Fer de pare té aquestes coses…

Si alguna cosa he après fent de pare, és que la vida és plena de contradiccions. I l’altra, que jo no sabia el que eren les emocions, les muntanyes russes emocionals, fins que van néixer el Martí i el Nil. De vegades, visc en un oximoron. 

D’emprenedors i taules rodones…

Avui he fet una d’aquelles coses que et passen, de vegades, sense buscar-les. D’aquelles que dius que sí. Sense pensar-ho gaire. Perquè t’agrada. Diga-li intuïció.

Em van trucar ara fa uns dies per moderar una taula rodona on es parlaria de l’educació  en emprenedoria. Els seus valors, competències i actituds. Una oportunitat de primera mà per anar a Caixa Forum. Per compartir un espai amb professors, alumnes i emprenedors. Per parlar i, sobretot, preguntar per temes que m’interessen i molt. I s’ha parlat de valors. I s’ha parlat d’intel.ligències múltiples. I de talent. I de missió. I d’actitud emprenedora. I de passió. Una hora i mitja coneixent projectes. Una hora i mitja per retrobar-me amb el món de les entitats financeres, ja que les dues alumnes que havien guanyat el premi d’emprenedors havien anat 15 dies a Silicon Valley gràcies al projecte Educaixa. Un projecte flipant. Un kit de tallers, dinàmiques, contingut multimèdia, per poder dur a terme un projecte d’emprenedors dins l’aula. Sí senyor i senyora. Un projectÀS.

I jo, m’ho he passat de conya. I he après. I no podia deixar de pensar que m’hagués encantat un projecte així quan feia BUP, i assemblar-me una mica a la Maria i a la Bet. I no podia deixar de pensar que m’encantaria que el Martí i el Nil s’assemblessin a la Maria i a la Bet. Dues noies apassionades pel que feien. Que convencien amb la mirada. Amb un discurs ordenat, i un projecte, social, que emocionava. I resulta que “només” volen canviar la societat. I si, a més, s’hi poden guanyar la vida, viuran del seu somni. Endavant la gent que lluita pels seus somnis i hi posa bona actitud i tota la seva energia.

Necessitem més Maries i més Bets. Ah, i no us perdeu el projecte de l’Eva, l’altra gran emprenedora que hi havia a la taula…realitat augmentada, storytelling, notícies i nens…

Avui, sóc una mica més feliç veient com hi ha gent que aprofita el seu talent. Bona nit…

Parlar d’educació està de moda (per sort!)


Cada inici de curs torna el debat de l’educació dels nostres fills i filles. Que si escola pública o privada, o concertada. Que si treballar per projecte, que si escola lliure, que si escola “a la antigua usanza”, que si…tot el que us vingui al cap! I em sembla bé tot el debat que porti a millorar la felicitat de les generacions que pugen…

Des del meu punt de vista d’objectiu general, crec que tota educació, reglada i/o no reglada, hauria de respondre a la pregunta: “Estem ajudant els nens i nenes a ser feliços?” “Els ajudarà el sistema educatiu a viure la vida que volen, amb respecte cap a tothom (ells inclosos!)?” “Algun dia es podran preguntar si viuen la vida que realment volen viure i podran contestar que sí sense dubtar-ho?”…

La meva visió personal i esbiaixada per les meves creences és que, cada dia hauríem de preguntar als nostres fills i filles, quan tornen de l’escola (la que sigui), si estan contents, si s’ho han passat bé, si tenen ganes de tornar a l’escola l’endemà, i, sobretot sobretot (manies meves): “Martí, Nil, teniu ganes d’aprendre més?”. Aquesta és la clau per a mi; escoles que fomentin la curiositat, natural, dels nens i nenes i que anem perdent amb els anys quan ens fem adults i ens fan deixar de jugar per començar a estudiar i treballar, de forma molt seriosa, això sí! 

ATENCIÓN, PREGUNTA: Sabeu quina és la cara de seriós o seriosa (la que ens fan, o feien posar, a classe i a la feina)? Doncs, poseu-vos davant d’un mirall, poseu cara de seriosos i serioses i els demaneu als vostres fills i filles que us diguin quina emoció els transmeteu. Quedareu parats! I és que les persones tenim l’habilitat de somriure i fer una feina excel·lent. Tot a l’hora! De debò, proveu-ho!

Jo, com a docent i formador, em sembla que tinc la obligació moral de transmetre aquestes ganes, motivació, il·lusió, o diga-ho com vulguis, perquè mantinguem la curiositat viva fins que ens morim (com a mínim!).

El No post…

Avui treballo matí i tarda (per no variar) i al migdia, tornant de Mataró i fins que no vagi a Calaf, passo a buscar els nens al casal d’estiu i m’estic amb ells. Com que és l’estona que tinc per a mi, i per a ells, provo de treballar una estoneta petiteta per escriure al blog. Però no puc. Em rendeixo. Són molt monos. Vaig a fer-los pessigolles i a donar-los galetes mentre mirem el Bugs Bunny. Fins dijous!

Ja són aquííííííííííí (una altra vegada)…l’Homo Calbus…


Alguna vegada n’he parlat. Ho sé. Però d’aquesta manera, en un futur, quan revisi els posts de Les Personetes Creatives en quedarà constància. Quedarà constància de totes les vegades que hem tingut aquestes inoportunes visites. Per si hi ha algú que encara no sap de què o qui estic parlant, ho diré clar, sense embuts, sense eufemismes, assertivament, sense faltar al respecte…són els cabrons dels polls!!!!!!!!

Ja feia dies que el Martí i el Nil es grataven la closca, però sempre tens l’esperança que sigui perquè tenen el cap brut, perquè se’ls omple de sorra, o qualsevol excusa que et muntes per no haver de fer tot el que s’ha de fer quan tenen polls. El problema ha arribat quan a la Mariona li ha començat a picar el cap i ens hem adonat que potser hem deixat passar massa temps des de la primera vegada que els nens es van gratar el cap…

Aquí faig un breu Stop, només per disfrutar de la meva manca de pèl “closquil”. Sí, sí! Per disfrutar-la! És l’anti-casa dels polls. No els agrada. No aconsegueixen quedar-s’hi. No hi tenen aixopluc. Digueu-ho com volgueu, però ara mateix em sento un ésser evolucionat. Una versió millorada de la humanitat. Anti-polls. L'”Homo calbus”. Una nova espècie d’hominid resistent a aquesta plaga. Sóc l’únic ésser de la casa que no es rasca el cap (bé, també sóc l’únic que quan pren el sol, se li crema la closca). Però ara com ara em sento força afortunat de la meva manca capil.lar superior…

De totes maneres, i com a membre de la família que sóc, m’he de solidaritzar amb tota la part pollosa (amb tots els respectes), i després de dir-li a la Mariona que per acabar amb ells (els polls, és clar!) valdria més que creméssim la casa, vam decidir fer un tractament més “standard” que és, bàsicament:

– Anar a la farmàcia a dir que et donin tractament anti-polls, i abans que no et facin la gracieta, assumir la teva pròpia manca de pèl i dir amb un somriure a la cara: “No és per a mi, com pots comprovar…” (NOTA: Fent cas al Cyrano de Bergerac ja he trobat 10.000 frases gracioses sobre la meva calvície i el meu nas i així ningú en pot fer més conya que jo mateix!)

– Pagar tot dient que, quina sort que ja s’acaba l’escola i així s’acabaran els polls, i la farmacèutica et deixa anar: “Però comencen els casals”. Moltes gràcies…

– Arribar a casa i morir de l’olor del tractament en 3 dels 4 caps familiars.

– Posar rentadores de tot arreu on han tocat els caps del Martí, el Nil i la Mariona. Mare de Déu Senyor!!! Però si ho han tocat tot. 

– Passar-se el diumenge passant roba, coixins, fundes, llençols, vànoves, ninos…de la rentadora a l’assecadora. A hores d’ara ja només ens queda posar la rentadora dins de la rentadora…

-I tot, perquè si ha quedat un sol ou al cap d’algú d’ells 3…no haurà servit de res!!!!! Ens queda l’opció de tots/es rapats/des, però, de moment, no s’accepta…

I ja està. Ara mateix tenim la casa neta, polida, endreçada i a l’espera que tots els polls hagin fugit. I sino, d’aquí a una setmana hi haurem de tornar…i així fins a l’infinit, o fins que un dia es llevin tots amb el cap rapat…així…per sorpresa…com qui no vol la cosa. Sort que sóc un bon tio…gairebé sempre…

Un accident accidentat…

La por, aquella emoció que ens fa prendre precaucions davant d’alguna actuació que hem de fer en deteminat moment. És allò que ens fa ser prudents, no temerosos. No ens enganyem. La por està mal vista. Tothom vol viure la vida sense por. Ser persones que no tiguin por. La por ens paralitza. La por no ens deixa sortir de la zona de comfort. I altres subtileses d’aquest estil.

Resulta que la por és una emoció bàsica que ens permet sobreviure i seguir vius, que és bàsicament el mateix. Per tant, la por s’ha de gestionar correctament, no pas deixar de sentir-ne. Quan no en sentim, fem determinades coses de forma temerària, potser per sobre de les nostres possibilitats actuals (siusplau que ningú pensi que m’estic autolimitant). 

I perquè tot aquest “rollu”. Doncs perquè quan els nostre fills són petits, els hem d’ensenyar a tenir, conviure i gestionar les seves pors. Com per exemple que quan surtin amb bicicleta i vagin per una baixada, portin casc per si passa alguna cosa, i coneguin els seus propis límits. I una manera de conèixer els límits és bàsicament, caure. I això és el que va fer el Nil ahir mateix a la tarda anant en bicicleta. NOTA: adjunto foto per veure’n les conseqüències, no greus, del seu aprenentatge d’ahir.

Va caure. El Martí era al costat. Li vam demanar: “Martí, que té sang?” I ens va dir: “Síííí” i el va agafar, al Nil i a la bici, i els va acostar a la vorera perquè si passava un cotxe no els atropellés. Va fer de germà gran. De molt bon germà gran. Vam arribar al lloc de l’accident, i sí, tenia sang, a la barbeta (on ja hi ha portat punts) i a la galta. El vam agafar a coll i a mig camí fins a arribar a casa dels cosinets, li va començar a sortir sang del nas. Jo, en un error de càlcul, arribo al lavabo de casa dels cosinets, i mentre la Mariona buscava “coses” per netejar-lo, el poso davant del mirall. Tot, i quan dic tot, vull dir tot, va començár a fer-li molt més mal!!! Com sap qualsevol pare del món, qualsevol mal si té sang és molt més mal. És la primera pregunta que fan els nens, i nenes: “Papa, mama, hi ha sang?”. Mentides piadoses acceptades.

Un cop net, cap a urgències. Radiografia del nas. I tot correcte. Un ensurt més. Un aprenentatge més. I jo ho explico aquí, amb pèls i senyals perquè així em trec el meu ensurt de sobre i el comparteixo, que es fa menys feixuc. I per cert, es va adormir amb la mà agafada, com quan era més petit, i plorant perquè no volia haver caigut. “Tranquil Nil, de tot se n’aprèn. Que passis una bona nit. T’estimo”.