Ha donat molt de joc.

Te’n vas un dia a l’IKEA i mentre amuntegues cartrons per llençar, arriben el Martí i el Nil i et diuen: “No, papa, puc agafar alguns cartrons”. I jo: “Sí, i tant”. I es posen a pintar, i a dibuixar…a crear, sense parar.

I fan un “posa-bolis”.

I fan unes “ulleres per gravar fotos i videos”. Brutals. I el Martí, per enrecordar-se del que grava, li posa número i ho apunta al costat de les ulleres. És la seva targeta de memòria particular. I el Nil em grava un video. I em tira unes fotos. I les posen a carregar. És el que veuen a casa, què hi vols fer!

I el Martí fa el seu dibuix estrella. “El pòster de les bèsties”. Es passa tota la tarda de muntatge de mobles dibuixant monstres. I me’ls ensenya. I a la Mariona. I me’ls explica. I se’n va a dormir. I l’endemà al matí, segueix. No vol esmorzar fins que no acabi. Esmorza a les 12 hores. Treballa sense parar. Li encanta. I bo i dinant, m’explica que potser en podríem fer alguna cosa més. Li dic que sí. Potser una pel.li. S’emociona. M’emociono. En tria (i ens en fa triar) alguns de bons. La resta són dolents. S’enfrontaran. “Scary monsters” es dirà. Ens emocionem. Al cap i a la fi són Les Personetes Creatives. Han de fer honor al seu blog. I avui, i, sobretot el Martí, li ha fet honor. En majúscules.

Anuncis

La curiositat va matar el gat, i va reviure la persona…

Alguna vegada m’haureu sentit a dir que un dels valors que em mouen, un dels més importants per a mi, és la curiositat. Doncs avui em repeteixo. Vull que el Martí i el Nil no perdin aquest valor. Per altra banda, natural en els nens i nenes des de que neixen. I si algun dia l’abandonen, els el recordaré. En faré una enganxina si cal. O un pòster. O un tattoo, que és un regal per a tota la vida, “pa lo bueno y pa lo malo”. O…el que sigui. La curiositat et porta a obrir la ment, a conèixer llocs nous, persones noves, feines noves, mètodes nous. La curiositat et fa viure. Et reviu si cal.

Hi ha 3 edats, la cronològica, la biològica i la mental. La cronològica és un conveni. L’aniversari. És la data de caducitat del nostre cos. La biològica la podem cuidar alimentant-nos bé, fent exercici, rient,…, tot i que part la tenim a la genètica (Només cal mirar al meu cap per sota de les gorres que porto). Però la mental, ai la mental! Aquesta és totalment subjectiva. Pots tenir 70 anys biològics, 80 de cronològics i 20 de mentals. Les combinacions són infinites, però l’única edat que depèn exclusivament de nosaltres, és aquesta última. I depèn, en gran part, de la curiositat. De les ganes de seguir aprenent. De les persones. De les coses. Dels llibres. De la vida. Cada dia és nou. Per estrenar. Cada moment és nou. Per estrenar. La curiositat. El meu mantra. Sí, la curiositat va matar el gat, però la curiositat reviu les persones. O les fa viure. Compartiu la foto adjunta i feu-la córrer. A veure si els curiosos del món convencem els que no ho són. La responsabilitat és nostra. Jo, començo la cadena!

Qüestió d’autoestima.

Si és qüestió d’autoestima, de vegades, els nostres fills ens poden sorprendre. És molt important per a ser feliç tenir una bona autoestima. Ni poca ni exagerada. L’autoestima nivell Cristiano Ronaldo, em refereixo. El donant d’autoestima. No cal. La mesura justa. Aquella que em permet estimar-me tant com als demés. La que fa que s’equilibri el respecte i l’autorespecte. No és egoïsme, és autoestima. Hem d’estar bé per donar el millor de nosaltres mateixos/es. Ser feliços i provocar felicitat. Anclatges de felicitat en moviment en dic jo. Un invent. Un concepte. Hem de convertir-nos en persones que quan la gent ens trobi, tingui ganes de parlar amb nosaltres. Que canviïn de vorera per venir-nos a saludar, i no pas que canviïn de vorera per evitar-nos. L’autoestima. Que important…

I el Martí, de vegades, en té. Molta. Tanta com per dir el següent. Té autoestima. I gràcia. Molta gràcia.

5 reasons why…

Pel seu somriure burleta…

Per la seva energia non-stop…

Per la seva pressa a fer-ho tot (des del néixer)…

Pel trasbals que va suposar-me la seva arribada…

Pel seu “Papa” de les nits que té malsons o no es troba bé…

I per molts d’altres “pel”, aquest post va pels 5 anys del Nil. El Nilet. El petit Nil. El Nilitu. El Nilix. Com deia amb el Martí: Només fa 5 anys ja…

La primera foto que li vaig fer fora de la “capseta de color blau”…i ja tenia aquest somriure dolcet i burleta de mitja vergonya que segueix tenint. Amb la mare que té…com no havia de tenir un somriure bonic…Me’l menjo!

Un dia…

Un dia em vaig enamorar d’una “veinteañera” (bé, en tenia 29 i jo era un “treintañero”).

Un dia em vaig enamorar d’una noia que va anar al Sielu “per casualitat”.

Un dia em vaig enamorar d’una noia que em va dir que: “No volia venir a casa meva per si jo era un psicòpata”.

Un dia em vaig enamorar d’una noia que està sempre al meu costat des de fa 10 anys, transformant la meva vida i la de tots que es creuen, per sort, amb ella.

Un dia em vaig enamorar d’una noia que seria la mare del Martí i del Nil i que, jo, no en tenia ni la més remota idea que la cosa aniria per aquí.

Un dia em vaig enamorar d’un somriure.

Del somriure de la Mariona.

De la Mariona.

Avui, 14 de novembre de 2017 segueixo enamorat d’un somriure. Del somriure de la Mariona. De la Mariona. T’estimo 8.

Amb tots vostès…el somriure…

Només 7 anys ja…

El 2010 la meva vida va canviar. De la nit al dia. De cop i volta vaig tenir una personeta al meu càrrec. Quina responsabilitat. Tota la vida preocupant-me de mi. I, de cop, neix el Martí. 3,130 grams de color lilós. Extrany. Ho he de dir. Tinc fotos que ho corroboren..

Fa 7 anys. No m’ho puc creure. Només fa 7 anys ja. Pot semblar un contrasentit. O un oximoron. O és la definició més perfecta de comn passen els anys, tot i els pocs anys.

La foto que he triat és la foto perfecta del Martí. Ulls brillants. Encuriosits. De vegades, massa, ho reconec. És pura energia. Un remolí. Encantador. Reptador. Amorós. Emocional. Puja. Baixa. Torna a pujar. Torna a baixar.

No sé si l’estic educant bé. Però el que sé segur és que, no vull que perdi mai aquesta brillantor dels ulls. Si li brillen els ulls, brillen els del seu voltant. Els del Nil. Els de la Mariona. Els meus.

“Martí, no perdis mai aquesta brillantor i seràs feliç. No deixis que ningú te l’apagui. No tenen dret. Ni jo. Ni ningú. Ni tu. Brilla, siusplau”. I ja està, aquest és el missatge que vull que s’endugui avui.

Avui ens hem llevat. A les 7:17. He pujat al seu llit. L’he abraçat fort. “Per molts anys Martinet”, li he dit. I ha somrigut. No és habitual que obri els ulls i somrigui automàticament. Però avui és especial. Ha pujat el Nil. L’ha abraçat. Molt. Ens hem abraçat tots 3. No em deixava marxar. “Papa, abraça’m més” em deia. I just quan baixava, sona el telèfon. “Deu ser la mama” li dic. I sí. Poso l’altaveu. La Mariona crida: “Martí, per molts anys carinyo”. Abraçada virtual. I li diu: “Has vist la nota de la porta?”. El Martí fot un bot i va a la porta. Una nota de la Mariona de Per molts anys amb dibuixets i cors. El Martí amb els seus ulls brillants: “Hi ha 7 cors, hi ha 7 espelmes, Mariona té 7 lletres (és friki com jo)”. Avui tot és 7.

És un sol. L’estimo infinit.

Per molts anys Martí.

Només 7 anys ja…