El calaix dels setembres…

Mes a mes, segueixo col·laborant amb la Revista Xics i m’encanta. Gràcies a la Berta per fer-la i gràcies a la Doris per captar les meves idees i visualitzar-les instantàniament. Màgia. De la bona. Sense trucs. Us deixo amb l’article que he fet per les vacances. Nostàlgia. Cola jets. Calaixos. Setembres. Nou concepte.


Moments…

Hi ha moments. Moments que et fan prendre consciència. Molts. Només hem d’estar-hi presents. Perquè no ens passin de llarg. Aprenentatges passius o actius. Que busques o et venen. De vegades surts a passar-t’ho bé i tornes amb el bon moment i el (re)aprenentatge. De vegades te’n vas a un concert d’Aerosmith i tornes pensant que hi ha gent que se’n surt. Hi ha gent que viu en el seu Element. I l’encomanen. I te n’adones que quan estàs a l’Element, tens l’actitud, l’energia i la il·lusió per fer el que hagis de fer. 

Després de sentir Dream on i de veure l’espectacle que munten 6 persones que passen els 60 anys i estan a punt de complir-ne 70 (Steven Tyler els fa l’any vinent), et sents capaç de fer el que sigui. Per exemple, dormir 5 hores després de 12 hores dempeus i anar a BCN amb cotxe a fer 10 hores de classe. Coses de l’Element. Ja m’entenc. Ja m’entens. Espero.

I aquesta passió és la que vull transmetre al Martí i al Nil. Fer-ne un Aerosmith en diré a partir d’ara.

La Revetlla de Sant Joan.

La nit màgica. 

La nit més curta de l’any. 

Una nit d’alegria. 

Gent que tira petards. 

Gent que odia els petards. 

Gent que odia la gent que tira petards. 

Gent que odia la gent que odia els petards. 

És una bona nit per posar a prova dues competències bàsiques: l’empatia i l’assertivitat. (Gairebé) tothom les coneix. (Gairebé) ningú les practica. Ho provem? Ens demostrem que m’equivoco? 

Respecte.

Autorespecte.

Cada situació és única i irrepetible.


És dilluns. Mig festa. O festa a la meitat de les ciutats de Catalunya. Segona Pasqua. Com que jo treballo per tot arreu. Avui m’he fet tocar festa. De tot, menys del blog. M’agrada. M’encanta. M’allibera…

Cada situació és única i irrepetible…com la de fa dos dissabtes…
Tothom qui em coneix sap que no he fet mai proselitisme a l’hora de tenir fills. Que cadascú faci el que li sembli. Només faltaria. Si voleu saber què és el més “semblant” a tenir fills sense tenir-los, que llegeixi el meu blog Les Personetes Creatives des del principi, i se n’adonarà de les pujades i baixades emocionals que suposa tenir 2 fills. Coses bones. Coses no tan bones. Però com diu la dita, compensa.
Estic estirat a la gespa de la piscina. Venim de dinar al costat de la platja. Els hem deixat fer. Amb confiança. Autoeficàcia. Que s’espavilin. I s’han espavilat. S’han barrejat amb la sorra i l’aigua de la dutxa…vestits! M’han deixat el cotxe fet un fàstic. Somriuen. Somric. Segueixo estirat a la gespa. Escrivint. El Martí i el Nil dins l’aigua. La Mariona al meu costat. Me n’adono de la sort que tinc que tots dos sàpiguen nedar. Només he d’aixecar el cap de tant en tant. Per veure que tinguin el cap fora de l’aigua. Per mediar en alguna discussió. Només tenen unes ulleres i les han de compartir cada 10 minuts (ens n’hem deixat unes). La Mariona ho gestiona. Es tiren aigua. Ara l’un. Ara l’altre. Discuteixen. Molt. I riuen. Molt. S’ho passen molt bé. Són germans. Es porten 2 anys justos. Al principi és difícil, però ara…ara…són un. Ho comparteixen tot…

Hi penso. Havien de ser dos. El Martí i el Nil. No m’imagino que no hi fossin tots dos. No poden viure l’un sense l’altre. S’ho expliquen tot. Tramen estratègies. Currades. S’abracen. Molt. Criden. També molt. Però són un.
Torno a aixecar el cap. Riuen molt. Sé que quan vulgui marxar de la piscina haurem de discutir. Tots 4. Dos contra dos. La Mariona i jo contra el Martí i el Nil. Estiraran més el braç que la màniga. I m’imagino com s’acabarà. Comptant. 1, 2, 3. A la de 3. Negociant. Sino sortiu…passarà alguna cosa. I sortiran. Esperaran al 3. Segur. Expectatives. Tot és qüestió d’expectatives. Estic aprenent a deixar-ne unes quantes de banda. Em costa.
Segueixen rient. Avui el Nil ha fet de peixet tropical a l’obra de teatre de l’escola. M’emociono. Sóc pare. Naches, se’n diu. Compensa. És això. Veure’ls. Viure’ls. Somriure. Riure. I, de vegades, no. Però és part de ser pare. És part de tenir fills. Va amb el pack.
Vaig a descansar. Una miqueta. Amb un ull obert. 
Cada situació és única i irrepetible. El Martí i el Nil ho són. No sé si podré descansar. Em criden. S’acaba el post.

Papa, juguem a escacs que jo ja en sé…

És la frase del Martí de fa un parell de dies. La Mariona se’n va anar a comprar-me un regal perquè el poguessin escollir els nens, i el Martí va decidir comprar uns escacs. Ja m’agrada ja. El Martí li agrada jugar molt a jocs amb molta acció i moviment (el Nil ja ni us ho explico!). Li dic que no són com els escacs de la pel.li Harry Potter, no fos cas que es pensés que pujaríem a sobre de les peces i que cobrarien vida. Ja ho sap…que no.

Jo, diguem que sé les regles dels escacs, però no sóc especialment bo. Ell em diu que ja en sap. Comencem, i sí, sap els moviments de les peces i el veig bastant desimbolt. Fins que arriba el moment de matar-me la peça que es mou en diagonal, i va i deixa anar la frase de la foto adjunta.. Ho sento. No vaig poder aguantar-me. Vaig caure rodolant a terra del riure. El vaig corregir, entre somriures. “És que papa, s’assembla molt!” No ho negaré. S’assemblen. Sabeu a la peça que em refereixo, oi?

Aquest any la cosa va de mans…”CUMPLEMANS”

Vagi per davant que sé que l’última paraula del títol és incorrecta. Me l’he inventat. Amb tot el morro! Però és que penso que si falta una paraula per significar alguna cosa…perquè no ens la podem inventar?

2017. Aniversaris. Aquest any, la cosa va de mans. Al Martí i el Nil els agraden els números. Molt. A mi ja m’agradava molt el cálcul mental. I també recordo que se’m donava molt bé. Comptava ràpid. Compto ràpid. Ah, i parlo al revés. Per si algú encara no ho sabia. Doncs bé, amb Les Personetes Creatives ens passem el dia comptant. Una mica com el Comte Dràcula de Barrio Sésamo. Ho comptem tot. I aquest any. És un any de mans. És un any especial.

1- Jo, demà, dia 12 de maig, faig 9 mans. Senceres. Del tot. Ho podem comptar mà a mà. De 5 en 5. O amb les dues mans alhora. De 10 en 10. I una última que va sola. De 5. És el que fem amb el Martí i el Nil. Ja fa dies. A casa. Al cotxe.

2- La Mariona, el 14 de novembre, en fa 8. 8 de senceres. Una darrera l’altra. O una al costat de l’altra. De 5 en 5. O de 10 en 10. 8 mans. 8 mans són especials. Molt especials.

3- El Nil, el mateix dia que la Mariona, el 14 de novembre, en fa 1. Una de sencera. La seva primera mà. I li fa molta il.lusió. Moltíssima. Fer mans és especial. Sobretot quan ets petit o petita. Serien “Cumplemans” en comptes de “Cumpleanys”. Sempre m’ha agradat més la paraula “Cumpleaños” que “Aniversari”. La trobo més explícita. Més directa. Més bonica. Més emotiva.

4- Si sumem la mà del Nil, una, i les mans de la Mariona, 8, fan un total de 9, que són les que faig jo. I això només passarà aquest 2017. Compteu-ho, compteu-ho! És un “Cumplemans” molt especial. Únic.

5- I el Martí? El Martí fa una mà i dos dits. I està content. Perquè és especial. És l’únic que no té “Cumplemans” aquest any. Fa 7 anys. El Martí cada any fa el número de l’última xifra de l’any en curs que estem. I li encanta. És diferent. I també li agrada. El 2017, 7 anys. El 2018, 8 anys. El 2019, 9 anys…i així anar seguint.

Els números són divertits. Donen molt de joc. Serveixen per comptar. Però sobretot, serveixen per connectar. Per compartir. Ens encanta comptar. I aquest any més que mai. 

El 2017 és l’any dels “Cumplemans”.

P.S.: I unes mans de regal. Les dues mans del dia que vaig conèixer la Mariona. La nit del 12 al 13 de maig del 2007, cel.lebrant els meus 35, va i coneixo la persona més important de la meva vida. Qui m’havia de dir aquell dia que seguiríem junts en els meus 45 i que tindríem dues Personetes Creatives. Aquella nit va ser màgica. És el que recordo. La recordaré sempre. Per sobre de totes. Aquella cara no se m’oblidarà mai. El que vaig sentir, tampoc.

Guies per a somniar desperts…

M’encanta el concepte “Somniar Desperts”. M’agrada molt. Molt més que objectiu. Molt més que repte. M’encanta el concepte il.lusionador. Inspirador. M’encanta el fet de quedar parat. Embobat. Imaginant una vida millor. Un futur millor. Una societat millor. Un món millor. O directament, imaginant com puc millorar el meu futur. Millorant el meu futur, espero millorar el dels demés. La gent del meu voltant.

M’encanta “Somniar Desperts” pel fet de la llibertat que dóna. De ser creatiu. De treure filtres. Creences limitants. Personals. Sistèmiques. Socials. Culturals. M’encanta. 

Sóc molt fan de “Somniar Desperts” vs “Viure Adormits. M’encanta el concepte “VIURE DE SOBRES”…

I els llibres. Els llibres són una Guia per a somniar desperts. Per no perdre’ns. Per triar el nostre camí. Per aprendre. Per ser millors. Per ser més feliços.

Avui, en el post Post Sant Jordi, havia de parlar de llibres, perquè toca i perquè vull i perquè sóc molt fan de “Somniar Despert”. I els llibres m’hi ajuden. Molt. Martí i Nil, repasseu aquest post de 24/04/2017 per recordar-ho. Sempre. En tot moment. Aquí us el deixo…