Sempre he pensat que els bolis Bic han estat els primers terapeutes que hem tingut a la vida. Han rebut maltractaments, frustracions, ràbia, nervis, impaciència i, una mica de tot. I és per això que no em refiava, ni em refio, de la gent que té els bolis Bic perfectes, sense mossegar. No me’n refio. Què voleu que us digui.
Tres dies i dues nits. No està gens malament. Ja fa dies que en parlem a casa. Ja fa dies que té la bossa feta. Des de dijous, per ser més concrets. Però ja feia dies que volia fer-se la bossa. Són aquells nervis, barreja de por i excitació, més excitació que por, de marxar tres dies i dues nits de colònies. Amb tots els seus amiguets i amiguetes. Compartint les 24 hores.
– Que divertit que ha de ser!!!!- em dic a mi mateix cada vegada que el Martí o el Nil se’n van de colònies. Jo no hi havia anat mai, i potser per això, de vegades, sóc una mica esquerp. A la meva època, a la meva escola, anàvem fent. Excursions d’un dia i ben a propet, i tot i així, recordo que la nit abans em costava adormir-me i em deixava la bossa als peus del llit, que no fos cas que me n’oblidés i me n’anés cap a classe en comptes d’agafar l’autocar!
I ara, el Nil, se’n va tres dies i dues nits.
L’abraçada d’ahir, abans d’anar a dormir, va ser molt més forta, llarga i intensa del normal. Sabeu aquelles abraçades que van acompanyades de soroll? De soroll de boca? De “mmmmmmmmmm”? Doncs va ser una d’aquestes. Preciosa.
Passa-ho bé, Nil! Viu-ho de sobres! Guarda-t’ho per quan ho vulguis tornar a buscar en qualsevol moment!
Com a pare, el petó de després de les colònies és una de les coses mès boniques que et pot passar.
Veure l’abraçada entre el Martí i el Nil, també.
Sentir-los parlar i preguntar-se: “M’has trobat a faltar?”, també.
Sentir com els 2 contesten que sí, més.
I veure el Martí com ha crescut en 4 dies, fa por. De la bona. És una mesura del pas del temps. “Vinga va, que són quatre dies”. Literal.
El petó de després de les colònies és una de les coses més boniques que et pot passar.
Directe. Al gra. El Martí se’n va 4 dies de colònies i aquest matí abans de marxar li he fet un petó mentre dormia perquè fins divendres no n’hi podré tornar a fer. Ahir ja vaig acumular. Vaig arribar a les 22 h i encara estava despert. Ell. Bé, i jo. I la Mariona s’hi va estirar al costat, d’ell i del Nil, que també estava trist i extrany. Va estar tot el dia alterat i portant-se malament malament fins que li va explicar a la Mariona que estava trist perquè no veuria el Martí 4 dies. I després m’hi vaig estirar jo. El Nil ja dormia i el Martí, no. I me’l vaig mirar mentre s’adormia. Que, potser, i només potser, és una de les coses que dóna (amb accent diacrític) més pau a la vida.
I estic “contrist” o “tristent”. Diga-li com vulguis.
El petó d’abans de les colònies és “top” dins del rànquing dels petons. El de després, ja us l’explicaré.
Doncs sí, m’ha passat. I què?
Fa dies que plou. Ja fa dies que sento que sembla que estem vivint a Escòcia. Si hagués volgut viure a Escòcia ja hi viuria. Qui ha decidit per mi? Hi ha molts dies que em miro la previsió per veure si ha de ploure o no, però avui no. Avui m’ha agafat per sorpresa. M’he llevat i plovia.
– Però si avui no tocava?- hem dit a casa.
– Bé, sembla ser que cap a les 10 pararà – i així ha estat.
I em podríeu dir que us és ben bé igual. Que ja ho sabeu que plou. Que jo no llegeixo el blog perquè l’Enric em digui que plou, podeu dir. A més, pot ser que us agradi caçar bolets i ja teniu les cistelles plenes de llenegues, rovellons i fredolics. I que, a més em podeu dir que us agrada que plogui. I els cargols. I la olor del bosc després de ploure. I la calma dels carrers quan plou. I sentir la pluja com cau al celobert mentre encara ets al llit. I com la pluja mulla el teu cap mentre camines. Entenc que la pluja és molt poètica, i no em malinterpreteu, m’encanta la pluja, però ara recordo el que l’altre dia em deien a teatre:
– Sembla que últimament sempre plou els dilluns!.
I mira, tampoc em sembla malament. Els dilluns tenen prou mala fama per si sols com perquè si hi sumes una mica de pluja tampoc no passa res. És l’equivalent dels sopars que em feien a casa meva quan era petit. A casa meva decidien que el dia que tocava verdura (que solia ser mongeta tendra i patata, tot aixafat…i que, per cert, no m’agradava gens ni mica), ho acompanyaven amb peix, i del d’espines, de moltes. Això s’acostava al combo perfecte: Dilluns, verdura i peix. Ja només faltava fruita de postres (estic parlant com el meu jo de 8 anys…o no).
Ostres és que no hi ha dret! El dilluns que ja era prou mal dia perquè quedava tota la setmana, ho acompanyaven amb un sopar de (POSA-HI L’ADJECTIU QUE MÉS T’AGRADI VINCULAT A L’EMOCIÓ DE COLOR VERD DE LA PEL.LÍCULA INSIDE OUT).
I resulta, que avui, de cop, m’he connectat. Osti…
És 26 de novembre. El dia encara es va escurçant i la nit es va allargant fins a finals de desembre.
I el fred tot just comença a acostar-se. Penseu que sóc de Manresa.
És dilluns.
Plou.
I anem a buscar el Martí i el Nil a l’autobús de l’escola. I el Martí baixa tot esverat:
“Papa, avui ha sigut un mal dia. I demà serà pitjor perquè segurament t’enviaran un mail de l’escola, perquè he fet una cosa que no hauria d’haver fet”. (NOTA: el que ha fet m’ho reservo per a mi, no sigui que algun dia sigui utilitzat en contra seva. Faig broma…).
Aquesta ha estat la gota que ha fet vessar el got.
Oficialment, el 26 de novembre ja té etiqueta. I no positiva, per cert.
Però bé, per acabar el dia bé, encara hi som a temps i per si no n’hi havia prou, hem comprat peix per sopar i, si tenim temps, farem crema de verdures. Això sí que mola. La perfecció.
Apa, me’n vaig a buscar-los a escalada i després me’n vaig cap a teatre, a veure si em donen un paper de pare emprenyat, i ho clavo. Avui, ho clavo! Us ho ben juro!
Només cal mirar les captures de pantalla de la conversa per whatsapp d’ahir al vespre quan havia de tornar a Manresa de Vilanova i la Geltrú on havíem fet l’últim bolu del “SAKO” de la SSM BigHand!
Me’l menjo!
Són els petits detalls el que realment compta. Diu Nigel Marsh a la seva TED talk que per canviar la nostra relació amb el temps “calen canvis petits en els llocs adients i no canvis dramàtics”. Saps què canviar i on canviar-ho i, de cop, PAM, màgia, tot canvia!
Són els petits detalls el que realment canvia.
De vegades una lletra Z, dinamit(zar).
De vegades una lletra I, cur(i)ós. És curiós, no hi havia pensat abans. Una sola lletra canvia el significat d’una paraula. De vegades es converteix, gairebé en el seu antònim. Sóc més fan de “la curiositat va salvar el gat” que no pas “la curiositat va matar el gat”. El gat de Schrödinger, que pot ser viu o mort.
Són els petills detalls el que importa. El que realment importa. Són aquelles petites coses del dia a dia. Detalls. Que sumen. I que resten. Que multipliquen. I que divideixen. La vida, sí, sí, la vida és una suma de petits detalls i petits moments que fan “detallassus” i “momentassus”. I no, la vida no és un sumatori de suma 0. 1 i -1 no fan 0. Bé, en matemàtiques sí, però a la vida, no…
…no és el mateix “anar fent” cada dia, “anar tirant” cada dia que un dia “estic eufòric” i un dia “estic fet una merda”. El Dragon Khan és emocionant perquè té pujades i baixades. No se’ns acudiria pujar a una atracció que anés tirant. Plana. A una velocitat d'”anar tirant”. L’emoció no existiria. I la vida és una suma de pujades i baixades. Petites i grans. Però sobretot, petites, moltes. De cada dia. De cada hora. De cada minut. De cada segon. Una suma de petits moments i petits detalls. I no sumen 0.
Són els petits detalls el que requereixen tota la nostra atenció. Per no perdre’n detall. Que no busquem quan ja hem trobat.
Són els petits detalls. Ho repeteixo per sino ha quedat clar. Són els petits detalls. Petits. Detalls. El Martí i el Nil treballen l’agraïment a l’escola aquest any. Donar les gràcies. De cor. M’encanta:
Ahir arriben a casa i el Nil porta una nota amb una foto del seu inconfusible somriure burleta i a darrera hi posa: “Papa i mama, gràcies, us estimo molt”. I el Martí porta un paper doblegat perfectament amb el títol Martí i el subtítol Alien amb un dibuix seu fent d’alien, amb el text “Papa i mama gràcies per portar-me a l’escola i fer-me l’esmorzar cada dia”.
El que us estava dient. Els petits detalls. Petits somriures. Petits papers. Petits agraïments. Enormes vides.
Osti, no ho sabia. Doncs res. Com que jo ja fa temps que em dedico a la docència, a les formacions, a fer tallers, a xerrar xerrades, a fer de professor i/o de mestre, aquí va el meu petit homenatge a tots i totes els que ens dediquem a això, a aprendre!
Ahir vam decidir fer la vida difícil als polls. Perquè una cosa és matar-los, i l’altra és no posar-ho fàcil perquè puguin viure.
La Mariona els va demanar als nens si volien que els pelés el cap. I van dir que sí. I els va pelar.
Al Nil molt. Realment els ho hem posat difícil als polls per anar a a parar al cap del Nil. Com a mínim els veurem abans. No sé si hi podrem negociar però ens serà més fàcil fer-los fora.
Al Martí no tant. Li agrada més poder-se fer pentinats. Suposo que com sempre ha passat generacionalment, el pentinat que li agrada a ell és inversament proporcional al que m’agrada a mi. I això que mo em considero gens “carca”, tot i que la paraula “carca” ja demostra que sóc una mica “carca”. Curt de sobre les orelles i el clatell i més llarg de dalt per poder-s’hi posar gomina. Cap amunt. Quan més amunt millor. I li queda bé al refotut.
I de cop me n’adono que estic tenint una conversa pre/semi/quasi/adolescent amb el meu fill Martí, d’encara no 8 anys; que és una altra manera de dir que en té 7. Es pentina i repentina. Es mira i es remira. I em diu: “Papa, jo em voldré tenyir el cabell“. I li dic que sí. Com faria qualsevol pare. Que sí, però quan sigui més gran. Me n’adono que faig com quan ell té verdura per sopar i diu “avui no, demà“. Li estic dient ara no, quan siguis més gran, sense ser conscient del tot que es farà més gran. I es tenyirà. O no. I em diu que pel seu aniversari es vol tenyir de blau i vermell. Mira, com el Barça. Ja m’està bé. I llavors es mira un noi, més adolescent que ell, que juga a futbol a la plaça i em diu que el vol tenyit com ell. Ros o daurat. A mi no m’agrada. Gens ni mica. Li faig saber. Somriu. Li dic que això no, sabent que un dia ho farà. O no. I que un altre dia, quan sigui més i més gran i, potser, tingui fills, entendrà perquè jo li dic aquestes coses “carques”.
És una putada que no te n’adonis dels consells dels pares fins que tu n’ets. Perquè l’únic que pots seguir passant són consells inútils. Dels que saps que has de dir però que no et faran cas. Suposo que és part de la gràcia de fer de pare. Dir coses que cauen en l’oblit per recuperar quan ja no et són útils i transmetre-les a algú que no els hi vol donar utilitat. Mare meva!
M’encanta adonar-me’n. Em fa treure importància a certes coses que passen en la relació pare-fill. Però bé, suposo que si veu els seu pare amb 3 tatuatges, la mare amb un, i repassen fotos de joves i veuen a sa mare amb rastes i el cap rapat i a tots dos algun cop fumant i bevent, ens costarà argumentar perquè no ho han de fer. O sí. Ja ho veurem. Som dues generacions. Hi ha un salt. M’agraden els salts. Són per saltar. I si es salten, desapareixen, una mica.
Per cert, el Nil vol que el gravi fent un un “unboxing“. Sort que sé el que és. Sort que m’agrada saltar. Sort.
Les personetes creatives 