Això a casa. Cada dia.

No explicaré res de nou avui. Coses que passen. Quan tens nens a casa. 7 i 5 anys. El Martí i el Nil. El Martí es motiva per menjar (beure) crema de verdures. Un “reto” que n’hi diu. Motivació intrínseca. Gamificació. Tot plegat. I el Nil. Li toca la pera. Al seu rollo. Tocant la bateria. A la taula. I al Martí. Emprenyant.

No em negueu que té la seva gràcia. A mi me’n va fer molta perquè jo no hi era. Hi havia la Mariona. Em va passar el video. Vaig riure molt.

P.S.: Era el segon plat (bol) del Martí. I el Nil també en va menjar (beure).

És un sopar a Cals Bastardas-Homs. Estàndar. Coses que passen. Això a casa. Cada dia. Me’ls menjo. De vegades.

Anuncis

Dilluns al matí.

Sona el despertador. No és el meu. És el de la Mariona. Em queden tres quarts ben bé de dormir i mandrejar. M’encanta. Em sap greu per la Mariona. Però a mi m’encanta. Aquesta sensació de temps de regal. És dilluns.

És dilluns i repasso mentalment la setmana. Em vé de gust. Un curs cada matí. Habilitats directives. M’ho passo molt bé. Xarxes socials. També. I per partda doble. I una xerrada. I una col·laboració a Catalunya Ràdio. A l’ofici d’educar. Dimarts. 16:15. M’encanta. Repasso cada dia. I m’encanta. És una bona setmana.

Puc portar els nens gairebé cada dia. I també els puc anar a buscar força dies. M’encanta. És dilluns i m’encanta. I això que estic fet pols del concert d’ahir a Olot amb la gent preciosa de la SSM BigHand. M’encanta aquest cansament buscat. Tinc els bessons fets una merda i m’encanta. I això que tinc una al·lèrgia preciosa des de fa unes setmanes. Maca, maca.

És dilluns. Anem bé. Començo el ritual La Mariona es lleva i prepara unes quantes coses dels nens. Després em llevo jo i ho acabo. El pa a punt per ser tallat. Avui què toca? La fruita a punt de ser tallada. Què li agrada al Nil? Comprovo bosses. Tot perfecte. Hi poso els esmorzars i arribo a la seva habitació. Els obro el llum i els miro. Preciosos. Un cara amunt i l’altre bocaterrosa. El Martí i el Nil. Els xiuixiuejo un bon dia dolcet. Ser que els agrada despertar-se a poc a poquet. En silenci. Els preparo la roba. Trio. Em fa mandra. Ho reconec. Ho faig. Torno a dir-los bon dia. Unes quantes vegades. Desenes. Li faig la llet amb colacao al Nil. El Martí no en vol…

Miro. Me’ls miro. Són preciosos. El dilluns al matí. De bon matí. Amb els ulls a mig obrir. Són preciosos. Es queixen una miqueta. No gaire. Vaig ben a poc a poc. Mentrestant agafo la guitarra i toco suau. Per mi. Que ho sentin els nens. Poquet.

Sento veus i escolto les seves dues primeres frases. “Papa, em portes la llet amb colacao” em diu el Nil…

I una altra veu, amb els ulls mig clucs i tapat fins al cap, però amb un peu a fora, em diu: “Papa, no em diguis que és dilluns”. Aquest és el Martí. I jo que li dic que sí. Que és dilluns. I que els dilluns molen. Que els dilluns poden ser bonics. Em sembla que no cola. Però jo, ho he intentat…

Els dilluns tenen una màgia. Els dilluns al matí està tot per fer. I si hi ha silenci, el dilluns al matí és màgic.

La felicitat és efímera.

Per qui hagi llegit el post de la Revista Xics, aquest post els semblarà que és el mateix. Doncs sí, és el mateix, però si us heu perdut la revista, no la trobeu i em seguiu al blog, aquí us el deixo penjat. Perquè vull que sigueu feliços. Molt feliços. I felices. Molt felices.

Quin tòpic oi només començar? Fa dies que hi penso. Fa dies que penso que tothom, qui més qui menys, quan li demanes quin és el seu objectiu últim a la vida, et diu que voldria ser feliç. El COM és el que ens diferencia. El QUÈ és el mateix. Ser feliços. Però COM ho aconseguim ens fa diferents. I hi ha tantes maneres de com ser feliç, com de com ser infeliç. Només és qüestió de focus. On ens enfoquem és la diferència entre ser feliços o no ser-ho. Cada dia hi ha tantes coses que ens poden fer feliços com coses que ens la poden enterbolir aquesta felicitat.

I tinc una petita obsessió a ajudar que els meus fills, el Martí i el Nil trobin el focus. I l’enfoquin bé. Massa sovint sento el Martí queixant-se de dies gairebé perfectes per aquest “gairebé”. És aquesta tendència a veure la part dolenta de les coses. Aquesta tendència a fer un exercici tot bé menys dues marques en vermell. De ben petits i petites ens ensenyen a enfocar-nos en els defectes. “Està tot bé però tens dues errades”, ens diuen. I ens hi acabem enfocant de grans. Tenim una vida “gairebé” perfecta, però…

I és aquest “però” el que no ens ajuda a ser feliços. Hem d’aprendre a ser feliços. D’això se n’aprèn…

Dues tècniques. Un hàbit i una trampa lingüística, que, de vegades faig servir amb els meus fills i…amb mi mateix.

La trampa és fer servir el “però” en benefici propi. Agafeu qualsevol frase amb un “però” i la dieu en veu alta. Per exemple: “M’ho he passat molt bé però estic ben refredat”. El nostre cervell cau en la trampa del “però” i s’amarga el record. Ara vé la trampa. Capgireu la frase: “Estic ben refredat però m’ho he passat molt bé”. Noteu la diferència? És trampa, però funciona!

I ara l’hàbit. O sabeu què? L’hàbit el deixarem per un altre post. Ara ens queda practicar el “però”.

“Para qué?”

Una pregunta poderosa com poques.

Una pregunta que ens fa pensar com poques.

Una pregunta que ens connecta amb la il.lusió de futur com poques.

Que l’educació rebuda (i donada) no ens faci mai perdre de vista la pregunta de la foto adjunta.

That’s all.

Un diumenge (no) qualsevol…

Hola, som el Martí i el Nil i us farem un resum del nostre diumenge passat:

Quan et lleves un diumenge i el “plan” és pujar a Solsona a veure el Carnestoltes i els Gegants Bojos, sembla que serà un bon diumenge. Sobretot si tens 7 i 5 anys i et dius Martí i Nil.

Quan has quedat amb l’Adrià Pich, la Laura i el Marc, per compartir aquest “plan”, la cosa millora per moments.

Quan arribes a Solsona i no fa tan fred com han dit que faria, sembla ser que el diumenge seguirà anant bé.

Quan és hora de començar el ball dels Gegants i ens posem al costat de la vaqueta per entrar a la plaça al seu costat amb la mama, la cosa no pot fer més que millorar. Vol dir que ens podrem asseure a primera fila i ve(i)ure com ballen el “Xut”, l'”Olímpic”, el “Tòfol nano” i altres gegants bojos just al nostre davant. “Papa, el Xut és molt molt alt” em diu el Martí.

Quan és hora de dinar i te’n vas a l’Hostal Nou i menges macarrons i “llumillu” i gelat de postres, comença a ser un diumenge especial (NOTA: el braç de gitano que es va fotre la Mariona no estava malament tampoc…).

Quan mentre dines decideixen que podríem anar a les atraccions de la fira, s’està convertint en un dia perfecte. (NOTA: Obviarem el moment Martí de “només puc pujar a 3 atraccions?”, mirat de convèncer per mi tot dient-li que quan s’havia llevat al matí, les expectatives de pujar a unes atraccions eren de 0. Va ser un bon intent).

Quan puges a les atraccions i disfrutes com mai. Pujant i baixant. Donant voltes. Al tren de la bruixa (bruixa?). Als “autochoques”, el Nil, solet. Guanyant premis. Bé, el Nil va guanyar uns prismàtics que augmentaven 0,1 i a més eren més amples que els seus ulls. “Nil, ja et creixerà el cap i t’aniran bé” li dic. “Papa, els ulls no se’m separaran pas” em diu ell. Bona lògica.

Quan tornes. Tard. Cansat. Trobes cua. Te l’estalvies fent un camí més llarg. El Martí fent preguntes. El Nil, adormit. Arribes a casa i, per sorpresa, ens passem 3 hores amb el Ferran i el Biel. La cosa no pot acabar millor que tots 4 mirant dibuixos al sofà fins les 22 h de la nit.

Avui dilluns les 7:30 hores, la cosa ja ha canviat. Quina mandra. Semblaven adolescents després de sortir de festa. Tot arribarà. Que bonics que són. Quin diumenge més perfecte que vam passar. M’encanten.