Escampant els àtoms per l’univers… (el Punset)

Mira que hi ha eufemismes. I mira que soc poc d’eufemismes, però si hi ha un eufemisme que m’agrada és aquest:

Escampant els àtoms per l’univers“.

Per sino queda prou clar, és un eufemisme per al verb “morir”. És brutal. No sé si el va dir exactament així o és una adptació lliure, però, em sembla que, és de l’Eduard Punset. Un MESTRE. Forma part de la seva manera de veure i viure la vida, segurament. És un bon resum. De fet, seria un bon epitafi. De fet, crec que li “robo” i me l’agafo com a epitafi. Per a mi. No tinc pensat morir-me aviat. De fet, em faria força mandra ara mateix. Tinc moltes coses fetes, més a mig fer i, encara més, per fer. Per tant, no entra dins dels meus plans ara mateix això d'”escampar els meus àtoms per l’univers”. Però no em negaràs que no és un bon epitafi?

Quan vaig començar a dedicar-me a la formació , conscientment o inconscient, vaig tenir models. I el Punset ha estat un dels meus principals models. Energia, curiositat, provocació, il.lusió, humiltat, connexió, … Quan una persona escampa els seus àtoms per l’univers i rep eligis unànimes de tothom, pensin el que pensin, vol dir que ha fet les coses bé, molt bé, i fa bona la dita de “Era un bon professional i millor persona”. Em pregunto com devia ser com a persona si com a professional era enorme.

Sempre. Sempre he pensat que jo, sóc més un divulgador que un formador. Primer, m’agrada més la paraula. La trobo més humil. Les persones tenim uns coneixements, propis i aliens, i tenim la capacitat de divulgar-los per escampar-los, per si algú els pot o vol utilitzar i, així, seguir escampant el coneixement pels racons. Penso, també, que el coneixement ens fa lliures i ens permet ser qui volem ser.

Des dels meus inicis com a divulgador, he tingut al cap el Punset. M’he comprat els seus llibres. L’he escoltat en xerrades i conferències. M’he empassat els programes REDES infinitat de vegades. Els utilitzo en les meves “divulgacions”. M’he enganxat, també, a l’Elsa, la seva filla (els testos s’assemblen a les olles). I ara, sembla que, una part gran de la població, curiosa, amb ganes constants d’aprendre i assolir coneixements nous, entre els quals m’hi incloc, hem quedat orfes. Una mica orfes. Ara haurem de buscar nous models de divulgador, que n’hi ha, però de Punset només n’hi havia un. Bé, de fet, ara n’hi ha milions, perquè els seus àtoms s’han disgregat, que no mort, i estan escampats per tot l’univers. I ves que no ho estiguin per altres universos paral.lels i tot. No ho sé. Miraré a veure què en deia ell dels universos paral.lels.

Escampant els àtoms per l’univers. Però quan toqui, que, de moment, m’agrada tenir-los ben juntets entre el cap i els peus.

Anuncis

BarçAjax o la gestió de la frustració (Una història trista)

No és la primera vegada i no serà l’última, n’estic segur. El Barça va perdre estrepitosament amb el Liverpool. Però això és el de menys, o el de més, no ho sé. I quan dic que no és la primera vegada i que no serà l’última, no em refereixo a que el Barça tornarà a passar pel mateix, que també. Em refereixo al Martí i al Nil.

Jo estava sopant a la cuina. Havia arribat de treballar i estava sol. Tranquil. Acabant-me la copeta de vi. Blanc. Fresquet. Relaxat. Acabant el dia. Tal i com m’agrada, a punt d’anar cap al sofà. I quan m’estava a punt d’aixecar, vé el Martí mig plorós:

No, m’ho puc creure, els cabrons del Liverpool– em diu.

El to de veu i la utilització de la paraula “cabrons” ja em va fer pensar que la cosa no anava bé. I em diu:

Papa, que van 3-0– tot indignat. I jo, “inanimat” tal i com em diu ell per fer-me veure que no animo el Barça quan van mal dades, li dic:

Ja m’ho pensava. Ja t’ho deia. Patirem.

I ens n’anem al sofà. Hi havia el Nil. Anar fent. I al cap de res, 4-0. El Martí encara pensava que marcaríem. Jo, no. El Nil, no deia res. I s’acaba el partit. El Martí tirat per terra, plorant, a llàgrima viva. No s’ho creia. El Nil estirat al sofà, bocaterrosa, sense dir res. La Mariona, que no hi era, ens envia un àudio de whatsapp:

Com estan els nens?– sento que diu.

Plorant– li dic.

Pobrets– em torna a enviar.

I sí, van plorar. Molt. I vam anar a dormir. I els vaig dir que era normal que ploressin. Estaven tristos. Pensaven que el Barça es classificaria. Jo, també, què coi! I, al cap d’una estona, el Martí va començar a dir que només era futbol, que, al cap i a la fi hi havien més coses a la vida. Que és més important viure. Bona reflexió, tot i la tristesa. I sí. Li vaig dir que clar que sí. El Nil ja dormia. Li faig un petó. Abraço el Martí i li dic que demà serà un altre dia. I em diu que sí:

T’estimo, papa.

Jo més.

No, jo.

I em diu:

Papa, demà juga l’Ajax. També m’agrada l’Ajax. Segur que passen.

Segur que sí, Martí. Bona nit.

Aquell company que t’estripava el dibuix.

Són aquell company que t’estripava el dibuix. “Tothom a dibuixar un paisatge”: i tu t’hi posaves. I treies la llengua. I el miraves i el remiraves. I te’n senties orgullós. I llavors, de cop i volta, sense previ avís, venia el teu “company” de la cadira del darrera i en un atac de ràbia t’estripava el teu dibuix. Perquè no suportava que el fessis tan bé. Ara just fa un any algú va convertir una festa en una pel·lícula de por. Algú ens va estripar el dibuix.

Recordo llevar-me d’hora, vestir els nens mig adormits, vestir-me jo i arribar a davant del Conservatori de manresa (el nou!) i veure’l ple, pleníssim de gent. Gent amb paperetes als dits. Amb ganes de dir-hi la seva. D’exercir els seu dret. D’autodeterminar-se. De votar, collons.

Molta gent. Gent que no ens coneixíem de res, mirant-nos amb cara de complicitat. Sino ens coneixíem gens, algunes cares de recel. Confiança i por a parts iguals. Una festa. Gent cantant. Gent jove, gent gran. Gent molt gran. Republicans de tota la vida votant per a una nova República. Nens i nenes petits acompanyant els pares i mares a la festa que havia de ser. Passadissos perquè els més grans no fessin cua. Aplaudiments cada vegada que algú havia votat. El que fos, el que fos. El que fos. Però ens van estripar el dibuix.

I després por i incredulitat. No ens podíem creure el que ens deien. El que vèiem. El que ens arribava. Por. Molta por. Podia passar qualsevol cosa, però picar la gent per votar és totalment indigne. És més fàcil destruir que construir, ens ho han demostrat moltes vegades.

Els agradi o no, l’1 d’octubre del 2017 ha passat a la història com la veu del poble català cridant a les urnes i com la jornada més indigne i fastigosa per part dels que la van voler destruir. Gent amagant les urnes a les esglésies, a dalt dels arbres, fent veure que jugaven a cartes. Fent festa. Això quedarà per sempre encara que no els agradi.

Vam votar. Hi va haver urnes. Hi va haver referèndum. Vam construir. Tot el dia. I els dies d’abans. I els de després. I seguirem construint encara que ells segueixin destruint. Quant més destrueixin més construïrem. Tenen ràbia. Com la ràbia d’aquell company d’escola que t’estripava el dibuix perquè a tu et quedava millor i ell no era tan destre…

Ara fa un any,. Ja fa un any. Tot just fa un any. I aquell 1 d’octubre vam cridar molt fort. Aquelles paperetes cridaven molt. Tant que ens van voler apagar el so a cops de porra. I així no s’apaga el so. Així es crida més lluny i més fort.

El Martí i el Nil, hi van ser. Potser no se’n recordaran però hi van ser. Això és per nosaltres i també per ells. Perquè no hagin de passar per tot això una altra vegada.

I no. Encara no ens han demanat perdó. I sino hi ha perdó costa molt tancar una ferida. Molt. Diuen que ni oblit ni perdó. Mireu, no sé què dir-vos perquè viure amb rancúnia cansa molt. I a mi m’agradaria perdonar, però crec, des del meu humil punt de vista que si tu fas una festa i venen a trinxar-te-la, a trencar taules i cadires, a beure’s les teves begudes, a menjar els teus entrepans i a riure’s de tot plegat, el primer perdó potser és del qui espatlla la festa. Digueu-me agosarat, però als meus fills els dic que quan fan alguna cosa que fa mal a un altre haurien de demanar perdó. El problema és que potser no el volen demanar. Perquè ja els està bé el que van fer.

Malparits. Són el company que t’estripa el dibuix perquè t’ha sortit millor que a ell.

Tot el que no facis, queda per fer.

Obvi. No per obvi és menys cert. No per obvi vol dir que ho fem. Passa massa sovint que sabem que hem de fer alguna cosa i no la fem. Busquem excuses. Les que siguin. En tenim un munt. Excuses per a tot. Justificacions. Algunes plausibles i algunes agafades pels pèls.

Diu Nigel Marsh en una TED talk a Sydney, que hem de trobar l’equilibri entre voler-ho fer tot en un dia o deixar-ho tot per quan ens jubilem. Hem de trobar un terme mig. Un terme mig…que difícil! Què és un terme mig quan no saps el final. No és possible. Saps l’inici però no la fi. No pots calcular el terme mig de cap manera. Però sí que et pots preguntar…estic deixant massa coses per demà, demà passat, pel cap de setmana, per les vacances, per quan em jubili? Tot el que no facis, queda per fer.

Diu Tim Urban a una altra TED talk, que el problema de la procrastinació (deixar les coses per més endavant) és que les coses més importants a la vida, no tenen data d’entrega. Acabar un informe a la feina per divendres té data d’entrega i sino l’entregues, pot ser que et facin fora. En canvi, trucar un amic, cuidar-te, dir t’estimo, no té data d’entrega. “Ai, no tinc temps, ja el trucaré demà”.

Diu Pau Donés, cantant de Jarabe de Palo, que hem de fer que l’important sigui urgent. És l’única manera que ens posem les piles.

I deixeu-me que us digui que el més important és viure. I no només és important. És urgent, què collons. Viure la vida que volem viure. No la que volen els demés. Agafar la responsabilitat. Deixar les excuses. Deixar les justificacions. No podem deixar per demà ser feliços, compartir el temps amb les persones que ens importen i treballar menys. Sí, treballar menys. Ningú, repeteixo, ningú, quan està a punt de morir, es penedeix de no haver passat unes horetes més cada dia a la seva oficina, fàbrica o negoci. Ningú. Sol passar el contrari. Tot el que no facis, queda per fer.

Aquest post pot sonar a enfadat. Ho és. Estic enfadat. Em dóna energia. Estic enfadat. I trist. Les dues emocions alhora tan enfadat com trist. Tan trist com enfadat. Tot el que no faci, queda per fer. He tret la “s”. Tot el que no faci, queda per fer.

És la nostra responsabilitat fer el que volem fer amb la vida que ens ha tocat. La grandesa de la vida és que no sabem quant durarà. També és una vilesa. No hi ha data d’entrega. No la sabem. Fa que deixem de fer coses. Tot el que no faci, queda per fer.

La vida no és justa. Bé, la vida potser sí. La mort no ho és. No ho és. I prou. Aquest cap de setmana s’ha comès una gran injustícia. Molt gran. Recordo quan va morir el Carles Capdevila. Vaig pensar el mateix. Exactament el mateix. Que la mort no és justa. I ja està. No ha estat justa amb la Núria. Ni amb l’Edu.. Ni amb la Coaner. Ni amb el Genís. No em convencereu del contrari.

Ho havia de dir. el meu blog em serveix per expressar com em sento, i si, algú ho vol llegir, millor. És un blog personal. Em despullo. Molt sovint. I avui és un dia per fer-ho. Tot el que no faci, queda per fer.

Tot.

Per cert, visca la vida!

(Llegenda de la foto adjunta. És un calendari de no procrastinació. Una vida estàndar en una foto. Setmana a setmana.)

Avui és el Dia del Pare…

Avui 19 de març és el Dia del Pare.

Sóc pare. Ho sabeu. Del Martí i del Nil. I sóc fill. Del Josep i la Dolors. Avui és Sant Josep. També. El sant del meu pare. Quines coincidències, tu.

El Dia del Pare sempre em connecto com a pare i com a fill del meu pare. Aquest any farà 21 anys que va morir i em torna perquè amb el Martí i el Nil en parlem. I els sap greu. Els sap greu no haver-lo conegut. I a mi que no els hagi conegut. Estaria encantat. Encantadíssim. El Martí, ahir, va començar a parlar de la mort, i va dir que li agradaria tenir un botó per donar 50 anys més de vida a la gent i així poguessin conèixer coses i persones que no havien conegut. Magnífica idea Martí. M’encanta.!

Sóc pare. I com a pare connecto amb la pèrdua. La possible pèrdua, de pares i fills. Vincles i relacions. Relacions que, de vegades, es trenquen. Vincles que no es poden trencar mai. Que són sempre.

Aquest post em serveix per recordar el vincle. Per recuperar una relació trencada. Per la mort. Però hi ha relacions que no es trenquen per la mort, només…

Ahir vam estar amb la SSM Big Hand, ballant i fent percussió corporal al Centre Penitenciari Els Lledoners. Em vaig adonar que no sabia el que era una presó. Fins que no entres dins d’una presó, no saps el que és la tristesa. La tristesa de veritat. Relacions trencades per actes comesos en un moment. Moments que ens poden canviar l’existència. Quatre parets que separen dos móns. Quatre parets que trenquen relacions, que no vincles. Mirades tristes. Mirades de recel. Mirades de por. Una presó d’homes. Plena de gent que en algun moment tenia il.lusió per fer coses. Gent que sortirà més aviat. Gent que sortirà més tard. La major part d’aquestes il.lusions, trencades. En el millor dels casos posposades. Moments que trenquen vides…

I nosaltres a sobre d’un escenari. Amb 60 persones a punt de veure l’espectacle. Cares de sorpresa. Connexió. Comencen els somriures. Els riures. Els aplaudiments. Els: “Otra, otra”. Els: “Sois los mejores”. Els: “Esto mola mucho”. I un moment especial quan veig un intern aplaudint i somrient tot dient: “Ha valido la pena salir del módulo”…

De cop connecto. Aquí hi ha pares. Aquí hi ha fills. Les relacions s’han trencat. Perdut. Pares sense fills. FIlls sense pares. M’entristeixo. Segueixo aplaudint. Me’l miro. Aixeco el polze. Somriu.

Ha valgut la pena venir a Els Lledoners a ballar.

Ha valgut la pena passar un diumenge a la tarda a dins de la presó.

Ha valgut la pena que, per uns moments, hagin tornat a tenir relació amb l’exterior del Centre. Que se’n recordin del vincle. Del que hi ha a fora. Del que podran fer i veure.

S’acaba el concert. Agafem les coses i nosaltres sortim del centre tot just quan s’amaga el sol. I jo penso, que ells, s’han quedat dins. Tots cap al seu mòdul. 8 mòduls. Ens els expliquen. Ens diuen què poden fer i què no. Fa cosa. De debò.

I jo, segueixo sense treure’m del cap que allà dins hi ha pares sense fills i fills sense pares. I el cap se me’n va a Estremera. No hi ha dret. Relacions que es trenquen, sort que els vincles, no. Ajudar, ni que sigui fent percussió durant una hora a que se’n recordin d’aquests vincles, em fa feliç. I trist. Tristement feliç.

Felicitats a tots els pares. Siguin on siguin. Felicitats Josep. Pare.

El 31 d’agost (sembla un títol de Mecano)…

De debò que s’ha acabat l’estiu? AIxí? D’aquesta manera? Amb nocturnitat i traïdoria? De cop? Plovent, tempestes i fresqueta? El dia 31 d’agost? Qui n’és el guionista? És final de temporada o només el descans de mitja temporada?

No em malinterpreteu. M’agrada la fresca, les tempestes i la pluja. I és un dia excel.lent per recuperar el blog després del parèntesi estiuenc. Però és que…el 31 d’agost? Així? L’últim dia del mes?

És massa quadriculat.

És massa final d’estiu.

És massa tornar a començar.

És massa tornada a treballar (tot i que m’encanta!).

És massa recordar els bons moments de l’estiu sent encara l’estiu.

És massa parar el ventilador per dormir i tapar-se amb el llençol.

És massa massa.

M’agradaria més tornar de mica en mica. Banyant-me a la pisicna. Platgeta. Prenent el sol. Una miqueta. Però no. Aquest any 3 mesos de xafogor i calor sense parar, i en un dia, ja no m’en recordo. Surto a fora. 20 graus. Plovisquejant. He de començar a pensar a recuperar les camises de màniga llarga, els jerseiets, les “rebequetes”…

I mentrestant, els nens al sofà, mirant dibuixos, sentint com plou. Ahir els vaig avisar: “Aprofiteu piscina que demà no podreu!!”. I jo, aprofito, per recuperar el blog. I el temps m’ho posa fàcil. No tinc gaire coses més a fer. Bé, sí, tornar a la rutina…i m’agrada, també.

I fins que l’estiu no sigui fora del tot aprofitaré quan surti el sol per fer la meva fotosíntesi particular.

I tornaré per uns instants a Sant Julià de Cerdanyola.

A les caminades.

A la piscina.

Als gelats de després de dinar.

A Santanyí, Mallorca.

A les remullades a aquell mar que sembla una piscina.

A la caseta de les formigues. I del gat.

I de banyar-se en pilotes.

I m’ho guardaré tot. Un altre estiu a la butxaca. L’estiu dels 6 i 4 anys, gairebé 7 i 5 del Martí i del Nil.

De nous aprenentatges.

D’anar en bici sense rodetes.

D’acabar-se entrepans.

De tirar-se de cap.

De caminar molt (amb algunes queixes).

De perdre la por dels peixets.

I de fer el cub de Rubik.

M’encanta l’estiu. Quin 31 d’agost més fotut. D’aquells que et fan recordar que l’estiu, també s’acaba. Fins l’any que vé…