Al·legat.

M’agrada compartir punts de vista. M’agrada discutir. Argumentar. No convèncer. Només exposar punts de vist per enriquir maneres de veure el món. No pretenc tenir la raó. De fet, de vegades, no la tinc.

Ja fa temps que penso que els curriculums escolars no s’adeqüen a les realitats que estem vivint i que, en molts casos, el que s’aprèn no té una aplicació pràctica en el dia a dia. De fet, l’altre dia estava escoltant una xerrada de Ricardo Semler, ex-CEO de Semco, i vaig sentir com deia: “Els mestres (i formadors) no podem seguir transmetent únicament coneixements perquè això, ja ho fa millor Google. Quedem en ridícul”. Entenc que hem d’anar més enllà. Molt més enllà.

És la meva obsessió des de que em vaig començar a dedicar a la formació el fet de compartir i transmetre coneixement perquè poguem ser més feliços. Però no només això. Hem d’inspirar perquè tinguin ganes de seguir aprenent. Hem d’inspirar i inspirar-nos. Il.lusionar i il.lusionar-nos. Provocar i provocar-nos. Molt. Moltíssim.

NO és només aprendre sino tenir ganes d’aprendre.

NO és només arribar sino anar més enllà.

NO és ensenyar sino aprendre.

NO és només preguntar “Què saps fer?” sino “Què t’agrada fer?”.

És la nostra responsabilitat mantenir flames enceses. Ulls brillants. Celles amunt. Boques obertes. És això.

I és per això que faig el meu al.legat:

“Senyores i senyors lectors. El currículum escolar hauria d’incorporar la música, el teatre i la PNL. Sí. Les matemàtiques són importants. La física és important. La química és important. Però no és menys cert que les arts són igualment importants però marginals en l’educació. Jo penso que aprendre a descubrir la bellesa de la música, el llenguatge de la música, les emocions de la música, els canvis neuronals dels cervells que han après música, el coneixement del cos del teatre, el coneixement de l’expressivitat oral i no oral que ens dóna el teatre, els canvis identitaris i de personatge del teatre, la comunicació interpersonal i autoconeixement del teatre, el joc, la desvergonya i la connexió de l’escenari, la plasticitat cerebral que ens explica la PNL, les eines, la caixa d’eines que és la PNL, la visió d’un mateix, el modelatge i la recerca de l’excel.lència pròpia que ens ensenya la PNL, haurien de ser claus per poder sortir de l’escola i viure la vida feliços i felices. En comunitat.

És per això que demano, a les autoritats (in)competents que facin una revisió de matèries. Que facin una revisió de punts de vista. Que facin una revisió del món que ens envolta i que, d’una vegada per totes, incloguin la música, el teatre i la PNL dins del currículum escolar. Potser, i només potser, ens tornarem persones més sensibles, mes amables, més socials i més plàstiques. I potser, només potser, farem que visquem en un món més sensible, més amable, més social i més plàstic. Que no és poc. I com dirien a La Competència de RAC1…”No hay más preguntas señorida”. Queda vist per a sentència.”.

Dixit.

P.s.: Jo vaig descubrir la música de ben petit. Primer des del “No vull fer música” i després cap als 12 o 13 anys des del “Vull tocar la bateria”. Vaig descubrir la percussió corporal als 42 anys gràcies al Santi Serratosa. Vaig descubrir la PNL als 36 anys gràcies a la Mariona. I vaig descobrir el teatre als 46 anys…

…i he tardat massa. Mai és massa tard, sempre és el moment.

Anuncis

Fem la vida difícil als polls.

Ahir vam decidir fer la vida difícil als polls. Perquè una cosa és matar-los, i l’altra és no posar-ho fàcil perquè puguin viure.

La Mariona els va demanar als nens si volien que els pelés el cap. I van dir que sí. I els va pelar.

Al Nil molt. Realment els ho hem posat difícil als polls per anar a a parar al cap del Nil. Com a mínim els veurem abans. No sé si hi podrem negociar però ens serà més fàcil fer-los fora.

Al Martí no tant. Li agrada més poder-se fer pentinats. Suposo que com sempre ha passat generacionalment, el pentinat que li agrada a ell és inversament proporcional al que m’agrada a mi. I això que mo em considero gens “carca”, tot i que la paraula “carca” ja demostra que sóc una mica “carca”. Curt de sobre les orelles i el clatell i més llarg de dalt per poder-s’hi posar gomina. Cap amunt. Quan més amunt millor. I li queda bé al refotut.

I de cop me n’adono que estic tenint una conversa pre/semi/quasi/adolescent amb el meu fill Martí, d’encara no 8 anys; que és una altra manera de dir que en té 7. Es pentina i repentina. Es mira i es remira. I em diu: “Papa, jo em voldré tenyir el cabell“. I li dic que sí. Com faria qualsevol pare. Que sí, però quan sigui més gran. Me n’adono que faig com quan ell té verdura per sopar i diu “avui no, demà“. Li estic dient ara no, quan siguis més gran, sense ser conscient del tot que es farà més gran. I es tenyirà. O no. I em diu que pel seu aniversari es vol tenyir de blau i vermell. Mira, com el Barça. Ja m’està bé. I llavors es mira un noi, més adolescent que ell, que juga a futbol a la plaça i em diu que el vol tenyit com ell. Ros o daurat. A mi no m’agrada. Gens ni mica. Li faig saber. Somriu. Li dic que això no, sabent que un dia ho farà. O no. I que un altre dia, quan sigui més i més gran i, potser, tingui fills, entendrà perquè jo li dic aquestes coses “carques”.

És una putada que no te n’adonis dels consells dels pares fins que tu n’ets. Perquè l’únic que pots seguir passant són consells inútils. Dels que saps que has de dir però que no et faran cas. Suposo que és part de la gràcia de fer de pare. Dir coses que cauen en l’oblit per recuperar quan ja no et són útils i transmetre-les a algú que no els hi vol donar utilitat. Mare meva!

M’encanta adonar-me’n. Em fa treure importància a certes coses que passen en la relació pare-fill. Però bé, suposo que si veu els seu pare amb 3 tatuatges, la mare amb un, i repassen fotos de joves i veuen a sa mare amb rastes i el cap rapat i a tots dos algun cop fumant i bevent, ens costarà argumentar perquè no ho han de fer. O sí. Ja ho veurem. Som dues generacions. Hi ha un salt. M’agraden els salts. Són per saltar. I si es salten, desapareixen, una mica.

Per cert, el Nil vol que el gravi fent un un “unboxing“. Sort que sé el que és. Sort que m’agrada saltar. Sort.

No em barrufa Vueling. Fan que les abraçades siguin incòmodes.

Ara mateix tinc temps per escriure un post. Estic tornant de Formentera. Obviaré els detalls però necessitaré uns dies d’amanida i aigua.

Ara mateix tinc temps per escriure un post però aquesta gent impresentable de Vueling m’ha fet perdre les ganes d’escriure un post. Són les 18:49 i l’avió havia de sortir a les 18:40. L’última hora de sortida, de moment, són les 19:50 i no ‘atreveixo a tornar-hi perquè cada vegada que arribo a la pantalla, s’ha endarrerit 15 minuts. És el vol de Schrödinger. Sino miro potser no s’endarrereix. Com puc ser tan optimista!

Ara mateix tinc temps per escriure però només penso que ja em trobaré els nens adormits. Ja no crec que ens puguin esperar desperts.

I estic vermell vermell. M’he posar en mode guiri. Només un dia de sol i dos dies de núvol i ja em poso en mode guiri. Tant, que ja em parlen en anglès. “Hello” em diuen per defecte, o per virtud, i no canvien fins que no senten el meu accent de català central.

Ara mateix tinc temps per escriure i només tinc ganes de cagar-me en aquesta gent de Vueling. Molta publi, molt màrqueting, però un servei molt i molt deficient. A Twitter van…

Ara mateix tinc temps per escriure i l’únic que em surt és un post de denúncia. De denúncia i d’indignació. I de frustració. I d’ira. I d’aeroport. Que és un lloc de passada.i a mi, els llocs de passada no m’agraden. M’agraden els llocs de quedar-s’hi. De badar. De prendre la fresca. De fer el vermut. De jugar a pilota. No a futbol. A pilota. Els llocs de passada han de ser de passada, no de quedar-s’hi. Per això m’indigna passar massa hores a un aeroport. I a més, els endolls per carregar el mòbil són a les columnes i has de seure a terra. No podrien posar-los prop de les cadires?

Ara mateix tinc temps d’escriure i he de dir que hi ha una cosa dels aeroports que sí que m’agrada. Els aeroports són llocs d’abraçades. Abraçades de retrobaments i abraçades de comiats. I això és bonic. I em reitero, això significa que són llocs de passada. Imagineu la situació de dues persones acomiadant-se abraçats i de cop veuen a les pantalles que el seu vol de Vueling s’ha posposat 2 hores. Què fas? T’abraces dues hores? Com que ja t’has acomiadat, deixes la persona allà, sola, dues hores? És l’equivalent d’acomiadar-se d’algú que et trobes al carrer, i llavors, resulta que els dos marxeu pel mateix camí. És incòmode. I extrany. Gràcies senyors de Vueling per fer que les abraçades siguin incòmodes.

Ara mateix tinc temps d’escriure i no escriuré. O sí. Però em queixaré. Com el barrufet rondinaire. No em barrufen els aeroports. No em barrufa Vueling.

Dent.

Ahir el Martí va aprendre la diferència entre sort i esforç. La Mariona i jo el vam ajudar i li vam reforçar. Li vam deixar ben clar que no havia tingut sort, que havia tingut constància, perseverància i esforç.

Hi ha moltes frases que parlen de la sort i que m’encanten. La de Picasso:

“La sort existeix però que t’agafi treballant”.

O Stephen Leacock:

“És curiós però quant més treballo, més sort tinc”.

I el Martí, ahir, vé i ens diu: “Papes (i mames), he tingut molta sort!!!”. Nooooooooooooooooooo!!!!

Faig un flashback:

El Martí tenia una dent que se li movia de feia dies, i, per variar, cada dia ens preguntava si li cauria. Li dèiem que li cauria quan li caigués, però ell no estava massa d’acord amb aquesta tautologia i va començar a moure-la sense descans.

Ahir, arribant de l’escola, tot content, em diu: “Papa, m’ha caigut la dent!!!”. I m’explica totes les seves trifulques! La portava emolicada en paper d’alumini i jo li vaig dir que quan arribéssim a casa, l’hauríem de guardar en un lloc més segur (el conec com si l’hagués parit).

Tota la tarda custodiant la dent en un pot tapat i quan arriba la Mariona, amb l’emoció, li ensenya, se la guarda a la mà i ens posem tots 3, el Martí, el Nil i jo, encara no sé perquè, a ballar el Swish, swish.

Seguint amb l’emoció, no pensa que té la dent a la mà i li cau. Drama. No s’hi val a dir-li que el “Ratoncito” vindrà igual. Mira i remira. Trobem de tot. Trossets de paper. Fruits secs. Galetes aixafades. I li diem que vagi a dormir. No vol. Es renta dents i fa pipi. Surt disparat del lavabo. Va a la sala de la dent perduda. Torna rient. “L’he trobat. He calculat on era i on podia haver anat la dent i he aixecat l’altaveu i l’he trobat a sota. Quina sort!”

“No, Martí, no has tingut sort. Has sigut constant, perseverant i t’hi has esforçat. Has après a no rendir-te massa ràpid.” La Mariona i jo la donàvem per perduda. Ens va donar una lliçó.

Això a casa. Cada dia.

No explicaré res de nou avui. Coses que passen. Quan tens nens a casa. 7 i 5 anys. El Martí i el Nil. El Martí es motiva per menjar (beure) crema de verdures. Un “reto” que n’hi diu. Motivació intrínseca. Gamificació. Tot plegat. I el Nil. Li toca la pera. Al seu rollo. Tocant la bateria. A la taula. I al Martí. Emprenyant.

No em negueu que té la seva gràcia. A mi me’n va fer molta perquè jo no hi era. Hi havia la Mariona. Em va passar el video. Vaig riure molt.

P.S.: Era el segon plat (bol) del Martí. I el Nil també en va menjar (beure).

És un sopar a Cals Bastardas-Homs. Estàndar. Coses que passen. Això a casa. Cada dia. Me’ls menjo. De vegades.

Tenim la pell molt fina. Sant Jordi.

Estem vivint moments convulsos. Complicats. La gent es polaritza. Com deia Stephen Covey, el problema és que la gent escoltem per respondre i no pas per entendre.

Gairebé tot és políticament incorrecte. Per això poso el “gairebé”, per si algú em diu que no tot!

No podem fer humor. Hem d’anar en compte amb els acudits. Amb el que diem. Amb les expressions que utilitzem. Amb el to. Amb el context…

Per tant, avui us explicaré la llegenda de Sant Jordi en clau de micro-relat (menys que un tuit) políticament correcte. Perquè no es pugui ofendre ningú. A veure si ho aconsegueixo:

“Hi havia una vegada 2 persones i un animal mitològic.”

FI

Potser algú s’esperava més, però és que si poso alguna cosa més, ofendré algú.

PS: si algú s’ha sentit ofès, que em perdoni, no era la meva intenció.

(Podeu notar l’ús del gris com a fons i una tipografia força standard per no ferir massa sentiments. Si cap dissenyador o dissenyadora gràfiques, o cap amant de les tipografies sans serif s’ha sentit ferit, demano disculpes, no ho tornaré a fer. O sí, què collons!)

Perquè m’he posat faldilles?

Per empatia. Per sentir-me mirat. Per sentir-me jutjat. Per entendre. Per comprendre. No només per empatia.

Per simpatia. Per entendre i compartir. Per entrar al seu món i no sortir-ne en tot un dia.

Per transgredir.

Per “perquè no”. Sí. Si m’hagués preguntat “perquè” potser no ho hagués fet. Si em pregunto “perquè no”, acabo fent coses. Los catalanes y catalanas hacemos cosas, señor M. Rajoy.

Per estètica, també.

Perquè sóc de Manresa. És un poble. Per posar-me a la seva pell. Ser dona a Manresa. Manresana.

Collons, són còmodes. Collons fot fresqueta. Collons, els tinc molt exposats. Em sento una miqueta més vulnerable. No sé si sóc jo. La falta de costum. Les mirades amb (pre)judicis. No sé el què és. És una sensació extranya. De falta de control, potser.

Per no saber, no sé ni si em sento amb el dret de fer-ho. No sé si pot semblar frívol. Li he demanat a la Mariona: “Què faig?”. “Endavant”, em diu. I jo que li etzibo: “Però aniren a dinar junts, eh!”. I ella em diu: “Per això em vaig casar amb tu”. Bonic. Bonica.

Passen els minuts i em segueixen mirant extrany. Dones i homes. He portat al cotxe al mecànic. La cara del mecànic, un poema. I una prosa. I un assaig. Tot plegat.

No sé. Em sento extrany. I potser no m’hauria de passar. O sí. No sé si em sento extrany o em fan sentir extrany. M’estic posant a la vostra pell. Em sembla que us ho posem massa difícil, i no hauria de ser així. Hauria de ser més simple tot plegat. Tot plegat. Collons, la cadira és freda. Vaig a posar-me-les bé. Les faldilles de la Mariona. Avui les compartim. Compartim. Hauria de ser la clau.

Ser feminista és de sentit comú, haver-ho de ser, no.

Si algú s’ofèn pel que dic o faig, és el seu problema, no el meu. Collons, em surt la vena reivindicativa, ara.