Per coses com aquesta, m’encanta l’estiu.

M’encanta l’estiu. Ho dec haver dit milions de vegades. I sino, ho dic ara: M’encanta l’estiu. L’estiu em reviu. Em desperta. Em connecta. No són les vacances (només), és l’estiu.

I l’estiu m’encanta per coses com les de la foto. Els nens, ahir, van decidir dormir a la terrasseta. I no només ahir, avui, demà, demà passat, divendres (amb els papes i mames) i tot per entrenar-se per a la sortida del “cau”. Bé. Anem bé.

I ahir a la tarda, abans d’anar a dibuix, ja havien preparat els sacs, els aïllants i els coixins. I l’ós. El Nil treu l’ós, perquè li faci companyia. I ja s’hi havien estirat. I provat que s’hi estava bé. I jo me’ls mirava. I se’n van a dibuix. I tornen. I tornen a sortir a fora. I s’estiren. Ho viuen. De sobres. Jo, me’ls miro, assegut a les “tumbones” amb la guitarra a la mà i una copa de vi a la vora. Mentrestant vaig fent el sopar. I ells riuen. I els encanta…

I arriba la Mariona. ja hem sopat. La criden:

– Mama, ves a l’habitació i mira a sobre del nostre llit.

Hi va, i hi ha les samarretes que s’han fet ells mateixos a dibuix. De Pokémons. Tots dos. El Martí m’ha fet creure tot el camí de tornada de dibuix a casa, de 5 minuts, que, com que no li havia agradat la seva samarreta, l’havia llençat. I jo l’esbroncava, i li deia que com ho podia haver fet si no l’havia vist ningú més. Que com podia estar segur que no li havia quedat bé. I arribem a casa i me l’ensenya. La portava amagada i havia aguantat 5 minuts de monòleg meu, sobre l’autoestima i l’autoconcepte. Per no res. Era preciosa. I la del Nil, també.

I sortim tots quatre a la terrasseta. Es va fent fosc. Trec el projector. Posem la Pantera Rosa i ens adonem que es fa fosc perquè cada vegada es veu millor. Engeguem els llumets de colors de l’IKEA. I es fa tard, i surten els estels. I em pregunto com pot ser que no ho haguéssim fet mai. S’hi està extremadament bé. Es fa tard. Apaguem el projector i marxem. Els nens no. Els grans. I tenim una mica de lio. Però això seria un altre post. Aquest s’acaba aquí.

Per coses com aquesta, m’encanta l’estiu.

Els planetes…una mesura com una altra!

Avui ja tenia ganes de fer una infografia de les “d’antes”, i, a més, unir la meva afició per l’astronomia (no…no són els horòscops!) i el Martí i el Nil!

Els planetes són una mesura com una altra…i suposo que a mida que es facin grans, les dues personetes creatives, hauré d’anar ampliant…sortint del Sistema Solar (ho sento Plutó…no hi cabies…) i hauré d’utilitzar mesures més grans com les UA (distància de la Terra al Sol) o els anys-llum (sí…és una mesura de distància i no de temps!)…ja m’ho aniré trobant!

Per cert…la comparació de Mercuri és per gent de la meva edat…gent més jove potser hauran de buscar qui és Daniel LaRusso…o no…

Planetes

El meu Multivers particular…

DESIGN +Kids…on May 12th/13th of 2007…I met your mother…(el meu petit homenatge a la gran sèrie How I met your mother…una “ola” pels guionistes) La gent que segueix la sèrie entendrà aquest inici i la que no…mireu-la, que és una passada!!!!!

Avui és d’aquells dies que em bull el cap…hi tinc tantes coses que em van més ràpid els pensaments que els dits (i això que penso del dret i del revés…). I tinc moltes ganes d’escriure…i de moltes coses, però ahir abans d’anar a dormir, tot veient la sèrie Community (friki friki…) se’m va acudir (plagiar) de què parlar i adaptar-ho a la meva vida…

Jo sóc d’aquelles persones (sí, sí…des del meu Transpersonal més profund) que creu que cada decisió que prenem a la nostra vida et desvia d’un possible camí que s’obre en un altre univers. I, per tant, hi ha gairebé infinits “jos” en altres universos (Teoria del Multivers) vivint les vides que jo (en aquest univers) no he viscut perquè cada dia prenc decisions que descarten aquestes possibles vides en favor de la meva actual vida…

Seria molt llarg si tractés en un post totes les decisions que prenc o no prenc i que obre la porta a altres universos, però n’hi ha que són (en principi) més importants que d’altres. Avui…em vull basar en la decisió que vaig prendre, tal i com deia al principi, la nit que feia 35 anys…la nit del 12 al 13 de maig de 2007…la nit, nens, que vaig conèixer a la vostra mare…Hi he pensat (i la Mariona també) infinitat de vegades en que fàcil hauria estat que alguna petita decisió d’aquell dia hagués fet que no ens haguéssim conegut (com, per exemple, que hagués decidit no sortir perquè m’havia torrat al sol i semblava una gamba), i, per tant, i d’una manera molt semblant, però sui generis a “La Paradoja del abuelo”, jo, ara, no estaria aquí escrivint aquest post i preguntant-me tot això…

A partir d’aquell dia, s’han obert infinitat d’universos paral.lels: si jo no hagués anat a El Sielu (el bar on ens vam conèixer), si la Mariona no hagués vingut (de fet, va estar a punt de no fer-ho), si el meu amic Jaume no li hagués caigut a sobre, si els Gintonics no haguessin fet el seu efecte, sino m’hagués enamorat d’aquella noia que portava pastilles Juanola a la seva bossa i que, segons el meu record, crec que és l’única que estava il.luminada per un “foco” a la sala perquè per mi la resta estava a les fosques i, també em fa l’efecte de recordar que es va parar tothom menys nosaltres dos i la música…(NOTA MENTAL: les pel.lícules i les sèries m’han fet molt de mal…em sembla…o de bé…)…

Jo ja tenia varis universos paral.lels oberts abans de conèixer la meva dona i se me n’han obert d’altres desprès de conèixer-la com per exemple: un univers on jo porto “melenes” perquè el dia que em va caure el primer pèl em vaig fer un tractament, un univers on els meus pares són vius i exerceixen d’avi Josep i àvia Dolors, un univers on segueixo treballant en el món financer i encara estic més calb dels nervis que hi passo, un univers on la Mariona i jo decidim no casar-nos i ens perdem una festa espectacular i un tango no menys espectacular, un univers on no tenim fills i seguim en el meu pis i dormim molt els caps de setmana però notem que ens falten algunes personetes creatives, un univers on també decidim no tenir fills, a mi em troben aquella petita coseta que tenia en una part del meu cos massa tard i no sé exactament si encara hi seria, i un univers on decidim que amb un fill n’hi ha prou  i ens perdem l’enorme Nil i jo no puc escriure aquest blog perquè la raó del començament va ser el seu naixement i els seus inicis a la capseta…

…i així sense fi…milions i milions d’universos paral.lels…milions i milions de plans temporals…milions i milions de jos quàntics repartits pel multivers…

…i sabeu què…que tinc molta sort de ser el “jo” que estic escrivint aquest blog, perquè vol dir que he pres les decisions correctes…totes…i aquell 12/13 de maig vaig decidir (inconscientment) enamorar-me de la Mariona…vaig decidir casar-me amb ella…vaig decidir tenir el Martí…vaig decidir tenir el Nil…i ara, sóc el “jo” que visc en el millor dels universos possibles…ho sento pels altres “jos, però m’he quedat les millors decisions…

La Teoria del CGP (Camp Gravitatori Propi): el nen “tupit”

3250c12a7dd1dd613f60c146989abe9b

Suposo que era cap al setè mes d’embaràs de la Mariona més o menys. Estàvem a Cal ginecòleg i li vam demanar si el Nil anava bé de pes…si era gran…si tenia tots els dits de mans i peus…les típiques preocupacions d’uns futurs pares (encara que ja teníem el Martí), i ens va contestar que estava tot bé i que semblava “tupit”. Això vol dir que no era molt llarg, però que sí que semblava que pesava força per la mida que tenia. I nosaltres, ens ho vam creure, que per alguna cosa, és l’especialista…

El problema va venir que el Nil va tenir ganes de néixer una mica abans del que li tocava. Concretament a la setmana 34 + 6 dies (que és una mesura temporal que només entenen les mares i pares embarassats i que s’oblida ràpidament per passar a comptar en mesos i que, aquesta, és una mesura que s’oblida ràpidament per passar a comptar en anys)…

I clar, el Nil feia 2,365, que era un bon pes per a un prematur de la seva setmana. El problema va ser que en 10 dies, es va quedar en 2 quilos justets…I llavors em venia al cap allò d’un nen tupit, i vaig pensar que el metge s’havia equivocat en les seves prediccions de nen “tupit”.

El Nil anava recuperant pes fins al febrer que va agafar una bronquitis d’aquelles que costa respirar…a pares i fills…i que els fa perdre la gana entre lleugerament i moltíssim-que-t’hi-cagues!!!! Així que de pes…poquet i de “tupit” tampoc.

La sorpresa va arribar a la revisió dels 8 mesos (bé, sorpresa, sorpresa, no, perquè ja se li veia!) quan la bàscula ens va corroborar una cosa que els meus braços ja sabien…que feia 10 quilos!!!! I pel que sembla ara ja deu estar cap als 11 (sempre segons els meus braços) i a punt d’atrapar el Martí…ara sí que tenim un nen “tupit”!!!!

I què vol dir “tupit”????? Doncs un nen…dens!!!! Dens, és poc:

El Nil és tan dens que els seus àtoms tenen el nucli de protons, neutrons i electrons!!!! Els electrons no giren al voltant del nucli, perquè no hi ha espai per girar…estan massa atapeïts!!!

El Nil és tan dens que el 90 % del seu cos no està fet d’aigua…està fet d’una barreja de polvoró i torró de xixona!!!

El Nil és tan dens, que si li tiro el Mic mentre està dret crea una òrbita pròpia i comença a girar al voltant de la seva cintura (si en tingués!). És el que jo anomeno la Teoria del CGP. Un objecte, com més dens sigui més gran crea el camp gravitatori al seu voltant. He d’anar en compte perquè si li acosto massa les joguines petites, es desintegren quan sobrepassen el límit de Roche per l’efecte de marea que fa el Nil! Necessita joguines grans, que suportin el camp gravitatori que crea al seu voltant!

El Nil és tan dens que aviat s’acceptarà que els objectes més densos de la galàxia són els forats negres, les estrelles de neutrons i el Nil, però no necessàriament en aquest ordre!!!!

El Nil és tan dens, que, ara, fins i tot les prediccions del ginecòleg, ens semblen curtes!!!!

El Nil és tan dens que algun dia tinc por que es col.lapsi sobre sí mateix i acabi explotant com una supernova!!! I el forat negre que deixarà serà tan “tupit” que pateixo que no arrossegui tots els objectes coneguts i ens deixi sense univers conegut!!!

Diuen que al centre de la nostra galàxia hi ha un forat negre super massiu, una espècie de Nil, i que sol ser bastant habitual a totes les galàxies.

Jo, d’una cosa n’estic segur, el Nil, quan va néixer, i durant 13 dies, va ser el centre de l’univers…el nostre univers, de la Mariona, meu i del Martí…

Som estels…petitons…i brillants!!!

IMG_0006

Mireu…ja tardava una mica massa a parlar d’astronomia, una altra de les meves moooooooooooltes passions, i ara que és estiu i que surto de nit a la terrasseta a prendre la “fresca”, em quedo embadalit mirant la lluna i els estels…

Quan el Martí surt a la terrasseta i em diu: “Mira papa ja es fa fosc” o “Mira papa, la lluna!” amb aquella cara de sorpresa diària com si tingués memòria de peix o mostrant-me la seva capacitat infinita de sorprendre’s, em vé al cap, que, quan es facin grans…ell i el Nil, m’agradaria explicar-los algunes de les curiositats de l’univers i que a mi m’han tingut entretingut hores i hores. A veure si aconsegueixo fer el post menys dens que un forat negre!!!!! Una de les primeres que els vull transmetre és que nosaltres…i tot el que ens envolta…som, en la seva totalitat, o gairebé…pols d’estels…

Martí…Nil…hi havia una vegada un univers, el nostre, fet d’hidrogen, l’element químic menys pesant. Al cap d’uns anys…i sí! molts més anys que el que té el vostre pare! i per acció de les altes temperatures…i sí! molt més altes que tota la calor que pogueu tenir un dia com avui! els àtoms d’hidrogen…que són molt petits…i sí Martí! molt més petits que el Nil! es comencen a fusionar convertint-se en àtoms d’heli, que són més pesants que els d’hidrogen…i es formen els estels…com el nostre Sol!

A partir d’aquí i quan s’acaben les reserves d’hidrogen i s’ha convertit tot en heli, l’estel , comença la seva decadència i com que està molt calent, inicia una reacció en cadena fusionant àtoms cada vegada més pesants…heli…carboni…oxigen…magnesi…sodi…fòsfor…silici…fins al ferro!!. Si l’estel és petit…primer creix…deprés es fa més petit…i s’apaga…sense fer soroll…es converteix en una nana blanca…però si l’estel és molt gros…més que el Sol (en concret 9 o 10 vegades la seva massa), segueix fusionant àtoms fins a arribar a l’urani…i al final explota…fent inclús més soroll que el que fas tu Martí amb el tambor o el Nil quan plora tot esperant el biberó…. Amb aquesta explosió, l’estel allibera tots els elements químics…l’oxigen que respirem…carboni que ens dóna la vida…hidrogen que combinat amb l’oxigen ens dóna l’aigua…ferro…or…argent…tots els elements que conformen les personetes que som i els objectes que ens envolten.

NOTA: a nivell químic, i bàsicament, les personetes som oxigen, carboni, hidrogen i nitrogen a més d’altres elements químics en menor mesura.

Aquestes explosions d’estels es diuen Supernoves…i els més grans, en comptes d’apagar-se es converteixen en Forats Negres (que un altre dia us explicaré)…. A més a més, aquesta explosió fa que es tornin a formar més estels…i per cada un que es mor…en neixen uns quants més! I així la cadena de la vida no s’acaba mai…

RESUM: Quan els estels grans envelleixen creen els elements que ens conformen a nosaltres…tots plegats…personetes i cosetes…i quan moren i explosionen, els alliberen per tot l’univers i en surten nous estels, Martins, Nils, mames, papes i tots els vostres amiguets…i els “animaguets” (paraula de creació del Martí barreja d’animalets i amiguets) i tot el que tenim a la vora…

Sino hi haguessin estels, l’univers seria un espai avorrit fet només d’hidrogen, cada vegada més gran, més fosc i més fred…. Per sort…no hi seríem per poder-ho veure!

Martí…Nil…Cada vegada que mireu el cel…embadalits…de nit…i veigueu els estels…penseu que sou part d’ells…i que si sou aquí, és gràcies a ells…

…sou…som estels…petitons…però estels al cap i a la fi…i per això…brilleu…brillem amb llum pròpia…