Colors que pinten una vida.

Ja fa molt i molt de temps que em ronda pel cap escriure un llibre. Però no un llibre d’assaig, ni d’auto-ajuda. No, no. Tinc ganes d’escriure un llibre de ficció. O, com a mínim, que, part del llibre sigui de ficció. De fet, després de molts dies, setmanes i mesos de donar-li voltes, crec que serà de ficció biogràfica o de biografia ficcional. Per tant, hi haurà història personal i hi haurà ficció. Em vé de gust, molt de gust. I, és clar, serà directe. Molt directe. És la meva manera d’escriure. I aniré d’aquí cap allà. I m’hauré de centrar. Segur. I m’ajudarà. A endreçar…

…el que passa és que endreçaré amb colors. D’aquí el títol. “Colors que pinten una vida”. I no sé quan l’acabaré, però sí que sé quan l’he començat. Va ser ahir, 27 de febrer de 2019. I en tinc moltes ganes. “Colors que pinten una vida”. M’encanta. Us agrada el títol?

El llibre comença així:

PRÒLEG/EPÍLEG

“Va haver d’esperar tota la vida. Gris, per altra banda. No va esperar uns dies. Tampoc unes setmanes. No va esperar que passessin bones o males èpoques. Va esperar a rebre aquella refotuda mala notícia…”

I, després d’uns paràgrafs, segueix així:

“Que poètic”, va pensar.

Hi havia un bolígraf blau i un de vermell, molt menys poètics.

“Segur que ha escrit el meu diagnòstic amb bolígraf vermell. Suspès!”. I va viatjar a 3er. d’EGB. I va recordar la seva mestra, la Srta. Carme, que corregia els dictats amb boli vermell. Sempre. Un boli BIC. Sempre semblava nou.

“Com s’ho feia per no mossegar-lo?” I “Com cony s’ho feia per estar sempre tan tranquila a classe?”. Ell s’imaginava que la Srta. Carme arribava a casa, obria la porta, seriosa, ella, no la porta, amb aquell mig mig somriure d’“estic bé”, i quan tancava la porta, llençava els examens que li quedaven per corregir i els corregits, s’asseia a terra i esclatava a plorar.

“Així deu alliberar la tensió”, es deia a si mateix.

I un jersei vermell, sempre portava un jersei vermell. Sempre anava vermella. Quina mania, però li quedava bé. Era guapa, o això li semblava. Era gran, o això li semblava. Gran i guapa. “Amb 5 anys més podríem sortir junts”, es repetia cada vegada que la veia entrar a classe de mates…

Primers esborranys. Primers colors. Colors que pinten una vida. Hi haurà colors importants per a mi i, potser per a tu.

Hi haurà colajets, hi haurà bicicletes, hi haurà cotxes amb ràdio AM/FM, hi haurà carrers buits i camins plens, hi haurà persones, grans i petites, hi haurà coses, grans i petites, hi haurà universos i àtoms. Hi haurà una mica de tot. De tot i amb molts colors.

Anuncis

(Super)poders.

Parlem de coses importants. De les de veritat. Aquelles coses per les quals val la pena llegir un post. Dels llargs. O no tan llargs. Parlem de superpoders.

I ara no em digueu que mai no us heu preguntat quin superpoder us agradaria tenir. És allò que se’n diu “Somniar despert” o “Fer volar coloms”. És estar una estona sense fer res més que imaginar-te que tens la possibilitat d’adquirir un superpoder. Si poder ja és molt, imagina’t superpoder. La hòstia.

L’altre dia estava mirant un monòleg a Netflix. Procrastinant. Preparant cursos. Tot al a la vegada. I l’escena anava així:

“A tu quins 3 superpoders t’agradaria tenir?”- li diu un.

I l’altre contesta (NOTA: era negre i és rellevant per la broma):

“El primer, poder volar. El segon, tenir una força sobrehumana, perquè sino, volar només em serviria per escapar-me, i el tercer, que les bales no em facin mal. Per allò de la policia i tal”. Em vaig fer un fart de riure. Molt bona!

I avui, anàvem tots 4 al cotxe. Acompanyàvem el Martí i el Nil al bus de Fonollosa. I per fer més amè el viatge els pregunto:

“Nens, quin superpoder us agradaria tenir i perquè?”.

El Nil estava mig adormit. O mig empanat. I no ha contestat. Però el Martí…ai, el Martí…

Ens diu que no ho sap i jo, que li començo a donar pistes…

“Martí…i volar?” “No, papa, que puc caure i fer-me mal”-diu (NOTA: millor combinat amb el superpoder de no fer-se mal).

“I ser invisible (Un clàssic)?” “No, perquè no hi veuria i no em serviria de res” (NOTA: li he d’explicar en què consisteix exactament aquest superopder per quan pugui triar…).

“I ser super fort?” “No, papa, perquè quan volgués obrir una porta la trencaria” (NOTA: la potència sense control no serveix de res”).

“I no fer-te mai mal?” “Noooooo, perquè sino sento mal em podria morir si em faig un tall!” (NOTA: No és el mateix no fer-se mal que no sentir dolor”).

“Bé, i ser super intel.ligent?” “Tampoc, seria molt avorrit fer els deures”- m’etziba. (NOTA: Utilitzar aquesta resposta per quan em digui que no vol fer els deures).

Ostres, tenia una “pega” per tot. Per tots. I m’ha fet adonar d’una cosa. Que, potser, massa vegades, ens fa falta un superpoder…

El de “volar”, el de “fer volar la imaginació”, el de “Tot s’hi val”, el d’apartar el nostre crític intern. D’allunyar-lo. De permetre’ns somniar desperts. Primer volem, i després ja aprendrem a caminar. Primer volem, i després ja aprendrem a caminar…

Ostres, m’agrada, m’ha quedat una frase ben bonica:

“Primer volem, i després ja aprendrem a caminar”.

Vaig a posar-la maca al Canva. Volem. Volem?

En quin moment la truita amb patates va deixar de tenir gust de truita amb patates?

Com es pot desprendre del títol, aquest és un post seriós. Molt seriós. Seriosíssim. De fet hagués pogut posar un altre títol, però és que m’estic menjant un entrepà de truita amb patates, i, de vegades, sóc molt bàsic.

De fet, quan dic que és un post seriós, no ho dic de broma. La frase és metafòrica. És un eufemisme. I fins i tot, abans de que algú la contesti, és retòrica (però sentiu-vos lliures de contestar-la si voleu).

De fet, estic impartint un curs de PNL a ACRA i, just avui, ha tocat (o he fet tocar) una de les meves sessions preferides: ELS VALORS. Quan es parla de valors es parla del que és important. Del que és important per a cadascú. És quan comencen les preguntes de veritat. Les que ens toquen. Ens hem tocat, una altra vegada, de forma metafòrica.

Hem descobert els valors de totes i cada una de les persones que fan el curs.

No només això, hem descobert que són la guia del nostre comportament i quanta (in)felicitat pot venir d’un (des)ajust entre els valors i la conducta.

No només això, hem descobert com Reconnectar una altra vegada amb els nostres valors d’una manera totalment vivencial.

I no només això, hem sentit Empatia de veritat. No la de “ah, sí, ja sé el que és l’empatia”. Hem deixat els valors de cadascú i hem agafat els de l’altre. Hem deixat el nostre mapa i hem agafat el de l’altre.

Ens hem mirat als ulls i tot ha canviat. Hem connectat des de l’important. Des del que ens mou. Des del “per a què” fem el que fem. i hem somrigut. Amb complicitat.

I d’aquí la meva pregunta de l’inici. Quan temps feia que no et feies aquesta pregunta…si te l’havies fet mai?

Doncs això?

En quin moment hem deixat de viure la vida com la volíem viure?

Quina és la història del teu nom?

Sóc curiós de mena. No hi vull fer res. M’agrada. M’agraden moltes coses…i una d’elles són els noms…

Els noms tenen històries boniques. Històries curioses. Històries tràgiques. Històries. Els noms tenen Història.

Quina és la teva història? Explica-me-la. Si vols, és clar. Si et vé de gust. Quan et vingui de gust…

Fent el pingüí per la vida.

En quin moment hem deixat de ser nens? És que és veure aquesta foto i em vé la pregunta al cap. En quin moment he deixat de ser nen?

I altres preguntes. Perquè quan érem petits apreníem jugant i en un determinat moment ens diuen que les coses es posen serioses, deixem de jugar i ho donem per bo? Així, tota la vida…ple de gent seriosa fent feines molt serioses amb cares molt serioses.

Perquè vam creure’ns que fer-nos grans era millor? Era una trampa. Una trampa gran. De les grans.

Aquest finde vam anar a trepitjar la neu. Trepitjar, nosaltres. Ells, feien el pingüí, que resulta que és tirar-se per una baixada a l’estil pingüí. Que n’han vist videos i que es tiren així, com a la foto.

I sí. Semblaven pingüins. I trepitjar, trepitjar, no sé si ho van fer gaire, però baixar-la, mullar-se, tirar-la i viure-la, com els que més. Com a nens. Com hauria de ser, cullons.

Al·legat.

M’agrada compartir punts de vista. M’agrada discutir. Argumentar. No convèncer. Només exposar punts de vist per enriquir maneres de veure el món. No pretenc tenir la raó. De fet, de vegades, no la tinc.

Ja fa temps que penso que els curriculums escolars no s’adeqüen a les realitats que estem vivint i que, en molts casos, el que s’aprèn no té una aplicació pràctica en el dia a dia. De fet, l’altre dia estava escoltant una xerrada de Ricardo Semler, ex-CEO de Semco, i vaig sentir com deia: “Els mestres (i formadors) no podem seguir transmetent únicament coneixements perquè això, ja ho fa millor Google. Quedem en ridícul”. Entenc que hem d’anar més enllà. Molt més enllà.

És la meva obsessió des de que em vaig començar a dedicar a la formació el fet de compartir i transmetre coneixement perquè poguem ser més feliços. Però no només això. Hem d’inspirar perquè tinguin ganes de seguir aprenent. Hem d’inspirar i inspirar-nos. Il.lusionar i il.lusionar-nos. Provocar i provocar-nos. Molt. Moltíssim.

NO és només aprendre sino tenir ganes d’aprendre.

NO és només arribar sino anar més enllà.

NO és ensenyar sino aprendre.

NO és només preguntar “Què saps fer?” sino “Què t’agrada fer?”.

És la nostra responsabilitat mantenir flames enceses. Ulls brillants. Celles amunt. Boques obertes. És això.

I és per això que faig el meu al.legat:

“Senyores i senyors lectors. El currículum escolar hauria d’incorporar la música, el teatre i la PNL. Sí. Les matemàtiques són importants. La física és important. La química és important. Però no és menys cert que les arts són igualment importants però marginals en l’educació. Jo penso que aprendre a descubrir la bellesa de la música, el llenguatge de la música, les emocions de la música, els canvis neuronals dels cervells que han après música, el coneixement del cos del teatre, el coneixement de l’expressivitat oral i no oral que ens dóna el teatre, els canvis identitaris i de personatge del teatre, la comunicació interpersonal i autoconeixement del teatre, el joc, la desvergonya i la connexió de l’escenari, la plasticitat cerebral que ens explica la PNL, les eines, la caixa d’eines que és la PNL, la visió d’un mateix, el modelatge i la recerca de l’excel.lència pròpia que ens ensenya la PNL, haurien de ser claus per poder sortir de l’escola i viure la vida feliços i felices. En comunitat.

És per això que demano, a les autoritats (in)competents que facin una revisió de matèries. Que facin una revisió de punts de vista. Que facin una revisió del món que ens envolta i que, d’una vegada per totes, incloguin la música, el teatre i la PNL dins del currículum escolar. Potser, i només potser, ens tornarem persones més sensibles, mes amables, més socials i més plàstiques. I potser, només potser, farem que visquem en un món més sensible, més amable, més social i més plàstic. Que no és poc. I com dirien a La Competència de RAC1…”No hay más preguntas señorida”. Queda vist per a sentència.”.

Dixit.

P.s.: Jo vaig descubrir la música de ben petit. Primer des del “No vull fer música” i després cap als 12 o 13 anys des del “Vull tocar la bateria”. Vaig descubrir la percussió corporal als 42 anys gràcies al Santi Serratosa. Vaig descubrir la PNL als 36 anys gràcies a la Mariona. I vaig descobrir el teatre als 46 anys…

…i he tardat massa. Mai és massa tard, sempre és el moment.

Fem la vida difícil als polls.

Ahir vam decidir fer la vida difícil als polls. Perquè una cosa és matar-los, i l’altra és no posar-ho fàcil perquè puguin viure.

La Mariona els va demanar als nens si volien que els pelés el cap. I van dir que sí. I els va pelar.

Al Nil molt. Realment els ho hem posat difícil als polls per anar a a parar al cap del Nil. Com a mínim els veurem abans. No sé si hi podrem negociar però ens serà més fàcil fer-los fora.

Al Martí no tant. Li agrada més poder-se fer pentinats. Suposo que com sempre ha passat generacionalment, el pentinat que li agrada a ell és inversament proporcional al que m’agrada a mi. I això que mo em considero gens “carca”, tot i que la paraula “carca” ja demostra que sóc una mica “carca”. Curt de sobre les orelles i el clatell i més llarg de dalt per poder-s’hi posar gomina. Cap amunt. Quan més amunt millor. I li queda bé al refotut.

I de cop me n’adono que estic tenint una conversa pre/semi/quasi/adolescent amb el meu fill Martí, d’encara no 8 anys; que és una altra manera de dir que en té 7. Es pentina i repentina. Es mira i es remira. I em diu: “Papa, jo em voldré tenyir el cabell“. I li dic que sí. Com faria qualsevol pare. Que sí, però quan sigui més gran. Me n’adono que faig com quan ell té verdura per sopar i diu “avui no, demà“. Li estic dient ara no, quan siguis més gran, sense ser conscient del tot que es farà més gran. I es tenyirà. O no. I em diu que pel seu aniversari es vol tenyir de blau i vermell. Mira, com el Barça. Ja m’està bé. I llavors es mira un noi, més adolescent que ell, que juga a futbol a la plaça i em diu que el vol tenyit com ell. Ros o daurat. A mi no m’agrada. Gens ni mica. Li faig saber. Somriu. Li dic que això no, sabent que un dia ho farà. O no. I que un altre dia, quan sigui més i més gran i, potser, tingui fills, entendrà perquè jo li dic aquestes coses “carques”.

És una putada que no te n’adonis dels consells dels pares fins que tu n’ets. Perquè l’únic que pots seguir passant són consells inútils. Dels que saps que has de dir però que no et faran cas. Suposo que és part de la gràcia de fer de pare. Dir coses que cauen en l’oblit per recuperar quan ja no et són útils i transmetre-les a algú que no els hi vol donar utilitat. Mare meva!

M’encanta adonar-me’n. Em fa treure importància a certes coses que passen en la relació pare-fill. Però bé, suposo que si veu els seu pare amb 3 tatuatges, la mare amb un, i repassen fotos de joves i veuen a sa mare amb rastes i el cap rapat i a tots dos algun cop fumant i bevent, ens costarà argumentar perquè no ho han de fer. O sí. Ja ho veurem. Som dues generacions. Hi ha un salt. M’agraden els salts. Són per saltar. I si es salten, desapareixen, una mica.

Per cert, el Nil vol que el gravi fent un un “unboxing“. Sort que sé el que és. Sort que m’agrada saltar. Sort.