Dies d’estiu mandrós, petits i eixerits.

Torno. Torno a les Personetes Creatives. Tot l’agost sense escriure-hi. I ho trobava a faltar. S’acaba l’estiu i comença i gairebé tot em fa mandra. Ha estat un estiu bonic i mandrós. Un estiu de ventilador. De nits enganxifoses. Un estiu mandrós. M’encanten els estius mandrosos. Sóc de fer mandres. Sóc de llevar-me l’últim de casa els caps de setmana. I els nens ho saben. I la Mariona també. I m’ho respecten. Respect.

Dies d’estiu. Dies de matar (espantar) mosquits i aranyetes xiques. Dies d’esmorzar al porxo després de recollir el Rummikub i les copes de vi de la nit anterior, amb la fresca de Sant Julià de Cerdanyola. Dies de caminar pel bosc. I de córrer pel bosc. Dies d’anar amb la bici enganxada al cul, amb la colla, la nova colla (aquesta és del Martí i el Nil). Dies de fotos del Pedraforca. I de selfies. I del mar. I la sorra. Dies de: “Doncs ja vindreu a sopar a les 21 h, feu tota la tarda”. Dies de banyadors, pantalons còmodes i samarretes de tirants. Dies de cremar-me l’esquena i la closca. Dies de dormir sense tapar-me. Nu. Dies de tocar la guitarra als porxos. Molt. De pentatòniques i Yotube. Ha estat un estiu de porxos. Dies de Gallines Pelades (Gràcies Mariona per convèncer-nos, el Pedraforca que tremoli!). Dies de gorgs freds, solitaris i bonics als Ports. Dies de Brawl Stars (També del Martí i el Nil). Dies de discutir pels Brawl Stars (de tots 4). Dies de: “Avui també hem de sortir de casa?” (Cortesia del Martí i el Nil). Dies de tornar a discutir pels Brawl Stars. Dies d’acompanyar amigues a casa i de deixar-se acompanyar (sobretot el Martí). Dies de deixar-se venir a buscar a casa per sortir: “Que hi són el Martí i el Nil? Que poden sortir?”. Dies de “quintos” i vinets, a fora d’hores. Quan no toca. I quan toca. Blancs i negres, i algun rosat. Dies de retrobaments. I de trobaments. Dies de piscina. De platja. De muntanya. Dies petits i eixerits. De Berguedà i de Delte de l’Ebre. I de Manresa. Dies de poc futbol. Dies de cantar al cotxe. Dies de sèries. D’anar a dormir tard. I llevar-se tard, amb el coixí marcat ala galta i amb mal d’esquena de tantes hores. Dies de genolls pelats (Martí i Nil). Dies que no s’haurien d’acabar mai. Dies d’estiu.

Sembla mentida amb el que m’agrada la feina que faig i el que m’agraden les vacances, també. M’agrada tot de l’estiu. Tot, tot i tot. Estius eterns. El del 2019 ja el tenim viscut. I a mi, m’agrada molt viure. Molt moltíssim. I a l’estiu es viu molt. Un estiu mandrós, petit i eixerit. Com a mi m’agraden.

Per coses com aquesta, m’encanta l’estiu.

M’encanta l’estiu. Ho dec haver dit milions de vegades. I sino, ho dic ara: M’encanta l’estiu. L’estiu em reviu. Em desperta. Em connecta. No són les vacances (només), és l’estiu.

I l’estiu m’encanta per coses com les de la foto. Els nens, ahir, van decidir dormir a la terrasseta. I no només ahir, avui, demà, demà passat, divendres (amb els papes i mames) i tot per entrenar-se per a la sortida del “cau”. Bé. Anem bé.

I ahir a la tarda, abans d’anar a dibuix, ja havien preparat els sacs, els aïllants i els coixins. I l’ós. El Nil treu l’ós, perquè li faci companyia. I ja s’hi havien estirat. I provat que s’hi estava bé. I jo me’ls mirava. I se’n van a dibuix. I tornen. I tornen a sortir a fora. I s’estiren. Ho viuen. De sobres. Jo, me’ls miro, assegut a les “tumbones” amb la guitarra a la mà i una copa de vi a la vora. Mentrestant vaig fent el sopar. I ells riuen. I els encanta…

I arriba la Mariona. ja hem sopat. La criden:

– Mama, ves a l’habitació i mira a sobre del nostre llit.

Hi va, i hi ha les samarretes que s’han fet ells mateixos a dibuix. De Pokémons. Tots dos. El Martí m’ha fet creure tot el camí de tornada de dibuix a casa, de 5 minuts, que, com que no li havia agradat la seva samarreta, l’havia llençat. I jo l’esbroncava, i li deia que com ho podia haver fet si no l’havia vist ningú més. Que com podia estar segur que no li havia quedat bé. I arribem a casa i me l’ensenya. La portava amagada i havia aguantat 5 minuts de monòleg meu, sobre l’autoestima i l’autoconcepte. Per no res. Era preciosa. I la del Nil, també.

I sortim tots quatre a la terrasseta. Es va fent fosc. Trec el projector. Posem la Pantera Rosa i ens adonem que es fa fosc perquè cada vegada es veu millor. Engeguem els llumets de colors de l’IKEA. I es fa tard, i surten els estels. I em pregunto com pot ser que no ho haguéssim fet mai. S’hi està extremadament bé. Es fa tard. Apaguem el projector i marxem. Els nens no. Els grans. I tenim una mica de lio. Però això seria un altre post. Aquest s’acaba aquí.

Per coses com aquesta, m’encanta l’estiu.

Els monstres de dins.

Quan ets petit i tens por, de vegades, no saps com explicar-ho.

De vegades són monstres de sota del llit.

De vegades els monstres surten de l’armari.

De vegades surten sino hi ha llum. Esperen que tot sigui a les fosques per apropar-se. Res que no aturi un llençol màgic o un tauró gegant de peluix.

De vegades els mosntres són dins nostre. Aquests són més difícils d’aturar. Hi penses. Et venen al cap. Et persegueixen. Per tot arreu. No hi ha llençol ni tauró que els aturi. Potser una mica de llum. Potser la companyia dels pares. Potser explicar-los. Potser deixar-los sortir. Si els deixes sortir potser no tornen a entrar.

“Que surtin, que vagin ben lluny, i quan sigui ben lluny ben lluny, obrim la llum perquè s’espantin i tanquem la porta ben fort. Que no puguin tornar a entrar.” Això m’agradaria dir-li, de vegades al Martí. Que els deixi sortir, que els faci fora i que no els deixi tornar.

Jo, de vegades, massa vegades, a les 5 del matí no sé acompanyar-lo. De vegades el crido. De vegades li parlo malament. Potser és la son. Potser són les ganes de dormir. No sé ben be el que és, però de vegades, potser massa vegades, em costa entendre’l. No me’n recordo dels meus monstres. Dels monstres que venien quan tenia 7 anys. Els monstres del passadís que venien a l’habitació mentre dormia. N’estava segur.

I ahir, després d’hores de queixes, de dir que no li sortia res bé i que tot era una merda, em vaig estirar el seu costat (hi tenia el Nil i dos amiguets que s’havien quedat a dormir) i li vaig dir:

“Martí, prou queixar-te per tot el que no tens i dóna les gràcies pel que tens”: I li vaig dir que repetís amb mi:

“Gràcies per jugar a futbol a la plaça”

“Gràcies per sopar al Quinze dos frankfurts reboníssims”

“Gràcies per tenir els amics que tens i que t’estimen”

“Gràcies per tenir un germanet, el Nil”

“Gràcies per tenir uns pares que t’estimaran sempre”

“Gràcies per tenir una casa on dormir”

“Gràcies per tenir una never plena de menjar”…

…i esclata a plorar. I em diu: “Papa, és veritat, hi ha molt nens que no tenen menjar i jo em queixo tot el dia”.

El vaig abraçar. Fort. Va plorar. De cor. De tot cor. En veu baixa. Hi havia molta gent a l’habitació, Va plorar de “per dintre”. Em va fer un petó. Dolcet. Em va dir que gràcies per ser-hi. De tot cor. I jo li vaig dir que gràcies a ell i que l’estimarem sempre, passi el que passi, faci el que faci, fins i tot quan em desperta a les 5 hores del matí només per dir-me que té mocs i amb l’excusa posar-se al llit nostre. Al nostre llit.

Ho sento Martí. Ja no me’n recordava dels monstres que tenia dins meu quan era petit i que feia que tampoc ho passés bé alguns dies. Però això serà un altre post. No és el cas. És el Martí.

No sé si van marxar alguns monstres, però el que éssegur és que no en deixarem entrar cap més, i els que hi hagi, sortiran avorrits de no fer-lo cas.

La mà que espanta els monstres.

Fer de pare té moments. Bons i no tan bons. De vegades m’emprenyo, molt. I crido. Sí, crido. I em sap greu. Crido. Els crido. No m’agrada. Ho faig. Són els moments no tan bons.

Fer de pare té moments. Bons i molt i molt bons. I ahir en va ser un moment. Curt. Petit. Sino hi hagués posat atenció potser m’hagués passat de llarg. Al Martí i al Nil els agrada molt que estiguem amb ells quan s’han d’adormir. Hi ha dies que amb 5 minuts n’hi ha prou. Estan tan cansats que s’adormen de cop. Pocs. Però n’hi ha. La major part de dies s’esveren. Expliquen coses. Moltes coses. Totes les que no han explicat durant el dia perquè estan jugant i fent el rucot. Hi ha dies que estem cansats. Allò que se’n diu “No estic d’hòsties” i els hi dius que callin perquè toca dormir. I costa. Molt. I m’enfado.

I quan ja no puc més, em diuen: “Papa, vull la mà”. Tots dos.

I és aquell moment que no puc deixar passar, perquè pot ser que algun dia els faci vergonya que els agafi la mà. O no la necessitin. O la necessiti jo. I els la demani jo: “Martí i Nil, doneu-me la mà. Tots dos. Arribarà. La necessitaré. Segur. I la vull trobar.

La mà que calma.

La mà que tranquilitza.

La mà que espanta els monstres.

La mà que espanta malsons.

La mà que espanta històries.

Ara és la meva. D’aqui a uns anys potser necessitaré les seves.

I jo, els dono la mà. En posicions inverosímils. Un braç amunt i un braç avall. El dret bé, però l’esquerre se’m comença a adormir. No el puc deixar encara. El Nil encara no dorm. “Papa, la mà”, em diu. I tornem-hi. I jo allà al mig dels dos matalassos, amb una posició perfectament imperfecte. Mig cos al llit del Nil i mig al del Martí, no sigui cas que estigui massa a prop d’un i massa lluny de l’altre. Em fa mal l’esquena. Els braços. Estic cruixit. S’adormen. Deixo anar les seves mans de mica en mica. Els cauen les seves i les hi poso bé. Que en tinguin cura. Algun dia necessitaré les seves mans, i vull trobar-les. Seran més grans, i la meva més arrugada. Però les voldré. Les mans. La mà. La mà que espanta els monstres.

Dilluns al matí.

Sona el despertador. No és el meu. És el de la Mariona. Em queden tres quarts ben bé de dormir i mandrejar. M’encanta. Em sap greu per la Mariona. Però a mi m’encanta. Aquesta sensació de temps de regal. És dilluns.

És dilluns i repasso mentalment la setmana. Em vé de gust. Un curs cada matí. Habilitats directives. M’ho passo molt bé. Xarxes socials. També. I per partda doble. I una xerrada. I una col·laboració a Catalunya Ràdio. A l’ofici d’educar. Dimarts. 16:15. M’encanta. Repasso cada dia. I m’encanta. És una bona setmana.

Puc portar els nens gairebé cada dia. I també els puc anar a buscar força dies. M’encanta. És dilluns i m’encanta. I això que estic fet pols del concert d’ahir a Olot amb la gent preciosa de la SSM BigHand. M’encanta aquest cansament buscat. Tinc els bessons fets una merda i m’encanta. I això que tinc una al·lèrgia preciosa des de fa unes setmanes. Maca, maca.

És dilluns. Anem bé. Començo el ritual La Mariona es lleva i prepara unes quantes coses dels nens. Després em llevo jo i ho acabo. El pa a punt per ser tallat. Avui què toca? La fruita a punt de ser tallada. Què li agrada al Nil? Comprovo bosses. Tot perfecte. Hi poso els esmorzars i arribo a la seva habitació. Els obro el llum i els miro. Preciosos. Un cara amunt i l’altre bocaterrosa. El Martí i el Nil. Els xiuixiuejo un bon dia dolcet. Ser que els agrada despertar-se a poc a poquet. En silenci. Els preparo la roba. Trio. Em fa mandra. Ho reconec. Ho faig. Torno a dir-los bon dia. Unes quantes vegades. Desenes. Li faig la llet amb colacao al Nil. El Martí no en vol…

Miro. Me’ls miro. Són preciosos. El dilluns al matí. De bon matí. Amb els ulls a mig obrir. Són preciosos. Es queixen una miqueta. No gaire. Vaig ben a poc a poc. Mentrestant agafo la guitarra i toco suau. Per mi. Que ho sentin els nens. Poquet.

Sento veus i escolto les seves dues primeres frases. “Papa, em portes la llet amb colacao” em diu el Nil…

I una altra veu, amb els ulls mig clucs i tapat fins al cap, però amb un peu a fora, em diu: “Papa, no em diguis que és dilluns”. Aquest és el Martí. I jo que li dic que sí. Que és dilluns. I que els dilluns molen. Que els dilluns poden ser bonics. Em sembla que no cola. Però jo, ho he intentat…

Els dilluns tenen una màgia. Els dilluns al matí està tot per fer. I si hi ha silenci, el dilluns al matí és màgic.

“Els ulls se’t fan petits…”

Hi ha coses que, de vegades, em sorprenen. El Martí i el Nil tenen cançó d’anar dormir des de ben petits.

El Martí té el Bona nit d’Els Pets. Una cançó preciosa. Molt dolça. Molt suau. Per anar a dormir.

El Nil, té la cançó Pol Petit de N’Gai n’Gai. És l’única cançó que els conec, però també la trobo preciosa…

“Ei, Pol Petit!

agafa la guitarra cada nit,

surt al carrer

i canta una cançó.

Canta ben fort

i digues la veritat

sense cap por.”

Molt bonica. Reivindicativa i bonica. A casa fem una trampa, i de ben petit li hem dit Nil Petit. De totes maneres ara ja sap que la cançó diu Pol Petit, però nosaltres seguim cantant “Ei, Nil Petit…”

Moltes nits els posem les cançons, i un dia, de cop, el Nil diu: “No, la dels ulls petits no, que em fa por.” Nosaltres no sabíem a què es referia, fins que ens va explicar que la part de la lletra de la cançó Bona Nit, que deia “els ulls se’m fan petits”, se la prenia literal, i es pensava que a la nena, els ulls se li feien petits de veritat. Si t’ho pares a pensar, la imatge, seria força angoixant. No vull que ningú passi por, però la imatge seria força TimBurtoniana…

…ara, ja li hem explicat que és una metàfora que vol dir que se li tanquen els ulls i li agafa son. Ara, ens la deixa posar. Aviat, li agradarà i tot. Que és mono. I quina peneta ens va fer quan ens ho va explicar. Segur, que el Lluís Gavaldà no s’hagués imaginat mai que aquesta bonica metàfora podia arribar a fer por algun nen. El Nil és així. El Nil Petit. Bona nit, Martí i Nil…

Dues paraules. Una imatge.

Avui la demostració que, de vegades, dues paraules poden tenir un mateix significat. O que dues paraules descriuen el mateix. El cas d’avui és caos i diversió. Segons el meu mapa i segons el mapa dels meus fills. Diumenge a la tarda vaig veure el panorama i vaig pensar: “OMG quin caos” i ells van pensar: “WTF quanta diversió”. Noteu l’actitud d’ells. Sembla la portada d’un disc de House of Pain. Actitud amb majúscules. Dues cares de la mateixa moneda. Dos punts de vista. A què em recordarà tot això.

Apa, Salut i República!