Les dues preguntes clau…

Fa dies que dono voltes a molts conceptes que tenen a veure amb la recerca de L’Element, la nostra passió, allò que ens mou, i se’ns dóna bé, en allò que som bons. Bons de veritat. Bons que t’hi cagues. Bons que rebons.

Fa dies que dono voltes a la gestió del canvi, i la del temps, i la de les persones,i…el cap em bull!

Fa dies que preparo cursos, i tallers, i xerrades. Les escric. Les milloro. Les faig. Els dono una volta. I dues. I tres. I deprés de tot, me n’adono que, moltes vegades, a la nostra vida, el que fem és seguir en el nostre paradigma i mirem de reordenar-lo i/o justificar-lo…

Com diu David Bohm…Molts creiem estar pensant, quan l’únic que fem és reordenar els nostres prejudicis.

Fa molts dies. Bé, potser alguns dies. Poquets. Que em vé al cap que estem en un moment del temps on ja no cal reordenar més paradigmes, i sí trencar-ne alguns. 

Què passaria si el primer paradigma que trenquéssim fos la nostra manera de percebre la realitat? Què passaria si actualitzéssim el nostre mapa?

Perquè no podem fer-ho?

És molt possible que l’exemple que seguíem des de que érem petitets ja no sigui vàlid. I aquí hi poso la societat, la cultura, el model d’educació, els sistemes d’aprenentatge, la organització dels recursos i un llarg etcètera. Què passaria si cadascú de nosaltres agafés el compromís de canviar un petit paradigma personal, per ser una miqueta millors, i quan dic millors vull dir més feliços, nosaltres i els qui ens envolten?

Perquè no?

Aixequem-nos, repensem-nos (de veritat) i trobem el nostre lloc al món, i així deixarem un lloc buit, el que ocupàvem, sense ganes, per a què l’ocupi algú altre.

Perquè no?

Fer de pare té aquestes coses…

Si alguna cosa he après fent de pare, és que la vida és plena de contradiccions. I l’altra, que jo no sabia el que eren les emocions, les muntanyes russes emocionals, fins que van néixer el Martí i el Nil. De vegades, visc en un oximoron. 

D’emprenedors i taules rodones…

Avui he fet una d’aquelles coses que et passen, de vegades, sense buscar-les. D’aquelles que dius que sí. Sense pensar-ho gaire. Perquè t’agrada. Diga-li intuïció.

Em van trucar ara fa uns dies per moderar una taula rodona on es parlaria de l’educació  en emprenedoria. Els seus valors, competències i actituds. Una oportunitat de primera mà per anar a Caixa Forum. Per compartir un espai amb professors, alumnes i emprenedors. Per parlar i, sobretot, preguntar per temes que m’interessen i molt. I s’ha parlat de valors. I s’ha parlat d’intel.ligències múltiples. I de talent. I de missió. I d’actitud emprenedora. I de passió. Una hora i mitja coneixent projectes. Una hora i mitja per retrobar-me amb el món de les entitats financeres, ja que les dues alumnes que havien guanyat el premi d’emprenedors havien anat 15 dies a Silicon Valley gràcies al projecte Educaixa. Un projecte flipant. Un kit de tallers, dinàmiques, contingut multimèdia, per poder dur a terme un projecte d’emprenedors dins l’aula. Sí senyor i senyora. Un projectÀS.

I jo, m’ho he passat de conya. I he après. I no podia deixar de pensar que m’hagués encantat un projecte així quan feia BUP, i assemblar-me una mica a la Maria i a la Bet. I no podia deixar de pensar que m’encantaria que el Martí i el Nil s’assemblessin a la Maria i a la Bet. Dues noies apassionades pel que feien. Que convencien amb la mirada. Amb un discurs ordenat, i un projecte, social, que emocionava. I resulta que “només” volen canviar la societat. I si, a més, s’hi poden guanyar la vida, viuran del seu somni. Endavant la gent que lluita pels seus somnis i hi posa bona actitud i tota la seva energia.

Necessitem més Maries i més Bets. Ah, i no us perdeu el projecte de l’Eva, l’altra gran emprenedora que hi havia a la taula…realitat augmentada, storytelling, notícies i nens…

Avui, sóc una mica més feliç veient com hi ha gent que aprofita el seu talent. Bona nit…

Parlar d’educació està de moda (per sort!)


Cada inici de curs torna el debat de l’educació dels nostres fills i filles. Que si escola pública o privada, o concertada. Que si treballar per projecte, que si escola lliure, que si escola “a la antigua usanza”, que si…tot el que us vingui al cap! I em sembla bé tot el debat que porti a millorar la felicitat de les generacions que pugen…

Des del meu punt de vista d’objectiu general, crec que tota educació, reglada i/o no reglada, hauria de respondre a la pregunta: “Estem ajudant els nens i nenes a ser feliços?” “Els ajudarà el sistema educatiu a viure la vida que volen, amb respecte cap a tothom (ells inclosos!)?” “Algun dia es podran preguntar si viuen la vida que realment volen viure i podran contestar que sí sense dubtar-ho?”…

La meva visió personal i esbiaixada per les meves creences és que, cada dia hauríem de preguntar als nostres fills i filles, quan tornen de l’escola (la que sigui), si estan contents, si s’ho han passat bé, si tenen ganes de tornar a l’escola l’endemà, i, sobretot sobretot (manies meves): “Martí, Nil, teniu ganes d’aprendre més?”. Aquesta és la clau per a mi; escoles que fomentin la curiositat, natural, dels nens i nenes i que anem perdent amb els anys quan ens fem adults i ens fan deixar de jugar per començar a estudiar i treballar, de forma molt seriosa, això sí! 

ATENCIÓN, PREGUNTA: Sabeu quina és la cara de seriós o seriosa (la que ens fan, o feien posar, a classe i a la feina)? Doncs, poseu-vos davant d’un mirall, poseu cara de seriosos i serioses i els demaneu als vostres fills i filles que us diguin quina emoció els transmeteu. Quedareu parats! I és que les persones tenim l’habilitat de somriure i fer una feina excel·lent. Tot a l’hora! De debò, proveu-ho!

Jo, com a docent i formador, em sembla que tinc la obligació moral de transmetre aquestes ganes, motivació, il·lusió, o diga-ho com vulguis, perquè mantinguem la curiositat viva fins que ens morim (com a mínim!).