El càncer és una merda.

Avui no toca post. Avui cal post.

Avui no toca plorar. Avui cal plorar.

Avui no toca emprenyar-se. Avui cal emprenyar-se.

Avui no toca pensar que el càncer és una merda. Avui cal pensar que el càncer és una merda.

Avui s’ha mort el Carles Capdevila. Quina merda. Avui s’ha mort una bona persona. Una persona bona. Un referent. Una persona humil. Una persona magnífica. Un comunicador. Un educador. Un humorista. Un marit. Un pare. Un fill. La mare que va parir el càncer. Avui no s’ha mort una persona, avui se n’han mort moltes. Avui, el món és un lloc una miqueta pitjor. Només ens faltava això. El càncer s’emporta persones, la que se’n va i les que es queden.

El Carles és la prova que la bona actitud i el pensament positiu no salva vides. No cura càncers. Però fa que el temps que ens queda aquí sigui millor. Per a un mateix i per a qui ens envolta. Actitud vital. N’hi sobrava. Fins al final.

Llevar-se amb aquesta notícia és transformar un divendres en dilluns. No sé si m’explico. No per esperada és menys dolorosa. Ja fa temps que pensava que podia passar. Però no havia passat. Pensar que pot passar et prepara, però només una mica. És una merda.

El càncer no hi entén de bones o males persones. N’hi podeu dir genètica. Epigenètica. Malaltia. Però és una putada. Ras i curt. I s’emporta el que es troba pel davant sense preguntar qui és. 51 anys. Quina putada.  Se me’n va un referent. Personal. Laboral. Un mirall. Cada vegada que faig una conferència, una xerrada,…me’l miro. Em repasso les seves xerrades. Ric. Ploro. I me’l copio. No ho digueu a ningú. M’encanta. El Martí m’ha vist plorant al cotxe i m’ha dit: “Què et passa?” I li dic que s’ha mort una persona important per a mi que parlava de nens i educació. I va i em diu: ” Papa, com tu!”. I he plorat més.

Avui, se n’ha anat. Quina merda. Fa 20 anys, les mateixes dues paraules es van endur el meu primer referent. El meu pare. Càncer i còlon. Tot junt. Una combinació explosiva. Fan por. 53 anys. Era jove, també. Tampoc va preguntar, se’l va endur. I va deixar un avi sense néts. I ha deixat uns néts sense avi. Això fa el càncer. Arriba sol i se’n va acompanyat. Sempre s’endú algú. És una putada.

Serveixi aquest post com a homenatge al meu pare. L’avi Josep. I al Carles Capdevila. Hi ha morts que provoquen dolor. Molt dolor. I escriure-les l’allibera. Una mica.

Avui no toca plorar, emprenyar-se i cridar. Avui cal fer-ho. Per ara i per fa 20 anys.

Ja està. No puc escriure més. El càncer és una merda. Visca la vida.

M’hauria agradat…

IMG_9540 2

“La història passada s’escriu en present…”

Tenim un moment històric entre mans…les expectatives ens han fet una mala passada, com tantes vegades a la nostra vida. Esperem una cosa amb delit…i l’esperem tant que encomanem a la gent que tenim al costat i la gent del costat ens ho encomana a nosaltres…i ens retroalimentem d’aquesta eufòria…i quan arriba la realitat ens defraudem. Hem disfrutat tant del camí que quan arribem a lloc…plof! No és ben bé el que esperàvem.

Però tal i com començo, la història passada s’escriu en present, i ara tenim la oportunitat de fer-ne. Tenim la oportunitat de sortir als llibres (o iPads…o el que hi hagi) com les persones que hem aconseguit portar el seu poble a la llibertat. Tenim la responsabilitat de mirar endavant i de canviar la història…si mirem enrera correm el risc de seguir com fins ara, no fer res, i seguir aguantant coses que no ens toquen com a persones. Parlo de respecte.

Jo vull deixar un país pel Martí i pel Nil. Vull deixar-los un país on no hagin de demanar perdó per ser com són i per sentir-se com el que són…catalans.

I sí…a mi també m’hauria agradat guanyar 6 o 7 o 8 o 9 a 0 (i perdoneu el símil futbolístic, però és el primer que se m’acudeix)…però hem guanyat…de poc…a l’últim minut…però hem guanyat i podem fer alguna cosa…reaccionar i aconseguir el que volíem…

…perquè ja que puc fer alguna cosa pel Martí i pel Nil…la faré…sóc part activa i, per tant, puc decidir què fer…

Perquè sabeu què? El Martí i el Nil ja s’han perdut prou coses amb les quals no hi he pogut fer res…

…m’hauria agradat no haver-los cridat aquell dia o aquella nit…

…m’hauria agradat haver tingut més paciència ( i encara hi treballo…però la vull jaaaaaaaaaaa!)…

…m’hauria agradat que haguessin pogut rebre petons i abraçades de l’avi Josep i l’àvia Dolors…

…m’hauria agradat que haguessin tingut una família (per part meva) una mica més extensa…per tenir uns dinars familiars d’aquells que, llavors, quan ets gran, resulta que et feien mandra de fer…

…m’hauria agradat haver de discutir amb els meus pares perquè els compraven massa coses per l’aniversari o per Nadal…

…m’hauria agradat sentir-me a dir: “és que tu quan eres petit foties el mateix. Sou clavats!”…però no ho sé, m’ho imagino, i potser si que m’hi assemblo a tots dos…però només pot ser…pot ser…

…i no vull dir que m’hauria agradat deixar un país lliure pel Martí i el Nil, ara que tinc la oportunitat de fer-ho. Ara escric la història passada…en present…perquè d’aquí a uns anys ens puguin mirar i ens diguin: “Papes ( i mames) quina sort que no vau defallir. Com mola”!

I canviarem el “m’hauria” agradat pel “em va agradar”…i ho farem per ells…i per nosaltres…què collons! I perquè si hi ha una persona que m’ha encomanat aquest sentiment…és la Mariona! Gràcies…per això i per estar al meu costat de forma incondicional…

 

P.S.: Qui no es senti còmode amb aquest escrit i aquest sentiment de pertanyença és totalment de lliure de discrepar, amb respecte, això sí…

Amb tots vosaltres…

Dissabte…14:30 hores…casa meva…casa nostra…

Venen els cosinets a dinar. Bé, no, mentida, el Jan té una festa d’aniversari i no vé, només la Mariona, i els seus pares, és clar, el Xavi (el meu germà) i la Clàudia (la meva cunyada). Fins aquí, tot normal. Hi ha un petit problema de partida, el Jan, és el gran, i el que té més cap. Diguéssim que el seu còrtex prefrontral, aquella part del cervell més moderna i que ens ajuda a prendre les decisions correctes i a preveure les conseqüències futures dels nostres actes, ja la té ben desenvolupada; cosa que, la Mariona, el Martí i el Nil (per ordre d’edat), encara no tenen…

El dinar va molt bé, com sempre, o gairebé sempre, i els nens (i nena) acaben de dinar en dos segons i se’n van a jugar a l’altra punta del pis.

Al cap de cinc minuts penso: “Quin silenci”. Bé, segur que l’estan liant i treuen totes les joguines dels seus armaris. “Em tocarà endreçar fort i convèncer-los perquè ho facin ells també” penso en veu baixa (o alta, ja no ho sé)…

Al cap de deu minuts segueixo pensant que o les joguines estan totes tirades per terra o estan mirant dibuixos a la tele que ja els he deixat posats amb la confiança que els agradaran. També penso que potser estan als iPads, però llavors els sentiria cridar perquè tots voldrien el mateix…com si no fessin el mateix independentment del color de la funda!!!!!!

Al cap de mitja horeta, em sento incòmode sense saber ben bé perquè: “Que extrany que en mitja hora no els hagi sentit discutir, quina activitat poden fer que els deixi tan tranquils i puguin fer tots tres de forma que no necessitin prendre’s res l’un de l’altre?”

Al cap d’uns segons arriba el Martí…rient…amb molt bona cara…i s’acosta a la Mariona (la gran, la petita no) i li diu: “Mama, hem fet una cosa que t’agradarà molt (i penso jo: “Que guai”)…hem pintat les parets!!!!!!!!!!!!!!

#OMG, #OMFG, #madredelamorhermoso, #lamarequeelsvaparir (amb tots els respectes per la Mariona gran i la Clàudia) i tots els acrònims del món que em van passar pel cap en dos microsegons.

La Mariona (sí, sí, la gran) es va aixecar d’una revolada i quan va arribar a la sala i li vaig veure la cara ja sabia que la visió de les parets s’assemblaria més a les Coves d’Altamira que a cap altra cosa…i amb tots els respectes cap a Altamira…i quan vaig arribar jo, la visió era dantesca, el temps es va parar, l’espai també, i el meu cap…també…

Si voleu deixar d’imaginar i voleu veure el que van fer…us en deixo unes quantes proves…gaudiu-ne…tots plegats i plegades…són uns artistassus…però ho podien haver fotut en un altre lloc…esteu avisats…són la meva família…i són perillosos, molt perillosos!!! I algun dia pot passar a casa vostra…

 

Noti's la grandària per comparació amb el radiador

Noti’s la grandària per comparació amb el radiador

el cocodril que ocupa mitja paret

el cocodril que ocupa mitja paret

 

 

 

just al costat de la porta, ben visible...

just al costat de la porta, ben visible…

La Llegenda de l’Assassí Jordi (el Dia dels Difunts)

Sant Jordi 2015

Que sí, que sí, que tots i totes sabem com es va acabar la llegenda de Sant Jordi. Que Sant Jordi va matar el drac després de travessar el carrer, que la princesa va salvar i que el drac va caure escalabrat. I van ser molt feliços i van menjar anissos. Bé, van ser molt feliços…tots?

..(Mentrestant a Cal Drac)…

Diumenge 23 d’abril d’algun any poc concret…14:30 hores…

Els pares del Drac estaven a casa llegint el diari. Típic diumenge a Cal Drac. Els dos escarxofats al sofà mentre repassen la pàgina de successos. Que si un veí ha cremat la casa després d’estornudar. Que si l’altre ha tingut un accident de cotxe perquè amb aquelles mans tan petites no arriba al volant (sí, és el que penseu, és un Tyranosaurus Rex i no és un drac, és un dinosaure, però els meus fills li diuen drac també, i el conte és meu i em prenc les llicències que calguin). Després repassen la cartellera de cinema, i no es decideixen si anar a l’estrena del drama carcerari “Dragones y Mazmorras” o al documental basat en fets reals “Bola de Drac”. El que deia, el típic diumenge draguià…draguístic…o com cony es digui!

El nen ha sortit a buscar “humà” per menjar, perquè és molt típic del diumenge. Vé a ser el tortell dels Dracs. Però es van començar a preocupar perquè el nen, trigava més del normal.
“Hi deu haver cua” van pensar els pares. Típic.

Però al cap d’una hora van trucar al timbre de la porta. Els dos, van saltar del sofà, i van trencar el sostre del cop (feien les cases massa baixes aquests dracs). Van anar corrents cap a la porta i la van obrir. Van quedar glaçats. Allà mateix, davant seu, hi havia dos Dracs d’Esquadra. No podia ser cap bona notícia.

-És Cal Drac?- va preguntar el Drac d’Esquadra
-Sí…no en fem la pinta, de color verd amb escates i traient foc pels queixals?
-Bé, me n’havia d’assegurar. Tinc una mala notícia. El seu fill ha estat assassinat fa mitja hora mentre estava comprant “humà”. N’ha vingut un, anomenat Jordi, amb molt males pintes, ha travessat el carrer, li ha clavat una llança…i el seu fill ha caigut escalabrat…
-Deixi’m dir-li Sr. Drac d’Esquadra, que tal com m’ho explica, sembla una cançó, però això seria un altre tema…

Els pares del Drac van caure a terra, enfonsats. No es podien creure que el seu fill hagués estat assassinat a mans d’un “humà”…

-I, a més, de la sang del seu fill, n’ha sortit una rosa i el Jordi li ha regalat a la princesa. O sigui que a més d’assassinat o draguicidi, s’haurà d’enfrontar a càrrecs per robatori…no pateixin que el trobarem…

I els Dracs d’Esquadra es van allunyar mentre els pares del Drac ploraven i ploraven desconsolats. Tant van plorar que se’ls va mullar tot el foc que tenien guardat. I des d’aquell dia, els dracs ja no treuen foc pels queixals. Algun humà encara ho fa. Jo, de vegades, per exemple.

I així és com va començar la Llegenda de l’Assassí Jordi. No tots els contes tenen un final feliç. Depèn de la perspectiva, oi?

PS: els pares del Drac em demanen si podem tenir una mica de respecte i deixar de celebrar tan efusivament la mort del seu fill. Que dissimulem. Que per ells, el 23 d’abril, és el Dia dels Difunts.

Pels “humans”, Feliç Dia de Sant Jordi!

Pregunta de Trivial…

Ja us vaig dir quan vam començar l’any, que seria flexible, i sort n’hi ha que sóc ElastiMan, perquè sino més d’un dia ja m’hagués trencat!! Ara m’he de demanar, a més, ser QuanticMan i ja ho tindré tot fet!

La qüestió és que avui us vull fer una pregunta de Trivial…no té premi qui l’encerti correctament, però tindrà la satisfacció d’haver-ho endevinat, que no és poc! no? 😉

Us demanaria que miréssiu la foto que he penjat de les dues personetes creatives, el Martí i el Nil, i em digueu què estaven fent…us hi apunteu? Doncs Va:

Processed with VSCOcam with m3 preset

I la pregunta és (tipus test, pels mandrosos!):

a) S’estiraven per fer la migdiada sense que la Mariona i/o jo els ho haguéssim dit…per iniciativa pròpia.

b) Havien caigut els dos alhora…com a bons germans, hiperconnectats que estan.

c) Estaven prenent la fresca de l’Empordà un dia de tramontana.

d) El Martí va veure una aranya i el Nil, per imitació, es va estirar a mirar-se-la, també.

e) El Martí va veure una aranya i el Nil, per imitació, es va estirar a mirar-se-la, també, i, a més, va decidir, el Martí, per iniciativa pròpia, matar-la, i un cop morta, cridar “He matat l’aranya, he matat l’aranya” amb el Nil saltant al seu costat. I tot això en contra dels principis dels seus pares de matar animalets…

Quina és la resposta correcta?

A 4 punts…un petit homenatge…

Aquesta és la típica història de nen-es-treu-l’anorak-ell-sol…a-nen-se-li-entortolliguen-les-mans-a-les-mànigues-i-cau-de-barbeta-a-terra…nen-va-a-l’hospital-amb-la-seva-mare-a-que-li-posin-4-punts…nen-es-posa-a-39-graus-de-febre-al-cap-de-3-dies-i-li-diuen-que-té-un-catarro-de-vies-altes…al-nen-li-cauen-dos-punts-al-cap-de-dos-dies-i-el-tornem-a-portar-a-l’hospital-i-ens-diuen-que-se-l’hi-ha-infectat-la-ferida…nen-ha-d’anar-cada-dia-a-hospital-a-que-li-facin-la-cura…nen-que-es-diu-Nil-a.k.a.el Mr.Pupes…

I suposo que això deu ser un homenatge a l’avi matern, el Josep Maria, que si un dia em dóna permís per explicar les seves caigudes múltiples i talls més que múltiples, sortint-se d’una campana de Gauss d’accidents estrambòtics de la humanitat, i que deixa la pel.lícula “Saw” a l’alçada de “Heidi”, ho faré…ara, bé…agafeu-vos fort!

I això també és un homenatge a Charlie Hebdo, perquè, sense sentit de l’humor no som ningú, perquè hem de poder riure de qualsevol cosa, una qualitat molt humana que sembla que algú no comparteix…

4

Old & Wise (petits records hipocàmpics)…

c3c1aab3c72a83de8731f5b94f70db2fMireu…estava a punt de començar el post i m’ha vingut al cap una cançó que escoltava quan era més jovenet (tot i que ho sóc molt encara…) de The Alan Parsons Project que es diu Old & Wise, i no sé perquè…suposo que té a veure amb la temàtica del post d’avui…

…la setmana passada i durant 10 dies vaig estar gairebé tancat 10 hores al dia fent una formació que, si d’alguna cosa m’ha servit, a part de moltes més, és per posar a lloc d’una vegada per totes la meva família d’origen. Jo he (havia) tingut la tendència a passar per la vida d’una manera molt dissociada (perquè ho entengueu, com si la veiés des de fora, com un espectador d’una pel.lícula) i així, passava de puntetes per tot…bo i dolent…però un dia vaig (em van ajudar a) decidir associar-me a la vida i formar-ne part com a protagonista, en primera persona, i vivint-la en comptes de sobrevivint-la…

…i, és clar, viure molt temps dissociat de la vida fa que la família quedi en un segon pla…i, és clar, aquesta setmana he hagut de fer un arbre genealògic fins a a arribar als avis…i m’he adonat que no sabia res…o sí que sabia cosetes, però no sabia ni quan havien nascut ni quan s’havien mort…

…sabia històries, i tenia dates aproximades, però no les exactes, i, de cop, em vaig associar a la meva vida i la de la meva família, i em vaig adonar que no els havia respectat...que no saber les seves històries és una manca de respecte cap a ells…i resulta que ara ja no hi són per dir-los en persona tot el que els havia de dir…i ho he de fer en veu alta i mirant cap al cel…esperant que em sentin i que m’escoltin…o que llegeixin el meu blog…perquè si una cosa està clara és que si el puc escriure és gràcies a ells…són els meus ancestres…els meus avis i àvies…i ells van donar la vida als meus pares…i els meus pares a mi…i encara no els he fet cap homenatge…el que es mereixen…i ja toca…amb petits detallets sense importància que recordo…o amb molta…i per això els recordo…petits records hipocàmpics…

…resulta que tenia (tinc) un avi…pare de la meva mare…avi Enric, que porta el mateix nom que jo o una mica diferent ja que al meu pare se li va acudir inscriure’m amb el nom d’Enric Jordi (Enrique Jorge més concretament) i així em va alliberar una miqueta d’una càrrega que no sé si era lleugera o feixuga…però el que sí que recordo és sortir de casa seva els diumenges al matí agafat de la seva mà…calentona i arrugada i anar fins al quiosc del costat a buscar cromos de futbol…fins el 1980...

…resulta que tenia (tinc) una iaia (àvia era massa modern per mi) Pilar…mare de la meva mare…i que recordo que sempre anava amb bata i que tenia uns genolls i unes cuixes força còmodes perquè m’hi passava les tardes de diumenge a sobre mentre comptava els cotxes que passaven per la carretera de Vic i els colors que tenien…fins el 1975…

…resulta que tenia (tinc) una iaia Pepeta (Josefa era massa seriós) que s’asseia al silló del costat del meu llit quan em costava d’adormir-me…i mai l’havia sentit sortir de l’habitació…tenia paciència…fins que m’adormia amb els llençols just per sota dels ulls…perquè tenia una miqueta de por…de no sé què exactament…fins el 1988…

…i resulta que tenia (tinc) un avi Rosendo (res a dir del nom…per sort es va quedar aquí…)…pare del meu pare…que m’acompanyava fins als patis de La Salle, que ens queia lluny, i em xutava la pilota fins que jo no podia més de tirar-me a terra o…potser era ell el que ja no podia més, això no ho sé…i que un dia quan era petit petit (uns 3 anys) i jo estava a l’habitació d’un hospital amb una mena de “pulmonia” d’aquelles que els metges no saben què fer-ne i de les que no sabien si passaria la nit o no…se li va acudir que potser tenia alguna cosa a veure amb un “petit” incident de feia un any: jo + 2 anys + cuina + una olla de beixamel bullint + molta curiositat + la meva mare + tirar-me la beixamel per sobre la cara…i resulta que aquesta “pulmonia” podia ser el “sustu” que em va quedar a dins…a mi i a la meva mare…i que l’endemà de fer-se conscient…el metge va passar per l’habitació i li va dir a la meva mare: “Aquest és el nen de la pulmonia d’ahir a la nit? És impossible perquè no té cap taca al pulmó de que hagi passat res…ja pot anar cap a casa…no té res”…fins el 1996…

Gràcies Enric, Pilar, Pepeta i Rosendo…

…del Josep i la Dolors ja me n’encarrego jo que el Martí i el Nil els coneguin…