La Llegenda de l’Assassí Jordi (el Dia dels Difunts)

Sant Jordi 2015

Que sí, que sí, que tots i totes sabem com es va acabar la llegenda de Sant Jordi. Que Sant Jordi va matar el drac després de travessar el carrer, que la princesa va salvar i que el drac va caure escalabrat. I van ser molt feliços i van menjar anissos. Bé, van ser molt feliços…tots?

..(Mentrestant a Cal Drac)…

Diumenge 23 d’abril d’algun any poc concret…14:30 hores…

Els pares del Drac estaven a casa llegint el diari. Típic diumenge a Cal Drac. Els dos escarxofats al sofà mentre repassen la pàgina de successos. Que si un veí ha cremat la casa després d’estornudar. Que si l’altre ha tingut un accident de cotxe perquè amb aquelles mans tan petites no arriba al volant (sí, és el que penseu, és un Tyranosaurus Rex i no és un drac, és un dinosaure, però els meus fills li diuen drac també, i el conte és meu i em prenc les llicències que calguin). Després repassen la cartellera de cinema, i no es decideixen si anar a l’estrena del drama carcerari “Dragones y Mazmorras” o al documental basat en fets reals “Bola de Drac”. El que deia, el típic diumenge draguià…draguístic…o com cony es digui!

El nen ha sortit a buscar “humà” per menjar, perquè és molt típic del diumenge. Vé a ser el tortell dels Dracs. Però es van començar a preocupar perquè el nen, trigava més del normal.
“Hi deu haver cua” van pensar els pares. Típic.

Però al cap d’una hora van trucar al timbre de la porta. Els dos, van saltar del sofà, i van trencar el sostre del cop (feien les cases massa baixes aquests dracs). Van anar corrents cap a la porta i la van obrir. Van quedar glaçats. Allà mateix, davant seu, hi havia dos Dracs d’Esquadra. No podia ser cap bona notícia.

-És Cal Drac?- va preguntar el Drac d’Esquadra
-Sí…no en fem la pinta, de color verd amb escates i traient foc pels queixals?
-Bé, me n’havia d’assegurar. Tinc una mala notícia. El seu fill ha estat assassinat fa mitja hora mentre estava comprant “humà”. N’ha vingut un, anomenat Jordi, amb molt males pintes, ha travessat el carrer, li ha clavat una llança…i el seu fill ha caigut escalabrat…
-Deixi’m dir-li Sr. Drac d’Esquadra, que tal com m’ho explica, sembla una cançó, però això seria un altre tema…

Els pares del Drac van caure a terra, enfonsats. No es podien creure que el seu fill hagués estat assassinat a mans d’un “humà”…

-I, a més, de la sang del seu fill, n’ha sortit una rosa i el Jordi li ha regalat a la princesa. O sigui que a més d’assassinat o draguicidi, s’haurà d’enfrontar a càrrecs per robatori…no pateixin que el trobarem…

I els Dracs d’Esquadra es van allunyar mentre els pares del Drac ploraven i ploraven desconsolats. Tant van plorar que se’ls va mullar tot el foc que tenien guardat. I des d’aquell dia, els dracs ja no treuen foc pels queixals. Algun humà encara ho fa. Jo, de vegades, per exemple.

I així és com va començar la Llegenda de l’Assassí Jordi. No tots els contes tenen un final feliç. Depèn de la perspectiva, oi?

PS: els pares del Drac em demanen si podem tenir una mica de respecte i deixar de celebrar tan efusivament la mort del seu fill. Que dissimulem. Que per ells, el 23 d’abril, és el Dia dels Difunts.

Pels “humans”, Feliç Dia de Sant Jordi!

Pregunta de Trivial…

Ja us vaig dir quan vam començar l’any, que seria flexible, i sort n’hi ha que sóc ElastiMan, perquè sino més d’un dia ja m’hagués trencat!! Ara m’he de demanar, a més, ser QuanticMan i ja ho tindré tot fet!

La qüestió és que avui us vull fer una pregunta de Trivial…no té premi qui l’encerti correctament, però tindrà la satisfacció d’haver-ho endevinat, que no és poc! no? 😉

Us demanaria que miréssiu la foto que he penjat de les dues personetes creatives, el Martí i el Nil, i em digueu què estaven fent…us hi apunteu? Doncs Va:

Processed with VSCOcam with m3 preset

I la pregunta és (tipus test, pels mandrosos!):

a) S’estiraven per fer la migdiada sense que la Mariona i/o jo els ho haguéssim dit…per iniciativa pròpia.

b) Havien caigut els dos alhora…com a bons germans, hiperconnectats que estan.

c) Estaven prenent la fresca de l’Empordà un dia de tramontana.

d) El Martí va veure una aranya i el Nil, per imitació, es va estirar a mirar-se-la, també.

e) El Martí va veure una aranya i el Nil, per imitació, es va estirar a mirar-se-la, també, i, a més, va decidir, el Martí, per iniciativa pròpia, matar-la, i un cop morta, cridar “He matat l’aranya, he matat l’aranya” amb el Nil saltant al seu costat. I tot això en contra dels principis dels seus pares de matar animalets…

Quina és la resposta correcta?

A 4 punts…un petit homenatge…

Aquesta és la típica història de nen-es-treu-l’anorak-ell-sol…a-nen-se-li-entortolliguen-les-mans-a-les-mànigues-i-cau-de-barbeta-a-terra…nen-va-a-l’hospital-amb-la-seva-mare-a-que-li-posin-4-punts…nen-es-posa-a-39-graus-de-febre-al-cap-de-3-dies-i-li-diuen-que-té-un-catarro-de-vies-altes…al-nen-li-cauen-dos-punts-al-cap-de-dos-dies-i-el-tornem-a-portar-a-l’hospital-i-ens-diuen-que-se-l’hi-ha-infectat-la-ferida…nen-ha-d’anar-cada-dia-a-hospital-a-que-li-facin-la-cura…nen-que-es-diu-Nil-a.k.a.el Mr.Pupes…

I suposo que això deu ser un homenatge a l’avi matern, el Josep Maria, que si un dia em dóna permís per explicar les seves caigudes múltiples i talls més que múltiples, sortint-se d’una campana de Gauss d’accidents estrambòtics de la humanitat, i que deixa la pel.lícula “Saw” a l’alçada de “Heidi”, ho faré…ara, bé…agafeu-vos fort!

I això també és un homenatge a Charlie Hebdo, perquè, sense sentit de l’humor no som ningú, perquè hem de poder riure de qualsevol cosa, una qualitat molt humana que sembla que algú no comparteix…

4

Old & Wise (petits records hipocàmpics)…

c3c1aab3c72a83de8731f5b94f70db2fMireu…estava a punt de començar el post i m’ha vingut al cap una cançó que escoltava quan era més jovenet (tot i que ho sóc molt encara…) de The Alan Parsons Project que es diu Old & Wise, i no sé perquè…suposo que té a veure amb la temàtica del post d’avui…

…la setmana passada i durant 10 dies vaig estar gairebé tancat 10 hores al dia fent una formació que, si d’alguna cosa m’ha servit, a part de moltes més, és per posar a lloc d’una vegada per totes la meva família d’origen. Jo he (havia) tingut la tendència a passar per la vida d’una manera molt dissociada (perquè ho entengueu, com si la veiés des de fora, com un espectador d’una pel.lícula) i així, passava de puntetes per tot…bo i dolent…però un dia vaig (em van ajudar a) decidir associar-me a la vida i formar-ne part com a protagonista, en primera persona, i vivint-la en comptes de sobrevivint-la…

…i, és clar, viure molt temps dissociat de la vida fa que la família quedi en un segon pla…i, és clar, aquesta setmana he hagut de fer un arbre genealògic fins a a arribar als avis…i m’he adonat que no sabia res…o sí que sabia cosetes, però no sabia ni quan havien nascut ni quan s’havien mort…

…sabia històries, i tenia dates aproximades, però no les exactes, i, de cop, em vaig associar a la meva vida i la de la meva família, i em vaig adonar que no els havia respectat...que no saber les seves històries és una manca de respecte cap a ells…i resulta que ara ja no hi són per dir-los en persona tot el que els havia de dir…i ho he de fer en veu alta i mirant cap al cel…esperant que em sentin i que m’escoltin…o que llegeixin el meu blog…perquè si una cosa està clara és que si el puc escriure és gràcies a ells…són els meus ancestres…els meus avis i àvies…i ells van donar la vida als meus pares…i els meus pares a mi…i encara no els he fet cap homenatge…el que es mereixen…i ja toca…amb petits detallets sense importància que recordo…o amb molta…i per això els recordo…petits records hipocàmpics…

…resulta que tenia (tinc) un avi…pare de la meva mare…avi Enric, que porta el mateix nom que jo o una mica diferent ja que al meu pare se li va acudir inscriure’m amb el nom d’Enric Jordi (Enrique Jorge més concretament) i així em va alliberar una miqueta d’una càrrega que no sé si era lleugera o feixuga…però el que sí que recordo és sortir de casa seva els diumenges al matí agafat de la seva mà…calentona i arrugada i anar fins al quiosc del costat a buscar cromos de futbol…fins el 1980...

…resulta que tenia (tinc) una iaia (àvia era massa modern per mi) Pilar…mare de la meva mare…i que recordo que sempre anava amb bata i que tenia uns genolls i unes cuixes força còmodes perquè m’hi passava les tardes de diumenge a sobre mentre comptava els cotxes que passaven per la carretera de Vic i els colors que tenien…fins el 1975…

…resulta que tenia (tinc) una iaia Pepeta (Josefa era massa seriós) que s’asseia al silló del costat del meu llit quan em costava d’adormir-me…i mai l’havia sentit sortir de l’habitació…tenia paciència…fins que m’adormia amb els llençols just per sota dels ulls…perquè tenia una miqueta de por…de no sé què exactament…fins el 1988…

…i resulta que tenia (tinc) un avi Rosendo (res a dir del nom…per sort es va quedar aquí…)…pare del meu pare…que m’acompanyava fins als patis de La Salle, que ens queia lluny, i em xutava la pilota fins que jo no podia més de tirar-me a terra o…potser era ell el que ja no podia més, això no ho sé…i que un dia quan era petit petit (uns 3 anys) i jo estava a l’habitació d’un hospital amb una mena de “pulmonia” d’aquelles que els metges no saben què fer-ne i de les que no sabien si passaria la nit o no…se li va acudir que potser tenia alguna cosa a veure amb un “petit” incident de feia un any: jo + 2 anys + cuina + una olla de beixamel bullint + molta curiositat + la meva mare + tirar-me la beixamel per sobre la cara…i resulta que aquesta “pulmonia” podia ser el “sustu” que em va quedar a dins…a mi i a la meva mare…i que l’endemà de fer-se conscient…el metge va passar per l’habitació i li va dir a la meva mare: “Aquest és el nen de la pulmonia d’ahir a la nit? És impossible perquè no té cap taca al pulmó de que hagi passat res…ja pot anar cap a casa…no té res”…fins el 1996…

Gràcies Enric, Pilar, Pepeta i Rosendo…

…del Josep i la Dolors ja me n’encarrego jo que el Martí i el Nil els coneguin… 

El cansament quàntic (els nens atòmics-Part 3)

Avui…arribo al post nº 200 del meu blog!!!!! Tal i com vaig dir quan vaig arribar als 100…seguiré com a mínim fins als 300!

I, a més, tanco la trilogia d’infografies dedicades als nens atòmics amb un dels seus superpoders més vistosos…el cansament quàntic! Altrament dit: l’habilitat per tenir els dos estats físics de cansament/no-cansament al mateix temps, depenenent de l’espai físic que ocupa el nen!

El cansament quàntic-4

Avui us faig una confidència!

foto 1Sí, avui estic decidit a fer-vos una confidència. Un secret meu. Una part de la meva identitat que no sabeu…segur…perquè no es veu a simple vista. Us hi heu de fixar molt perquè sino segur que se us passa de llarg.

Perquè jo…sóc calb! Sí, encara que no us ho cregueu…sóc calb…amb totes les lletres i amb cap pèl…

Jo tenia cabells (i estic segur que molts pares que em llegiu, encara en teniu, i els tindreu fins al final, més blancs, més grisos…però els conservereu; però d’altres estareu com jo o estareu en procés, perquè no és el mateix QUEDAR-SE CALB que SER CALB. Per mi és molt pitjor el procés que el resultat…).

Jo tenia cabells, però resulta que cada estiu, amb tota la bona fe, em posava crema solar al front sense mirar-me al mirall i tornava a casa amb un centímetre ben vermell (la meva pell és defectuosa, d’estil entre nòrdic-iniestístic-transparent). I cada any la línia vermella era més ampla, per tant, no era conscient que, o els cabells em començaven més enrere, o em queien els ulls, que també podia ser, però estadísticament era poc probable…

Cada any, la meva superfície corporal susceptible de posar-se morena era més elevada…digueu-me optimista. El que és cert és que el front cada any era més ample i les incipients entrades que tenia, començaven a ser sortides, i la predicció llunyana de la meva perruquera de :” Tu tens el cabell molt gruixut i el teu germà si que es quedarà calb però tu no”, va ser errònia.

Un altre dels moments claus que t’adones que perds el cabell és quan veus el calb de la foto i resulta que ets tu!!!! (NOTA: segueixo pensant que les fotos m'”encalveixen”). I a més, a totes les colles hi ha l’amic calb…i a la meva…sóc jo l’amic calb!!!

 Els primers dubtes que et passen pel cap quan et quedes calb són preguntes tan trascendentals com: “Quan he de deixar el xampú H & S anticaspa i passar-me a sabó estàndar o pastilla de sabó, si molt m’apures”. Que crec que un dia em va parlar la caspa i em va dir: “Mira que jo marxo perquè no hi tinc pèl, ja no hi faig res aquí…tu mateix però no et gastis els calers…”. Els polls dels meus fills també fa temps que passen de llarg del meu cap i se’n van tot patinant cap a altres caps familiars més peluts…

 Quan tens fills, t’adones que el temps passa de pressa perquè creixen molt ràpid, i, en el meu cas, tinc una relació inversament proporcional entre el creixement dels meus fills i el creixement dels meus cabells…

 Però no tot és dolent! Només faltaria. Quan els meu fills em pugen a sobre de les espatlles no em poden tibar els cabells, cosa que sí que fan a la seva mare, a jutjar pels crits que sento de vegades i les mates de pèl que porten entre els dits…Això sí, les orelles també serveixen per agafar-se i no caure, i és que hi ha vegades que no sé si cauran ells o les meves orelles…

I a més és molt net…el Martí em treu fàcilment les engrunes de croissant que m’hi tira…o els trossets de pambimbo amb nocilla, i que sa mare, quan arriba a casa s’ha de rentar el cap per treure-se’ls, perquè sino, en dos dies s’hi podria muntar un forn de pa!

 A més a més ja no em puc quedar calb…ja ho sóc, i les bromes ja no em fan cap mena d’efecte, tinc respostes per a tothom. Al principi em deien, per compassió, que estigués tranquil perquè el front ample denotava intel.ligència. D’acord, però a hores d’ara Einstein seria un aprenent al meu costat i no és així, segueixo sense poder entendre del tot la seva Teoria Especial de la Relativitat…i la General, per descomptat…

 El Martí, amb la seva innocència, em diu: “Papa, no tens cabells” i quan veu la meva cara, ho canvia per “Papa, tens poquets cabells”. Perquè llavors vé quan l’amenaço que si la genètica fa el seu curs, ell es quedarà igual que jo d’aquí a uns anys, però el miro, i és un nen meitat persona i meitat arbust, amb un “pelazo” morè i gruixut, que me’n ric dels clicks de Playmobil (o Famobil pels de la meva era)…Al Martí no li rentem els cabells, li canviem la perruca sencera com si fos el Click Martí…

 Gràcies a…(poseu una deïtat o altre element) el Martí crec que ha heretat el Gen del Pèl (que no sé quin és) de la seva mare…tot i que amb el Nil, ja no hi posaria la mà al foc…el seu cabell ja són figues d’un altre paner…

 I ja és hora que tots els calbs sortim de l’armari i ho declarem amb orgull: “Sabeu què? Sóc calb!” (I per darrera creuo els dits i reso perquè segueixin sortint famosos ben rapats i encara estigui de moda)…els meus inútils intents hipsters de deixar-me barba ja serien motiu per fer un altre post…sembla ser que el dia que repartien el pèl, vaig arribar tard…em devia quedar adormit mentre em repartien el nas...

Tots som LEGOS…

Evolution

Us sonen les peces de Lego? Aquell joc de muntar peces quan els nens/es tenen una certa edat i de desmuntar-les quan en tenen menys d’una certa d’edat? Doncs d’això vull parlar avui. Bé, d’això ben bé…no! Com a metàfora…sí…

Aquest dissabte a la tarda vaig tenir el plaer d’assistir a una xerrada sobre el dol que va fer la meva dona, la Mariona…i vaig quedar…flipat! Ja l’havia sentit parlar-ne, però no tres hores seguides…i vaig tenir ben clar que el post d’avui havia de tenir el dol de protagonista…un post seriós…no en faig gaires…però, de tant en tant, m’agrada…

No transcriuré la seva xerrada, però sí que em vaig quedar amb alguns punts que em van impactar molt i que vull compartir amb tots vosaltres. Em va quedar molt clar que hi ha dos tipus de dol. El dol normatiu i el no normatiu.

El normatiu és el dol que prové d’un succés esperat a la nostra vida, que implica una pèrdua i, que tot i ser esperat, la transforma. És una pèrdua que sabem que ens passarà, i que passa a molta gent o a tothom. És la mort d’un avi de 95 anys…és una pèrdua, és dolorosa i tot i així la gent en parla amb certa normalitat. És un canvi de pis…és una ruptura sentimental…és…moltes coses…

El no normatiu prové d’una pèrdua no esperada. Quan passa alguna cosa que no és “normal” o passa a molt poca gent. Són pèrdues més difícils de superar. És la mort d’un fill…d’un pare o mare quan “no toca”…és un accident traumàtic…i és la pèrdua d’un pis…i fins i tot la pèrdua de la feina…I aquí m’aturo.

Les crisis no són immòbils. I les crisis normatives poden passar a ser no normatives (p.e. fa 100 anys era normal que algun nadó es morís al part o de ben petit i ara no ho és). Això fa que successos que abans feien el dol una mica més fàcil, ara el fan molt més difícil. I, també, crisis no normatives passen a ser normatives (p.e. la pèrdua d’un pis o d’una feina fa 50 anys passava molt poques vegades, i ara passa molt sovint). Les crisis no normatives provoquen molt de dolor i de patiment, però si seguim així i es converteixen en successos habituals, acabaran provocant dols menys dolorosos, amb el risc de normalitzar tant la situació que ens costi lluitar contra aquests fets en veure’ls tan habituals.

Voldria anar a parar a un tipus de dol, que és el desautoritzat, i que és, principalment, el dol que no deixem passar als nens. Com a acte d’amor que fem, perquè no pateixin, els evitem els successos traumàtics i l’únic que aconseguim és enquistar una situació que pot acabar provocant un dol patològic i que no puguin superar la situació ja que és possible que els quedi amagat i no surti fins més endavant quan menys ens ho esperem…M’agradaria recordar que els nens tenen una capacitat de resiliència enorme (capacitat de sobreposar-se a situacions molt difícils amb certa facilitat). Hi ha molta gent que confón la resiliència amb passar per la situació com si res…i no…la persona resilent s’enfronta a la situació i en fa el dol amb més facilitat que una altra persona…però el fa! I els nens ho fan!! I no dubteu que ells noten si a nosaltres ens passa alguna cosa i estem tristos (una cara trista no es pot dissimular amb unes paraules alegres…creieu-me!). Més val que els expliquem la raó abans que la seva fantasia els pugui fer arribar a conclusions equivocades…

Com he dit abans, la pèrdua de feina necessita un període de dol, i més la pèrdua d’un negoci on hi has posat l’ànima durant molts anys i que finalment no ha pogut tirar endavant després de molt d’esforç, diners i treball. Això li ha passat a un bon amic, i que no dubti que estem aquí per qualsevol cosa que necessiti…

I per acabar…una frase de la Mariona…genial…”hi ha gent que arriba tard a desmuntar-se” amb totes les conseqüències que això pot comportar…

…jo n’era un d’ells…vaig passar per uns quants successos no normatius en poc espai de temps…i creient-me més resilent del que realment era…vaig arribar tard a desmuntar-me…

Per sort, vaig conèixer la Mariona, i em va ajudar a desmuntar-me. Ella en sap molt d’això, però per sort meva, encara en sap més de tornar a muntar, i em va ajudar a fer una torre ben alta…i forta…és especial…no li agrairé mai prou…Hi ha gent que sap muntar peces i hi ha gent que sap muntar ànimes…i jo l’he trobat…

Tots som LEGOS…no ho creieu així?