Camins…

Sóc del parer que cada decisió que prenem obre un camí nou. Un univers paral.lel…o perpendicular…o a sobre…o a sota…El problema és que no hi podem accedir des del nostre corrent mental…digueu-me friki…o crideu-ho ben fort, m’ho mereixo! No ho sé, de fet, però m’agrada la idea d’obrir universos de forma exponencial en les nostres vides. Tenim un munt d’universos oberts, amb diferents “jos” i diferents persones que apareixen i desapareixen com per art de màgia. Som mags.

Doncs bé, quan veig una foto com la que vaig fer el diumenge a la Festa de la Primavera de l’Escola de Fonollosa, és quan me n’adono que el camí que hem obert, l’univers que habitem ara mateix, la Mariona, les personetes creatives Martí i Nil, i el meu, m’encanta. Serà un cúmul de bones decisions. Serà el meu caracter marcadament optimista. O serà la refotuda al.lèrgia que no em deixa pensar entre moc i moc, entre estornut i estornut. No sé ben bé què serà. Però el meu univers actual, m’encanta!

“Click”…

“Click”. En un món on, cada vegada més, es premia el fer, l’acció, el moure’s, el sortir de zones de comfort…el moviment, en resum; jo, cada vegada més, estic a favor de parar i pensar. Hem de crear els nostres espais de pensament, (Re)Thinking spaces. Deixar de fer, de vegades, parar i pensar, per després fer, però millor. Hem de tenir els nostres espais i temps de no fer. Per nosaltres mateixos. Sense culpa. Sense remordiment. Espais de pensament. Espais de repensament. Sinó parem i ens donem permís per pensar, seguirem fent les coses que fem sempre. Per rutina. Per hàbit. Per mandra de canviar.

Jo vull aquests espais pel Martí i el Nil. Espais per fer “click”.

“Click”. Els espais d’educació. Els espais de formació. Els espais d’aprenentatge. Han de ser això. Espais de Repensar. Per fer les coses de forma diferent. Les formacions han de ser espais on la gent poguem fer “click”. Un “click” que, després, ens serveixi per fer el canvi que desitgem. Només. Només. Només…després de (re)pensar per a què volem canviar. I el canvi, llavors, serà per sempre. O fins que fem un altre “click”…

Xerrades que impacten…

En la meva mania de procrastinar; bé, diga-li procrastinar, diga-li preparar cursos, tallers i xerrades; em trobo de tot! Tinc una mania bastant gran de mirar i escoltar xerrades de bons oradors. Tinc mania de fixar-me en el contingut i en el continent. I, hi ha vegades que em trobo una xerrada que em marca. Pel fons i per la forma. Impecable en els dos sentits.

L’altre dia, buscant per TED Talks em trobo la xerrada d’Eduardo Briceño, “How to get better at the things you care about” i que us deixo el link perquè la pogueu disfrutar (AVÍS: és en anglès i subtitulada en anglès. Per tant, oportunitat per aprendre i/o millorar les nostres habilitats idiomàtiques).

Aquesta xerrada tracta dos conceptes simples com són la “Learning zone” i la “Performance zone”, i d’aquí la frase que he posat avui. No explico res més. No vull fer spoilers. Vull que invertiu 11 minutets a veure, escoltar i disfrutar la xerrada. I si en teniu ganes, dir-me què us ha semblat. Salut. I sigueu feliços i felices. Més.

Un artistassu!

Avui al matí he fet un “teaser” a les xarxes socials. A veure si creava una miqueta d’expectació pel post d’avui. He penjat una foto d’un quadre que també penjaré al post. La gràcia d’anar a una escola, la de Fonollosa, l’Escola dels Dracs, una escola que dóna molta importància a les arts, és que, de vegades, els meus fills, ja sigui el Martí o el Nil, ens donen algunes sorpreses artístiques…

El cas, és que l’altre dia, en aquest cas, el Nil, va pintar un quadre (el que hi ha just a sota d’aquestes ratlles), va venir a la cuina, i ens va dir: “Papes, mireu, un Ramon Casas”. No seré jo qui digui si és millor o pitjor que un Ramon Casas original. De fet, crec que tira més cap a l’expressionisme abstracte, però em va fer gràcia com ens el va vendre. Molt mono…

…Però el post no va d’això. Fixeu-vos amb el quadre? Hi veieu alguna cosa extranya? No? Doncs jo tampoc!


La qüestió és que em va dir que el pengés. Jo, em vaig fixar amb les lletres escrites, que es llegissin bé, i el vaig penjar. Doncs bé, l’altre dia arriba el Nil. Mira el quadre. I es posa a plorar desconsoladament. “Buaaaaaaaa, buaaaaaaaaaaa”. I jo que li dic: 

– Nil, què et passa? I ell em contesta…

– Que has penjat el quadre del revés!!!!!! Que no ho veus que l’illa està de cap per avall?????

Gairebé em desmaio!!!!! El Nil fa un quadre abstracte. Jo no el pillo. I s’indigna perquè li penjo al revés. Gairebé em moro de riure. Però vaig pensar que era un crack. Amb les idees clares. Força assertiu. I després li vaig dir que m’expliqués el quadre. Ho va fer. El vaig entendre, i li vaig donar la volta!

El que deia. Un artistassu!!!!!!!