Complicitat.

He buscat definicions i no n’hi ha cap que m’acabi de fer el pes. En canvi, la paraula, m’encanta. “Complicitat”, sona molt bé. Fa bona pinta. Em posa de bon humor. I encara més, mola!

Penso que crear complicitat amb algú dona força a la relació amb aquest algú, i si aquesta és amb els fills, encara més!

Sentir que es crea complicitat amb els fills és bonic, és màgic. Genera mirades i comunicacions no verbals precioses. De fet, moltes vegades no calen paraules. Quan hi ha complicitat no calen paraules, calen mirades. I ja està, queda tot dit, o mirat.

M’agrada crear complicitats amb el Martí i el Nil, i la Mariona, és clar. Ens fa un equip. Un equipàs.

Perquè em segueixo posant faldilles?

(NOTA de 2019: Tot segueix igual. Res a afegir. Res a treure. Les mateixes reivindicacions. Vergonya.)

Per empatia. Per sentir-me mirat. Per sentir-me jutjat. Per entendre. Per comprendre. No només per empatia.

Per simpatia. Per entendre i compartir. Per entrar al seu món i no sortir-ne en tot un dia.

Per transgredir.

Per “perquè no”. Sí. Si m’hagués preguntat “perquè” potser no ho hagués fet. Si em pregunto “perquè no”, acabo fent coses. Los catalanes y catalanas hacemos cosas, señor M. Rajoy.

Per estètica, també.

Perquè sóc de Manresa. És un poble. Per posar-me a la seva pell. Ser dona a Manresa. Manresana.

Collons, són còmodes. Collons fot fresqueta. Collons, els tinc molt exposats. Em sento una miqueta més vulnerable. No sé si sóc jo. La falta de costum. Les mirades amb (pre)judicis. No sé el què és. És una sensació extranya. De falta de control, potser.

Per no saber, no sé ni si em sento amb el dret de fer-ho. No sé si pot semblar frívol. Li he demanat a la Mariona: “Què faig?”. “Endavant”, em diu. I jo que li etzibo: “Però aniren a dinar junts, eh!”. I ella em diu: “Per això em vaig casar amb tu”. Bonic. Bonica.

Passen els minuts i em segueixen mirant extrany. Dones i homes. He portat al cotxe al mecànic. La cara del mecànic, un poema. I una prosa. I un assaig. Tot plegat.

No sé. Em sento extrany. I potser no m’hauria de passar. O sí. No sé si em sento extrany o em fan sentir extrany. M’estic posant a la vostra pell. Em sembla que us ho posem massa difícil, i no hauria de ser així. Hauria de ser més simple tot plegat. Tot plegat. Collons, la cadira és freda. Vaig a posar-me-les bé. Les faldilles de la Mariona. Avui les compartim. Compartim. Hauria de ser la clau.

Ser feminista és de sentit comú, haver-ho de ser, no.

Si algú s’ofèn pel que dic o faig, és el seu problema, no el meu. Collons, em surt la vena reivindicativa, ara.

El dia que et fas gran.

Hi ha una cosa que em fascina dels nens i nenes. En general. I del Martí i del Nil. En particular. És la innocència. És aquella qualitat que moltes persones perdem quan ens fem grans. O és que ens fem grans perquè perdem la innocència? Ara no ho tinc clar…

El que tinc clar és que, a mesura que vas creixent vas perdent la innocència. Deixes de creure coses per buscar-ne les raons per les quals passen. Deixes de meravellar-te. Deixes de sorprendre’t. I tot perquè? Perquè busques les causes. Les raons. Inconscientment busquem deixar d’encuriosir-nos. Allò que ens fa nens i nenes.

“Que innocents que són?” i ho diem en to condescendent. D’altivesa. De “Quan siguis gran ja tocaràs de peus a terra”, de “Ja t’adonaràs de com són les coses de veritat“.

Us heu preguntat perquè els nostres fills i filles solen ser feliços? Us heu preguntat, perquè, de vegades, quan penses en tu mateix, en jo mateix, quan érem petits, érem més feliços? No tinc una resposta concluent, però crec que la innocència hi té molt a veure.

Quan les coses passen. Perquè sí. O perquè no. Tant se val. Passen. Els Reis Mags. Són mags. El Pare Nadal és mag. Quan som nens tot el que ens envolta és màgia. La màgia és màgia. Per això funciona. Perquè no en sabem el truc. És màgia.

“Prefereixes deixar-te endur per la màgia o saber-ne el truc?” “Prefereixes seguir vivint amb la innocència de quan eres petit o petita o busques explicacions per tot el que passa?” “Fas preguntes per curiositat o per trencar la màgia?”

No seré jo qui us digui que visqueu tota la vida com si fóssiu un nen o una nena. Però sí que seré jo que us digui que no perdeu mai la innocència. En la mirada. En allò que fem. En allò que creiem. Hi ha vegades que val la pensa seguir sent innocent. És l’única opció per seguir mantenint viu aquell nen o aquella nena que érem ara fa uns anys. Per seguir sent feliços,

Val la pena seguir sent innocents.

I ara, faré un cartell on ho posaré perquè el pogueu compartir, contextualitzar, descontextualitzar i recontextualitzar. Feu-ne el que volgueu. És vostre.

Aquelles mirades que mirem sense voler.

Aquella extranya relació entre expectatives i realitat. Pròpies i alienes. Les del pare i la mare i les de les filles i els fills…

Les del pare amb el pare.

Les del pare amb els fills.

Les dels fills amb els fills.

Les dels fills amb el pare.

Les de la mare amb la mare.

Les del pare amb la mare.

Les de la mare amb el pare.

Les del pare amb les filles.

Les de la mare amb les filles.

Les de les filles amb el pare.

Les de les filles amb la mare.

I canvieu pare, mare, fills i filles, pels vostres noms i ja teniu aquí totes les expectatives a gestionar.

Expectatives. La gestió de les expectatives.

I llavors vé algú i em diu:

“Jo no en tinc d’expectatives”.

I jo me’l miro i li faig un Berto Romero a El Cansancio:

“Tírate tú, Juan Pardo”. Ara ensenya’m a viure sense expectatives. Les conscients, no, vull dir les inconscients, les inconscients! Aquelles projeccions que fem sense saber. Aquelles mirades que mirem sense voler.

Ras i curt (avui toca dignitat)

Avui no calen explicacions. O poques. L’Oriol (Junqueras, of course) ha contestat a la pregunta de quina era la seva professió que, ara, era pres polític. Ole tu! Ole tu! Ole tu!

A partir d’ara i fins que els alliberin a tots, a totes, als meus perfils de les xarxes socials hi constarà, també, la meva nova professió:

Muralla Humana. Clar que sí. I dignament. Molt digne.

La Generació Z i la Generació Alfa (?)

Sembla ser que a casa en tinc un de cada. El Martí és de l’últim any de la Generació Z, caracteritzada per la irreverència, i el Nil, de la Generació Alfa, si fem cas al demògraf i futurista Mark McCrindle, caracteritzada per la simbiosi entre la seva mà i una tablet o smartphone (això ja és collita meva).

I també sembla que tant la Mariona com jo som de la Generació X, obsessionats per l’éxit.

Diferències generacionals, gaps tecnològics, problemes de comunicació. Si una cosa tinc clara és que sino ens posem les piles, el salt generacional cada vegada serà més gran. La causant, la rapidesa canviant de les noves tecnologies, amb les seves noves formes de comunicació.

LOL

M’obres a l’insta?

Crush…

Fortnite.

Spammer!

OMG, em perdo! Potser has pensat això quan has llegit les paraules o frases anteriors. No passa res. Educació Digital. Per a tothom. Pares i mares, hem d’aprendre a acompanyar els nostres fills i filles en la seva relació amb el món digital. I no ho podem fer sino sabem què fan, què poden fer i què no haurien de fer.

Apa, see you later, alligator…osti, això potser és més de Baby Boomer que no pas de Generació X. WTF!

Bon cor.

M’estic adonant que, moltes vegades, quan el Martí i el Nil fan alguna cosa que no ens agrada, a casa en parlem amb ells i sempre l’acabem de la mateixa manera…

“…però teniu molt bon cor.”

I, llavors, la majoria de vegades ens abracen i/o ens fan un petó. Trobo que hem de reivindicar el “bon cor”. Pot semblar antic però ho trobo molt bonic. Tenir “bon cor” és preciós. És molt de dins. Molt del cor. I trobo que si hem de posar alguna etiqueta als nostres fills, que ho fem, no ens enganyem, aquesta és de les que m’agrada. De debò. De tot cor. M’encanta.

Cop d’aire.

Contractura: Contracció permanent, involuntària i no reversible d’un o més grups musculars, que manté la zona respectiva en una posició viciosa.

Un clàssic. Comença el fred. El fred de debò. Fa vent, anem a veure el Barça al camp. La primera vegada de la Mariona i els nens. La meva tercera, no us penseu. Emoció màxima. El Martíi el Nil flipant de veure el Messi, en directe. Els hauríeu d’haver vist la cara. Impagable. Inoblidable. I, a sobre, guanyen. 3-0. Un dia perfecte. Anar a veure el Barça al Camp Nou és una passada. Anar-hi amb els nens més. Molt més.

I avui, em llevo, i pam! Contractura. Cop d’aire. Diga-ho com vulguis. Com un pal. Com un robot. Cop d’aire. Cadascú comença els dilluns com vol.

Un cop d’aire.

Crido.

Crido.

De vegades no me n’adono però crido. I sé que crido perquè el Martí i el Nil criden. I els nostres fills reprodueixen comportaments que perceben com a normals. A casa.

De vegades els crido per dir-los que no cridin. Des de l’altra punta del passadís. En comptes d’anar-hi, foto un crit. I llavors, ells també criden. I llavors els esbronco perquè criden. Seria allò que vulgarment s’anomena “bucle”. I costa sortir d’aquest “bucle”.

De vegades me n’adono tard. Massa tard. Quan tots i totes cridem. I llavors m’agafa mal de cap. I culpa. Molta culpa. I responsabilitat. Molta responsabilitat.

De vegades me n’adono d’hora i crido en veu baixa.

De vegades no crido.

Aquest any m’he fet el propòsit de cridar menys. Treure les majúscules del teclat. Bloquejar la tecla de “Bloq Mayús” del teclat. I quan dic teclat vull dir cordes vocals.

Abaixar el volum.

Endolcir el to.

Reduir el ritme.

Amplificar els silencis.

I canviar. Substituir crits per abraçades. Ja soc d’abraçar-los molt. Però més. En comptes de…

Les abraçades no fan soroll però són sorolloses…de per dintre. No sé si m’enteneu…

En quin moment la truita amb patates va deixar de tenir gust de truita amb patates?

Com es pot desprendre del títol, aquest és un post seriós. Molt seriós. Seriosíssim. De fet hagués pogut posar un altre títol, però és que m’estic menjant un entrepà de truita amb patates, i, de vegades, sóc molt bàsic.

De fet, quan dic que és un post seriós, no ho dic de broma. La frase és metafòrica. És un eufemisme. I fins i tot, abans de que algú la contesti, és retòrica (però sentiu-vos lliures de contestar-la si voleu).

De fet, estic impartint un curs de PNL a ACRA i, just avui, ha tocat (o he fet tocar) una de les meves sessions preferides: ELS VALORS. Quan es parla de valors es parla del que és important. Del que és important per a cadascú. És quan comencen les preguntes de veritat. Les que ens toquen. Ens hem tocat, una altra vegada, de forma metafòrica.

Hem descobert els valors de totes i cada una de les persones que fan el curs.

No només això, hem descobert que són la guia del nostre comportament i quanta (in)felicitat pot venir d’un (des)ajust entre els valors i la conducta.

No només això, hem descobert com Reconnectar una altra vegada amb els nostres valors d’una manera totalment vivencial.

I no només això, hem sentit Empatia de veritat. No la de “ah, sí, ja sé el que és l’empatia”. Hem deixat els valors de cadascú i hem agafat els de l’altre. Hem deixat el nostre mapa i hem agafat el de l’altre.

Ens hem mirat als ulls i tot ha canviat. Hem connectat des de l’important. Des del que ens mou. Des del “per a què” fem el que fem. i hem somrigut. Amb complicitat.

I d’aquí la meva pregunta de l’inici. Quan temps feia que no et feies aquesta pregunta…si te l’havies fet mai?

Doncs això?

En quin moment hem deixat de viure la vida com la volíem viure?