Camins…

Sóc del parer que cada decisió que prenem obre un camí nou. Un univers paral.lel…o perpendicular…o a sobre…o a sota…El problema és que no hi podem accedir des del nostre corrent mental…digueu-me friki…o crideu-ho ben fort, m’ho mereixo! No ho sé, de fet, però m’agrada la idea d’obrir universos de forma exponencial en les nostres vides. Tenim un munt d’universos oberts, amb diferents “jos” i diferents persones que apareixen i desapareixen com per art de màgia. Som mags.

Doncs bé, quan veig una foto com la que vaig fer el diumenge a la Festa de la Primavera de l’Escola de Fonollosa, és quan me n’adono que el camí que hem obert, l’univers que habitem ara mateix, la Mariona, les personetes creatives Martí i Nil, i el meu, m’encanta. Serà un cúmul de bones decisions. Serà el meu caracter marcadament optimista. O serà la refotuda al.lèrgia que no em deixa pensar entre moc i moc, entre estornut i estornut. No sé ben bé què serà. Però el meu univers actual, m’encanta!

“Click”…

“Click”. En un món on, cada vegada més, es premia el fer, l’acció, el moure’s, el sortir de zones de comfort…el moviment, en resum; jo, cada vegada més, estic a favor de parar i pensar. Hem de crear els nostres espais de pensament, (Re)Thinking spaces. Deixar de fer, de vegades, parar i pensar, per després fer, però millor. Hem de tenir els nostres espais i temps de no fer. Per nosaltres mateixos. Sense culpa. Sense remordiment. Espais de pensament. Espais de repensament. Sinó parem i ens donem permís per pensar, seguirem fent les coses que fem sempre. Per rutina. Per hàbit. Per mandra de canviar.

Jo vull aquests espais pel Martí i el Nil. Espais per fer “click”.

“Click”. Els espais d’educació. Els espais de formació. Els espais d’aprenentatge. Han de ser això. Espais de Repensar. Per fer les coses de forma diferent. Les formacions han de ser espais on la gent poguem fer “click”. Un “click” que, després, ens serveixi per fer el canvi que desitgem. Només. Només. Només…després de (re)pensar per a què volem canviar. I el canvi, llavors, serà per sempre. O fins que fem un altre “click”…

La suma de petits instants…

És curiós com  quan parlem de la vida, tot es torna seriós, molt seriós. Trascendent, molt trascendent. Però si ara féssim memòria, els moments feliços que més ens venen el cap solen ser cosetes. Menudes. Puntuals. Instants. Petits instants.

Una cosa (entre moltes d’altres) m’ha ensenyat el tenir fills i el fer de pare és a prendre consciència d’aquests petits instants.  Aquests petits instants són importants. Per a mi, com a pare. I pel Martí i el Nil com a fills. Me n’adono. Se’n recorden de petits instants. Aquells que sumen i aquells que resten. La clau és que el sumatori sigui positiu. La clau és que quan fem el balanç d’això tan seriós que en diem vida, acabi sent un “La vida mola” i no pas un “La vida és una merda”. La clau és que ens quedem amb aquests petits instants. Els que sumen. Gravar-los a la memòria. I que siguin aquests els que defineixen la nostra vida. Fem que la nostra vida sigui un sumatori de petits instants. 

Sumem nosaltres. Sumem amb la gent que tenim al voltant. Jo, vull sumar. Vull que el Martí i el Nil tinguin un papa que sumi. I una mama. I ells, que algun dia els he dit electrons..ho sento, sou protons!!! I si cal, algun dia aprendrem a multiplicar…que, de vegades, amb sumar no n’hi ha prou…

És massa…

Hi ha moments de fer de pare que són massa. Particulars. De cada un de nosaltres. La llista seria eterna. No s’acabaria mai. 

Quan dic massa, vull dir massa. Exagerats. Les emocions extremes. Totes. Totes. Totes. Ho repeteixo perquè quedi clar. Totes. Les agradables i les no tan agradables. Fer de pare és massa. Quan decideixes ser pare, no saps què passarà. Per molt que t’ho expliquin no pots saber què sentiràs. No és possible entendre les emocions que et desperta tenir un fill fins que el tens. I no un. Dos. El Martí i el Nil. I sino és l’un, és l’altre.

Fer de pare és massa.

Un dilluns qualsevol, la Mariona se’n va a treballar i cinc minuts després d’aixecar-se, el Martí s’esmuny al nostre llit, se’m posa al costat. Arraulit. M’abraça. Em diu: “T’estimo”. L’abraço i ens adormim els 20 minutets que ens queden fins que soni el despertador.

Fer de pare és massa. I, de vegades ho he d’escriure. Ho necessito. I llegir-ho. I rellegir-ho. Per aquells dies que fer de pare també és massa.

PS: Acabeu la frase de la foto (si us vé de gust)