Gràcies.

Hi ha molts motius per plorar a la vida. Per tristesa. Per ràbia. Per indignació. Per alegria. Per humiliació. Per “no em puc creure el que està passant!”. Per “la vida no és justa!”. Per les injustícies de la vida (que vé a ser el que he dit abans). Perquè sí. I perquè no. I perquè em vé de gust fer-ho. I després de plorar el que m’ha vingut de gust, ara dono les gràcies. Perquè tanta i tanta mala llet m’afecta a mi i als del meu voltant. Prou. Ara, dono les gràcies.

Gràcies als Mossos. Això és una reconciliació. I això és bonic. Ens hem reconciliat amb les forces de seguretat catalanes. Veure plorar un Mosso m’ha connectat amb el meu pare. Us ho juro. Per a mi, el meu pare era una font d’autoritat i, quan plorava, em sobtava molt. Veure plorar els Mossos era veure plorar el meu pare. I em va fer plorar, molt. Gràcies Mossos per fer la vostra feina. Protegir la ciutadania.

Gràcies als Bombers. A veure, si els calendaris de Bombers ja triomfaven, aquest any seran la bomba! Veure els Bombers arriscant la seva integritat, física i moral per defensar els catalans i catalanes que ens expressàvem lliurement el diumenge, em va arribar a l’ànima. Cada hòstia que rebien, la rebia jo. Quan van arribar al Conservatori de Manresa i la gent es va posar a aplaudir amb força, no vaig poder evitar emocionar-me. Eren els nostres defensors. Collons, si és que ho tenen tot aquesta gent!

Gràcies a la gent gran. Que es va vestir de diumenge tot i saber que aquella gent uniformada i armada amb porres i molta mala llet, no distingien ni per gènere ni per edat. Arriscant-se a rebre un cop de porra pel sol fet d’anar a votar. Passadissos oberts en qüestió de segons perquè votessin i puguessin anar a casa a fer una butifarra ben gran a tots i totes els que els van dir que no votarien mai per tenir una República Catalana. NOTA: Quan faci cua a la carnisseria, deixi’m passar i no se’m coli. Gràcies!

Gràcies a la gent jove. Defensant col.legis, espais, urnes, gent, drets, llibertats. Tot el dia. 24 hores sense dormir. Aguantant perquè si arribaven els que havien d’arribar, haguessin de marxar amb la porra entre les cames (Ui, això ha quedat malament).

Gràcies a la gent ni jove ni gran. Els que no tenim carnet de Super3 ni podem anar a l’Imserso (a veure quin nom li posarem ara!). Per tot. Per ser-hi. Pels somriures i pels plors.

Gràcies a la gent que avisava per whats, telèfon, senyals de fum, fent tocar les campanes (com a Bagà) d’una forma determinada si s’acostaven els “Caminantes Blancos”.

Gràcies a la gent que va ajudar amb tots els seus mitjans de forma desinteressada. Els que fossin. Tractors davant de portes. Camions fent la tisora a carreteres comarcals. Gent empenyent a força de cançons. Fent resistència passiva. Patint pel seu cos. Patint per la seva ànima.

Gràcies als voluntaris i voluntàries (un moment que em moco) perquè sense vosaltres, aquest desplegament propi d’una pel.lícula d’espies, no hagués estat possible. Urnes enviades des de la Xina a França, entrant amb furgonetes i repartides amb trucades plenes de missatges clau. Desperts des de quarts de cinc del matí, per si de cas. Dies i dies de reunions. Secrets. Ben amagats. Hores i hores de por. Molta por. Veient com en qualsevol moment, tota la seva feina se n’anava a n’orris. Gent que ho vau haver de seguir des de l’hospital. Defensa. Defensa. Defensa. Va ser la paraula que vaig sentir tot el dia. No m’agrada la guerra, però no vaig sentir Atac, cap vegada.

I gràcies, mil gràcies, milions de gràcies a la Mariona. Per formar-ne part. Elevació és el que sento. L’orgull de veure gent fent coses maques pel simple fet de fer-les. Dies i dies de “política” que en diuen els nens. T’hem trobat a faltar tots 3. Però ha valgut la pena. I molt. Tu, Mariona, ja formes part de la història. D’aquells que, el dia 1 d’octubre vau ajudar a construir la nova República de Catalunya. Una petita part, és teva. Aquesta República porta el teu nom i el de tots els voluntaris i voluntàries que us heu jugat el físic i el no físic per tothom. Gràcies.

I un petit secret. Quan vas arribar a casa, vaig respirar alleugerit. Vaig pensar. “És viva. I està sencera.” No tenia aquesta sensació des de que era petit i arribaven els pares a casa. Ja podia dormir.

Anuncis

Això s’acaba, això comença…

Quina sensació de vertigen. Res no serà igual. Passi el que passi diumenge, el dia 1-O, res no serà igual. Això s’acaba, això comença. Votem o no ens deixin votar, res no serà igual. Si votem perquè haurem votat, i sino votem, perquè no ens ho hauran deixat fer. L’1 d’octubre de 2017 serà una data pel record. Estic parlant d’un dia futur en passat. Nostàlgia de futur se’n diu. Un dia històric. En tinc unes ganes boges…

Posar-me el despertador per llevar-me ben d’hora (al final el Guardiola tindrà raó!). Cridar els nens que es despertin. Vestir-me. Vestir-los. Com cada diumenge. Pero no farem les coses normals del diumenge, bé, potser sí, però després. Després de l’acte (extra)ordinari de votar per a ser independent. “Ens veiem a la República” em diuen l’altre dia. Genial. M’encanta. És una salutació bonica. Ens veiem a la República…m’encanta!

Baixar les escales. De dos en dos. O de tres en tres. Amb un somriure. Travessar la plaça. Anar a l’Ajuntament. Amb un somriure. Amb els nens. Amb la sensació de fer història. Fer cua. Molta cua a poder ser. Els nens que juguin a la plaça. Ja agafarem patinets. M’els posaré darrera, els nens, perquè no sigui dit que són escuts humans en qualsevol foto de la Sexta, El Mundo o La Razón. Ja m’ho imagino: “Un catalán independentista y secesionista utiliza a sus hijos como escudo humano para que, como utilizamos la ley como nos apetece, no sea golpeado por los agentes”. Hi aniré somrient. Amb nervis. Buscant la papereta. Buscant l’urna. Buscant el president, presidenta o vocal. Ensenyant el DNI (Sí, sí, de moment espanyol). Somrient-nos. De complicitat sana. Tirant la papereta a l’urna (aquesta mena de tupper gegant Ikea style). Sentint pau. La pau d’haver fet un acte. Un acte de llibertat. Un SÍ enorme. En majúscules. De crit. De ràbia. D’orgull. De…”ja era hora”.

I després. Després, ja farem coses de diumenge. Coses de català subversiu:

Jugar amb els nens a la plaça.

Tornar a esmorzar un entrepà de fuet i amb pà amb tomàquet of course.

Enganxar el reesmorzar amb el vermut. Olives. Escopinyes. Patates. Una canyeta (que avui s’ho mereix). Una altra. Per obrir la gana que en diuen.

Anar a buscar un tortell…perquè no.

Anar a comprar el diari…l’ARA.

Comprar un pollastre a l’ast.

Seure al sofà, mirar la teletres i el twitter. Tot a l’hora. Mentre els nens juguen a YoKaiWatch, aliens de la importància del moment.

Enviar whatsapps o, millor, telegrams a la Mariona perquè em digui com li va el dia.

Plorar una miqueta d’emoció. De tensió. De nervis. D’alegria. De ràbia. D’impotència. Això ja ho veurem.

Esperar que es faci fosc.

Sopar de circumstàncies un pà amb tomàquet o una pizza. Al sofà, que és diumenge, què collons!

Esperar que vingui la Mariona i m’expliqui 1000 anècdotes que ja formaran part de la història, per sempre.

No poder dormir. De nervis i d’impaciència per veure què passarà el dia 2.

Per qui vulgui apuntar més coses a la llista…benvingut, benvinguda. Coses de diumenge normal en un diumenge extraordinari. República is coming. Això s’acaba, això comença…

Això no és un Referèndum, és una Festa Major…

Les mentides m’indignen. Les mitges veritats, també. Si una cosa no és veritat, és mentida. Estic d’acord que la major part de notícies són punts de vista i opinions, però hi ha realitats. Realitats viscudes i realitats explicades. I quan les realitats no s’expliquen bé, es manipulen i, expressament, es mostren d’una forma que no són, per provocar odi, per aquí ja no hi passo!

Aquest post va dedicat a tota la gent que no és a Catalunya ara mateix, ja siguin catalans, espanyols o suïssos. M’és igual. Gent que opina amb informacions de tercers. I sí, aquesta també és una informació que us vé de tercers. Però de primera mà, què cullons!

Ja fa dies que a Catalunya estem revoltadots (algú pot dir que som tumultuosos i sedicionistes, però això no m’ho crec!). Estem indignats. Estem emprenyats. Estem ansiosos. Ens estem votant a sobre. I hi ha algú que això no li sembla bé. I per això, ens volen posar la por al cos. Volen que ens violentem. Ens provoquen. Volen arguments per dir que estem en “guerra”. Que maltractem la gent que no pensa com nosaltres. Que els perseguim i que els fem la vida impossible.

Doncs, mireu, per tots i totes els que no sou a Catalunya i voleu saber com funciona un d’aquests actes subversius, us l’explico:

“Hi ha un munt de persones amb ganes d’expressar la seva llibertat. Hi ha solters i solteres. Hi ha casats i casades. Hi ha famílies amb nens i nenes petits. Hi ha divorciats i divorciades. Hi ha vidus i vídues. Hi ha colles d’adolescents amb estelades penjades del coll. Hi ha gent fent una cerveseta. Hi ha gent fent un vermut. Hi ha gent fent una coca cola. Hi ha gent que prefereix el vichy o la “graciosa”. Hi ha gent somrient. Hi ha gent emprenyada. Es miren. Somriuen. Ploren. De tristes. I de ràbia. Continguda. Els nens pugen sobre les espatlles del pare o la mare per veure-ho millor. No s’ho poden perdre. Hi ha gent escoltant música. Hi ha gent tocant música. “Corren,corren, pels carrers corren”. S’ho passen bé. Surten els de la batucada (que estan a tots els “puestus”). Fan ball de bastons. Surten els castellers…i les gralles. Surten els Gegants i els Capgrossos. La gent canta. La gent crida. “Volem votar”. “I-Inde-Independència”. Els segadors. Més que mai. Hi ha de tot. Gent dreta. Gent asseguda. Gent estirada. Mai de genolls. Xiuxiuejos a cau d’orella. Nervis a flor de pell. Papallones a l’estómac. “Però votarem o no votarem?”. Se sent sovint. “Ens deixaran?”. “I ara què poden fer més?”. Ja no sabem què creure. Cada vegada hi ha més gent. Avis i àvies. Tiets i tietes. Gent que es muda com si fos diumenge. Gent amb xandall. Gent que es pensava no tornar a viure això. Gent que té ganes que sigui l’1-O per poder dir el que pensa. Clavells a la mà. Paperetes amb el Sí i el NO. Sí, sí, les 2 opcions. Per decidir. Individualment el nostre futur col.lectiu. Els nens juguen, riuen, s’avorreixen, corren. Com sempre. Les places són plenes. Places màgiques. Més que mai les places com a lloc de reunió de gent. Fent la seva feina. M’encanten les places. Llocs per estar-s’hi. No són de passada. La Plaça Major. Calor. I fresqueta. Senyeres. Estelades. La gent es mira molt i es saluda. Ganes de passar-ho bé. Ganes de país. Ganes de República.

Avui sortim i demà també si fa falta. Les places segueixen al seu lloc. La gent també. Tornarem a saltar, cridar i somriure les vegades que faci falta…”

Això, això, és el que passa en aquestes manifestacions tumultuoses i sedicioses i secessionistes tan perilloses. És una Festa Major. Els catalans ens emprenyem per dintre. Per fora, és una Festa Major. Vine. Comprova-ho. Et quedaràs parat. Et quedaràs parada. Prou mentides. Tenim ganes de Festa Major. LA Festa Major. La més gran que hi pot haver. La de votar per decidir el nostre futur. Hi ha una Festa més gran que aquesta?

Au va home va…

“M’agrada més viure que dutxar-me”. (Sí, és un post polític)

D’acord. La frase, fora de contexte pot semblar extranya. I depèn de en quin contexte, també. Per això la contextualitzaré. L’explicaré bé. I us adonareu de la importància i de la força que porta implícita…

…El mes de juliol vam començar a pensar a casa, la Mariona i jo, a veure quines extraescolars podrien agradar al Martí i al Nil. Després de donar-hi unes quantres voltes, vam decidir, entre els 4, què fer. El Martí seguiria fent escalada i també faria judo; i el Nil, deixaria escalada i faria gimnàstica. Els encanta. I així, cada un té el seu propi espai. Personal. Únic. I nosaltres anem de cul amunt i avall, deixant i recollint nens. Procurem que sempre siguin els nostres, però no descarto algun dia agafar-ne algun que no sigui meu, amb les presses. Us el tornaré, ho prometo, a canvi d’algun dels meus. Ells feliços i nosaltres també.

Es fan grans. Molt de pressa. El Martí es va adonar que molts amics seus es dutxaven quan acabaven de fer judo i el ens va dir si ell també ho podia fer. Sol. Solet. Vine’m a veure que tinc fred. Ja és gran. Amb la seva tovallola i el seu sabó amb olor de maduixa (ja he dit que era gran!). Li vam dir que sí. Era molt important per a ell. Imagineu-vos-el compartint moments amb els seus amics de judo mentre es dutxen, s’eixuguen i assequen amb les tovalloles, es vesteixen i surten cap a fora. Com un nen gran. Li encanta.

Ja fa uns dies que va a judo i el primer dia que es va dutxar estava molt content. Molt. I, és clar, ens va dir que cada dia es volia dutxar allà. Nosaltres encantats.

Dimecres passat a la tarda vaig acompanyar el Nil a gimnàstica i després vaig deixar el Martí a judo. Com que anàvem bé de temps, vam poder xerrar tranquilament dins del cotxe. El Martí em va dir:

“Papa, em podré dutxar al judo avui? Va, papa?”

I jo li dic: “Martí, ja sé que és important per a tu, però avui hem d’anar a una manifestació d’aquelles de I-INDE-INDEPENDÈNCIA (Manipulant-lo amb total impunitat. Claríssimament. Au va home va!)”.

I el Martí em diu: “D’acord Papa, m’agrada més viure que dutxar-me”. Entenent perfectament que aquestes manifestacions ens portaran a un Referendum que ens permetrà viure dignament. Ho va entendre. Ho ha entès. Ell prefereix brut però viu. És llest!

 

I un cop lliures, ja ens dutxarem, què cullons!!!!

“Cosas que pasan…frecuentemente…(la Catalunya profunda)

D’aquelles frases que surten de la boca dels meus fills i no sé d’on l’han tret. Gracioses. Molt. Sobretot si surten de la boca d’un nen de 4 anys. I d’un de 6. Et miren amb aquella cara de no haver trencat mai un plat i et deixen anar “…cosas que pasan (PAUSA DRAMÀTICA)…frecuentemente”, i es queden tan amples. Així. En castellà. Dos nens de Manresa, amb un pare de Manresa i una mare de Súria. De la Catalunya profunda. Que van a l’Escola dels Dracs. A Fonollosa. On Déu Nostre Senyor va perdre, no una, sino les dues espardenyes. Un reducte. De la Catalunya profunda…

I, és clar, jo em pregunto quan llegeixo diaris, miro TV, escolto la ràdio i sóc a Twitter…com cony poden aprendre castellà els meus fills, si resulta que el castellà està perseguit, marginat, vilipendiat i maltractat a Catalunya????

Senyors i senyores del PP, i Ciudadanos, com és que els meus fills Martí i Nil Bastardas Homs, amb “noséquants” cognoms catalans (bé, Bastardas no ho sé ben bé. Bastardas és l’Snow Català, el Nieve, perquè m’entengueu els que heu vist o veieu o veureu Juego de Tronos), que viuen al bell mig de Manresa i van a l’escola al mig del bosc, a mitja hora en bus, a Fonollosa, al costat de Fals i Aguilar de Segarra i Rajadell (amb ll òbviament, per putejar fort), poden mantenir una conversa en castellà????

Com és possible que, si a casa parlem en català, al pati de l’escola parlen en català, a la plaça parlen en català, els meus amics són catalans (Quina mania que tenim els catalans de fer colles de gent que parla, riu, plora i s’enfada en català…com som!) i la meva família és catalana…hagin après el castellà i puguin, fins i tot, parlar-lo dignament???

A veure, no serà que, potser el castellà no està ni perseguit, ni marginat, ni vilipendiat i ni maltractat a Catalunya???

Podria ser que no calguessin quotes de castellà i sí de català perquè resulta que a Catalunya, el castellà és moneda de canvi habitual quan parles amb algú?

Podria ser que anés a un bar de la capital, Barcelona, i em demanessin si vull l’entrepà de fuet amb tomàquet o sense??? Que sóc català, cullons! En perfecte castellà, és clar…

I, inclús, inclús, podria ser que quan algú que no parla català pel motiu que sigui, perquè no pot, no en sap o no en vol, ens demani si li podem parlar en castellà i li diguem que sí, que “no tenemos ningún problema en hablar en castellano, o inglés o francés” (amb accent manresà, això sí) si la ocasió ho requereix????

Podria ser que en grups de persones amb els quals faig formació, una d’elles no parli català, les altre 9 sí, i jo, després de demanar-ho, els digui als 9 si els importa que la faci en castellà perquè m’entengui la persona que no parla català i em diguin que sí???

Podria ser, i ho poso en condicional…podria ser que, els catalans, en la seva majoria fóssim persones normals, respectuoses amb tothom i que, sí, no ens agrada que ens toquin gaire els pebrots o els nassos o els cullons, que ens menteixin i que ens diguin que el castellà s’ha de protegir???

Perquè sabeu què???

El dia 1 d’octubre, votarem, pels nostres nassos, pebrots o cullons. No sé com dir-ho. Ho farem en català. Perquè és la nostra llengua, no un mal costum que hem agafat perquè no ens entenguin. I el castellà, que és molt bonic, ja vé sol. No sé ben bé d’on, però vé.

I…el Martí i Nil de les cases Bastardas Homs, fills de Mariona i Enric, de les cases Bastardas Bonachi i Homs Alsina, residents a Manresa, alumnes de Fonollosa, personetes creatives, presents i futurs catalans de ple dret y “los que no arden”…bé, una mica sí que “arden”, tenen tot el dret a expressar-se lliurement. Ara i quan els toqui a votar.

Tot això, amics i amigues, són “…cosas que pasan frecuentemente” a la Catalunya profunda. Ai las!

12 mesos, 12 aprenentatges…

A finals del mes de juliol, just quan començava vacances, estava mirant videos TED, cosa que faig sovint, i anava passant de l’App de TED a YouTube. Per casualitat/causalitat va aparèixer davant meu la xerrada The first 20 hours-How to learn anything. I jo, que sóc curiós de mena, me la vaig mirar. Em va fascinar. De vegades trobes continguts que et fan un “clic”. Aquest en va ser un…

A mi m’agrada molt aprendre. No me’n canso. La curiositat és un dels valors que més em mouen i defineixen. Jo no sé si la curiositat va matar el gat, però segur que era molt feliç mentre jugava encuriosit. La xerrada (no faré SPOILERS perquè vull que la mireu) parla de la diferència entre la teoria de les 10.000 hores per aconseguir dominar una disciplina i la seva teoria de les 20 hores per ser suficient en algun aprenentatge. Vé a ser una mica sortir de la pressió de ser excel·lent en tot allò que fem i poder ser lliures i feliços aprenent alguna cosa només pel fet d’aprendre. La diversió com a emoció. 20 hores per aprendre coses noves. Que ens facin sentir vius. Tot allò que ens hem dit alguna vegada: “M’agradaria saber fer això però no tinc temps”. O encara pitjor, no fer-ho per la por de no arribar a ser prou bons o bones.

Doncs a mi la xerrada em va marcar i vaig decidir aplicar-la a la meva vida. Vaig decidir començar a aprendre coses noves. I, si pot ser, que no tinguin a veure amb el meu dia a dia. Coses diferents. D’aquelles que em rondaven pel cap de fa temps. O noves.

M’he aplicat la teoria una mica a la meva manera. Són “12 mesos, 12 aprenentatges”. Segons l’autor, en un mes, comptant 20 dies hàbils i 1 hora al dia, n’hi ha prou. Així ho faré…

…vaig començar l’agost aprenent a fer el cub de Rubik (beneït Youtube), que ja feia temps que em rondava pel cap i seguim el setembre amb…

…tocar la guitarra. Ja sé que 20 horetes són poques, però tampoc em vull convertir en l’Steve Vai. Només rascar una miqueta i poder cantar i tocar unes quantes cançonetes. “Chasing cars” de Snow Patrol és la primera. La segona és petició del Martí…”Despacito”. A veure com me’n surto!

Aprendre. Divertir-se. Sentir-se viu. Exercitar el cervell. Sorpresa. Novetats. Viure de sobres. I que el Martí i el Nil em donin idees per aprendre. I que ells també s’hi apuntin. Us hi apunteu? Jo me’n vaig a practicar…refotuda guitarra!

El 31 d’agost (sembla un títol de Mecano)…

De debò que s’ha acabat l’estiu? AIxí? D’aquesta manera? Amb nocturnitat i traïdoria? De cop? Plovent, tempestes i fresqueta? El dia 31 d’agost? Qui n’és el guionista? És final de temporada o només el descans de mitja temporada?

No em malinterpreteu. M’agrada la fresca, les tempestes i la pluja. I és un dia excel.lent per recuperar el blog després del parèntesi estiuenc. Però és que…el 31 d’agost? Així? L’últim dia del mes?

És massa quadriculat.

És massa final d’estiu.

És massa tornar a començar.

És massa tornada a treballar (tot i que m’encanta!).

És massa recordar els bons moments de l’estiu sent encara l’estiu.

És massa parar el ventilador per dormir i tapar-se amb el llençol.

És massa massa.

M’agradaria més tornar de mica en mica. Banyant-me a la pisicna. Platgeta. Prenent el sol. Una miqueta. Però no. Aquest any 3 mesos de xafogor i calor sense parar, i en un dia, ja no m’en recordo. Surto a fora. 20 graus. Plovisquejant. He de començar a pensar a recuperar les camises de màniga llarga, els jerseiets, les “rebequetes”…

I mentrestant, els nens al sofà, mirant dibuixos, sentint com plou. Ahir els vaig avisar: “Aprofiteu piscina que demà no podreu!!”. I jo, aprofito, per recuperar el blog. I el temps m’ho posa fàcil. No tinc gaire coses més a fer. Bé, sí, tornar a la rutina…i m’agrada, també.

I fins que l’estiu no sigui fora del tot aprofitaré quan surti el sol per fer la meva fotosíntesi particular.

I tornaré per uns instants a Sant Julià de Cerdanyola.

A les caminades.

A la piscina.

Als gelats de després de dinar.

A Santanyí, Mallorca.

A les remullades a aquell mar que sembla una piscina.

A la caseta de les formigues. I del gat.

I de banyar-se en pilotes.

I m’ho guardaré tot. Un altre estiu a la butxaca. L’estiu dels 6 i 4 anys, gairebé 7 i 5 del Martí i del Nil.

De nous aprenentatges.

D’anar en bici sense rodetes.

D’acabar-se entrepans.

De tirar-se de cap.

De caminar molt (amb algunes queixes).

De perdre la por dels peixets.

I de fer el cub de Rubik.

M’encanta l’estiu. Quin 31 d’agost més fotut. D’aquells que et fan recordar que l’estiu, també s’acaba. Fins l’any que vé…