Això s’acaba, això comença…

Quina sensació de vertigen. Res no serà igual. Passi el que passi diumenge, el dia 1-O, res no serà igual. Això s’acaba, això comença. Votem o no ens deixin votar, res no serà igual. Si votem perquè haurem votat, i sino votem, perquè no ens ho hauran deixat fer. L’1 d’octubre de 2017 serà una data pel record. Estic parlant d’un dia futur en passat. Nostàlgia de futur se’n diu. Un dia històric. En tinc unes ganes boges…

Posar-me el despertador per llevar-me ben d’hora (al final el Guardiola tindrà raó!). Cridar els nens que es despertin. Vestir-me. Vestir-los. Com cada diumenge. Pero no farem les coses normals del diumenge, bé, potser sí, però després. Després de l’acte (extra)ordinari de votar per a ser independent. “Ens veiem a la República” em diuen l’altre dia. Genial. M’encanta. És una salutació bonica. Ens veiem a la República…m’encanta!

Baixar les escales. De dos en dos. O de tres en tres. Amb un somriure. Travessar la plaça. Anar a l’Ajuntament. Amb un somriure. Amb els nens. Amb la sensació de fer història. Fer cua. Molta cua a poder ser. Els nens que juguin a la plaça. Ja agafarem patinets. M’els posaré darrera, els nens, perquè no sigui dit que són escuts humans en qualsevol foto de la Sexta, El Mundo o La Razón. Ja m’ho imagino: “Un catalán independentista y secesionista utiliza a sus hijos como escudo humano para que, como utilizamos la ley como nos apetece, no sea golpeado por los agentes”. Hi aniré somrient. Amb nervis. Buscant la papereta. Buscant l’urna. Buscant el president, presidenta o vocal. Ensenyant el DNI (Sí, sí, de moment espanyol). Somrient-nos. De complicitat sana. Tirant la papereta a l’urna (aquesta mena de tupper gegant Ikea style). Sentint pau. La pau d’haver fet un acte. Un acte de llibertat. Un SÍ enorme. En majúscules. De crit. De ràbia. D’orgull. De…”ja era hora”.

I després. Després, ja farem coses de diumenge. Coses de català subversiu:

Jugar amb els nens a la plaça.

Tornar a esmorzar un entrepà de fuet i amb pà amb tomàquet of course.

Enganxar el reesmorzar amb el vermut. Olives. Escopinyes. Patates. Una canyeta (que avui s’ho mereix). Una altra. Per obrir la gana que en diuen.

Anar a buscar un tortell…perquè no.

Anar a comprar el diari…l’ARA.

Comprar un pollastre a l’ast.

Seure al sofà, mirar la teletres i el twitter. Tot a l’hora. Mentre els nens juguen a YoKaiWatch, aliens de la importància del moment.

Enviar whatsapps o, millor, telegrams a la Mariona perquè em digui com li va el dia.

Plorar una miqueta d’emoció. De tensió. De nervis. D’alegria. De ràbia. D’impotència. Això ja ho veurem.

Esperar que es faci fosc.

Sopar de circumstàncies un pà amb tomàquet o una pizza. Al sofà, que és diumenge, què collons!

Esperar que vingui la Mariona i m’expliqui 1000 anècdotes que ja formaran part de la història, per sempre.

No poder dormir. De nervis i d’impaciència per veure què passarà el dia 2.

Per qui vulgui apuntar més coses a la llista…benvingut, benvinguda. Coses de diumenge normal en un diumenge extraordinari. República is coming. Això s’acaba, això comença…

Anuncis

La Revetlla de Sant Joan.

La nit màgica. 

La nit més curta de l’any. 

Una nit d’alegria. 

Gent que tira petards. 

Gent que odia els petards. 

Gent que odia la gent que tira petards. 

Gent que odia la gent que odia els petards. 

És una bona nit per posar a prova dues competències bàsiques: l’empatia i l’assertivitat. (Gairebé) tothom les coneix. (Gairebé) ningú les practica. Ho provem? Ens demostrem que m’equivoco? 

Respecte.

Autorespecte.

Voltereta Challenge…

Els germans s’estimen…

Els germans es recolzen…

Els germans són còmplices de jocs…

Però, de vegades, un dels germans se’n riu de l’altre quan no toca o…sí que toca. No ho sé, tu ho decideixes després de llegir el post si tocava riure o no tocava…

Era un dissabte qualsevol i el Martí, el Nil i jo havíem sortit de cacera…de Pokémons (la Mariona treballava). De fet, el Martí i jo caçàvem Pokémons i el Nil feia l’animalot mentre ens seguia. Tot d’una, a la Plaça de la Reforma, baixant les escales que hi ha, el Nil s’entrebanca i comença a rodolar (NOTA: hi ha unes escales dobles, que són 10 graons, una mica de trosset pla i uns 10 graons més). Doncs com deia, el Nil al segon o tercer graó de dalt, s’entrebanca, i comença a rodolar escales avall. Era com a càmera lenta. Ni el Martí ni jo vam poder reaccionar a temps. I, per sort, hi havia el replà. Després de 2 o 3 volteretes, amb una escena semblant a la del cotxet de Los Intocables de Elliott Ness, va parar-se. Es va incorporar. Em va mirar i es va posar a plorar. De l’ensurt, és clar. El vaig abraçar. No s’havia fet res…Thank God!!!! I el Martí, en veure que no s’havia fet res, es mira el Nil i li diu: “Ei Nil, has fet un Voltereta Challenge, en honor al Bottle Flip Challenge, of course!!!!!!!. Immediatament, el Nil va parar de plorar, es va posar a riure i jo, també. Una bona gestió d’una mala situació. Cortesia del Martí i el seu agut sentit de l’humor. Cada dia s’assembla més a mi. Quin nanu!!!!

On són els límits?

La pregunta, no hauria de ser on, sino quan! I perquè? Perquè els límits són mòbils, evolucionen. El problema principal que tenim les persones és no conèixer els nostres propis límits. També, i gairebé més important, és no saber que aquests límits canvien. Cada dia som una persona diferent, amb nous coneixements, noves competències, noves aptituds…

…i, de tant en tant, hauríem de revisar els nostres propis límits. Portar-los al límit. Ens adonarem que som capaços de fer moltes coses que no sabíem que podíem fer.

Conèixer els límits és important. Per saber si els estàs passant. Per saber si arrisques massa. Per saber si els estàs desaprofitant. Viure al límit no és ser un temerari. És aprendre fins a on podem arribar, i arribar-hi.

Jo, vull que els meus fills ho aprenguin. Que aprenguin a viure “de sobres”. No sé si me’n sortiré però ho provaré. Els poso límits perquè sàpiguen quan se’ls passen. I ells…ells…també m’hi posen al límit. Però això seria un altre post. O no.

Les dues preguntes clau…

Fa dies que dono voltes a molts conceptes que tenen a veure amb la recerca de L’Element, la nostra passió, allò que ens mou, i se’ns dóna bé, en allò que som bons. Bons de veritat. Bons que t’hi cagues. Bons que rebons.

Fa dies que dono voltes a la gestió del canvi, i la del temps, i la de les persones,i…el cap em bull!

Fa dies que preparo cursos, i tallers, i xerrades. Les escric. Les milloro. Les faig. Els dono una volta. I dues. I tres. I deprés de tot, me n’adono que, moltes vegades, a la nostra vida, el que fem és seguir en el nostre paradigma i mirem de reordenar-lo i/o justificar-lo…

Com diu David Bohm…Molts creiem estar pensant, quan l’únic que fem és reordenar els nostres prejudicis.

Fa molts dies. Bé, potser alguns dies. Poquets. Que em vé al cap que estem en un moment del temps on ja no cal reordenar més paradigmes, i sí trencar-ne alguns. 

Què passaria si el primer paradigma que trenquéssim fos la nostra manera de percebre la realitat? Què passaria si actualitzéssim el nostre mapa?

Perquè no podem fer-ho?

És molt possible que l’exemple que seguíem des de que érem petitets ja no sigui vàlid. I aquí hi poso la societat, la cultura, el model d’educació, els sistemes d’aprenentatge, la organització dels recursos i un llarg etcètera. Què passaria si cadascú de nosaltres agafés el compromís de canviar un petit paradigma personal, per ser una miqueta millors, i quan dic millors vull dir més feliços, nosaltres i els qui ens envolten?

Perquè no?

Aixequem-nos, repensem-nos (de veritat) i trobem el nostre lloc al món, i així deixarem un lloc buit, el que ocupàvem, sense ganes, per a què l’ocupi algú altre.

Perquè no?