Caure no feia mal.

 

Fa uns anys, el 2012, sino recordo malament, va caure a les meves mans…bé, als meus ulls, un video a Youtube. Una sèrie d’actors i actrius catalans jugaven al “Jo mai mai”. Un joc magnífic. Per jugar amb amics i amigues. Amb confiança. Surten cosetes. Moltes cosetes.

Fa uns anys vaig començar el blog. Aquest blog. Les Personetes Creatives. En uns inicis el blog era per parlar de PNL i altres cosetes que m’interessaven però, entremig, va néixer el Nil. Vaig decidir parlar uns dies de com em sentia respecte el fet que el Nil fos prematur. Vaig dir, i ho recordo, que durant uns dies faria posts parlant d’ell i la situació que teníem a casa, per després tornar a parlar de PNL i altres cosetes. Aquest any farà 6 anys que escric de les nostres cosetes i, sobretot, de les seves cosetes, del Nil…i del Martí.

Hi ha dies que escric amb facilitat i dies que em costa més. Hi ha dies que estic inspirat, i quan no ho estic, ho faig. Igualment. M’hi esforço. Constància. Una cosa l’he tingut sempre al meu cap quan he escrit. El Joan Dausà. Us pot semblar una bona tonteria, però el Joan Dausà l’he tingut sempre al meu cap. Des de la primera cançó “M’hauria agradat” fins a l’última (de moment), “Per si demà no surt el sol”. Totes i cada una de les cançons és un món. Un petit món. O un gran món. Música i lletra precioses. Nostàlgia en estat pur. Somriures tristos. Tristeses alegres. Això és el que em provoca. Plorar mentre somric. Records. Molts records. És la veu. Són els acords. La melodia. Els “crescendos”. La guitarra. La bateria. El “no sé què”.

I dic que tinc el Joan Dausà al cap perquè quan no estic inspirat, agafo els auriculars. Els connecto. Poso Joan Dausà al cercador, primer de Spotify, ara d’Apple Music. Miro i remiro. Pujo el volum. Sona “El senyor Sommer i l’ós polar”. Connecto. Escric. “I parlen com ho feien abans” sento que diu. M’encanta. “I arriben l’Héctor i la Clara” escolto. Màgic. Ja sé què vindrà perquè l’he sentit infinitat de vegades. I segueixo escrivint. “1979”. Trista. Molt trista. Escric més. “I el Teo, quan està sol, balla com balla la mare de l’Anna Jordà i xuta tan fort com el pare del Toni de quart”. Escric. I escric. M’acostumo al volum. Una miqueta més. “Escolta. Nit de Reis”. Tinc més de mig post escrit. “Com us he vist jo. Feu fotos a milions”. Ja acabo. Em falta poquet. Molt poquet

“Caure no feia mal”. Això ja està. Sabia que havia d’escriure el post avui i no ahir que era dijous. “Torna’m al lloc on la vida bategava”. Sabia que el Joan Dausà em tornaria a inspirar. Sé que em seguirà inspirant. Aquesta cançó ja està al top de les seves cançons. No puc deixar d’escoltar-la. I Santi Balmes cantant-hi. El contrapunt. Emoció pura. Nostàlgia. “Caure no feia mal” com a concepte d’infantesa. Brillantíssim. L’àvia. M’he fet sang a la cama. Netejar amb aigua. Ara un petó d’aquells que tot ho curaven. Quan caure no feia mal…

Seguim. Caient. I aixecant-nos. I fem-nos petons que curen. Molts.

Això no és un Referèndum, és una Festa Major…

Les mentides m’indignen. Les mitges veritats, també. Si una cosa no és veritat, és mentida. Estic d’acord que la major part de notícies són punts de vista i opinions, però hi ha realitats. Realitats viscudes i realitats explicades. I quan les realitats no s’expliquen bé, es manipulen i, expressament, es mostren d’una forma que no són, per provocar odi, per aquí ja no hi passo!

Aquest post va dedicat a tota la gent que no és a Catalunya ara mateix, ja siguin catalans, espanyols o suïssos. M’és igual. Gent que opina amb informacions de tercers. I sí, aquesta també és una informació que us vé de tercers. Però de primera mà, què cullons!

Ja fa dies que a Catalunya estem revoltadots (algú pot dir que som tumultuosos i sedicionistes, però això no m’ho crec!). Estem indignats. Estem emprenyats. Estem ansiosos. Ens estem votant a sobre. I hi ha algú que això no li sembla bé. I per això, ens volen posar la por al cos. Volen que ens violentem. Ens provoquen. Volen arguments per dir que estem en “guerra”. Que maltractem la gent que no pensa com nosaltres. Que els perseguim i que els fem la vida impossible.

Doncs, mireu, per tots i totes els que no sou a Catalunya i voleu saber com funciona un d’aquests actes subversius, us l’explico:

“Hi ha un munt de persones amb ganes d’expressar la seva llibertat. Hi ha solters i solteres. Hi ha casats i casades. Hi ha famílies amb nens i nenes petits. Hi ha divorciats i divorciades. Hi ha vidus i vídues. Hi ha colles d’adolescents amb estelades penjades del coll. Hi ha gent fent una cerveseta. Hi ha gent fent un vermut. Hi ha gent fent una coca cola. Hi ha gent que prefereix el vichy o la “graciosa”. Hi ha gent somrient. Hi ha gent emprenyada. Es miren. Somriuen. Ploren. De tristes. I de ràbia. Continguda. Els nens pugen sobre les espatlles del pare o la mare per veure-ho millor. No s’ho poden perdre. Hi ha gent escoltant música. Hi ha gent tocant música. “Corren,corren, pels carrers corren”. S’ho passen bé. Surten els de la batucada (que estan a tots els “puestus”). Fan ball de bastons. Surten els castellers…i les gralles. Surten els Gegants i els Capgrossos. La gent canta. La gent crida. “Volem votar”. “I-Inde-Independència”. Els segadors. Més que mai. Hi ha de tot. Gent dreta. Gent asseguda. Gent estirada. Mai de genolls. Xiuxiuejos a cau d’orella. Nervis a flor de pell. Papallones a l’estómac. “Però votarem o no votarem?”. Se sent sovint. “Ens deixaran?”. “I ara què poden fer més?”. Ja no sabem què creure. Cada vegada hi ha més gent. Avis i àvies. Tiets i tietes. Gent que es muda com si fos diumenge. Gent amb xandall. Gent que es pensava no tornar a viure això. Gent que té ganes que sigui l’1-O per poder dir el que pensa. Clavells a la mà. Paperetes amb el Sí i el NO. Sí, sí, les 2 opcions. Per decidir. Individualment el nostre futur col.lectiu. Els nens juguen, riuen, s’avorreixen, corren. Com sempre. Les places són plenes. Places màgiques. Més que mai les places com a lloc de reunió de gent. Fent la seva feina. M’encanten les places. Llocs per estar-s’hi. No són de passada. La Plaça Major. Calor. I fresqueta. Senyeres. Estelades. La gent es mira molt i es saluda. Ganes de passar-ho bé. Ganes de país. Ganes de República.

Avui sortim i demà també si fa falta. Les places segueixen al seu lloc. La gent també. Tornarem a saltar, cridar i somriure les vegades que faci falta…”

Això, això, és el que passa en aquestes manifestacions tumultuoses i sedicioses i secessionistes tan perilloses. És una Festa Major. Els catalans ens emprenyem per dintre. Per fora, és una Festa Major. Vine. Comprova-ho. Et quedaràs parat. Et quedaràs parada. Prou mentides. Tenim ganes de Festa Major. LA Festa Major. La més gran que hi pot haver. La de votar per decidir el nostre futur. Hi ha una Festa més gran que aquesta?

Au va home va…

1a. Petició de Festa Major

Ara que comença la Festa Major de Manresa…segurament me’n sentireu a parlar bastant, perquè gràcies/per culpa del Martí, m’hi involucro bastant, que vol dir que no em puc perdre cap acte on surtin Gegants, capgrossos, cercaviles, dracs…per separat o barrejats…el que dóna aproximadament el 99,9 %d’activitats.  això, crec, que em dóna a dret a fer una sèrie de peticions…de bon rollu, és clar…o no…

fm

Pares contracturats i fills riallers a la Cercavila dels Capgrossos zombis…

foto1Ja sé el que pensareu…arriba l’estiu i ja està el pesat de l’Enric parlant de les seves contractures, gegants i altra miscel.lània estiuenca…doncs sí, perquè si jo mateix fos Twitter el meu hashtag trending topic del moment seria #contracturesigegantsicapgrossosquethicagues
Però és que el Martí olora l’estiu…i el Nil també ja comença a fer-ho…i tot són gegants, capgrossos i dracs…
…i resulta que els meus estius s’han convertit en una mena de Joc de l’Oca i anem de Festa Major a Festa Major…cada cap de setmana n’hi ha una, o més.
I, és clar, vam començar a Súria ja fa uns dies. Una festa major que no ens podem perdre per les arrels familiars i perquè seria un sacrilegi no veure l’avi ni el tiet Joan portant els gegants de Súria…el Ton i la Sió…
…i de Súria cap a Les Brucardes…i ja parlem de la de Manresa a finals d’agost…i Solsona a primers de setembre…y tiro porque me toca…però que no em desviï, que volia parlar dels noms de tots els bitxus que surten al carrer…
…aquest és un tema important de les festes majors, molt important…tota la imatgeria de Festa Major té els seus noms, i a cada poble, un nom concret, i, si pot ser, el més estrafolari possible perquè, clar, Momerota i Momeroteta són uns noms molt corrents, igual que els Gegants Robafaves (es nota que som a Les Santes de Mataró, oi?). I la veritat és que és una passada, el Martí i el Nil flipant amb una Cercavila plena de gegants, capgrossos, dracs i cavallets, i amb força foc. Una Cercavila de més de dues hores que em servirà per introduir els dos temes estrella dels meus estius: els Capgrossos i les Contractures (amb majúscula)…
A Mataró no és que hi hagi Capgrossos, n’hi ha una epidèmia, i són molt baixets (alguns) i amb el cap molt gros (tots). Resulta que al Martí li agraden, i, de cop, m’he vist rodejat de 3 o 4 capgrossos que m’arribaven a l’alçada del pit, molt i molt lletjos (o bonics per ser capgrossos) i m’ha començat a agafar por, molta por, de la de malson-segur-a-la-nit. NOTA: jo tinc por als Capgrossos des de petit i no l’he arribat a superar, però és que, imagineu-vos…esteu sols a casa i sentiu un soroll a l’altra punta del passadís…us aixequeu del sofà…mireu al final…i veieu una cosa que es mou…obriu el llum i us apareix un capgros d’aquells de verruga i amb mig somriure i que va caminant cap a vosaltres…pell de gallina…riu-te de Viernes 13, Pesadilla en Elm Street o El Orfanato…de debò, feu l’exercici d’imaginació (associats a l’escena, en primera persona, atenent al que veieu, escolteu i sentiu…i sino se us posa la pell de gallina…ufffff)…“Capgrossos zombis”, tinc el títol de la pel.li de Sèrie Z i tot…
I, per acabar, un tema repetitiu, de cada estiu, de cada festa major, el de pares soferts, el de crear complicitat amb famílies que no coneixes de res…i que en seguiré parlant cada estiu…fins que…no ho sé…cada estiu…i són les contractures! No m’extendré, si voleu llegir tot el que us pot fer un nen a sobre de les vostres espatlles, tinc un post de l’estiu passat, que en parlo amb tot detall…i quan ja em pensava que estava tot dit…i fet…aquest estiu, arriba a sobre de les meves espatlles…el Nil…una bèstia humana torturadora que ha portat fins a un nou límit el fet de portar un fill a les espatlles…
…fot unes hòsties amb la mà oberta i per sorpresa que et ressona el cervell i que són massa, per, tot seguit abaixar el cap somrient i dir: “Hola papa!”
…fot els dits a dins de la orella fins el puny (jo crec que li he agafat les dues mans i encara he notat un dit a dins de l’orella…mama, por)
…em tiba els pèls de la barba un a un…
…i, em sembla, que m’ha arribat a posar el pàmpol de la meva orella fins al timpà (no sabia que fos tan flexible)…
O sigui que ja tinc els ingredients bàsics per la meva pel.lícula de por perfecte: Capgrossos, zombis (no poden faltar), cercaviles i el Nil a les meves espatlles…uffffff…quina por!