Complicitat.

He buscat definicions i no n’hi ha cap que m’acabi de fer el pes. En canvi, la paraula, m’encanta. “Complicitat”, sona molt bé. Fa bona pinta. Em posa de bon humor. I encara més, mola!

Penso que crear complicitat amb algú dona força a la relació amb aquest algú, i si aquesta és amb els fills, encara més!

Sentir que es crea complicitat amb els fills és bonic, és màgic. Genera mirades i comunicacions no verbals precioses. De fet, moltes vegades no calen paraules. Quan hi ha complicitat no calen paraules, calen mirades. I ja està, queda tot dit, o mirat.

M’agrada crear complicitats amb el Martí i el Nil, i la Mariona, és clar. Ens fa un equip. Un equipàs.

Anuncis

Hauria de ser dilluns.

O no. Vull dir que si escric post és perquè és dilluns. Però no. Ahir era dilluns. I avui és dimarts. El que passa és que vaig arribar a casa a les 22:15 h i em va fer mandra escriure el post. El blog és important per a mi. Ho va ser, ho és i, ho serà. El que passa és que hi ha dies que dius massa “sí”. De vegades són a curt termini. De vegades a mig. I de vegades a llarg. Però el que sí que sé, és que no hi ha falta de temps, hi ha excés de “sí”. Excés d’optimisme. I això té fàcil solució, no?

Li agradaven els xamfrans i els escarabats arrebossats (Extracte de “Colors que pinten una vida”).

Sembla mentida, però ja estic acabant el pròleg/epíleg. Em passo el dia a l’iPhone, i a l’iPad, i el Martí i el Nil em miren amb curiositat:

– Papa, estàs escrivint el llibre?- em diuen

– Sí,- els dic, com sentint-me escriptor. Que fàcil que és sentir-se algú.

Va, vinga, us deixo una part final del pròleg/epíleg, a veure què us sembla…

Sembla que començava a ploure. Gotes d’aquelles grosses. Molt grosses. Era una típica tempesta d’estiu, però no era estiu. Per ser finals d’hivern feia prou bon temps. Feia entretemps, un hivern-primavera. De jaqueteta. De “rebequeta”. És aquell temps que no saps què posar-te. Pots passar fred i calor el mateix dia. Has de decidir quan treure’t i posar-te roba, i si eres mandrós com ell, et podies refredar ràpidament. De fet, es passava mig hivern refredat. No se’n recorda de cap hivern de la seva vida que no s’hagués refredat. Acumulava refredats i els ajuntava amb les al·lèrgies de primavera. Es solapaven, “refral·lèrgia” n’hi solia dir. Tenia una certa mania, positiva, a posar noms inventats a coses i llocs.

Ara que hi pensava, potser recordava colors perquè li costava recordar olors. Tenia el nas tapat molt i molt sovint, però la vista la tenia força bé si descomptava una lleugera miopia i un no tan lleuger estigmatisme, barrejat amb una incipient vista cansada que començava a detectar. Era el moment de decidir si:

1-Es comprava ulleres de llegir. Les “del cerca”. Amb tires i tot per portar-les penjades quan no les duia a la punta del nas. Gros, per altra banda.

2-Es comprava ulleres bifocals.

3-Es comprava un mòbil molt més gros.

4-S’allargava els braços amb una costosa i dolorosa operació.

Seguia fent veure que llegia bé encara que, cada vegada més, feia cares extranyes, com arrufar el nas, quan li posaven la carta del restaurant a davant:

-Trieu vosaltres-, sempre deia.

-A mi m’és igual, m’agrada tot- per no haver de reconèixer que no s’hi veia.

I, al final, aprofitant que gairebé no tenia olfacte, va acabar menjant de tot per no dir que no hi veia “tres en un burro”. Va acabar provant coses que no hauria provat en tota la seva vida, només per no dir que no s’hi veia. Va menjar foie, va menjar bròquil i, fins i tot, un dia, crec que va menjar algun escarabat arrebossat pensant-se que era una gamba, en aquell restaurant vietnamita, regentat per xinesos, del xamfrà esquerra del costat de casa seva. Li agradava la paraula xamfrà, molt, la trobava bonica i se’n treia poc partit. “Xamfrà” es repetia fins que la paraula perdia el sentit. “Xamfrà”, quina paraula més extranya. Li agradaven els xamfrans i els escarabats arrebossats. Negres. Una altra vegada li venia el negre. Potser no estava tenint un bon dia, essent, potser, l’eufemisme més suau que havia trobat per anomenar un dia de merda, de fet, el dia més merdós de la seva merdosa vida de merda.

De totes maneres, pensava:

-Doncs mira, ara, potser no caldrà que decideixi.

Colors que pinten una vida.

Ja fa molt i molt de temps que em ronda pel cap escriure un llibre. Però no un llibre d’assaig, ni d’auto-ajuda. No, no. Tinc ganes d’escriure un llibre de ficció. O, com a mínim, que, part del llibre sigui de ficció. De fet, després de molts dies, setmanes i mesos de donar-li voltes, crec que serà de ficció biogràfica o de biografia ficcional. Per tant, hi haurà història personal i hi haurà ficció. Em vé de gust, molt de gust. I, és clar, serà directe. Molt directe. És la meva manera d’escriure. I aniré d’aquí cap allà. I m’hauré de centrar. Segur. I m’ajudarà. A endreçar…

…el que passa és que endreçaré amb colors. D’aquí el títol. “Colors que pinten una vida”. I no sé quan l’acabaré, però sí que sé quan l’he començat. Va ser ahir, 27 de febrer de 2019. I en tinc moltes ganes. “Colors que pinten una vida”. M’encanta. Us agrada el títol?

El llibre comença així:

PRÒLEG/EPÍLEG

“Va haver d’esperar tota la vida. Gris, per altra banda. No va esperar uns dies. Tampoc unes setmanes. No va esperar que passessin bones o males èpoques. Va esperar a rebre aquella refotuda mala notícia…”

I, després d’uns paràgrafs, segueix així:

“Que poètic”, va pensar.

Hi havia un bolígraf blau i un de vermell, molt menys poètics.

“Segur que ha escrit el meu diagnòstic amb bolígraf vermell. Suspès!”. I va viatjar a 3er. d’EGB. I va recordar la seva mestra, la Srta. Carme, que corregia els dictats amb boli vermell. Sempre. Un boli BIC. Sempre semblava nou.

“Com s’ho feia per no mossegar-lo?” I “Com cony s’ho feia per estar sempre tan tranquila a classe?”. Ell s’imaginava que la Srta. Carme arribava a casa, obria la porta, seriosa, ella, no la porta, amb aquell mig mig somriure d’“estic bé”, i quan tancava la porta, llençava els examens que li quedaven per corregir i els corregits, s’asseia a terra i esclatava a plorar.

“Així deu alliberar la tensió”, es deia a si mateix.

I un jersei vermell, sempre portava un jersei vermell. Sempre anava vermella. Quina mania, però li quedava bé. Era guapa, o això li semblava. Era gran, o això li semblava. Gran i guapa. “Amb 5 anys més podríem sortir junts”, es repetia cada vegada que la veia entrar a classe de mates…

Primers esborranys. Primers colors. Colors que pinten una vida. Hi haurà colors importants per a mi i, potser per a tu.

Hi haurà colajets, hi haurà bicicletes, hi haurà cotxes amb ràdio AM/FM, hi haurà carrers buits i camins plens, hi haurà persones, grans i petites, hi haurà coses, grans i petites, hi haurà universos i àtoms. Hi haurà una mica de tot. De tot i amb molts colors.

El dia que et fas gran.

Hi ha una cosa que em fascina dels nens i nenes. En general. I del Martí i del Nil. En particular. És la innocència. És aquella qualitat que moltes persones perdem quan ens fem grans. O és que ens fem grans perquè perdem la innocència? Ara no ho tinc clar…

El que tinc clar és que, a mesura que vas creixent vas perdent la innocència. Deixes de creure coses per buscar-ne les raons per les quals passen. Deixes de meravellar-te. Deixes de sorprendre’t. I tot perquè? Perquè busques les causes. Les raons. Inconscientment busquem deixar d’encuriosir-nos. Allò que ens fa nens i nenes.

“Que innocents que són?” i ho diem en to condescendent. D’altivesa. De “Quan siguis gran ja tocaràs de peus a terra”, de “Ja t’adonaràs de com són les coses de veritat“.

Us heu preguntat perquè els nostres fills i filles solen ser feliços? Us heu preguntat, perquè, de vegades, quan penses en tu mateix, en jo mateix, quan érem petits, érem més feliços? No tinc una resposta concluent, però crec que la innocència hi té molt a veure.

Quan les coses passen. Perquè sí. O perquè no. Tant se val. Passen. Els Reis Mags. Són mags. El Pare Nadal és mag. Quan som nens tot el que ens envolta és màgia. La màgia és màgia. Per això funciona. Perquè no en sabem el truc. És màgia.

Prefereixes deixar-te endur per la màgia o saber-ne el truc?” “Prefereixes seguir vivint amb la innocència de quan eres petit o petita o busques explicacions per tot el que passa?” “Fas preguntes per curiositat o per trencar la màgia?”

No seré jo qui us digui que visqueu tota la vida com si fóssiu un nen o una nena. Però sí que seré jo que us digui que no perdeu mai la innocència. En la mirada. En allò que fem. En allò que creiem. Hi ha vegades que val la pensa seguir sent innocent. És l’única opció per seguir mantenint viu aquell nen o aquella nena que érem ara fa uns anys. Per seguir sent feliços,

Val la pena seguir sent innocents.

I ara, faré un cartell on ho posaré perquè el pogueu compartir, contextualitzar, descontextualitzar i recontextualitzar. Feu-ne el que volgueu. És vostre.

Aquelles mirades que mirem sense voler.

Aquella extranya relació entre expectatives i realitat. Pròpies i alienes. Les del pare i la mare i les de les filles i els fills…

Les del pare amb el pare.

Les del pare amb els fills.

Les dels fills amb els fills.

Les dels fills amb el pare.

Les de la mare amb la mare.

Les del pare amb la mare.

Les de la mare amb el pare.

Les del pare amb les filles.

Les de la mare amb les filles.

Les de les filles amb el pare.

Les de les filles amb la mare.

I canvieu pare, mare, fills i filles, pels vostres noms i ja teniu aquí totes les expectatives a gestionar.

Expectatives. La gestió de les expectatives.

I llavors vé algú i em diu:

“Jo no en tinc d’expectatives”.

I jo me’l miro i li faig un Berto Romero a El Cansancio:

“Tírate tú, Juan Pardo”. Ara ensenya’m a viure sense expectatives. Les conscients, no, vull dir les inconscients, les inconscients! Aquelles projeccions que fem sense saber. Aquelles mirades que mirem sense voler.

Ras i curt (avui toca dignitat)

Avui no calen explicacions. O poques. L’Oriol (Junqueras, of course) ha contestat a la pregunta de quina era la seva professió que, ara, era pres polític. Ole tu! Ole tu! Ole tu!

A partir d’ara i fins que els alliberin a tots, a totes, als meus perfils de les xarxes socials hi constarà, també, la meva nova professió:

Muralla Humana. Clar que sí. I dignament. Molt digne.