(No) m’agrada el fred.

Sempre hi ha aquell dia que comença l’hivern. No l’hivern de debò. El fred de l’hivern. Cada any hi penso. És aquell dia que et fa pensar que l’estiu queda lluny. T’obliga a mirar enrera el rodet de fotos i t’adones que has d’anar molt i molt avall. Hi ha un munt de fotos. Cada vegada més fredes. I llavors, al cap d’una estona, arribes a les vacances d’estiu.

I te n’adones que l’estiu es posa bé. En general, es posa bé.

Avui m’ha passat. Dilluns 29 d’octubre. Em llevo. La calefacció ja comença a funcionar. Surto de sota el nòrdic i ja m’he de posar un jersei. Els tinc tan amagats que no els trobo. Miro el rellotge i hi posa 4 graus centígrads. Manresa es va convertint en Manrússia, de mica en mica. I no ho he pogut evitar. Volia pujar una foto a Instagram i se’m glaçaven les mans tot caminant pel carrer. I buscant buscant he arribat a l’estiu. I he vist una foto del meu peu mentre estava estirat en una hamaca, tot mirant el cel blau. He tornat. He entrat en calor. M’ha vingut de gust.

A mi no m’agrada el fred, suposo que alguna vegada ho he dit per aquí a Les Personetes Creatives. No m’agrada el fred. Encara us diré més, m’agrada la calor. Especialment.

M’agrada anar per casa còmode, per dir-ho d’alguna manera.

M’agrada estirar-me a sobre del llit. Engegar el ventilador. Obrir les finestres. Notar fresqueta el matí i tapar-me una miqueta amb el llençol.

M’agrada dutxar-me i eixugar-me a la terrassa mentre em toca el solet de l’estiu. M’agrada. I molt.

I em fa mandra el fred. Abrigar-me. Posar-me capes. Vestir-me d’estar per casa. Tapar-me amb el nòrdic. Destapar-me. Sortir de la dutxa, que està calentona perquè em poso calefactor, i notar el fred de les altres habitacions. Em fa mandra. Molta mandra.

Ara bé. També, és veritat que el fred fa que m’acosti més. Vé de gust estar a propet. Molt a propet. I estirar-se al costat del Martí i el Nil, ja sigui al llit, al sofà o a la catifa és molt més gustós. Abraçar-se és molt millor. Jo els ho dic, que s’apropin, que són “estufetes” i m’agrada. Això m’agrada molt, m’agrada la calor de les persones a l’hivern. I m’agrada quan estem plegats al sofà després de dutxar-nos, amb el pijama, de costat, a propet, tots 4.

M’agrada la sensació de l’aigua calenta caient-me des de més amunt del cap i la diferència que es crea amb el fred de l’estança. És gustós. Molt gustós. I em porta a quan era petit. A casa meva. A aquella banyera petita. A aquell calefactor que feia soroll i pudor de cremat. A la meva àvia esperant’s-hi al costat aguantant el pijama perquè me’l posés calentó. És extrany. És una sensació extranya però molt i molt gustosa. Aigua calenta i fred. Tot a la vegada…

Del fred m’agrada la proximitat que crea. De fet, ara que hi penso, no està gens malament el fred. Em penso que us he mentit. Pot ser que m’agradi i tot. A veure si estava equivocat quan he començat el post. A veure si acabo de trencar una creença ara. Així. En directe. Davant de tothom. Osti.

Avui, un semi Paulo Coelho.

Avui m’agradaria fer un semi Paulo Coelho.

Un “coitus interruptus” motivacional.

Un mig mig. Un “com mola, però…”.

Un “estic a punt i no…”.

Una hamburguesa de tofu. Que no és una hamburguesa per molt que ens ho diguin.

Un tallat amb llet de civada.

Una cigarreta electrònica.

Ha quedat clar el que vull fer? No? Doncs mireu la foto. És una frase motivacional per un dilluns bo. No per un de dolent. Per un de bo. Per pensar-hi i per decidir. Per ser feliç, què cony! O què collons!

Mantra.

És tardor. S’apropa l’hivern. “The winter is coming” a Manresa. Amb el que això significa. És hora de “mantra”. I no, no m’he equivocat. Vull dir “mantra”. Un “mantra” d’hivern. Que abrigui l’ànima. Que em permeti ser feliç. Sense hibernar. “El” “mantra”.

Mireu la foto. La foto del “mantra”. Quina mandra. Au va, mira-la!

Un conte de Reis (Ficció amb SPOILER o Futur proper)…

Comença a fer fred. Fred de jersei gruixut o de jaqueta prima. No les dues coses. O l’una o l’altra. De fet, fa més fred a dins de casa que a fora. Senyal que s’acosta Nadal. I Reis. És la seva època de l’any preferida. Des de sempre. No hi ha res millor que les festes de Nadal. El posen content. Molt content. De somriure idiota. Enteneu-me, aquells somriures que ens queden a la cara però que no ens adonem que portem posats. Somriures idiotes. M’encanten.

– S’acosta Nadal. S’acosten els Reis. Potser hauries d’anar pensant aquelles coses que et fan il.lusió. Potser que comencis a fer una llista, oi?

– Sí papa – diu ell.

I dins del seu cap hi ha allò que hi dóna voltes des de fa temps. “Com s’ho fan els Reis per portar tots els regals en una nit? Tenen ajudants? Els ajuda el Pare Nadal? Sön realment màgics?.”

No s’ho acaba de creure i es capfica. Arrufa les celles. I el nas. Es preocupa. Hi pensa i repensa. Se’n va a dormir, i tal i com fer els grans, comença a rumiar-hi. Li costa dormir. Es desperta. Hi somnia.

– Papa, com s’ho fan els Reis per portar-ho tot?

– Tu què creus? – diu el pare.

-No ho sé – diu ell.

I no ho sap. O no vol saber-ho. Busca alternatives. Més o menys lògiques. Més o menys coherents. Lògiques i coherents per a un nen de 7 anys. Petit i gran.

– Ja ho sé. Deu ser que tenen ajudants per tot el món i van tan ràpids que no els veiem com ens deixen els regals. Perquè, clar, si em quedo despert tota la nit, els veuré o no? Em deixaran regals o no? I si no fos veritat que els Reis són els Reis? I encara més, i si els Reis fossin els pares? NO, NO, això no pot ser perquè ho sabria o m’ho dirien. Potser que els ho pregunti? Aix, no ho sé.

– Papes, vosaltres sou els Reis? – diu ell.

– Tu què creus, que ho som o no? – contesta la mare.

– Ostres no ho sé. No ho tinc clar – contesta.

Se’n va capcot mentre es diu que potser si descobreix la veritat, si desmunta tot aquest “alberginier”; potser, i només potser, es quedarà sense regals. I això no s’ho pot permetre. Tot l’any esperant els Reis i quedar-se sense regals no seria just. Potser, tant se val, sigui igual qui siguin els Reis.

– Papes, vull que els Reis em portin cromos de futbol aquest any – diu.

– D’acord fill meu, així ho farem…faran.

Ens mira. Somriu. Pica l’ullet. El dret. L’esquerre no li surt. Se’n va corrents tot xutant una sabata que s’havia quedat al mig del passadís i crida el seu germà:

– Ei, ei, els Reis ens portaran cromos. Molts cromos. M’encanten els Reis. – i ho crida ben fort perquè no en quedi cap dubte.

Al·legat.

M’agrada compartir punts de vista. M’agrada discutir. Argumentar. No convèncer. Només exposar punts de vist per enriquir maneres de veure el món. No pretenc tenir la raó. De fet, de vegades, no la tinc.

Ja fa temps que penso que els curriculums escolars no s’adeqüen a les realitats que estem vivint i que, en molts casos, el que s’aprèn no té una aplicació pràctica en el dia a dia. De fet, l’altre dia estava escoltant una xerrada de Ricardo Semler, ex-CEO de Semco, i vaig sentir com deia: “Els mestres (i formadors) no podem seguir transmetent únicament coneixements perquè això, ja ho fa millor Google. Quedem en ridícul”. Entenc que hem d’anar més enllà. Molt més enllà.

És la meva obsessió des de que em vaig començar a dedicar a la formació el fet de compartir i transmetre coneixement perquè poguem ser més feliços. Però no només això. Hem d’inspirar perquè tinguin ganes de seguir aprenent. Hem d’inspirar i inspirar-nos. Il.lusionar i il.lusionar-nos. Provocar i provocar-nos. Molt. Moltíssim.

NO és només aprendre sino tenir ganes d’aprendre.

NO és només arribar sino anar més enllà.

NO és ensenyar sino aprendre.

NO és només preguntar “Què saps fer?” sino “Què t’agrada fer?”.

És la nostra responsabilitat mantenir flames enceses. Ulls brillants. Celles amunt. Boques obertes. És això.

I és per això que faig el meu al.legat:

“Senyores i senyors lectors. El currículum escolar hauria d’incorporar la música, el teatre i la PNL. Sí. Les matemàtiques són importants. La física és important. La química és important. Però no és menys cert que les arts són igualment importants però marginals en l’educació. Jo penso que aprendre a descubrir la bellesa de la música, el llenguatge de la música, les emocions de la música, els canvis neuronals dels cervells que han après música, el coneixement del cos del teatre, el coneixement de l’expressivitat oral i no oral que ens dóna el teatre, els canvis identitaris i de personatge del teatre, la comunicació interpersonal i autoconeixement del teatre, el joc, la desvergonya i la connexió de l’escenari, la plasticitat cerebral que ens explica la PNL, les eines, la caixa d’eines que és la PNL, la visió d’un mateix, el modelatge i la recerca de l’excel.lència pròpia que ens ensenya la PNL, haurien de ser claus per poder sortir de l’escola i viure la vida feliços i felices. En comunitat.

És per això que demano, a les autoritats (in)competents que facin una revisió de matèries. Que facin una revisió de punts de vista. Que facin una revisió del món que ens envolta i que, d’una vegada per totes, incloguin la música, el teatre i la PNL dins del currículum escolar. Potser, i només potser, ens tornarem persones més sensibles, mes amables, més socials i més plàstiques. I potser, només potser, farem que visquem en un món més sensible, més amable, més social i més plàstic. Que no és poc. I com dirien a La Competència de RAC1…”No hay más preguntas señorida”. Queda vist per a sentència.”.

Dixit.

P.s.: Jo vaig descubrir la música de ben petit. Primer des del “No vull fer música” i després cap als 12 o 13 anys des del “Vull tocar la bateria”. Vaig descubrir la percussió corporal als 42 anys gràcies al Santi Serratosa. Vaig descubrir la PNL als 36 anys gràcies a la Mariona. I vaig descobrir el teatre als 46 anys…

…i he tardat massa. Mai és massa tard, sempre és el moment.

Perd el Barça (i altres coses de la vida).

Veig el Martí i el Nil i me’n recordo. Me’n recordo de coses. Els veig com es posen de nerviosos quan perd el Barça. O quan no se’n recorden d’allò que volen dir. I que és molt important. Molt.

Me’n recordo quan era petit i el primer dia de classe em posava nerviós. Cada curs semblava que seria més difícil que l’anterior. De fet, era un clàssic parlar amb gent més gran de l’escola i que et diguessin: “Disfruta 8è que quan arribis a B.U.P, ja veuràs!“. I així cada any. I tu, trobaves 8è. prou difícil. I el primer dia de classe.

I anar a l’escola.

I conèixer gent nova.

I parlar davant de tothom. I llegir davant de tothom.

I demanar a la noia que t’agradava si volia sortir amb tu. Per por a que et digués que no. Que ens costen els no(s). Molt.

I llavors anaves a la Uni. “Primer és difícil, però ja veuràs Tercer” et deien. I tu ja anaves prou cagat.

“Disfruta mentre estudies que ja veuràs quan treballis“. I tu penses que és força dur estudiar una carrera (sobretot sino t’agrada i no saps com dir que vols plegar).

I treballes i et diuen que disfrutis els primers dies que després t’apretaran més. I voldran mes. Molt més. De tu. I tu penses que, déu n’hi dó per ser els primers dies.

I llavors coneixes algú. Et cases. I tens fills. I comença la roda. “Tu disfruta ara que són petits, que quan són grans els problemes són més grans” et diuen. Però quan són petits, per a tu, els problemes són grans.

Se’n diu manca de perspectiva. Quan ets al mig de la situació, ets al mig, al bell mig, i costa agafa perspectiva. I la gent que et dóna consells ja té la perspectiva. Temporal o espaial. Ells i elles ja han passat per allò que estàs passant tu i no se’n recorden que per a a ells, el primer dia de P5 també va ser duríssim. I el primer NO d’una noia els va fer plorar i pensar que no valien res i no trobarien mai més a ningú. I el primer dia que el seu primer fill va plorar una hora seguida, no sabien què fer.

I no. No dic que aquests consells no serveixin, però no serveixen. Quan passes una situació la passes. La vius en primera persona i no tens un futur per comparar-la.

I sí, ahir va perdre el Barça i el Martí es va emprenyar molt moltíssim. “No n’hi ha per tant” li vam dir. Però sí. No tenia amb què comparar-ho i no tenia perspectiva. De fet, no havia viscut el Barça dels anys 80. Ho celebràvem tot. Perquè no podíem celebrar gairebé res.

No són el mateix les situacions viscudes que les situacions que estàs vivint. No són el mateix.

M’agrada tornar.

M’agrada tornar. M’agrada fer coses noves i m’agrada tornar. M’agraden molt les novetats. I m’agraden els hàbits. Se’m dóna bé “rutinitzar les novetats” (ja sé que l’expressió no és correcta però m’agrada).

M’agrada que els dilluns siguin dilluns. I que després vingui el dimarts. Però un dimarts nou. Però un dimarts. No sé si m’explico. Bé, sóc Taure amb ascendent Aquari per qui em vulgui definir astrològicament.

M’agrada que els plans surtin bé, que deia aquell de l'”Equipo A”. Encara que no sóc gaire de fer plans. M’agrada apuntar-me a plans. M’agrada seguir. M’agrada apropar-me a gent que fa bons plans.

M’agrada l’estiu perquè sempre torna. I la tardor. I l’hivern. I la primavera. Està bé que la terra doni voltes i no pas vagi en línia recta. Tot i que també em semblaria bé, crec.

M’agrada tornar a treballar. Ho necessitava. Estava nerviós. Les vacances, molt bé. I necessitava treballar, també. Forma part de qui sóc.

M’agrada parlar de motivació i felicitat. Em motiva i em fa feliç. Me n’adono que sóc part dels tallers que faig. Dels cursos. De les xerrades. Se m’encomanen. Ho explico i ho incorporo. Ho recordo. Hi torno.

M’agrada tornar. És el mateix però no és el mateix. Tornes al mateix lloc. A fer el mateix. Però és diferent. La mirada canvia. I veig les mirades i em canvien. I torno a ser més jo. Ja era jo, però torno a ser més jo. M’encomano de l’energia i torno a sentir que m’acosto al meu propòsit. I això em fa feliç i em motiva. I torno a engegar els tallers, cursos i xerrades. I torno.

I per no oblidar-me de les novetats, tot i que tot torni, m’he apuntat a “teiatru”. Sí, a teatre. Fa anys que dono voltes a fer teatre. En tinc ganes. Pel plaer de fer alguna cosa nova. Perquè sí. I perquè no? Em vaig preguntar. Forma part de la meva curiositat vital. Me’n recordo dels #12mesos12aprenentatges que he anat transformant en #1 any1aprenentatge. Què voleu que us digui. De vegades els plans surten d’una manera i de vegades d’una altra. Ja veurem…sempre m’ha fascinat la possibilitat de ser una altre persona, d’actuar, de viure històries, d’explicar-les, …. Aquest mes, o mesos, o any, o anys, toca teatre. Ah, i la guitarra segueix…és una amenaça!

M’agrada tornar. Tornar-hi. Repetir. I fer de nou. Començar. Començar i tornar. Sino comences no pots tornar. Sóc tan Martí i tan Nil a la vegada!

Puzzles (1a. Part)…

Quan l’estiu és una suma de moments. Un puzzle on no cal ni que encaixin les peces. Moltes peces. De grans i de petites. Moltes, moltes peces. De diferents mides. I formes.

Recordo l’estiu i em venen imatges, sons i sensacions. Algunes desordenades, però em venen:

La Gran Eufòria de Joan Dausà als Jardins del Cap Roig.

Sant Julià. Aquesta és una peça gran. Sant Julià, en general. Excursions. Sol. Pluja. Pedregada berguedana. LA pedregada. Futbol. A la pista. Piscina. Poqueta. Queda lluny. Fa un mes i queda llunyà.

Tinc la sensació de fer de pare a Sant Julià. Recordo quan pujava els estius i hi havia els meus pares seient a la fresca amb els seus amics mentre nosaltres jugàvem a futbol, polis i lladres i altres jocs “variopintus”. Seien a la fresca i parlaven i reien i bevien. Com nosaltres. I cada vegada parlaven més fort. I reien més fort. I nosaltres jugàvem a la plaça. N’hi havia tres, la del bar, la de l’església i la dels estudis. AIxò era tot. I ara encara hi són, però s’han fet petites. Tot és més a prop. I sabíem què podíem fer. I quan havíem de tornar a casa. No ens deien res però hi eren. Ho sabia. Si em feia mal hi eren. Si havia de berenar hi eren. Ens miraven de reüll. Ho veien tot. Com nosaltres. O no.

A Sant Julià faig de pare. No em malinterpreteu, a Manresa també, però és allà que tinc aquella sensació de fer com els meus pares. De ser-hi. Un dia el Martí i el Nil se’m van adormir a sobre mentre jo, parlava amb els meus amics. Segur que jo, també ho havia fet. A sobre del meu pare o la meva mare. O de tots dos, què recoi!

El temps no passa cronològic. El temps passa a batzegades. Ara una migdiada. Ara un esmorzar a la fresca. Ara em tapo de matinada perquè sembla que ha refrescat. Ara obro un ull, me n’adono que són les 10:30 i el torno a tancar a veure si puc apurar una miqueta més. Ara llegeixo una estona. Ara uns xuts. Ara un gelat. Ara. Aquesta és la clau. Ara. No hi ha res més. El temps s’atura i passa. No hi ha res a fer i es pot fer tot.

A Sant Julià hi tinc massa records com per no fer de pare. Alguns de bons i altres de no tant. Quan era petit. Quan era adolescent. Quan era més gran. L’últim estiu del meu pare el volia passar allà. Massa records per no acomiadar-se a Sant Julià. Jo els feia de taxista. Anàvem amb un Citroën ZX. Me’n va donar les claus.

“A partir d’ara aquest cotxe serà teu”, em va dir. Una manera de dir adéu quan costa connectar amb les emocions. Molt d’abans. I d’ara, segons com. Un eufemisme. El vaig entendre. Amunt i avall. Records agredolços aquests.

He començat el post volent parlar d’un puzzle de records i m’he deixat portar per una peça. Molt gran. Escric sense intenció. Només el que em passa pel cap. I un altre dia ja posaré més peces de l’estiu. Al Cabo de Gata n’hi ha un munt de peces. Més que un munt. Un munt de munts. Es mereixen un post exclusiu, perquè allà, al Cabo de Gata, també hi he fet de pare.

Sant Julià és el meu lloc on “Caure no feia mal” que diu el Joan Dausà. No recordo més genolls pelats ni més picades d’ortiga que a Sant Julià. Ho recordo tot menys el mal, perquè em sembla que no me’n feia. O no me’n fa, millor dit. Puzzles.

Meduses amb nata.

Ja sé que com a broma, no mata. Com a joc de paraules també és justet. Ho reconec. Porto tot un mes sense escriure al blog. I m’ha agafat la sínrdrome del full en blanc. No sé com començar. Porto gairebé 6 anys de blog i ara no sé com començar. Casumlou!

Tinc tantes coses a dir que no sé ni per on començar. Potser faré fascicles. Entregues. Temes. No ho sé. Però el primer que m’ha vingut al cap és aquesta tonteria que diem amb els nens quan veig alguna medusa. Els dic que m’encanten. Que m’encanten les meduses amb nata. Són aquelles bromes que no fan gràcia. Ho sé. I les segueixo fent. Són les bromes de pare que amb el Nil encara funcionen:

“Papa, que són maduixes home!”

però el Martí ja arrufa el nas. Són d’aquelles bromes que quan siguin adolescents faran que em diguin: “Ai, papa (o pare), para, que no fa gràcia. Quina vergonya”. Sé que passarà i per això gasto els meus cartutxos fins que no en vulguin més.

A més aquest estiu vé a “cuentu” perquè al Martí li ha picat una medusa. Petita. La picada i la medusa. Però una picada. No li vull treure importància. Gens ni mica. De fet, a mi no m’ha picat mai una medusa. I a ell sí. Dues picades a la cama. Just a sobre d’una cremada que s’acabava de fer amb un tub d’escapament d’una moto d’altri.

El Martí i jo caminant per la platja, anant a buscar la socorrista. Que li posi crema. Que li expliqui, el Martí, com ha anat. Tot molt ben explicat. Cremeta a la picada. I aprofitant l’avinentesa, pomada a sobre de la cremada. Hem estat de sort. No quedarà marca. Només quedarà la història, que no és poc. El Martí ja té història de la picada de la medusa. I de les punxes de l’eriçó. Històries d’estiu. Que quedaran. De les que explicarem quan ens trobem algú a la platja. “Compte que hi ha meduses”, avisa el Martí a la gent. I aprofita per explicar com l’han picat a ell. I ho ensenya. I ho exagera, una miqueta. I el deixem.

Meduses amb nata. Molt just. Vergonyant. Però quan algú diu que a la platja “hi han algues” (incorrecte gramaticalment, ho sé), a mi, se m’escapa un somriure burleta, i penso que sí, que “hi ha nalgues” (incorrecte, també, però sino no funciona el joc de paraules) i moltes.

I aquest és un breu resum. Una breu visió de l’estada a Cabo de Gata (I aquí s’accepten rimes i cançons vergonyants que us hauran vingut al cap si teniu certa edat…).

Meduses amb nata. Algun dia s’avergonyiran (més) d’això. Igual que, algun dia, em diran que deixi de penjar les seves aventures a Les Personetes Creatives. I a mi em farà molta pena perquè s’haurà acabat una etapa. I en començarà una altra. Ja puc anar pensant temes…

Meduses amb nata. No mata. Rima que m’ha sortit sense voler. Us ho juro. Ho estic espatllant. Fins al proper post.

Tancat per vacances.

No cal afegir res més. Bones vacances!