Guies per a somniar desperts…

M’encanta el concepte “Somniar Desperts”. M’agrada molt. Molt més que objectiu. Molt més que repte. M’encanta el concepte il.lusionador. Inspirador. M’encanta el fet de quedar parat. Embobat. Imaginant una vida millor. Un futur millor. Una societat millor. Un món millor. O directament, imaginant com puc millorar el meu futur. Millorant el meu futur, espero millorar el dels demés. La gent del meu voltant.

M’encanta “Somniar Desperts” pel fet de la llibertat que dóna. De ser creatiu. De treure filtres. Creences limitants. Personals. Sistèmiques. Socials. Culturals. M’encanta. 

Sóc molt fan de “Somniar Desperts” vs “Viure Adormits. M’encanta el concepte “VIURE DE SOBRES”…

I els llibres. Els llibres són una Guia per a somniar desperts. Per no perdre’ns. Per triar el nostre camí. Per aprendre. Per ser millors. Per ser més feliços.

Avui, en el post Post Sant Jordi, havia de parlar de llibres, perquè toca i perquè vull i perquè sóc molt fan de “Somniar Despert”. I els llibres m’hi ajuden. Molt. Martí i Nil, repasseu aquest post de 24/04/2017 per recordar-ho. Sempre. En tot moment. Aquí us el deixo…

Els nous Ferran Adrià…

A uns nens de 6 i 4 anys, com podrien ser el Martí i el Nil, els deixes sols una estoneta, amb ingredients culinaris a la vista, i al cap d’una estoneta, t’han fet una sopeta (la de la frase de la foto adjunta) per llepar-se’n els dits. Bé, els seus dits, perquè jo…no la penso provar. Ara entenc perquè ells no volen provar depèn de quines coses i diuen que són “asco’. Quan els he dit que com és que això s’ho foten i el que els donem la Mariona i jo, no; va el Martí i em diu: “Perquè això ho hem fet nosaltres”. Vaja, en resum, que el seu criteri gastronòmic és millor que el dels seus pares. Pot ser. Però deixeu-me que ho dubti. O no.

PS: Tornar d’escriure el post a la terrasseta on estaven fent la sopeta i trobar-se-la plena d’aigua, amb tots dos corrent despullats amb dues ampolles d’aigua mentre criden que s’estan banyant. Està passant. Ara mateix. I quan torni, no sé què em trobaré. No he cridat. Respiro. 1, 2, 3, 4,…

Les dues preguntes clau…

Fa dies que dono voltes a molts conceptes que tenen a veure amb la recerca de L’Element, la nostra passió, allò que ens mou, i se’ns dóna bé, en allò que som bons. Bons de veritat. Bons que t’hi cagues. Bons que rebons.

Fa dies que dono voltes a la gestió del canvi, i la del temps, i la de les persones,i…el cap em bull!

Fa dies que preparo cursos, i tallers, i xerrades. Les escric. Les milloro. Les faig. Els dono una volta. I dues. I tres. I deprés de tot, me n’adono que, moltes vegades, a la nostra vida, el que fem és seguir en el nostre paradigma i mirem de reordenar-lo i/o justificar-lo…

Com diu David Bohm…Molts creiem estar pensant, quan l’únic que fem és reordenar els nostres prejudicis.

Fa molts dies. Bé, potser alguns dies. Poquets. Que em vé al cap que estem en un moment del temps on ja no cal reordenar més paradigmes, i sí trencar-ne alguns. 

Què passaria si el primer paradigma que trenquéssim fos la nostra manera de percebre la realitat? Què passaria si actualitzéssim el nostre mapa?

Perquè no podem fer-ho?

És molt possible que l’exemple que seguíem des de que érem petitets ja no sigui vàlid. I aquí hi poso la societat, la cultura, el model d’educació, els sistemes d’aprenentatge, la organització dels recursos i un llarg etcètera. Què passaria si cadascú de nosaltres agafés el compromís de canviar un petit paradigma personal, per ser una miqueta millors, i quan dic millors vull dir més feliços, nosaltres i els qui ens envolten?

Perquè no?

Aixequem-nos, repensem-nos (de veritat) i trobem el nostre lloc al món, i així deixarem un lloc buit, el que ocupàvem, sense ganes, per a què l’ocupi algú altre.

Perquè no?

Camins…

Sóc del parer que cada decisió que prenem obre un camí nou. Un univers paral.lel…o perpendicular…o a sobre…o a sota…El problema és que no hi podem accedir des del nostre corrent mental…digueu-me friki…o crideu-ho ben fort, m’ho mereixo! No ho sé, de fet, però m’agrada la idea d’obrir universos de forma exponencial en les nostres vides. Tenim un munt d’universos oberts, amb diferents “jos” i diferents persones que apareixen i desapareixen com per art de màgia. Som mags.

Doncs bé, quan veig una foto com la que vaig fer el diumenge a la Festa de la Primavera de l’Escola de Fonollosa, és quan me n’adono que el camí que hem obert, l’univers que habitem ara mateix, la Mariona, les personetes creatives Martí i Nil, i el meu, m’encanta. Serà un cúmul de bones decisions. Serà el meu caracter marcadament optimista. O serà la refotuda al.lèrgia que no em deixa pensar entre moc i moc, entre estornut i estornut. No sé ben bé què serà. Però el meu univers actual, m’encanta!

“Click”…

“Click”. En un món on, cada vegada més, es premia el fer, l’acció, el moure’s, el sortir de zones de comfort…el moviment, en resum; jo, cada vegada més, estic a favor de parar i pensar. Hem de crear els nostres espais de pensament, (Re)Thinking spaces. Deixar de fer, de vegades, parar i pensar, per després fer, però millor. Hem de tenir els nostres espais i temps de no fer. Per nosaltres mateixos. Sense culpa. Sense remordiment. Espais de pensament. Espais de repensament. Sinó parem i ens donem permís per pensar, seguirem fent les coses que fem sempre. Per rutina. Per hàbit. Per mandra de canviar.

Jo vull aquests espais pel Martí i el Nil. Espais per fer “click”.

“Click”. Els espais d’educació. Els espais de formació. Els espais d’aprenentatge. Han de ser això. Espais de Repensar. Per fer les coses de forma diferent. Les formacions han de ser espais on la gent poguem fer “click”. Un “click” que, després, ens serveixi per fer el canvi que desitgem. Només. Només. Només…després de (re)pensar per a què volem canviar. I el canvi, llavors, serà per sempre. O fins que fem un altre “click”…