Confidències i petons amb gust de pa amb nocilla.

Aquest any o curs escolar o any acadèmic o any natural que n’hi dic jo ( de setembre a juliol) m’he proposat escriure més. Bé, vull dir seguir escrivint amb regularitat de dilluns a dijous, però tornar als posts de lectura. No tan visuals potser, però és que sento que he d’explicar més coses.

I és clar, aquesta setmana ja m’he saltat el post de dilluns i avui és dimecres, però no em negareu que aquesta setmana és especial. Ahir dimarts era 11 de setembre i avui dimecres la tornada a l’escola del Martí i el Nil. Acceptareu que era un bon dia per escriure avui i no dilluns. El tema polític el deixaré de banda. En tot cas qui vulgui seguir la meva vessant més política, si se n’hi pot dir així, que es passegi pel meu twitter a @enricbastardas. Aquí m’agrada parlar més de Personetes, i si pot ser Creatives, millor. I si són el Martí i el Nil, millor que millor. Així que, després d’aquest preàmbul començo el post que tinc al cap.

Confidències. A cau d’orella i en veu baixa. Molt baixa. Xiuxiuejant. Però aquell xiuxiueig de nen de 5 anys o de 7 anys, que, de vegades, és més alt que el volum d’un adult parlant en volum estàndar. Venen de les confidències entre ells dos. Tot l’estiu compartint experiències que ara les han de compartir més. I millor. Amb els seus amics i amigues.

Quines ganes tenien de retrobar els seus amics i amigues el Martí i el Nil. Enormes. Tantes que el Martí s’ha llevat a la mateixa hora que nosaltres. Ha esmorzat (cosa que no fa gairebé mai). S’ha vestit de pressa. Ens ha ajudat a fer-se la bossa. S’ha fet el pa amb nocilla (amb extra de nocilla òbviament). I ha anat a despertar el Nil.

No us enganyaré si us dic que jo ja tenia ganes que comencessin l’escola. De fet, ho he sentit a dir a més d’un pare o mare aquests útlims dies. Els últims dies d’estiu es fan llargs. S’acaben els recursos. Les energies. La paciència. S’acaba tot…

Però és que tenien moltes ganes de retrobar amics. D’explicar-se l’estiu. Un explica les seves vacances. L’altre les seves. Sense escoltar-se. No és un dia d’escoltar-se. És un dia de parlar. D’explicar. De “jo he fet“, “nosaltres hem fet“, “nosaltres hem anat“, “jo he vist“, …. També és el dia dels “jo més…” o dels “i perquè nosaltres no…”. Són confidències de les seves. Ja me´ls imagino tornant a la tarda. “Saps papa l’Aleix…” i “Saps on ha anat la Núria… i “Saps què m’ha dit el Gerard…”. I tot seran confidències.

N’hi dic confidències tot i que ens les expliquen. No són secrets. Són confidències. Són importants per a ells. Són 2 mesos que no s’han vist ni han parlat. Moltes coses. Moltes experiències. Estius. Els estius donen per molt. Són un estiu per amic. Multipliqueu. Moltes confidències…

…i ara. Ara. Ara, ens les expliquen. I si em diuen: “Papa, saps què…”, els diré “què, què…vull saber-ho tot…“, perquè arribarà un dia que el primer dia d’escola serà que ja aniran sols o faran que els deixem una mica més enllà de la porta de l’insti i els petons potser seran llunyans, al vol o d’amagatotis. I les confidències seran confidències. De les de veritat. Entre amics. I els pares no les sabrem. Ni falta que farà. Però mentre ens les vulguin explicar, les escoltarem. Tant se val si l’Inti ha anat de vacances a França o si el Julià fa gairebé metre i mig o si el Martí li ha picat una medusa. La gràcia és que ens les expliquen. Que les volen compartir. Que volen que els escoltem. Confidències.

I una confidència meva d’avui és que tenia ganes que el Martí i el Nil comencessin l’escola, però que miro i remeno les fotos del rodet per posar al post i els trobo a faltar. Que són molts dies i moltes hores, coi. Avui m’he endut dos petons amb gust de pa amb nocilla.

Anuncis

Misteris misteriosos.

El dia 5 comença l’horari d’estiu a l’escola. Pleguen dues hores abans. Durant dues setmanes. Benvinguts a la conciliació familiar. Fent malabarismes (p)maternals. Coses que passen. Misteris misteriosos. Preguntes que em faig. Respostes que no trobo. M’ho prenc bé. M’ho prenc. Bé. I llavors el Martí diu: “I si podeu, papes, ens vindreu a buscar a la una? Però només si podeu, eh?”. Que monu que és. Com ens coneix. Misteris misteriosos.

Dilluns al matí.

Sona el despertador. No és el meu. És el de la Mariona. Em queden tres quarts ben bé de dormir i mandrejar. M’encanta. Em sap greu per la Mariona. Però a mi m’encanta. Aquesta sensació de temps de regal. És dilluns.

És dilluns i repasso mentalment la setmana. Em vé de gust. Un curs cada matí. Habilitats directives. M’ho passo molt bé. Xarxes socials. També. I per partda doble. I una xerrada. I una col·laboració a Catalunya Ràdio. A l’ofici d’educar. Dimarts. 16:15. M’encanta. Repasso cada dia. I m’encanta. És una bona setmana.

Puc portar els nens gairebé cada dia. I també els puc anar a buscar força dies. M’encanta. És dilluns i m’encanta. I això que estic fet pols del concert d’ahir a Olot amb la gent preciosa de la SSM BigHand. M’encanta aquest cansament buscat. Tinc els bessons fets una merda i m’encanta. I això que tinc una al·lèrgia preciosa des de fa unes setmanes. Maca, maca.

És dilluns. Anem bé. Començo el ritual La Mariona es lleva i prepara unes quantes coses dels nens. Després em llevo jo i ho acabo. El pa a punt per ser tallat. Avui què toca? La fruita a punt de ser tallada. Què li agrada al Nil? Comprovo bosses. Tot perfecte. Hi poso els esmorzars i arribo a la seva habitació. Els obro el llum i els miro. Preciosos. Un cara amunt i l’altre bocaterrosa. El Martí i el Nil. Els xiuixiuejo un bon dia dolcet. Ser que els agrada despertar-se a poc a poquet. En silenci. Els preparo la roba. Trio. Em fa mandra. Ho reconec. Ho faig. Torno a dir-los bon dia. Unes quantes vegades. Desenes. Li faig la llet amb colacao al Nil. El Martí no en vol…

Miro. Me’ls miro. Són preciosos. El dilluns al matí. De bon matí. Amb els ulls a mig obrir. Són preciosos. Es queixen una miqueta. No gaire. Vaig ben a poc a poc. Mentrestant agafo la guitarra i toco suau. Per mi. Que ho sentin els nens. Poquet.

Sento veus i escolto les seves dues primeres frases. “Papa, em portes la llet amb colacao” em diu el Nil…

I una altra veu, amb els ulls mig clucs i tapat fins al cap, però amb un peu a fora, em diu: “Papa, no em diguis que és dilluns”. Aquest és el Martí. I jo que li dic que sí. Que és dilluns. I que els dilluns molen. Que els dilluns poden ser bonics. Em sembla que no cola. Però jo, ho he intentat…

Els dilluns tenen una màgia. Els dilluns al matí està tot per fer. I si hi ha silenci, el dilluns al matí és màgic.

La mare que et va parir…

Ospa, que poc durs que sonen els insults en català! No hi ha manera d’insultar algú que ha destrossat el mobiliari urbà i fer-lo sentir culpable tot dient-li: “Trinxeraire!”. És el que tenim els catalans i catalanes, que ens ho guardem tot i no sabem ni insultar bé!

Bé, al que anàvem, que no era a insultar. Que només us volia dir una cosa, que segurament ja sabreu…

Els meus fills viuen a Manresa, cor de Catalunya. Catalunya interior. Catalunya profonda. El Nebraska català. Infern a l’estiu, Alaska a l’hivern. Un percentatge de gent que parla i escolta en català molt elevat, segurament per sobre del 91,23 % aproximadament.

Els meus fills van a una Escola Rural. Molt rural. Tan rural que és al bell mig del bosc. A un poble petit. A un poble atonyinat. Molt atonyinat per voler votar l’1-O. Un poble que el dia 1-O, va tenir una ràtio de policies nacionals i guàrdies civils per sobre d’1 x persona. Un poble de risc per massa català, segurament. Forma part del Nebraska català òbviament. I, de vegades, hi passen tractors catalans, hi ha pagesos i pageses catalans i, sorprenentment, la gent també parla i escolta català.

Els meus fills tenen uns pares (i unes mares que dirien ells), molt catalans. Extremadament. Nascuts, també al Nebraska català. Vivim, parlem i escoltem en català. Manies extranyes dels catalans i catalanes d’utilitzar aquest codi secret, quan tothom sap que en castellà ens entén tot el món. Sobretot si crido, parlo a poc a poc i gesticulo molt ben indignat (només cal viatjar una miqueta pel món per adonar-se d’això).

Els meus fills, òbviament estan adoctrinadíssims. Tenen el castellà prohibit arreu, sota pena de presó si l’utilitzen. Ai no, perdoneu, que això passa al revés a certs llocs!

I els meus fills, curiosament. Els meus fills, extranyament. Els meus fills, el Martí i el Nil, de 7 i 5 anys, respectivament, amb molt de respecte…

…parlen CASTELLÀ!!!!!!!!!!! Cagum l’ou, si amb tot el panorama que PP i Ciudadanos s’han inventat, resulta que els meus fills, Nebraskins (o com es digui) de naixement, i de criança, parlen castellà, deu ser que potser no fa falta canviar res, no? O bé, potser si que cal canviar alguna cosa, però no la que volen canviar!

Au va home va, aneu a la merda! (Mira, aquest m’ha quedat prou bé)

Eruga.

Que extranya. Així escrita. Se’m fa extranya. Eruga. Ho he hagut de buscar al diccionari. Se’m fa extranya. Eruga. Eruga. Eruga. No sé…

Sempre que penso en formació, penso en (trans)formació. I quan penso en transformació, em vé al cap l’eruga que es converteix en papallona. Ja sé que la metàfora és molt antiga. Però les erugues (que extrany que queda…) es segueixen transformant en papallones. Funciona.

Sempre que penso en fer una formació, penso en la (trans)formació. Penso a crear un espai de pensament. De parar. De no fer. Ja fem massa. Ens passem el dia fent. I, en canvi, en general, ens donem poc permís per no fer res. Per pensar. Per pensar què fer, és clar. Procuro que les (trans)formacions siguin espais de reflexió. Reflexió per al canvi. Per a la transformació. Per créixer. Per millorar. Per…a ser més feliços i felices.

Sempre que penso amb el Martí i el Nil, penso en la seva (trans)formació, i com el seu aprenentatge, ja sigui a l’escola, a l’insti, a la universitat o mirant videos de Youtube, els serveixi per convertir-se en papallones. Precioses. Amb molts colors.

Les persones ja ho som, de papallones. Només ens fa falta mirar a dins. Donar-nos permís per parar i pensar. I sentir, és clar. Sentir i pensar. Pensar i sentir. I després, fer.

Els canvis, les (trans)formacions, només són part de la recerca del nostre jo autèntic. Deixar sortir qui som realment. Amb tot el potencial. I amb les seves limitacions.

Jo no crec que les persones canviïn. Jo crec que les persones es van tornant autèntiques. Fins que acaben sent una papallona. Que ja eren, però no es veia. No la vèiem. Estava embolicada. De vegades, amb moltes capes. El canvi, com amb les erugues, ha de venir des de dintre. Des de fora, no funcionarà.

Un mestre, un formador, un conferenciant, només ha de fer pensar la manera COM les persones troben el seu PER A QUÈ i acabin fent un QUÈ que els permeti alliberar-se del que els embolcalla. Ha d’inspirar el canvi.

I de papallones, n’hi ha moltes. Infinites gairebé. Totes boniques. Totes diferents.

Tinc ganes de veure les papallones del Martí i del Nil. Precioses, segur. Diferents, també. D’això es tracta.

Eruga. Quina paraula més extranya.

Compto amb tu.

El meu últim post per a la Revista Xics. Per si us l’heu perdut!

Estic segur que quan heu llegit el títol del post, heu pensat: “Ostres, serà un post molt emotiu!”.

⁃ Doncs, no!

De fet, és literal. Deixeu-me que us ho expliqui.

Sempre he explicat que un dels llibres que, a mi, m’ha canviat o em va canviar més la vida, és L’Element de Sir Ken Robinson. Em va agradar tant, que en faig xerrades. Evangelitzador se’n diu d’això. Explicar les bondats d’un producte o servei.

Doncs bé, que em lio i llavors no parlo del que vull parlar; el que volia explicar és, que divertit que és estar atent als meus fills, el Martí i el Nil, per veure si decobreixo i descobreixen quins són els seus talents, ocults o no tan ocults.

És divertit, és fer de detectiu. És estar atent a què diuen i a què fan.

Primer de tot, a veure amb quines activitats es diverteixen més. Amb quines activitats s’hi podrien passar més estona sense estar obligats a fer-ho. Jugant, és clar! Però a què? Amb quin objectiu? Divertir-se segur. Passar-ho bé sense cap més motiu que passar-ho bé. Molt sa. Com a adults, hauríem de connectar més amb la diversió!

Segon. Què se’ls dóna bé? M’encanta veure els seus interessos i adonar-me si tenen més o menys facilitat per aprendre-ho. Cada nen és un món. El Martí i el Nil són únics. Adorables, que diria el Martí, potser amb un excés d’autoestima de nivell Cristiano Ronaldo. Però té raó.

Els espio. De prop. De lluny. Els pregunto. Els miro. Els escolto. M’hi fixo. I, de tant en tant, veig cosetes. Algunes meves. Algunes d’ells. La genètica és potent. Molt potent.

De cop, un dels dos, el Nil, té obsessió per la bateria. Ja sé d’on ha sortit això. Puc provar de dir-li que si canta arribarà l’últim al concert i marxarà el primer quan s’acabi. Però tot i així, quan vegi un noi o noia tocant la bateria, els seus ulls, i mans i cames, se n’hi aniran. Sé del que parlo. Ho toca tot. Fa soroll amb tot. Troba el ritme a tot. És bateria. Després ja veurem si se li dóna bé o molt bé, o no. Que li agrada, segur! Que disfruti, primer de tot!

I, de cop, o no tant de cop, el Martí ens pregunta a la Mariona i a mi:

“- Papes, (i mames), com puc guanyar diners fent sumes?”

Osti, em vaig quedar parat. No perquè li agradi fer sumes, i restes, i multiplicacions, sino per plantejar-se ja, com podria utilitzar això que li agrada tant i que, sembla, que se li dóna molt bé! (NOTA: De fet, el càlcul mental a mi m’ha agradat des de sempre, i quan era petit també se’m donava molt bé!). La sorpresa era el ja buscar com monetitzar el seu talent, segurament innat, per comptar, i, òbviament, s’hi esforça per fer-ho millor. Bé, esforç no és ben bé esforç perquè s’ho passa bé fent-ho…. I és el joc del cotxe:

-Papa, diga’m una suma, però no gaire difícil eh! I anem pujant la dificultat de mica en mica. I llavors multiplicacions. És la versió amb nen del Comte Dràcula de Barri Sèsam. Ho compta tot. Tot, tot i tot. L’altre dia, anant amb cotxe tots 4, al cap de 10 minuts, ens diu:

“- Papes, sabeu quan fan 24 x 3?” I ens diu…72!

⁃ Osti, molt bé Martí!

i diu: “- I no porto des de casa pensant-hi, només una estona!”

Me’l menjo…devia portar 5 minuts sumant i comptant sense parar. Li encanta. I a mi.

Sembla que ha descobert un Element. Allò que se li dóna bé i li agrada. Ara, a veure com ho potenciem. Ell, de moment ja té clar que vol guanyar-se la vida comptant. D’aquí la seva pregunta.

Vaig estar temptat de dir-li: “Martí, podries treballar de calculadora!” Però encara no ho entendria. A més, segur que hi haurà alguna feina on hagi de comptar. I sino, que se l’inventi, que de morro tampoc ni falta. Un altre talent que té!

Compto amb tu. Enteneu el títol?

Blue Monday.

Avui diuen que és el Blue Monday. No hi ha una certesa demostrable empíricament que aquest dilluns és el dia més trist de l’any. Segur. No hi és. Però estic gairebé segur que això del Blue Monday s’ho va inventar un manresà o manresana que es va llevar per anar a treballar a les 7 hores del matí i es va trobar el termòmetre a 0 graus amb boira que no s’havia d’aixecar en tot el dia. Típic caràcter manresà. El “no em barrufa” dels Barrufets. Jo, per evitat entrar en l’espiral manresística, faig servir el típic “però altres estan pitjor” i tinc descarregada l’aplicació WeatherPro on hi he posat com a favorits la ciutat russa, Verkhoyansk, considerat com un dels nuclis habitats més freds de l’hemisferi nord, i, així, quan estic a punt de queixar-me, obro l’app i veig:

“Verkhoyansk, alerta de fred, -58 graus centígrads.” Quin detall que t’alertin que fa fred a -58 graus. Potser no t’adones sino reps l’avís…

I somric.

De fet, el Martí, que té 7 anys, no té ni idea del concepte de Blue Monday. No pot estar condicionat de cap manera. A més, quan s’ha llevat avui, tampoc ho sabia jo. O sigui, que no el podia condicionar amb la mirada. Deixeu-me que us faci un petit resum dels 15 minuts del Martí des de que ha obert els ulls avui 15 de gener de 2018 (Setmana dels Barbuts, la més freda de l’any)…

“Martí, que són tres quarts de vuit, que farem tard! El Nil ja s’ha begut la llet amb colacao (que és un genèric per dir Nesquik)”. M’acosto al seu llit. El miro. I veig que alguna cosa no va bé. Fa cara d’emprenyat (més del normal, vull dir), i em diu:

“Papa, com que farem tard, quin dia és avui?”

I jo: “Martí, és dilluns”,

I ell: “Nooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooo” i 2 minuts més tard em diu:

“Papa, diga’m que no és dilluns. Diga’m que és diumenge”. I jo que li dic que no (no serviria de res enganyar-lo si al cap de mitja hora és dins de l’autocar de l’escola. Se n’adonaria solet…). Estava enfonsat. De fet, hi ha res pitjor que llevar-te un dilluns pensant-te que és diumenge? (Sí, ja sé que hi ha coses pitjors, però és que l’exageració funciona molt bé en l’storytelling). Estava destruït.

“No, és el pitjor dia de la meva vida” (en van uns quants, normalment en dilluns i a tres quarts de vuit del matí). “No pot ser, i a més tota la setmana tinc verdura de primer plat a l’escola!”. Aquí he estat a punt de donar-li la raó i dir-li que sí, que pintava a setmana de merda. Però, què coi, sóc el seu pare i he de fer veure que a mi també m’agrada la verdura i que és bona…

S’ha anat llevant i vestint i hem repassat la setmana. L’hem vista en perspectiva, hem vist la següent i millora, francament. Aquesta. Justa. Quatre de cinc en verdura. I el dia que no, pasta però ams salsa de xampinyons. I sumem-hi peixet. Espines incorporades. Al final hem deconstruït alguns plats per ingredients, li he donat estratègies per menjar verdura sense que sembli verdura i la cosa ha millorat.

Ara bé. No hi ha ningú que el salvi avui de la paella amb verdures (s’ha d’entendre que, pensant com un nen, tallades petites i barrejades, per tant, insalvables!) i del lluç (que vol dir peix amb espines encara que em diguin que no) amb ceba i panses (sort de les panses!). Avui com a mal pare que ha salvat una situació d’emergència, li portaré una mica de pa Bimbo amb Nocilla per berenar.

Apa, a disfrutar del Blue Monday!