Estar sols.

I aquella necessitat d’estar sol. De no fer res. De no tenir res a l’agenda. Aquella necessitat d’un mateix. D’estar recollit. Deu ser que comença la tardor. I que ja intueixo el fred, tot i la calor.

Hi ha persones que necessitem més moments d’intimitat. N’hi ha que no. N’hi ha que els fa por. N’hi ha que se n’adonen que no s’agraden, que no es cauen bé. N’hi ha que tenen necessitat de compartir-ho tot i en tot moment. N’hi ha que els sembla que perden el temps. N’hi ha que volen i no poden. N’hi ha que poden i no volen.

Quan estàs sol els pensaments són més alts. En veu alta. No hi ha ningú que els pugui fer callar. Els que t’agraden i els que no t’agraden. Somniar despert o tenir malsons despert. Hi ha de tot.

A mi m’agrada passar estones sol. Connectat amb mi mateix. Socialitzant(me). Parlant(me). Escoltant(me). M’agrada i molt. Per agafar energia. Tinc una feina molt expansiva, molt de parlar, molt d’escoltar, amb molta gent i molt diferent, i nova. I necessito moments que siguin només meus. M’encanten. No em fa por parlar-me, ni escoltar-me, ni pensar-me.

M’agrada. Estar sol. Estar sols. Amb bona companyia. I des de que van néixer el Martí i el Nil visc aquests moments amb molta més força. Per agafar energia. Molta. Me’ls miro quan dormen. Són monos. Es desperten. També són monos…de vegades…. Els deixo a l’autobús de l’escola. Em quedo sol. Esmorzo. Llegeixo. Comparteixo. Sol. M’encanta. Deu ser que no em caic tan malament. M’agrado prou per compartir unes estones. I després ja els aniré a buscar a l’autobús. De tornada. Són tan monos!

Aprendre.

Aprendre. Aprendre a aprendre. Aprendre a reaprendre. Aprendre a desparendre. Reaprendre a aprendre. Reaprendre a reaprendre. Desparendre a aprendre. Desparendre a desaprendre. Aprendre. Teatre. Guitarra. I el que vingui.

No sé què dir…

De debò? Des del dia 27 de maig que no penjo res al blog? No m’havia passat mai! No ha passat res, no s’ha acabat el món, la vida segueix, el Martí i el Nil segueixen creixent i fent de les seves, i les dels altres, gairebé…i, mentrestant, he estat enfeinat fent d’altres coses. He tingut temps? Sí, és clar, però he decidit dedicar-lo a altres cosetes…

…treballar…i tocar la guitarra (molt, moltíssim)…i no fer res…i descansar…i estar amb ells i amb la Mariona…i…tot el que vulguis…de fet, he fet el mateix que feia l’any passat però no he trobat el temps per escriure-ho. No ho sé, potser no tinc la necessitat d’explicar tant. No ho sé, de fet. Però avui sí que em venia de gust compartir que, últimament no em venia tant de gust escriure i fer-ho escrivint. Com un oximoron. M’agraden els oximorons i m’agrada la paraula oximoron. I m’agrada escriure, només que últimament no em venia tant de gust. Ja està. Tot bé. Suposo que ja tornaré a tenir-ne ganes. No ho sé. O són etapes. Ves a saber. Ho veieu…no sé què dir!

Desaprendre i reensenyar.

De vegades és important desaprendre.

De vegades és més difícil desaprendre que aprendre.

De vegades cal desaprendre per poder aprendre.

De vegades cal resignificar els aprenentatges.

De vegades cal significar-los.

Parlar és una d’aquelles habilitats que cal resignificar si volem que el nostre missatge sigui memorable.

Hauríem d’entendre que les persones enviem el missatge amb les paraules (acompanyades de gestos i paraverbal), però les persones recordem emocions, no paraules. O sí, recordem paraules si hi ha emoció. Sino, no hi ha record, encara que les paraules siguin boniques.

Abans de parlar hauríem d’escollir quina és l’emoció que volem transmetre i, llavors, només llavors, triarem les paraules adients.

Hauríem d’aprendre a desaprendre, i a reensenyar.

M’hi poso.

Escampant els àtoms per l’univers… (el Punset)

Mira que hi ha eufemismes. I mira que soc poc d’eufemismes, però si hi ha un eufemisme que m’agrada és aquest:

“Escampant els àtoms per l’univers“.

Per sino queda prou clar, és un eufemisme per al verb “morir”. És brutal. No sé si el va dir exactament així o és una adptació lliure, però, em sembla que, és de l’Eduard Punset. Un MESTRE. Forma part de la seva manera de veure i viure la vida, segurament. És un bon resum. De fet, seria un bon epitafi. De fet, crec que li “robo” i me l’agafo com a epitafi. Per a mi. No tinc pensat morir-me aviat. De fet, em faria força mandra ara mateix. Tinc moltes coses fetes, més a mig fer i, encara més, per fer. Per tant, no entra dins dels meus plans ara mateix això d'”escampar els meus àtoms per l’univers”. Però no em negaràs que no és un bon epitafi?

Quan vaig començar a dedicar-me a la formació , conscientment o inconscient, vaig tenir models. I el Punset ha estat un dels meus principals models. Energia, curiositat, provocació, il.lusió, humiltat, connexió, … Quan una persona escampa els seus àtoms per l’univers i rep eligis unànimes de tothom, pensin el que pensin, vol dir que ha fet les coses bé, molt bé, i fa bona la dita de “Era un bon professional i millor persona”. Em pregunto com devia ser com a persona si com a professional era enorme.

Sempre. Sempre he pensat que jo, sóc més un divulgador que un formador. Primer, m’agrada més la paraula. La trobo més humil. Les persones tenim uns coneixements, propis i aliens, i tenim la capacitat de divulgar-los per escampar-los, per si algú els pot o vol utilitzar i, així, seguir escampant el coneixement pels racons. Penso, també, que el coneixement ens fa lliures i ens permet ser qui volem ser.

Des dels meus inicis com a divulgador, he tingut al cap el Punset. M’he comprat els seus llibres. L’he escoltat en xerrades i conferències. M’he empassat els programes REDES infinitat de vegades. Els utilitzo en les meves “divulgacions”. M’he enganxat, també, a l’Elsa, la seva filla (els testos s’assemblen a les olles). I ara, sembla que, una part gran de la població, curiosa, amb ganes constants d’aprendre i assolir coneixements nous, entre els quals m’hi incloc, hem quedat orfes. Una mica orfes. Ara haurem de buscar nous models de divulgador, que n’hi ha, però de Punset només n’hi havia un. Bé, de fet, ara n’hi ha milions, perquè els seus àtoms s’han disgregat, que no mort, i estan escampats per tot l’univers. I ves que no ho estiguin per altres universos paral.lels i tot. No ho sé. Miraré a veure què en deia ell dels universos paral.lels.

Escampant els àtoms per l’univers. Però quan toqui, que, de moment, m’agrada tenir-los ben juntets entre el cap i els peus.

47…o 35+12…

47 és un número extrany. No tinc massa manies amb els números. Les tinc amb altres coses, però no amb els números. I tot i així, penso que el 47 és un número extrany. Lletjot. 47. És primer, mira, això sí. No és que siguin molt especials els números primers. N’hi ha força. 47…

47 s’apropa a 50. Per primera vegada n’he sigut ben conscient. Osti, 50 són molts! Espero que quan arribi als 50, encara es segueixi dient que els 50 són els nous 40. Així, tal qual, estil Dorian Grey.

47. M’agrada fer anys. Vol dir que sóc viu. M’agrada fer-ne i en vull fer molts, i, a la vegada, em faig conscient que m’estic fent gran. No tant pels meus 47, sino pels 9 i 7 que faran el Martí i el Nil aquest novembre. Miro enrera, i em planto sempre als 35. I penso en tot el que ha passat en aquests 12 anys. La Mariona, el Martí, el Nil, el canvi de feina, o de vida, què cony,…molt, moltíssim. 12. El 12 m’agrada més que el 47. 35 anys d’una vida i 12 d’una altra dues en una. M’agrada el 35 i m’agrada el 12. 12 anys que vaig conèixer la Mariona. Dues celebracions en un dia per sempre. Una d’individual i una de conjunta. I les dues m’encanten. A casa estalviem celebracions. Per això el Nil també va néixer el 14 de novembre, com la Mariona…per estalviar…

Ostres, 35+12 m’agrada molt més. Dues vides en una també em fa gràcia. Em sembla que la visc més si n’he tingut dues. 35+12 m’agrada molt. Aquest any en celebro 35+12, o el que és el mateix, 47, que no m’agrada tant però també queda bé. A més, no els havia tingut mai fins ara. I estrenar any mola molt. 47. Em sembla que no peto fi. Deu ser l’edat. Ja veus. Al final m’acabarà agradant el 47 i tot. M’agrada el 35 i m’agrada el 12, els dos pel que signifiquen, per un final i per un inici. Ara m’adono que tots els números són especials, i si són els anys que faig…més!. 47

BarçAjax o la gestió de la frustració (Una història trista)

No és la primera vegada i no serà l’última, n’estic segur. El Barça va perdre estrepitosament amb el Liverpool. Però això és el de menys, o el de més, no ho sé. I quan dic que no és la primera vegada i que no serà l’última, no em refereixo a que el Barça tornarà a passar pel mateix, que també. Em refereixo al Martí i al Nil.

Jo estava sopant a la cuina. Havia arribat de treballar i estava sol. Tranquil. Acabant-me la copeta de vi. Blanc. Fresquet. Relaxat. Acabant el dia. Tal i com m’agrada, a punt d’anar cap al sofà. I quan m’estava a punt d’aixecar, vé el Martí mig plorós:

– No, m’ho puc creure, els cabrons del Liverpool– em diu.

El to de veu i la utilització de la paraula “cabrons” ja em va fer pensar que la cosa no anava bé. I em diu:

– Papa, que van 3-0– tot indignat. I jo, “inanimat” tal i com em diu ell per fer-me veure que no animo el Barça quan van mal dades, li dic:

– Ja m’ho pensava. Ja t’ho deia. Patirem.

I ens n’anem al sofà. Hi havia el Nil. Anar fent. I al cap de res, 4-0. El Martí encara pensava que marcaríem. Jo, no. El Nil, no deia res. I s’acaba el partit. El Martí tirat per terra, plorant, a llàgrima viva. No s’ho creia. El Nil estirat al sofà, bocaterrosa, sense dir res. La Mariona, que no hi era, ens envia un àudio de whatsapp:

– Com estan els nens?– sento que diu.

– Plorant– li dic.

–Pobrets– em torna a enviar.

I sí, van plorar. Molt. I vam anar a dormir. I els vaig dir que era normal que ploressin. Estaven tristos. Pensaven que el Barça es classificaria. Jo, també, què coi! I, al cap d’una estona, el Martí va començar a dir que només era futbol, que, al cap i a la fi hi havien més coses a la vida. Que és més important viure. Bona reflexió, tot i la tristesa. I sí. Li vaig dir que clar que sí. El Nil ja dormia. Li faig un petó. Abraço el Martí i li dic que demà serà un altre dia. I em diu que sí:

–T’estimo, papa.

– Jo més.

– No, jo.

I em diu:

– Papa, demà juga l’Ajax. També m’agrada l’Ajax. Segur que passen.

– Segur que sí, Martí. Bona nit.

Els bolis Bic.

Sempre he pensat que els bolis Bic han estat els primers terapeutes que hem tingut a la vida. Han rebut maltractaments, frustracions, ràbia, nervis, impaciència i, una mica de tot. I és per això que no em refiava, ni em refio, de la gent que té els bolis Bic perfectes, sense mossegar. No me’n refio. Què voleu que us digui.

No és normal…

Ahir a la nit feien futbol i política. Quin clàssic! El Madrid i les eleccions espanyoles. Si tot fos normal a casa amb el Martí i el Nil, haguéssim mirat com el Madrid perdia a casa del Rayo Vallecano…però no és normal.

Res no és normal en política des de fa molt de temps.

No és normal que hi hagi persones innocents a la presó i no puguin veure créixer ni abraçar els seus fills i filles, parelles i pares i mares.

No és normal que hi hagi persones innocents exiliades i tampoc puguin fer el mateix que els presos polítics i preses polítiques. L’exili és una presó amb una cel.la més gran.

No és normal que la ultradreta entri al Congrés i es normalitzi una forma de pensar que no hauria de ser normal.

No és normal la crispació que creen alguns i algunes. No és normal crispar i dir que el problema és dels que es crispen.

No és normal que la política sigui aquesta merda que veiem cada dia. No és normal.

I ahir, en comptes de veure com el Madrid feia el ridícul, vam preferir estirar-nos al llit amb el Martí (el Nil ja dormia) i seguir els resultats del recompte de vots:

– Papa, això és com seguir els marcadors de futbol però més divertit- em diu el Martí

– I més important- li dic jo…

…i veure com feien el ridícul els partits que crispen. Els que han basat la campanya en fer enfadar gent que no estem enfadats però que, també ens enfadem si ens toquen gaire la pera.

I sí, es va aprendre qui eren PSOE, PP, Cs, Unidas Podem, VOX, ERC, JuntsxCat, Bildu, PNB i, fins i tot, Front Republicà o el PACMA.

I sí, també saben qui són els bons i qui no. Perquè a casa adoctrinem com volem. Només faltaria. I, per sort, o per tossuderia dels qui vam votar el que vam votar podrem seguir adoctrinant com volguem. Se’n diu educar. I jo educo com vull a casa meva. Sobretot sobretot, en català. I ho miràvem a TV3, que quedi clar.

I sí, el Madrid va fer el ridícul, el Barça va guanyar la Lliga, el Barça femení va arribar a la final de la Champions i els partits de dretes van fer pena. I ho vam veure, en directe, i des del llit, amb el Martí, i se li va acudir que, potser haurien de jugar-se les eleccions fent un partit de futbol. Us imagineu un partit Cs contra ERC? Mare meva, no m’ho puc ni imaginar!! Mentrestant prefereixo celebrar els gols del Messi i seguir cridant Independència fins que em quedi afònic. Seguirem!

Gent o persones (aka Vides que semblen millors)

El llibre va prenent forma. A poc a poc. Com un puzzle, com diria l’Ignasi Garcia. El problema és que és un puzzle amb peces que vaig trobant amagades pels “puestus” i no en sé el dibuix final. El vaig dibuixant a mida que trobo les peces. Peces o colors. O peces de colors. Els colors que pinten una vida.

Vet aquí un extracte petitó de l’inici d’un capìtol que encara no sé quin serà.

Seguia caminant pel carrer Anselm Ferrer. Hi havia passat milions de vegades. Era un trajecte habitual que feia quan tornava de la seva feina cap a casa. Segurament l’havia fet, passejat, transitat, “disfrutat”, infinitat de vegades. Però avui era diferent, avui l’estava patint. No sabia si existia el concepte però, com sempre pensava ell, si una cosa no existia, se la inventava. Com anava dient, avui estava patint el carrer. L’estava patint de valent.

Es creuava amb un munt de gent. No mirava ni si la coneixia o no. Si el saludaven; saludava d’esma. Sense mirar als ulls. Sense aixecar les celles.

-Adéu- li deien.

-Déu, “dios”- feia, desganat, abatut, desfet.

I, de cop, va començar a veure persones. Va deixar de veure gent i va començar a veure persones. Amb la seva història. I li va semblar que totes les històries semblaven millors que la seva. Sabeu allò que passa que, de vegades, us agradaria ser una altra persona per no viure el moment que esteu vivint? I pensava en quan estava a punt d’entrar a un examen a la Uni i veia gent somrient pel carrer prenent un cafè amb llet sense preocupacions. O això li semblava a ell.