Meduses amb nata.

Ja sé que com a broma, no mata. Com a joc de paraules també és justet. Ho reconec. Porto tot un mes sense escriure al blog. I m’ha agafat la sínrdrome del full en blanc. No sé com començar. Porto gairebé 6 anys de blog i ara no sé com començar. Casumlou!

Tinc tantes coses a dir que no sé ni per on començar. Potser faré fascicles. Entregues. Temes. No ho sé. Però el primer que m’ha vingut al cap és aquesta tonteria que diem amb els nens quan veig alguna medusa. Els dic que m’encanten. Que m’encanten les meduses amb nata. Són aquelles bromes que no fan gràcia. Ho sé. I les segueixo fent. Són les bromes de pare que amb el Nil encara funcionen:

“Papa, que són maduixes home!”

però el Martí ja arrufa el nas. Són d’aquelles bromes que quan siguin adolescents faran que em diguin: “Ai, papa (o pare), para, que no fa gràcia. Quina vergonya”. Sé que passarà i per això gasto els meus cartutxos fins que no en vulguin més.

A més aquest estiu vé a “cuentu” perquè al Martí li ha picat una medusa. Petita. La picada i la medusa. Però una picada. No li vull treure importància. Gens ni mica. De fet, a mi no m’ha picat mai una medusa. I a ell sí. Dues picades a la cama. Just a sobre d’una cremada que s’acabava de fer amb un tub d’escapament d’una moto d’altri.

El Martí i jo caminant per la platja, anant a buscar la socorrista. Que li posi crema. Que li expliqui, el Martí, com ha anat. Tot molt ben explicat. Cremeta a la picada. I aprofitant l’avinentesa, pomada a sobre de la cremada. Hem estat de sort. No quedarà marca. Només quedarà la història, que no és poc. El Martí ja té història de la picada de la medusa. I de les punxes de l’eriçó. Històries d’estiu. Que quedaran. De les que explicarem quan ens trobem algú a la platja. “Compte que hi ha meduses”, avisa el Martí a la gent. I aprofita per explicar com l’han picat a ell. I ho ensenya. I ho exagera, una miqueta. I el deixem.

Meduses amb nata. Molt just. Vergonyant. Però quan algú diu que a la platja “hi han algues” (incorrecte gramaticalment, ho sé), a mi, se m’escapa un somriure burleta, i penso que sí, que “hi ha nalgues” (incorrecte, també, però sino no funciona el joc de paraules) i moltes.

I aquest és un breu resum. Una breu visió de l’estada a Cabo de Gata (I aquí s’accepten rimes i cançons vergonyants que us hauran vingut al cap si teniu certa edat…).

Meduses amb nata. Algun dia s’avergonyiran (més) d’això. Igual que, algun dia, em diran que deixi de penjar les seves aventures a Les Personetes Creatives. I a mi em farà molta pena perquè s’haurà acabat una etapa. I en començarà una altra. Ja puc anar pensant temes…

Meduses amb nata. No mata. Rima que m’ha sortit sense voler. Us ho juro. Ho estic espatllant. Fins al proper post.

Anuncis

Any given monday!

Oh, sorpresa! Suposo que els pares i mares que teniu fills i filles d’una certa edat, no us heu sorprès, però és que, a mi, encara em sobta.

Ara us transcriuré el meu horari d’un dilluns qualsevol, “Any given monday”. Us descobriré la meva segona professió, la de taxista!

17:15 Preparo el berenar, que sol ser xocolata en diverses variants, i me’n vaig de Manresa a un poble del costat, que no diré per seguretat (10 minutets) a esperar el bus que arriba de l’Escola de Fonollosa amb el Martí i el Nil.

17:35 Arriba l’autobús. Els trasllado al cotxe i torno a Manresa. Al Nil li agrada la gimnàstica. Bé, “gimnàssia” n’hi diu ell. Arribem. Agafo el Martí i el Nil. Ajudo el Nil a canviar-se. Es queda a la classe. El Martí i jo ens tornem a ficar al cotxe.

18:00 Sortim cap a escalada. Al Martí li agrada escalar. Al Nil, no. Ens esperem fins a les 18:30 que és l’hora d’inici. Li faig un petó. Torno a agafar el cotxe.

18:45 Arribo a gimnàstica i vaig a buscar el Nil. L’ajudo a canviar-se i procuro que no surti en pantalons curts a 0 graus.

19:00 Tornem a agafar el cotxe i anem a buscar el Martí. Arribem cap a les 19:15 si podem aparcar bé. A les 19:30 acaba.

19:30 Agafem el cotxe per anar cap a casa tots tres.

19:45 Arribem a casa.

M’he passat dues hores i mitja fent de taxista. De transportista. I, mentrestant, he escrit un post dins del cotxe. Feina itinerant. Noves tecnologies. Gràcies a Déu. El món de les extraescolars. Benvinguts. Benvingudes.

Dos contes en un (recull contes alternatius de Sant Jordi 2014/15)…


Avui us deixo un recull dels meus contes més famosos de Sant Jordi (els 2 que tinc). Són alternatius. Molt alternatius. Algú me’ls vol editar i/o il·lustrar? I, atents a la revista Mum’s d’aquest mes. Si us penseu que aquests contes són frikis…compte amb el meu article de maig!

CONTE 1
Hi havia una vegada…en un univers paral.lel al nostre…o perpendicular..o just a sobre…o just a sota, això tant se val…

un poble habitat per uns éssers malèfics, petitons, molt petitons, però amb una capacitat de destruir gairebé infinita (conten les llegendes que estan a punt de fer desaparèixer casa seva, anomenada Terra, i que és just a l’univers número 123, sortint del nostre a mà dreta). Aquests éssers diminuts eren el nostre aliment. Bé, de fet, havien acabat amb el nostre aliment i per poder sobreviure vam haver de començar ja fa molts anys a menjar-nos-els.

Com que eren tan petitons, ens n’havíem de menjar un cada dia ja que sino ens moríem de gana. Però un dia va arribar una personeta que era diferent; de fet, per nosaltres era igual que la resta, però semblava que per ells no ho era, i va provocar un rebombori a tot el poble…i la comarca, si molt m’apures…

El meu avi, s’hi va acostar i quan se l’anava a menjar va aparèixer un ésser diminut, amb pinta de tenir molt mal gust ja que anava amb una mena d’arrebossat d’un material que semblava una closca…molt dura…i se’m va posar al mig…

Es va apropar a l’avi, va treure una cosa allargada que feia pinta de fer malet…i li va clavar fins que l’avi va morir…allà mateix…al costat dels éssers petitons…

Conta la llegenda que de la sang de l’avi en va sortir una rosa preciosa que, a més, es van endur aquells dos tarambanes…

– “Però Papa, perquè m’expliques aquest conte…és molt trist i em fa molta pena l’avi. Però si només tenia gana…i el van matar. No hi ha dret”

– “Sí fill, a mi també em fa molta pena, però diuen les males llengües que a l’univers 123, hi ha algú que ho cel.lebra. I a nosaltres no ens han demanat mai com ens sentim”

El petit drac va fer un gest amb el cap donant la raó al seu pare…i es va adormir…

NOTA: Perquè tots els contes tenen dues cares…com a mínim…

En un altre univers paral.lel, el 1.456, crec recordar, el que queda sortint del nostre, per dalt, i la segona a l’esquerra…o era la tercera…bé, no ho sé, amb tants universos m’estresso…

-“I escolta’m papa, com cullons dius que vas sortir tu de la sang d’un drac???? De segur que no fumes??? – va dir-li la petita rosa abans d’adormir-se…

CONTE 2
Que sí, que sí, que tots i totes sabem com es va acabar la llegenda de Sant Jordi. Que Sant Jordi va matar el drac després de travessar el carrer, que la princesa va salvar i que el drac va caure escalabrat. I van ser molt feliços i van menjar anissos. Bé, van ser molt feliços…tots?

..(Mentrestant a Cal Drac)…

Diumenge 23 d’abril d’algun any poc concret…14:30 hores…

Els pares del Drac estaven a casa llegint el diari. Típic diumenge a Cal Drac. Els dos escarxofats al sofà mentre repassen la pàgina de successos. Que si un veí ha cremat la casa després d’estornudar. Que si l’altre ha tingut un accident de cotxe perquè amb aquelles mans tan petites no arriba al volant (sí, és el que penseu, és un Tyranosaurus Rex i no és un drac, és un dinosaure, però els meus fills li diuen drac també, i el conte és meu i em prenc les llicències que calguin). Després repassen la cartellera de cinema, i no es decideixen si anar a l’estrena del drama carcerari “Dragones y Mazmorras” o al documental basat en fets reals “Bola de Drac”. El que deia, el típic diumenge draguià…draguístic…o com cony es digui!

El nen ha sortit a buscar “humà” per menjar, perquè és molt típic del diumenge. Vé a ser el tortell dels Dracs. Però es van començar a preocupar perquè el nen, trigava més del normal.
“Hi deu haver cua” van pensar els pares. Típic.

Però al cap d’una hora van trucar al timbre de la porta. Els dos, van saltar del sofà, i van trencar el sostre del cop (feien les cases massa baixes aquests dracs). Van anar corrents cap a la porta i la van obrir. Van quedar glaçats. Allà mateix, davant seu, hi havia dos Dracs d’Esquadra. No podia ser cap bona notícia.

-És Cal Drac?- va preguntar el Drac d’Esquadra
-Sí…no en fem la pinta, de color verd amb escates i traient foc pels queixals?
-Bé, me n’havia d’assegurar. Tinc una mala notícia. El seu fill ha estat assassinat fa mitja hora mentre estava comprant “humà”. N’ha vingut un, anomenat Jordi, amb molt males pintes, ha travessat el carrer, li ha clavat una llança…i el seu fill ha caigut escalabrat…
-Deixi’m dir-li Sr. Drac d’Esquadra, que tal com m’ho explica, sembla una cançó, però això seria un altre tema…

Els pares del Drac van caure a terra, enfonsats. No es podien creure que el seu fill hagués estat assassinat a mans d’un “humà”…

-I, a més, de la sang del seu fill, n’ha sortit una rosa i el Jordi li ha regalat a la princesa. O sigui que a més d’assassinat o draguicidi, s’haurà d’enfrontar a càrrecs per robatori…no pateixin que el trobarem…

I els Dracs d’Esquadra es van allunyar mentre els pares del Drac ploraven i ploraven desconsolats. Tant van plorar que se’ls va mullar tot el foc que tenien guardat. I des d’aquell dia, els dracs ja no treuen foc pels queixals. Algun humà encara ho fa. Jo, de vegades, per exemple.

I així és com va començar la Llegenda de l’Assassí Jordi. No tots els contes tenen un final feliç. Depèn de la perspectiva, oi?

PS: els pares del Drac em demanen si podem tenir una mica de respecte i deixar de celebrar tan efusivament la mort del seu fill. Que dissimulem. Que per ells, el 23 d’abril, és el Dia dels Difunts.

Pels “humans”, Feliç Dia de Sant Jordi!

En Murphy fa hores extres (18 horetes)…

20bc808c8bb931c41c0e3165364d3178

Ja sóc aquí. He tornat. Reobro el blog. Amb un post terrorífic.

El Xavi, amic de l’ànima, cada estiu en diu una que m’acaba fent-li donar la raó. L’estiu passat ens vam trobar a finals de juliol i em va dir. “Ja veuràs, que sembla molt llunyà, però d’aquí a res ja estarem a casa teva mirant el Correfoc des del balcó (que és a finals d’agost)”. I tenia raó, el mamon!. I aquest any, en una de les seves prediccions malvades, i després de dir-li com havíem planificat el viatge en cotxe cap al Cabo de Gata, m’etziba: “Encara que el planifiquis, segur que no sortirà tal i com el tens previst”. Jo vaig pensar: “Que cabron!”, però després, vaig creure que potser tenia raó, i que 7 hores dins d’un cotxe, la Mariona i jo, amb els dos nens, plens de paquets, patinets, bicis i miscel.lània variada, potser, i només potser, alguna cosa podia sortir malament. Per tant, vam començar a fer llista i ens vam aprovisionar: Galetes variades (amb l’expectativa que ens deixaríem les que volien); aigua freda, molt freda (que sino el Nil no la vol); aigua no tan freda (pel Martí); iPads carregats al 100 % (sabent que no durarien tot el viatge); sortida a les 7 hores del matí després de fer tants càlculs de dormides i migdiades dels nens, que ens convalidarien segon d’àlgebra d’Enginyeria; parades estudiades; dipòsit ple de betzina;…Tot PERFECTE!!!!!!

I sí, sortim de casa sobre l’hora prevista, els nens es desperten i al cap d’una estona ja tornen a dormir. Els plans surten bé, i m’encanta (una mica Equipo A, ho sé!). A l’alçada del Delta de l’Ebre es desperten i decidim parar a esmorzar a una àrea de servei a un “mòdic” preu, a una mòdica qualitat i a una mòdica cua de gent mig adormida. Anem de pressa. Agafem el cotxe. Tot va bé. I quan portàvem cinc minuts d’autopista, el Sr. Murphy ens truca a la porta. El Sr. Tenia-previst-qualsevol-cosa-menys-aquesta ens fa una visita. Sento un cop a davant del cotxe i em penso que hem atropellat algun animal o hem aixafat alguna cosa. Però no. S’engega un llum taronja d’ESP (no tinc ni puta idea del que és, només transcric el que veia…), i penso, bé, taronja no és tan dolent com vermell (em sembla), però al cap d’uns segons s’engega el llum vermell del motor i comença a perdre potència. Ara sí! Se’ns havia espatllat el cotxe. Paro on puc (prop d’un peatge) després de nervis (exagerats per part de la Mariona ja que, al cap d’una estoneta, m’explica que ella es pensa que quan s’espatlla un cotxe, explotarà i haurà de saltar al mig de l’autopista a 100 Km/h amb els nens agafats!).

Són les 10 hores del matí, acabem de sortir de Catalunya, queden 5 hores de viatge i sembla que el Xavi començava a tenir raó…una altra vegada! Truco a la companyia d’assegurances. És dissabte. És agost. I em diuen que és un mal dia perquè se m’espatlli el cotxe. Em disculpo per no haver triat un dilluns d’octubre. I després de parlar amb un mecànic per telèfon i dir-me que això del llum vermell pot no ser res i que si vaig a 90-100 km/h puc anar tirant fins a Cabo de Gata (OMG!), constato que al cap de poquets quilòmetres, comença a sortir un fum sospitós pel tub d’escapament i decidim posar fi a l’aventura.

No us avorriré amb trucades i gestions variades. El resum és que, a les 13 hores estàvem a Vinaròs amb un cotxe de lloguer ple fins dalt, amb la nostra furgo a la grua (amb els patinets i la bici) i de camí cap a buscar el nostre pla B…el cotxe petit que estava a Mataró! El cotxe petit és…petit…un Citroën C3 i, per tant, ja us podeu imaginar el Tetris que va muntar la Mariona per encabir tot el que portàvem a una furgo. Ho va fer. Va passar de nivell. Rècord Mundial de Tetris!.  A les 15 hores, estàvem dinant a Mataró i, a punt per (re)començar el viatge cap a Cabo de Gata (vam pensar de desisitir, de marxar l’endemà, d’esperar que arreglessin el cotxe fins, que ens van dir que trigaria 4 o 5 dies, però ho vam demanar als nens i ens van dir de tirar avall).

Només us dic que el viatge va anar com una seda, els nens es van portar espectacularment bé, van fer les dormides i migdiades que tocaven, i més, i van beure aigua, i van menjar galetes, i vam fer parades de rigor per fer pipis i caques, i van discutir una miqueta, i es van picar una miqueta, i cap a la 1 de la matinada (recordeu que vam sortir de casa a les 7 hores del matí) vam arribar a Las Negras. Els nens es van despertar. Estaven a un lloc nou. Molava. I feia més de 3 hores que dormien al cotxe. Us podeu imaginar que no es van adormir de seguida, oi? Però això, són figues d’un altre post…o no…no ho sé…ja ho veurem!

Jo només sé que vam demanar unes vacances com les d’abans, sense mòbils, de desconnexió, de colajets o de dràcules i de jugar amb pedretes a les platges. I ho vam tenir. De moment, vam començar amb un viatget de 18 hores, com si haguéssim baixat al Cabo de Gata amb un Renault 5 groc…amb aire condicionat això sí!.

Jo només sé que els nens van demanar de tenir un gat, i el vam tenir, un gatet que es va menjar una llavor i que, després d’això, el Martí i el Nil esperaven cada dia que es convertís en arbre…el “gatet-arbre”…que monus!!!! No pot passar, oi?

De Thelma & Louise a Walter Mitty…

IMG_5511

Mireu…i llegiu, és clar…ahir va ser un d’aquells dies especials. Sabeu un d’aquells dies que et guardes a l’anecdotari (parlo com si fos un avi) i que algun dia dius: “Mira, ja tinc una anècdota per explicar als meus néts”. I com que no sé si en tindré o quan en tindré o si me’n recordaré…l’explico ara:

Estimats néts:

“Avui (ahir o a abans d’ahir o qualsevol altre dia per al lector/a) he anat a Madrid. Resulta que un dia, una noia anomenada Usúe Madinaveitia em va liar amb 23 pares més per participar en un projecte molt engrescador #papiconcilia: fer un post parlant d’una experiència personal i que parlés de la paternitat i de la conciliació…i jo hi vaig afegir, a més, els prejudicis!. I resulta que, a més, volien fer la presentació a Madrid i em va dir si hi volia participar com a ponent. I jo, que m’apunto a tot, li vaig dir que sí!

I ja em tens a mi, i al Carles, de Un papá como Darth Vader muntant-nos un Thelma & Louise en tota regla. Un puja/baixa Manresa/Madrid al mateix dia (5 hores i mitja de cotxe d’anada i el mateix temps de tornada). I per no avorrir-vos amb detalls que segur que no us importen…vaig a les anècdotes…a l’important…

onze hores en cotxe donen per molt. Per tant, que ara mateix el Carles sap mitja vida meva (per no dir tota) i jo mitja vida seva (per no dir tota). Que dos “tius” sols dins un cotxe també poden parlar onze hores seguides i arribar a casa a les 3 hores de la matinada mig afònics i amb mal de coll…

…que hi ha històries que són màgiques, entre elles un amor de pel.lícula o de cinema (literal) i un Walter Mitty en una oficina de registradors…

…que hi ha històries que apareixen i desapareixen com alguns bars…

…que tenim unes partides pendents de Pro Evolution Soccer de PS3 seguríssim. Amb la meva perquè la seva es va espatllar…I si ens queda temps uns Guitar Heros…

…que a Madrid he pogut menjar, per fi, uns “huevos estrellaos con chistorra” i un “bocata de calamares”. I també he comprovat que l’anglès es rovella i que el First Certificate no et dóna dret a traduir un menjar típic de Madrid a l’anglès (traduir lacon a la gallega, salmorejo o sopa con cocido és força complexe…i sembla que al xicot a qui li vaig “traduir” la carta li va agradar força el salmorejo i el lacon…i la “canya” que es va demanar tot senyalant la que m’estava prenent jo, també!)…

…que estiguem comentant l’actualitat tot mirant el diari “el Mundo” amb un somriure un pèl burleta i tenir la por al cos d’a veure si ens diran alguna cosa…és una sensació comparable a pujar al Dragon Khan…

…que el BBVA Innovation Center és una passada…guapíssim…espectacular…i la gent amb la que ho vam compartir encara més. Dues hores de posar cares i cossos a gent que coneixia virtualment…ja sigui twitter o blogs! Només per això ja valia la pena el viatge…i per donar el meu punt de vista de paternitat i conciliació, també…que també tinc un punt una miqueta egocèntric. Poquet, però el tinc…

…que fer-me un selfie amb el Carles a sota de la seu del PP quan ens vam adonar que érem al Starbucks de Calle Génova…no té preu (agafeu-vos-ho com volgueu. Si voleu la prova, envieu-me un privat!)…

…que tornar tard, tard i fer una parada a una estació de servei per sopar mola. I que el lloc es digui “Cafestore”, també. I que el lloc pugui servir per la propera pel.lícula de David Lynch si s’atreveix a parar-hi o per la propera de Fellini, si fos viu, per la gent que hi havia, també mola…

…que parlar amb la Mariona per telèfon i després oblidar-te que ets fora de Catalunya i dirigir-te a la cambrera búlgara amb un “Un tallat, siusplau” i veure la seva cara i la de la companya gallega no té preu. I la reacció d’elles de repetir com es deia “Un cortado” en català, tampoc. Quin bon rollu!!!!

…i que finalment el Martí i el Nil hagin pogut conèixer el Carles…això sí que no té preu…

P.S.: Si teniu l’oportunitat, llegiu aquest post amb la BSO de Walter Mitty de fons; i si algun dia, de passada us trobeu amb un pare atabalat amb un Martí i un Mario, no el deixeu escapar…coneixeu-lo!; i si un dia us trobeu un pare atabalat amb un Martí i un Nil, tampoc…que sóc jo…i tinc ganes de compartir somriures amb la gent…estic tonto…deu ser el dia…plujós…no sé…o la son per haver dormit menys de quatre hores…no em feu cas….o sí…bona nit…bon dia!!!!

T’agrada conduir?

9a239249359671a5f281e63e529f1ccbDoncs no tinguis fills…així…ras i curt! I sino, t’atens a les conseqüències! Ni Anuncis de BMW ni res, quan tens fills, l’experiència de conduir canvia…i molt…i a pitjor…molt pitjor!

Us en recordeu de l’anunci de BMW que el conductor treu el braç a fora mentre va pujant i baixant la mà i surt una veu que diu: T’agrada conduir? Doncs quan tens fills…això s’acaba i, l’únic que fas amb el braç és posar-lo enrera…en posicions totalment pròpies de la gimnàstica rítmica, per intentar que els “energúmens” que estan al darrera estiguin més o menys tranquils…i els puguis donar el que et demanen, com per exemple…galetes…”chuches”…la mà perquè s’adormi el Nil (i aquí ja hi tornarem al final…)…

Els anuncis de cotxes de famílies són una cosa totalment irreal, un món de “luz y de color” on pare i mare es miren somrient…o miren els fills (perfectes) a les seves cadiretes mentre també els somriuen…amb tota la calma del món…i cantant com si allò fos la cosa més divertida del món…i va, i t’ho creus, i et penses que conduir segueix sent un plaer, però la realitat és que…

el teu cotxe…deixa de ser un cotxe normal…i l’anunci semblaria més una pel.lícula de por que aquells 20 segons de somriures edulcorats que veus a la tv…
el cotxe és una cosa més semblant a un abocador on hi pots trobar de tot i més. El meu exemple pot semblar exagerat, però jo vaig fent repassos mensuals del meu cotxe i us asseguro que la realitat supera la ficció!!! Milions i milions de lacasitos…galetes…patates…braços de dinosaure..ulls de drac (sembla una poció de bruixeria)…vasos de plàstic…terra…més terra…i em quedo curt!!!!!

Però el pitjor de tot és la N.E.C.A. (Nova Experiència de Conducció Avançada) i, per explicar-me millor, us explico el meu últim viatge…el viatge de l’infern…un trajecte qualsevol, de Mataró a Manresa…una hora d’insomni…dos nens sense son i un conductor….
El trajecte va començar bé, i els nens tenien “chuches” perquè venien d’una festa, i l’únic handicap que tenia eren les seves demandes que els obrís “nubes”, pica piques varis, xupa-xups, i que havia de fer amb les dents, i llavors l’entrega a cada nen sense mirar-los per no perdre la vista del davant…
Al cap de vint minuts, el Martí ja s’havia adormit amb mig pica pica per sobre i amb pinta d’haver caigut a dins el cotxe més que no pas d’haver-se adormit, però el Nil…ai, el Nil…el Nil és un altre món (ja en vaig fer un post). El Nil sense son dins d’un cotxe és terrorífic, un Chucky…i a l’alçada de Sabadell em va demanar la mà per adormir-se (com a casa) i comptant que la seva cadireta és just darrera del meu seient…jo…li vaig donar, aconseguint fent-ho sense que em sortís l’espatlla de lloc! Al cap de cinc minuts, a l’alçada de Terrassa, ja no podia més, vaig treure la mà abans de perdre el braç per falta de rec sanguini i el Nil, despert va començar el seu concert de: “la mà del papa…”, que va fer durar fins a Manresa…uns 20 minuts de plors sense descans tot i els meus infructuosos intents de calmar-lo. No va servir passar d’ell, ni fer-li cas, ni riure, ni plorar, ni enfadar-me, ni apujar el volum de la música…res…només va parar quan vam arribar a Manresa…per art de màgia i només després d’haver dit “la mà del papa” unes 500 vegades…

…i quan ell es va calmar, li va passar el testimoni al Martí…i el vam tenir més de mitja hora plorant a casa…no fos cas que una hora de cotxe no fos suficient…ara…tenir fills…compensa…però si algun dia em veus sortir del cotxe amb el Nil i el Martí a coll…tots dos plorant…o els tres…no se t’acudeixi dir-m’ho…estàs avisat/da!!!!