LEGOs. Som LEGOs. Sóc un LEGO.

Com cada any per aquestes dates, arriba l’estiu. I sempre després de la primavera. I abans de la tardor.

Fixa’t tu!! I aquest any he decidit escriure menys durant el juliol i l’agost. El juliol, un a la setmana. I a l’agost ja ho veurem, que faig vacances!Avui, i com ja va sent habitual, us deixo l’article que vaig fer per a la Revista Xics. El manuscrit. Bé, el manuscrit escrit amb l’iphone, que no sé com es deu dir:

Segueixo dient que, per a mi, les vacances d’agost s’assemblen més a un nou inici que no pas el dia 1 de gener. Les vacances són un espai per repensar, per repensar-me, per desmuntar-me i tornar-me a muntar, com una peça de LEGO. Som peces de LEGO. Prefereixo pensar que les persones som peces de LEGO, amb possibilitats infinites. Amb capacitats infinites.

I les vacances d’estiu em serveixen per fer-me un ninotet nou de cara al setembre…I per fer això, hi ha un ingredient que és bàsic per a mi. L’avorriment. Tinc unes ganes brutals d’avorrir-me. Molt. Soberanament, que es diu. Poder estar un matí, una tarda, un dia sencer sense fer res! Bé, res, res,no!

“És quan m’avorreixo que hi veig clar” com deia Josep Vicenç Foix.

Bé, ell hi veia quan dormia i jo, jo, hi veig clar quan m’avorreixo.De tota la vida que m’ha agradat avorrir-me. No tenir plans. No tenir agenda. No tenir despertador. Fer el que el cos i el cap em demanin quan m’ho demanin. I les vacances d’estiu són aquest petit plaer. Tot s’hi val. Tot s’accepta.

Pots veure’t una cervesa quan et vingui de gust. S’accepta qualsevol moment del dia. De fet, estàs de vacances.

Pots anar en banyador pels puestus. Estàs de vacances.

Et pots quedar tirat tota una tarda al sofà, o a la piscina, o a la platja, o a la muntanya, sense cap més objectiu que estar tirat.

Badant. M’encanta la paraula badar. L’altre dia me la va dir una noia en un curs que feia. Badar. Que és com no fer res. És com avorrir-se en positiu.

“És quan bado que hi veig clar”, afegiria.

I badar és una conseqüència d’avorrir-se. No pots badar sino tens temps per badar. I per tenir temps per badar, t’has de donar permís per avorrir-te. I llavors, com per art de màgia, entre avorrir-te i badar, el teu LEGO es desmunta i se’n munta un de nou. De diferent. De millor. De nou. Amb menys o més capes. Depèn. Un nou LEGO més molon. Més autèntic. El teu LEGO de temporada. I esperant, entre badall i badall, de construir el teu LEGO definitiu. Fins que en tinguis un altre de definitiu. Tot és definitiu fins que canvia. Tot. Tot. Tot. El que fa l’avorriment, mare meva. M’encanta.

Ens avorrim?

Anuncis

Coses petites (perspectiva).

Coses petites. Situacions quotidianes. Moments concrets. Present. Perspectiva. Cada vegada més fan de no buscar la felicitat i, sí, de trobar-la. Ens perdem en coses grans. Tan grans que no veiem les petites. Perdem la perspectiva. Qüestiö de perspectiva. Crec que em tatuaré aquesta paraula. Perspectiva

Bonic dilluns. Bonic. Fem una llista de coses petites on trobar la felicitat?

“El petit núvol que es posa davant del sol quan estàs estirat a la piscina. I el moment just quan se’n va el núvol i tornes a notar el sol a la pell.”

Això és un petit moment de felicitat.

A 74 quilòmetres.

Cada vegada que s’acaba un curs escolar em connecto amb el meu nen. Sempre he pensat que la finalització de l’escola marca més que el 31 de desembre com a final d’any. Com a inici. Com a final. L’últim dia d’escola sí que era un final. I un inici. Les vacances. Deixaves de veure els teus amics de cada dia per veure els teus amcs de l’estiu. Almenys per a mi. Era un trencament total. Tenia 2 móns. Separats. Separats per 74 quilòmetres.

74 quilòmetres era la distància de Manresa a Sant Julià de Cerdanyola.

Eren 74 quilòmetres de corbes. No hi havia autovia. No hi havia rondes. Passàvem per tots els pobles. Me’ls sabia tots. Manresa. Sallent. Navàs. Puig-Reig. Gironella. Berga. Aquí començaven les corbes de debò. Tot a punt per marejar-me. Tot a punt per “gumitar”. Eren 21 quilòmetres agònics. Passant per Cercs i arribant a Guardiola de Berguedà. Per arribar als últims 4 quilòmetres de pujada. De corbes tancades. Paelles, en dèiem. El Tourmalet particular.

Eren 74 quilòmetres que podria fer amb els ulls tancats. Era una distància insalvable. Quan marxàvem, marxàvem, i deixàvem enrera Manresa. Deixàvem enrera tot l’any per iniciar-ne un altre. Gairebé 3 mesos de trencament. De final. D’inici. Un cop hi érem ja no en marxàvem. Bé, el pare, sí. Érem una família “Alcántara”. La mare treballava a casa i el pare fora, a l’oficina. I fins que no feia vacances, pujava i baixava per passar els findes amb nosaltres. I l’esperàvem cada divendres a la mateixa corba. Endevinant si era o no era ell. Pel color del cotxe. Primer un Renault 5 color groc crema. Després un Citroën GX de color vermell amb aleró negre. Llampant. Fàcil de reconèixer. No recordo una emoció tan potent com veure el cotxe fent l’última corba i parant davant nostre per fer-nos pujar i arribar junts a dalt a casa. No en recordo cap de millor.

Eren 74 quilòmetres. Però és com si en fossin 10.000. Tot el que no fos allà desapareixia. Fins que no començava el nou curs escolar, Manresa no era al mapa. Els amics de Manresa no hi eren. Apareixien els de Sant Julià, que, molts eren de Manresa, però eren els de Sant Julià. No era una pel.lícula de vides creuades. A Manresa uns, a Sant Julià uns altres. Era un inici i un final…

…creixíem a l’estiu. Passaven coses d’estiu. Gelats d’estiu. Amanides de pasta d’estiu. Amors d’estiu. Jocs d’estiu. Amics d’estiu. Això sí que era un inici i un final i no el cap d’any. Eren temps especials de colajets, camyjets, frigurons, dinars d’entrepans a la piscina, cremades de sol perquè les cremes no existien, d’avorriments, de menjar pipes, d’escoltar música amb radiocassette a sota de les estrelles, d’olorar el terra mullat per la tempesta, …d’estiu. D’estiu a 74 quilòmetres.

74 quilòmetres no era una mesura d’espai, era una mesura de temps. I el temps passava a poc a poc. Molt a poc a poc. Beneïda nostàlgia.

Misteris misteriosos.

El dia 5 comença l’horari d’estiu a l’escola. Pleguen dues hores abans. Durant dues setmanes. Benvinguts a la conciliació familiar. Fent malabarismes (p)maternals. Coses que passen. Misteris misteriosos. Preguntes que em faig. Respostes que no trobo. M’ho prenc bé. M’ho prenc. Bé. I llavors el Martí diu: “I si podeu, papes, ens vindreu a buscar a la una? Però només si podeu, eh?”. Que monu que és. Com ens coneix. Misteris misteriosos.

Cosetes pel calaix dels setembres…

Ja som a setembre. Vacances. A punt d’acabar-les. Molts ja han tornat a treballar. La Mariona, per exemple. Els nens i jo encara som de vacances, i tal i com deia en el meu post d’abans de vacances, les vacances tracten de portar experiències per omplir el calaix dels setembres. I sí. Podem omplir una calaixera sencera d’experiències. A vessar…

Aprendre a anar en bici sense rodetes. El Nil. A tope.

Anar sols tots dos, el Martí i el Nil, a comprar gelats després de dinar, per tots quatre.

Anar sols tots dos, el Martí i el Nil, en bicicleta, des de la piscina fins a casa. I era lluny. Força lluny.

Veure un trencalòs. I dos.

Remullar-se els peus a un riu molt i molt fresquet. I els braços. I el cos. I el cap. Fotre’s ben molls, de fet.

Agafar mal de panxa i vomitar. Molt. El martí, el Nil i jo. 18 vegades entre els 3. En 8 hores. La Mariona, cuidant-nos. Gràcies.

Caminar molt. Pujar el Collbaix. Travessar ponts penjants.

Fer-se fotos a sota l’aigua de la piscina. I del mar.

Veure peixets. Molts peixets.

Donar menjar a un gat. Adonar-se que no li agradava el puré de patates. A les formigues, sí. I molt. Em sembla que s’ho foten tot.

Trobar a faltar casa nostra.

Treure totes les joguines de casa del “seu” lloc. Aprofitar per llençar i endreçar.

Recuperar amics de l’escola 15 dies abans de tornar-hi a anar.

Acabar-se un entrepà sencer per dinar. El Nil.

Tallar-se els cabells per fer-se un pentinat “rapero”. Els queden molt bé.

Veure molts episodis de Juego de Tronos. La Mariona i jo. És clar.

Llevar-se tard. Sense despertador. Tots quatre. Molt.

Fer moltes fotos. Per quan guardem les experiències al calaix dels setembres i arribi desembre i no recordem què hi hem posat.

Fer el rat-penat en un arbre. El Martí.

Llevar-se a les 3 del matí per agafar un avió.

Agafar un avió per primera vegada. El Martí i el Nil.

Provar l’arròs negre. El Martí i el Nil. Aprovat alt.

Fer snorkel els quatre junts.

Anar a Mallorca els quatre junts.

Una picada de vespa. Jo.

Pujar a un patinet tots quatre.

Posar-se faldilles. Jo.

Llegir-se un llibre sencer de l’Almudena Grandes. La Mariona.

Fer el ruc. Sobretot el Martí i el Nil.

Passar-ho bé.

Trobar-ho a faltar.

Posar-ho al calaix dels setembres. Ben guardadet. Bona tornada…

EPÍLEG: Quedar-se adormit el primer dia de feina (mig-feina) i arribar tres quarts d’hora tard al casal del Martí i el Nil. D’això se’n diu adaptació!

El 31 d’agost (sembla un títol de Mecano)…

De debò que s’ha acabat l’estiu? AIxí? D’aquesta manera? Amb nocturnitat i traïdoria? De cop? Plovent, tempestes i fresqueta? El dia 31 d’agost? Qui n’és el guionista? És final de temporada o només el descans de mitja temporada?

No em malinterpreteu. M’agrada la fresca, les tempestes i la pluja. I és un dia excel.lent per recuperar el blog després del parèntesi estiuenc. Però és que…el 31 d’agost? Així? L’últim dia del mes?

És massa quadriculat.

És massa final d’estiu.

És massa tornar a començar.

És massa tornada a treballar (tot i que m’encanta!).

És massa recordar els bons moments de l’estiu sent encara l’estiu.

És massa parar el ventilador per dormir i tapar-se amb el llençol.

És massa massa.

M’agradaria més tornar de mica en mica. Banyant-me a la pisicna. Platgeta. Prenent el sol. Una miqueta. Però no. Aquest any 3 mesos de xafogor i calor sense parar, i en un dia, ja no m’en recordo. Surto a fora. 20 graus. Plovisquejant. He de començar a pensar a recuperar les camises de màniga llarga, els jerseiets, les “rebequetes”…

I mentrestant, els nens al sofà, mirant dibuixos, sentint com plou. Ahir els vaig avisar: “Aprofiteu piscina que demà no podreu!!”. I jo, aprofito, per recuperar el blog. I el temps m’ho posa fàcil. No tinc gaire coses més a fer. Bé, sí, tornar a la rutina…i m’agrada, també.

I fins que l’estiu no sigui fora del tot aprofitaré quan surti el sol per fer la meva fotosíntesi particular.

I tornaré per uns instants a Sant Julià de Cerdanyola.

A les caminades.

A la piscina.

Als gelats de després de dinar.

A Santanyí, Mallorca.

A les remullades a aquell mar que sembla una piscina.

A la caseta de les formigues. I del gat.

I de banyar-se en pilotes.

I m’ho guardaré tot. Un altre estiu a la butxaca. L’estiu dels 6 i 4 anys, gairebé 7 i 5 del Martí i del Nil.

De nous aprenentatges.

D’anar en bici sense rodetes.

D’acabar-se entrepans.

De tirar-se de cap.

De caminar molt (amb algunes queixes).

De perdre la por dels peixets.

I de fer el cub de Rubik.

M’encanta l’estiu. Quin 31 d’agost més fotut. D’aquells que et fan recordar que l’estiu, també s’acaba. Fins l’any que vé…