El càncer és una merda.

Avui no toca post. Avui cal post.

Avui no toca plorar. Avui cal plorar.

Avui no toca emprenyar-se. Avui cal emprenyar-se.

Avui no toca pensar que el càncer és una merda. Avui cal pensar que el càncer és una merda.

Avui s’ha mort el Carles Capdevila. Quina merda. Avui s’ha mort una bona persona. Una persona bona. Un referent. Una persona humil. Una persona magnífica. Un comunicador. Un educador. Un humorista. Un marit. Un pare. Un fill. La mare que va parir el càncer. Avui no s’ha mort una persona, avui se n’han mort moltes. Avui, el món és un lloc una miqueta pitjor. Només ens faltava això. El càncer s’emporta persones, la que se’n va i les que es queden.

El Carles és la prova que la bona actitud i el pensament positiu no salva vides. No cura càncers. Però fa que el temps que ens queda aquí sigui millor. Per a un mateix i per a qui ens envolta. Actitud vital. N’hi sobrava. Fins al final.

Llevar-se amb aquesta notícia és transformar un divendres en dilluns. No sé si m’explico. No per esperada és menys dolorosa. Ja fa temps que pensava que podia passar. Però no havia passat. Pensar que pot passar et prepara, però només una mica. És una merda.

El càncer no hi entén de bones o males persones. N’hi podeu dir genètica. Epigenètica. Malaltia. Però és una putada. Ras i curt. I s’emporta el que es troba pel davant sense preguntar qui és. 51 anys. Quina putada.  Se me’n va un referent. Personal. Laboral. Un mirall. Cada vegada que faig una conferència, una xerrada,…me’l miro. Em repasso les seves xerrades. Ric. Ploro. I me’l copio. No ho digueu a ningú. M’encanta. El Martí m’ha vist plorant al cotxe i m’ha dit: “Què et passa?” I li dic que s’ha mort una persona important per a mi que parlava de nens i educació. I va i em diu: ” Papa, com tu!”. I he plorat més.

Avui, se n’ha anat. Quina merda. Fa 20 anys, les mateixes dues paraules es van endur el meu primer referent. El meu pare. Càncer i còlon. Tot junt. Una combinació explosiva. Fan por. 53 anys. Era jove, també. Tampoc va preguntar, se’l va endur. I va deixar un avi sense néts. I ha deixat uns néts sense avi. Això fa el càncer. Arriba sol i se’n va acompanyat. Sempre s’endú algú. És una putada.

Serveixi aquest post com a homenatge al meu pare. L’avi Josep. I al Carles Capdevila. Hi ha morts que provoquen dolor. Molt dolor. I escriure-les l’allibera. Una mica.

Avui no toca plorar, emprenyar-se i cridar. Avui cal fer-ho. Per ara i per fa 20 anys.

Ja està. No puc escriure més. El càncer és una merda. Visca la vida.

Es fan grans…o petits…ben bé no ho sé…

Ahir era diumenge. Tot normal. Ahir abans d’anar a dormir, el Martí i el Nil van començar a “animar-se”. Tot normal. Però va arribar un punt que la cosa s’estava desmadrant i una estoneta abans de l’habitual, els vam dir que se n’havien d’anar a dormir. El ritual: dents, pipi i a dormir, com sempre! I com que tant la Mariona com jo estàvem una mica enfadats, els vam dir que marxàvem de l’habitació! Vam intentar trobar substituts, però com veureu a la foto…la cosa no va anar com esperàvem…

Tos, mocs, felicitat, agraïments i més mocs…

Fa dies que treballo molt. Què dic molt…moltíssim! Agafo l’agenda (o vaig agafar l’agenda) i vaig començar a omplir forats. Ara matins, ara tardes, ara migdies, ara vespres…i quan m’hi trobo, que és ara, me n’adono que acabo fent jornades maratonianes de 10 hores de formació per tot Catalunya. De Barcelona a Manlleu, de Terrassa a Ripoll, de Torà a Vic…y tiro porque me toca. El “problema” és que m’encanta la meva feina.

Però, perquè avui us foto aquest rollu patatero….Doncs perquè vinc de donar un curs de Mindfulness. Dos dies seguits. Fent i fent fer pràctiques. I de cop, m’he adonat que, de vegades m’he passat de frenada. Ho veig jo. Ho veu la Mariona. Ho veu el meu cos (ja fa dies que m’arrossego entre ibuprofens i fluimils). Ho veu el meu cap. I, sobretot, ho noten els meus nens. El Martí i el Nil…

Ahir estava sopant a casa. Bé, de fet, estàvem sopant a casa tots 4. Feia dies que no compartíem aquest moment. Rèiem. Discutíem. Menjàvem. Jugàvem. I de cop, m’adono que el Nil és gran. Sí, sí, el Martí també. Però em vaig adonar que m’estava perdent cosetes, detallets, moments que no tornaran. I el Nil, s’està fent gran. Ràpidament. No s’espera que torni de treballar. No s’espera a les 22 h de la nit (està massa cansat i dorm). No s’espera al cap de setmana. No. Va creixent. I ahir, tot just a les 20 hores de la nit, quan estàvem sopant, em vaig adonar que el Nil és gran i que no sé quan ha sigut. Potser un dia a les 21 hores de la nit. Potser un dia a les 8 hores del matí. Potser un dia a les 17:30 hores quan arriba, amb el Martí, de Fonollosa amb autobús. No ho sé. Però està passant…

I avui em despullo, i em costarà tornar-me a posar la roba. Ho faré. Seguiré vivint la vida intensament. Però més equilibradament. Els meus fills ho noten. Jo ho noto amb ells. 

Ahir, mentre sopàvem a les 20 hores a la cuina, vaig estar molt agraït de ser a casa a aquella hora. A les 20 hores de la nit!!!!! Se’m va fer llarg i tot!!!! Estic refredat, tinc febre i m’estic dopant. I ahir, després de sopar, el Martí es va quedar al meu costat. La Mariona i el Nil eren al menjador. Jo estava a punt de rentar els plats, i el Martí s’asseu al meu costat i em diu: “Papa, et trobes bé? Vols que et cuidi? I mentrestant m’acariciava el cap. I jo li dic: “M’encanta això que em fas Martí, mira, ara t’ho faig jo!”. I al cap de dos segons, s’asseu a sobre la taula de la cuina, davant meu, i em diu: “Papa, com que no et trobes gaire bé, et faré un massatget al cap, i em poso a la taula, davant teu, per si t’adorms, que no et facis mal quan et caigui el cap!. Es pot ser més mono? Noooooooo…impossible!!!!

Tinc dos fills, el Martí i el Nil, que són dos sols. I una companya de vida, la Mariona, que també és dos sols. Ella sola.

Moltes gràcies. A tots tres. Gràcies per ser com sou. Per ser qui sou. Per recolzar-me. Per suportar-me. Per estimar-me. Per compartir la vostra vida amb mi. Aquest post està fet des del cor. Des del més profund. Des del miocardi. Sóc feliç. Molt feliç. Cansat, amb mocs, amb tos i amb febre, però feliç…

Un matí qualsevol (L’ascensor de Maslow)…

Un matí qualsevol a cals Bastardas-Homs passa per llevar-me a les 7:17 hores, una hora després que la Mariona. La casa, en silenci, sepulcral. Tot és tranquil. Jo puc ser sol al llit o tenir el Martí roncant al costat (és petit però…com ronca!). El Nil, al seu llit. Al seu rollo. És així. De sempre. Són moments màgics on tot va a poc a poc.

Però, de mica en mica, el temps es va fent més i més ràpid. Jo ja els he fet la llet amb colacao/nesquik/marca blanca. Una freda i l’altra calenta. Les deixo al costat del sofà. Espero que es llevin. Ja puc esperar. Són dues “marmotes”. 

15 minuts abans de sortir de casa el Nil vé, de bon humor, amb un somriure, sorneguer, del seu estil. De vegades està cansat i l’he de portar fins al sofà. Abraçat com un koala. El Martí, l’he de portar sempre. No té tan bon despertar. Té mala lluna. De vegades. Però sempre a coll. I comença a pesar. Els deixo al sofà mentre acabo de preparar les coses de l’escola (gairebé totes les prepara la Mariona abans de marxar). Embolico entrepans o tallo fruita.Els apropo la roba per si algun dia d’iniciativa pròpia se la decideixen posar, i no després de dir-los-ho jo unes 10 vegades.

Jo, em vesteixo, amb calma. I ells, s’estan al sofà, amb calma. Sembla que el temps no passi. Fan el Bob Esponja. Els agrada. M’agrada. M’hi enganxo. El mirem mentre posem calçotets, mitjons, samarretes, pantalons i vambes. 

Ja està tot. Anem bé de temps. Just abans de sortir de casa se’ls acut que es poden emportar alguna cosa a l’escola. Els dic que s’afanyin. No ho fan. O sí. A la seva manera. Mentrestant i durant tota l’estona que estan desperts al sofà, jo els vaig preguntant si tenen més gana, o caca, o pipi, o alguna altra cosa que no es pugui fer fora de casa i/o al cotxe i a l’autobús que els porta fins a Fonollosa. Em diuen, sempre, que no, que estan bé.

Posem jersei de màniga llarga. Es pengen la bossa a l’esquena i em demanan què tenen d’esmorzar. És un ritual. I jo reso perquè al Nil li vingui de gust la fruita que li ha tocat. Poma. A casa anem sobre segur. No falla. El Martí entrepà de gall d’indi. Tampoc falla. Sortim de casa. Tanco la porta. Crido l’ascensor. Entrem…

…i aquí és on comencen les seves necessitats bàsiques. Passen de no tenir res a tenir-ho tot. Són analògics. O tot o res. “Papa, no tinc pipi” o “Papa, no em puc aguantar”. Entre una frase i l’altra poden passar 10 segons. O el que és el mateix. A dins de casa al sofà o a dins de l’ascensor. Deu ser que és màgic. L’Ascensor de Maslow li dic jo. Au, ja l’he batejat…

Parlar d’educació està de moda (per sort!)


Cada inici de curs torna el debat de l’educació dels nostres fills i filles. Que si escola pública o privada, o concertada. Que si treballar per projecte, que si escola lliure, que si escola “a la antigua usanza”, que si…tot el que us vingui al cap! I em sembla bé tot el debat que porti a millorar la felicitat de les generacions que pugen…

Des del meu punt de vista d’objectiu general, crec que tota educació, reglada i/o no reglada, hauria de respondre a la pregunta: “Estem ajudant els nens i nenes a ser feliços?” “Els ajudarà el sistema educatiu a viure la vida que volen, amb respecte cap a tothom (ells inclosos!)?” “Algun dia es podran preguntar si viuen la vida que realment volen viure i podran contestar que sí sense dubtar-ho?”…

La meva visió personal i esbiaixada per les meves creences és que, cada dia hauríem de preguntar als nostres fills i filles, quan tornen de l’escola (la que sigui), si estan contents, si s’ho han passat bé, si tenen ganes de tornar a l’escola l’endemà, i, sobretot sobretot (manies meves): “Martí, Nil, teniu ganes d’aprendre més?”. Aquesta és la clau per a mi; escoles que fomentin la curiositat, natural, dels nens i nenes i que anem perdent amb els anys quan ens fem adults i ens fan deixar de jugar per començar a estudiar i treballar, de forma molt seriosa, això sí! 

ATENCIÓN, PREGUNTA: Sabeu quina és la cara de seriós o seriosa (la que ens fan, o feien posar, a classe i a la feina)? Doncs, poseu-vos davant d’un mirall, poseu cara de seriosos i serioses i els demaneu als vostres fills i filles que us diguin quina emoció els transmeteu. Quedareu parats! I és que les persones tenim l’habilitat de somriure i fer una feina excel·lent. Tot a l’hora! De debò, proveu-ho!

Jo, com a docent i formador, em sembla que tinc la obligació moral de transmetre aquestes ganes, motivació, il·lusió, o diga-ho com vulguis, perquè mantinguem la curiositat viva fins que ens morim (com a mínim!).

I jo…em deixo…molt…


Avui un post especial, un d’aquells que em venen al cap de vegades, poquetes vegades. Un post que vaig escriure el març i el vaig posar a la revista Mum’s on col·laboro cada mes. I com que hi ha algú que no se la llegeix, i aprofito per dir que us la llegiu, que és una passada, doncs el poso al meu blog. I així, arribi a qui no l’hagi llegit ara fa un parell de mesets…
“Hi ha moments com a pare que et preguntes si estàs fent les coses bé o si les podries estar fent millor. De fet, hi ha una diferència gran en les dues frases.

I llavors, comences a dubtar: “Tanta PNL i tanta gestió emocional i acabo perdent els nervis”. “Ja veuràs quan sigui gran, que se’n recordarà d’això que li acabo de dir avui deixa’m fer un blog que, com a mínim ens quedarà clar el dia que va tenir el trauma!!!!”. I com aquestes, moltes més!
I sí, hi ha molts moments que em pregunto sino podria fer alguna cosa més, o millor, perquè el Martí i el Nil siguin més feliços. I m’ho pregunto, i m’ho responc, de vegades, quan em sembla tenir la resposta,…
I llavors, arriben moments, d’aquells que jo en dic especials, de connexió pare-fill, dels que em fan adonar que potser no ho faig tan malament.
Són aquelles arribades a casa després d’uns dies de veure’ls poquet. Que venen tots dos i t’abracen amb una força que només poden fer els fills quan troben a faltar el seu pare o la seva mare. Són abraçades màgiques. De les que curen dies dolents i més dolents. Abraçades sorolloses. Van acompanyades de sons vocals variats de “que bé que estic aquí, papa, no te’n vagis”. Són abraçades de segons, perquè ara vé el Martí, ara vé el Nil. I tots dos les necessiten. Bé, tots dos, no…tots tres! Les abraçades dels meus fills són un dels millors invents terapèutics del món.
Se’m tiren a sobre. M’hi tiro a sobre. Ens fem petons. Abraçades. El Nil em pica una miqueta. El Martí no tant. I tot d’una, quan ja tot està curat…l’energia canvia i em miren els dos i em diuen:

“Papa, juguem al joc de l’Uno dels Minions”. I jo, els dic que sí, que m’encanta. I ens posem a la taula i el Martí reparteix. A la seva manera. Ell tria les seves cartes. I el Nil, les posa cara amunt. Les ensenya totes. I les regles de joc canvien a mig fer. I jo…em deixo. I veig la cara del Martí, que s’ha triat les cartes i que guanyarà segur, i el Nil em fa peneta, perquè perdrà. Però jo, perdré més. El que més. I em deixaré. M’encanta jugar amb els meus fills i perdre. Em sento més bon pare. Digueu-me ruc. La cara del Martí guanyant i el Nil sense perdre del tot…mola. Molt. Moltíssim. Més que moltíssim. Us estimo. M’encanteu. Sou els millors fills del món. Per a mi, és clar!”