Desaccelerant.

M’agrada la desacceleració de l’estiu. M’agrada molt. És com si baixessin les pulsacions de la vida. De cop. Si fos publicista, aquest seria el meu eslògan de l’estiu: “Desaccelerant.”

La gent camina més lentament, o això em sembla. La gent parla més a poc a poc, o això em sembla. El temps s’atura, o gairebé, o això em sembla.

M’agrada l’estiu per això. Ens fa molt més autèntiques. Surt el nostre jo de debò. El que amaguem tot l’any pel què diran. Pel què ens diran. I a l’estiu tot s’hi val. Xancletes. Combinacions dubtoses de roba. La cerveseta a deshores. Els menjars a deshores…és com si ens alliberéssim del nostre dia a dia per ser més autèntics. No sé si m’explico.

M’encanta l’estiu per això i per més coses. Moltes més coses. Però sobretot, sobretot perquè veig molta més autenticitat. Fem les coses que no podem fer durant l’any perquè no tenim temps de fer-les. Quina tonteria!

Doncs jo faré el mateix però més morè…bé, més vermell, que jo, de morè, ben poc; això els ho deixo a la Mariona, el Martí i el Nil.

Anem desaccelerant. M’encanta.

Anuncis

Li agradaven els xamfrans i els escarabats arrebossats (Extracte de “Colors que pinten una vida”).

Sembla mentida, però ja estic acabant el pròleg/epíleg. Em passo el dia a l’iPhone, i a l’iPad, i el Martí i el Nil em miren amb curiositat:

– Papa, estàs escrivint el llibre?- em diuen

– Sí,- els dic, com sentint-me escriptor. Que fàcil que és sentir-se algú.

Va, vinga, us deixo una part final del pròleg/epíleg, a veure què us sembla…

Sembla que començava a ploure. Gotes d’aquelles grosses. Molt grosses. Era una típica tempesta d’estiu, però no era estiu. Per ser finals d’hivern feia prou bon temps. Feia entretemps, un hivern-primavera. De jaqueteta. De “rebequeta”. És aquell temps que no saps què posar-te. Pots passar fred i calor el mateix dia. Has de decidir quan treure’t i posar-te roba, i si eres mandrós com ell, et podies refredar ràpidament. De fet, es passava mig hivern refredat. No se’n recorda de cap hivern de la seva vida que no s’hagués refredat. Acumulava refredats i els ajuntava amb les al·lèrgies de primavera. Es solapaven, “refral·lèrgia” n’hi solia dir. Tenia una certa mania, positiva, a posar noms inventats a coses i llocs.

Ara que hi pensava, potser recordava colors perquè li costava recordar olors. Tenia el nas tapat molt i molt sovint, però la vista la tenia força bé si descomptava una lleugera miopia i un no tan lleuger estigmatisme, barrejat amb una incipient vista cansada que començava a detectar. Era el moment de decidir si:

1-Es comprava ulleres de llegir. Les “del cerca”. Amb tires i tot per portar-les penjades quan no les duia a la punta del nas. Gros, per altra banda.

2-Es comprava ulleres bifocals.

3-Es comprava un mòbil molt més gros.

4-S’allargava els braços amb una costosa i dolorosa operació.

Seguia fent veure que llegia bé encara que, cada vegada més, feia cares extranyes, com arrufar el nas, quan li posaven la carta del restaurant a davant:

-Trieu vosaltres-, sempre deia.

-A mi m’és igual, m’agrada tot- per no haver de reconèixer que no s’hi veia.

I, al final, aprofitant que gairebé no tenia olfacte, va acabar menjant de tot per no dir que no hi veia “tres en un burro”. Va acabar provant coses que no hauria provat en tota la seva vida, només per no dir que no s’hi veia. Va menjar foie, va menjar bròquil i, fins i tot, un dia, crec que va menjar algun escarabat arrebossat pensant-se que era una gamba, en aquell restaurant vietnamita, regentat per xinesos, del xamfrà esquerra del costat de casa seva. Li agradava la paraula xamfrà, molt, la trobava bonica i se’n treia poc partit. “Xamfrà” es repetia fins que la paraula perdia el sentit. “Xamfrà”, quina paraula més extranya. Li agradaven els xamfrans i els escarabats arrebossats. Negres. Una altra vegada li venia el negre. Potser no estava tenint un bon dia, essent, potser, l’eufemisme més suau que havia trobat per anomenar un dia de merda, de fet, el dia més merdós de la seva merdosa vida de merda.

De totes maneres, pensava:

-Doncs mira, ara, potser no caldrà que decideixi.

Parlant a la ràdio. Parlant d’Identitat Digital.

M’encanta parlar. Em passo el dia parlant. La meva feina es basa, en part, en parlar. I, de vegades, algú em convida a parlar. A la ràdio. Si algú té ganes d’escoltar-me 15 minutets, us deixo el podcast…

www.ivoox.com/24640346

Avui és el Dia del Pare…

Avui 19 de març és el Dia del Pare.

Sóc pare. Ho sabeu. Del Martí i del Nil. I sóc fill. Del Josep i la Dolors. Avui és Sant Josep. També. El sant del meu pare. Quines coincidències, tu.

El Dia del Pare sempre em connecto com a pare i com a fill del meu pare. Aquest any farà 21 anys que va morir i em torna perquè amb el Martí i el Nil en parlem. I els sap greu. Els sap greu no haver-lo conegut. I a mi que no els hagi conegut. Estaria encantat. Encantadíssim. El Martí, ahir, va començar a parlar de la mort, i va dir que li agradaria tenir un botó per donar 50 anys més de vida a la gent i així poguessin conèixer coses i persones que no havien conegut. Magnífica idea Martí. M’encanta.!

Sóc pare. I com a pare connecto amb la pèrdua. La possible pèrdua, de pares i fills. Vincles i relacions. Relacions que, de vegades, es trenquen. Vincles que no es poden trencar mai. Que són sempre.

Aquest post em serveix per recordar el vincle. Per recuperar una relació trencada. Per la mort. Però hi ha relacions que no es trenquen per la mort, només…

Ahir vam estar amb la SSM Big Hand, ballant i fent percussió corporal al Centre Penitenciari Els Lledoners. Em vaig adonar que no sabia el que era una presó. Fins que no entres dins d’una presó, no saps el que és la tristesa. La tristesa de veritat. Relacions trencades per actes comesos en un moment. Moments que ens poden canviar l’existència. Quatre parets que separen dos móns. Quatre parets que trenquen relacions, que no vincles. Mirades tristes. Mirades de recel. Mirades de por. Una presó d’homes. Plena de gent que en algun moment tenia il.lusió per fer coses. Gent que sortirà més aviat. Gent que sortirà més tard. La major part d’aquestes il.lusions, trencades. En el millor dels casos posposades. Moments que trenquen vides…

I nosaltres a sobre d’un escenari. Amb 60 persones a punt de veure l’espectacle. Cares de sorpresa. Connexió. Comencen els somriures. Els riures. Els aplaudiments. Els: “Otra, otra”. Els: “Sois los mejores”. Els: “Esto mola mucho”. I un moment especial quan veig un intern aplaudint i somrient tot dient: “Ha valido la pena salir del módulo”…

De cop connecto. Aquí hi ha pares. Aquí hi ha fills. Les relacions s’han trencat. Perdut. Pares sense fills. FIlls sense pares. M’entristeixo. Segueixo aplaudint. Me’l miro. Aixeco el polze. Somriu.

Ha valgut la pena venir a Els Lledoners a ballar.

Ha valgut la pena passar un diumenge a la tarda a dins de la presó.

Ha valgut la pena que, per uns moments, hagin tornat a tenir relació amb l’exterior del Centre. Que se’n recordin del vincle. Del que hi ha a fora. Del que podran fer i veure.

S’acaba el concert. Agafem les coses i nosaltres sortim del centre tot just quan s’amaga el sol. I jo penso, que ells, s’han quedat dins. Tots cap al seu mòdul. 8 mòduls. Ens els expliquen. Ens diuen què poden fer i què no. Fa cosa. De debò.

I jo, segueixo sense treure’m del cap que allà dins hi ha pares sense fills i fills sense pares. I el cap se me’n va a Estremera. No hi ha dret. Relacions que es trenquen, sort que els vincles, no. Ajudar, ni que sigui fent percussió durant una hora a que se’n recordin d’aquests vincles, em fa feliç. I trist. Tristement feliç.

Felicitats a tots els pares. Siguin on siguin. Felicitats Josep. Pare.