Complicitat.

He buscat definicions i no n’hi ha cap que m’acabi de fer el pes. En canvi, la paraula, m’encanta. “Complicitat”, sona molt bé. Fa bona pinta. Em posa de bon humor. I encara més, mola!

Penso que crear complicitat amb algú dona força a la relació amb aquest algú, i si aquesta és amb els fills, encara més!

Sentir que es crea complicitat amb els fills és bonic, és màgic. Genera mirades i comunicacions no verbals precioses. De fet, moltes vegades no calen paraules. Quan hi ha complicitat no calen paraules, calen mirades. I ja està, queda tot dit, o mirat.

M’agrada crear complicitats amb el Martí i el Nil, i la Mariona, és clar. Ens fa un equip. Un equipàs.

Anuncis

Perquè em segueixo posant faldilles?

(NOTA de 2019: Tot segueix igual. Res a afegir. Res a treure. Les mateixes reivindicacions. Vergonya.)

Per empatia. Per sentir-me mirat. Per sentir-me jutjat. Per entendre. Per comprendre. No només per empatia.

Per simpatia. Per entendre i compartir. Per entrar al seu món i no sortir-ne en tot un dia.

Per transgredir.

Per “perquè no”. Sí. Si m’hagués preguntat “perquè” potser no ho hagués fet. Si em pregunto “perquè no”, acabo fent coses. Los catalanes y catalanas hacemos cosas, señor M. Rajoy.

Per estètica, també.

Perquè sóc de Manresa. És un poble. Per posar-me a la seva pell. Ser dona a Manresa. Manresana.

Collons, són còmodes. Collons fot fresqueta. Collons, els tinc molt exposats. Em sento una miqueta més vulnerable. No sé si sóc jo. La falta de costum. Les mirades amb (pre)judicis. No sé el què és. És una sensació extranya. De falta de control, potser.

Per no saber, no sé ni si em sento amb el dret de fer-ho. No sé si pot semblar frívol. Li he demanat a la Mariona: “Què faig?”. “Endavant”, em diu. I jo que li etzibo: “Però aniren a dinar junts, eh!”. I ella em diu: “Per això em vaig casar amb tu”. Bonic. Bonica.

Passen els minuts i em segueixen mirant extrany. Dones i homes. He portat al cotxe al mecànic. La cara del mecànic, un poema. I una prosa. I un assaig. Tot plegat.

No sé. Em sento extrany. I potser no m’hauria de passar. O sí. No sé si em sento extrany o em fan sentir extrany. M’estic posant a la vostra pell. Em sembla que us ho posem massa difícil, i no hauria de ser així. Hauria de ser més simple tot plegat. Tot plegat. Collons, la cadira és freda. Vaig a posar-me-les bé. Les faldilles de la Mariona. Avui les compartim. Compartim. Hauria de ser la clau.

Ser feminista és de sentit comú, haver-ho de ser, no.

Si algú s’ofèn pel que dic o faig, és el seu problema, no el meu. Collons, em surt la vena reivindicativa, ara.

El dia que et fas gran.

Hi ha una cosa que em fascina dels nens i nenes. En general. I del Martí i del Nil. En particular. És la innocència. És aquella qualitat que moltes persones perdem quan ens fem grans. O és que ens fem grans perquè perdem la innocència? Ara no ho tinc clar…

El que tinc clar és que, a mesura que vas creixent vas perdent la innocència. Deixes de creure coses per buscar-ne les raons per les quals passen. Deixes de meravellar-te. Deixes de sorprendre’t. I tot perquè? Perquè busques les causes. Les raons. Inconscientment busquem deixar d’encuriosir-nos. Allò que ens fa nens i nenes.

“Que innocents que són?” i ho diem en to condescendent. D’altivesa. De “Quan siguis gran ja tocaràs de peus a terra”, de “Ja t’adonaràs de com són les coses de veritat“.

Us heu preguntat perquè els nostres fills i filles solen ser feliços? Us heu preguntat, perquè, de vegades, quan penses en tu mateix, en jo mateix, quan érem petits, érem més feliços? No tinc una resposta concluent, però crec que la innocència hi té molt a veure.

Quan les coses passen. Perquè sí. O perquè no. Tant se val. Passen. Els Reis Mags. Són mags. El Pare Nadal és mag. Quan som nens tot el que ens envolta és màgia. La màgia és màgia. Per això funciona. Perquè no en sabem el truc. És màgia.

Prefereixes deixar-te endur per la màgia o saber-ne el truc?” “Prefereixes seguir vivint amb la innocència de quan eres petit o petita o busques explicacions per tot el que passa?” “Fas preguntes per curiositat o per trencar la màgia?”

No seré jo qui us digui que visqueu tota la vida com si fóssiu un nen o una nena. Però sí que seré jo que us digui que no perdeu mai la innocència. En la mirada. En allò que fem. En allò que creiem. Hi ha vegades que val la pensa seguir sent innocent. És l’única opció per seguir mantenint viu aquell nen o aquella nena que érem ara fa uns anys. Per seguir sent feliços,

Val la pena seguir sent innocents.

I ara, faré un cartell on ho posaré perquè el pogueu compartir, contextualitzar, descontextualitzar i recontextualitzar. Feu-ne el que volgueu. És vostre.

Aquelles mirades que mirem sense voler.

Aquella extranya relació entre expectatives i realitat. Pròpies i alienes. Les del pare i la mare i les de les filles i els fills…

Les del pare amb el pare.

Les del pare amb els fills.

Les dels fills amb els fills.

Les dels fills amb el pare.

Les de la mare amb la mare.

Les del pare amb la mare.

Les de la mare amb el pare.

Les del pare amb les filles.

Les de la mare amb les filles.

Les de les filles amb el pare.

Les de les filles amb la mare.

I canvieu pare, mare, fills i filles, pels vostres noms i ja teniu aquí totes les expectatives a gestionar.

Expectatives. La gestió de les expectatives.

I llavors vé algú i em diu:

“Jo no en tinc d’expectatives”.

I jo me’l miro i li faig un Berto Romero a El Cansancio:

“Tírate tú, Juan Pardo”. Ara ensenya’m a viure sense expectatives. Les conscients, no, vull dir les inconscients, les inconscients! Aquelles projeccions que fem sense saber. Aquelles mirades que mirem sense voler.

Ras i curt (avui toca dignitat)

Avui no calen explicacions. O poques. L’Oriol (Junqueras, of course) ha contestat a la pregunta de quina era la seva professió que, ara, era pres polític. Ole tu! Ole tu! Ole tu!

A partir d’ara i fins que els alliberin a tots, a totes, als meus perfils de les xarxes socials hi constarà, també, la meva nova professió:

Muralla Humana. Clar que sí. I dignament. Molt digne.

La Generació Z i la Generació Alfa (?)

Sembla ser que a casa en tinc un de cada. El Martí és de l’últim any de la Generació Z, caracteritzada per la irreverència, i el Nil, de la Generació Alfa, si fem cas al demògraf i futurista Mark McCrindle, caracteritzada per la simbiosi entre la seva mà i una tablet o smartphone (això ja és collita meva).

I també sembla que tant la Mariona com jo som de la Generació X, obsessionats per l’éxit.

Diferències generacionals, gaps tecnològics, problemes de comunicació. Si una cosa tinc clara és que sino ens posem les piles, el salt generacional cada vegada serà més gran. La causant, la rapidesa canviant de les noves tecnologies, amb les seves noves formes de comunicació.

LOL

M’obres a l’insta?

Crush…

Fortnite.

Spammer!

OMG, em perdo! Potser has pensat això quan has llegit les paraules o frases anteriors. No passa res. Educació Digital. Per a tothom. Pares i mares, hem d’aprendre a acompanyar els nostres fills i filles en la seva relació amb el món digital. I no ho podem fer sino sabem què fan, què poden fer i què no haurien de fer.

Apa, see you later, alligator…osti, això potser és més de Baby Boomer que no pas de Generació X. WTF!

Bon cor.

M’estic adonant que, moltes vegades, quan el Martí i el Nil fan alguna cosa que no ens agrada, a casa en parlem amb ells i sempre l’acabem de la mateixa manera…

“…però teniu molt bon cor.”

I, llavors, la majoria de vegades ens abracen i/o ens fan un petó. Trobo que hem de reivindicar el “bon cor”. Pot semblar antic però ho trobo molt bonic. Tenir “bon cor” és preciós. És molt de dins. Molt del cor. I trobo que si hem de posar alguna etiqueta als nostres fills, que ho fem, no ens enganyem, aquesta és de les que m’agrada. De debò. De tot cor. M’encanta.