El Nil i les ales escapçades…

Estic a punt de començar un curs de Creativitat per a adults. Hi ha aquesta creença tan (im)popular que molts de nosaltres no som creatius. Ben bé, ben bé, tampoc sabem què és això de la creativitat. I moltes vegades ho associem a personatges que han fet coses molt grans a la vida, com per exemple, el Sr. Steve Jobs. Està força clar que si ens comparem amb ell, la major part d’humans hi tenim les de perdre. Però no és només això la creativitat. O sí, no ho sé. Però el que és segur és que hi ha demostracions ben diferents de creativitat en cadascú de nosaltres. I, a més, hi ha un consens força generalitzat que, quan som petits, tots som creatius i que, a mida que passen els anys ens en tornem menys. Jo crec que no és una qüestió de temps, és una qüestió d’experiències. Segons amb qui et relacionis acabaràs mantenint aquella creativitat que tenies de petit o no. I els adults, per norma general, no ajudem a que els nens mantinguin la creativitat. Ens incomoda, de vegades. Ens posa al límit, algunes altres vegades. O no l’entenem la major part de vegades.

M’agrada la metàfora de “les ales”. M’agrada volar. I trobo molt potent la metàfora de “tallar les ales” quan volem dir “això no es fa així, fes-ho com sempre”.

I avui. Just avui. Al Nil, un adult li ha escapçat les ales. Una miqueta. O un molt…

Deixeu-me que us expliqui la història…

…avui al matí, la Mariona ha hagut d’acompanyar el Nil a renovar-se el DNI a correcuita a Sant Cugat (del Vallès, per si hi ha dubtes) per motius urgents i importants. Doncs bé, quan ha arribat l’hora de la signatura, li han dit que la fes, i el Nil, l’ha fet, una magnífica signatura amb dibuix, que sempre fa igual. Perquè és la seva signatura i l’ha escollit i treballat molt. Quan l’ha acabat, se l’han mirat i li han dit que allò no era una signatura i que sino en tenia una altra, que posés el seu nom. I ell, que necessitava el DNI, ha posat el seu nom, de forma curosa, però només el seu nom…”Nil”…

I aquesta és la història de com de nens ens tallen les ales i de com d’adults ens hem d’apuntar a cursos i tallers de creativitat, per recuperar una cosa que ja teníem i hem perduda pel camí…

Anuncis

Aprendre.

Aprendre. Aprendre a aprendre. Aprendre a reaprendre. Aprendre a desparendre. Reaprendre a aprendre. Reaprendre a reaprendre. Desparendre a aprendre. Desparendre a desaprendre. Aprendre. Teatre. Guitarra. I el que vingui.

Per coses com aquesta, m’encanta l’estiu.

M’encanta l’estiu. Ho dec haver dit milions de vegades. I sino, ho dic ara: M’encanta l’estiu. L’estiu em reviu. Em desperta. Em connecta. No són les vacances (només), és l’estiu.

I l’estiu m’encanta per coses com les de la foto. Els nens, ahir, van decidir dormir a la terrasseta. I no només ahir, avui, demà, demà passat, divendres (amb els papes i mames) i tot per entrenar-se per a la sortida del “cau”. Bé. Anem bé.

I ahir a la tarda, abans d’anar a dibuix, ja havien preparat els sacs, els aïllants i els coixins. I l’ós. El Nil treu l’ós, perquè li faci companyia. I ja s’hi havien estirat. I provat que s’hi estava bé. I jo me’ls mirava. I se’n van a dibuix. I tornen. I tornen a sortir a fora. I s’estiren. Ho viuen. De sobres. Jo, me’ls miro, assegut a les “tumbones” amb la guitarra a la mà i una copa de vi a la vora. Mentrestant vaig fent el sopar. I ells riuen. I els encanta…

I arriba la Mariona. ja hem sopat. La criden:

– Mama, ves a l’habitació i mira a sobre del nostre llit.

Hi va, i hi ha les samarretes que s’han fet ells mateixos a dibuix. De Pokémons. Tots dos. El Martí m’ha fet creure tot el camí de tornada de dibuix a casa, de 5 minuts, que, com que no li havia agradat la seva samarreta, l’havia llençat. I jo l’esbroncava, i li deia que com ho podia haver fet si no l’havia vist ningú més. Que com podia estar segur que no li havia quedat bé. I arribem a casa i me l’ensenya. La portava amagada i havia aguantat 5 minuts de monòleg meu, sobre l’autoestima i l’autoconcepte. Per no res. Era preciosa. I la del Nil, també.

I sortim tots quatre a la terrasseta. Es va fent fosc. Trec el projector. Posem la Pantera Rosa i ens adonem que es fa fosc perquè cada vegada es veu millor. Engeguem els llumets de colors de l’IKEA. I es fa tard, i surten els estels. I em pregunto com pot ser que no ho haguéssim fet mai. S’hi està extremadament bé. Es fa tard. Apaguem el projector i marxem. Els nens no. Els grans. I tenim una mica de lio. Però això seria un altre post. Aquest s’acaba aquí.

Per coses com aquesta, m’encanta l’estiu.

Desaprendre i reensenyar.

De vegades és important desaprendre.

De vegades és més difícil desaprendre que aprendre.

De vegades cal desaprendre per poder aprendre.

De vegades cal resignificar els aprenentatges.

De vegades cal significar-los.

Parlar és una d’aquelles habilitats que cal resignificar si volem que el nostre missatge sigui memorable.

Hauríem d’entendre que les persones enviem el missatge amb les paraules (acompanyades de gestos i paraverbal), però les persones recordem emocions, no paraules. O sí, recordem paraules si hi ha emoció. Sino, no hi ha record, encara que les paraules siguin boniques.

Abans de parlar hauríem d’escollir quina és l’emoció que volem transmetre i, llavors, només llavors, triarem les paraules adients.

Hauríem d’aprendre a desaprendre, i a reensenyar.

M’hi poso.

Escampant els àtoms per l’univers… (el Punset)

Mira que hi ha eufemismes. I mira que soc poc d’eufemismes, però si hi ha un eufemisme que m’agrada és aquest:

Escampant els àtoms per l’univers“.

Per sino queda prou clar, és un eufemisme per al verb “morir”. És brutal. No sé si el va dir exactament així o és una adptació lliure, però, em sembla que, és de l’Eduard Punset. Un MESTRE. Forma part de la seva manera de veure i viure la vida, segurament. És un bon resum. De fet, seria un bon epitafi. De fet, crec que li “robo” i me l’agafo com a epitafi. Per a mi. No tinc pensat morir-me aviat. De fet, em faria força mandra ara mateix. Tinc moltes coses fetes, més a mig fer i, encara més, per fer. Per tant, no entra dins dels meus plans ara mateix això d'”escampar els meus àtoms per l’univers”. Però no em negaràs que no és un bon epitafi?

Quan vaig començar a dedicar-me a la formació , conscientment o inconscient, vaig tenir models. I el Punset ha estat un dels meus principals models. Energia, curiositat, provocació, il.lusió, humiltat, connexió, … Quan una persona escampa els seus àtoms per l’univers i rep eligis unànimes de tothom, pensin el que pensin, vol dir que ha fet les coses bé, molt bé, i fa bona la dita de “Era un bon professional i millor persona”. Em pregunto com devia ser com a persona si com a professional era enorme.

Sempre. Sempre he pensat que jo, sóc més un divulgador que un formador. Primer, m’agrada més la paraula. La trobo més humil. Les persones tenim uns coneixements, propis i aliens, i tenim la capacitat de divulgar-los per escampar-los, per si algú els pot o vol utilitzar i, així, seguir escampant el coneixement pels racons. Penso, també, que el coneixement ens fa lliures i ens permet ser qui volem ser.

Des dels meus inicis com a divulgador, he tingut al cap el Punset. M’he comprat els seus llibres. L’he escoltat en xerrades i conferències. M’he empassat els programes REDES infinitat de vegades. Els utilitzo en les meves “divulgacions”. M’he enganxat, també, a l’Elsa, la seva filla (els testos s’assemblen a les olles). I ara, sembla que, una part gran de la població, curiosa, amb ganes constants d’aprendre i assolir coneixements nous, entre els quals m’hi incloc, hem quedat orfes. Una mica orfes. Ara haurem de buscar nous models de divulgador, que n’hi ha, però de Punset només n’hi havia un. Bé, de fet, ara n’hi ha milions, perquè els seus àtoms s’han disgregat, que no mort, i estan escampats per tot l’univers. I ves que no ho estiguin per altres universos paral.lels i tot. No ho sé. Miraré a veure què en deia ell dels universos paral.lels.

Escampant els àtoms per l’univers. Però quan toqui, que, de moment, m’agrada tenir-los ben juntets entre el cap i els peus.

Hi ha(via) una vegada…

Hi ha(via) una vegada una princesa, un drac, una rosa i Sant Jordi.

Hi ha(via) una vegada néixer, estimar, morir i renéixer.

Hi ha(via) una vegada un resum de la vida en 4 verbs.

Hi ha(via) una vegada.

Hi ha(via) una vegada. Perquè totes les llegendes van començar algun dia. I avui pot ser un bon dia.

Fi.

O inici.

Colors que pinten una vida.

Ja fa molt i molt de temps que em ronda pel cap escriure un llibre. Però no un llibre d’assaig, ni d’auto-ajuda. No, no. Tinc ganes d’escriure un llibre de ficció. O, com a mínim, que, part del llibre sigui de ficció. De fet, després de molts dies, setmanes i mesos de donar-li voltes, crec que serà de ficció biogràfica o de biografia ficcional. Per tant, hi haurà història personal i hi haurà ficció. Em vé de gust, molt de gust. I, és clar, serà directe. Molt directe. És la meva manera d’escriure. I aniré d’aquí cap allà. I m’hauré de centrar. Segur. I m’ajudarà. A endreçar…

…el que passa és que endreçaré amb colors. D’aquí el títol. “Colors que pinten una vida”. I no sé quan l’acabaré, però sí que sé quan l’he començat. Va ser ahir, 27 de febrer de 2019. I en tinc moltes ganes. “Colors que pinten una vida”. M’encanta. Us agrada el títol?

El llibre comença així:

PRÒLEG/EPÍLEG

“Va haver d’esperar tota la vida. Gris, per altra banda. No va esperar uns dies. Tampoc unes setmanes. No va esperar que passessin bones o males èpoques. Va esperar a rebre aquella refotuda mala notícia…”

I, després d’uns paràgrafs, segueix així:

“Que poètic”, va pensar.

Hi havia un bolígraf blau i un de vermell, molt menys poètics.

“Segur que ha escrit el meu diagnòstic amb bolígraf vermell. Suspès!”. I va viatjar a 3er. d’EGB. I va recordar la seva mestra, la Srta. Carme, que corregia els dictats amb boli vermell. Sempre. Un boli BIC. Sempre semblava nou.

“Com s’ho feia per no mossegar-lo?” I “Com cony s’ho feia per estar sempre tan tranquila a classe?”. Ell s’imaginava que la Srta. Carme arribava a casa, obria la porta, seriosa, ella, no la porta, amb aquell mig mig somriure d’“estic bé”, i quan tancava la porta, llençava els examens que li quedaven per corregir i els corregits, s’asseia a terra i esclatava a plorar.

“Així deu alliberar la tensió”, es deia a si mateix.

I un jersei vermell, sempre portava un jersei vermell. Sempre anava vermella. Quina mania, però li quedava bé. Era guapa, o això li semblava. Era gran, o això li semblava. Gran i guapa. “Amb 5 anys més podríem sortir junts”, es repetia cada vegada que la veia entrar a classe de mates…

Primers esborranys. Primers colors. Colors que pinten una vida. Hi haurà colors importants per a mi i, potser per a tu.

Hi haurà colajets, hi haurà bicicletes, hi haurà cotxes amb ràdio AM/FM, hi haurà carrers buits i camins plens, hi haurà persones, grans i petites, hi haurà coses, grans i petites, hi haurà universos i àtoms. Hi haurà una mica de tot. De tot i amb molts colors.