Any given monday!

Oh, sorpresa! Suposo que els pares i mares que teniu fills i filles d’una certa edat, no us heu sorprès, però és que, a mi, encara em sobta.

Ara us transcriuré el meu horari d’un dilluns qualsevol, “Any given monday”. Us descobriré la meva segona professió, la de taxista!

17:15 Preparo el berenar, que sol ser xocolata en diverses variants, i me’n vaig de Manresa a un poble del costat, que no diré per seguretat (10 minutets) a esperar el bus que arriba de l’Escola de Fonollosa amb el Martí i el Nil.

17:35 Arriba l’autobús. Els trasllado al cotxe i torno a Manresa. Al Nil li agrada la gimnàstica. Bé, “gimnàssia” n’hi diu ell. Arribem. Agafo el Martí i el Nil. Ajudo el Nil a canviar-se. Es queda a la classe. El Martí i jo ens tornem a ficar al cotxe.

18:00 Sortim cap a escalada. Al Martí li agrada escalar. Al Nil, no. Ens esperem fins a les 18:30 que és l’hora d’inici. Li faig un petó. Torno a agafar el cotxe.

18:45 Arribo a gimnàstica i vaig a buscar el Nil. L’ajudo a canviar-se i procuro que no surti en pantalons curts a 0 graus.

19:00 Tornem a agafar el cotxe i anem a buscar el Martí. Arribem cap a les 19:15 si podem aparcar bé. A les 19:30 acaba.

19:30 Agafem el cotxe per anar cap a casa tots tres.

19:45 Arribem a casa.

M’he passat dues hores i mitja fent de taxista. De transportista. I, mentrestant, he escrit un post dins del cotxe. Feina itinerant. Noves tecnologies. Gràcies a Déu. El món de les extraescolars. Benvinguts. Benvingudes.

Anuncis

Que no me la toquin…

Ja n’hi ha prou. Porto dies parlant de política. Ja n’hi ha prou. Tinc un blog de Personetes Creatives. El Martí i el Nil. Ja n’hi ha prou. Ara m’estan començant a tocar allò que no sona. Ja n’hi ha prou. He parlat de dignitat, de justícia i molts d’altres valors que em mouen. Ja n’hi ha prou. Estic treballant i tinc un ull a la feina i l’altre a twitter. Ja n’hi ha prou de patades endavant. Ja n’hi ha prou d’allargar la corba de l’estrès fins a límits insospitats. La majoria de la gent estem vivint en l’esgotament. Dificultats per concentrar-nos, per dormir, per ser eficaços. Cansament desproporcionat. Descansar malament. Mals de panxa. Males digestions. És que costa d’empassar, collons!

Però si hi ha una cosa que m’estan tocant i no vull que em toquin, és l’educació. L’educació del Martí i del Nil. Per aquí ja no hi passo. Per les mentides que diuen. Per l’Albiol. Per l’Arrimadas. Pel Rivera. Pels que estan més enllà i se’ls creuen. Això fa mal. Sembla que hem de demanar perdó per expressar-nos en català a Catalunya. Que ja n’hi ha prou. Que jo estimo, m’enfado, ric, ploro, m’entristeixo, m’indigno, m’estresso i em poso eufòric en català. Prou culpabilitzar-nos. I, si voleu, us ho dic tot en castellà, i en anglès. Que no només som bilingües els catalans i catalanes gràcies a l’educació rebuda, sino que, de vegades, també ens hi cap un tercer idioma. En prenen nota? Sí? Tots? Doncs això…

…que no me la toquin…l’educació, of course, que és un blog dedicat a pares i mares!

Xancletes i mitjons…

Una de les millors coses que et poden passar a la vida quan tens fills és deixar-los fer. A la seva. Sense filtres. Et lleves al matí, amb els ulls mig lleganyosos. La Mariona es lleva, amb els ulls mig lleganyosos també. Jo faig els entrepans per esmorzar a l’escola. Gall d’indi pel Martí i fuet pel Nil. Of course. La Mariona els prepara la roba. Tota. Menys les sabates. Important detall tal i com podeu comprovar a la foto adjunta.

Ahir van anar a dormir vestits de superherois. El Martí era l’Spiderman. El Nil era el Hulk. Per veure’ls. Per pixar-se. Teníem l’Spiderman i el Hulk dormint a casa. El Hulk s’ha llevat exactament igual que com va anar a dormir. Però destapat. L’Spiderman m’ha semblat que deu haver passat una miqueta de calor i s’ha llevat en pilotes. Però tapat. Són ben diferents el Martí i el Nil.

El Nil s’ha llevat, com sempre, amb un somriure murri. “Nil, que estàs despert? Hulk que estàs despert?” I somriu. Per menjar´se’l.

El Martí té un altre despertar. Una miqueta més “estil adolescent”. “No, papa, tinc son. Una mica més. Tanca la llum”. Ja el conec. Triga 5 minutets a ser encantador.

Es beuen la llet. El Martí en deixa un culet. Com sempre. Com sa mare. Tenen gana. Volen galetes. “Papa, volem galetes de xocolata. Les que siguin però de xocolata!”. Les hi dono. Fem el ronso una bona estona. Tenim temps fins que anem a buscar el cotxe per deixar-los a l’autobús que els porta a l’escola dels Dracs.

Sortim de casa. Bé de temps. Caminem pel carrer. Ens entretenim una mica. Em giro. Els miro. Són bonics. El Nil s’ha posat els mitjons per fora dels pantalons. Mitjons de Nadal i xancletes de Minions. “Nil, però què fots amb xancletes?”. “Papa, no són xancletes, són sabates foradades i m’agraden molt.” No ho nego, els mitjons i les “xancletes” per separat, estan bé, però la barreja no m’acaba de fer el pes. Li miro la cara. Està feliç. “Au va, tira!” Li dic. I cap al cotxe tots tres.

És el primer dia que els acompanyo aquest curs. M’agrada. Rutina. Ens esperem a que arribi el bus. Com sempre. Arribem d’hora. I tenim converses especials. Profundes. O no. I el bus arriba. Saltem del cotxe, els dono la bossa. Els acompanyo a la porta:

Faig un petó al Martí. Me’l torna.

Faig un petó al Nil. Se l’esborra. Hi ha coses que no canvien.

Me’n vaig corrents a l’altra banda de l’autobús. Miro a veure si em saluden des de les finestres. Com l’any passat. Espero. No els veig. El bus se’n va. Es fan grans. Ja no necessiten veure’m pel vidre abans de marxar cap a l’escola:

Estic content.

Estic trist.

Em poso nostàlgic. I torno a pensar amb les xancletes i els mitjons del Nil i que un dia no s’ho voldrà posar junt (espero). I ara ho disfruto.

Converses twinpeakianes…


Tenir fills és divertit. Molt divertit. De vegades, és clar.

Parlar amb els meus fills és divertit. Molt divertit. De vegades, és clar. 

Tenir converses amb els meus fills mentre anem amb cotxe tornant de l’escola és divertit. Molt divertit. De vegades, és clar. I friki. Molt friki. Com avui. El que segueix després d’aquesta introdducció, és la conversa que he tingut amb el meu fill Martí mentre el Nil era al costat mirant amb cara extranya. Us ho juro. Ni hi falta ni hi sobra res. És la transcripció literal…

– Martí, d’aquí a 15 dies obren un parc aquàtic a Berga. Serà petit però molt divertit (És el seu tema estrella. Els parcs aquàtics, no Berga).

– Papa, ja ho han dit avui a la tele a primera hora (i s’inventa una notícia).

El que segueix no és apte per a tothom. Poseu-vos en contexte…

– Papa, saps què seria divertit?

– No Martí, què?

– Que tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot tot Manresa fos un parc aquàtic!!!!!!! (Amb una durada aproximada de 5 minuts)…

Apreta.

El Martí i el Nil, cada dia arriben a casa amb un joc nou. A mi m’encanta i em sorprèn a parts desiguals. L’últim és l'”Apreta”. És una mena de “Els 4 sabaters” de tota la vida o del “Verdad o acción (o beso)” de tota la vida, també.

En un paper escriuen uns noms i unes activitats. Te’l posen davant. Et diuen: “Apreta el paper”. El toques. L’obren. I et diuen què has de fer i a qui ho has de fer. Les activitats són un clàssic atemporal:

1. Fer un petó.

2. Fer un petó a nla boca.

3. Fer una abraçada.

4. Demanar per sortir.

El que us deia. Uns clàssics.

La part divertida vé quan el Nil, de 4 anys, també s’apunta a jugar i em diu:

“Papa, tria, fer un petó, fer un petó a la boca, fer una abraçada o anar a fora”,

I jo li dic: “Anar a fora? Què vols dir…?

I ell em diu: “El Martí m’ha dit que he de posar demanar per sortir…això vol dir anar a fora oi?” (NOTA: Algun dia aprendrà la diferència entre “demanar per sortir” i “anar a fora”, tot i que, de vegades, coincideixen).

I jo, me’l menjo. A petons, és clar. I ell se’ls esborra. Amb la mà. Casumlou.

Coses de germans, coses de colònies…

Ahir el Nil va marxar de colònies. Avui el Nil torna de colònies. Té 4 anys. Dos dies. Una nit. I va, i enganxa 2 dies que ha plogut i ha fet fred. D’això se’n diu sort. I a Calafell, tu.

Ahir vaig anar a buscar el Martí a l’autocar i el primer que em va dir quan va baixar, va ser: “Papa, avui seré el rei de la casa”. Que és monu! I sí, per un dia tornava a ser el rei de la casa. Un fill únic. I li vaig demanar que què volia fer, i em va dir que volia veure uns quants episodis de Normal Street o Gortimer o no sé com cony es diu la sèrie, però és a Amazon i està força bé, amb uns missatges finals a cada episodi, molt positius. A més, va estar mirant episodis fins a arribar al del petó (que ja sabia que passaria). I el va veure 2 vegades. És un sentimental el Martí.

Ahir, cada certa estona, el Martí se’m girava i em parlava del Nil. Què estaria fent? Com s’ho estaria passant? Amb qui jugaria? Era com si el trobés a faltar. I sí, el trobava a faltar.

Ahir em vaig quedar al seu costat fins que es va adormir i el Nil, no hi era, per queixar-se…”Papa, queda’t al meu costat” (NOTA: Si no hi ha la Mariona o no hi sóc jo, el Martí es sol adormir solet i el Nil amb un dels dos al seu costat). Això no va passar, ahir, es va adormir amb mi al seu costat.

I avui, ens hem llevat. La Mariona ja havia marxat. Al Martí li ha costat llevar-se, com sempre, però el primer que ha fet quan ha obert els ulls, ha estat dir: “Papa, i el Nil quan arriba?”. 

I jo li dic: “A la tarda”. 

I ell comença a comptar: “Falta esmorzar, després dinar, i al cap de tres hores…ja hi serà”. 

I jo li etzibo: “Martí, que el trobes a faltar?”.

I ell: “SÍ”.

Dos dies. Una nit. Aquest “SÍ” és el significat de ser germans. Per a tota la vida. 

Resolució de Conflictes (NIVELL PRO)

Avui toca post de Resolució de conflictes. Perquè? Perquè em vé de gust. I a més, perquè si tens fills, van a l’escola i es relacionen amb altres nens i nenes, hi ha conflictes. Aquesta és una veritat universal i absoluta, un aforisme. I és per això, que de ben petits, els nostres fills ja aprenen a resoldre’ls. A la seva manera. I el Nil, té una manera particular de resoldre’ls. Mireu mireu la foto adjunta!