Ai, que me n’oblidava…


Si hi ha una cosa que m’encanta de tenir fills (a part de moltíssimes altres) , és el fet de tenir un llenguatge i unes bromes pròpies que compartim i que ningú més coneix (amb permís de la Mariona, és clar, que també ho té). Cada dia, quan arribo a casa, m’acosto al Martí i al Nil, els miro, i els dic: “Ai, que us volia dir una cosa i me n’oblidava…”i, automàticament, els dos, sense mirar-me i sense deixar de fer el que fan, com si els avorrís i tot (però de “groma”), em diuen: “que t’estimo…”  Jo els dic: “ostres, com ho sabíeu?” I em diuen: “perquè ens ho dius sempre”…i jo, contentíssim de dir-los-ho sempre…
I avui, quan he arribat a casa a dinar, els ho he dit i me n’he anat a l’altra punta del pis mentre ells jugaven juntets al sofà, i al cap d’uns segons, el Martí crida des del sofà: “Papa, m’encantaria que quan et morissis tinguessis una vida, perquè així et recuperaria…i encara tindries el teu papa i la teva mama….però no ho tenim…“. Me l’he mirat i quan li anava a donar les gràcies, ja tornava a estar enganxat a l’iPad, amb un joc que ja és tan bo com jo. 

Això ho tenen els nens, poden passar de parlar de la cosa més bonica i profunda del món a jugar amb l’iPad com sino haguessin dit res. I a mi, mentrestant, aquestes paraules que ha dit, m’han quedat gravades, per sempre, per boniques, per bonic. Que bonics que són el Martí i el Nil…vaig a dir-los una cosa abans que no se m’oblidi…

L’altre dia, la nostàlgia, un passadís, i els Germans Marx…


L’altre dia, el Nil, es va passar la tarda tocant la bateria. Cap novetat. És el nostre dia a dia. El nostre tarda a tarda. Toca 10 minuts. En descansa 1 i hi torna. 

L’altre dia, jo no hi era a la tarda. Vaig arribar tard. Molt tard. Els nens ja dormien. Tots dos. I la Mariona em diu que el Nil ha caigut. Per variar. És molt amic de la gravetat. Ha caigut tocant la bateria. Ha caigut del seient i li ha caigut la caixa (o un tambor) a sobre i li ha fet una bona rascada a la cintura. Li ha posat dues tiretes màgiques i aquí s’acaba el mal.

L’altre dia, el Nil es desperta dient que li fa un mal terrible la cintura. Ens sent discutir amb la Mariona. Plora molt. No es pot adormir. L’agafo i ens posem d’acord amb la Mariona que, entre la caiguda de la bici i aquest cop, potser té una mica de por. El portem a la nostra habitació. Perquè estigui millor. I perquè el Martí, pobret, pugui dormir sense els plors i crits del seu germà.

L’altre dia, amb el Nil al llit, no hi havia manera que s’adormís. Es retorçava de dolor i ja ens plantejàvem anar a l’hospital perquè descartessin si tenia alguna cosa que se’ns havia passat. I de cop, l’agafo. Me’l poso a coll. I començo a caminar pel passadís. A les fosques…

L’altre dia, vaig estar fent un exercici de nostàlgia. Mentre passejava amunt i avall, escoltant com es movien algunes rajoles del passadís, algunes de la cuina i algunes del menjador, em venia al cap quan el Nil va néixer i el passejava amunt i avall. Feia el mateix, però pesava 10 quilos menys. Fa més de 3 anys.

L’altre dia, recordava com de bonic és que els meus fills es relaxin i s’adormin mentre camino. Tot fosc. Tot és tranquil. El Nil es mou cada vegada menys. Només alguns calfreds que li agafen just abans d’adormir-se. I me’n recordo que això és el que em deia que aviat el podria deixar al bressol perque ja s’havia adormit. I quan parava, aixecava el cap de la meva espatlla, i em mirava amb els ulls plorosos i em deia: “Papa, camina una mica més.”

L’altre dia, després d’un intent de deixar-lo al llit, vaig haver de tornar a caminar una bona estona. Passadís amunt i avall. Parlant fluixet a la seva orella. Caminant gairebé com si ballés, perquè el moviment fos fluid. Perquè és calmés. Perquè s’adormís. I quan es va adormir, vaig anar al llit, al costat de la Mariona. Em vaig posar un coixí a la paret i em vaig mig estirar amb el Nil a sobre. Amb el seu cap a l’espatlla. Com quan tenia mesos, però ara, eren anys, i més quilos, i més escalfor, i més amor. Tot això va a més.

L’altre dia, vaig estar fent un exercici de nostàlgia. I em sembla que el Nil…també…

PS: Dues hores més tard, amb tots 3 dormint al llit, s’acosten unes passes, i veiem el Martí: “Papes, vull dormir aquí”. Mig plorós. “Va, Martí, posa’t al meu costat”, li diu la Mariona. I dormim, com podem. La Mariona. El Martí. El Nil. I jo. I penso: “Comprar un llit de 2 metres x 2 metres va ser una gran idea”. I no puc deixar de pensar que un dia, això no hi serà. I tinc nostàlgia del passat, del present i del futur que no serà. I somric…

Calendari d’Advent: dia 3

El Nil ho té això. Deixa les coses clares. I avui us deixo una frase que ja augurava un no gens fàcil futur proper a l’hora d’anar a dormir. I perquè quedi clar, fa servir CAP. No fos cas que hi hagués alguna son que jo no sabés que hi ha. Doncs, que quedi clar que no en té CAP.

  

Va de mocs…i d’en Tomàs Molina…

 
 A la teletres ja fa dies que avisen que vindrà el fred. A les cases on tenim nens, no ens fa falta cap Tomàs Molina, amb tots els respectes per la seva meravellosa feina. A les cases on tenim nens, tenim un avisador de freds rigurosos que no falla mai. Són els mocs…

Si esteu dinant, o sopant, o berenant, o esmorzant, o picant alguna coseta, deixeu de fer-ho…el post d’avui va de mocs. A les cases on tenim nens, ja sabem de què parlem. I quan diem mocs, no vol dir: “Ai, que tinc un moc”, em moco i ja està…nooooooooo! A les cases on tenim nens, els hiverns són un estil de vida. 

Els mocs es regeneren. Tenen vida pròpia. Formen part del paisatge casolà. És fàcil saber si a una casa hi ha nens, a l’hivern, pel número de kleenex i “toallitas” per metre quadrat. També es pot saber per les vegades que et lleves a la nit, però prefereixo no pensar-hi gaire en això!

A casa, el nostre primer predictor, el Nil, ja ens va avisar fa un parell o tres de dies. I avui que fa tant de fred, s’ha quedat a casa. Una mala nit. Una d’aquelles de despertar-se tossint, amb mocs al nas que no el deixen respirar. Una d’aquelles que acaben al llit de la Mariona i meu. Una d’aquelles nits de tocar-li peus i mans i que s’assemblin més a uns radiadors que a una altra cosa. Una nit de Dalsy.

I, és clar, després d’una nit així, sol venir un dia de…NO escola! I tot això amb la sort que jo avui tenia dia de feina de preparar cursos i que, per tant, ho podia fer des de casa. I ho he fet. I el Nil volta per casa. I el sento perquè tira muntanya amunt encara que jo li digui que no ho faci. Sembla que el Dalsy nocturn aguanta, i entre moc i moc, dibuixa papes, mames, dracs, martins, aranyes i demés miscel.lània. I decora el seu estoig nou amb el seu nom “Lin”. I va amb bici. I dinem junts, cara a cara. I compartim espaguetis amb tomàquet, hamburguesa i natilles de “les normals”. I compartim sofà. I és un regal. Per. Mi. Per compartir aquestes estonetes amb el Nilet. Encara que hi hagi un convidat de pedra…els mocs.

I tant compartir, tant compartir, a veure si al final acabarem compartint mocs. Ja em faig a la idea que sí. La Mariona, de moment, ja m’ha passt al davant. Però vista la proximitat que estic tenint avui amb el Nil, el més fàcil és que d’aquí a uns dies, els kleenexs es dupliquin.

Sr. Tomàs Molina, la seva feina és excel.lent, però jo, que faria fred, ja ho sabia, em sap greu, però tinc unes estacions meteorològiques mòbils amb forma de nens i mocs, que no enganyen. Ara bé, entenc que per sortir a la teletres, val més posar un mapa isobàric i unes fotos de Catalunya, que la foto del Nil amb els mocs penjant. Això sí. Salut!

Facts i més facts…

De vegades algú em demana si no em costa escriure tan sovint al blog…i jo contesto que si tinguessin dues personetes creatives com les meves s’adonarien que tinc “inclús” posts de reserva. Només cal estar atent al que fan i/o al que diuen…i ja està! Màgia! Nou post!! Nova infografia!!

Llit

 

Els terrors nocturns (del pare)…

UnknownAvui parlaré dels terrors nocturns. Però qui es pensi que parlaré dels terrors nocturns dels meus fills…està equivocat i/o equivocada!!!!! Aquest blog és Les Personetes Creatives, però les explico des del meu punt de vista…de pare imperfecte i, de vegades, cagat de por!

Comencem. Com molt bé sabreu els qui em seguiu de fa temps, a casa es practica el co-llit. No de forma voluntària, també us ho dic. Si m’haguessin dit abans de tenir fills si jo praticaria el co-llit, els hagués dit que no sabia ni què era. I, un cop explicat, que segur que no el practicaria (bé, amb la meva dona sí!). Però, com també sabreu els que teniu fills, els plans no sempre surten com els havies planejat (ho sento Aníbal de l’Equipo A!), i t’has d’adaptar a algunes situacions per pura supervivència humana. En el nostre cas, als 2 anys i poquet, el Martí va començar a venir al nostre llit. Ara sí. Ara també. I ara, amb 4 anys i mig, vé un dia sí, i alguns no. La cosa millora, vaja…

…però un dia…el Martí ens va amenaçar i quan li vam dir que perquè venia al nostre llit si el Nil era més petit i no venia, ens va deixar anar: -“Perquè és petit i no pot sortir del llitet però quan pugui ja vindrà”.

Aquesta amenaça, ara, s’ha acomplert. I sí, els qui sospitàveu si el Nil vé al nostre llit, doncs, de moment, ja ha vingut a passar una nit sencera amb nosaltres!!!! I és pitjor que el Martí. Dorm igual que jo. O sigui, amb un ull obert. Té el son poc profund i es mou molt…més que el Martí, que ja és dir!!! Sembla que, de moment, no ho ha agafat com un costum, però ara les nits ja són una loteria! O toca dormir sols, o amb el Martí, o amb el Nil o amb tots dos (ja arribarà ja!). Avui mateix s’ha presentat un nen al nostre llit i fins que no feia un parell de minuts que hi era no he detectat que era el Martí. Bàsicament perquè jo li deia Nil i, al final, m’ha dit. “Papa, que sóc el Martí”. Mare de Déu senyor!!! Ja confonc els meus fills i tot!!!

I això no es tot. A mi m’encanten les pel.lis de por, però després ho passo malament. Molt malament. I pensar que puc tenir, no un, sino dos fills voltant per casa a hores intempestives, m’acollona molt, i em venen al cap “El Orfanato”, “El sexto sentido, “REC” i altre joies del terror modern al cap! Si em desperto a mitjanit ja no estic tranquil. Sento un soroll. Què serà? Qui serà? Opcions:

– El Nil i el Martí al mig del passadís venint junts (ha passat, però el Martí només acompanyava el Nil)

– El Nil sol…petitet amb el seu pijama de “fantasmitos” i caminant mig adormit (aterridor)

– El Martí sol…pitjor, perquè pot venir corrents i tot…arghhhhhhhhhh

– Em desperta el plor d’un dels dos, i he d’anar a la seva habitació…arghhhhhhhhhhhhhhhhhh…el passadís és llarguíssim (rollo casa de REC)…i jo no tinc visió nocturna com ells dos i, per tant, me’ls puc trobar a sobre…em cago!!!!

– Sento que vé/venen i els dic que s’estirin al llit…es ratllen…i llavors s’amaguen. Em rendeixo!!!! Poden ser a qualsevol lloc: al sofà, a l’ou de l’IKEA, asseguts al costat de la banyera (us juro que el Nil s’hi posa)…als llocs més insospitats de la casa…i això pot ser terrorífic. Us ho juro. I més si sou uns cagats com jo!

-Si es desperten i no han sortit de l’habitació, encara és pitjor perquè quan obro la porta me’ls puc trobar gairebé a sobre, estirats, drets, asseguts, mirant per la porta (que és de vidre),…

Reconec que sóc una mica exagerat o que hauria de deixar de veure pel.lis de por si llavors no dormo tranquil, però per qui vulgui sentir la meva sensació, que vingui un dia a casa nostra. Us convido. Tanquem finestres i llums. Posem els nens a la seva habitació. El convidat o convidats, on dormim la meva dona i jo. I apa…a disfrutar. Ara que ho penso, potser ho podria vendre com una atracció de terror que ni Tibidabos, ni PortAventures, ni res…una nit de terrors a Cal Bastardas-Homs. I ja m’ho explicareu…si en sortiu vius…