Dilluns al matí.

Sona el despertador. No és el meu. És el de la Mariona. Em queden tres quarts ben bé de dormir i mandrejar. M’encanta. Em sap greu per la Mariona. Però a mi m’encanta. Aquesta sensació de temps de regal. És dilluns.

És dilluns i repasso mentalment la setmana. Em vé de gust. Un curs cada matí. Habilitats directives. M’ho passo molt bé. Xarxes socials. També. I per partda doble. I una xerrada. I una col·laboració a Catalunya Ràdio. A l’ofici d’educar. Dimarts. 16:15. M’encanta. Repasso cada dia. I m’encanta. És una bona setmana.

Puc portar els nens gairebé cada dia. I també els puc anar a buscar força dies. M’encanta. És dilluns i m’encanta. I això que estic fet pols del concert d’ahir a Olot amb la gent preciosa de la SSM BigHand. M’encanta aquest cansament buscat. Tinc els bessons fets una merda i m’encanta. I això que tinc una al·lèrgia preciosa des de fa unes setmanes. Maca, maca.

És dilluns. Anem bé. Començo el ritual La Mariona es lleva i prepara unes quantes coses dels nens. Després em llevo jo i ho acabo. El pa a punt per ser tallat. Avui què toca? La fruita a punt de ser tallada. Què li agrada al Nil? Comprovo bosses. Tot perfecte. Hi poso els esmorzars i arribo a la seva habitació. Els obro el llum i els miro. Preciosos. Un cara amunt i l’altre bocaterrosa. El Martí i el Nil. Els xiuixiuejo un bon dia dolcet. Ser que els agrada despertar-se a poc a poquet. En silenci. Els preparo la roba. Trio. Em fa mandra. Ho reconec. Ho faig. Torno a dir-los bon dia. Unes quantes vegades. Desenes. Li faig la llet amb colacao al Nil. El Martí no en vol…

Miro. Me’ls miro. Són preciosos. El dilluns al matí. De bon matí. Amb els ulls a mig obrir. Són preciosos. Es queixen una miqueta. No gaire. Vaig ben a poc a poc. Mentrestant agafo la guitarra i toco suau. Per mi. Que ho sentin els nens. Poquet.

Sento veus i escolto les seves dues primeres frases. “Papa, em portes la llet amb colacao” em diu el Nil…

I una altra veu, amb els ulls mig clucs i tapat fins al cap, però amb un peu a fora, em diu: “Papa, no em diguis que és dilluns”. Aquest és el Martí. I jo que li dic que sí. Que és dilluns. I que els dilluns molen. Que els dilluns poden ser bonics. Em sembla que no cola. Però jo, ho he intentat…

Els dilluns tenen una màgia. Els dilluns al matí està tot per fer. I si hi ha silenci, el dilluns al matí és màgic.

La felicitat és efímera.

Per qui hagi llegit el post de la Revista Xics, aquest post els semblarà que és el mateix. Doncs sí, és el mateix, però si us heu perdut la revista, no la trobeu i em seguiu al blog, aquí us el deixo penjat. Perquè vull que sigueu feliços. Molt feliços. I felices. Molt felices.

Quin tòpic oi només començar? Fa dies que hi penso. Fa dies que penso que tothom, qui més qui menys, quan li demanes quin és el seu objectiu últim a la vida, et diu que voldria ser feliç. El COM és el que ens diferencia. El QUÈ és el mateix. Ser feliços. Però COM ho aconseguim ens fa diferents. I hi ha tantes maneres de com ser feliç, com de com ser infeliç. Només és qüestió de focus. On ens enfoquem és la diferència entre ser feliços o no ser-ho. Cada dia hi ha tantes coses que ens poden fer feliços com coses que ens la poden enterbolir aquesta felicitat.

I tinc una petita obsessió a ajudar que els meus fills, el Martí i el Nil trobin el focus. I l’enfoquin bé. Massa sovint sento el Martí queixant-se de dies gairebé perfectes per aquest “gairebé”. És aquesta tendència a veure la part dolenta de les coses. Aquesta tendència a fer un exercici tot bé menys dues marques en vermell. De ben petits i petites ens ensenyen a enfocar-nos en els defectes. “Està tot bé però tens dues errades”, ens diuen. I ens hi acabem enfocant de grans. Tenim una vida “gairebé” perfecta, però…

I és aquest “però” el que no ens ajuda a ser feliços. Hem d’aprendre a ser feliços. D’això se n’aprèn…

Dues tècniques. Un hàbit i una trampa lingüística, que, de vegades faig servir amb els meus fills i…amb mi mateix.

La trampa és fer servir el “però” en benefici propi. Agafeu qualsevol frase amb un “però” i la dieu en veu alta. Per exemple: “M’ho he passat molt bé però estic ben refredat”. El nostre cervell cau en la trampa del “però” i s’amarga el record. Ara vé la trampa. Capgireu la frase: “Estic ben refredat però m’ho he passat molt bé”. Noteu la diferència? És trampa, però funciona!

I ara l’hàbit. O sabeu què? L’hàbit el deixarem per un altre post. Ara ens queda practicar el “però”.

“Para qué?”

Una pregunta poderosa com poques.

Una pregunta que ens fa pensar com poques.

Una pregunta que ens connecta amb la il.lusió de futur com poques.

Que l’educació rebuda (i donada) no ens faci mai perdre de vista la pregunta de la foto adjunta.

That’s all.

Un diumenge (no) qualsevol…

Hola, som el Martí i el Nil i us farem un resum del nostre diumenge passat:

Quan et lleves un diumenge i el “plan” és pujar a Solsona a veure el Carnestoltes i els Gegants Bojos, sembla que serà un bon diumenge. Sobretot si tens 7 i 5 anys i et dius Martí i Nil.

Quan has quedat amb l’Adrià Pich, la Laura i el Marc, per compartir aquest “plan”, la cosa millora per moments.

Quan arribes a Solsona i no fa tan fred com han dit que faria, sembla ser que el diumenge seguirà anant bé.

Quan és hora de començar el ball dels Gegants i ens posem al costat de la vaqueta per entrar a la plaça al seu costat amb la mama, la cosa no pot fer més que millorar. Vol dir que ens podrem asseure a primera fila i ve(i)ure com ballen el “Xut”, l'”Olímpic”, el “Tòfol nano” i altres gegants bojos just al nostre davant. “Papa, el Xut és molt molt alt” em diu el Martí.

Quan és hora de dinar i te’n vas a l’Hostal Nou i menges macarrons i “llumillu” i gelat de postres, comença a ser un diumenge especial (NOTA: el braç de gitano que es va fotre la Mariona no estava malament tampoc…).

Quan mentre dines decideixen que podríem anar a les atraccions de la fira, s’està convertint en un dia perfecte. (NOTA: Obviarem el moment Martí de “només puc pujar a 3 atraccions?”, mirat de convèncer per mi tot dient-li que quan s’havia llevat al matí, les expectatives de pujar a unes atraccions eren de 0. Va ser un bon intent).

Quan puges a les atraccions i disfrutes com mai. Pujant i baixant. Donant voltes. Al tren de la bruixa (bruixa?). Als “autochoques”, el Nil, solet. Guanyant premis. Bé, el Nil va guanyar uns prismàtics que augmentaven 0,1 i a més eren més amples que els seus ulls. “Nil, ja et creixerà el cap i t’aniran bé” li dic. “Papa, els ulls no se’m separaran pas” em diu ell. Bona lògica.

Quan tornes. Tard. Cansat. Trobes cua. Te l’estalvies fent un camí més llarg. El Martí fent preguntes. El Nil, adormit. Arribes a casa i, per sorpresa, ens passem 3 hores amb el Ferran i el Biel. La cosa no pot acabar millor que tots 4 mirant dibuixos al sofà fins les 22 h de la nit.

Avui dilluns les 7:30 hores, la cosa ja ha canviat. Quina mandra. Semblaven adolescents després de sortir de festa. Tot arribarà. Que bonics que són. Quin diumenge més perfecte que vam passar. M’encanten.

50 Coses que puc fer en 101 dies.

Primer de tot, la llista de coses està extreta d’aquí.

A algú se li farà extrany veure un titular amb 101 dies en comptes de 100 dies. Ho he fet conscientment. Les persones tenim una tendència a recordar aniversaris i solen ser dates molt concretes. Cada 10 anys, cada 50 anys, cada 100 anys. I, també, perquè no, cada 100 dies. I ahir, de fet, vam tenir uns 100 dies molt especials. Per tristos. Per injustos. Per rabiosos. Per indignes. I per tot el que hi volgueu sumar. Però jo, tenia ganes que el dia 101 ningú s’oblidés d’això que està passant, i si algú segueix el meu post i en fa un per “recordar” els 102 dies, i els 103 i els 104 fins que s’acabi aquesta brutalitat, aconseguirem, entre tot i entre totes que, això s’acabi.

Us demano un favor, que llegiu el post fins al final i que el compartiu. Ajudarà a que siguem més feliços i que tinguem més energia i motivació per defensar els drets de les persones que, ara com ara, se’ls ha robat la possibilitat de fer la majoria d’aquestes 50 coses que puc fer en 101 dies per a ser més feliç:

50. Evita la cafeïna

49. Intenta llegir un llibre per setmana

48. Redueix el consum de sucre

47. Un moment de meditació, l’ideal serien tres (matí, tarda i nit)

46. ​​Dejuna un dia a la setmana

45. Enfronta una por cada dia

44. Tingues almenys 7 hores de son

43. Dorm i desperta’t d’hora

42. Banya’t amb aigua freda

41. Aprèn a dir “no”

40. Fes una cosa bona per algú cada dia

39. Tingues un diari i escriu cada dia

38. Desconnecta’t d’Internet 24 hores per setmana

37. Sempre dóna les gràcies

36. Digues “t’estimo” mínim tres vegades al dia a les persones que estimes

35. Que la teva parella es converteixi en el teu millor amic (a)

34. Consumeix 30 grams de proteïna en els primers 30 minuts del teu dia

33. Tingues un objectiu a cinc anys, però compleix-lo en dos

32. Consumeix una cullerada d’oli de coco o de llavor de raïm al dia

31. Tingues una llista de les coses que vols fer i comença ja

30. Pren una suc de fruites naturals diverses vegades per setmana

29. No t’obsessions amb els resultats, sinó en el teu rendiment

28. Tingues una hora al dia de relaxació sense sentir-te culpable

27. Llegeix les notícies i el diari

26. Demana disculpes quan el teu comportament ho mereixi

25. Estalvia sempre el 10% o més dels teus ingressos

24. Dóna el 10% del teu salari a la causa que triïs

23. Escolta un podcast o un audiollibre augmentant la seva velocitat de reproducció.

22. Pren aigua, molta aigua

21. En lloc de comprar a l’engròs, comprar un lloc petit per viure

20. Mira els teus mails i xarxes socials una hora després de despertar-te

19. Viu únicament amb l’essencial

18. Canvia alguna cosa de la teva vida cada any

17. Defineix el que la riquesa i l’èxit signifiquen per a tu

16. Canvia la teva manera de pensar sobre els diners.

15. Tingues fe en alguna cosa més gran que tu

14. Crea una font d’ingressos automatitzada i segura

13. Tingues fonts d’ingressos múltiples

12. No inverteixis si desconeixes el negoci

11. Que els teus amics siguin sempre persones que t’inspiren

10. Fes el teu llit a primera hora

9. Que la llista de tasques diària no sobrepassi tres punts

8. Avalua el teu rendiment amb la finalitat de millorar-lo

7. Pregunta i sol·licita sense por a les respostes, et sorprendrà la quantitat de coses que pots obtenir d’aquesta manera

6. Sigues generós de forma espontània com a mínim un cop al mes

5. Escriu una nota reflexiva cada dia, i deixa-la en un lloc a on algú pugui trobar-la

4. Que els teus pares es converteixin en els teus amics

3. Utilitza fil dental

2. Menja amb la teva família a mínim un cop al dia

1. Aprèn a conèixer-te

I fixeu-vos que cap, repeteixo, cap d’aquestes coses a fer, té a veure amb:

“Passa’t injustament 101 dies a la presó a l’espera que algú trobi o s’inventi proves per tancar-te, injustament una altra vegada, no sé quans collons d’anys perquè penses d’una manera diferent a la gent que té el poder, i d’aquesta manera t’obliguem a perdre la dignitat i a separar-te de la teva parella, fills, filles, amics i amigues”.

No he trobat a cap lloc que això sigui una manera d’aconseguir la felicitat. Malparits. No se m’acut res més fluix. Sí més fort. 101 dies són molts. 102 seran més. Passa-ho!

Comunicar, il·lusionar i provocar.

Quan vaig pensar a veure a què cony em dedicaria després de plegar(me) del món de la banca, vaig passar per diferents fases.

I, al final, per resumir, m’he acabat dedicant a parlar i escriure. Exactament el que havia pensat tota la vida que faria…o no, més concretament.

El problema va venir quan m’havia de definir. Sé què feia, però i ara com ho explicava? I se’m van acudir aquests 3 mots, molt enfocats a la meva missió de vida. I també, perquè no dir-ho, prou diferenciadors a l’hora de presentar-me. Parlo i escric, sí. Comunico, il·lusiono i provoco. M’agrada pensar que sí. I si dubteu, entreu al meu Linkedin!

Muahahahahaha.

Per si en queda algun dubte, n’he buscat les definicions. Les copio i les enganxo. I m’agraden. Força. Amb matisos. Però m’agraden.

COMUNICADOR

1. Persona que fa que un altre participi (d’allò que posseïm), fer que sigui comú a ell i a nosaltres, transmetre.

2. Persona que entrar en relació, en comerç d’idees, d’interessos, etc., amb algú.

IL·LUSIONADOR

1. Esperança, amb fonament real o sense, d’aconseguir o que passi alguna cosa que s’anhela o es persegueix i la consecució sembla especialment atractiva.
2. Sentiment d’alegria i satisfacció que produeix la realització o l’esperança d’aconseguir una cosa que es desitja intensament.

PROVOCADOR

1. Excitar (algú) a fer una cosa.

2. Excitar (algú) a la baralla.

3. Suscitar un desig (a algú).

La Nit de Reis em posa. Molt…

No ho puc evitar. O no ho vull evitar. S’acosta la Nit de Reis. I a mi, encara que hi hagi tions, Pares Nadals, aniversaris i altres dates, la Nit de Reis encara em posa. Em posa molt. Me’n recordo de les Nits de Reis d’abans. A casa, el tió portava “chuches”. Torrons. Polvorons. Cigarretes de xocolata (que recordo amb molta i molta nostàlgia). Carbó.

Però la Nit de Reis era la Nit de Reis. Era veure la cavalcada. Era (re)collir caramels de terra. D’aquells que no et menjaves. Però feien il.lusió, pel que significava. Els Reis arribaven. Els Reis em segueixen posant. Molt.

Des de la tarda fins que no arribàvem a casa, passava una bona estona. No sé com s’ho feien per deixar-nos els regals a sota de les cortines del menjador. Bé, de fet sí que ho sabia però no m’importava. M’era ben bé igual.

Primer passaven per casa de la tieta. A sota de les cortines, per suposat. Ple de regals. Petits i grans. Amb molts noms. Per a tothom. Recordo el doble disc de “Parchís”, amb els seus 2 vinils i 4 colors. El recordo molt. Recordo que quan s’havien acabat els regals a casa de la tieta Maria, anàvem a casa nostra. Entràvem, corríem un trosset de passadís, giràvem a mà dreta, entràvem al menjador, esquivàvem la taula que hi havia al bell mig i corríem més fins a obrir les cortines que donaven al balcó. I estava ple de regals. La Nit de Reis encara em posa. Molt.

Obríem. Trencàvem papers. Jo sempre he sigut de trencar i estripar papers. Més de contingut que de continent quan parlem de regals. Més i més joguines. I mitjons i calçotets:

“Ei, papes, que la roba no compta com a regal!!!”.

Algun pijama. Però, sobretot joguines. I mirades. Entre germans. De complicitat, entre pare i mare. Felicitat màxima. La Nit de Reis és una Nit de felicitat màxima. Sobretot si la pots cel.lebrar. Aquesta Nit de Reis hi haurà algú que no la podrà cel.lebrar. Hi haurà algú que no podrà ser a casa. I hi haurà nens i nenes que no recordaran tot això que recordo jo. Hi haurà un Oriol, un Quim i dos Jordis que no podran veure aquestes mirades de felicitat. No hi ha dret. El Martí em va dir ahir:

“Papa, demana el que vulguis per Reis. Gran. Molt gran. Són màgics i et poden portar qualsevol cosa.” Doncs, i no li vaig dir, qualsevol cosa, no. Perquè hi ha Reis i Reis.

I a mi, la Nit de Reis em segueix posant. Molt. Molt nostàlgic. Molt feliç. Tristement feliç. Feliçment trist. Però aquest any, alguns Reis, a algunes cases, portaran tristesa. I no em refereixo als Reis Mags. Ja m’enteneu. Aquest any la Nit de Reis serà una miqueta més trista a algunes cases. Quina ràbia. Quina merda. No hi ha dret. Cap nit. Però aquesta nit encara menys.

A algunes cases els canelons no faran gust de canelons. (POST POLÍTIC AMB GIR DE GUIÓ).

En una època de canvis constants. Bons i no tan bons. Ens agraden les coses que ja coneixem. Les rutines. Ens fa pensar menys. Ens fa adaptar menys. No em malinterpreteu, m’encanten els canvis, m’encanta adpatar-me, m’encanta créixer…però, ai, maleït però, també m’agrada que les coses segueixin iguals. Parar el temps. Gaudir ara. I el món va molt ràpid. Sembla ben bé que l’ara hagi desaparegut pel després. Vivim en un després constant. I el Nadal, ai el Nadal, és un ara, un ara i sempre. És un bàlsam per aquest després de la resta de l’any. Per Nadal tot s’hi val (ara m’ha sortit un rodolí i tot).

Ens agrada el Nadal perquè…

…quan caguem el tió i aixequem la manta, hi ha regals, pocs o molts, com sempre…

…quan mengem canelons, fan gust de canelons, de canelons de Nadal, dels canelons de la mare o de l’àvia, fan gust d’infantesa, com sempre…

…quan bevem cava, fa gust de cava, cava amb neules i amb torrons, com sempre…

…quan toquen els quarts ens seguim preguntant si són els quarts o les hores. I riem. I ens ennueguem, una miqueta. I hi ha qui es menja els 12 grans de raïm i qui no, com sempre…

…quan pasa la Cavalcada de Reis, seguim agafant tots els caramels que tiren, com si s’acabés el món, per acabar-los llençant perquè segueixen sent de taronja i llimona. I no molen, com sempre…

…quan ens llevem al matí hi ha regals, poc o molts, i els obrim amb emoció, encara que ja sapiguem què hi ha o qui són els Reis. Encara que hi hagi uns calçotets i uns mitjons, com sempre…

…però no és com sempre a tot arreu. No, no hi ha dret!. En aquestes festes hi ha unes cases, la de l’Oriol, la del Joaquim i les dels Jordis, que no són com sempre. Ni el cava, ni les neules, ni els torrons, ni els regals, ni els somriures, seran els mateixos. No ho seran. No hi ha dret! I el Nadal del 2017 no el recordaran quan siguin grans…com sempre. Perquè no serè com sempre i no hi ha dret ni per ells ni per les seves famílies, parelles, fills i filles. Allà, els canelons no fan gust de canelons. Creieu-me. No ho sé, però m’ho imagino. I és trist, molt trist.