Puzzles (1a. Part)…

Quan l’estiu és una suma de moments. Un puzzle on no cal ni que encaixin les peces. Moltes peces. De grans i de petites. Moltes, moltes peces. De diferents mides. I formes.

Recordo l’estiu i em venen imatges, sons i sensacions. Algunes desordenades, però em venen:

La Gran Eufòria de Joan Dausà als Jardins del Cap Roig.

Sant Julià. Aquesta és una peça gran. Sant Julià, en general. Excursions. Sol. Pluja. Pedregada berguedana. LA pedregada. Futbol. A la pista. Piscina. Poqueta. Queda lluny. Fa un mes i queda llunyà.

Tinc la sensació de fer de pare a Sant Julià. Recordo quan pujava els estius i hi havia els meus pares seient a la fresca amb els seus amics mentre nosaltres jugàvem a futbol, polis i lladres i altres jocs “variopintus”. Seien a la fresca i parlaven i reien i bevien. Com nosaltres. I cada vegada parlaven més fort. I reien més fort. I nosaltres jugàvem a la plaça. N’hi havia tres, la del bar, la de l’església i la dels estudis. AIxò era tot. I ara encara hi són, però s’han fet petites. Tot és més a prop. I sabíem què podíem fer. I quan havíem de tornar a casa. No ens deien res però hi eren. Ho sabia. Si em feia mal hi eren. Si havia de berenar hi eren. Ens miraven de reüll. Ho veien tot. Com nosaltres. O no.

A Sant Julià faig de pare. No em malinterpreteu, a Manresa també, però és allà que tinc aquella sensació de fer com els meus pares. De ser-hi. Un dia el Martí i el Nil se’m van adormir a sobre mentre jo, parlava amb els meus amics. Segur que jo, també ho havia fet. A sobre del meu pare o la meva mare. O de tots dos, què recoi!

El temps no passa cronològic. El temps passa a batzegades. Ara una migdiada. Ara un esmorzar a la fresca. Ara em tapo de matinada perquè sembla que ha refrescat. Ara obro un ull, me n’adono que són les 10:30 i el torno a tancar a veure si puc apurar una miqueta més. Ara llegeixo una estona. Ara uns xuts. Ara un gelat. Ara. Aquesta és la clau. Ara. No hi ha res més. El temps s’atura i passa. No hi ha res a fer i es pot fer tot.

A Sant Julià hi tinc massa records com per no fer de pare. Alguns de bons i altres de no tant. Quan era petit. Quan era adolescent. Quan era més gran. L’últim estiu del meu pare el volia passar allà. Massa records per no acomiadar-se a Sant Julià. Jo els feia de taxista. Anàvem amb un Citroën ZX. Me’n va donar les claus.

“A partir d’ara aquest cotxe serà teu”, em va dir. Una manera de dir adéu quan costa connectar amb les emocions. Molt d’abans. I d’ara, segons com. Un eufemisme. El vaig entendre. Amunt i avall. Records agredolços aquests.

He començat el post volent parlar d’un puzzle de records i m’he deixat portar per una peça. Molt gran. Escric sense intenció. Només el que em passa pel cap. I un altre dia ja posaré més peces de l’estiu. Al Cabo de Gata n’hi ha un munt de peces. Més que un munt. Un munt de munts. Es mereixen un post exclusiu, perquè allà, al Cabo de Gata, també hi he fet de pare.

Sant Julià és el meu lloc on “Caure no feia mal” que diu el Joan Dausà. No recordo més genolls pelats ni més picades d’ortiga que a Sant Julià. Ho recordo tot menys el mal, perquè em sembla que no me’n feia. O no me’n fa, millor dit. Puzzles.

Anuncis

Meduses amb nata.

Ja sé que com a broma, no mata. Com a joc de paraules també és justet. Ho reconec. Porto tot un mes sense escriure al blog. I m’ha agafat la sínrdrome del full en blanc. No sé com començar. Porto gairebé 6 anys de blog i ara no sé com començar. Casumlou!

Tinc tantes coses a dir que no sé ni per on començar. Potser faré fascicles. Entregues. Temes. No ho sé. Però el primer que m’ha vingut al cap és aquesta tonteria que diem amb els nens quan veig alguna medusa. Els dic que m’encanten. Que m’encanten les meduses amb nata. Són aquelles bromes que no fan gràcia. Ho sé. I les segueixo fent. Són les bromes de pare que amb el Nil encara funcionen:

“Papa, que són maduixes home!”

però el Martí ja arrufa el nas. Són d’aquelles bromes que quan siguin adolescents faran que em diguin: “Ai, papa (o pare), para, que no fa gràcia. Quina vergonya”. Sé que passarà i per això gasto els meus cartutxos fins que no en vulguin més.

A més aquest estiu vé a “cuentu” perquè al Martí li ha picat una medusa. Petita. La picada i la medusa. Però una picada. No li vull treure importància. Gens ni mica. De fet, a mi no m’ha picat mai una medusa. I a ell sí. Dues picades a la cama. Just a sobre d’una cremada que s’acabava de fer amb un tub d’escapament d’una moto d’altri.

El Martí i jo caminant per la platja, anant a buscar la socorrista. Que li posi crema. Que li expliqui, el Martí, com ha anat. Tot molt ben explicat. Cremeta a la picada. I aprofitant l’avinentesa, pomada a sobre de la cremada. Hem estat de sort. No quedarà marca. Només quedarà la història, que no és poc. El Martí ja té història de la picada de la medusa. I de les punxes de l’eriçó. Històries d’estiu. Que quedaran. De les que explicarem quan ens trobem algú a la platja. “Compte que hi ha meduses”, avisa el Martí a la gent. I aprofita per explicar com l’han picat a ell. I ho ensenya. I ho exagera, una miqueta. I el deixem.

Meduses amb nata. Molt just. Vergonyant. Però quan algú diu que a la platja “hi han algues” (incorrecte gramaticalment, ho sé), a mi, se m’escapa un somriure burleta, i penso que sí, que “hi ha nalgues” (incorrecte, també, però sino no funciona el joc de paraules) i moltes.

I aquest és un breu resum. Una breu visió de l’estada a Cabo de Gata (I aquí s’accepten rimes i cançons vergonyants que us hauran vingut al cap si teniu certa edat…).

Meduses amb nata. Algun dia s’avergonyiran (més) d’això. Igual que, algun dia, em diran que deixi de penjar les seves aventures a Les Personetes Creatives. I a mi em farà molta pena perquè s’haurà acabat una etapa. I en començarà una altra. Ja puc anar pensant temes…

Meduses amb nata. No mata. Rima que m’ha sortit sense voler. Us ho juro. Ho estic espatllant. Fins al proper post.

De la Playstation a la PS4 (Post històrico-nostàlgic-friki).

Moments trascendentals. Moments frikis.

Jo tinc una edat, 46, que em va permetre entrar al món dels videojocs amb un Commodore 64. El recordo. Molt. Positivament. Aquells cartutxos. Aquells jocs que es carregaven durant minuts per donar error just abans d’acabar-se de carregar. Allò sí que era mindfulness. Del de debò debò.

Vaig anar passant per diferents ordinadors, però jo tenia al cap una videoconsola. I, igual que d’Scalextric, no en vaig tenir mai cap. Traumes infantils d’aquells que arrosseguem tota la vida, vaja.

Però vet aquí que, un dia, ja de gran, vaig començar a treballar.

I vet aquí que, un dia, vaig acabar de treballar el primer mes.

I vet aquí que, un dia, em vaig trobar una nòmina ingressada al banc, bé, a una caixa, que és on treballava.

I vet aquí que, un cop vista, vaig pensar, que què em podia comprar amb part d’aquells diners.

I vet aquí que, sense dubtar-ho, vaig decidir comprar una videoconsola per primera vegada a la meva vida. Tot molt adult, of course. Vaig anar a la botiga de videojocs del pis de baix de les galeries Olímpia (actual ZARA), em vaig plantar davant del botiguer/dependent/friki i li vaig dir:

Vull una playstation!“. La 1, per suposat, que tinc una edat. I la següent pregunta va ser:

Si m’agrada el futbol, què em compro, FIFA o ISS (actual pro Evolution)?”.

I ell m’etziba: “FIFA té les llicències, ISS la jugabilitat. Compra’t aquest, no te’n penediràs“. Ho recordo com si fos ara. Pot semblar extrany però va ser un moment emocional/lúdic molt potent. I així va anar. Fins avui, anys després…

…amb dos fills, el Martí i el Nil, que, s’han aficionat tant a la play (PS4) i al futbol (PES 2017…si ja sé que vaig un any tard!), que he hagut de comprar 1 “mandu” extra.

I jo, feliç com un tornavís.

PS: Primer partit: Martí 1 – Papa 2 (i vaig jugar a tope, us ho juro!)

Segon partit: Nil 0 – Mama 0 (guanyador el Nil als penals). Sí sí, he dit mama…com s’ha de veure!

LEGOs. Som LEGOs. Sóc un LEGO.

Com cada any per aquestes dates, arriba l’estiu. I sempre després de la primavera. I abans de la tardor.

Fixa’t tu!! I aquest any he decidit escriure menys durant el juliol i l’agost. El juliol, un a la setmana. I a l’agost ja ho veurem, que faig vacances!Avui, i com ja va sent habitual, us deixo l’article que vaig fer per a la Revista Xics. El manuscrit. Bé, el manuscrit escrit amb l’iphone, que no sé com es deu dir:

Segueixo dient que, per a mi, les vacances d’agost s’assemblen més a un nou inici que no pas el dia 1 de gener. Les vacances són un espai per repensar, per repensar-me, per desmuntar-me i tornar-me a muntar, com una peça de LEGO. Som peces de LEGO. Prefereixo pensar que les persones som peces de LEGO, amb possibilitats infinites. Amb capacitats infinites.

I les vacances d’estiu em serveixen per fer-me un ninotet nou de cara al setembre…I per fer això, hi ha un ingredient que és bàsic per a mi. L’avorriment. Tinc unes ganes brutals d’avorrir-me. Molt. Soberanament, que es diu. Poder estar un matí, una tarda, un dia sencer sense fer res! Bé, res, res,no!

“És quan m’avorreixo que hi veig clar” com deia Josep Vicenç Foix.

Bé, ell hi veia quan dormia i jo, jo, hi veig clar quan m’avorreixo.De tota la vida que m’ha agradat avorrir-me. No tenir plans. No tenir agenda. No tenir despertador. Fer el que el cos i el cap em demanin quan m’ho demanin. I les vacances d’estiu són aquest petit plaer. Tot s’hi val. Tot s’accepta.

Pots veure’t una cervesa quan et vingui de gust. S’accepta qualsevol moment del dia. De fet, estàs de vacances.

Pots anar en banyador pels puestus. Estàs de vacances.

Et pots quedar tirat tota una tarda al sofà, o a la piscina, o a la platja, o a la muntanya, sense cap més objectiu que estar tirat.

Badant. M’encanta la paraula badar. L’altre dia me la va dir una noia en un curs que feia. Badar. Que és com no fer res. És com avorrir-se en positiu.

“És quan bado que hi veig clar”, afegiria.

I badar és una conseqüència d’avorrir-se. No pots badar sino tens temps per badar. I per tenir temps per badar, t’has de donar permís per avorrir-te. I llavors, com per art de màgia, entre avorrir-te i badar, el teu LEGO es desmunta i se’n munta un de nou. De diferent. De millor. De nou. Amb menys o més capes. Depèn. Un nou LEGO més molon. Més autèntic. El teu LEGO de temporada. I esperant, entre badall i badall, de construir el teu LEGO definitiu. Fins que en tinguis un altre de definitiu. Tot és definitiu fins que canvia. Tot. Tot. Tot. El que fa l’avorriment, mare meva. M’encanta.

Ens avorrim?

Coses petites (perspectiva).

Coses petites. Situacions quotidianes. Moments concrets. Present. Perspectiva. Cada vegada més fan de no buscar la felicitat i, sí, de trobar-la. Ens perdem en coses grans. Tan grans que no veiem les petites. Perdem la perspectiva. Qüestiö de perspectiva. Crec que em tatuaré aquesta paraula. Perspectiva

Bonic dilluns. Bonic. Fem una llista de coses petites on trobar la felicitat?

“El petit núvol que es posa davant del sol quan estàs estirat a la piscina. I el moment just quan se’n va el núvol i tornes a notar el sol a la pell.”

Això és un petit moment de felicitat.

A 74 quilòmetres.

Cada vegada que s’acaba un curs escolar em connecto amb el meu nen. Sempre he pensat que la finalització de l’escola marca més que el 31 de desembre com a final d’any. Com a inici. Com a final. L’últim dia d’escola sí que era un final. I un inici. Les vacances. Deixaves de veure els teus amics de cada dia per veure els teus amcs de l’estiu. Almenys per a mi. Era un trencament total. Tenia 2 móns. Separats. Separats per 74 quilòmetres.

74 quilòmetres era la distància de Manresa a Sant Julià de Cerdanyola.

Eren 74 quilòmetres de corbes. No hi havia autovia. No hi havia rondes. Passàvem per tots els pobles. Me’ls sabia tots. Manresa. Sallent. Navàs. Puig-Reig. Gironella. Berga. Aquí començaven les corbes de debò. Tot a punt per marejar-me. Tot a punt per “gumitar”. Eren 21 quilòmetres agònics. Passant per Cercs i arribant a Guardiola de Berguedà. Per arribar als últims 4 quilòmetres de pujada. De corbes tancades. Paelles, en dèiem. El Tourmalet particular.

Eren 74 quilòmetres que podria fer amb els ulls tancats. Era una distància insalvable. Quan marxàvem, marxàvem, i deixàvem enrera Manresa. Deixàvem enrera tot l’any per iniciar-ne un altre. Gairebé 3 mesos de trencament. De final. D’inici. Un cop hi érem ja no en marxàvem. Bé, el pare, sí. Érem una família “Alcántara”. La mare treballava a casa i el pare fora, a l’oficina. I fins que no feia vacances, pujava i baixava per passar els findes amb nosaltres. I l’esperàvem cada divendres a la mateixa corba. Endevinant si era o no era ell. Pel color del cotxe. Primer un Renault 5 color groc crema. Després un Citroën GX de color vermell amb aleró negre. Llampant. Fàcil de reconèixer. No recordo una emoció tan potent com veure el cotxe fent l’última corba i parant davant nostre per fer-nos pujar i arribar junts a dalt a casa. No en recordo cap de millor.

Eren 74 quilòmetres. Però és com si en fossin 10.000. Tot el que no fos allà desapareixia. Fins que no començava el nou curs escolar, Manresa no era al mapa. Els amics de Manresa no hi eren. Apareixien els de Sant Julià, que, molts eren de Manresa, però eren els de Sant Julià. No era una pel.lícula de vides creuades. A Manresa uns, a Sant Julià uns altres. Era un inici i un final…

…creixíem a l’estiu. Passaven coses d’estiu. Gelats d’estiu. Amanides de pasta d’estiu. Amors d’estiu. Jocs d’estiu. Amics d’estiu. Això sí que era un inici i un final i no el cap d’any. Eren temps especials de colajets, camyjets, frigurons, dinars d’entrepans a la piscina, cremades de sol perquè les cremes no existien, d’avorriments, de menjar pipes, d’escoltar música amb radiocassette a sota de les estrelles, d’olorar el terra mullat per la tempesta, …d’estiu. D’estiu a 74 quilòmetres.

74 quilòmetres no era una mesura d’espai, era una mesura de temps. I el temps passava a poc a poc. Molt a poc a poc. Beneïda nostàlgia.