La vida es viu. I ja està.

Hi ha dues premises o teoremes amb les quals començo els cursos de gestió del temps. I una és el corol·lari de la primera.

Teorema:

Només tenim una vida. (Podríem entrar en disquisicions de corrents mentals, renaixements i budisme, però no hi entraré. Ja està).

Corol·lari:

Si només tenim una vida, tot el que no fem en ella, quedarà per fer.

Si estem d’acord, podem tirar endavant.

Doncs bé. Avui mentre faig un cafè amb llet a les 18 h de la tarda, el Martí és escalant al Pati Vertical de Manresa i, tinc el Nil adormit, estirat davant meu, veig una imatge que em defineix el que és la vida.

La foto que penjaré, l’he titulat: “La vida segons el Nil”. Hi esteu d’acord?

Anuncis

Record.

Record. No rècord. Record. Al cap i a la fi, els records ens condicionen el present. Som qui som pels records que tenim. Per les experiències que hem viscut. I no viscut. Pel que recordem som qui som. Per com recordem les experiències. Els records transformen experiències. Els records arriben. I se’n van. Canvien. Es modifiquen. De vegades recordem coses i no tenim clar si van passar tal i com ens diem que van passar. De vegades una mateixa experiència és recordada de forma diferent per dues persones. Mateixes experiències, diferents vivències. Diferents records.

Vull deixar-vos una pregunta pel divendres.

Quin és el teu record d’infantesa més feliç? Quin és aquell lloc que hi tornaries amb els ulls tancats? Aquell precís moment on es podia parar el temps i hi viuries eternament. Quin és el teu record?

No em barrufa Vueling. Fan que les abraçades siguin incòmodes.

Ara mateix tinc temps per escriure un post. Estic tornant de Formentera. Obviaré els detalls però necessitaré uns dies d’amanida i aigua.

Ara mateix tinc temps per escriure un post però aquesta gent impresentable de Vueling m’ha fet perdre les ganes d’escriure un post. Són les 18:49 i l’avió havia de sortir a les 18:40. L’última hora de sortida, de moment, són les 19:50 i no ‘atreveixo a tornar-hi perquè cada vegada que arribo a la pantalla, s’ha endarrerit 15 minuts. És el vol de Schrödinger. Sino miro potser no s’endarrereix. Com puc ser tan optimista!

Ara mateix tinc temps per escriure però només penso que ja em trobaré els nens adormits. Ja no crec que ens puguin esperar desperts.

I estic vermell vermell. M’he posar en mode guiri. Només un dia de sol i dos dies de núvol i ja em poso en mode guiri. Tant, que ja em parlen en anglès. “Hello” em diuen per defecte, o per virtud, i no canvien fins que no senten el meu accent de català central.

Ara mateix tinc temps per escriure i només tinc ganes de cagar-me en aquesta gent de Vueling. Molta publi, molt màrqueting, però un servei molt i molt deficient. A Twitter van…

Ara mateix tinc temps per escriure i l’únic que em surt és un post de denúncia. De denúncia i d’indignació. I de frustració. I d’ira. I d’aeroport. Que és un lloc de passada.i a mi, els llocs de passada no m’agraden. M’agraden els llocs de quedar-s’hi. De badar. De prendre la fresca. De fer el vermut. De jugar a pilota. No a futbol. A pilota. Els llocs de passada han de ser de passada, no de quedar-s’hi. Per això m’indigna passar massa hores a un aeroport. I a més, els endolls per carregar el mòbil són a les columnes i has de seure a terra. No podrien posar-los prop de les cadires?

Ara mateix tinc temps d’escriure i he de dir que hi ha una cosa dels aeroports que sí que m’agrada. Els aeroports són llocs d’abraçades. Abraçades de retrobaments i abraçades de comiats. I això és bonic. I em reitero, això significa que són llocs de passada. Imagineu la situació de dues persones acomiadant-se abraçats i de cop veuen a les pantalles que el seu vol de Vueling s’ha posposat 2 hores. Què fas? T’abraces dues hores? Com que ja t’has acomiadat, deixes la persona allà, sola, dues hores? És l’equivalent d’acomiadar-se d’algú que et trobes al carrer, i llavors, resulta que els dos marxeu pel mateix camí. És incòmode. I extrany. Gràcies senyors de Vueling per fer que les abraçades siguin incòmodes.

Ara mateix tinc temps d’escriure i no escriuré. O sí. Però em queixaré. Com el barrufet rondinaire. No em barrufen els aeroports. No em barrufa Vueling.

Tenim la pell molt fina. Sant Jordi.

Estem vivint moments convulsos. Complicats. La gent es polaritza. Com deia Stephen Covey, el problema és que la gent escoltem per respondre i no pas per entendre.

Gairebé tot és políticament incorrecte. Per això poso el “gairebé”, per si algú em diu que no tot!

No podem fer humor. Hem d’anar en compte amb els acudits. Amb el que diem. Amb les expressions que utilitzem. Amb el to. Amb el context…

Per tant, avui us explicaré la llegenda de Sant Jordi en clau de micro-relat (menys que un tuit) políticament correcte. Perquè no es pugui ofendre ningú. A veure si ho aconsegueixo:

“Hi havia una vegada 2 persones i un animal mitològic.”

FI

Potser algú s’esperava més, però és que si poso alguna cosa més, ofendré algú.

PS: si algú s’ha sentit ofès, que em perdoni, no era la meva intenció.

(Podeu notar l’ús del gris com a fons i una tipografia força standard per no ferir massa sentiments. Si cap dissenyador o dissenyadora gràfiques, o cap amant de les tipografies sans serif s’ha sentit ferit, demano disculpes, no ho tornaré a fer. O sí, què collons!)

“Para qué?”

Una pregunta poderosa com poques.

Una pregunta que ens fa pensar com poques.

Una pregunta que ens connecta amb la il.lusió de futur com poques.

Que l’educació rebuda (i donada) no ens faci mai perdre de vista la pregunta de la foto adjunta.

That’s all.

Diga’n-hi perspectives…

Diga’n-hi com vulguis, però menys veritats absolutes i més perspectives. Menys voler tenir raó i més compartir raons. Punts de vista. Maneres de veure les coses. Tot és el mateix. O no. Depèn de com ho vulguis veure. Depèn de la teva perspectiva. I de la meva. Que fàcil, de vegades, quan ens ho mirem tots dos del mateix punt. Que difícil, de vegades, quan cadascú s’ho mira d’un punt diferent. I si en trobem un de neutral?. Un tercer punt?. Un mirador? Per compartir punts de vista. Per compartir opinions. Per compartir perspectives. Boniques. Precioses.