Conceptes novedosos!

Hola. Ès dilluns. Nou post. Ja m’hi he acostumat. Un hàbit. Un bon hàbit. I avui, us deixo un concepte nou. Un d’aquells conceptes que compensen. Mals moments. Moments vergonyants. Dies d’aquells que el Martí i el Nil la lien i molt. Tornem al lloc on la lien, la Mariona i jo i els dos nens, El Pati Vertical. A escalar. A passar-ho bé. I abans de deixar-los a fer l’activitat, me’ls miro als ulls i els etzibo la frase de la foto. Un nou concepte. Un concepte novedós. Perquè no els quedi cap dubte de com ha d’anar avui. Amb tots vosaltres:

La suma de petits instants…

És curiós com  quan parlem de la vida, tot es torna seriós, molt seriós. Trascendent, molt trascendent. Però si ara féssim memòria, els moments feliços que més ens venen el cap solen ser cosetes. Menudes. Puntuals. Instants. Petits instants.

Una cosa (entre moltes d’altres) m’ha ensenyat el tenir fills i el fer de pare és a prendre consciència d’aquests petits instants.  Aquests petits instants són importants. Per a mi, com a pare. I pel Martí i el Nil com a fills. Me n’adono. Se’n recorden de petits instants. Aquells que sumen i aquells que resten. La clau és que el sumatori sigui positiu. La clau és que quan fem el balanç d’això tan seriós que en diem vida, acabi sent un “La vida mola” i no pas un “La vida és una merda”. La clau és que ens quedem amb aquests petits instants. Els que sumen. Gravar-los a la memòria. I que siguin aquests els que defineixen la nostra vida. Fem que la nostra vida sigui un sumatori de petits instants. 

Sumem nosaltres. Sumem amb la gent que tenim al voltant. Jo, vull sumar. Vull que el Martí i el Nil tinguin un papa que sumi. I una mama. I ells, que algun dia els he dit electrons..ho sento, sou protons!!! I si cal, algun dia aprendrem a multiplicar…que, de vegades, amb sumar no n’hi ha prou…

Endevina, endevina…(la foto de Schrödinger)

Avui no escriuré un post. Avui no posaré una frase ocurrent del Martí, ni del Nil. Avui no posaré que porto 2 dies escoltant “We’re not gonna take it” de Twisted Sister unes 100 vegades al dia. No ho posaré. Avui, vull que feu d’endevins. Avui posaré una foto i us donaré unes opcions perquè contesteu què creieu que va passar uns segons després de la fotografia que acompanya aquest text.

Som-hi…opcions:
A) El Martí es fot de cap i mentre cau, cau tot l’invent que va fer (per cert, era un tobogan per fer baixar cotxes de miniatura) i aixafa el Nil que està just a sota d’ell tot i que no es veu gaire.

B) Patina la cadira i el Martí es fot un “pinyetassu” i l’estructura queda intacte.
C) El Nil tira el Martí a terra i els dos acaben plorant. Un pel mal que s’ha fet i l’altre per la bronca que li ha caigut (així, en genèric).

D) Res.

Ara us toca contestar l’enquesta. Per cert en la meva visió quàntica de l’univers, les 4 opcions han passat, que ho sapigueu. 

Segons les estadístiques…

Me’n recordo quan va néixer el Martí, i després el Nil, que tot eren estadístiques! Que si havien de ser dins un percentil,que si el pes de cada setmana havia de ser un de molt concret, que havien d’aprendre a caminar a l’any, a parlar abans dels dos, a anar en bici, a comptar, a sumar, a restar, a…i arriba un dia que t’afartes una mica de tot plegat i que a les estadístiques les donin pel dallonses.

I ara, puc dir orgullosament que tinc dos nens que, segons les estadístiques mengen perfectament…mireu, mireu la foto adjunta…

Germà gran, germà petit,…

​Estan obsessionats. Cada dia es medeixen. 

“A veure si ja passo de 1,20 metres”, diu el Martí. Sobretot per si podrà pujar o no als kamikazes dels parcs aqüàtics. Ell sí que sap què és l’important a la vida. Algun dia potser se n’oblida. Però és part de la responsabilitat meva i de la Mariona com a pares de que no perdi mai de vista que l’important a la vida és fer que l’important sigui l’important.

“A veure si arribo a 1,10”, diu el Nil. “Amb sabates sí que hi arribo papa”. “El Martí té 5 anys i jo 3”. “Ell és més gran”, em diu. I llavors, comencen amb els càlculs. Comença el Martí: “Quan jo en tingui 50, el Nil en tindrà 48”. I el Nil, mono com ell sol, pregunta: “Jo seré més gran, papa?” I jo li dic que no, que sempre serà el petit. El germà petit. Que potser serà més alt, però no més gran. I això, de vegades, no ho entén. I s’enfada. O s’enfada el Martí. O m’acabo enfadant jo perquè s’han acabat picant perquè no s’entenien. I llavors penso que un dia, segurament, els dos seran més alts que jo. I em costa d’imaginar. Però m’encanta.

El germà gran i el germà petit. Per sempre. Hi ha dinàmiques que es noten. El Martí li ensenya coses, i el Nil n’aprèn. I li fa cas. I el Martí, de vegades, l’enreda. I li fa preguntes perquè les contesti, o no. I llavors està content de saber-ne més. És el gran. I el Nil s’enfada perquè no en sap prou. O perquè el Martí li ha donat la resposta i no l’ha deixat pensar prou estona…

I es piquen. I s’abracen. I es fan la punyeta. Molt. I comparteixen jocs. I confidències. I es diuen secrets a l’orella. I riuen. Mentre sopen. I s’ennueguen de tant riure. O els surt l’aigua pel nas. I jo m’hi enfado, de vegades. I la Mariona, també.

I fan de nens. I fan de germans. I tot això forma part de fer de germans. I es preocupen. I si surto de casa de pressa perquè el Martí o el Nil no es posen les sabates, l’un espera l’altre. No marxarien sense l’altre ni bojos! Tot i que al cap de 10 segons són a l’ascensor enfadats perquè un ha entrat abans que l’altre, o ha tocat el botó per fer pujar l’ascensor. O…qualsevol excusa és bona…

I jo, me’ls miro. Són molt monos. Són molt germans. I penso per un moment què farien sino es tinguessin l’un a l’altre. I penso que el Martí va viure dos anys sense el Nil, com a fill únic. Fins que va néixer el Nil. I ell es va fer gran de cop. Es va convertir en el germà gran…

I sí…el Martí és el gran. Molt gran. I va més de pressa amb la seva bicicleta, el seu patinet, nedant a la piscina. Es tira més lluny. Salta de més amunt. Compta més ràpid. I fa més punts al joc de Slippy Slopes. Gairebé tants com jo…”Més de 300, papa”…i jo me n’alegro. Ja m’atrapa…

…però encara me n’alegro més quan s’enorgulleix del Nil quan fa 50 punts, o va amb la seva bicicleta, patinet o neda sense “manguitus”. 

I encara m’enorgulleixo més quan s’adona que el Nil xiula millor que ell. És el petit. “Però no passa res”, em diu. “Jo ja sé fer altres coses. És molt mono el Nil”. Són molt monos tots dos. Són germans. El gran, el Martí. I el petit, el Nil. I la seva vida anirà d’això. Sempre comparant-se. Sempre referents. El Martí i el Nil. Ja són un pack. Quina sort que sigueu aquí. Ho deixo aquí escrit per si algun dia se m’oblida…