LEGOs. Som LEGOs. Sóc un LEGO.

Com cada any per aquestes dates, arriba l’estiu. I sempre després de la primavera. I abans de la tardor.

Fixa’t tu!! I aquest any he decidit escriure menys durant el juliol i l’agost. El juliol, un a la setmana. I a l’agost ja ho veurem, que faig vacances!Avui, i com ja va sent habitual, us deixo l’article que vaig fer per a la Revista Xics. El manuscrit. Bé, el manuscrit escrit amb l’iphone, que no sé com es deu dir:

Segueixo dient que, per a mi, les vacances d’agost s’assemblen més a un nou inici que no pas el dia 1 de gener. Les vacances són un espai per repensar, per repensar-me, per desmuntar-me i tornar-me a muntar, com una peça de LEGO. Som peces de LEGO. Prefereixo pensar que les persones som peces de LEGO, amb possibilitats infinites. Amb capacitats infinites.

I les vacances d’estiu em serveixen per fer-me un ninotet nou de cara al setembre…I per fer això, hi ha un ingredient que és bàsic per a mi. L’avorriment. Tinc unes ganes brutals d’avorrir-me. Molt. Soberanament, que es diu. Poder estar un matí, una tarda, un dia sencer sense fer res! Bé, res, res,no!

“És quan m’avorreixo que hi veig clar” com deia Josep Vicenç Foix.

Bé, ell hi veia quan dormia i jo, jo, hi veig clar quan m’avorreixo.De tota la vida que m’ha agradat avorrir-me. No tenir plans. No tenir agenda. No tenir despertador. Fer el que el cos i el cap em demanin quan m’ho demanin. I les vacances d’estiu són aquest petit plaer. Tot s’hi val. Tot s’accepta.

Pots veure’t una cervesa quan et vingui de gust. S’accepta qualsevol moment del dia. De fet, estàs de vacances.

Pots anar en banyador pels puestus. Estàs de vacances.

Et pots quedar tirat tota una tarda al sofà, o a la piscina, o a la platja, o a la muntanya, sense cap més objectiu que estar tirat.

Badant. M’encanta la paraula badar. L’altre dia me la va dir una noia en un curs que feia. Badar. Que és com no fer res. És com avorrir-se en positiu.

“És quan bado que hi veig clar”, afegiria.

I badar és una conseqüència d’avorrir-se. No pots badar sino tens temps per badar. I per tenir temps per badar, t’has de donar permís per avorrir-te. I llavors, com per art de màgia, entre avorrir-te i badar, el teu LEGO es desmunta i se’n munta un de nou. De diferent. De millor. De nou. Amb menys o més capes. Depèn. Un nou LEGO més molon. Més autèntic. El teu LEGO de temporada. I esperant, entre badall i badall, de construir el teu LEGO definitiu. Fins que en tinguis un altre de definitiu. Tot és definitiu fins que canvia. Tot. Tot. Tot. El que fa l’avorriment, mare meva. M’encanta.

Ens avorrim?

Anuncis

Lliçons de vida inesperades.

Res. Que l’altre dia estàvem mirant un partit del Mundial de Futbol. Bé, de fet, els estem mirant tots. El Martí i el Nil s’han obsessionat obsessivament fins al punt que volen que tots els partits acabin en empat perquè facin pròrroga (ara que ja ho saben dir) i penaltis. Així miren més estona de futbol.

Bé. Com anava dient. Està a punt de començar el partit Nigèria-Islàndia i el Martí em dóna una lliçó de vida. De les que marquen. De les de “per sempre”. De les de fer un “click”.

Sempre aprenent. Tenir fills és un aprenentatge continu. Miralls.

Podem arribar a ser molt grans. De debò.

Ni ens ho imaginem. De debò, ni ens ho imaginem. Podem arribar a ser molt grans. Gegants.

Només necessitem un canvi de mirada. De debò. De debò ho dic, de debò ha de ser el canvi de mirada. Genuí. Un canvi de mirada de debò.

Hem de començar a mirar-nos com aquella persona que volem ser. Com aquella persona que volem que sigui. Com aquells persones que volem que siguin. Efecte Pigmalió n’hi diuen.

De debò. No tenim límits. O sí que en tenim. Però moltes vegades no els coneixem. O ens els autoimposem. O els posem. Amb la mirada. Mirada de judici. Inquisitòria. Mirada de “no puc”. Mirada de “no pots”. Mirada d'”això no toca”. D’ara no. Més endavant. Quan siguis més gran. Més llest. Més.

Mirada. M’agrada la paraula mirada tot i que inclou la vista, l’oïda, l’olfacte, el tacte i el gust. Tots els sentits. Per una mirada de debò cal molt més que mirar amb els ulls. Mirar amb els ulls és veure-hi. És l’equivalent d’escoltar i sentir. Per escoltar es necessita més que l’oïda. Per mirar es necessiten més que els ulls. Per mirar de debò.

I si vull canviar la mirada, primer he de saber com miro. Per mirar diferent. De debò. Una mirada lliure. Una mirada possibilitadora. Una mirada em(sim)pàtica. Una mirada còmplice. Una mirada “tu prova-ho que sino et surt jo sóc aquí i seguiré sent-hi passi el que passi”.

Jo vull aprendre a mirar així. Vull mirar així el Martí i el Nil. Mirar-los de debò. No com el que són, sino com el que poden arribar a ser. Una mirada plena de possibilitats. Hi ha dies que me’n surto i dies que no tant. M’hi esforço.

Una mirada plena d’opcions. Deien Bandler i Grinder, creadors de la PNL, que quan només tens una opció ets un robot, quan en tens dues, tens un dilema, i, només quan en tens tres o més, es pot ser flexible. Vull una mirada flexible. Una mirada que obri camins. Quants més camins, més opcions, més flexibilitat, més llibertat. Vull una mirada de llibertat. Per escollir. Per escollir de debò.

Us ho dic de debò.

Coses petites (perspectiva).

Coses petites. Situacions quotidianes. Moments concrets. Present. Perspectiva. Cada vegada més fan de no buscar la felicitat i, sí, de trobar-la. Ens perdem en coses grans. Tan grans que no veiem les petites. Perdem la perspectiva. Qüestiö de perspectiva. Crec que em tatuaré aquesta paraula. Perspectiva

Bonic dilluns. Bonic. Fem una llista de coses petites on trobar la felicitat?

“El petit núvol que es posa davant del sol quan estàs estirat a la piscina. I el moment just quan se’n va el núvol i tornes a notar el sol a la pell.”

Això és un petit moment de felicitat.

A 74 quilòmetres.

Cada vegada que s’acaba un curs escolar em connecto amb el meu nen. Sempre he pensat que la finalització de l’escola marca més que el 31 de desembre com a final d’any. Com a inici. Com a final. L’últim dia d’escola sí que era un final. I un inici. Les vacances. Deixaves de veure els teus amics de cada dia per veure els teus amcs de l’estiu. Almenys per a mi. Era un trencament total. Tenia 2 móns. Separats. Separats per 74 quilòmetres.

74 quilòmetres era la distància de Manresa a Sant Julià de Cerdanyola.

Eren 74 quilòmetres de corbes. No hi havia autovia. No hi havia rondes. Passàvem per tots els pobles. Me’ls sabia tots. Manresa. Sallent. Navàs. Puig-Reig. Gironella. Berga. Aquí començaven les corbes de debò. Tot a punt per marejar-me. Tot a punt per “gumitar”. Eren 21 quilòmetres agònics. Passant per Cercs i arribant a Guardiola de Berguedà. Per arribar als últims 4 quilòmetres de pujada. De corbes tancades. Paelles, en dèiem. El Tourmalet particular.

Eren 74 quilòmetres que podria fer amb els ulls tancats. Era una distància insalvable. Quan marxàvem, marxàvem, i deixàvem enrera Manresa. Deixàvem enrera tot l’any per iniciar-ne un altre. Gairebé 3 mesos de trencament. De final. D’inici. Un cop hi érem ja no en marxàvem. Bé, el pare, sí. Érem una família “Alcántara”. La mare treballava a casa i el pare fora, a l’oficina. I fins que no feia vacances, pujava i baixava per passar els findes amb nosaltres. I l’esperàvem cada divendres a la mateixa corba. Endevinant si era o no era ell. Pel color del cotxe. Primer un Renault 5 color groc crema. Després un Citroën GX de color vermell amb aleró negre. Llampant. Fàcil de reconèixer. No recordo una emoció tan potent com veure el cotxe fent l’última corba i parant davant nostre per fer-nos pujar i arribar junts a dalt a casa. No en recordo cap de millor.

Eren 74 quilòmetres. Però és com si en fossin 10.000. Tot el que no fos allà desapareixia. Fins que no començava el nou curs escolar, Manresa no era al mapa. Els amics de Manresa no hi eren. Apareixien els de Sant Julià, que, molts eren de Manresa, però eren els de Sant Julià. No era una pel.lícula de vides creuades. A Manresa uns, a Sant Julià uns altres. Era un inici i un final…

…creixíem a l’estiu. Passaven coses d’estiu. Gelats d’estiu. Amanides de pasta d’estiu. Amors d’estiu. Jocs d’estiu. Amics d’estiu. Això sí que era un inici i un final i no el cap d’any. Eren temps especials de colajets, camyjets, frigurons, dinars d’entrepans a la piscina, cremades de sol perquè les cremes no existien, d’avorriments, de menjar pipes, d’escoltar música amb radiocassette a sota de les estrelles, d’olorar el terra mullat per la tempesta, …d’estiu. D’estiu a 74 quilòmetres.

74 quilòmetres no era una mesura d’espai, era una mesura de temps. I el temps passava a poc a poc. Molt a poc a poc. Beneïda nostàlgia.

4 dies i vacances.

4 dies i vacances. Bé, ara parlo com si fos el Martí i el Nil. I mentre ens queixem de la vacances que tenen els nens i nenes, de com conciliar la vida laboral amb l’escolar i com ens ho farem per no morir en l’intent, potser el que estaria bé és tenir unes vacances com les dels nostres fills.

Són gairebé 3 mesos. D’acord. Però, quanta gent no signaria 3 mesos de vacances? Fer el que et vingui de gust? Quan et vingui de gust? Perquè no ens plantegem si el model correcte són els 3 mesos d’ells o el mes pelat de la majoria dels adults?

Neixes, vas a l’escola i tens 3 mesos de vacances fins que et fas adult. I, de cop, et diuen que 3 mesos són molts i que, a partir d’ara, si tot va bé, un mes de vacances. Dels 0 als 18, quan no pots prendre gairebé decisions o no tens permís per fer determinades coses, 3 mesos de vacances i, quan et jubiles, i potser ja no tens tota la salut del món, llavors, et donen tot el temps del món. Ara bé, dels 18 als 67…anant bé, treballant com rucs. Quan tens salut per gaudir de la vida, no la gaudeixes….

I et queixes que els fills tenen 3 mesos de vacances, quan potser t’hauries de queixar del mes de vacances.

Potser que comencem a pensar a canviar el nostre model de vida. Així, en general. Així, en particular. Que cadascú agafi la part de la seva responsabilitat i faci alguna cosa per canviar. La que pugui. Repensar la vida. Viure. Viure de sobres. Com els nostres fills i filles. Tenim el model ben a prop. Agafem-lo. El model del temps, i no dels diners.

Petites històries grans.

Petites històries grans. M’estic adonant que la clau per a ser feliç és viure petites històries grans. Quan volem viure històries massa grans, de vegades, massa vegades, ens perdem pel camí. El camí és massa llarg. A mig camí no recordem perquè havíem començat a caminar-lo. O a córrer-lo. I el deixem. Massa històries grans. Massa grans. Massa.

Petites històries grans que ens ajuden a viure petits moments de felicitat grans. Petits moments que sumats fan molts moments. Moments. De fet, la vida són aquests moments. Una suma de petits moments. Si són petits els puc viure més intensament.

Petites històries grans com la d’ahir. Petita. Molt petita. Vaig anar a buscar el Martí i el Nil a l’autocar de l’escola. Passa sovint. M’encanta que passi. M’encanta fer-ho passar. Hi vaig anar, ahir, amb un petit convenciment. Un d’aquells que em repeteixo cada dia. “Avui seré més amable. No cridaré tant” (gràcies Gemma Solà per fer-me adonar que crido. Que crido parlant. Que parlo cridant. Ara en prenc consciència. Ara procuro cridar fluixet.).

Vam anar a comprar un regal per un amic del Martí. Vam voltar. El Nil es va perdre una miqueta en un centre comercial. Una miqueta. Ens vam abraçar. Vam anar a casa. Vam jugar. Vam baixar a plaça. Vam jugar més. Van jugar amb el Ferran i el Biel. Vam fer el mateix de sempre. El mateix de sempre. Tot igual, però diferent. Vam pujar. Vam fer banyera. Vam sopar. Vam seguir jugant. Van seguir jugant. Van anar a dormir. Els vaig deixar una estoneta més. Vaig cridar fluixet. Vaig ser més amable.

Va arribar la Mariona i el Martí i el Nil li diuen:

“- El papa, avui ha sigut molt amable. Però molt molt. És el millor pare del món.”. Ens vam fer petons. Més que de costum. Molts més que de costum.

Vam fer el mateix de sempre. Però no. No era el mateix de sempre. És una petita història gran. Petita. Història. Gran.