Parlant a la ràdio. Parlant d’Identitat Digital.

M’encanta parlar. Em passo el dia parlant. La meva feina es basa, en part, en parlar. I, de vegades, algú em convida a parlar. A la ràdio. Si algú té ganes d’escoltar-me 15 minutets, us deixo el podcast…

www.ivoox.com/24640346

Anuncis

Avui és el Dia del Pare…

Avui 19 de març és el Dia del Pare.

Sóc pare. Ho sabeu. Del Martí i del Nil. I sóc fill. Del Josep i la Dolors. Avui és Sant Josep. També. El sant del meu pare. Quines coincidències, tu.

El Dia del Pare sempre em connecto com a pare i com a fill del meu pare. Aquest any farà 21 anys que va morir i em torna perquè amb el Martí i el Nil en parlem. I els sap greu. Els sap greu no haver-lo conegut. I a mi que no els hagi conegut. Estaria encantat. Encantadíssim. El Martí, ahir, va començar a parlar de la mort, i va dir que li agradaria tenir un botó per donar 50 anys més de vida a la gent i així poguessin conèixer coses i persones que no havien conegut. Magnífica idea Martí. M’encanta.!

Sóc pare. I com a pare connecto amb la pèrdua. La possible pèrdua, de pares i fills. Vincles i relacions. Relacions que, de vegades, es trenquen. Vincles que no es poden trencar mai. Que són sempre.

Aquest post em serveix per recordar el vincle. Per recuperar una relació trencada. Per la mort. Però hi ha relacions que no es trenquen per la mort, només…

Ahir vam estar amb la SSM Big Hand, ballant i fent percussió corporal al Centre Penitenciari Els Lledoners. Em vaig adonar que no sabia el que era una presó. Fins que no entres dins d’una presó, no saps el que és la tristesa. La tristesa de veritat. Relacions trencades per actes comesos en un moment. Moments que ens poden canviar l’existència. Quatre parets que separen dos móns. Quatre parets que trenquen relacions, que no vincles. Mirades tristes. Mirades de recel. Mirades de por. Una presó d’homes. Plena de gent que en algun moment tenia il.lusió per fer coses. Gent que sortirà més aviat. Gent que sortirà més tard. La major part d’aquestes il.lusions, trencades. En el millor dels casos posposades. Moments que trenquen vides…

I nosaltres a sobre d’un escenari. Amb 60 persones a punt de veure l’espectacle. Cares de sorpresa. Connexió. Comencen els somriures. Els riures. Els aplaudiments. Els: “Otra, otra”. Els: “Sois los mejores”. Els: “Esto mola mucho”. I un moment especial quan veig un intern aplaudint i somrient tot dient: “Ha valido la pena salir del módulo”…

De cop connecto. Aquí hi ha pares. Aquí hi ha fills. Les relacions s’han trencat. Perdut. Pares sense fills. FIlls sense pares. M’entristeixo. Segueixo aplaudint. Me’l miro. Aixeco el polze. Somriu.

Ha valgut la pena venir a Els Lledoners a ballar.

Ha valgut la pena passar un diumenge a la tarda a dins de la presó.

Ha valgut la pena que, per uns moments, hagin tornat a tenir relació amb l’exterior del Centre. Que se’n recordin del vincle. Del que hi ha a fora. Del que podran fer i veure.

S’acaba el concert. Agafem les coses i nosaltres sortim del centre tot just quan s’amaga el sol. I jo penso, que ells, s’han quedat dins. Tots cap al seu mòdul. 8 mòduls. Ens els expliquen. Ens diuen què poden fer i què no. Fa cosa. De debò.

I jo, segueixo sense treure’m del cap que allà dins hi ha pares sense fills i fills sense pares. I el cap se me’n va a Estremera. No hi ha dret. Relacions que es trenquen, sort que els vincles, no. Ajudar, ni que sigui fent percussió durant una hora a que se’n recordin d’aquests vincles, em fa feliç. I trist. Tristement feliç.

Felicitats a tots els pares. Siguin on siguin. Felicitats Josep. Pare.

Aquests dies em costa concentrar-me…

Aquests dies em costa concentrar-me. Potser estic monotemàtic. Em costa pensar en altres coses. Ja sé que és un blog dedicat a les Personetes Creatives, però quan girin la vista enrera, crec que els agradarà veure i (re)viure aquests moments històrics.

Excés d’informació. Infoxicació que en diuen. I això, els meus nens ho noten, també estan una miqueta més alterats. No saben què passa però saben que passa alguna cosa. Ens senten cridar, riure, plorar, renegat,….Una miqueta de tot. Porto tants dies in(f)oxicat que avui us vull deixar una llista de valors que considero com a positius. Valors que m’agradaria que el Martí i el Nil es fessin seus. Hi ha molt d’odi corrent per aquí i per allà i no és el que vull que aprenguin. Per tant, quan estic amb ells miro poquet el twitter i així renego menys i així he de demanar menys perdó i així els he de dir menys que no es renega. Aquí va la llista. Feu-la vostra i compartiu-la. Feu-la més llarga. La font és bona, podeu confiar-hi:

Acceptació

Admiració

Afecte

Agraïment

Alegria

Alleujament

Amabilitat

Anhel

Anticipació

Atracció

Audàcia

Benestar

Bondat

Cautela

Compassió

Comprensió

Condolença

Confiança

Coratge

Creativitat

Curiositat

Desafiament

Desassossec

Desig

Devoció

Dignitat

Discreció

Emoció

Estima

Èxtasi

Fascinació

Felicitat

Fermesa

Flexibilitat

Fortalesa

Gallardia

Goig

Gratitud

Honestedat

Il•lusió

Innocència

Integritat

Joia

Lleialtat

Llibertat

Luxúria

Modèstia

Necessitat

Orgull

Perdó

Plaer

Protecció

Respecte

Riure

Satisfacció

Sentit de l’humor

Serenitat

Sinceritat

Sorpresa

Supèrbia

Tenacitat

Tendresa

Valor

Viure

Viure de sobres…

El càncer és una merda.

Avui no toca post. Avui cal post.

Avui no toca plorar. Avui cal plorar.

Avui no toca emprenyar-se. Avui cal emprenyar-se.

Avui no toca pensar que el càncer és una merda. Avui cal pensar que el càncer és una merda.

Avui s’ha mort el Carles Capdevila. Quina merda. Avui s’ha mort una bona persona. Una persona bona. Un referent. Una persona humil. Una persona magnífica. Un comunicador. Un educador. Un humorista. Un marit. Un pare. Un fill. La mare que va parir el càncer. Avui no s’ha mort una persona, avui se n’han mort moltes. Avui, el món és un lloc una miqueta pitjor. Només ens faltava això. El càncer s’emporta persones, la que se’n va i les que es queden.

El Carles és la prova que la bona actitud i el pensament positiu no salva vides. No cura càncers. Però fa que el temps que ens queda aquí sigui millor. Per a un mateix i per a qui ens envolta. Actitud vital. N’hi sobrava. Fins al final.

Llevar-se amb aquesta notícia és transformar un divendres en dilluns. No sé si m’explico. No per esperada és menys dolorosa. Ja fa temps que pensava que podia passar. Però no havia passat. Pensar que pot passar et prepara, però només una mica. És una merda.

El càncer no hi entén de bones o males persones. N’hi podeu dir genètica. Epigenètica. Malaltia. Però és una putada. Ras i curt. I s’emporta el que es troba pel davant sense preguntar qui és. 51 anys. Quina putada.  Se me’n va un referent. Personal. Laboral. Un mirall. Cada vegada que faig una conferència, una xerrada,…me’l miro. Em repasso les seves xerrades. Ric. Ploro. I me’l copio. No ho digueu a ningú. M’encanta. El Martí m’ha vist plorant al cotxe i m’ha dit: “Què et passa?” I li dic que s’ha mort una persona important per a mi que parlava de nens i educació. I va i em diu: ” Papa, com tu!”. I he plorat més.

Avui, se n’ha anat. Quina merda. Fa 20 anys, les mateixes dues paraules es van endur el meu primer referent. El meu pare. Càncer i còlon. Tot junt. Una combinació explosiva. Fan por. 53 anys. Era jove, també. Tampoc va preguntar, se’l va endur. I va deixar un avi sense néts. I ha deixat uns néts sense avi. Això fa el càncer. Arriba sol i se’n va acompanyat. Sempre s’endú algú. És una putada.

Serveixi aquest post com a homenatge al meu pare. L’avi Josep. I al Carles Capdevila. Hi ha morts que provoquen dolor. Molt dolor. I escriure-les l’allibera. Una mica.

Avui no toca plorar, emprenyar-se i cridar. Avui cal fer-ho. Per ara i per fa 20 anys.

Ja està. No puc escriure més. El càncer és una merda. Visca la vida.