Germans.

Avui una definició gràfica de la paraula germans. I tu, què hi veus? Deixa’m un comentari, va!

Anuncis

El petó d’abans de les colònies.

Directe. Al gra. El Martí se’n va 4 dies de colònies i aquest matí abans de marxar li he fet un petó mentre dormia perquè fins divendres no n’hi podré tornar a fer. Ahir ja vaig acumular. Vaig arribar a les 22 h i encara estava despert. Ell. Bé, i jo. I la Mariona s’hi va estirar al costat, d’ell i del Nil, que també estava trist i extrany. Va estar tot el dia alterat i portant-se malament malament fins que li va explicar a la Mariona que estava trist perquè no veuria el Martí 4 dies. I després m’hi vaig estirar jo. El Nil ja dormia i el Martí, no. I me’l vaig mirar mentre s’adormia. Que, potser, i només potser, és una de les coses que dóna (amb accent diacrític) més pau a la vida.

I estic “contrist” o “tristent”. Diga-li com vulguis.

El petó d’abans de les colònies és “top” dins del rànquing dels petons. El de després, ja us l’explicaré.

Dinars meus.

Dino. I penso. Faig dos coses alhora. Bé, tres. Escric. És el meu moment. És molt meu. M’agraden els dinars meus. Estic amb mi. Després de 4 hores de curs. D’estar amb gent. De parlar. D’escoltar. De preguntar. De respondre. Després de tot això, que m’encanta…necessito estar amb mi. I pensar. I escriure. Reiniciar el meu cervell. I és quan se m’acudeixen coses. Idees. Rumiacions. Bucles de pensament (in)necessari.

I just ara, estava pensant en la dopamina. Mireu, coses que em passen pel cap! La recompensa a curt termini. Aquells numerets vermells de les xarxes socials que provoquen addicció cada vegada que surten a la pantalla del nostre smartphone. Aquell sorollet que ja tenim gravat al cervell de nou whatsapp, de nou correu, de nou “el que sigui”. I que bé que ens sentim quan l’hem rebut i l’hem mirat. Aquell, qualsevol cosa que em fa sentir bé a l’instant. Vé i se’n va. Bé i se’n va, enteneu-me.

I llavors pensava que aquest pensament tan a curt termini, addictiu i dopamínic, té molt de pensar en un mateix.

I llavors pensava que el nostre cervell està en una guerra constant entre el curt termini i el mig i llarg termini. Entre la dopamina momentània o el “see the big picture“. Fer coses important i rellevants que no m’aporten aquesta dopamina però em recompensen a llarg termini. I penso que costa surto d’aquest cicle.

I no només això, sino que quan pensem que hem trascendit el jo per pensar en el jo futur i, fins i tot en altres persones del nostre voltant, tampoc n’hi ha prou. Perquè més enllà, hi haurà noves generacions que vindran i viuran (de sobres, espero).

I és aquí quan, de cop, el meu cap ha pensat que:

“Hem d’aprendre a utilitzar el pensament transgeneracional. El molt llarg termini. Tant que no el veurem, que no el disfrutarem. De fet, ens convertirem en donants de dopamina. De fet, només amb el pensament transgeneracional hi ha una connexió real amb la humanitat. La present i la futura.”.

No només hem d’aprendre a deixar de ser addictes a la dopamina, sino que hem d’aprendre a cedir-la a generacions futures. A cedir la dopamina i a cedir el gaudi que ens provoca.

Bé, segueixo dinant i amb les meves coses. Que aprofiti.

A mi el dia 7 em fa mandreta. El de gener, vull dir.

A mi el dia 7 no m’acaba de fer el pes. Vull dir el 7 de gener. M’agraden les vacances de Nadal. Molt. I quan s’acaben m’agafa mandreta.

M’agrada el 24. De desembre. M’agrada el tió. L’escudella i els torrons. M’agrada molt. Els regals del tió. Les cares de la família rebent i fent regals. Les cares del Martí i del Nil.

M’agrada el 25. Dinar. Més escudella. Més torrons. Més de tot. És Nadal, coi.

M’agrada el 26. Sant Esteve. És festa. I hi ha torrons. Què més vols?

I m’agraden els dies del mig. No són res però ho són tot. Minivacances. Per jugar. Per fer el que no faig durant l’any. No són festa però són festa. Semifesta. Molen molt. M’agraden.

I el 31. L’home dels nassos. Quan era petit no ho entenia, què voleu que us digui. Cap d’Any. M’agraden els canvis. Les novetats. M’agrada canviar d’any. Del 2018 al 2019. Aquest el trobo lleig, però és que el següent serà el 2020. Preciós!

Més dies d’entremig fins a arribar al 5. A la tarda comencen els Reis. Els de debò. No allò que tenen al país veí. Els de debò. Més regals. Més records.

I el 6. El dia de Reis. Segueixen els regals. I el menjar. S’acaben els torrons. Literalment. Tortell de reis. De massapà. I Panettone. També. M’agrada el dia 6.

I després el 7. Acabant de jugar amb tot allò nou. Per oblidar la major part de joguines la resta de dies de l’any. Potser en fem un gra massa. No ho sé…

M’agraden les vacances de Nadal. Molt. El dia 7. El de gener, no tant. És un dia que em fa mandra. I per treure-me-la de sobre, escric el meu primer post del 2019. S’han acabat les vacances. Continua la diversió, però. Això sempre. Sino m’ho passo bé, no ho faig. De vegades. Quan puc.

Vaig a seguir mirant la Peppa Pig, que tinc el Nil aquí al costat, amb pijama de drac, reclamant-me. Bon any. Feliç any. Que us sigui immillorable. I divertit!

Fent el pingüí per la vida.

En quin moment hem deixat de ser nens? És que és veure aquesta foto i em vé la pregunta al cap. En quin moment he deixat de ser nen?

I altres preguntes. Perquè quan érem petits apreníem jugant i en un determinat moment ens diuen que les coses es posen serioses, deixem de jugar i ho donem per bo? Així, tota la vida…ple de gent seriosa fent feines molt serioses amb cares molt serioses.

Perquè vam creure’ns que fer-nos grans era millor? Era una trampa. Una trampa gran. De les grans.

Aquest finde vam anar a trepitjar la neu. Trepitjar, nosaltres. Ells, feien el pingüí, que resulta que és tirar-se per una baixada a l’estil pingüí. Que n’han vist videos i que es tiren així, com a la foto.

I sí. Semblaven pingüins. I trepitjar, trepitjar, no sé si ho van fer gaire, però baixar-la, mullar-se, tirar-la i viure-la, com els que més. Com a nens. Com hauria de ser, cullons.

(No) m’agrada el fred.

Sempre hi ha aquell dia que comença l’hivern. No l’hivern de debò. El fred de l’hivern. Cada any hi penso. És aquell dia que et fa pensar que l’estiu queda lluny. T’obliga a mirar enrera el rodet de fotos i t’adones que has d’anar molt i molt avall. Hi ha un munt de fotos. Cada vegada més fredes. I llavors, al cap d’una estona, arribes a les vacances d’estiu.

I te n’adones que l’estiu es posa bé. En general, es posa bé.

Avui m’ha passat. Dilluns 29 d’octubre. Em llevo. La calefacció ja comença a funcionar. Surto de sota el nòrdic i ja m’he de posar un jersei. Els tinc tan amagats que no els trobo. Miro el rellotge i hi posa 4 graus centígrads. Manresa es va convertint en Manrússia, de mica en mica. I no ho he pogut evitar. Volia pujar una foto a Instagram i se’m glaçaven les mans tot caminant pel carrer. I buscant buscant he arribat a l’estiu. I he vist una foto del meu peu mentre estava estirat en una hamaca, tot mirant el cel blau. He tornat. He entrat en calor. M’ha vingut de gust.

A mi no m’agrada el fred, suposo que alguna vegada ho he dit per aquí a Les Personetes Creatives. No m’agrada el fred. Encara us diré més, m’agrada la calor. Especialment.

M’agrada anar per casa còmode, per dir-ho d’alguna manera.

M’agrada estirar-me a sobre del llit. Engegar el ventilador. Obrir les finestres. Notar fresqueta el matí i tapar-me una miqueta amb el llençol.

M’agrada dutxar-me i eixugar-me a la terrassa mentre em toca el solet de l’estiu. M’agrada. I molt.

I em fa mandra el fred. Abrigar-me. Posar-me capes. Vestir-me d’estar per casa. Tapar-me amb el nòrdic. Destapar-me. Sortir de la dutxa, que està calentona perquè em poso calefactor, i notar el fred de les altres habitacions. Em fa mandra. Molta mandra.

Ara bé. També, és veritat que el fred fa que m’acosti més. Vé de gust estar a propet. Molt a propet. I estirar-se al costat del Martí i el Nil, ja sigui al llit, al sofà o a la catifa és molt més gustós. Abraçar-se és molt millor. Jo els ho dic, que s’apropin, que són “estufetes” i m’agrada. Això m’agrada molt, m’agrada la calor de les persones a l’hivern. I m’agrada quan estem plegats al sofà després de dutxar-nos, amb el pijama, de costat, a propet, tots 4.

M’agrada la sensació de l’aigua calenta caient-me des de més amunt del cap i la diferència que es crea amb el fred de l’estança. És gustós. Molt gustós. I em porta a quan era petit. A casa meva. A aquella banyera petita. A aquell calefactor que feia soroll i pudor de cremat. A la meva àvia esperant’s-hi al costat aguantant el pijama perquè me’l posés calentó. És extrany. És una sensació extranya però molt i molt gustosa. Aigua calenta i fred. Tot a la vegada…

Del fred m’agrada la proximitat que crea. De fet, ara que hi penso, no està gens malament el fred. Em penso que us he mentit. Pot ser que m’agradi i tot. A veure si estava equivocat quan he començat el post. A veure si acabo de trencar una creença ara. Així. En directe. Davant de tothom. Osti.

Avui, un semi Paulo Coelho.

Avui m’agradaria fer un semi Paulo Coelho.
Un “coitus interruptus” motivacional.
Un mig mig. Un “com mola, però…”.
Un “estic a punt i no…”.
Una hamburguesa de tofu. Que no és una hamburguesa per molt que ens ho diguin.
Un tallat amb llet de civada.
Una cigarreta electrònica.
Ha quedat clar el que vull fer? No? Doncs mireu la foto. És una frase motivacional per un dilluns bo. No per un de dolent. Per un de bo. Per pensar-hi i per decidir. Per ser feliç, què cony! O què collons!