Apreta.

El Martí i el Nil, cada dia arriben a casa amb un joc nou. A mi m’encanta i em sorprèn a parts desiguals. L’últim és l'”Apreta”. És una mena de “Els 4 sabaters” de tota la vida o del “Verdad o acción (o beso)” de tota la vida, també.

En un paper escriuen uns noms i unes activitats. Te’l posen davant. Et diuen: “Apreta el paper”. El toques. L’obren. I et diuen què has de fer i a qui ho has de fer. Les activitats són un clàssic atemporal:

1. Fer un petó.

2. Fer un petó a nla boca.

3. Fer una abraçada.

4. Demanar per sortir.

El que us deia. Uns clàssics.

La part divertida vé quan el Nil, de 4 anys, també s’apunta a jugar i em diu:

“Papa, tria, fer un petó, fer un petó a la boca, fer una abraçada o anar a fora”,

I jo li dic: “Anar a fora? Què vols dir…?

I ell em diu: “El Martí m’ha dit que he de posar demanar per sortir…això vol dir anar a fora oi?” (NOTA: Algun dia aprendrà la diferència entre “demanar per sortir” i “anar a fora”, tot i que, de vegades, coincideixen).

I jo, me’l menjo. A petons, és clar. I ell se’ls esborra. Amb la mà. Casumlou.

Coses de germans, coses de colònies…

Ahir el Nil va marxar de colònies. Avui el Nil torna de colònies. Té 4 anys. Dos dies. Una nit. I va, i enganxa 2 dies que ha plogut i ha fet fred. D’això se’n diu sort. I a Calafell, tu.

Ahir vaig anar a buscar el Martí a l’autocar i el primer que em va dir quan va baixar, va ser: “Papa, avui seré el rei de la casa”. Que és monu! I sí, per un dia tornava a ser el rei de la casa. Un fill únic. I li vaig demanar que què volia fer, i em va dir que volia veure uns quants episodis de Normal Street o Gortimer o no sé com cony es diu la sèrie, però és a Amazon i està força bé, amb uns missatges finals a cada episodi, molt positius. A més, va estar mirant episodis fins a arribar al del petó (que ja sabia que passaria). I el va veure 2 vegades. És un sentimental el Martí.

Ahir, cada certa estona, el Martí se’m girava i em parlava del Nil. Què estaria fent? Com s’ho estaria passant? Amb qui jugaria? Era com si el trobés a faltar. I sí, el trobava a faltar.

Ahir em vaig quedar al seu costat fins que es va adormir i el Nil, no hi era, per queixar-se…”Papa, queda’t al meu costat” (NOTA: Si no hi ha la Mariona o no hi sóc jo, el Martí es sol adormir solet i el Nil amb un dels dos al seu costat). Això no va passar, ahir, es va adormir amb mi al seu costat.

I avui, ens hem llevat. La Mariona ja havia marxat. Al Martí li ha costat llevar-se, com sempre, però el primer que ha fet quan ha obert els ulls, ha estat dir: “Papa, i el Nil quan arriba?”. 

I jo li dic: “A la tarda”. 

I ell comença a comptar: “Falta esmorzar, després dinar, i al cap de tres hores…ja hi serà”. 

I jo li etzibo: “Martí, que el trobes a faltar?”.

I ell: “SÍ”.

Dos dies. Una nit. Aquest “SÍ” és el significat de ser germans. Per a tota la vida. 

Resolució de Conflictes (NIVELL PRO)

Avui toca post de Resolució de conflictes. Perquè? Perquè em vé de gust. I a més, perquè si tens fills, van a l’escola i es relacionen amb altres nens i nenes, hi ha conflictes. Aquesta és una veritat universal i absoluta, un aforisme. I és per això, que de ben petits, els nostres fills ja aprenen a resoldre’ls. A la seva manera. I el Nil, té una manera particular de resoldre’ls. Mireu mireu la foto adjunta!

Camins…

Sóc del parer que cada decisió que prenem obre un camí nou. Un univers paral.lel…o perpendicular…o a sobre…o a sota…El problema és que no hi podem accedir des del nostre corrent mental…digueu-me friki…o crideu-ho ben fort, m’ho mereixo! No ho sé, de fet, però m’agrada la idea d’obrir universos de forma exponencial en les nostres vides. Tenim un munt d’universos oberts, amb diferents “jos” i diferents persones que apareixen i desapareixen com per art de màgia. Som mags.

Doncs bé, quan veig una foto com la que vaig fer el diumenge a la Festa de la Primavera de l’Escola de Fonollosa, és quan me n’adono que el camí que hem obert, l’univers que habitem ara mateix, la Mariona, les personetes creatives Martí i Nil, i el meu, m’encanta. Serà un cúmul de bones decisions. Serà el meu caracter marcadament optimista. O serà la refotuda al.lèrgia que no em deixa pensar entre moc i moc, entre estornut i estornut. No sé ben bé què serà. Però el meu univers actual, m’encanta!

“Click”…

“Click”. En un món on, cada vegada més, es premia el fer, l’acció, el moure’s, el sortir de zones de comfort…el moviment, en resum; jo, cada vegada més, estic a favor de parar i pensar. Hem de crear els nostres espais de pensament, (Re)Thinking spaces. Deixar de fer, de vegades, parar i pensar, per després fer, però millor. Hem de tenir els nostres espais i temps de no fer. Per nosaltres mateixos. Sense culpa. Sense remordiment. Espais de pensament. Espais de repensament. Sinó parem i ens donem permís per pensar, seguirem fent les coses que fem sempre. Per rutina. Per hàbit. Per mandra de canviar.

Jo vull aquests espais pel Martí i el Nil. Espais per fer “click”.

“Click”. Els espais d’educació. Els espais de formació. Els espais d’aprenentatge. Han de ser això. Espais de Repensar. Per fer les coses de forma diferent. Les formacions han de ser espais on la gent poguem fer “click”. Un “click” que, després, ens serveixi per fer el canvi que desitgem. Només. Només. Només…després de (re)pensar per a què volem canviar. I el canvi, llavors, serà per sempre. O fins que fem un altre “click”…