Tres dies i dues nits.

Tres dies i dues nits. No està gens malament. Ja fa dies que en parlem a casa. Ja fa dies que té la bossa feta. Des de dijous, per ser més concrets. Però ja feia dies que volia fer-se la bossa. Són aquells nervis, barreja de por i excitació, més excitació que por, de marxar tres dies i dues nits de colònies. Amb tots els seus amiguets i amiguetes. Compartint les 24 hores.

– Que divertit que ha de ser!!!!- em dic a mi mateix cada vegada que el Martí o el Nil se’n van de colònies. Jo no hi havia anat mai, i potser per això, de vegades, sóc una mica esquerp. A la meva època, a la meva escola, anàvem fent. Excursions d’un dia i ben a propet, i tot i així, recordo que la nit abans em costava adormir-me i em deixava la bossa als peus del llit, que no fos cas que me n’oblidés i me n’anés cap a classe en comptes d’agafar l’autocar!

I ara, el Nil, se’n va tres dies i dues nits.

L’abraçada d’ahir, abans d’anar a dormir, va ser molt més forta, llarga i intensa del normal. Sabeu aquelles abraçades que van acompanyades de soroll? De soroll de boca? De “mmmmmmmmmm”? Doncs va ser una d’aquestes. Preciosa.

Passa-ho bé, Nil! Viu-ho de sobres! Guarda-t’ho per quan ho vulguis tornar a buscar en qualsevol moment!

Anuncis

Complicitat.

He buscat definicions i no n’hi ha cap que m’acabi de fer el pes. En canvi, la paraula, m’encanta. “Complicitat”, sona molt bé. Fa bona pinta. Em posa de bon humor. I encara més, mola!

Penso que crear complicitat amb algú dona força a la relació amb aquest algú, i si aquesta és amb els fills, encara més!

Sentir que es crea complicitat amb els fills és bonic, és màgic. Genera mirades i comunicacions no verbals precioses. De fet, moltes vegades no calen paraules. Quan hi ha complicitat no calen paraules, calen mirades. I ja està, queda tot dit, o mirat.

M’agrada crear complicitats amb el Martí i el Nil, i la Mariona, és clar. Ens fa un equip. Un equipàs.

Perquè em segueixo posant faldilles?

(NOTA de 2019: Tot segueix igual. Res a afegir. Res a treure. Les mateixes reivindicacions. Vergonya.)

Per empatia. Per sentir-me mirat. Per sentir-me jutjat. Per entendre. Per comprendre. No només per empatia.

Per simpatia. Per entendre i compartir. Per entrar al seu món i no sortir-ne en tot un dia.

Per transgredir.

Per “perquè no”. Sí. Si m’hagués preguntat “perquè” potser no ho hagués fet. Si em pregunto “perquè no”, acabo fent coses. Los catalanes y catalanas hacemos cosas, señor M. Rajoy.

Per estètica, també.

Perquè sóc de Manresa. És un poble. Per posar-me a la seva pell. Ser dona a Manresa. Manresana.

Collons, són còmodes. Collons fot fresqueta. Collons, els tinc molt exposats. Em sento una miqueta més vulnerable. No sé si sóc jo. La falta de costum. Les mirades amb (pre)judicis. No sé el què és. És una sensació extranya. De falta de control, potser.

Per no saber, no sé ni si em sento amb el dret de fer-ho. No sé si pot semblar frívol. Li he demanat a la Mariona: “Què faig?”. “Endavant”, em diu. I jo que li etzibo: “Però aniren a dinar junts, eh!”. I ella em diu: “Per això em vaig casar amb tu”. Bonic. Bonica.

Passen els minuts i em segueixen mirant extrany. Dones i homes. He portat al cotxe al mecànic. La cara del mecànic, un poema. I una prosa. I un assaig. Tot plegat.

No sé. Em sento extrany. I potser no m’hauria de passar. O sí. No sé si em sento extrany o em fan sentir extrany. M’estic posant a la vostra pell. Em sembla que us ho posem massa difícil, i no hauria de ser així. Hauria de ser més simple tot plegat. Tot plegat. Collons, la cadira és freda. Vaig a posar-me-les bé. Les faldilles de la Mariona. Avui les compartim. Compartim. Hauria de ser la clau.

Ser feminista és de sentit comú, haver-ho de ser, no.

Si algú s’ofèn pel que dic o faig, és el seu problema, no el meu. Collons, em surt la vena reivindicativa, ara.

Li agradaven els xamfrans i els escarabats arrebossats (Extracte de “Colors que pinten una vida”).

Sembla mentida, però ja estic acabant el pròleg/epíleg. Em passo el dia a l’iPhone, i a l’iPad, i el Martí i el Nil em miren amb curiositat:

– Papa, estàs escrivint el llibre?- em diuen

– Sí,- els dic, com sentint-me escriptor. Que fàcil que és sentir-se algú.

Va, vinga, us deixo una part final del pròleg/epíleg, a veure què us sembla…

Sembla que començava a ploure. Gotes d’aquelles grosses. Molt grosses. Era una típica tempesta d’estiu, però no era estiu. Per ser finals d’hivern feia prou bon temps. Feia entretemps, un hivern-primavera. De jaqueteta. De “rebequeta”. És aquell temps que no saps què posar-te. Pots passar fred i calor el mateix dia. Has de decidir quan treure’t i posar-te roba, i si eres mandrós com ell, et podies refredar ràpidament. De fet, es passava mig hivern refredat. No se’n recorda de cap hivern de la seva vida que no s’hagués refredat. Acumulava refredats i els ajuntava amb les al·lèrgies de primavera. Es solapaven, “refral·lèrgia” n’hi solia dir. Tenia una certa mania, positiva, a posar noms inventats a coses i llocs.

Ara que hi pensava, potser recordava colors perquè li costava recordar olors. Tenia el nas tapat molt i molt sovint, però la vista la tenia força bé si descomptava una lleugera miopia i un no tan lleuger estigmatisme, barrejat amb una incipient vista cansada que començava a detectar. Era el moment de decidir si:

1-Es comprava ulleres de llegir. Les “del cerca”. Amb tires i tot per portar-les penjades quan no les duia a la punta del nas. Gros, per altra banda.

2-Es comprava ulleres bifocals.

3-Es comprava un mòbil molt més gros.

4-S’allargava els braços amb una costosa i dolorosa operació.

Seguia fent veure que llegia bé encara que, cada vegada més, feia cares extranyes, com arrufar el nas, quan li posaven la carta del restaurant a davant:

-Trieu vosaltres-, sempre deia.

-A mi m’és igual, m’agrada tot- per no haver de reconèixer que no s’hi veia.

I, al final, aprofitant que gairebé no tenia olfacte, va acabar menjant de tot per no dir que no hi veia “tres en un burro”. Va acabar provant coses que no hauria provat en tota la seva vida, només per no dir que no s’hi veia. Va menjar foie, va menjar bròquil i, fins i tot, un dia, crec que va menjar algun escarabat arrebossat pensant-se que era una gamba, en aquell restaurant vietnamita, regentat per xinesos, del xamfrà esquerra del costat de casa seva. Li agradava la paraula xamfrà, molt, la trobava bonica i se’n treia poc partit. “Xamfrà” es repetia fins que la paraula perdia el sentit. “Xamfrà”, quina paraula més extranya. Li agradaven els xamfrans i els escarabats arrebossats. Negres. Una altra vegada li venia el negre. Potser no estava tenint un bon dia, essent, potser, l’eufemisme més suau que havia trobat per anomenar un dia de merda, de fet, el dia més merdós de la seva merdosa vida de merda.

De totes maneres, pensava:

-Doncs mira, ara, potser no caldrà que decideixi.

Colors que pinten una vida.

Ja fa molt i molt de temps que em ronda pel cap escriure un llibre. Però no un llibre d’assaig, ni d’auto-ajuda. No, no. Tinc ganes d’escriure un llibre de ficció. O, com a mínim, que, part del llibre sigui de ficció. De fet, després de molts dies, setmanes i mesos de donar-li voltes, crec que serà de ficció biogràfica o de biografia ficcional. Per tant, hi haurà història personal i hi haurà ficció. Em vé de gust, molt de gust. I, és clar, serà directe. Molt directe. És la meva manera d’escriure. I aniré d’aquí cap allà. I m’hauré de centrar. Segur. I m’ajudarà. A endreçar…

…el que passa és que endreçaré amb colors. D’aquí el títol. “Colors que pinten una vida”. I no sé quan l’acabaré, però sí que sé quan l’he començat. Va ser ahir, 27 de febrer de 2019. I en tinc moltes ganes. “Colors que pinten una vida”. M’encanta. Us agrada el títol?

El llibre comença així:

PRÒLEG/EPÍLEG

“Va haver d’esperar tota la vida. Gris, per altra banda. No va esperar uns dies. Tampoc unes setmanes. No va esperar que passessin bones o males èpoques. Va esperar a rebre aquella refotuda mala notícia…”

I, després d’uns paràgrafs, segueix així:

“Que poètic”, va pensar.

Hi havia un bolígraf blau i un de vermell, molt menys poètics.

“Segur que ha escrit el meu diagnòstic amb bolígraf vermell. Suspès!”. I va viatjar a 3er. d’EGB. I va recordar la seva mestra, la Srta. Carme, que corregia els dictats amb boli vermell. Sempre. Un boli BIC. Sempre semblava nou.

“Com s’ho feia per no mossegar-lo?” I “Com cony s’ho feia per estar sempre tan tranquila a classe?”. Ell s’imaginava que la Srta. Carme arribava a casa, obria la porta, seriosa, ella, no la porta, amb aquell mig mig somriure d’“estic bé”, i quan tancava la porta, llençava els examens que li quedaven per corregir i els corregits, s’asseia a terra i esclatava a plorar.

“Així deu alliberar la tensió”, es deia a si mateix.

I un jersei vermell, sempre portava un jersei vermell. Sempre anava vermella. Quina mania, però li quedava bé. Era guapa, o això li semblava. Era gran, o això li semblava. Gran i guapa. “Amb 5 anys més podríem sortir junts”, es repetia cada vegada que la veia entrar a classe de mates…

Primers esborranys. Primers colors. Colors que pinten una vida. Hi haurà colors importants per a mi i, potser per a tu.

Hi haurà colajets, hi haurà bicicletes, hi haurà cotxes amb ràdio AM/FM, hi haurà carrers buits i camins plens, hi haurà persones, grans i petites, hi haurà coses, grans i petites, hi haurà universos i àtoms. Hi haurà una mica de tot. De tot i amb molts colors.

El dia que et fas gran.

Hi ha una cosa que em fascina dels nens i nenes. En general. I del Martí i del Nil. En particular. És la innocència. És aquella qualitat que moltes persones perdem quan ens fem grans. O és que ens fem grans perquè perdem la innocència? Ara no ho tinc clar…

El que tinc clar és que, a mesura que vas creixent vas perdent la innocència. Deixes de creure coses per buscar-ne les raons per les quals passen. Deixes de meravellar-te. Deixes de sorprendre’t. I tot perquè? Perquè busques les causes. Les raons. Inconscientment busquem deixar d’encuriosir-nos. Allò que ens fa nens i nenes.

“Que innocents que són?” i ho diem en to condescendent. D’altivesa. De “Quan siguis gran ja tocaràs de peus a terra”, de “Ja t’adonaràs de com són les coses de veritat“.

Us heu preguntat perquè els nostres fills i filles solen ser feliços? Us heu preguntat, perquè, de vegades, quan penses en tu mateix, en jo mateix, quan érem petits, érem més feliços? No tinc una resposta concluent, però crec que la innocència hi té molt a veure.

Quan les coses passen. Perquè sí. O perquè no. Tant se val. Passen. Els Reis Mags. Són mags. El Pare Nadal és mag. Quan som nens tot el que ens envolta és màgia. La màgia és màgia. Per això funciona. Perquè no en sabem el truc. És màgia.

Prefereixes deixar-te endur per la màgia o saber-ne el truc?” “Prefereixes seguir vivint amb la innocència de quan eres petit o petita o busques explicacions per tot el que passa?” “Fas preguntes per curiositat o per trencar la màgia?”

No seré jo qui us digui que visqueu tota la vida com si fóssiu un nen o una nena. Però sí que seré jo que us digui que no perdeu mai la innocència. En la mirada. En allò que fem. En allò que creiem. Hi ha vegades que val la pensa seguir sent innocent. És l’única opció per seguir mantenint viu aquell nen o aquella nena que érem ara fa uns anys. Per seguir sent feliços,

Val la pena seguir sent innocents.

I ara, faré un cartell on ho posaré perquè el pogueu compartir, contextualitzar, descontextualitzar i recontextualitzar. Feu-ne el que volgueu. És vostre.

Aquelles mirades que mirem sense voler.

Aquella extranya relació entre expectatives i realitat. Pròpies i alienes. Les del pare i la mare i les de les filles i els fills…

Les del pare amb el pare.

Les del pare amb els fills.

Les dels fills amb els fills.

Les dels fills amb el pare.

Les de la mare amb la mare.

Les del pare amb la mare.

Les de la mare amb el pare.

Les del pare amb les filles.

Les de la mare amb les filles.

Les de les filles amb el pare.

Les de les filles amb la mare.

I canvieu pare, mare, fills i filles, pels vostres noms i ja teniu aquí totes les expectatives a gestionar.

Expectatives. La gestió de les expectatives.

I llavors vé algú i em diu:

“Jo no en tinc d’expectatives”.

I jo me’l miro i li faig un Berto Romero a El Cansancio:

“Tírate tú, Juan Pardo”. Ara ensenya’m a viure sense expectatives. Les conscients, no, vull dir les inconscients, les inconscients! Aquelles projeccions que fem sense saber. Aquelles mirades que mirem sense voler.