Blue Monday.

Avui diuen que és el Blue Monday. No hi ha una certesa demostrable empíricament que aquest dilluns és el dia més trist de l’any. Segur. No hi és. Però estic gairebé segur que això del Blue Monday s’ho va inventar un manresà o manresana que es va llevar per anar a treballar a les 7 hores del matí i es va trobar el termòmetre a 0 graus amb boira que no s’havia d’aixecar en tot el dia. Típic caràcter manresà. El “no em barrufa” dels Barrufets. Jo, per evitat entrar en l’espiral manresística, faig servir el típic “però altres estan pitjor” i tinc descarregada l’aplicació WeatherPro on hi he posat com a favorits la ciutat russa, Verkhoyansk, considerat com un dels nuclis habitats més freds de l’hemisferi nord, i, així, quan estic a punt de queixar-me, obro l’app i veig:

“Verkhoyansk, alerta de fred, -58 graus centígrads.” Quin detall que t’alertin que fa fred a -58 graus. Potser no t’adones sino reps l’avís…

I somric.

De fet, el Martí, que té 7 anys, no té ni idea del concepte de Blue Monday. No pot estar condicionat de cap manera. A més, quan s’ha llevat avui, tampoc ho sabia jo. O sigui, que no el podia condicionar amb la mirada. Deixeu-me que us faci un petit resum dels 15 minuts del Martí des de que ha obert els ulls avui 15 de gener de 2018 (Setmana dels Barbuts, la més freda de l’any)…

“Martí, que són tres quarts de vuit, que farem tard! El Nil ja s’ha begut la llet amb colacao (que és un genèric per dir Nesquik)”. M’acosto al seu llit. El miro. I veig que alguna cosa no va bé. Fa cara d’emprenyat (més del normal, vull dir), i em diu:

“Papa, com que farem tard, quin dia és avui?”

I jo: “Martí, és dilluns”,

I ell: “Nooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooo” i 2 minuts més tard em diu:

“Papa, diga’m que no és dilluns. Diga’m que és diumenge”. I jo que li dic que no (no serviria de res enganyar-lo si al cap de mitja hora és dins de l’autocar de l’escola. Se n’adonaria solet…). Estava enfonsat. De fet, hi ha res pitjor que llevar-te un dilluns pensant-te que és diumenge? (Sí, ja sé que hi ha coses pitjors, però és que l’exageració funciona molt bé en l’storytelling). Estava destruït.

“No, és el pitjor dia de la meva vida” (en van uns quants, normalment en dilluns i a tres quarts de vuit del matí). “No pot ser, i a més tota la setmana tinc verdura de primer plat a l’escola!”. Aquí he estat a punt de donar-li la raó i dir-li que sí, que pintava a setmana de merda. Però, què coi, sóc el seu pare i he de fer veure que a mi també m’agrada la verdura i que és bona…

S’ha anat llevant i vestint i hem repassat la setmana. L’hem vista en perspectiva, hem vist la següent i millora, francament. Aquesta. Justa. Quatre de cinc en verdura. I el dia que no, pasta però ams salsa de xampinyons. I sumem-hi peixet. Espines incorporades. Al final hem deconstruït alguns plats per ingredients, li he donat estratègies per menjar verdura sense que sembli verdura i la cosa ha millorat.

Ara bé. No hi ha ningú que el salvi avui de la paella amb verdures (s’ha d’entendre que, pensant com un nen, tallades petites i barrejades, per tant, insalvables!) i del lluç (que vol dir peix amb espines encara que em diguin que no) amb ceba i panses (sort de les panses!). Avui com a mal pare que ha salvat una situació d’emergència, li portaré una mica de pa Bimbo amb Nocilla per berenar.

Apa, a disfrutar del Blue Monday!

Anuncis

La Nit de Reis em posa. Molt…

No ho puc evitar. O no ho vull evitar. S’acosta la Nit de Reis. I a mi, encara que hi hagi tions, Pares Nadals, aniversaris i altres dates, la Nit de Reis encara em posa. Em posa molt. Me’n recordo de les Nits de Reis d’abans. A casa, el tió portava “chuches”. Torrons. Polvorons. Cigarretes de xocolata (que recordo amb molta i molta nostàlgia). Carbó.

Però la Nit de Reis era la Nit de Reis. Era veure la cavalcada. Era (re)collir caramels de terra. D’aquells que no et menjaves. Però feien il.lusió, pel que significava. Els Reis arribaven. Els Reis em segueixen posant. Molt.

Des de la tarda fins que no arribàvem a casa, passava una bona estona. No sé com s’ho feien per deixar-nos els regals a sota de les cortines del menjador. Bé, de fet sí que ho sabia però no m’importava. M’era ben bé igual.

Primer passaven per casa de la tieta. A sota de les cortines, per suposat. Ple de regals. Petits i grans. Amb molts noms. Per a tothom. Recordo el doble disc de “Parchís”, amb els seus 2 vinils i 4 colors. El recordo molt. Recordo que quan s’havien acabat els regals a casa de la tieta Maria, anàvem a casa nostra. Entràvem, corríem un trosset de passadís, giràvem a mà dreta, entràvem al menjador, esquivàvem la taula que hi havia al bell mig i corríem més fins a obrir les cortines que donaven al balcó. I estava ple de regals. La Nit de Reis encara em posa. Molt.

Obríem. Trencàvem papers. Jo sempre he sigut de trencar i estripar papers. Més de contingut que de continent quan parlem de regals. Més i més joguines. I mitjons i calçotets:

“Ei, papes, que la roba no compta com a regal!!!”.

Algun pijama. Però, sobretot joguines. I mirades. Entre germans. De complicitat, entre pare i mare. Felicitat màxima. La Nit de Reis és una Nit de felicitat màxima. Sobretot si la pots cel.lebrar. Aquesta Nit de Reis hi haurà algú que no la podrà cel.lebrar. Hi haurà algú que no podrà ser a casa. I hi haurà nens i nenes que no recordaran tot això que recordo jo. Hi haurà un Oriol, un Quim i dos Jordis que no podran veure aquestes mirades de felicitat. No hi ha dret. El Martí em va dir ahir:

“Papa, demana el que vulguis per Reis. Gran. Molt gran. Són màgics i et poden portar qualsevol cosa.” Doncs, i no li vaig dir, qualsevol cosa, no. Perquè hi ha Reis i Reis.

I a mi, la Nit de Reis em segueix posant. Molt. Molt nostàlgic. Molt feliç. Tristement feliç. Feliçment trist. Però aquest any, alguns Reis, a algunes cases, portaran tristesa. I no em refereixo als Reis Mags. Ja m’enteneu. Aquest any la Nit de Reis serà una miqueta més trista a algunes cases. Quina ràbia. Quina merda. No hi ha dret. Cap nit. Però aquesta nit encara menys.

A algunes cases els canelons no faran gust de canelons. (POST POLÍTIC AMB GIR DE GUIÓ).

En una època de canvis constants. Bons i no tan bons. Ens agraden les coses que ja coneixem. Les rutines. Ens fa pensar menys. Ens fa adaptar menys. No em malinterpreteu, m’encanten els canvis, m’encanta adpatar-me, m’encanta créixer…però, ai, maleït però, també m’agrada que les coses segueixin iguals. Parar el temps. Gaudir ara. I el món va molt ràpid. Sembla ben bé que l’ara hagi desaparegut pel després. Vivim en un després constant. I el Nadal, ai el Nadal, és un ara, un ara i sempre. És un bàlsam per aquest després de la resta de l’any. Per Nadal tot s’hi val (ara m’ha sortit un rodolí i tot).

Ens agrada el Nadal perquè…

…quan caguem el tió i aixequem la manta, hi ha regals, pocs o molts, com sempre…

…quan mengem canelons, fan gust de canelons, de canelons de Nadal, dels canelons de la mare o de l’àvia, fan gust d’infantesa, com sempre…

…quan bevem cava, fa gust de cava, cava amb neules i amb torrons, com sempre…

…quan toquen els quarts ens seguim preguntant si són els quarts o les hores. I riem. I ens ennueguem, una miqueta. I hi ha qui es menja els 12 grans de raïm i qui no, com sempre…

…quan pasa la Cavalcada de Reis, seguim agafant tots els caramels que tiren, com si s’acabés el món, per acabar-los llençant perquè segueixen sent de taronja i llimona. I no molen, com sempre…

…quan ens llevem al matí hi ha regals, poc o molts, i els obrim amb emoció, encara que ja sapiguem què hi ha o qui són els Reis. Encara que hi hagi uns calçotets i uns mitjons, com sempre…

…però no és com sempre a tot arreu. No, no hi ha dret!. En aquestes festes hi ha unes cases, la de l’Oriol, la del Joaquim i les dels Jordis, que no són com sempre. Ni el cava, ni les neules, ni els torrons, ni els regals, ni els somriures, seran els mateixos. No ho seran. No hi ha dret! I el Nadal del 2017 no el recordaran quan siguin grans…com sempre. Perquè no serè com sempre i no hi ha dret ni per ells ni per les seves famílies, parelles, fills i filles. Allà, els canelons no fan gust de canelons. Creieu-me. No ho sé, però m’ho imagino. I és trist, molt trist.

Dues paraules. Una imatge.

Avui la demostració que, de vegades, dues paraules poden tenir un mateix significat. O que dues paraules descriuen el mateix. El cas d’avui és caos i diversió. Segons el meu mapa i segons el mapa dels meus fills. Diumenge a la tarda vaig veure el panorama i vaig pensar: “OMG quin caos” i ells van pensar: “WTF quanta diversió”. Noteu l’actitud d’ells. Sembla la portada d’un disc de House of Pain. Actitud amb majúscules. Dues cares de la mateixa moneda. Dos punts de vista. A què em recordarà tot això.

Apa, Salut i República!

Això s’acaba, això comença…

Quina sensació de vertigen. Res no serà igual. Passi el que passi diumenge, el dia 1-O, res no serà igual. Això s’acaba, això comença. Votem o no ens deixin votar, res no serà igual. Si votem perquè haurem votat, i sino votem, perquè no ens ho hauran deixat fer. L’1 d’octubre de 2017 serà una data pel record. Estic parlant d’un dia futur en passat. Nostàlgia de futur se’n diu. Un dia històric. En tinc unes ganes boges…

Posar-me el despertador per llevar-me ben d’hora (al final el Guardiola tindrà raó!). Cridar els nens que es despertin. Vestir-me. Vestir-los. Com cada diumenge. Pero no farem les coses normals del diumenge, bé, potser sí, però després. Després de l’acte (extra)ordinari de votar per a ser independent. “Ens veiem a la República” em diuen l’altre dia. Genial. M’encanta. És una salutació bonica. Ens veiem a la República…m’encanta!

Baixar les escales. De dos en dos. O de tres en tres. Amb un somriure. Travessar la plaça. Anar a l’Ajuntament. Amb un somriure. Amb els nens. Amb la sensació de fer història. Fer cua. Molta cua a poder ser. Els nens que juguin a la plaça. Ja agafarem patinets. M’els posaré darrera, els nens, perquè no sigui dit que són escuts humans en qualsevol foto de la Sexta, El Mundo o La Razón. Ja m’ho imagino: “Un catalán independentista y secesionista utiliza a sus hijos como escudo humano para que, como utilizamos la ley como nos apetece, no sea golpeado por los agentes”. Hi aniré somrient. Amb nervis. Buscant la papereta. Buscant l’urna. Buscant el president, presidenta o vocal. Ensenyant el DNI (Sí, sí, de moment espanyol). Somrient-nos. De complicitat sana. Tirant la papereta a l’urna (aquesta mena de tupper gegant Ikea style). Sentint pau. La pau d’haver fet un acte. Un acte de llibertat. Un SÍ enorme. En majúscules. De crit. De ràbia. D’orgull. De…”ja era hora”.

I després. Després, ja farem coses de diumenge. Coses de català subversiu:

Jugar amb els nens a la plaça.

Tornar a esmorzar un entrepà de fuet i amb pà amb tomàquet of course.

Enganxar el reesmorzar amb el vermut. Olives. Escopinyes. Patates. Una canyeta (que avui s’ho mereix). Una altra. Per obrir la gana que en diuen.

Anar a buscar un tortell…perquè no.

Anar a comprar el diari…l’ARA.

Comprar un pollastre a l’ast.

Seure al sofà, mirar la teletres i el twitter. Tot a l’hora. Mentre els nens juguen a YoKaiWatch, aliens de la importància del moment.

Enviar whatsapps o, millor, telegrams a la Mariona perquè em digui com li va el dia.

Plorar una miqueta d’emoció. De tensió. De nervis. D’alegria. De ràbia. D’impotència. Això ja ho veurem.

Esperar que es faci fosc.

Sopar de circumstàncies un pà amb tomàquet o una pizza. Al sofà, que és diumenge, què collons!

Esperar que vingui la Mariona i m’expliqui 1000 anècdotes que ja formaran part de la història, per sempre.

No poder dormir. De nervis i d’impaciència per veure què passarà el dia 2.

Per qui vulgui apuntar més coses a la llista…benvingut, benvinguda. Coses de diumenge normal en un diumenge extraordinari. República is coming. Això s’acaba, això comença…

La Revetlla de Sant Joan.

La nit màgica. 

La nit més curta de l’any. 

Una nit d’alegria. 

Gent que tira petards. 

Gent que odia els petards. 

Gent que odia la gent que tira petards. 

Gent que odia la gent que odia els petards. 

És una bona nit per posar a prova dues competències bàsiques: l’empatia i l’assertivitat. (Gairebé) tothom les coneix. (Gairebé) ningú les practica. Ho provem? Ens demostrem que m’equivoco? 

Respecte.

Autorespecte.