Germans.

Avui una definició gràfica de la paraula germans. I tu, què hi veus? Deixa’m un comentari, va!

Bon cor.

M’estic adonant que, moltes vegades, quan el Martí i el Nil fan alguna cosa que no ens agrada, a casa en parlem amb ells i sempre l’acabem de la mateixa manera…

“…però teniu molt bon cor.”

I, llavors, la majoria de vegades ens abracen i/o ens fan un petó. Trobo que hem de reivindicar el “bon cor”. Pot semblar antic però ho trobo molt bonic. Tenir “bon cor” és preciós. És molt de dins. Molt del cor. I trobo que si hem de posar alguna etiqueta als nostres fills, que ho fem, no ens enganyem, aquesta és de les que m’agrada. De debò. De tot cor. M’encanta.

Això a casa. Cada dia.

No explicaré res de nou avui. Coses que passen. Quan tens nens a casa. 7 i 5 anys. El Martí i el Nil. El Martí es motiva per menjar (beure) crema de verdures. Un “reto” que n’hi diu. Motivació intrínseca. Gamificació. Tot plegat. I el Nil. Li toca la pera. Al seu rollo. Tocant la bateria. A la taula. I al Martí. Emprenyant.

No em negueu que té la seva gràcia. A mi me’n va fer molta perquè jo no hi era. Hi havia la Mariona. Em va passar el video. Vaig riure molt.

P.S.: Era el segon plat (bol) del Martí. I el Nil també en va menjar (beure).

És un sopar a Cals Bastardas-Homs. Estàndar. Coses que passen. Això a casa. Cada dia. Me’ls menjo. De vegades.

Coses que passen.

Hi ha coses que fas que passin

Hi ha coses en les que influeixes perquè passin.

I hi ha coses que passen. Y punto. Pelota. Mai més ben dit.

“Els ulls se’t fan petits…”

Hi ha coses que, de vegades, em sorprenen. El Martí i el Nil tenen cançó d’anar dormir des de ben petits.

El Martí té el Bona nit d’Els Pets. Una cançó preciosa. Molt dolça. Molt suau. Per anar a dormir.

El Nil, té la cançó Pol Petit de N’Gai n’Gai. És l’única cançó que els conec, però també la trobo preciosa…

“Ei, Pol Petit!

agafa la guitarra cada nit,

surt al carrer

i canta una cançó.

Canta ben fort

i digues la veritat

sense cap por.”

Molt bonica. Reivindicativa i bonica. A casa fem una trampa, i de ben petit li hem dit Nil Petit. De totes maneres ara ja sap que la cançó diu Pol Petit, però nosaltres seguim cantant “Ei, Nil Petit…”

Moltes nits els posem les cançons, i un dia, de cop, el Nil diu: “No, la dels ulls petits no, que em fa por.” Nosaltres no sabíem a què es referia, fins que ens va explicar que la part de la lletra de la cançó Bona Nit, que deia “els ulls se’m fan petits”, se la prenia literal, i es pensava que a la nena, els ulls se li feien petits de veritat. Si t’ho pares a pensar, la imatge, seria força angoixant. No vull que ningú passi por, però la imatge seria força TimBurtoniana…

…ara, ja li hem explicat que és una metàfora que vol dir que se li tanquen els ulls i li agafa son. Ara, ens la deixa posar. Aviat, li agradarà i tot. Que és mono. I quina peneta ens va fer quan ens ho va explicar. Segur, que el Lluís Gavaldà no s’hagués imaginat mai que aquesta bonica metàfora podia arribar a fer por algun nen. El Nil és així. El Nil Petit. Bona nit, Martí i Nil…

Grans preguntes de la història.

Això de tenir fills i que creixin es va fent divertit. Fan preguntes. Moltes. Divertides. Incòmodes. Molt incòmodes.

Context: Ahir estàvem sopant el Martí, el Nil i jo. A la cuina. Arrosset. El Nil amb pesto vermell. El Martí amb pesto verd. I jo…sense pesto, amb un raig d’oli. Un clàssic. Sóc viejuno. Tot esperant la Mariona que venia després de sopar. Sopar d’homes. Hahahaha. En un moment donat, entre broma i broma, el Nil aixeca el cap i em fa la pregunta que teniu a la foto adjunta:

“Papa, perquè et vas desapuntar de tenir fills?” Vaig estar a punt de caure del taburet. (NOTA: Després del naixement del Nil, la Mariona i jo, vam pactar que em desapuntava i per això em van practicar una vasectomia (llegiu llegiu el post que li vaig dedicar!), i els nens ho saben.). En aquell moment vaig pensar que no hi podia haver una pregunta més incòmoda i no sabia què contestar. Però dos segons després, el Martí em pregunta:

“Papa, i d’on venen els nens?”. En aquell precís moment vaig pensar que la pregunta del Nil no era tan incòmoda i que m’havia equivocat quan havia pensat que no hi podia haver una pregunta més incòmoda que la seva. Gràcies Martí perquè vas fer la primera pregunta més fàcil. Jo em vaig girar i vaig dir:

“Martí, el Nil m’ho ha preguntat abans, ja t’ho contestaré després” pujant una mica el to de veu perquè s’adonés que havia trepitjat la pregunta del Nil, i com fent-me una mica l’indignat i tot i resant perquè no se’n recordés d’aquí a una estona. I no. No se’n va enrecordar. Salvat. Ja ho tocarem més endavant. Vaig pensar que parlar de vasectomia i sexualitat en una sola conversa a l’hora de sopar, era massa per a mi i tot.

“Nil, Martí, em vaig desapuntar perquè amb 2 fills ja en tinc prou. M’encanteu. Molt. Però porteu molta feina. Us estimo”.

Vam seguir menjant arrosset. Cadascú el seu. En silenci. Bé, en silenci jo. Ells van seguir fent el rucot. Com ha de ser. Són nens.

Sinceritat? Massa?

Els nens són sincers. De vegades massa. Què vol dir “més” raru? Que ja ho era? A quin nivell? A quin nivell ho sóc ara? Són preguntes retòriques, per cert…

Apreta.

El Martí i el Nil, cada dia arriben a casa amb un joc nou. A mi m’encanta i em sorprèn a parts desiguals. L’últim és l'”Apreta”. És una mena de “Els 4 sabaters” de tota la vida o del “Verdad o acción (o beso)” de tota la vida, també.

En un paper escriuen uns noms i unes activitats. Te’l posen davant. Et diuen: “Apreta el paper”. El toques. L’obren. I et diuen què has de fer i a qui ho has de fer. Les activitats són un clàssic atemporal:

1. Fer un petó.

2. Fer un petó a nla boca.

3. Fer una abraçada.

4. Demanar per sortir.

El que us deia. Uns clàssics.

La part divertida vé quan el Nil, de 4 anys, també s’apunta a jugar i em diu:

“Papa, tria, fer un petó, fer un petó a la boca, fer una abraçada o anar a fora”,

I jo li dic: “Anar a fora? Què vols dir…?

I ell em diu: “El Martí m’ha dit que he de posar demanar per sortir…això vol dir anar a fora oi?” (NOTA: Algun dia aprendrà la diferència entre “demanar per sortir” i “anar a fora”, tot i que, de vegades, coincideixen).

I jo, me’l menjo. A petons, és clar. I ell se’ls esborra. Amb la mà. Casumlou.

Conceptes novedosos!

Hola. Ès dilluns. Nou post. Ja m’hi he acostumat. Un hàbit. Un bon hàbit. I avui, us deixo un concepte nou. Un d’aquells conceptes que compensen. Mals moments. Moments vergonyants. Dies d’aquells que el Martí i el Nil la lien i molt. Tornem al lloc on la lien, la Mariona i jo i els dos nens, El Pati Vertical. A escalar. A passar-ho bé. I abans de deixar-los a fer l’activitat, me’ls miro als ulls i els etzibo la frase de la foto. Un nou concepte. Un concepte novedós. Perquè no els quedi cap dubte de com ha d’anar avui. Amb tots vosaltres:

La suma de petits instants…

És curiós com  quan parlem de la vida, tot es torna seriós, molt seriós. Trascendent, molt trascendent. Però si ara féssim memòria, els moments feliços que més ens venen el cap solen ser cosetes. Menudes. Puntuals. Instants. Petits instants.

Una cosa (entre moltes d’altres) m’ha ensenyat el tenir fills i el fer de pare és a prendre consciència d’aquests petits instants.  Aquests petits instants són importants. Per a mi, com a pare. I pel Martí i el Nil com a fills. Me n’adono. Se’n recorden de petits instants. Aquells que sumen i aquells que resten. La clau és que el sumatori sigui positiu. La clau és que quan fem el balanç d’això tan seriós que en diem vida, acabi sent un “La vida mola” i no pas un “La vida és una merda”. La clau és que ens quedem amb aquests petits instants. Els que sumen. Gravar-los a la memòria. I que siguin aquests els que defineixen la nostra vida. Fem que la nostra vida sigui un sumatori de petits instants. 

Sumem nosaltres. Sumem amb la gent que tenim al voltant. Jo, vull sumar. Vull que el Martí i el Nil tinguin un papa que sumi. I una mama. I ells, que algun dia els he dit electrons..ho sento, sou protons!!! I si cal, algun dia aprendrem a multiplicar…que, de vegades, amb sumar no n’hi ha prou…