L’atzucac quàntic…(no ens hem saltat cap Llei, bé, si, les de la física clàssica)

A alguns catalans, als independentistes, de fet, com jo, se’ns acusa de voler trencar la unitat d’Españññññññññññññña. Un estat que, com tothom que hagi llegit els meus posts anteriors, sabrà que va néixer només uns anys després de la creació de la Terra, de l’arribada de la vida i de l’unicontinent Pangea, ara farà uns 4.100.000.000 anys, milió amunt milió avall.

També se’ns acusa d’adoctrinament dels nostres fills i filles a les escoles. Bàsicament el que fem és donar-los una educació basada en el respecte, amb la transmissió d’unes creences conscients i inconscients, que s’adeqüen, ves per on, a la realitat del poble català. Per exemple, els ensenyem català! I, ep! A llegir-lo i a escriure’l perquè el puguin parlar en els seus cercles íntims i no tan íntims, i, de vegades, si volen, per tocar els nassos…perquè no! I, escolta, que també aprenen castellà, coi! Perquè el fan a l’escola i perquè el senten al carrer. Que ja n’hi ha prou de tantes mentides, cony! Que sembla que pel sr. Albiol, tots anem pel carrer fent servir Ailàs, reconxos i atzucacs, joder!

Però bé, posat el contexte necessari, avui vull parlar d’una altra cosa molt més greu que estem fent els catalans. De fet, crec que estem revolucionant el món tal i com el coneixíem. Ens hauran de donar el Premi Nobel de Física. Al president Puigdemont, sobretot. Aquest Premi Nobel seria per la demostració que les Lleis de la Física Quàntica apliquen al món supratàomic. Per primera vegada a la història una Llei de la Física Quàntica ha funcionat en el món visible. I això sense acceleradors de partícules, hadrons i bosons de Higgs! Només parlant! Aquesta Llei és la que diu que una partícula pot ésser en dos llocs a la mateixa vegada. Dos estats que són incompatibles poden succeir al mateix moment. És molt trencador això! És la Independència de Schrödinger (Si voleu conèixer les bases de la física quàntica, us emplaço a aquest post).

Però, a veure Sr. Puidemont”, diu en Rajoy, “Ha declarat la independència o no?”. La resposta és Sí i No. Els dos estats són possibles. Catalunya es mou per les Lleis de la Física Quàntica, per tant, no ens hem saltat cap Llei, o sí, universal, i Espanya, segueix amb les Lleis de la Física Clàssica, sense entendre que la nostra realitat és diferent. Som independents i no som independents a la vegada. Ens haurem d’acostumar a conviure amb aquestes lleis que, els nostres àtoms catalans ja coneixen des de fa anys i panys. Ara només hem organitzat tots aquests àtoms en molècules, les molècules en persones i hem adoptat les lleis que els regien. Som petits però molt moguts! Avantatges de ser petits!

Sino en teníem prou en ser acusats de 30.000 coses, ara, ens podran acusar, també de saltar-nos les lleis de la Física Clàssica, i aquí, deixeu-m’ho dir…no hi ha fiscal que s’hi atreveixi! No m’imagino el TC invalidant la física quàntica. De fet, primer l’haurien d’entendre per fer-ho!

Un cop dit tot això, ens adonarem de perquè tenim certs problemes amb la Independència i no s’acaba de veure un final cert. Tot té a veure amb les lleis que regeixen el procés:

– No és possible saber, a la vegada, la posició i el moment del procés. Per tant, només podem saber on som i no on anem, o saber on anem però no on som. (NOTA: Sr. Rajoy deixi de llegir a partir d’aquí, sino ho ha fet abans). Això explica la dificultat número 1 actual. No es poden medir les dues coses alhora. Som en un atzucac, propi de la definició legal quàntica. L’atzucac quàntic.

– Existeixen diferències perceptibles entre els estats lligats i els que no ho estan. Obvi.

– L’energia no s’intercanvia de forma contínua sino en salts quàntics. La informació va en uns paquets anomenats quants. En el cas de la independència, aquests paquets es transmeten cada 2 o 3 dies des de posicions dels estats diferents. D’aquí cap allà i d’allà cap aquí.

– I, per últim, l’equació de Schrödinger. Aquella del gat. Aquella que diu que fins que no hi hagi un observador extern, la possibilitat que la independència sigui viva o morta és la mateixa. I és clar, el president Puigdemont, que ho sap, busca un mediador, extern, algú de fora, que determini amb la seva medició, si la independència és viva o ha mort. Riscos de la física quàntica.

Com acabarà tot això? No ho sé. No en tinc ni idea. Però mentrestant el gat de Schrödinger, per a mi, segueix viu. Qui obrirà la capsa? Qui vol donar la notícia que ha matat el gat o l’ha alliberat? D’això se’n diu marron. I, bàsicament, és un MARRON!

Anuncis

Camins…

Sóc del parer que cada decisió que prenem obre un camí nou. Un univers paral.lel…o perpendicular…o a sobre…o a sota…El problema és que no hi podem accedir des del nostre corrent mental…digueu-me friki…o crideu-ho ben fort, m’ho mereixo! No ho sé, de fet, però m’agrada la idea d’obrir universos de forma exponencial en les nostres vides. Tenim un munt d’universos oberts, amb diferents “jos” i diferents persones que apareixen i desapareixen com per art de màgia. Som mags.

Doncs bé, quan veig una foto com la que vaig fer el diumenge a la Festa de la Primavera de l’Escola de Fonollosa, és quan me n’adono que el camí que hem obert, l’univers que habitem ara mateix, la Mariona, les personetes creatives Martí i Nil, i el meu, m’encanta. Serà un cúmul de bones decisions. Serà el meu caracter marcadament optimista. O serà la refotuda al.lèrgia que no em deixa pensar entre moc i moc, entre estornut i estornut. No sé ben bé què serà. Però el meu univers actual, m’encanta!

Física quàntica d’estar per casa… (L’Educació Quàntica))


Estic de vacances. Més o menys. No tinc cursos, per tant, estic de vacances. Encara que treballi una miqueta des de casa, estic de vacances.

Divendres ja serà més oficial. Aquest any muntanya i platja. Una miqueta de tot. Hi haurà piscines, campings, mar, sorra, pedretes, bicicletes amb rodetes, ambsenserodetes, guants de porter de “fumbol”. Una mica de tot, vaja. Però, de moment, aquesta setmana, les vacances són jo a casa amb els dos nens i la Mariona treballant els matins. Per tant, són mitges vacances…

I, és clar, els matins passen per llevar-se tard, passar calor, jugar amb l’iPad, mirar dibuixos, jugar a “fumbol”, jugar a Invizimals i separar dos germanets amb ganes de gresca…. I aquí és on entra la física quàntica d’estar per casa…

Els nens són al menjador i jo a l’altra punta del pis fent les meves coses…una estoneta, no us penseu…i al cap d’uns minuts s’engega una discussió. La discussió pot ser per qualsevol motiu. Un pren l’iPad a l’altre (perquè un està sense bateria, és clar…), un fa entrebancar l’altre quan passava per davant seu, un es posa a davant de la tv i l’altre al sofà, un vol veure Peppa Pig i l’altre Breadwinners, o un s’avorreix i té ganes d’empipar l’altre. (NOTA: “Un” pot ser el Martí o el Nil, i “Altre” també pot ser qualsevol dels dos.).

En aquest moment em vé al cap el Gat de Schrödinger, on si jo no hi vaig, en aquest precís moment, la responsabilitat pot ser de qualsevol dels dos, encara que cridin i plorin els dos o un d’ells. Sempre funciona. O és el Martí, o el Nil, o tots dos. Totes les probabilitats són certes.

Si jo vaig a l’escena del “crim”, només pel fet de fer d’observador, ja modificaré la realitat observada i, per tant, no l’observaré tal i com és perquè la modificaré amb el meu punt de vista. El millor seria no anar-hi, deixar que les coses baixin de nivell, sense jo ser-hi present. És el que jo anomeno “EDUCACIÓ QUÀNTICA”. Bàsicament és un eufemisme per “underparenting” o “passar de tot” o “em fa mandra anar-hi perquè ja sé què em trobaré”.

I per acabar, la base de la física quàntica portada a nivells supraatòmics. Passi el que passi, hi ha dos realitat paral.leles. Sempre, i dic sempre, la culpa, o responsabilitat com m’agrada dir-ne a mi, és dels dos. Si tu t’escoltes a un dels dos, la culpa és de l’altre. I si t’escoltes a l’altre, la culpa és de l’un. I les dues realitats són reals. Totalment plausibles. Realitats certes. I alhora. Han passat les dues. Com si fos un episodi de Star Trek. Ara estic passant totes les dades a fórmules matemàticament inintel.ligibles, per fer-les més creïbles, i presentar la teoria a alguna revista científica. A veure si ara demostraré abans l’aplicació del món quàntic en el món “real” abans que no trobin el bosó de Higgs!!!!!

No sé si això em passa perquè tinc dos electrons a casa. Ai, volia dir fills! O perquè m’està començant a afectar la calor…o la calor ens afecta als tres. Quanta més calor, més ràpid es mouen. Hauré d’abaixar-los la temperatura cap al zero absolut, a veure si paren una miqueta (o els rebaixaré la dosi de sucs de xocolata, que és més senzill).

L’única aplicació de la física quàntica en el món real que havia vist fins ara és quan hi ha eleccions i a la nit electoral tots els partits polítics han guanyat. És un misteri, tant o més gran que el dels meus fills. I ara, estem entrant en un Bucle Espai-Temporal on s’està repetint cada dia el mateix (a nivell polític, eh!) i sino, m’ho recordeu quan estiguem votant les terceres eleccions en un any. Estem al Dia de la Marmota. La física s’està tornant boja…molt boja! Jo, mentrestant escriuré el meu tractat d’Educació Quàntica…i quan l’acabi, començaré amb la Política Quàntica. Serà un best-seller, segur, en un univers o altre…

Coses que m’ensenyen els meus estimats fills…

Quan ets pare, arriba un dia, que t’adones que els teus fills t’ensenyen tantes coses a tu com tu a ells…o més! Només es tracta de posar atenció a què t’expliquen, a com canvia la teva vida, i, de sobte, aprens la Teoria de la Relativitat Especial d’Albert Einstein de forma senzilla i pràctica!

  

I vosté Sr. Covey…què faria? (aka el Papa electró)

Què és urgent? Què és important? Què és urgent i important? Decisions difícils per un pare amb dos braços i dues cames i dos nens. Hi ha moments en els que desitjaria ser un papa electró…

M’imagino el papa electró anant a buscar els seus fillets neutró i protó sense dubtar de què fer…com que ho pot fer tot…alhora…i com a partícula i com a ona. Que fàcil seria ser un papa electró. Potser una mica estressant. Això de ser a dos llocs alhora ha de cansar el doble (o no?).

La meva pregunta quàntica és: “si resulta que el comportament quàntic es modifica i desapareix quan hi ha un observador extern…suposo que els altres electrons i partícules subatòmiques no poden mirar en aquell moment, i, per tant, si hi ha més papes i mames electrons corrent i perseguint els seus fills subatòmics pel parc mirant el meu comportament, no podria comportar-me quànticament, oi?” És una pregunta que em faig sovint…

Qui vulgui contestar, que contesti i sino, preneu-vos-ho com una pregunta retòrica…

Dilema de pare

Especial Sant Esteve… o post-Nadal…o Pre-Reis…

7f55e011b85f95498267968128bddf81

Tenia molt mono d’escriure un post “normal” després del Calendari d’Advent,i, per això, escric en divendres…que no toca…

Estimat tió o Pare Nadal o Reis Mags:

Partint d’un agraïment absolut i etern (com ja vaig dir l’any passat) a tots els regals que han cagat, passat, portat, portaran, arribaran,…i com a pare, ja i fins, de dos fills, m’atreveixo a fer unes peticions de cara a l’any que vé i que suposo que van als inventors de joguines o a “Déu Nostre Senyor té un bastó que pega i no fa remor”:

– Vaixells pirata dissenyats/inspirats per Mies van der Rohe…”menys és més”, encara que ens saltem el rigor històric. El que vull dir és que els vaixells o venen muntats o amb un màxim de dues peces…

– La mida mínima de les peces ha de ser de 20 cm x 20 cm. Que siguin inempassables i imperdibles!

– Tants descobriments, que si física quàntica, energia obscura, multiversos i encara ningú no ha pensat en joguines autorecollibles??? Se m’acut que podrien ser totes magnètiques i amb un super imant al mig de l’habitació podrien recollir-se instantàniament (ara que hi penso…i nens magnètics per poder-los recollir més ràpidament també, no? Els nens podrien néixer magnètics i als pares se’ns donaria un imant com a kit bàsic…només són idees! Es poden millorar!)
Mentrestant, puzzles, plastilina i joguines amb peces que responen a les lleis de la física quàntica, dificulten la vida dels pares amb poca paciència, amb visió minimalista de la vida i amb nul.la o nul.líssima habilitat per muntar qualsevol cosa que no sigui un prestatge Billy d’Ikea.

– Les joguines rodones haurien de tenir un detector de sota sofàs, sota mobles, sota radiadors o sota qualsevol cosa que les amaga de la nostra visió parental. Podrien ser frens intel.ligents! És que m’imagino la pel.lícula Toy Story i la pobra joguineta abandonada a sota d’un armari on els seus amics no la poden salvar…SAVE THE TOYS!

– Que tornin els clicks de Playmobil amb força, en comptes dels Transformers!! Tenen dues posicions, i, en canvi, els Transformers, deu mil!!!! Si fos per mi, la pel.li Transformers duraria 10 hores, perquè a la primera transformació em quedaria encallat! Ho heu provat mai?? Seria com una pel.li de Transformers dirigida per Lars Von Trier…

– Algun tió hauria de regalar, només, piles, i de totes les mides possibles! Hi ha joguines amb dues piles petites, quatre, dues de grans i dues de mitjanes, dues de grans i bluetooth, bluetooth i wifi, piles de piles, i piles que van amb piles,…

Les joguines que s’inflen…com les tendes de campanya del Decathlon…que es tirin a terra i s’inflin de cop! O això o que vinguin amb inflador o pulmons de recanvi…així de simple!

– A títol general…les edats que posen a les joguines s’han de respectar. Sí, tots els fills són molt intel.ligents, però si posen que una joguina és per més de 6 anys…és per més de 6 anys…perquè un de 2 anys segurament se la menjarà i/o la trencarà!

“Els dinosaures de les capses de dinosaures són de broma”, fabricants de dinosaures de broma…no s’escaparan…no cal que els lligueu amb cinquanta-mil nusos ni amb cargols d’estrella, només falta que els dispareu un dard tranquilitzant. Estaria bé que els poséssiu dins de la capsa, que s’obrís la capsa i el dinosaure caigués pel seu propi pes…gràcies…

– Tions i Reis regaladors, no subestimeu la capacitat dels meus fills d’extraviar joguines, per parts o en la seva totalitat. N’anem deixant mostres per totes les cases, perquè no ens oblidin (els nostres amics en poden donar fe)…

– I per acabar, una llei universal dels regals i les joguines i els germans: “Per moltes joguines que hi hagi, dos germans es picaran i es barallaran per la mateixa joguina, encara que sigui la més cutre (inclús el paper d’embolicar)”.

El bosc de Schrödinger…

137fb55257d430d6809e559dea911782Diumenge…setembre…i com cada any i des de ja en fa uns quants…anem a dinar…a l’aire lliure…amb els amics…amb fills…i alguns sense fills…a Sant Salvador de Quer, a prop de Súria…

El lloc és idílic…un bosc amb una ermita al costat, unes quantes taules improvisades amb carpes per evitar la calor i la pluja (que pot fer…i ha fet en un sol dia) i una paella i una botifarra…el clàssic dinar d’aire lliure…i tot és perfecte…

Però resulta que aquest bosc, barrejat amb les limitacions tècniques dels humans (la vista no pot atravessar parets…encara) fa que per persones que pateixen entre lleugerament i moltíssim com jo, de vegades, sigui comparable a Mordor!!!!!!!

És un bosc perfecte, amb una esplanada, que als nens i nenes se’ls fa petita de seguida, i llavors comencen a explorar el territori, que ja inclou elements propis del parkour: escales, baranes, salts alts i més alts, arbres, rierols, precipicis, més precipicis…l’infern dels patidors!!!!!
I és que aquests dinars solen ser molt tranquils. I nosaltres teníem un avantatge competitiu molt important, i és que la meitat de la família era allà…àvies, besàvies, cosins, que fan que la feina de vigilar els nens es reparteixi entre molts…i pots menjar el dinar tranquilament…més o menys. Perquè, és clar, fem taula de grans i taula de nens…i taula de nens vol dir de nens entre 1 i 7 anys…tots tractats igual…tots amb el seu plat d’arrosset a davant…i els petits amb el seu plat d’arrosset a terra al cap d’una estona…o els coberts…o el vas d’aigua…o tot plegat!!!

I, de cop, els nens s’aixequen de la taula, quan decideixen que han acabat…amb traïdoria, just quan la conversa està més interessant amb els teus amics…i els perds de vista…i tot el que era idílic es converteix en un món animat per Tim Burton…un musical rollo La Novia Cadáver, i on la imaginació de la gent (la meva, en concret) fa que els nens puguin ser a quilòmetres de distància al fons d’un barranc…

I a això em refereixo amb el títol del Bosc de Schrödinger…els nens poden estar fent el capullo tot el que vulguis, però mentre estiguin visualment connectats amb mi…no hi ha cap problema. El Martí venia a demanar-me aigua i tovallons de paper i ja m’imaginava la combinació guanyadora…el Nil corria amb un pal a les mans i tampoc passava res més enllà d’una esgarrinxada a la cara…però, llavors, els perds de vista…i el sol s’amaga darrera dels núvols i trona i llampega mentre un riure eixordidor omple l’ambient…

I llavors comença la recerca, que sol ser ràpida, dels nens: -Escolta, que estan amb tu. -No. -Ah, doncs em pensava que estaven amb tu. -No, han marxat amb algú altre però no me’n recordo. -Ah, sí, ha marxat amb una amigueta seva (que pot tenir entre 5 i 7 anys i que clarament no li podem passar una responsabilitat així).

I, és clar, mentre no els trobo, els nens poden estar, com he dit, al fons d’un barranc, penjats d’un arbre, perduts plorant, agafats d’una branca, a Mordor, a l’infern…i llocs pitjors on arriba la meva imaginació…i tot d’una, surten, i estan jugant a dos metres a darrera de la paret on havien desaparegut de la meva vista, tan tranquilament amb la samarreta i els cabells mullats com a mal major…

I, jo, que m’imagino el bosc com el Bosc de Schrödinger, li dic a la meva dona que els vagi a buscar, perquè com la capsa i el gat, els nens, mentre no obrim la capsa, poden estar jugant tranquilament o perduts en la immensitat del frondós bosc mediterrani surienc…i com que la realitat la creem nosaltres…prefereixo que la persona que els trobi, sigui la Mariona, la que pensa en la possibilitat que els nens…estan perfectes…i així és…estan perfectíssims…

…i jo…l’obsessionat patidor…em quedo a la taula acabant-me el talladet i el vi amb coca-cola…amb la tranquilitat que el gat de Schrödinger…segur que és viu…