Misteris misteriosos.

El dia 5 comença l’horari d’estiu a l’escola. Pleguen dues hores abans. Durant dues setmanes. Benvinguts a la conciliació familiar. Fent malabarismes (p)maternals. Coses que passen. Misteris misteriosos. Preguntes que em faig. Respostes que no trobo. M’ho prenc bé. M’ho prenc. Bé. I llavors el Martí diu: “I si podeu, papes, ens vindreu a buscar a la una? Però només si podeu, eh?”. Que monu que és. Com ens coneix. Misteris misteriosos.

Cosetes pel calaix dels setembres…

Ja som a setembre. Vacances. A punt d’acabar-les. Molts ja han tornat a treballar. La Mariona, per exemple. Els nens i jo encara som de vacances, i tal i com deia en el meu post d’abans de vacances, les vacances tracten de portar experiències per omplir el calaix dels setembres. I sí. Podem omplir una calaixera sencera d’experiències. A vessar…

Aprendre a anar en bici sense rodetes. El Nil. A tope.

Anar sols tots dos, el Martí i el Nil, a comprar gelats després de dinar, per tots quatre.

Anar sols tots dos, el Martí i el Nil, en bicicleta, des de la piscina fins a casa. I era lluny. Força lluny.

Veure un trencalòs. I dos.

Remullar-se els peus a un riu molt i molt fresquet. I els braços. I el cos. I el cap. Fotre’s ben molls, de fet.

Agafar mal de panxa i vomitar. Molt. El martí, el Nil i jo. 18 vegades entre els 3. En 8 hores. La Mariona, cuidant-nos. Gràcies.

Caminar molt. Pujar el Collbaix. Travessar ponts penjants.

Fer-se fotos a sota l’aigua de la piscina. I del mar.

Veure peixets. Molts peixets.

Donar menjar a un gat. Adonar-se que no li agradava el puré de patates. A les formigues, sí. I molt. Em sembla que s’ho foten tot.

Trobar a faltar casa nostra.

Treure totes les joguines de casa del “seu” lloc. Aprofitar per llençar i endreçar.

Recuperar amics de l’escola 15 dies abans de tornar-hi a anar.

Acabar-se un entrepà sencer per dinar. El Nil.

Tallar-se els cabells per fer-se un pentinat “rapero”. Els queden molt bé.

Veure molts episodis de Juego de Tronos. La Mariona i jo. És clar.

Llevar-se tard. Sense despertador. Tots quatre. Molt.

Fer moltes fotos. Per quan guardem les experiències al calaix dels setembres i arribi desembre i no recordem què hi hem posat.

Fer el rat-penat en un arbre. El Martí.

Llevar-se a les 3 del matí per agafar un avió.

Agafar un avió per primera vegada. El Martí i el Nil.

Provar l’arròs negre. El Martí i el Nil. Aprovat alt.

Fer snorkel els quatre junts.

Anar a Mallorca els quatre junts.

Una picada de vespa. Jo.

Pujar a un patinet tots quatre.

Posar-se faldilles. Jo.

Llegir-se un llibre sencer de l’Almudena Grandes. La Mariona.

Fer el ruc. Sobretot el Martí i el Nil.

Passar-ho bé.

Trobar-ho a faltar.

Posar-ho al calaix dels setembres. Ben guardadet. Bona tornada…

EPÍLEG: Quedar-se adormit el primer dia de feina (mig-feina) i arribar tres quarts d’hora tard al casal del Martí i el Nil. D’això se’n diu adaptació!

El 31 d’agost (sembla un títol de Mecano)…

De debò que s’ha acabat l’estiu? AIxí? D’aquesta manera? Amb nocturnitat i traïdoria? De cop? Plovent, tempestes i fresqueta? El dia 31 d’agost? Qui n’és el guionista? És final de temporada o només el descans de mitja temporada?

No em malinterpreteu. M’agrada la fresca, les tempestes i la pluja. I és un dia excel.lent per recuperar el blog després del parèntesi estiuenc. Però és que…el 31 d’agost? Així? L’últim dia del mes?

És massa quadriculat.

És massa final d’estiu.

És massa tornar a començar.

És massa tornada a treballar (tot i que m’encanta!).

És massa recordar els bons moments de l’estiu sent encara l’estiu.

És massa parar el ventilador per dormir i tapar-se amb el llençol.

És massa massa.

M’agradaria més tornar de mica en mica. Banyant-me a la pisicna. Platgeta. Prenent el sol. Una miqueta. Però no. Aquest any 3 mesos de xafogor i calor sense parar, i en un dia, ja no m’en recordo. Surto a fora. 20 graus. Plovisquejant. He de començar a pensar a recuperar les camises de màniga llarga, els jerseiets, les “rebequetes”…

I mentrestant, els nens al sofà, mirant dibuixos, sentint com plou. Ahir els vaig avisar: “Aprofiteu piscina que demà no podreu!!”. I jo, aprofito, per recuperar el blog. I el temps m’ho posa fàcil. No tinc gaire coses més a fer. Bé, sí, tornar a la rutina…i m’agrada, també.

I fins que l’estiu no sigui fora del tot aprofitaré quan surti el sol per fer la meva fotosíntesi particular.

I tornaré per uns instants a Sant Julià de Cerdanyola.

A les caminades.

A la piscina.

Als gelats de després de dinar.

A Santanyí, Mallorca.

A les remullades a aquell mar que sembla una piscina.

A la caseta de les formigues. I del gat.

I de banyar-se en pilotes.

I m’ho guardaré tot. Un altre estiu a la butxaca. L’estiu dels 6 i 4 anys, gairebé 7 i 5 del Martí i del Nil.

De nous aprenentatges.

D’anar en bici sense rodetes.

D’acabar-se entrepans.

De tirar-se de cap.

De caminar molt (amb algunes queixes).

De perdre la por dels peixets.

I de fer el cub de Rubik.

M’encanta l’estiu. Quin 31 d’agost més fotut. D’aquells que et fan recordar que l’estiu, també s’acaba. Fins l’any que vé…

Vacances, vacancetes,…

Me'n vaig de vacances. Tanco el blog per vacances. Agafaré idees. Marxem tots plegats, la Mariona, jo i les personetes creatives. Per tant, d'idees no me'n faltaran. Me les apuntaré. Per la tornada. Disfruteu. Disfruteu-les. Molt. Sigueu on sigueu. Feu el que feu. Connecteu o desconnecteu, el que més necessiteu. Tant se val. Viviu-les que seran úniques. A reveure. Fins la tornada. A finals d'agost. Us estimo.

Cruspir.

És la meva paraula en català preferida. Cruspir. Avui l'he sentit a dir al Martí, explicant un conte. Cruspir. M'encanta. Vol dir menjar amb afany. Tal i com menja el Martí. No el Nil. El Nil no cruspeix. El Nil menja com un ocellet. Cruspir. Si ho dius moltes vegades seguides passa com amb moltes paraules, que sona extranya. Proveu-ho. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir.
Oi que sona extranya? Cruspir, m'encanta.

Esmorzar fins que el cafè amb llet es refreda.

M’encanta esmorzar fins que el cafè amb llet es refreda. Les no obligacions. Les vacances. En el meu cas, vacances d’autònom. Vacances no pagades. Però vacances al cap i a la fi. Les no obligacions. M’encanten.
El que més m’agrada de les vacances són les no obligacions. Amb molta diferència. Fer per fer. Sense horaris.

Poder gaudir de sèries fins que m’adormi al sofà. Tornar-me a despertar i enganxar-me a alguna altra sèrie. Ara Joc de Trons, ara Master of None. És igual, de sèrie a sèrie i tiro perquè em toca. Mentre els nens dormen a la seva habitació, la Mariona i jo al sofà. Triant: “i ara què mirem?” (NOTA: La Mariona no està de vacances encara!). I si vaig a dormir massa tard no passa res, perquè l’endemà puc fer cops de cap quan i on sigui. Abans de dinar. Després. A mitja tarda. A mitjanit. Cops de cap com a concepte…m’encanta!
Els nens esgotant els últims dies de colònies d’estiu amb la seva carmanyola. Jo els deixo a quarts de nou (que nostrat això de quedar a “quarts” d’alguna hora). I me’n vaig a esmorzar. Les no obligacions. Esmorzar tranquil. Sense mirar el rellotge. Fullejant (amb l’iPad) el diari ARA. Entretenint-me estona a cada article. A cada notícia. Després no tinc res. M’adono que tinc temps d’esmorzar perquè el cafè amb llet se’m refreda. Això no passa normalment. Acabo el diari. Repasso les xarxes. Totes. Tinc temps. Un luxe. EL luxe. M’encanta. M’entretinc. Parlo una miqueta més amb la noia del bar. Parlo més a poc a poc. Tinc temps. És estiu. Són vacances…
Deixo el cotxe perquè me’l netegin, de dins i de fora. Just abans de marxar de vacances i que s’embruti una altra vegada. De fang. De sorra. No sé perquè ho faig. Deu ser el costum. Aviso la noia que el netejarà que tinc 2 nens, el Martí i el Nil, i que el cotxe pot estar una mica brut. Em diu que ja hi està acostumada. Em miraré la cara que farà quan vagi a recollir-lo. Li he dit que no llenci res, que ho posi dins d’una bossa i ja faré la tria. Papers, apunts, monedes variades…m’ho quedo!. Piruletes, xicletes enganxats, trossos de galeta, joguines trencades, cartes esquinçades…ho llenço!
“A quina hora passaràs a recollir-lo” em diu.
“Tinc temps fins les 17 hores de la tarda (són les 9 hores del matí).” li dic. Estic de vacances. No tinc pressa. Se’m nota. M’ho nota.
Puc pensar què escric al blog. Tinc temps per escriure l’estona que vulgui. Puc publicar una entrada el dilluns abans de les 11 hores. Em poso els auriculars. Uns auriculars que no es poden mullar i que vaig posar a la rentadora una hora seguida. Encara funcionen. Màgia. Puc escriure. Com a mi m’agrada. Amb calma. Des del cor. Tal com raja. Escolto “Barcelona, Nits d’hivern” de Joan Dausà. Em relaxa. Em connecta. És bonic. Molt bonic. Segueixo donant voltes a això d’escriure algun llibre. Algun dia. Coral. D’amics. De la vida. Dels amics i la vida. De fills i companyes de vida. Algun dia ho faré. Ho sé.
Rebo mails de feina. Estic de vacances. Vacances d’autònom. No faig formacions però segueixo connectat. Els clients em poden parlar. Tinc un skype pendent. Em fa il.lusió. Contesto correus. Les no obligacions. Ho faig perquè vull. Amb calma.
La setmana que vé seran les vacances de debò de debò. La Mariona, jo, el Martí i el Nil. Tots quatre. Muntanya. Platja. Bicis. Patinets. Llibres. Sèries. Anar a dormir tard. Anar a dormir l’endemà (passades les o:oo hores). Llevar-se tard (espero). Gelats de gel i de no gel. Piscina. Tempestes de mitja tarda. Platja. Més platja. Excursions. Més excursions. Amics. Cervesetes. Més cervesetes. Algun gintònic. Riures. Somriures. Connectar. Desconnectar.

Avui estic de vacances. Les no obligacions. I per això puc escriure tranquilament. Després d’esmorzar i abans de dinar. M’encanta. M’encanta esmorzar fins que el cafè amb llet se’m refreda.

El calaix dels setembres…

Mes a mes, segueixo col·laborant amb la Revista Xics i m’encanta. Gràcies a la Berta per fer-la i gràcies a la Doris per captar les meves idees i visualitzar-les instantàniament. Màgia. De la bona. Sense trucs. Us deixo amb l’article que he fet per les vacances. Nostàlgia. Cola jets. Calaixos. Setembres. Nou concepte.


Està passant. Ara.

Hi ha dies que estàs sol. Literalment. Després de 10 hores fent 2 cursos de Comunicació efectiva i PNL, arribes (arribo) a casa i, estic sol. Literalment. La Mariona a Malta i els nens, les Personetes Creatives, a Sant Andreu de Llavaneres, amb l’àvia. I jo, sol, a Manresa. Els trobo a faltar. Sí. No ho negaré. Estic bé. També. No ho negaré. Al cap i a la fi, són 3 dies. És transitori. Vaig a fotre’m una copeta de vi. A la vostra salut.

Als estius passen coses…

Avui us deixo l’últim article que vaig posar a la Revista Mum’s. Per a qui no hi pugui accedir, i com que és el final de l’estiu i comença a refrescar una miqueta, aquest és un resum suigeneris d’una part del meu estiu. El meu estiu, i de la Mariona, i de Les Personetes Creatives, el Martí i el Nil…

Als estius passen coses. Quan estàs de vacances passen coses. El temps passa de forma diferent. Vesteixes diferent. Les neveres s’omplen de més cervesetes. Vas a menjar a pizzeries a l’Ametlla de Mar. Busques pokemons com (gairebé) tothom. I t’hi enganxes. A l’estiu passen coses…
Aquest any, per primera vegada en un càmping, en un bungalow….el temps encara passa més a poc a poc. És el campament base. És el lloc de tornada amb piscina per acabar els dies i les excursions. És el lloc on fa tres dies que som i l’aire condicionat repixa just davant de la porta i no hi ha manera que ens arreglin. Hi ha llocs que haurien de deixar fiança ells i no pas els clients. I el més fotut és que s’hi està bé. Si deixem això de banda, s’hi està bé. És petitet. Té un porxo(et) on hi cabem tots quatre justets. Hi esmorzem. Hi dinem (poc). Hi sopem. Hi fem la cerveseta. Escoltem la (bona) música dels veïns. Hi juguem a l’UNO. I hi guanyen el Nil i el Martí. I ara ja no els deixem guanyar. Són bons. Als estius passen coses…
Són moments de relax, de primeres vegades. Fem excursions. Els nens caminen 4 quilòmetres. Bé, nosaltres caminem i ells fan una aventura. Amunt i avall. Plens de sorra. Passen per cabanyes. Per camins secrets. Primer el Martí i el Nil darrera seu. És el petit. Però vol fer tot el que fa el gran. Com toca. Una excursió vorejant el mar. Entre arbres. Acabem en una cala. De tarda. Gairebé sols. Nedant tots quatre entre roques. És gairebé màgic. Als estius passen coses…
Són moments de descoberta i/o de redescoberta. Platges meravelloses. Com la de Riumar. Que bé que la gent se’n vagi cap a la Costa Brava i deixin el Delta de l’Ebre gairebé verge. Mitjans d’agost i pots posar la tovallola a tocar de l’aigua. Poqueta gent. Platges llargues. Amb dunes. Amb platges dins de l’aigua (us ho juro). Aigua calenteta. Castells i palaus de sorra meravellosos. El temps passa a poc a poc. Als estius passen coses…
Som a la piscina i els dos, decideixen aprendre a l’uníson a tirar-se de cap a la piscina. Bé, el Nil fa algun panxot. Però. Que mono. El Martí es tira millor que jo. I no m’extranya, a mi de petit em feia terror l’aigua. Als estius passen coses…
Als estius passen coses, com, per exemple que, ara mateix jo estigui escrivint aquest post. Al vespre. Al porxo. Amb l’iPad. Amb la Mariona al costat prenent-se un rooibos. I jo, una cerveseta. I els nens. Dins de la cabanya. Mirant els “superminihéroes” que tant els agraden. Als estius passen coses…
I passi el que passi, tenen una màgia especial. Com de final i inici d’any. De trencament. Però del de bon rotllo. I de debò, a mi m’encanta mirar els murs de les xarxes socials de la gent i veure que bé que s’ho passen. D’enveja sana res. Dono gràcies per ser on sóc i amb qui hi sóc. Als estius passen coses…