Els monstres de dins.

Quan ets petit i tens por, de vegades, no saps com explicar-ho.

De vegades són monstres de sota del llit.

De vegades els monstres surten de l’armari.

De vegades surten sino hi ha llum. Esperen que tot sigui a les fosques per apropar-se. Res que no aturi un llençol màgic o un tauró gegant de peluix.

De vegades els mosntres són dins nostre. Aquests són més difícils d’aturar. Hi penses. Et venen al cap. Et persegueixen. Per tot arreu. No hi ha llençol ni tauró que els aturi. Potser una mica de llum. Potser la companyia dels pares. Potser explicar-los. Potser deixar-los sortir. Si els deixes sortir potser no tornen a entrar.

“Que surtin, que vagin ben lluny, i quan sigui ben lluny ben lluny, obrim la llum perquè s’espantin i tanquem la porta ben fort. Que no puguin tornar a entrar.” Això m’agradaria dir-li, de vegades al Martí. Que els deixi sortir, que els faci fora i que no els deixi tornar.

Jo, de vegades, massa vegades, a les 5 del matí no sé acompanyar-lo. De vegades el crido. De vegades li parlo malament. Potser és la son. Potser són les ganes de dormir. No sé ben be el que és, però de vegades, potser massa vegades, em costa entendre’l. No me’n recordo dels meus monstres. Dels monstres que venien quan tenia 7 anys. Els monstres del passadís que venien a l’habitació mentre dormia. N’estava segur.

I ahir, després d’hores de queixes, de dir que no li sortia res bé i que tot era una merda, em vaig estirar el seu costat (hi tenia el Nil i dos amiguets que s’havien quedat a dormir) i li vaig dir:

“Martí, prou queixar-te per tot el que no tens i dóna les gràcies pel que tens”: I li vaig dir que repetís amb mi:

“Gràcies per jugar a futbol a la plaça”

“Gràcies per sopar al Quinze dos frankfurts reboníssims”

“Gràcies per tenir els amics que tens i que t’estimen”

“Gràcies per tenir un germanet, el Nil”

“Gràcies per tenir uns pares que t’estimaran sempre”

“Gràcies per tenir una casa on dormir”

“Gràcies per tenir una never plena de menjar”…

…i esclata a plorar. I em diu: “Papa, és veritat, hi ha molt nens que no tenen menjar i jo em queixo tot el dia”.

El vaig abraçar. Fort. Va plorar. De cor. De tot cor. En veu baixa. Hi havia molta gent a l’habitació, Va plorar de “per dintre”. Em va fer un petó. Dolcet. Em va dir que gràcies per ser-hi. De tot cor. I jo li vaig dir que gràcies a ell i que l’estimarem sempre, passi el que passi, faci el que faci, fins i tot quan em desperta a les 5 hores del matí només per dir-me que té mocs i amb l’excusa posar-se al llit nostre. Al nostre llit.

Ho sento Martí. Ja no me’n recordava dels monstres que tenia dins meu quan era petit i que feia que tampoc ho passés bé alguns dies. Però això serà un altre post. No és el cas. És el Martí.

No sé si van marxar alguns monstres, però el que éssegur és que no en deixarem entrar cap més, i els que hi hagi, sortiran avorrits de no fer-lo cas.

Podem arribar a ser molt grans. De debò.

Ni ens ho imaginem. De debò, ni ens ho imaginem. Podem arribar a ser molt grans. Gegants.

Només necessitem un canvi de mirada. De debò. De debò ho dic, de debò ha de ser el canvi de mirada. Genuí. Un canvi de mirada de debò.

Hem de començar a mirar-nos com aquella persona que volem ser. Com aquella persona que volem que sigui. Com aquells persones que volem que siguin. Efecte Pigmalió n’hi diuen.

De debò. No tenim límits. O sí que en tenim. Però moltes vegades no els coneixem. O ens els autoimposem. O els posem. Amb la mirada. Mirada de judici. Inquisitòria. Mirada de “no puc”. Mirada de “no pots”. Mirada d'”això no toca”. D’ara no. Més endavant. Quan siguis més gran. Més llest. Més.

Mirada. M’agrada la paraula mirada tot i que inclou la vista, l’oïda, l’olfacte, el tacte i el gust. Tots els sentits. Per una mirada de debò cal molt més que mirar amb els ulls. Mirar amb els ulls és veure-hi. És l’equivalent d’escoltar i sentir. Per escoltar es necessita més que l’oïda. Per mirar es necessiten més que els ulls. Per mirar de debò.

I si vull canviar la mirada, primer he de saber com miro. Per mirar diferent. De debò. Una mirada lliure. Una mirada possibilitadora. Una mirada em(sim)pàtica. Una mirada còmplice. Una mirada “tu prova-ho que sino et surt jo sóc aquí i seguiré sent-hi passi el que passi”.

Jo vull aprendre a mirar així. Vull mirar així el Martí i el Nil. Mirar-los de debò. No com el que són, sino com el que poden arribar a ser. Una mirada plena de possibilitats. Hi ha dies que me’n surto i dies que no tant. M’hi esforço.

Una mirada plena d’opcions. Deien Bandler i Grinder, creadors de la PNL, que quan només tens una opció ets un robot, quan en tens dues, tens un dilema, i, només quan en tens tres o més, es pot ser flexible. Vull una mirada flexible. Una mirada que obri camins. Quants més camins, més opcions, més flexibilitat, més llibertat. Vull una mirada de llibertat. Per escollir. Per escollir de debò.

Us ho dic de debò.

A mi m’hagués agradat.

Abans d’ahir estava a casa amb el Martí i el Nil, Ara que pleguen més d’hora de l’escola, les tardes s’aprofiten molt més. Són més llargues. Donen per molt. Li dic al Martí:

“- Oi que tens dues cançons per aprendre’t aquest estiu?”

I ell em diu que sí, i que la primera que es vol aprendre és “Cumpleaños Feliz”. Li dic que ok, i que si vol que agafem les guitarres i l’assagem una estoneta. El Nil està tranquil. Fent les seves coses. Invizimals. Ipad. Tocar la pera. Una mica de tot. L’habitual…

El Martí i jo agafem les guitarres. Agafem el pentagrama. Hi poso nom a les notes dibuixades (no sense patir una miqueta. Gràcies google!) i comencem a tocar. Ara jo, ara ell. Ara ell, ara jo. Me n’adono que va a un bon ritme. Se li dóna bé això de la guitarra. Té habilitat. Té memòria. Es concentra. Se l’aprèn. La toca. La practica. la toca millor. Deixa la guitarra. Juga. La torna a agafar. Em diu que la toqui jo. M’equivoco. Vaig més lent que ell. Em diu:

“- Papa, ho faig millor jo”. I sí.

Sí.

Ho fa millor ell. S’equivoca menys.

“- Papa, que t’has equivocat. Mira com es fa”.

Collons. Té tota la raó.

I jo recordo. I me’n recordo quan tenia 16 anys i estudiava anglès. Se’m donava bé. N’aprenia ràpid. Força ràpid. I el meu pare es va apuntar a anglès, també. El veia gran. Tenia 43 anys. 3 menys que jo ara. Gran. M’imagino com em veu el Martí.

Jo li demanava al meu pare si volia ajuda. Em deia que sí. S’equivocava. No ho feia tan bé com jo. Recordo pensar:

“- Ostres, però si ho faig millor que ell!”.

Recordo com si fos avui mateix la sensació agredolça d’aquest pensament. Jo ho faig millor i ell està patint per no fer-ho tan bé. Recordo la seva cara. És aquell moment com a pare que t’adones que els teus fills faran les coses millor. Te n’alegres. No pots deixar de pensar que és el que toca. Però la sensació agredolça em connecta amb el meu pare. Ell devia pensar alguna cosa semblant al que penso jo ara. Orgull pel meu fill, però una certa tristor de pensar que algun dia deixaré de ser el seu heroi. El més fort. El mes llest. El més millor. És una sensació agredolça. M’encanta i m’entristeix a parts desiguals.

M’encanta Martí. T’ho he de dir. En públic. Toques millor el “Cumpleaños feliz” que jo. Ho reconec. Estic super super orgullós de tu. Segueix així. M’encanta veure’t la cara de

“- Papa, no t’ha sortit bé. Mira’m”.

Ho reconec. Estic orgullós de tu. Crec que t’ho he de dir.

A mi m’hagués agradat. Molt.

Diga’n-hi perspectives…

Diga’n-hi com vulguis, però menys veritats absolutes i més perspectives. Menys voler tenir raó i més compartir raons. Punts de vista. Maneres de veure les coses. Tot és el mateix. O no. Depèn de com ho vulguis veure. Depèn de la teva perspectiva. I de la meva. Que fàcil, de vegades, quan ens ho mirem tots dos del mateix punt. Que difícil, de vegades, quan cadascú s’ho mira d’un punt diferent. I si en trobem un de neutral?. Un tercer punt?. Un mirador? Per compartir punts de vista. Per compartir opinions. Per compartir perspectives. Boniques. Precioses.

Perquè m’he posat faldilles?

NOTA de 2019: Tot segueix igual. Res a afegir. Res a treure. Les mateixes reivindicacions. Vergonya.

Per empatia. Per sentir-me mirat. Per sentir-me jutjat. Per entendre. Per comprendre. No només per empatia.

Per simpatia. Per entendre i compartir. Per entrar al seu món i no sortir-ne en tot un dia.

Per transgredir.

Per “perquè no”. Sí. Si m’hagués preguntat “perquè” potser no ho hagués fet. Si em pregunto “perquè no”, acabo fent coses. Los catalanes y catalanas hacemos cosas, señor M. Rajoy.

Per estètica, també.

Perquè sóc de Manresa. És un poble. Per posar-me a la seva pell. Ser dona a Manresa. Manresana.

Collons, són còmodes. Collons fot fresqueta. Collons, els tinc molt exposats. Em sento una miqueta més vulnerable. No sé si sóc jo. La falta de costum. Les mirades amb (pre)judicis. No sé el què és. És una sensació extranya. De falta de control, potser.

Per no saber, no sé ni si em sento amb el dret de fer-ho. No sé si pot semblar frívol. Li he demanat a la Mariona: “Què faig?”. “Endavant”, em diu. I jo que li etzibo: “Però aniren a dinar junts, eh!”. I ella em diu: “Per això em vaig casar amb tu”. Bonic. Bonica.

Passen els minuts i em segueixen mirant extrany. Dones i homes. He portat al cotxe al mecànic. La cara del mecànic, un poema. I una prosa. I un assaig. Tot plegat.

No sé. Em sento extrany. I potser no m’hauria de passar. O sí. No sé si em sento extrany o em fan sentir extrany. M’estic posant a la vostra pell. Em sembla que us ho posem massa difícil, i no hauria de ser així. Hauria de ser més simple tot plegat. Tot plegat. Collons, la cadira és freda. Vaig a posar-me-les bé. Les faldilles de la Mariona. Avui les compartim. Compartim. Hauria de ser la clau.

Ser feminista és de sentit comú, haver-ho de ser, no.

Si algú s’ofèn pel que dic o faig, és el seu problema, no el meu. Collons, em surt la vena reivindicativa, ara.

Solomon.

Treball d’autoestima. Treball d’autoeficàcia. Treball de seguretat. En un mateix. Som éssers socials. Gregaris, en certa mesura. Pel fet de ser acceptat, de vegades podem deixar de ser nosaltres mateixos i mateixes. La pertanyença al grup desfà la nostra identitat. Massa vegades. És important trobar un bon grup. (NOTA FUTURA: Començar a pensar en l’adolescència del Martí i del Nil).

És important, urgent, vital, començar a treballar en totes aquestes competències. Que les adquireixin. I les dominin. I quan siguin més grans i pensin críticament, que puguin tenir la raó. I donar-la. I distingir quan la tenen i quan no.

Maleït Solomon. Ser diferent. Ser únic. Defensar el pensament. Argumentar-lo. Seduir. Convèncer. O no.

I què fa el teu nen, ja escolta?

Extrany, oi? Us serà més familiar, potser: “I què fa el teu nen, ja parla?”

De ben petits ens animen a parlar. Ens servirà molt quan siguem grans, habilitats comunicatives, en diuen. Podràs fer bones presentacions, conduir reunions, presentacions en públic, brindis pels casaments, però…

…quantes vegades com a pare o com a mare li hem dit al nostre fill o filla: “Apa, que bé que escoltes?” I quantes vegades li hem dit: “Apa, que bé que parles”. I quantes vegades ens vol explicar alguna cosa seva i com que no tens temps li dius: “Ara no, que no tinc temps!”. Siguem sincers. Siguem sinceres. Encara hem d’aprendre molt a escoltar com per posar-nos a parlar. Així. “A lo loco”.

Com a blogaire, formador, comunicador, il.lusionador i provocador, de vegades se’m fa difícil escoltar més que parlar. Es fa extrany fer una classe i no dir res. Ara vé, com deia Buda:
“Si la teva boca està oberta, no estàs aprenent”.

Aquí ho deixo.

50 Coses que puc fer en 101 dies.

Primer de tot, la llista de coses està extreta d’aquí.

A algú se li farà extrany veure un titular amb 101 dies en comptes de 100 dies. Ho he fet conscientment. Les persones tenim una tendència a recordar aniversaris i solen ser dates molt concretes. Cada 10 anys, cada 50 anys, cada 100 anys. I, també, perquè no, cada 100 dies. I ahir, de fet, vam tenir uns 100 dies molt especials. Per tristos. Per injustos. Per rabiosos. Per indignes. I per tot el que hi volgueu sumar. Però jo, tenia ganes que el dia 101 ningú s’oblidés d’això que està passant, i si algú segueix el meu post i en fa un per “recordar” els 102 dies, i els 103 i els 104 fins que s’acabi aquesta brutalitat, aconseguirem, entre tot i entre totes que, això s’acabi.

Us demano un favor, que llegiu el post fins al final i que el compartiu. Ajudarà a que siguem més feliços i que tinguem més energia i motivació per defensar els drets de les persones que, ara com ara, se’ls ha robat la possibilitat de fer la majoria d’aquestes 50 coses que puc fer en 101 dies per a ser més feliç:

50. Evita la cafeïna

49. Intenta llegir un llibre per setmana

48. Redueix el consum de sucre

47. Un moment de meditació, l’ideal serien tres (matí, tarda i nit)

46. ​​Dejuna un dia a la setmana

45. Enfronta una por cada dia

44. Tingues almenys 7 hores de son

43. Dorm i desperta’t d’hora

42. Banya’t amb aigua freda

41. Aprèn a dir “no”

40. Fes una cosa bona per algú cada dia

39. Tingues un diari i escriu cada dia

38. Desconnecta’t d’Internet 24 hores per setmana

37. Sempre dóna les gràcies

36. Digues “t’estimo” mínim tres vegades al dia a les persones que estimes

35. Que la teva parella es converteixi en el teu millor amic (a)

34. Consumeix 30 grams de proteïna en els primers 30 minuts del teu dia

33. Tingues un objectiu a cinc anys, però compleix-lo en dos

32. Consumeix una cullerada d’oli de coco o de llavor de raïm al dia

31. Tingues una llista de les coses que vols fer i comença ja

30. Pren una suc de fruites naturals diverses vegades per setmana

29. No t’obsessions amb els resultats, sinó en el teu rendiment

28. Tingues una hora al dia de relaxació sense sentir-te culpable

27. Llegeix les notícies i el diari

26. Demana disculpes quan el teu comportament ho mereixi

25. Estalvia sempre el 10% o més dels teus ingressos

24. Dóna el 10% del teu salari a la causa que triïs

23. Escolta un podcast o un audiollibre augmentant la seva velocitat de reproducció.

22. Pren aigua, molta aigua

21. En lloc de comprar a l’engròs, comprar un lloc petit per viure

20. Mira els teus mails i xarxes socials una hora després de despertar-te

19. Viu únicament amb l’essencial

18. Canvia alguna cosa de la teva vida cada any

17. Defineix el que la riquesa i l’èxit signifiquen per a tu

16. Canvia la teva manera de pensar sobre els diners.

15. Tingues fe en alguna cosa més gran que tu

14. Crea una font d’ingressos automatitzada i segura

13. Tingues fonts d’ingressos múltiples

12. No inverteixis si desconeixes el negoci

11. Que els teus amics siguin sempre persones que t’inspiren

10. Fes el teu llit a primera hora

9. Que la llista de tasques diària no sobrepassi tres punts

8. Avalua el teu rendiment amb la finalitat de millorar-lo

7. Pregunta i sol·licita sense por a les respostes, et sorprendrà la quantitat de coses que pots obtenir d’aquesta manera

6. Sigues generós de forma espontània com a mínim un cop al mes

5. Escriu una nota reflexiva cada dia, i deixa-la en un lloc a on algú pugui trobar-la

4. Que els teus pares es converteixin en els teus amics

3. Utilitza fil dental

2. Menja amb la teva família a mínim un cop al dia

1. Aprèn a conèixer-te

I fixeu-vos que cap, repeteixo, cap d’aquestes coses a fer, té a veure amb:

“Passa’t injustament 101 dies a la presó a l’espera que algú trobi o s’inventi proves per tancar-te, injustament una altra vegada, no sé quans collons d’anys perquè penses d’una manera diferent a la gent que té el poder, i d’aquesta manera t’obliguem a perdre la dignitat i a separar-te de la teva parella, fills, filles, amics i amigues”.

No he trobat a cap lloc que això sigui una manera d’aconseguir la felicitat. Malparits. No se m’acut res més fluix. Sí més fort. 101 dies són molts. 102 seran més. Passa-ho!