No em barrufa Vueling. Fan que les abraçades siguin incòmodes.

Ara mateix tinc temps per escriure un post. Estic tornant de Formentera. Obviaré els detalls però necessitaré uns dies d’amanida i aigua.

Ara mateix tinc temps per escriure un post però aquesta gent impresentable de Vueling m’ha fet perdre les ganes d’escriure un post. Són les 18:49 i l’avió havia de sortir a les 18:40. L’última hora de sortida, de moment, són les 19:50 i no ‘atreveixo a tornar-hi perquè cada vegada que arribo a la pantalla, s’ha endarrerit 15 minuts. És el vol de Schrödinger. Sino miro potser no s’endarrereix. Com puc ser tan optimista!

Ara mateix tinc temps per escriure però només penso que ja em trobaré els nens adormits. Ja no crec que ens puguin esperar desperts.

I estic vermell vermell. M’he posar en mode guiri. Només un dia de sol i dos dies de núvol i ja em poso en mode guiri. Tant, que ja em parlen en anglès. “Hello” em diuen per defecte, o per virtud, i no canvien fins que no senten el meu accent de català central.

Ara mateix tinc temps per escriure i només tinc ganes de cagar-me en aquesta gent de Vueling. Molta publi, molt màrqueting, però un servei molt i molt deficient. A Twitter van…

Ara mateix tinc temps per escriure i l’únic que em surt és un post de denúncia. De denúncia i d’indignació. I de frustració. I d’ira. I d’aeroport. Que és un lloc de passada.i a mi, els llocs de passada no m’agraden. M’agraden els llocs de quedar-s’hi. De badar. De prendre la fresca. De fer el vermut. De jugar a pilota. No a futbol. A pilota. Els llocs de passada han de ser de passada, no de quedar-s’hi. Per això m’indigna passar massa hores a un aeroport. I a més, els endolls per carregar el mòbil són a les columnes i has de seure a terra. No podrien posar-los prop de les cadires?

Ara mateix tinc temps d’escriure i he de dir que hi ha una cosa dels aeroports que sí que m’agrada. Els aeroports són llocs d’abraçades. Abraçades de retrobaments i abraçades de comiats. I això és bonic. I em reitero, això significa que són llocs de passada. Imagineu la situació de dues persones acomiadant-se abraçats i de cop veuen a les pantalles que el seu vol de Vueling s’ha posposat 2 hores. Què fas? T’abraces dues hores? Com que ja t’has acomiadat, deixes la persona allà, sola, dues hores? És l’equivalent d’acomiadar-se d’algú que et trobes al carrer, i llavors, resulta que els dos marxeu pel mateix camí. És incòmode. I extrany. Gràcies senyors de Vueling per fer que les abraçades siguin incòmodes.

Ara mateix tinc temps d’escriure i no escriuré. O sí. Però em queixaré. Com el barrufet rondinaire. No em barrufen els aeroports. No em barrufa Vueling.

Anuncis

Dent.

Ahir el Martí va aprendre la diferència entre sort i esforç. La Mariona i jo el vam ajudar i li vam reforçar. Li vam deixar ben clar que no havia tingut sort, que havia tingut constància, perseverància i esforç.

Hi ha moltes frases que parlen de la sort i que m’encanten. La de Picasso:

“La sort existeix però que t’agafi treballant”.

O Stephen Leacock:

“És curiós però quant més treballo, més sort tinc”.

I el Martí, ahir, vé i ens diu: “Papes (i mames), he tingut molta sort!!!”. Nooooooooooooooooooo!!!!

Faig un flashback:

El Martí tenia una dent que se li movia de feia dies, i, per variar, cada dia ens preguntava si li cauria. Li dèiem que li cauria quan li caigués, però ell no estava massa d’acord amb aquesta tautologia i va començar a moure-la sense descans.

Ahir, arribant de l’escola, tot content, em diu: “Papa, m’ha caigut la dent!!!”. I m’explica totes les seves trifulques! La portava emolicada en paper d’alumini i jo li vaig dir que quan arribéssim a casa, l’hauríem de guardar en un lloc més segur (el conec com si l’hagués parit).

Tota la tarda custodiant la dent en un pot tapat i quan arriba la Mariona, amb l’emoció, li ensenya, se la guarda a la mà i ens posem tots 3, el Martí, el Nil i jo, encara no sé perquè, a ballar el Swish, swish.

Seguint amb l’emoció, no pensa que té la dent a la mà i li cau. Drama. No s’hi val a dir-li que el “Ratoncito” vindrà igual. Mira i remira. Trobem de tot. Trossets de paper. Fruits secs. Galetes aixafades. I li diem que vagi a dormir. No vol. Es renta dents i fa pipi. Surt disparat del lavabo. Va a la sala de la dent perduda. Torna rient. “L’he trobat. He calculat on era i on podia haver anat la dent i he aixecat l’altaveu i l’he trobat a sota. Quina sort!”

“No, Martí, no has tingut sort. Has sigut constant, perseverant i t’hi has esforçat. Has après a no rendir-te massa ràpid.” La Mariona i jo la donàvem per perduda. Ens va donar una lliçó.

Això a casa. Cada dia.

No explicaré res de nou avui. Coses que passen. Quan tens nens a casa. 7 i 5 anys. El Martí i el Nil. El Martí es motiva per menjar (beure) crema de verdures. Un “reto” que n’hi diu. Motivació intrínseca. Gamificació. Tot plegat. I el Nil. Li toca la pera. Al seu rollo. Tocant la bateria. A la taula. I al Martí. Emprenyant.

No em negueu que té la seva gràcia. A mi me’n va fer molta perquè jo no hi era. Hi havia la Mariona. Em va passar el video. Vaig riure molt.

P.S.: Era el segon plat (bol) del Martí. I el Nil també en va menjar (beure).

És un sopar a Cals Bastardas-Homs. Estàndar. Coses que passen. Això a casa. Cada dia. Me’ls menjo. De vegades.

Tenim la pell molt fina. Sant Jordi.

Estem vivint moments convulsos. Complicats. La gent es polaritza. Com deia Stephen Covey, el problema és que la gent escoltem per respondre i no pas per entendre.

Gairebé tot és políticament incorrecte. Per això poso el “gairebé”, per si algú em diu que no tot!

No podem fer humor. Hem d’anar en compte amb els acudits. Amb el que diem. Amb les expressions que utilitzem. Amb el to. Amb el context…

Per tant, avui us explicaré la llegenda de Sant Jordi en clau de micro-relat (menys que un tuit) políticament correcte. Perquè no es pugui ofendre ningú. A veure si ho aconsegueixo:

“Hi havia una vegada 2 persones i un animal mitològic.”

FI

Potser algú s’esperava més, però és que si poso alguna cosa més, ofendré algú.

PS: si algú s’ha sentit ofès, que em perdoni, no era la meva intenció.

(Podeu notar l’ús del gris com a fons i una tipografia força standard per no ferir massa sentiments. Si cap dissenyador o dissenyadora gràfiques, o cap amant de les tipografies sans serif s’ha sentit ferit, demano disculpes, no ho tornaré a fer. O sí, què collons!)

Perquè m’he posat faldilles?

Per empatia. Per sentir-me mirat. Per sentir-me jutjat. Per entendre. Per comprendre. No només per empatia.

Per simpatia. Per entendre i compartir. Per entrar al seu món i no sortir-ne en tot un dia.

Per transgredir.

Per “perquè no”. Sí. Si m’hagués preguntat “perquè” potser no ho hagués fet. Si em pregunto “perquè no”, acabo fent coses. Los catalanes y catalanas hacemos cosas, señor M. Rajoy.

Per estètica, també.

Perquè sóc de Manresa. És un poble. Per posar-me a la seva pell. Ser dona a Manresa. Manresana.

Collons, són còmodes. Collons fot fresqueta. Collons, els tinc molt exposats. Em sento una miqueta més vulnerable. No sé si sóc jo. La falta de costum. Les mirades amb (pre)judicis. No sé el què és. És una sensació extranya. De falta de control, potser.

Per no saber, no sé ni si em sento amb el dret de fer-ho. No sé si pot semblar frívol. Li he demanat a la Mariona: “Què faig?”. “Endavant”, em diu. I jo que li etzibo: “Però aniren a dinar junts, eh!”. I ella em diu: “Per això em vaig casar amb tu”. Bonic. Bonica.

Passen els minuts i em segueixen mirant extrany. Dones i homes. He portat al cotxe al mecànic. La cara del mecànic, un poema. I una prosa. I un assaig. Tot plegat.

No sé. Em sento extrany. I potser no m’hauria de passar. O sí. No sé si em sento extrany o em fan sentir extrany. M’estic posant a la vostra pell. Em sembla que us ho posem massa difícil, i no hauria de ser així. Hauria de ser més simple tot plegat. Tot plegat. Collons, la cadira és freda. Vaig a posar-me-les bé. Les faldilles de la Mariona. Avui les compartim. Compartim. Hauria de ser la clau.

Ser feminista és de sentit comú, haver-ho de ser, no.

Si algú s’ofèn pel que dic o faig, és el seu problema, no el meu. Collons, em surt la vena reivindicativa, ara.

Habemus Sr. Bateria (Cassolada man)…

Alguna vegada ja us he parlat de l’important que és la música per a mi. És una mania, però m’ha acompanyat tota la meva vidfa. M’ha ajudat tota la meva vida. Em crea els estats d’ànims adients per a qualsevol situació. És TOT. Una música per a cada moment i un moment per a cada música. Recordo els moments importants de la meva vida per la música que hi havia. I la mateixa música crea i modifica percepcions passades i presents. Així d’important és la música per a mi.

I és per això que a casa escoltem molta música. Jo porto els auriculars gairebé integrats a les meves orelles. He intentat (i la Mariona també) transmetre tot aquest amor al Martí i al Nil, i, tot i que també escolten Despacito (aquí no hi ha res a fer!), sembla que la música comença a ocupar un espai als seus cors. I al seu cap. I a les seves mans.

Jo toco la bateria des de sempre que recordi. Ja estudiava (així em va anar) tocant la bateria a l’aire, i a les meves cuixes, amb uns “palillos” xinos. Totalment autodidacte. Potser massa. I ara, com ja patiu els i les que em seguiu, tinc ganes d’aprendre a tocar la guitarra. I cantar. I tocar la guitarra i cantar. I cantar i tocar la guitarra.

Tocar la guitarra es porta dins. El profe de guitarra del Martí ens ha dit que sembla que ell ho porta. Que s’ha fet la guitarra seva de seguida. Com una integració del cos. Ara s’hi ha d’esforçar. Per millorar. Bé, toquem junts a casa. A veure si l’un per l’altre ens hi posem i acabem fent un duet. Però, ja en parlarem un dia de la guitarra del Martí. Avui vull parlar de la bateria del Nil…

Si us fixeu en la foto, veureu que ahir, la bateria va quedar posada al mig del menjador i davant del balcó de la plaça. Per què? Bé, fem un flashback…el Nil, com jo, sembla que porta la bateria integrada al cos. Un xip específic de bateries. Una cosa que es porta a dins i que no pot ésser extirpada. És una forma de veure el món. És una forma de viure el món. Ja et poden convèncer de no tocar ja, que no hi ha res a fer. I…com ser jo que porta el xip a dins? doncs, petits detallets…

…les seves mestres ens diuen que sempre està tocant amb les mans. A sobre del pupitre. A sobre seu. A sobre d’algú (això no tant, potser). Al menjador amb la forquilla i el ganivet. El que trobi…

…no té en compte ningú més. Si hi ha algú parlant o tocant la guitarra o fent alguna altra activitat i ell té al cap tocar la bateria…toca la bateria. No fa cas de ningú. Ni quan li dic que no toqui fort. Començar a tocar la bateria i tocar fluix, suau, és un oximoron… NOTA: mireu el plat (crash) que és al bell mig de les dues timbales i noteu com d’enfonsat i bonyegut està…

…no pararia mai. Sempre és una miqueta més. Això és molt de bateria…

…fa ritmes. Ben fets. Sense que els hi hagi ensenyat. Bombo. Caixa. Plat. Olé…

…qualsevol lloc i moment és bo per tocar la bateria. I aquí s’acaba el flashback i explico el perquè!

Resulta que ahir hi havia cassolada. Cassolada perquè el rei del país veí venia a sopar a una casa que havia insultat ara fa uns mesos. Que fort això d’autoconvidar-se a una casa quan acabes d’insultar els hostes. Ho trobo molt fort. Però bé, és així, és el rei! Doncs bé, la Mariona se’n va anar a la cuina a buscar estris per fer soroll: cassoles, olles, pals, de fusta, metàl.lics,…i quan arriba al menjador, el Nil havia posat la bateria davant del balcó. Portes obertes i, mentre la Mariona, el Martí i jo picàvem olles i cassoles, el Nil, de fons, picant la bateria com si s’acabés el món. Seguint el ritme. Com no. Ho té a dins.

I endevineu qui va seguir tocant encara que la cassolada ja s’havia acabat?

Compto amb tu.

El meu últim post per a la Revista Xics. Per si us l’heu perdut!

Estic segur que quan heu llegit el títol del post, heu pensat: “Ostres, serà un post molt emotiu!”.

⁃ Doncs, no!

De fet, és literal. Deixeu-me que us ho expliqui.

Sempre he explicat que un dels llibres que, a mi, m’ha canviat o em va canviar més la vida, és L’Element de Sir Ken Robinson. Em va agradar tant, que en faig xerrades. Evangelitzador se’n diu d’això. Explicar les bondats d’un producte o servei.

Doncs bé, que em lio i llavors no parlo del que vull parlar; el que volia explicar és, que divertit que és estar atent als meus fills, el Martí i el Nil, per veure si decobreixo i descobreixen quins són els seus talents, ocults o no tan ocults.

És divertit, és fer de detectiu. És estar atent a què diuen i a què fan.

Primer de tot, a veure amb quines activitats es diverteixen més. Amb quines activitats s’hi podrien passar més estona sense estar obligats a fer-ho. Jugant, és clar! Però a què? Amb quin objectiu? Divertir-se segur. Passar-ho bé sense cap més motiu que passar-ho bé. Molt sa. Com a adults, hauríem de connectar més amb la diversió!

Segon. Què se’ls dóna bé? M’encanta veure els seus interessos i adonar-me si tenen més o menys facilitat per aprendre-ho. Cada nen és un món. El Martí i el Nil són únics. Adorables, que diria el Martí, potser amb un excés d’autoestima de nivell Cristiano Ronaldo. Però té raó.

Els espio. De prop. De lluny. Els pregunto. Els miro. Els escolto. M’hi fixo. I, de tant en tant, veig cosetes. Algunes meves. Algunes d’ells. La genètica és potent. Molt potent.

De cop, un dels dos, el Nil, té obsessió per la bateria. Ja sé d’on ha sortit això. Puc provar de dir-li que si canta arribarà l’últim al concert i marxarà el primer quan s’acabi. Però tot i així, quan vegi un noi o noia tocant la bateria, els seus ulls, i mans i cames, se n’hi aniran. Sé del que parlo. Ho toca tot. Fa soroll amb tot. Troba el ritme a tot. És bateria. Després ja veurem si se li dóna bé o molt bé, o no. Que li agrada, segur! Que disfruti, primer de tot!

I, de cop, o no tant de cop, el Martí ens pregunta a la Mariona i a mi:

“- Papes, (i mames), com puc guanyar diners fent sumes?”

Osti, em vaig quedar parat. No perquè li agradi fer sumes, i restes, i multiplicacions, sino per plantejar-se ja, com podria utilitzar això que li agrada tant i que, sembla, que se li dóna molt bé! (NOTA: De fet, el càlcul mental a mi m’ha agradat des de sempre, i quan era petit també se’m donava molt bé!). La sorpresa era el ja buscar com monetitzar el seu talent, segurament innat, per comptar, i, òbviament, s’hi esforça per fer-ho millor. Bé, esforç no és ben bé esforç perquè s’ho passa bé fent-ho…. I és el joc del cotxe:

-Papa, diga’m una suma, però no gaire difícil eh! I anem pujant la dificultat de mica en mica. I llavors multiplicacions. És la versió amb nen del Comte Dràcula de Barri Sèsam. Ho compta tot. Tot, tot i tot. L’altre dia, anant amb cotxe tots 4, al cap de 10 minuts, ens diu:

“- Papes, sabeu quan fan 24 x 3?” I ens diu…72!

⁃ Osti, molt bé Martí!

i diu: “- I no porto des de casa pensant-hi, només una estona!”

Me’l menjo…devia portar 5 minuts sumant i comptant sense parar. Li encanta. I a mi.

Sembla que ha descobert un Element. Allò que se li dóna bé i li agrada. Ara, a veure com ho potenciem. Ell, de moment ja té clar que vol guanyar-se la vida comptant. D’aquí la seva pregunta.

Vaig estar temptat de dir-li: “Martí, podries treballar de calculadora!” Però encara no ho entendria. A més, segur que hi haurà alguna feina on hagi de comptar. I sino, que se l’inventi, que de morro tampoc ni falta. Un altre talent que té!

Compto amb tu. Enteneu el títol?