Cop d’aire.

Contractura: Contracció permanent, involuntària i no reversible d’un o més grups musculars, que manté la zona respectiva en una posició viciosa.

Un clàssic. Comença el fred. El fred de debò. Fa vent, anem a veure el Barça al camp. La primera vegada de la Mariona i els nens. La meva tercera, no us penseu. Emoció màxima. El Martíi el Nil flipant de veure el Messi, en directe. Els hauríeu d’haver vist la cara. Impagable. Inoblidable. I, a sobre, guanyen. 3-0. Un dia perfecte. Anar a veure el Barça al Camp Nou és una passada. Anar-hi amb els nens més. Molt més.

I avui, em llevo, i pam! Contractura. Cop d’aire. Diga-ho com vulguis. Com un pal. Com un robot. Cop d’aire. Cadascú comença els dilluns com vol.

Un cop d’aire.

Anuncis

Crido.

Crido.

De vegades no me n’adono però crido. I sé que crido perquè el Martí i el Nil criden. I els nostres fills reprodueixen comportaments que perceben com a normals. A casa.

De vegades els crido per dir-los que no cridin. Des de l’altra punta del passadís. En comptes d’anar-hi, foto un crit. I llavors, ells també criden. I llavors els esbronco perquè criden. Seria allò que vulgarment s’anomena “bucle”. I costa sortir d’aquest “bucle”.

De vegades me n’adono tard. Massa tard. Quan tots i totes cridem. I llavors m’agafa mal de cap. I culpa. Molta culpa. I responsabilitat. Molta responsabilitat.

De vegades me n’adono d’hora i crido en veu baixa.

De vegades no crido.

Aquest any m’he fet el propòsit de cridar menys. Treure les majúscules del teclat. Bloquejar la tecla de “Bloq Mayús” del teclat. I quan dic teclat vull dir cordes vocals.

Abaixar el volum.

Endolcir el to.

Reduir el ritme.

Amplificar els silencis.

I canviar. Substituir crits per abraçades. Ja soc d’abraçar-los molt. Però més. En comptes de…

Les abraçades no fan soroll però són sorolloses…de per dintre. No sé si m’enteneu…

En quin moment la truita amb patates va deixar de tenir gust de truita amb patates?

Com es pot desprendre del títol, aquest és un post seriós. Molt seriós. Seriosíssim. De fet hagués pogut posar un altre títol, però és que m’estic menjant un entrepà de truita amb patates, i, de vegades, sóc molt bàsic.

De fet, quan dic que és un post seriós, no ho dic de broma. La frase és metafòrica. És un eufemisme. I fins i tot, abans de que algú la contesti, és retòrica (però sentiu-vos lliures de contestar-la si voleu).

De fet, estic impartint un curs de PNL a ACRA i, just avui, ha tocat (o he fet tocar) una de les meves sessions preferides: ELS VALORS. Quan es parla de valors es parla del que és important. Del que és important per a cadascú. És quan comencen les preguntes de veritat. Les que ens toquen. Ens hem tocat, una altra vegada, de forma metafòrica.

Hem descobert els valors de totes i cada una de les persones que fan el curs.

No només això, hem descobert que són la guia del nostre comportament i quanta (in)felicitat pot venir d’un (des)ajust entre els valors i la conducta.

No només això, hem descobert com Reconnectar una altra vegada amb els nostres valors d’una manera totalment vivencial.

I no només això, hem sentit Empatia de veritat. No la de “ah, sí, ja sé el que és l’empatia”. Hem deixat els valors de cadascú i hem agafat els de l’altre. Hem deixat el nostre mapa i hem agafat el de l’altre.

Ens hem mirat als ulls i tot ha canviat. Hem connectat des de l’important. Des del que ens mou. Des del “per a què” fem el que fem. i hem somrigut. Amb complicitat.

I d’aquí la meva pregunta de l’inici. Quan temps feia que no et feies aquesta pregunta…si te l’havies fet mai?

Doncs això?

En quin moment hem deixat de viure la vida com la volíem viure?

Els monstres de dins.

Quan ets petit i tens por, de vegades, no saps com explicar-ho.

De vegades són monstres de sota del llit.

De vegades els monstres surten de l’armari.

De vegades surten sino hi ha llum. Esperen que tot sigui a les fosques per apropar-se. Res que no aturi un llençol màgic o un tauró gegant de peluix.

De vegades els mosntres són dins nostre. Aquests són més difícils d’aturar. Hi penses. Et venen al cap. Et persegueixen. Per tot arreu. No hi ha llençol ni tauró que els aturi. Potser una mica de llum. Potser la companyia dels pares. Potser explicar-los. Potser deixar-los sortir. Si els deixes sortir potser no tornen a entrar.

“Que surtin, que vagin ben lluny, i quan sigui ben lluny ben lluny, obrim la llum perquè s’espantin i tanquem la porta ben fort. Que no puguin tornar a entrar.” Això m’agradaria dir-li, de vegades al Martí. Que els deixi sortir, que els faci fora i que no els deixi tornar.

Jo, de vegades, massa vegades, a les 5 del matí no sé acompanyar-lo. De vegades el crido. De vegades li parlo malament. Potser és la son. Potser són les ganes de dormir. No sé ben be el que és, però de vegades, potser massa vegades, em costa entendre’l. No me’n recordo dels meus monstres. Dels monstres que venien quan tenia 7 anys. Els monstres del passadís que venien a l’habitació mentre dormia. N’estava segur.

I ahir, després d’hores de queixes, de dir que no li sortia res bé i que tot era una merda, em vaig estirar el seu costat (hi tenia el Nil i dos amiguets que s’havien quedat a dormir) i li vaig dir:

“Martí, prou queixar-te per tot el que no tens i dóna les gràcies pel que tens”: I li vaig dir que repetís amb mi:

“Gràcies per jugar a futbol a la plaça”

“Gràcies per sopar al Quinze dos frankfurts reboníssims”

“Gràcies per tenir els amics que tens i que t’estimen”

“Gràcies per tenir un germanet, el Nil”

“Gràcies per tenir uns pares que t’estimaran sempre”

“Gràcies per tenir una casa on dormir”

“Gràcies per tenir una never plena de menjar”…

…i esclata a plorar. I em diu: “Papa, és veritat, hi ha molt nens que no tenen menjar i jo em queixo tot el dia”.

El vaig abraçar. Fort. Va plorar. De cor. De tot cor. En veu baixa. Hi havia molta gent a l’habitació, Va plorar de “per dintre”. Em va fer un petó. Dolcet. Em va dir que gràcies per ser-hi. De tot cor. I jo li vaig dir que gràcies a ell i que l’estimarem sempre, passi el que passi, faci el que faci, fins i tot quan em desperta a les 5 hores del matí només per dir-me que té mocs i amb l’excusa posar-se al llit nostre. Al nostre llit.

Ho sento Martí. Ja no me’n recordava dels monstres que tenia dins meu quan era petit i que feia que tampoc ho passés bé alguns dies. Però això serà un altre post. No és el cas. És el Martí.

No sé si van marxar alguns monstres, però el que éssegur és que no en deixarem entrar cap més, i els que hi hagi, sortiran avorrits de no fer-lo cas.

Podem arribar a ser molt grans. De debò.

Ni ens ho imaginem. De debò, ni ens ho imaginem. Podem arribar a ser molt grans. Gegants.

Només necessitem un canvi de mirada. De debò. De debò ho dic, de debò ha de ser el canvi de mirada. Genuí. Un canvi de mirada de debò.

Hem de començar a mirar-nos com aquella persona que volem ser. Com aquella persona que volem que sigui. Com aquells persones que volem que siguin. Efecte Pigmalió n’hi diuen.

De debò. No tenim límits. O sí que en tenim. Però moltes vegades no els coneixem. O ens els autoimposem. O els posem. Amb la mirada. Mirada de judici. Inquisitòria. Mirada de “no puc”. Mirada de “no pots”. Mirada d'”això no toca”. D’ara no. Més endavant. Quan siguis més gran. Més llest. Més.

Mirada. M’agrada la paraula mirada tot i que inclou la vista, l’oïda, l’olfacte, el tacte i el gust. Tots els sentits. Per una mirada de debò cal molt més que mirar amb els ulls. Mirar amb els ulls és veure-hi. És l’equivalent d’escoltar i sentir. Per escoltar es necessita més que l’oïda. Per mirar es necessiten més que els ulls. Per mirar de debò.

I si vull canviar la mirada, primer he de saber com miro. Per mirar diferent. De debò. Una mirada lliure. Una mirada possibilitadora. Una mirada em(sim)pàtica. Una mirada còmplice. Una mirada “tu prova-ho que sino et surt jo sóc aquí i seguiré sent-hi passi el que passi”.

Jo vull aprendre a mirar així. Vull mirar així el Martí i el Nil. Mirar-los de debò. No com el que són, sino com el que poden arribar a ser. Una mirada plena de possibilitats. Hi ha dies que me’n surto i dies que no tant. M’hi esforço.

Una mirada plena d’opcions. Deien Bandler i Grinder, creadors de la PNL, que quan només tens una opció ets un robot, quan en tens dues, tens un dilema, i, només quan en tens tres o més, es pot ser flexible. Vull una mirada flexible. Una mirada que obri camins. Quants més camins, més opcions, més flexibilitat, més llibertat. Vull una mirada de llibertat. Per escollir. Per escollir de debò.

Us ho dic de debò.

A mi m’hagués agradat.

Abans d’ahir estava a casa amb el Martí i el Nil, Ara que pleguen més d’hora de l’escola, les tardes s’aprofiten molt més. Són més llargues. Donen per molt. Li dic al Martí:

“- Oi que tens dues cançons per aprendre’t aquest estiu?”

I ell em diu que sí, i que la primera que es vol aprendre és “Cumpleaños Feliz”. Li dic que ok, i que si vol que agafem les guitarres i l’assagem una estoneta. El Nil està tranquil. Fent les seves coses. Invizimals. Ipad. Tocar la pera. Una mica de tot. L’habitual…

El Martí i jo agafem les guitarres. Agafem el pentagrama. Hi poso nom a les notes dibuixades (no sense patir una miqueta. Gràcies google!) i comencem a tocar. Ara jo, ara ell. Ara ell, ara jo. Me n’adono que va a un bon ritme. Se li dóna bé això de la guitarra. Té habilitat. Té memòria. Es concentra. Se l’aprèn. La toca. La practica. la toca millor. Deixa la guitarra. Juga. La torna a agafar. Em diu que la toqui jo. M’equivoco. Vaig més lent que ell. Em diu:

“- Papa, ho faig millor jo”. I sí.

Sí.

Ho fa millor ell. S’equivoca menys.

“- Papa, que t’has equivocat. Mira com es fa”.

Collons. Té tota la raó.

I jo recordo. I me’n recordo quan tenia 16 anys i estudiava anglès. Se’m donava bé. N’aprenia ràpid. Força ràpid. I el meu pare es va apuntar a anglès, també. El veia gran. Tenia 43 anys. 3 menys que jo ara. Gran. M’imagino com em veu el Martí.

Jo li demanava al meu pare si volia ajuda. Em deia que sí. S’equivocava. No ho feia tan bé com jo. Recordo pensar:

“- Ostres, però si ho faig millor que ell!”.

Recordo com si fos avui mateix la sensació agredolça d’aquest pensament. Jo ho faig millor i ell està patint per no fer-ho tan bé. Recordo la seva cara. És aquell moment com a pare que t’adones que els teus fills faran les coses millor. Te n’alegres. No pots deixar de pensar que és el que toca. Però la sensació agredolça em connecta amb el meu pare. Ell devia pensar alguna cosa semblant al que penso jo ara. Orgull pel meu fill, però una certa tristor de pensar que algun dia deixaré de ser el seu heroi. El més fort. El mes llest. El més millor. És una sensació agredolça. M’encanta i m’entristeix a parts desiguals.

M’encanta Martí. T’ho he de dir. En públic. Toques millor el “Cumpleaños feliz” que jo. Ho reconec. Estic super super orgullós de tu. Segueix així. M’encanta veure’t la cara de

“- Papa, no t’ha sortit bé. Mira’m”.

Ho reconec. Estic orgullós de tu. Crec que t’ho he de dir.

A mi m’hagués agradat. Molt.