Avui, un semi Paulo Coelho.

Avui m’agradaria fer un semi Paulo Coelho.
Un “coitus interruptus” motivacional.
Un mig mig. Un “com mola, però…”.
Un “estic a punt i no…”.
Una hamburguesa de tofu. Que no és una hamburguesa per molt que ens ho diguin.
Un tallat amb llet de civada.
Una cigarreta electrònica.
Ha quedat clar el que vull fer? No? Doncs mireu la foto. És una frase motivacional per un dilluns bo. No per un de dolent. Per un de bo. Per pensar-hi i per decidir. Per ser feliç, què cony! O què collons!
Anuncis

Un conte de Reis (Ficció amb SPOILER o Futur proper)…

Comença a fer fred. Fred de jersei gruixut o de jaqueta prima. No les dues coses. O l’una o l’altra. De fet, fa més fred a dins de casa que a fora. Senyal que s’acosta Nadal. I Reis. És la seva època de l’any preferida. Des de sempre. No hi ha res millor que les festes de Nadal. El posen content. Molt content. De somriure idiota. Enteneu-me, aquells somriures que ens queden a la cara però que no ens adonem que portem posats. Somriures idiotes. M’encanten.

– S’acosta Nadal. S’acosten els Reis. Potser hauries d’anar pensant aquelles coses que et fan il.lusió. Potser que comencis a fer una llista, oi?

– Sí papa – diu ell.

I dins del seu cap hi ha allò que hi dóna voltes des de fa temps. “Com s’ho fan els Reis per portar tots els regals en una nit? Tenen ajudants? Els ajuda el Pare Nadal? Sön realment màgics?.”

No s’ho acaba de creure i es capfica. Arrufa les celles. I el nas. Es preocupa. Hi pensa i repensa. Se’n va a dormir, i tal i com fer els grans, comença a rumiar-hi. Li costa dormir. Es desperta. Hi somnia.

– Papa, com s’ho fan els Reis per portar-ho tot?

– Tu què creus? – diu el pare.

-No ho sé – diu ell.

I no ho sap. O no vol saber-ho. Busca alternatives. Més o menys lògiques. Més o menys coherents. Lògiques i coherents per a un nen de 7 anys. Petit i gran.

– Ja ho sé. Deu ser que tenen ajudants per tot el món i van tan ràpids que no els veiem com ens deixen els regals. Perquè, clar, si em quedo despert tota la nit, els veuré o no? Em deixaran regals o no? I si no fos veritat que els Reis són els Reis? I encara més, i si els Reis fossin els pares? NO, NO, això no pot ser perquè ho sabria o m’ho dirien. Potser que els ho pregunti? Aix, no ho sé.

– Papes, vosaltres sou els Reis? – diu ell.

– Tu què creus, que ho som o no? – contesta la mare.

– Ostres no ho sé. No ho tinc clar – contesta.

Se’n va capcot mentre es diu que potser si descobreix la veritat, si desmunta tot aquest “alberginier”; potser, i només potser, es quedarà sense regals. I això no s’ho pot permetre. Tot l’any esperant els Reis i quedar-se sense regals no seria just. Potser, tant se val, sigui igual qui siguin els Reis.

– Papes, vull que els Reis em portin cromos de futbol aquest any – diu.

– D’acord fill meu, així ho farem…faran.

Ens mira. Somriu. Pica l’ullet. El dret. L’esquerre no li surt. Se’n va corrents tot xutant una sabata que s’havia quedat al mig del passadís i crida el seu germà:

– Ei, ei, els Reis ens portaran cromos. Molts cromos. M’encanten els Reis. – i ho crida ben fort perquè no en quedi cap dubte.

Perquè mola que el Nil aprengui a escriure.

Només cal mirar les captures de pantalla de la conversa per whatsapp d’ahir al vespre quan havia de tornar a Manresa de Vilanova i la Geltrú on havíem fet l’últim bolu del “SAKO” de la SSM BigHand!

Me’l menjo!

Petits somriures. Petits papers.

Són els petits detalls el que realment compta. Diu Nigel Marsh a la seva TED talk que per canviar la nostra relació amb el temps “calen canvis petits en els llocs adients i no canvis dramàtics”. Saps què canviar i on canviar-ho i, de cop, PAM, màgia, tot canvia!

Són els petits detalls el que realment canvia.

De vegades una lletra Z, dinamit(zar).

De vegades una lletra I, cur(i)ós. És curiós, no hi havia pensat abans. Una sola lletra canvia el significat d’una paraula. De vegades es converteix, gairebé en el seu antònim. Sóc més fan de “la curiositat va salvar el gat” que no pas “la curiositat va matar el gat”. El gat de Schrödinger, que pot ser viu o mort.

Són els petills detalls el que importa. El que realment importa. Són aquelles petites coses del dia a dia. Detalls. Que sumen. I que resten. Que multipliquen. I que divideixen. La vida, sí, sí, la vida és una suma de petits detalls i petits moments que fan “detallassus” i “momentassus”. I no, la vida no és un sumatori de suma 0. 1 i -1 no fan 0. Bé, en matemàtiques sí, però a la vida, no…

…no és el mateix “anar fent” cada dia, “anar tirant” cada dia que un dia “estic eufòric” i un dia “estic fet una merda”. El Dragon Khan és emocionant perquè té pujades i baixades. No se’ns acudiria pujar a una atracció que anés tirant. Plana. A una velocitat d'”anar tirant”. L’emoció no existiria. I la vida és una suma de pujades i baixades. Petites i grans. Però sobretot, petites, moltes. De cada dia. De cada hora. De cada minut. De cada segon. Una suma de petits moments i petits detalls. I no sumen 0.

Són els petits detalls el que requereixen tota la nostra atenció. Per no perdre’n detall. Que no busquem quan ja hem trobat.

Són els petits detalls. Ho repeteixo per sino ha quedat clar. Són els petits detalls. Petits. Detalls. El Martí i el Nil treballen l’agraïment a l’escola aquest any. Donar les gràcies. De cor. M’encanta:

Ahir arriben a casa i el Nil porta una nota amb una foto del seu inconfusible somriure burleta i a darrera hi posa: “Papa i mama, gràcies, us estimo molt”. I el Martí porta un paper doblegat perfectament amb el títol Martí i el subtítol Alien amb un dibuix seu fent d’alien, amb el text “Papa i mama gràcies per portar-me a l’escola i fer-me l’esmorzar cada dia”.

El que us estava dient. Els petits detalls. Petits somriures. Petits papers. Petits agraïments. Enormes vides.

Al·legat.

M’agrada compartir punts de vista. M’agrada discutir. Argumentar. No convèncer. Només exposar punts de vist per enriquir maneres de veure el món. No pretenc tenir la raó. De fet, de vegades, no la tinc.

Ja fa temps que penso que els curriculums escolars no s’adeqüen a les realitats que estem vivint i que, en molts casos, el que s’aprèn no té una aplicació pràctica en el dia a dia. De fet, l’altre dia estava escoltant una xerrada de Ricardo Semler, ex-CEO de Semco, i vaig sentir com deia: “Els mestres (i formadors) no podem seguir transmetent únicament coneixements perquè això, ja ho fa millor Google. Quedem en ridícul”. Entenc que hem d’anar més enllà. Molt més enllà.

És la meva obsessió des de que em vaig començar a dedicar a la formació el fet de compartir i transmetre coneixement perquè poguem ser més feliços. Però no només això. Hem d’inspirar perquè tinguin ganes de seguir aprenent. Hem d’inspirar i inspirar-nos. Il.lusionar i il.lusionar-nos. Provocar i provocar-nos. Molt. Moltíssim.

NO és només aprendre sino tenir ganes d’aprendre.

NO és només arribar sino anar més enllà.

NO és ensenyar sino aprendre.

NO és només preguntar “Què saps fer?” sino “Què t’agrada fer?”.

És la nostra responsabilitat mantenir flames enceses. Ulls brillants. Celles amunt. Boques obertes. És això.

I és per això que faig el meu al.legat:

“Senyores i senyors lectors. El currículum escolar hauria d’incorporar la música, el teatre i la PNL. Sí. Les matemàtiques són importants. La física és important. La química és important. Però no és menys cert que les arts són igualment importants però marginals en l’educació. Jo penso que aprendre a descubrir la bellesa de la música, el llenguatge de la música, les emocions de la música, els canvis neuronals dels cervells que han après música, el coneixement del cos del teatre, el coneixement de l’expressivitat oral i no oral que ens dóna el teatre, els canvis identitaris i de personatge del teatre, la comunicació interpersonal i autoconeixement del teatre, el joc, la desvergonya i la connexió de l’escenari, la plasticitat cerebral que ens explica la PNL, les eines, la caixa d’eines que és la PNL, la visió d’un mateix, el modelatge i la recerca de l’excel.lència pròpia que ens ensenya la PNL, haurien de ser claus per poder sortir de l’escola i viure la vida feliços i felices. En comunitat.

És per això que demano, a les autoritats (in)competents que facin una revisió de matèries. Que facin una revisió de punts de vista. Que facin una revisió del món que ens envolta i que, d’una vegada per totes, incloguin la música, el teatre i la PNL dins del currículum escolar. Potser, i només potser, ens tornarem persones més sensibles, mes amables, més socials i més plàstiques. I potser, només potser, farem que visquem en un món més sensible, més amable, més social i més plàstic. Que no és poc. I com dirien a La Competència de RAC1…”No hay más preguntas señorida”. Queda vist per a sentència.”.

Dixit.

P.s.: Jo vaig descubrir la música de ben petit. Primer des del “No vull fer música” i després cap als 12 o 13 anys des del “Vull tocar la bateria”. Vaig descubrir la percussió corporal als 42 anys gràcies al Santi Serratosa. Vaig descubrir la PNL als 36 anys gràcies a la Mariona. I vaig descobrir el teatre als 46 anys…

…i he tardat massa. Mai és massa tard, sempre és el moment.

El dia del docent.

Osti, no ho sabia. Doncs res. Com que jo ja fa temps que em dedico a la docència, a les formacions, a fer tallers, a xerrar xerrades, a fer de professor i/o de mestre, aquí va el meu petit homenatge a tots i totes els que ens dediquem a això, a aprendre!

El millor nou insult de la història.

Ara resulta que el títol ho és tot. Si el títol no crida l’atenció, la gent ja no entra al contingut. Hi ha un excés d’informació i una manca de temps evident per llegir tot el contingut que hi ha a la xarxa. La internet, vaja.

I ara resulta que sino fas un títol engrescador i amb “chispa”, perds un munt de lectors.

I, a més, m’he assabentat que té nom. Es diu “clickbait”. I també m’he assabentat que té traducció en català. Es diu “pescaclics”. Que mono. Queda mono.

Un “pescaclics” és un títol que provoca que entris a llegir un article que després no compleix ni la qualitat que n’esperes ni les expectatives que hi tenies. Sovint amb poc rigor. Poc contrastat. Fals. O que no té res a veure amb el que diu el títol…

…però tu ja has entrat. Ja has fet click. Has tornat a perdre el temps. Una altra vegada. I ho saps. Veus: “Les 5 millors maneres de perdre el temps”. I entres!!!! Veus “Les 10 pitjors caigudes de…”. I entres!!!! Hi ha experts en “pescaclics”. Hi ha gent que s’hi dedica. Fa titulars. Gent que fa titulars, però amb malicia. Amb criteri dubtós. Un titular hauria de ser un resum o una frase, una part del text, que enganxi, que faci venir ganes de llegir el text sencer. I que quan acabis, pensis, que has invertit bé el teu temps. Que valia la pena. Que, quin article més collonut. Que, que bé, collons! I llavors, el comparteixes i tot.

I ara pensareu, que què coi foto parlant de “pescaclics” o “clickbait” si això és un blog on parlo dels meus fills, el Martí i el Nil, Les Personetes Creatives, i aquest concepte té a veure més amb el màrqueting online. Doncs bé, sí que hi té que veure. I, de fet, només si et llegeixes tot l’article fins al final, veuràs que si que és un contingut pel meu blog. Em dedico a la comunicació i estic al cas de com parla la gent, com s’escolta, com es comunica, en general, i també, en particular, em fan gràcia els insults que utilitzem. Com modifiquem el llenguatge per faltar el respecte del veí. O la veïna.

Acabo. No sé si me l’invento jo o no, però per si de cas en faig un post. Se m’ha acudit que aquest nou concepte de “clickbait” o “pescaclics” dóna per inventar un nou insult. Molt nostrat. Molt d’aquells que no fa mal. “Ets un pastanaga” o “Ets un poca-solta”.

El nou insult és: “ETS UN PESCACLICS”. No em direu que no fa patxoca? Sona molt i molt català. De tota la vida. Ara bé, no feu cas de la poca força que té. El fons és…fons. Rellegiu l’article si fa falta, però ser un “pescaclics” és…uf!!!!!!!

PESCACLICS (en anglès: clickbait) és un terme que, en sentit figurat i despectiu, es refereix a aquella persona que només és façana. Que ven fum. Que sembla que sí però que no. Que té una bona façana però uns mals fonaments. És aquella persona que la veus i dius “Oh” i la coneixes i dius “Ah”. Que hi parles un moment i dius “mmmmm” i hi parles més moments i dius “arghhhhh”.

M’enteneu.

“Au va, no siguis “pescaclics”.” Que bonic sona. Que trist ser-ho.