo. I me’n recordo quan tenia 16 anys i estudiava anglès. Se’m donava bé. N’aprenia ràpid. Força ràpid. I el meu pare es va apuntar a anglès, també. El veia gran. Tenia 43 anys. 3 menys que jo ara. Gran. M’imagino com em veu el Martí.

Jo li demanava al meu pare si volia ajuda. Em deia que sí. S’equivocava. No ho feia tan bé com jo. Recordo pensar:

“- Ostres, però si ho faig millor que ell!”.

Recordo com si fos avui mateix la sensació agredolça d’aquest pensament. Jo ho faig millor i ell està patint per no fer-ho tan bé. Recordo la seva cara. És aquell moment com a pare que t’adones que els teus fills faran les coses millor. Te n’alegres. No pots deixar de pensar que és el que toca. Però la sensació agredolça em connecta amb el meu pare. Ell devia pensar alguna cosa semblant al que penso jo ara. Orgull pel meu fill, però una certa tristor de pensar que algun dia deixaré de ser el seu heroi. El més fort. El mes llest. El més millor. És una sensació agredolça. M’encanta i m’entristeix a parts desiguals.

M’encanta Martí. T’ho he de dir. En públic. Toques millor el “Cumpleaños feliz” que jo. Ho reconec. Estic super super orgullós de tu. Segueix així. M’encanta veure’t la cara de

“- Papa, no t’ha sortit bé. Mira’m”.

Ho reconec. Estic orgullós de tu. Crec que t’ho he de dir.

A mi m’hagués agradat. Molt.