Sóc un “outsider”.

Saps quan te n’adones que ets un secundari?

Saps quan te n’adones que ets un William H. Macy?

Un “outsider”, sense anar més lluny?

Doncs aquest sóc jo cada mes de novembre. El Martí ha fet els anys el dia 2 i el Nil i la Mariona els fan demà dia 14.

I jo? Doncs el 12 de maig. Allà. A la llunyania. Fa 6 mesos i d’aquí a 6 mesos.

Són l’equip de novembre i jo, el del maig.

Són 3 contra 1.

Són 3 escorpins i 1 taure (s’accepten bromes i consells).

Són 3 “moren@s” i un…calb.

Són 6 ulls marrons preciosos i 2 de verds.

Ha quedat clar? Pos eso.

Anuncis

Quina és la història del teu nom?

Sóc curiós de mena. No hi vull fer res. M’agrada. M’agraden moltes coses…i una d’elles són els noms…

Els noms tenen històries boniques. Històries curioses. Històries tràgiques. Històries. Els noms tenen Història.

Quina és la teva història? Explica-me-la. Si vols, és clar. Si et vé de gust. Quan et vingui de gust…

Avui, un semi Paulo Coelho.

Avui m’agradaria fer un semi Paulo Coelho.
Un “coitus interruptus” motivacional.
Un mig mig. Un “com mola, però…”.
Un “estic a punt i no…”.
Una hamburguesa de tofu. Que no és una hamburguesa per molt que ens ho diguin.
Un tallat amb llet de civada.
Una cigarreta electrònica.
Ha quedat clar el que vull fer? No? Doncs mireu la foto. És una frase motivacional per un dilluns bo. No per un de dolent. Per un de bo. Per pensar-hi i per decidir. Per ser feliç, què cony! O què collons!

Mantra.

És tardor. S’apropa l’hivern. “The winter is coming” a Manresa. Amb el que això significa. És hora de “mantra”. I no, no m’he equivocat. Vull dir “mantra”. Un “mantra” d’hivern. Que abrigui l’ànima. Que em permeti ser feliç. Sense hibernar. “El” “mantra”.

Mireu la foto. La foto del “mantra”. Quina mandra. Au va, mira-la!

Un conte de Reis (Ficció amb SPOILER o Futur proper)…

Comença a fer fred. Fred de jersei gruixut o de jaqueta prima. No les dues coses. O l’una o l’altra. De fet, fa més fred a dins de casa que a fora. Senyal que s’acosta Nadal. I Reis. És la seva època de l’any preferida. Des de sempre. No hi ha res millor que les festes de Nadal. El posen content. Molt content. De somriure idiota. Enteneu-me, aquells somriures que ens queden a la cara però que no ens adonem que portem posats. Somriures idiotes. M’encanten.

– S’acosta Nadal. S’acosten els Reis. Potser hauries d’anar pensant aquelles coses que et fan il.lusió. Potser que comencis a fer una llista, oi?

– Sí papa – diu ell.

I dins del seu cap hi ha allò que hi dóna voltes des de fa temps. “Com s’ho fan els Reis per portar tots els regals en una nit? Tenen ajudants? Els ajuda el Pare Nadal? Sön realment màgics?.”

No s’ho acaba de creure i es capfica. Arrufa les celles. I el nas. Es preocupa. Hi pensa i repensa. Se’n va a dormir, i tal i com fer els grans, comença a rumiar-hi. Li costa dormir. Es desperta. Hi somnia.

– Papa, com s’ho fan els Reis per portar-ho tot?

– Tu què creus? – diu el pare.

-No ho sé – diu ell.

I no ho sap. O no vol saber-ho. Busca alternatives. Més o menys lògiques. Més o menys coherents. Lògiques i coherents per a un nen de 7 anys. Petit i gran.

– Ja ho sé. Deu ser que tenen ajudants per tot el món i van tan ràpids que no els veiem com ens deixen els regals. Perquè, clar, si em quedo despert tota la nit, els veuré o no? Em deixaran regals o no? I si no fos veritat que els Reis són els Reis? I encara més, i si els Reis fossin els pares? NO, NO, això no pot ser perquè ho sabria o m’ho dirien. Potser que els ho pregunti? Aix, no ho sé.

– Papes, vosaltres sou els Reis? – diu ell.

– Tu què creus, que ho som o no? – contesta la mare.

– Ostres no ho sé. No ho tinc clar – contesta.

Se’n va capcot mentre es diu que potser si descobreix la veritat, si desmunta tot aquest “alberginier”; potser, i només potser, es quedarà sense regals. I això no s’ho pot permetre. Tot l’any esperant els Reis i quedar-se sense regals no seria just. Potser, tant se val, sigui igual qui siguin els Reis.

– Papes, vull que els Reis em portin cromos de futbol aquest any – diu.

– D’acord fill meu, així ho farem…faran.

Ens mira. Somriu. Pica l’ullet. El dret. L’esquerre no li surt. Se’n va corrents tot xutant una sabata que s’havia quedat al mig del passadís i crida el seu germà:

– Ei, ei, els Reis ens portaran cromos. Molts cromos. M’encanten els Reis. – i ho crida ben fort perquè no en quedi cap dubte.

Perquè mola que el Nil aprengui a escriure.

Només cal mirar les captures de pantalla de la conversa per whatsapp d’ahir al vespre quan havia de tornar a Manresa de Vilanova i la Geltrú on havíem fet l’últim bolu del “SAKO” de la SSM BigHand!

Me’l menjo!