La Revetlla de Sant Joan.

La nit màgica. 

La nit més curta de l’any. 

Una nit d’alegria. 

Gent que tira petards. 

Gent que odia els petards. 

Gent que odia la gent que tira petards. 

Gent que odia la gent que odia els petards. 

És una bona nit per posar a prova dues competències bàsiques: l’empatia i l’assertivitat. (Gairebé) tothom les coneix. (Gairebé) ningú les practica. Ho provem? Ens demostrem que m’equivoco? 

Respecte.

Autorespecte.

Confusions lingüístiques d’ahir i d’avui.

No. 

Voler no és poder.

Poder no és saber.

Creure no és saber.

Saber no és poder.

Poder no és voler.

Voler no és saber.

I així fins a l’infinit. 

Parlem de nivells diferents. Parlem de voluntats. Parlem de capacitats. Parlem d’habilitats. I parlem de creences. I no. No signifiquen el mateix. 

Per no caure en més errors, publico la guia de significats:

– Voler és voler.

– Saber és saber.

– Poder és poder.

– Creure és creure.

Voltereta Challenge…

Els germans s’estimen…

Els germans es recolzen…

Els germans són còmplices de jocs…

Però, de vegades, un dels germans se’n riu de l’altre quan no toca o…sí que toca. No ho sé, tu ho decideixes després de llegir el post si tocava riure o no tocava…

Era un dissabte qualsevol i el Martí, el Nil i jo havíem sortit de cacera…de Pokémons (la Mariona treballava). De fet, el Martí i jo caçàvem Pokémons i el Nil feia l’animalot mentre ens seguia. Tot d’una, a la Plaça de la Reforma, baixant les escales que hi ha, el Nil s’entrebanca i comença a rodolar (NOTA: hi ha unes escales dobles, que són 10 graons, una mica de trosset pla i uns 10 graons més). Doncs com deia, el Nil al segon o tercer graó de dalt, s’entrebanca, i comença a rodolar escales avall. Era com a càmera lenta. Ni el Martí ni jo vam poder reaccionar a temps. I, per sort, hi havia el replà. Després de 2 o 3 volteretes, amb una escena semblant a la del cotxet de Los Intocables de Elliott Ness, va parar-se. Es va incorporar. Em va mirar i es va posar a plorar. De l’ensurt, és clar. El vaig abraçar. No s’havia fet res…Thank God!!!! I el Martí, en veure que no s’havia fet res, es mira el Nil i li diu: “Ei Nil, has fet un Voltereta Challenge, en honor al Bottle Flip Challenge, of course!!!!!!!. Immediatament, el Nil va parar de plorar, es va posar a riure i jo, també. Una bona gestió d’una mala situació. Cortesia del Martí i el seu agut sentit de l’humor. Cada dia s’assembla més a mi. Quin nanu!!!!

Cada situació és única i irrepetible.


És dilluns. Mig festa. O festa a la meitat de les ciutats de Catalunya. Segona Pasqua. Com que jo treballo per tot arreu. Avui m’he fet tocar festa. De tot, menys del blog. M’agrada. M’encanta. M’allibera…

Cada situació és única i irrepetible…com la de fa dos dissabtes…
Tothom qui em coneix sap que no he fet mai proselitisme a l’hora de tenir fills. Que cadascú faci el que li sembli. Només faltaria. Si voleu saber què és el més “semblant” a tenir fills sense tenir-los, que llegeixi el meu blog Les Personetes Creatives des del principi, i se n’adonarà de les pujades i baixades emocionals que suposa tenir 2 fills. Coses bones. Coses no tan bones. Però com diu la dita, compensa.
Estic estirat a la gespa de la piscina. Venim de dinar al costat de la platja. Els hem deixat fer. Amb confiança. Autoeficàcia. Que s’espavilin. I s’han espavilat. S’han barrejat amb la sorra i l’aigua de la dutxa…vestits! M’han deixat el cotxe fet un fàstic. Somriuen. Somric. Segueixo estirat a la gespa. Escrivint. El Martí i el Nil dins l’aigua. La Mariona al meu costat. Me n’adono de la sort que tinc que tots dos sàpiguen nedar. Només he d’aixecar el cap de tant en tant. Per veure que tinguin el cap fora de l’aigua. Per mediar en alguna discussió. Només tenen unes ulleres i les han de compartir cada 10 minuts (ens n’hem deixat unes). La Mariona ho gestiona. Es tiren aigua. Ara l’un. Ara l’altre. Discuteixen. Molt. I riuen. Molt. S’ho passen molt bé. Són germans. Es porten 2 anys justos. Al principi és difícil, però ara…ara…són un. Ho comparteixen tot…

Hi penso. Havien de ser dos. El Martí i el Nil. No m’imagino que no hi fossin tots dos. No poden viure l’un sense l’altre. S’ho expliquen tot. Tramen estratègies. Currades. S’abracen. Molt. Criden. També molt. Però són un.
Torno a aixecar el cap. Riuen molt. Sé que quan vulgui marxar de la piscina haurem de discutir. Tots 4. Dos contra dos. La Mariona i jo contra el Martí i el Nil. Estiraran més el braç que la màniga. I m’imagino com s’acabarà. Comptant. 1, 2, 3. A la de 3. Negociant. Sino sortiu…passarà alguna cosa. I sortiran. Esperaran al 3. Segur. Expectatives. Tot és qüestió d’expectatives. Estic aprenent a deixar-ne unes quantes de banda. Em costa.
Segueixen rient. Avui el Nil ha fet de peixet tropical a l’obra de teatre de l’escola. M’emociono. Sóc pare. Naches, se’n diu. Compensa. És això. Veure’ls. Viure’ls. Somriure. Riure. I, de vegades, no. Però és part de ser pare. És part de tenir fills. Va amb el pack.
Vaig a descansar. Una miqueta. Amb un ull obert. 
Cada situació és única i irrepetible. El Martí i el Nil ho són. No sé si podré descansar. Em criden. S’acaba el post.

Concretem una miqueta…

Les setmanes passen volant. Avui m’he adonat que és dimarts i que ja havia passat el dilluns (obvi, per altra banda) i no havia fet el post. O tinc molta feina o començo a semblar un jubilat. Ja no sé ni el dia que visc!

Osti tu. Resulta que el Martí i el Nil es van fent grans. I és molt divertit mantenir converses amb ells. Són personetes. Parlen. Bé. Molt bé. Tots dos, des de petits petits que parlen molt bé. Quan busquem paraules que deien malament de petits, gracioses, per suposat, en el cas del Martí en trobem alguna, poquetes, però alguna. En el cas del Nil, no en trobem. Nosaltres no tenim un fill petit, tenim un senyor!

L’altre dia, discutint amb els nens, mentre conduïa amb la Mariona al costat (una situació força habitual per altra banda), em vaig sorprendre a mi mateix gestionant-ho força bé. Això és un eufemisme per no dir que vaig aconseguir no cridar…

…i va el Martí i m’etziba el següent…

I jo què li dic? Primer de tot, que ja tinc frase pel post de dilluns (dimarts) i després orgull de pare de pensar que amb 6 anys parla de forma més concreta que jo. Per altra banda, m’adono que encara no entén certa ironia. O sí. I ja se la salta. No sé què pensar. Però em va encantar. La Mariona i jo encara riem. A casa tenim dues mines. Dos nens que em donen contingut diari per escriure. Una de les meves grans passions. Fins que s’avergonyeixin del que surt a Les Personetes Creatives. Ja em puc anar buscant temes alternatius…s’accepten suggerències!