M’agrada tornar.

M’agrada tornar. M’agrada fer coses noves i m’agrada tornar. M’agraden molt les novetats. I m’agraden els hàbits. Se’m dóna bé “rutinitzar les novetats” (ja sé que l’expressió no és correcta però m’agrada).

M’agrada que els dilluns siguin dilluns. I que després vingui el dimarts. Però un dimarts nou. Però un dimarts. No sé si m’explico. Bé, sóc Taure amb ascendent Aquari per qui em vulgui definir astrològicament.

M’agrada que els plans surtin bé, que deia aquell de l'”Equipo A”. Encara que no sóc gaire de fer plans. M’agrada apuntar-me a plans. M’agrada seguir. M’agrada apropar-me a gent que fa bons plans.

M’agrada l’estiu perquè sempre torna. I la tardor. I l’hivern. I la primavera. Està bé que la terra doni voltes i no pas vagi en línia recta. Tot i que també em semblaria bé, crec.

M’agrada tornar a treballar. Ho necessitava. Estava nerviós. Les vacances, molt bé. I necessitava treballar, també. Forma part de qui sóc.

M’agrada parlar de motivació i felicitat. Em motiva i em fa feliç. Me n’adono que sóc part dels tallers que faig. Dels cursos. De les xerrades. Se m’encomanen. Ho explico i ho incorporo. Ho recordo. Hi torno.

M’agrada tornar. És el mateix però no és el mateix. Tornes al mateix lloc. A fer el mateix. Però és diferent. La mirada canvia. I veig les mirades i em canvien. I torno a ser més jo. Ja era jo, però torno a ser més jo. M’encomano de l’energia i torno a sentir que m’acosto al meu propòsit. I això em fa feliç i em motiva. I torno a engegar els tallers, cursos i xerrades. I torno.

I per no oblidar-me de les novetats, tot i que tot torni, m’he apuntat a “teiatru”. Sí, a teatre. Fa anys que dono voltes a fer teatre. En tinc ganes. Pel plaer de fer alguna cosa nova. Perquè sí. I perquè no? Em vaig preguntar. Forma part de la meva curiositat vital. Me’n recordo dels #12mesos12aprenentatges que he anat transformant en #1 any1aprenentatge. Què voleu que us digui. De vegades els plans surten d’una manera i de vegades d’una altra. Ja veurem…sempre m’ha fascinat la possibilitat de ser una altre persona, d’actuar, de viure històries, d’explicar-les, …. Aquest mes, o mesos, o any, o anys, toca teatre. Ah, i la guitarra segueix…és una amenaça!

M’agrada tornar. Tornar-hi. Repetir. I fer de nou. Començar. Començar i tornar. Sino comences no pots tornar. Sóc tan Martí i tan Nil a la vegada!

Anuncis

Puzzles (1a. Part)…

Quan l’estiu és una suma de moments. Un puzzle on no cal ni que encaixin les peces. Moltes peces. De grans i de petites. Moltes, moltes peces. De diferents mides. I formes.

Recordo l’estiu i em venen imatges, sons i sensacions. Algunes desordenades, però em venen:

La Gran Eufòria de Joan Dausà als Jardins del Cap Roig.

Sant Julià. Aquesta és una peça gran. Sant Julià, en general. Excursions. Sol. Pluja. Pedregada berguedana. LA pedregada. Futbol. A la pista. Piscina. Poqueta. Queda lluny. Fa un mes i queda llunyà.

Tinc la sensació de fer de pare a Sant Julià. Recordo quan pujava els estius i hi havia els meus pares seient a la fresca amb els seus amics mentre nosaltres jugàvem a futbol, polis i lladres i altres jocs “variopintus”. Seien a la fresca i parlaven i reien i bevien. Com nosaltres. I cada vegada parlaven més fort. I reien més fort. I nosaltres jugàvem a la plaça. N’hi havia tres, la del bar, la de l’església i la dels estudis. AIxò era tot. I ara encara hi són, però s’han fet petites. Tot és més a prop. I sabíem què podíem fer. I quan havíem de tornar a casa. No ens deien res però hi eren. Ho sabia. Si em feia mal hi eren. Si havia de berenar hi eren. Ens miraven de reüll. Ho veien tot. Com nosaltres. O no.

A Sant Julià faig de pare. No em malinterpreteu, a Manresa també, però és allà que tinc aquella sensació de fer com els meus pares. De ser-hi. Un dia el Martí i el Nil se’m van adormir a sobre mentre jo, parlava amb els meus amics. Segur que jo, també ho havia fet. A sobre del meu pare o la meva mare. O de tots dos, què recoi!

El temps no passa cronològic. El temps passa a batzegades. Ara una migdiada. Ara un esmorzar a la fresca. Ara em tapo de matinada perquè sembla que ha refrescat. Ara obro un ull, me n’adono que són les 10:30 i el torno a tancar a veure si puc apurar una miqueta més. Ara llegeixo una estona. Ara uns xuts. Ara un gelat. Ara. Aquesta és la clau. Ara. No hi ha res més. El temps s’atura i passa. No hi ha res a fer i es pot fer tot.

A Sant Julià hi tinc massa records com per no fer de pare. Alguns de bons i altres de no tant. Quan era petit. Quan era adolescent. Quan era més gran. L’últim estiu del meu pare el volia passar allà. Massa records per no acomiadar-se a Sant Julià. Jo els feia de taxista. Anàvem amb un Citroën ZX. Me’n va donar les claus.

“A partir d’ara aquest cotxe serà teu”, em va dir. Una manera de dir adéu quan costa connectar amb les emocions. Molt d’abans. I d’ara, segons com. Un eufemisme. El vaig entendre. Amunt i avall. Records agredolços aquests.

He començat el post volent parlar d’un puzzle de records i m’he deixat portar per una peça. Molt gran. Escric sense intenció. Només el que em passa pel cap. I un altre dia ja posaré més peces de l’estiu. Al Cabo de Gata n’hi ha un munt de peces. Més que un munt. Un munt de munts. Es mereixen un post exclusiu, perquè allà, al Cabo de Gata, també hi he fet de pare.

Sant Julià és el meu lloc on “Caure no feia mal” que diu el Joan Dausà. No recordo més genolls pelats ni més picades d’ortiga que a Sant Julià. Ho recordo tot menys el mal, perquè em sembla que no me’n feia. O no me’n fa, millor dit. Puzzles.

Meduses amb nata.

Ja sé que com a broma, no mata. Com a joc de paraules també és justet. Ho reconec. Porto tot un mes sense escriure al blog. I m’ha agafat la sínrdrome del full en blanc. No sé com començar. Porto gairebé 6 anys de blog i ara no sé com començar. Casumlou!

Tinc tantes coses a dir que no sé ni per on començar. Potser faré fascicles. Entregues. Temes. No ho sé. Però el primer que m’ha vingut al cap és aquesta tonteria que diem amb els nens quan veig alguna medusa. Els dic que m’encanten. Que m’encanten les meduses amb nata. Són aquelles bromes que no fan gràcia. Ho sé. I les segueixo fent. Són les bromes de pare que amb el Nil encara funcionen:

“Papa, que són maduixes home!”

però el Martí ja arrufa el nas. Són d’aquelles bromes que quan siguin adolescents faran que em diguin: “Ai, papa (o pare), para, que no fa gràcia. Quina vergonya”. Sé que passarà i per això gasto els meus cartutxos fins que no en vulguin més.

A més aquest estiu vé a “cuentu” perquè al Martí li ha picat una medusa. Petita. La picada i la medusa. Però una picada. No li vull treure importància. Gens ni mica. De fet, a mi no m’ha picat mai una medusa. I a ell sí. Dues picades a la cama. Just a sobre d’una cremada que s’acabava de fer amb un tub d’escapament d’una moto d’altri.

El Martí i jo caminant per la platja, anant a buscar la socorrista. Que li posi crema. Que li expliqui, el Martí, com ha anat. Tot molt ben explicat. Cremeta a la picada. I aprofitant l’avinentesa, pomada a sobre de la cremada. Hem estat de sort. No quedarà marca. Només quedarà la història, que no és poc. El Martí ja té història de la picada de la medusa. I de les punxes de l’eriçó. Històries d’estiu. Que quedaran. De les que explicarem quan ens trobem algú a la platja. “Compte que hi ha meduses”, avisa el Martí a la gent. I aprofita per explicar com l’han picat a ell. I ho ensenya. I ho exagera, una miqueta. I el deixem.

Meduses amb nata. Molt just. Vergonyant. Però quan algú diu que a la platja “hi han algues” (incorrecte gramaticalment, ho sé), a mi, se m’escapa un somriure burleta, i penso que sí, que “hi ha nalgues” (incorrecte, també, però sino no funciona el joc de paraules) i moltes.

I aquest és un breu resum. Una breu visió de l’estada a Cabo de Gata (I aquí s’accepten rimes i cançons vergonyants que us hauran vingut al cap si teniu certa edat…).

Meduses amb nata. Algun dia s’avergonyiran (més) d’això. Igual que, algun dia, em diran que deixi de penjar les seves aventures a Les Personetes Creatives. I a mi em farà molta pena perquè s’haurà acabat una etapa. I en començarà una altra. Ja puc anar pensant temes…

Meduses amb nata. No mata. Rima que m’ha sortit sense voler. Us ho juro. Ho estic espatllant. Fins al proper post.

LEGOs. Som LEGOs. Sóc un LEGO.

Com cada any per aquestes dates, arriba l’estiu. I sempre després de la primavera. I abans de la tardor.

Fixa’t tu!! I aquest any he decidit escriure menys durant el juliol i l’agost. El juliol, un a la setmana. I a l’agost ja ho veurem, que faig vacances!Avui, i com ja va sent habitual, us deixo l’article que vaig fer per a la Revista Xics. El manuscrit. Bé, el manuscrit escrit amb l’iphone, que no sé com es deu dir:

Segueixo dient que, per a mi, les vacances d’agost s’assemblen més a un nou inici que no pas el dia 1 de gener. Les vacances són un espai per repensar, per repensar-me, per desmuntar-me i tornar-me a muntar, com una peça de LEGO. Som peces de LEGO. Prefereixo pensar que les persones som peces de LEGO, amb possibilitats infinites. Amb capacitats infinites.

I les vacances d’estiu em serveixen per fer-me un ninotet nou de cara al setembre…I per fer això, hi ha un ingredient que és bàsic per a mi. L’avorriment. Tinc unes ganes brutals d’avorrir-me. Molt. Soberanament, que es diu. Poder estar un matí, una tarda, un dia sencer sense fer res! Bé, res, res,no!

“És quan m’avorreixo que hi veig clar” com deia Josep Vicenç Foix.

Bé, ell hi veia quan dormia i jo, jo, hi veig clar quan m’avorreixo.De tota la vida que m’ha agradat avorrir-me. No tenir plans. No tenir agenda. No tenir despertador. Fer el que el cos i el cap em demanin quan m’ho demanin. I les vacances d’estiu són aquest petit plaer. Tot s’hi val. Tot s’accepta.

Pots veure’t una cervesa quan et vingui de gust. S’accepta qualsevol moment del dia. De fet, estàs de vacances.

Pots anar en banyador pels puestus. Estàs de vacances.

Et pots quedar tirat tota una tarda al sofà, o a la piscina, o a la platja, o a la muntanya, sense cap més objectiu que estar tirat.

Badant. M’encanta la paraula badar. L’altre dia me la va dir una noia en un curs que feia. Badar. Que és com no fer res. És com avorrir-se en positiu.

“És quan bado que hi veig clar”, afegiria.

I badar és una conseqüència d’avorrir-se. No pots badar sino tens temps per badar. I per tenir temps per badar, t’has de donar permís per avorrir-te. I llavors, com per art de màgia, entre avorrir-te i badar, el teu LEGO es desmunta i se’n munta un de nou. De diferent. De millor. De nou. Amb menys o més capes. Depèn. Un nou LEGO més molon. Més autèntic. El teu LEGO de temporada. I esperant, entre badall i badall, de construir el teu LEGO definitiu. Fins que en tinguis un altre de definitiu. Tot és definitiu fins que canvia. Tot. Tot. Tot. El que fa l’avorriment, mare meva. M’encanta.

Ens avorrim?

Podem arribar a ser molt grans. De debò.

Ni ens ho imaginem. De debò, ni ens ho imaginem. Podem arribar a ser molt grans. Gegants.

Només necessitem un canvi de mirada. De debò. De debò ho dic, de debò ha de ser el canvi de mirada. Genuí. Un canvi de mirada de debò.

Hem de començar a mirar-nos com aquella persona que volem ser. Com aquella persona que volem que sigui. Com aquells persones que volem que siguin. Efecte Pigmalió n’hi diuen.

De debò. No tenim límits. O sí que en tenim. Però moltes vegades no els coneixem. O ens els autoimposem. O els posem. Amb la mirada. Mirada de judici. Inquisitòria. Mirada de “no puc”. Mirada de “no pots”. Mirada d'”això no toca”. D’ara no. Més endavant. Quan siguis més gran. Més llest. Més.

Mirada. M’agrada la paraula mirada tot i que inclou la vista, l’oïda, l’olfacte, el tacte i el gust. Tots els sentits. Per una mirada de debò cal molt més que mirar amb els ulls. Mirar amb els ulls és veure-hi. És l’equivalent d’escoltar i sentir. Per escoltar es necessita més que l’oïda. Per mirar es necessiten més que els ulls. Per mirar de debò.

I si vull canviar la mirada, primer he de saber com miro. Per mirar diferent. De debò. Una mirada lliure. Una mirada possibilitadora. Una mirada em(sim)pàtica. Una mirada còmplice. Una mirada “tu prova-ho que sino et surt jo sóc aquí i seguiré sent-hi passi el que passi”.

Jo vull aprendre a mirar així. Vull mirar així el Martí i el Nil. Mirar-los de debò. No com el que són, sino com el que poden arribar a ser. Una mirada plena de possibilitats. Hi ha dies que me’n surto i dies que no tant. M’hi esforço.

Una mirada plena d’opcions. Deien Bandler i Grinder, creadors de la PNL, que quan només tens una opció ets un robot, quan en tens dues, tens un dilema, i, només quan en tens tres o més, es pot ser flexible. Vull una mirada flexible. Una mirada que obri camins. Quants més camins, més opcions, més flexibilitat, més llibertat. Vull una mirada de llibertat. Per escollir. Per escollir de debò.

Us ho dic de debò.