A mi el dia 7 em fa mandreta. El de gener, vull dir.

A mi el dia 7 no m’acaba de fer el pes. Vull dir el 7 de gener. M’agraden les vacances de Nadal. Molt. I quan s’acaben m’agafa mandreta.

M’agrada el 24. De desembre. M’agrada el tió. L’escudella i els torrons. M’agrada molt. Els regals del tió. Les cares de la família rebent i fent regals. Les cares del Martí i del Nil.

M’agrada el 25. Dinar. Més escudella. Més torrons. Més de tot. És Nadal, coi.

M’agrada el 26. Sant Esteve. És festa. I hi ha torrons. Què més vols?

I m’agraden els dies del mig. No són res però ho són tot. Minivacances. Per jugar. Per fer el que no faig durant l’any. No són festa però són festa. Semifesta. Molen molt. M’agraden.

I el 31. L’home dels nassos. Quan era petit no ho entenia, què voleu que us digui. Cap d’Any. M’agraden els canvis. Les novetats. M’agrada canviar d’any. Del 2018 al 2019. Aquest el trobo lleig, però és que el següent serà el 2020. Preciós!

Més dies d’entremig fins a arribar al 5. A la tarda comencen els Reis. Els de debò. No allò que tenen al país veí. Els de debò. Més regals. Més records.

I el 6. El dia de Reis. Segueixen els regals. I el menjar. S’acaben els torrons. Literalment. Tortell de reis. De massapà. I Panettone. També. M’agrada el dia 6.

I després el 7. Acabant de jugar amb tot allò nou. Per oblidar la major part de joguines la resta de dies de l’any. Potser en fem un gra massa. No ho sé…

M’agraden les vacances de Nadal. Molt. El dia 7. El de gener, no tant. És un dia que em fa mandra. I per treure-me-la de sobre, escric el meu primer post del 2019. S’han acabat les vacances. Continua la diversió, però. Això sempre. Sino m’ho passo bé, no ho faig. De vegades. Quan puc.

Vaig a seguir mirant la Peppa Pig, que tinc el Nil aquí al costat, amb pijama de drac, reclamant-me. Bon any. Feliç any. Que us sigui immillorable. I divertit!

Anuncis

Fent el pingüí per la vida.

En quin moment hem deixat de ser nens? És que és veure aquesta foto i em vé la pregunta al cap. En quin moment he deixat de ser nen?

I altres preguntes. Perquè quan érem petits apreníem jugant i en un determinat moment ens diuen que les coses es posen serioses, deixem de jugar i ho donem per bo? Així, tota la vida…ple de gent seriosa fent feines molt serioses amb cares molt serioses.

Perquè vam creure’ns que fer-nos grans era millor? Era una trampa. Una trampa gran. De les grans.

Aquest finde vam anar a trepitjar la neu. Trepitjar, nosaltres. Ells, feien el pingüí, que resulta que és tirar-se per una baixada a l’estil pingüí. Que n’han vist videos i que es tiren així, com a la foto.

I sí. Semblaven pingüins. I trepitjar, trepitjar, no sé si ho van fer gaire, però baixar-la, mullar-se, tirar-la i viure-la, com els que més. Com a nens. Com hauria de ser, cullons.

(No) m’agrada el fred.

Sempre hi ha aquell dia que comença l’hivern. No l’hivern de debò. El fred de l’hivern. Cada any hi penso. És aquell dia que et fa pensar que l’estiu queda lluny. T’obliga a mirar enrera el rodet de fotos i t’adones que has d’anar molt i molt avall. Hi ha un munt de fotos. Cada vegada més fredes. I llavors, al cap d’una estona, arribes a les vacances d’estiu.

I te n’adones que l’estiu es posa bé. En general, es posa bé.

Avui m’ha passat. Dilluns 29 d’octubre. Em llevo. La calefacció ja comença a funcionar. Surto de sota el nòrdic i ja m’he de posar un jersei. Els tinc tan amagats que no els trobo. Miro el rellotge i hi posa 4 graus centígrads. Manresa es va convertint en Manrússia, de mica en mica. I no ho he pogut evitar. Volia pujar una foto a Instagram i se’m glaçaven les mans tot caminant pel carrer. I buscant buscant he arribat a l’estiu. I he vist una foto del meu peu mentre estava estirat en una hamaca, tot mirant el cel blau. He tornat. He entrat en calor. M’ha vingut de gust.

A mi no m’agrada el fred, suposo que alguna vegada ho he dit per aquí a Les Personetes Creatives. No m’agrada el fred. Encara us diré més, m’agrada la calor. Especialment.

M’agrada anar per casa còmode, per dir-ho d’alguna manera.

M’agrada estirar-me a sobre del llit. Engegar el ventilador. Obrir les finestres. Notar fresqueta el matí i tapar-me una miqueta amb el llençol.

M’agrada dutxar-me i eixugar-me a la terrassa mentre em toca el solet de l’estiu. M’agrada. I molt.

I em fa mandra el fred. Abrigar-me. Posar-me capes. Vestir-me d’estar per casa. Tapar-me amb el nòrdic. Destapar-me. Sortir de la dutxa, que està calentona perquè em poso calefactor, i notar el fred de les altres habitacions. Em fa mandra. Molta mandra.

Ara bé. També, és veritat que el fred fa que m’acosti més. Vé de gust estar a propet. Molt a propet. I estirar-se al costat del Martí i el Nil, ja sigui al llit, al sofà o a la catifa és molt més gustós. Abraçar-se és molt millor. Jo els ho dic, que s’apropin, que són “estufetes” i m’agrada. Això m’agrada molt, m’agrada la calor de les persones a l’hivern. I m’agrada quan estem plegats al sofà després de dutxar-nos, amb el pijama, de costat, a propet, tots 4.

M’agrada la sensació de l’aigua calenta caient-me des de més amunt del cap i la diferència que es crea amb el fred de l’estança. És gustós. Molt gustós. I em porta a quan era petit. A casa meva. A aquella banyera petita. A aquell calefactor que feia soroll i pudor de cremat. A la meva àvia esperant’s-hi al costat aguantant el pijama perquè me’l posés calentó. És extrany. És una sensació extranya però molt i molt gustosa. Aigua calenta i fred. Tot a la vegada…

Del fred m’agrada la proximitat que crea. De fet, ara que hi penso, no està gens malament el fred. Em penso que us he mentit. Pot ser que m’agradi i tot. A veure si estava equivocat quan he començat el post. A veure si acabo de trencar una creença ara. Així. En directe. Davant de tothom. Osti.

Avui, un semi Paulo Coelho.

Avui m’agradaria fer un semi Paulo Coelho.
Un “coitus interruptus” motivacional.
Un mig mig. Un “com mola, però…”.
Un “estic a punt i no…”.
Una hamburguesa de tofu. Que no és una hamburguesa per molt que ens ho diguin.
Un tallat amb llet de civada.
Una cigarreta electrònica.
Ha quedat clar el que vull fer? No? Doncs mireu la foto. És una frase motivacional per un dilluns bo. No per un de dolent. Per un de bo. Per pensar-hi i per decidir. Per ser feliç, què cony! O què collons!

Mantra.

És tardor. S’apropa l’hivern. “The winter is coming” a Manresa. Amb el que això significa. És hora de “mantra”. I no, no m’he equivocat. Vull dir “mantra”. Un “mantra” d’hivern. Que abrigui l’ànima. Que em permeti ser feliç. Sense hibernar. “El” “mantra”.

Mireu la foto. La foto del “mantra”. Quina mandra. Au va, mira-la!

Un conte de Reis (Ficció amb SPOILER o Futur proper)…

Comença a fer fred. Fred de jersei gruixut o de jaqueta prima. No les dues coses. O l’una o l’altra. De fet, fa més fred a dins de casa que a fora. Senyal que s’acosta Nadal. I Reis. És la seva època de l’any preferida. Des de sempre. No hi ha res millor que les festes de Nadal. El posen content. Molt content. De somriure idiota. Enteneu-me, aquells somriures que ens queden a la cara però que no ens adonem que portem posats. Somriures idiotes. M’encanten.

– S’acosta Nadal. S’acosten els Reis. Potser hauries d’anar pensant aquelles coses que et fan il.lusió. Potser que comencis a fer una llista, oi?

– Sí papa – diu ell.

I dins del seu cap hi ha allò que hi dóna voltes des de fa temps. “Com s’ho fan els Reis per portar tots els regals en una nit? Tenen ajudants? Els ajuda el Pare Nadal? Sön realment màgics?.”

No s’ho acaba de creure i es capfica. Arrufa les celles. I el nas. Es preocupa. Hi pensa i repensa. Se’n va a dormir, i tal i com fer els grans, comença a rumiar-hi. Li costa dormir. Es desperta. Hi somnia.

– Papa, com s’ho fan els Reis per portar-ho tot?

– Tu què creus? – diu el pare.

-No ho sé – diu ell.

I no ho sap. O no vol saber-ho. Busca alternatives. Més o menys lògiques. Més o menys coherents. Lògiques i coherents per a un nen de 7 anys. Petit i gran.

– Ja ho sé. Deu ser que tenen ajudants per tot el món i van tan ràpids que no els veiem com ens deixen els regals. Perquè, clar, si em quedo despert tota la nit, els veuré o no? Em deixaran regals o no? I si no fos veritat que els Reis són els Reis? I encara més, i si els Reis fossin els pares? NO, NO, això no pot ser perquè ho sabria o m’ho dirien. Potser que els ho pregunti? Aix, no ho sé.

– Papes, vosaltres sou els Reis? – diu ell.

– Tu què creus, que ho som o no? – contesta la mare.

– Ostres no ho sé. No ho tinc clar – contesta.

Se’n va capcot mentre es diu que potser si descobreix la veritat, si desmunta tot aquest “alberginier”; potser, i només potser, es quedarà sense regals. I això no s’ho pot permetre. Tot l’any esperant els Reis i quedar-se sense regals no seria just. Potser, tant se val, sigui igual qui siguin els Reis.

– Papes, vull que els Reis em portin cromos de futbol aquest any – diu.

– D’acord fill meu, així ho farem…faran.

Ens mira. Somriu. Pica l’ullet. El dret. L’esquerre no li surt. Se’n va corrents tot xutant una sabata que s’havia quedat al mig del passadís i crida el seu germà:

– Ei, ei, els Reis ens portaran cromos. Molts cromos. M’encanten els Reis. – i ho crida ben fort perquè no en quedi cap dubte.

Al·legat.

M’agrada compartir punts de vista. M’agrada discutir. Argumentar. No convèncer. Només exposar punts de vist per enriquir maneres de veure el món. No pretenc tenir la raó. De fet, de vegades, no la tinc.

Ja fa temps que penso que els curriculums escolars no s’adeqüen a les realitats que estem vivint i que, en molts casos, el que s’aprèn no té una aplicació pràctica en el dia a dia. De fet, l’altre dia estava escoltant una xerrada de Ricardo Semler, ex-CEO de Semco, i vaig sentir com deia: “Els mestres (i formadors) no podem seguir transmetent únicament coneixements perquè això, ja ho fa millor Google. Quedem en ridícul”. Entenc que hem d’anar més enllà. Molt més enllà.

És la meva obsessió des de que em vaig començar a dedicar a la formació el fet de compartir i transmetre coneixement perquè poguem ser més feliços. Però no només això. Hem d’inspirar perquè tinguin ganes de seguir aprenent. Hem d’inspirar i inspirar-nos. Il.lusionar i il.lusionar-nos. Provocar i provocar-nos. Molt. Moltíssim.

NO és només aprendre sino tenir ganes d’aprendre.

NO és només arribar sino anar més enllà.

NO és ensenyar sino aprendre.

NO és només preguntar “Què saps fer?” sino “Què t’agrada fer?”.

És la nostra responsabilitat mantenir flames enceses. Ulls brillants. Celles amunt. Boques obertes. És això.

I és per això que faig el meu al.legat:

“Senyores i senyors lectors. El currículum escolar hauria d’incorporar la música, el teatre i la PNL. Sí. Les matemàtiques són importants. La física és important. La química és important. Però no és menys cert que les arts són igualment importants però marginals en l’educació. Jo penso que aprendre a descubrir la bellesa de la música, el llenguatge de la música, les emocions de la música, els canvis neuronals dels cervells que han après música, el coneixement del cos del teatre, el coneixement de l’expressivitat oral i no oral que ens dóna el teatre, els canvis identitaris i de personatge del teatre, la comunicació interpersonal i autoconeixement del teatre, el joc, la desvergonya i la connexió de l’escenari, la plasticitat cerebral que ens explica la PNL, les eines, la caixa d’eines que és la PNL, la visió d’un mateix, el modelatge i la recerca de l’excel.lència pròpia que ens ensenya la PNL, haurien de ser claus per poder sortir de l’escola i viure la vida feliços i felices. En comunitat.

És per això que demano, a les autoritats (in)competents que facin una revisió de matèries. Que facin una revisió de punts de vista. Que facin una revisió del món que ens envolta i que, d’una vegada per totes, incloguin la música, el teatre i la PNL dins del currículum escolar. Potser, i només potser, ens tornarem persones més sensibles, mes amables, més socials i més plàstiques. I potser, només potser, farem que visquem en un món més sensible, més amable, més social i més plàstic. Que no és poc. I com dirien a La Competència de RAC1…”No hay más preguntas señorida”. Queda vist per a sentència.”.

Dixit.

P.s.: Jo vaig descubrir la música de ben petit. Primer des del “No vull fer música” i després cap als 12 o 13 anys des del “Vull tocar la bateria”. Vaig descubrir la percussió corporal als 42 anys gràcies al Santi Serratosa. Vaig descubrir la PNL als 36 anys gràcies a la Mariona. I vaig descobrir el teatre als 46 anys…

…i he tardat massa. Mai és massa tard, sempre és el moment.