Els bolis Bic.

Sempre he pensat que els bolis Bic han estat els primers terapeutes que hem tingut a la vida. Han rebut maltractaments, frustracions, ràbia, nervis, impaciència i, una mica de tot. I és per això que no em refiava, ni em refio, de la gent que té els bolis Bic perfectes, sense mossegar. No me’n refio. Què voleu que us digui.

Anuncis

Tres dies i dues nits.

Tres dies i dues nits. No està gens malament. Ja fa dies que en parlem a casa. Ja fa dies que té la bossa feta. Des de dijous, per ser més concrets. Però ja feia dies que volia fer-se la bossa. Són aquells nervis, barreja de por i excitació, més excitació que por, de marxar tres dies i dues nits de colònies. Amb tots els seus amiguets i amiguetes. Compartint les 24 hores.

– Que divertit que ha de ser!!!!- em dic a mi mateix cada vegada que el Martí o el Nil se’n van de colònies. Jo no hi havia anat mai, i potser per això, de vegades, sóc una mica esquerp. A la meva època, a la meva escola, anàvem fent. Excursions d’un dia i ben a propet, i tot i així, recordo que la nit abans em costava adormir-me i em deixava la bossa als peus del llit, que no fos cas que me n’oblidés i me n’anés cap a classe en comptes d’agafar l’autocar!

I ara, el Nil, se’n va tres dies i dues nits.

L’abraçada d’ahir, abans d’anar a dormir, va ser molt més forta, llarga i intensa del normal. Sabeu aquelles abraçades que van acompanyades de soroll? De soroll de boca? De “mmmmmmmmmm”? Doncs va ser una d’aquestes. Preciosa.

Passa-ho bé, Nil! Viu-ho de sobres! Guarda-t’ho per quan ho vulguis tornar a buscar en qualsevol moment!

El petó de després de les colònies.

Com a pare, el petó de després de les colònies és una de les coses mès boniques que et pot passar.

Veure l’abraçada entre el Martí i el Nil, també.

Sentir-los parlar i preguntar-se: “M’has trobat a faltar?”, també.

Sentir com els 2 contesten que sí, més.

I veure el Martí com ha crescut en 4 dies, fa por. De la bona. És una mesura del pas del temps. “Vinga va, que són quatre dies”. Literal.

El petó de després de les colònies és una de les coses més boniques que et pot passar.

El petó d’abans de les colònies.

Directe. Al gra. El Martí se’n va 4 dies de colònies i aquest matí abans de marxar li he fet un petó mentre dormia perquè fins divendres no n’hi podré tornar a fer. Ahir ja vaig acumular. Vaig arribar a les 22 h i encara estava despert. Ell. Bé, i jo. I la Mariona s’hi va estirar al costat, d’ell i del Nil, que també estava trist i extrany. Va estar tot el dia alterat i portant-se malament malament fins que li va explicar a la Mariona que estava trist perquè no veuria el Martí 4 dies. I després m’hi vaig estirar jo. El Nil ja dormia i el Martí, no. I me’l vaig mirar mentre s’adormia. Que, potser, i només potser, és una de les coses que dóna (amb accent diacrític) més pau a la vida.

I estic “contrist” o “tristent”. Diga-li com vulguis.

El petó d’abans de les colònies és “top” dins del rànquing dels petons. El de després, ja us l’explicaré.

Avui fa un dilluns de verdura i peix.

Fa dies que plou. Ja fa dies que sento que sembla que estem vivint a Escòcia. Si hagués volgut viure a Escòcia ja hi viuria. Qui ha decidit per mi? Hi ha molts dies que em miro la previsió per veure si ha de ploure o no, però avui no. Avui m’ha agafat per sorpresa. M’he llevat i plovia.

– Però si avui no tocava?- hem dit a casa.

– Bé, sembla ser que cap a les 10 pararà – i així ha estat.

I em podríeu dir que us és ben bé igual. Que ja ho sabeu que plou. Que jo no llegeixo el blog perquè l’Enric em digui que plou, podeu dir. A més, pot ser que us agradi caçar bolets i ja teniu les cistelles plenes de llenegues, rovellons i fredolics. I que, a més em podeu dir que us agrada que plogui. I els cargols. I la olor del bosc després de ploure. I la calma dels carrers quan plou. I sentir la pluja com cau al celobert mentre encara ets al llit. I com la pluja mulla el teu cap mentre camines. Entenc que la pluja és molt poètica, i no em malinterpreteu, m’encanta la pluja, però ara recordo el que l’altre dia em deien a teatre:

– Sembla que últimament sempre plou els dilluns!.

I mira, tampoc em sembla malament. Els dilluns tenen prou mala fama per si sols com perquè si hi sumes una mica de pluja tampoc no passa res. És l’equivalent dels sopars que em feien a casa meva quan era petit. A casa meva decidien que el dia que tocava verdura (que solia ser mongeta tendra i patata, tot aixafat…i que, per cert, no m’agradava gens ni mica), ho acompanyaven amb peix, i del d’espines, de moltes. Això s’acostava al combo perfecte: Dilluns, verdura i peix. Ja només faltava fruita de postres (estic parlant com el meu jo de 8 anys…o no).

Ostres és que no hi ha dret! El dilluns que ja era prou mal dia perquè quedava tota la setmana, ho acompanyaven amb un sopar de (POSA-HI L’ADJECTIU QUE MÉS T’AGRADI VINCULAT A L’EMOCIÓ DE COLOR VERD DE LA PEL.LÍCULA INSIDE OUT).

I resulta, que avui, de cop, m’he connectat. Osti…

És 26 de novembre. El dia encara es va escurçant i la nit es va allargant fins a finals de desembre.

I el fred tot just comença a acostar-se. Penseu que sóc de Manresa.

És dilluns.

Plou.

I anem a buscar el Martí i el Nil a l’autobús de l’escola. I el Martí baixa tot esverat:

“Papa, avui ha sigut un mal dia. I demà serà pitjor perquè segurament t’enviaran un mail de l’escola, perquè he fet una cosa que no hauria d’haver fet”. (NOTA: el que ha fet m’ho reservo per a mi, no sigui que algun dia sigui utilitzat en contra seva. Faig broma…).

Aquesta ha estat la gota que ha fet vessar el got.

Oficialment, el 26 de novembre ja té etiqueta. I no positiva, per cert.

Però bé, per acabar el dia bé, encara hi som a temps i per si no n’hi havia prou, hem comprat peix per sopar i, si tenim temps, farem crema de verdures. Això sí que mola. La perfecció.

Apa, me’n vaig a buscar-los a escalada i després me’n vaig cap a teatre, a veure si em donen un paper de pare emprenyat, i ho clavo. Avui, ho clavo! Us ho ben juro!

Perquè mola que el Nil aprengui a escriure.

Només cal mirar les captures de pantalla de la conversa per whatsapp d’ahir al vespre quan havia de tornar a Manresa de Vilanova i la Geltrú on havíem fet l’últim bolu del “SAKO” de la SSM BigHand!

Me’l menjo!