Imbècil o tímid?

Avui llegia un article de la Teresa Terrades, compartit per Edbuilding, amb qui tinc la sort de col.laborar des de fa un temps, i m’ha fet pensar. El titular deia “Amb qui estaves el dia que vas aprendre?” I, ho torno a dir, m’ha fet pensar. I a mi, m’agrada molt pensar, i fer pensar, molt moltíssim. Trobo que pensar és el pas previ a actuar. M’agrada seguir aquest ordre: Pensar-actuar o repensar-actuar. I sentir, sobretot sentir, però sentir està inclòs en el pensar i en l’actuar. Ho considero transversal…

I de cop he pensat com contestaria la pregunta. I m’he adonat de 3 coses.

La primera, que la major part de la meva vida he après sol. Quan més he après és estant sol. Se’n diu autodidacte d’això, crec. Em sento molt i molt bé aprenent sol. Al meu ritme. Fent-ho malament en silenci. I fent-ho bé, també, en silenci. La meva zona d’aprenentatge m’agrada que sigui molt meva. Coses meves, ja veus.

La segona, amb la Mariona. Rodejar-te de persones que tenen ganes d’aprendre i que et posen a prova ajuda molt a aprendre, a créixer, a millorar. Crec moltíssim en l’automotivació, i també en la motivació, i mai, repeteixo, mai li agraïré prou el dia que em va dir que quan no mirava els ulls de la gent semblava més un imbècil que no pas un tímid. Em va motivar a fer el Practitioner de PNL. La llavor de gairebé de tot el que faig i sóc ara. Gràcies.

La tercera, amb el Martí i el Nil. I no els poso els últims perquè siguin els menys importants. Els poso els últims perquè han estat els últims d’arribar a la meva vida, tot i que ja fa més de 8 anys, el Martí, i més de 6 anys, el Nil. Els aprenentatges que he tingut, tinc i, espero, tindré, amb ells, són brutals, vivencials i emocionals. Em posen a prova cada dia i han ampliat la meva zona d’aprenentatge a l’àrea pública. Ja no puc aprendre sol. Aprenc amb ells. Aprenc d’ells. Mestres. Quins mestres!! És cert que els pares els acompanyem mentre creixen, però els que ensenyen de veritat, de veritat de veritat, són ells, el Martí i el Nil. Els meus fills són els millors mestres que recordo haver tingut mai. I a més, són classes particulars! Quin luxe! Gràcies.

Anuncis

Les vides que no he viscut vs Totes les vides que visc.

De vegades penso massa, ho reconec. De vegades dono massa voltes a les coses, ho reconec. De vegades ho faria tot, ho reconec.

De vegades tinc la sensació que em falta vida per fer tot el que vull fer. Hi ha dies que m’agradaria tenir set o vuit consciències en set o vuit universos diferents per poder fer-ho tot sense excloure res. Temps infinit. De fet, parar el temps també molaria…

És la part limitant de la curiositat. Tantes ganes de fer. De no fer. D’aprendre. D’estar. De ser. De “disfrutar”. De compartir. D’estar sol. D’estar acompanyat. De sortir. De quedar-se. De veure. D’escoltar. De sentir. De tocar. D’olorar. De llepar (sí, sí, de llepar també). Tantes ganes de tot que quan me’n vaig a dormir m’han quedat unes quantes coses pendents.

“Disfruto”. Sóc conscient del temps. Del que tinc. Del que tenim. Del que no tindrem. Per trobar l’equilibri entre fer i no fer. Entre avui i demà. I demà passat.

“Disfruto”. Molt. De tot el que faig. De fa uns dies cap aquí poso consciència en tot el que faig. Cada moment. Amb consciència em fa l’efecte que tot dura més i és més intens. I ho recordo molt mé. Vaig d'”anclatge” a “anclatge” i “tiro porque me toca”.

“Disfruto”. Moltes vides en una. Cada moment és una vida. Cada aspecte és una vida. Una vida diferent. Que suma. És com tenir molts “jos”. Tots a punt de viure. Tots amb el seu espai. Sense trepitjar-se (de vegades…).

“Disfruto”. Llevant-me. Fent l’entrepà del Martí i del Nil. Despertant-los tocant la guitarra. Amb calma. (NOTA: No recordo els matins que fa que no em poso nerviós, ni els crido, ni els apreto,…). Disfruto. Anant a fer formacions, tallers i xerrades. Gestió Emocional. Comunicació. Educació Digital. Nois i noies d’ESO. Gent gran a l’Aula Senior. Gent que treballa. Gent que, circumstancialment, no treballa. Coneixent gent nova. Preparant els cursos. Voltant per Catalunya. Dinant sol. Dinant com qui no vol la cosa, acompanyat de la Mariona, sense els nens. Tocant la guitarra. Tocant la bateria. A punt per començar amb el baix. Mirant sèries. Sol. Acompanyat. Adormint-me al sofà. Sopant qualsevol cosa amb una copeta de vi i recordant el dia mentre espero que la Mariona acabi d’adormir els nens. Abraçant el Martí i el Nil molts i molts segons. Més de 20. Segur. Recarregant piles. Abraçades fortes. D’apretar. De cara contra cara. De “mmmmmmmm…” Anant a dormir pensant que demà molarà, que avui ha molat i que ahir va molar.

“Disfruto”. I, de vegades, només, de vegades, penso en les vides que no he viscut. I, llavors, les visc. totes. “Les vides que no he viscut” no va amb mi. Fa més per mi “Totes les vides que visc”. M’agrada més. Prefereixo que me’n sobrin que no pas que me’n faltin Acumular-ne. Com si tingués un “Síndrome de Diògenes vital”. Acumular vides. Com a concepte. M’agrada.

P.S.: He posat “disfrutar”, així, “a lo loco”, perquè m’agrada més la força que té (en mi) la paraula “disfrutar” que gaudir…Segons em fa notar la meva gran amiga i correctora de capçalera, Sílvia Oliveras, “disfrutar” no és correcte, enllaç d’Optimot “mediante”. Però jo, que sóc força de barbarismes, l’he colat. Apa. Ja està.

Una abraçada “time-lapse”…

Ahir va arribar el Nil de les colònies, de Juneda, i (em) va portar un pa, molt bo, fet per ell, encara que me’l va vendre molt malament dient-me que era molt dur. Jo no sé si era el pa o el Nil, però jo el vaig trobar molt bo. Oli, sal, fuet i mig sopar fet.

Ahir va arribar el Nil de les colònies, de Juneda, i (em) va portar una bresca. Us juro que he hagut de buscar si existia la paraula. Em sonava però no sabia si era correcta. Mel. I pol.len. Amb tot l’amor la va portar. No m’agrada la mel però no se’m va notar, gens ni mica. Em va encantar. Es va vestir d’apicultor i (em) va portar una bresca, i quan la tenia darrera seu, amagada, per fer-me una sorpresa, se li va trencar (per segona vegada) i es va posar a plorar. Molt. De cor. Com plora el Nil. Se’m trenca el cor però es va arreglar. Hi havia l’àvia. Ho va enganxar. M’ho va tornar a donar.

Ahir va arribar el Nil de les colònies, de Juneda i em va portar un abraçada. Llarga. Molt llarga. De cor. De tot cor. D’estona. De molta estona. Una abraçada de 3 dies sencers.

L’abraçada portava 2 nits i 3 dies.

L’abraçada portava 3 llets amb cola cao i 2 petons de bona nit i 3 de bon dia.

L’abraçada portava uns quants videos del Mr. Bean i uns quants xuts de futbol al menjador (amb pilota tova i porteria petita)

L’abraçada portava algun pa amb nocilla furtiu d’entre el berenar i el sopar.

L’abraçada va ser molt llarga, perquè hi havia moltes moltes coses que no vam fer 2 nits i 3 dies, i això suma, molt, i s’ha de recuperar. I per això vam estar molts segons abraçats. Va ser una mena de time-lapse. Una abraçada time-lapse. Les abraçades haurien de durar proporcionalment al temps que portem sense mirar, sense estar i sense compartir amb una persona. Directament proporcional.

El petó d’abans de les colònies.

Directe. Al gra. El Martí se’n va 4 dies de colònies i aquest matí abans de marxar li he fet un petó mentre dormia perquè fins divendres no n’hi podré tornar a fer. Ahir ja vaig acumular. Vaig arribar a les 22 h i encara estava despert. Ell. Bé, i jo. I la Mariona s’hi va estirar al costat, d’ell i del Nil, que també estava trist i extrany. Va estar tot el dia alterat i portant-se malament malament fins que li va explicar a la Mariona que estava trist perquè no veuria el Martí 4 dies. I després m’hi vaig estirar jo. El Nil ja dormia i el Martí, no. I me’l vaig mirar mentre s’adormia. Que, potser, i només potser, és una de les coses que dóna (amb accent diacrític) més pau a la vida.

I estic “contrist” o “tristent”. Diga-li com vulguis.

El petó d’abans de les colònies és “top” dins del rànquing dels petons. El de després, ja us l’explicaré.

Dinars meus.

Dino. I penso. Faig dos coses alhora. Bé, tres. Escric. És el meu moment. És molt meu. M’agraden els dinars meus. Estic amb mi. Després de 4 hores de curs. D’estar amb gent. De parlar. D’escoltar. De preguntar. De respondre. Després de tot això, que m’encanta…necessito estar amb mi. I pensar. I escriure. Reiniciar el meu cervell. I és quan se m’acudeixen coses. Idees. Rumiacions. Bucles de pensament (in)necessari.

I just ara, estava pensant en la dopamina. Mireu, coses que em passen pel cap! La recompensa a curt termini. Aquells numerets vermells de les xarxes socials que provoquen addicció cada vegada que surten a la pantalla del nostre smartphone. Aquell sorollet que ja tenim gravat al cervell de nou whatsapp, de nou correu, de nou “el que sigui”. I que bé que ens sentim quan l’hem rebut i l’hem mirat. Aquell, qualsevol cosa que em fa sentir bé a l’instant. Vé i se’n va. Bé i se’n va, enteneu-me.

I llavors pensava que aquest pensament tan a curt termini, addictiu i dopamínic, té molt de pensar en un mateix.

I llavors pensava que el nostre cervell està en una guerra constant entre el curt termini i el mig i llarg termini. Entre la dopamina momentània o el “see the big picture“. Fer coses important i rellevants que no m’aporten aquesta dopamina però em recompensen a llarg termini. I penso que costa surto d’aquest cicle.

I no només això, sino que quan pensem que hem trascendit el jo per pensar en el jo futur i, fins i tot en altres persones del nostre voltant, tampoc n’hi ha prou. Perquè més enllà, hi haurà noves generacions que vindran i viuran (de sobres, espero).

I és aquí quan, de cop, el meu cap ha pensat que:

“Hem d’aprendre a utilitzar el pensament transgeneracional. El molt llarg termini. Tant que no el veurem, que no el disfrutarem. De fet, ens convertirem en donants de dopamina. De fet, només amb el pensament transgeneracional hi ha una connexió real amb la humanitat. La present i la futura.”.

No només hem d’aprendre a deixar de ser addictes a la dopamina, sino que hem d’aprendre a cedir-la a generacions futures. A cedir la dopamina i a cedir el gaudi que ens provoca.

Bé, segueixo dinant i amb les meves coses. Que aprofiti.

A mi el dia 7 em fa mandreta. El de gener, vull dir.

A mi el dia 7 no m’acaba de fer el pes. Vull dir el 7 de gener. M’agraden les vacances de Nadal. Molt. I quan s’acaben m’agafa mandreta.

M’agrada el 24. De desembre. M’agrada el tió. L’escudella i els torrons. M’agrada molt. Els regals del tió. Les cares de la família rebent i fent regals. Les cares del Martí i del Nil.

M’agrada el 25. Dinar. Més escudella. Més torrons. Més de tot. És Nadal, coi.

M’agrada el 26. Sant Esteve. És festa. I hi ha torrons. Què més vols?

I m’agraden els dies del mig. No són res però ho són tot. Minivacances. Per jugar. Per fer el que no faig durant l’any. No són festa però són festa. Semifesta. Molen molt. M’agraden.

I el 31. L’home dels nassos. Quan era petit no ho entenia, què voleu que us digui. Cap d’Any. M’agraden els canvis. Les novetats. M’agrada canviar d’any. Del 2018 al 2019. Aquest el trobo lleig, però és que el següent serà el 2020. Preciós!

Més dies d’entremig fins a arribar al 5. A la tarda comencen els Reis. Els de debò. No allò que tenen al país veí. Els de debò. Més regals. Més records.

I el 6. El dia de Reis. Segueixen els regals. I el menjar. S’acaben els torrons. Literalment. Tortell de reis. De massapà. I Panettone. També. M’agrada el dia 6.

I després el 7. Acabant de jugar amb tot allò nou. Per oblidar la major part de joguines la resta de dies de l’any. Potser en fem un gra massa. No ho sé…

M’agraden les vacances de Nadal. Molt. El dia 7. El de gener, no tant. És un dia que em fa mandra. I per treure-me-la de sobre, escric el meu primer post del 2019. S’han acabat les vacances. Continua la diversió, però. Això sempre. Sino m’ho passo bé, no ho faig. De vegades. Quan puc.

Vaig a seguir mirant la Peppa Pig, que tinc el Nil aquí al costat, amb pijama de drac, reclamant-me. Bon any. Feliç any. Que us sigui immillorable. I divertit!