Equivocacions parentals.

Doncs sí, m’ha passat. I què?

Anuncis

Avui fa un dilluns de verdura i peix.

Fa dies que plou. Ja fa dies que sento que sembla que estem vivint a Escòcia. Si hagués volgut viure a Escòcia ja hi viuria. Qui ha decidit per mi? Hi ha molts dies que em miro la previsió per veure si ha de ploure o no, però avui no. Avui m’ha agafat per sorpresa. M’he llevat i plovia.

– Però si avui no tocava?- hem dit a casa.

– Bé, sembla ser que cap a les 10 pararà – i així ha estat.

I em podríeu dir que us és ben bé igual. Que ja ho sabeu que plou. Que jo no llegeixo el blog perquè l’Enric em digui que plou, podeu dir. A més, pot ser que us agradi caçar bolets i ja teniu les cistelles plenes de llenegues, rovellons i fredolics. I que, a més em podeu dir que us agrada que plogui. I els cargols. I la olor del bosc després de ploure. I la calma dels carrers quan plou. I sentir la pluja com cau al celobert mentre encara ets al llit. I com la pluja mulla el teu cap mentre camines. Entenc que la pluja és molt poètica, i no em malinterpreteu, m’encanta la pluja, però ara recordo el que l’altre dia em deien a teatre:

– Sembla que últimament sempre plou els dilluns!.

I mira, tampoc em sembla malament. Els dilluns tenen prou mala fama per si sols com perquè si hi sumes una mica de pluja tampoc no passa res. És l’equivalent dels sopars que em feien a casa meva quan era petit. A casa meva decidien que el dia que tocava verdura (que solia ser mongeta tendra i patata, tot aixafat…i que, per cert, no m’agradava gens ni mica), ho acompanyaven amb peix, i del d’espines, de moltes. Això s’acostava al combo perfecte: Dilluns, verdura i peix. Ja només faltava fruita de postres (estic parlant com el meu jo de 8 anys…o no).

Ostres és que no hi ha dret! El dilluns que ja era prou mal dia perquè quedava tota la setmana, ho acompanyaven amb un sopar de (POSA-HI L’ADJECTIU QUE MÉS T’AGRADI VINCULAT A L’EMOCIÓ DE COLOR VERD DE LA PEL.LÍCULA INSIDE OUT).

I resulta, que avui, de cop, m’he connectat. Osti…

És 26 de novembre. El dia encara es va escurçant i la nit es va allargant fins a finals de desembre.

I el fred tot just comença a acostar-se. Penseu que sóc de Manresa.

És dilluns.

Plou.

I anem a buscar el Martí i el Nil a l’autobús de l’escola. I el Martí baixa tot esverat:

“Papa, avui ha sigut un mal dia. I demà serà pitjor perquè segurament t’enviaran un mail de l’escola, perquè he fet una cosa que no hauria d’haver fet”. (NOTA: el que ha fet m’ho reservo per a mi, no sigui que algun dia sigui utilitzat en contra seva. Faig broma…).

Aquesta ha estat la gota que ha fet vessar el got.

Oficialment, el 26 de novembre ja té etiqueta. I no positiva, per cert.

Però bé, per acabar el dia bé, encara hi som a temps i per si no n’hi havia prou, hem comprat peix per sopar i, si tenim temps, farem crema de verdures. Això sí que mola. La perfecció.

Apa, me’n vaig a buscar-los a escalada i després me’n vaig cap a teatre, a veure si em donen un paper de pare emprenyat, i ho clavo. Avui, ho clavo! Us ho ben juro!

Perquè mola que el Nil aprengui a escriure.

Només cal mirar les captures de pantalla de la conversa per whatsapp d’ahir al vespre quan havia de tornar a Manresa de Vilanova i la Geltrú on havíem fet l’últim bolu del “SAKO” de la SSM BigHand!

Me’l menjo!

Petits somriures. Petits papers.

Són els petits detalls el que realment compta. Diu Nigel Marsh a la seva TED talk que per canviar la nostra relació amb el temps “calen canvis petits en els llocs adients i no canvis dramàtics”. Saps què canviar i on canviar-ho i, de cop, PAM, màgia, tot canvia!

Són els petits detalls el que realment canvia.

De vegades una lletra Z, dinamit(zar).

De vegades una lletra I, cur(i)ós. És curiós, no hi havia pensat abans. Una sola lletra canvia el significat d’una paraula. De vegades es converteix, gairebé en el seu antònim. Sóc més fan de “la curiositat va salvar el gat” que no pas “la curiositat va matar el gat”. El gat de Schrödinger, que pot ser viu o mort.

Són els petills detalls el que importa. El que realment importa. Són aquelles petites coses del dia a dia. Detalls. Que sumen. I que resten. Que multipliquen. I que divideixen. La vida, sí, sí, la vida és una suma de petits detalls i petits moments que fan “detallassus” i “momentassus”. I no, la vida no és un sumatori de suma 0. 1 i -1 no fan 0. Bé, en matemàtiques sí, però a la vida, no…

…no és el mateix “anar fent” cada dia, “anar tirant” cada dia que un dia “estic eufòric” i un dia “estic fet una merda”. El Dragon Khan és emocionant perquè té pujades i baixades. No se’ns acudiria pujar a una atracció que anés tirant. Plana. A una velocitat d'”anar tirant”. L’emoció no existiria. I la vida és una suma de pujades i baixades. Petites i grans. Però sobretot, petites, moltes. De cada dia. De cada hora. De cada minut. De cada segon. Una suma de petits moments i petits detalls. I no sumen 0.

Són els petits detalls el que requereixen tota la nostra atenció. Per no perdre’n detall. Que no busquem quan ja hem trobat.

Són els petits detalls. Ho repeteixo per sino ha quedat clar. Són els petits detalls. Petits. Detalls. El Martí i el Nil treballen l’agraïment a l’escola aquest any. Donar les gràcies. De cor. M’encanta:

Ahir arriben a casa i el Nil porta una nota amb una foto del seu inconfusible somriure burleta i a darrera hi posa: “Papa i mama, gràcies, us estimo molt”. I el Martí porta un paper doblegat perfectament amb el títol Martí i el subtítol Alien amb un dibuix seu fent d’alien, amb el text “Papa i mama gràcies per portar-me a l’escola i fer-me l’esmorzar cada dia”.

El que us estava dient. Els petits detalls. Petits somriures. Petits papers. Petits agraïments. Enormes vides.

El dia del docent.

Osti, no ho sabia. Doncs res. Com que jo ja fa temps que em dedico a la docència, a les formacions, a fer tallers, a xerrar xerrades, a fer de professor i/o de mestre, aquí va el meu petit homenatge a tots i totes els que ens dediquem a això, a aprendre!

Fem la vida difícil als polls.

Ahir vam decidir fer la vida difícil als polls. Perquè una cosa és matar-los, i l’altra és no posar-ho fàcil perquè puguin viure.

La Mariona els va demanar als nens si volien que els pelés el cap. I van dir que sí. I els va pelar.

Al Nil molt. Realment els ho hem posat difícil als polls per anar a a parar al cap del Nil. Com a mínim els veurem abans. No sé si hi podrem negociar però ens serà més fàcil fer-los fora.

Al Martí no tant. Li agrada més poder-se fer pentinats. Suposo que com sempre ha passat generacionalment, el pentinat que li agrada a ell és inversament proporcional al que m’agrada a mi. I això que mo em considero gens “carca”, tot i que la paraula “carca” ja demostra que sóc una mica “carca”. Curt de sobre les orelles i el clatell i més llarg de dalt per poder-s’hi posar gomina. Cap amunt. Quan més amunt millor. I li queda bé al refotut.

I de cop me n’adono que estic tenint una conversa pre/semi/quasi/adolescent amb el meu fill Martí, d’encara no 8 anys; que és una altra manera de dir que en té 7. Es pentina i repentina. Es mira i es remira. I em diu: “Papa, jo em voldré tenyir el cabell“. I li dic que sí. Com faria qualsevol pare. Que sí, però quan sigui més gran. Me n’adono que faig com quan ell té verdura per sopar i diu “avui no, demà“. Li estic dient ara no, quan siguis més gran, sense ser conscient del tot que es farà més gran. I es tenyirà. O no. I em diu que pel seu aniversari es vol tenyir de blau i vermell. Mira, com el Barça. Ja m’està bé. I llavors es mira un noi, més adolescent que ell, que juga a futbol a la plaça i em diu que el vol tenyit com ell. Ros o daurat. A mi no m’agrada. Gens ni mica. Li faig saber. Somriu. Li dic que això no, sabent que un dia ho farà. O no. I que un altre dia, quan sigui més i més gran i, potser, tingui fills, entendrà perquè jo li dic aquestes coses “carques”.

És una putada que no te n’adonis dels consells dels pares fins que tu n’ets. Perquè l’únic que pots seguir passant són consells inútils. Dels que saps que has de dir però que no et faran cas. Suposo que és part de la gràcia de fer de pare. Dir coses que cauen en l’oblit per recuperar quan ja no et són útils i transmetre-les a algú que no els hi vol donar utilitat. Mare meva!

M’encanta adonar-me’n. Em fa treure importància a certes coses que passen en la relació pare-fill. Però bé, suposo que si veu els seu pare amb 3 tatuatges, la mare amb un, i repassen fotos de joves i veuen a sa mare amb rastes i el cap rapat i a tots dos algun cop fumant i bevent, ens costarà argumentar perquè no ho han de fer. O sí. Ja ho veurem. Som dues generacions. Hi ha un salt. M’agraden els salts. Són per saltar. I si es salten, desapareixen, una mica.

Per cert, el Nil vol que el gravi fent un un “unboxing“. Sort que sé el que és. Sort que m’agrada saltar. Sort.

Confidències i petons amb gust de pa amb nocilla.

Aquest any o curs escolar o any acadèmic o any natural que n’hi dic jo ( de setembre a juliol) m’he proposat escriure més. Bé, vull dir seguir escrivint amb regularitat de dilluns a dijous, però tornar als posts de lectura. No tan visuals potser, però és que sento que he d’explicar més coses.

I és clar, aquesta setmana ja m’he saltat el post de dilluns i avui és dimecres, però no em negareu que aquesta setmana és especial. Ahir dimarts era 11 de setembre i avui dimecres la tornada a l’escola del Martí i el Nil. Acceptareu que era un bon dia per escriure avui i no dilluns. El tema polític el deixaré de banda. En tot cas qui vulgui seguir la meva vessant més política, si se n’hi pot dir així, que es passegi pel meu twitter a @enricbastardas. Aquí m’agrada parlar més de Personetes, i si pot ser Creatives, millor. I si són el Martí i el Nil, millor que millor. Així que, després d’aquest preàmbul començo el post que tinc al cap.

Confidències. A cau d’orella i en veu baixa. Molt baixa. Xiuxiuejant. Però aquell xiuxiueig de nen de 5 anys o de 7 anys, que, de vegades, és més alt que el volum d’un adult parlant en volum estàndar. Venen de les confidències entre ells dos. Tot l’estiu compartint experiències que ara les han de compartir més. I millor. Amb els seus amics i amigues.

Quines ganes tenien de retrobar els seus amics i amigues el Martí i el Nil. Enormes. Tantes que el Martí s’ha llevat a la mateixa hora que nosaltres. Ha esmorzat (cosa que no fa gairebé mai). S’ha vestit de pressa. Ens ha ajudat a fer-se la bossa. S’ha fet el pa amb nocilla (amb extra de nocilla òbviament). I ha anat a despertar el Nil.

No us enganyaré si us dic que jo ja tenia ganes que comencessin l’escola. De fet, ho he sentit a dir a més d’un pare o mare aquests útlims dies. Els últims dies d’estiu es fan llargs. S’acaben els recursos. Les energies. La paciència. S’acaba tot…

Però és que tenien moltes ganes de retrobar amics. D’explicar-se l’estiu. Un explica les seves vacances. L’altre les seves. Sense escoltar-se. No és un dia d’escoltar-se. És un dia de parlar. D’explicar. De “jo he fet“, “nosaltres hem fet“, “nosaltres hem anat“, “jo he vist“, …. També és el dia dels “jo més…” o dels “i perquè nosaltres no…”. Són confidències de les seves. Ja me´ls imagino tornant a la tarda. “Saps papa l’Aleix…” i “Saps on ha anat la Núria… i “Saps què m’ha dit el Gerard…”. I tot seran confidències.

N’hi dic confidències tot i que ens les expliquen. No són secrets. Són confidències. Són importants per a ells. Són 2 mesos que no s’han vist ni han parlat. Moltes coses. Moltes experiències. Estius. Els estius donen per molt. Són un estiu per amic. Multipliqueu. Moltes confidències…

…i ara. Ara. Ara, ens les expliquen. I si em diuen: “Papa, saps què…”, els diré “què, què…vull saber-ho tot…“, perquè arribarà un dia que el primer dia d’escola serà que ja aniran sols o faran que els deixem una mica més enllà de la porta de l’insti i els petons potser seran llunyans, al vol o d’amagatotis. I les confidències seran confidències. De les de veritat. Entre amics. I els pares no les sabrem. Ni falta que farà. Però mentre ens les vulguin explicar, les escoltarem. Tant se val si l’Inti ha anat de vacances a França o si el Julià fa gairebé metre i mig o si el Martí li ha picat una medusa. La gràcia és que ens les expliquen. Que les volen compartir. Que volen que els escoltem. Confidències.

I una confidència meva d’avui és que tenia ganes que el Martí i el Nil comencessin l’escola, però que miro i remeno les fotos del rodet per posar al post i els trobo a faltar. Que són molts dies i moltes hores, coi. Avui m’he endut dos petons amb gust de pa amb nocilla.