Grans preguntes de la història.

Això de tenir fills i que creixin es va fent divertit. Fan preguntes. Moltes. Divertides. Incòmodes. Molt incòmodes.

Context: Ahir estàvem sopant el Martí, el Nil i jo. A la cuina. Arrosset. El Nil amb pesto vermell. El Martí amb pesto verd. I jo…sense pesto, amb un raig d’oli. Un clàssic. Sóc viejuno. Tot esperant la Mariona que venia després de sopar. Sopar d’homes. Hahahaha. En un moment donat, entre broma i broma, el Nil aixeca el cap i em fa la pregunta que teniu a la foto adjunta:

“Papa, perquè et vas desapuntar de tenir fills?” Vaig estar a punt de caure del taburet. (NOTA: Després del naixement del Nil, la Mariona i jo, vam pactar que em desapuntava i per això em van practicar una vasectomia (llegiu llegiu el post que li vaig dedicar!), i els nens ho saben.). En aquell moment vaig pensar que no hi podia haver una pregunta més incòmoda i no sabia què contestar. Però dos segons després, el Martí em pregunta:

“Papa, i d’on venen els nens?”. En aquell precís moment vaig pensar que la pregunta del Nil no era tan incòmoda i que m’havia equivocat quan havia pensat que no hi podia haver una pregunta més incòmoda que la seva. Gràcies Martí perquè vas fer la primera pregunta més fàcil. Jo em vaig girar i vaig dir:

“Martí, el Nil m’ho ha preguntat abans, ja t’ho contestaré després” pujant una mica el to de veu perquè s’adonés que havia trepitjat la pregunta del Nil, i com fent-me una mica l’indignat i tot i resant perquè no se’n recordés d’aquí a una estona. I no. No se’n va enrecordar. Salvat. Ja ho tocarem més endavant. Vaig pensar que parlar de vasectomia i sexualitat en una sola conversa a l’hora de sopar, era massa per a mi i tot.

“Nil, Martí, em vaig desapuntar perquè amb 2 fills ja en tinc prou. M’encanteu. Molt. Però porteu molta feina. Us estimo”.

Vam seguir menjant arrosset. Cadascú el seu. En silenci. Bé, en silenci jo. Ells van seguir fent el rucot. Com ha de ser. Són nens.

Apreta.

El Martí i el Nil, cada dia arriben a casa amb un joc nou. A mi m’encanta i em sorprèn a parts desiguals. L’últim és l'”Apreta”. És una mena de “Els 4 sabaters” de tota la vida o del “Verdad o acción (o beso)” de tota la vida, també.

En un paper escriuen uns noms i unes activitats. Te’l posen davant. Et diuen: “Apreta el paper”. El toques. L’obren. I et diuen què has de fer i a qui ho has de fer. Les activitats són un clàssic atemporal:

1. Fer un petó.

2. Fer un petó a nla boca.

3. Fer una abraçada.

4. Demanar per sortir.

El que us deia. Uns clàssics.

La part divertida vé quan el Nil, de 4 anys, també s’apunta a jugar i em diu:

“Papa, tria, fer un petó, fer un petó a la boca, fer una abraçada o anar a fora”,

I jo li dic: “Anar a fora? Què vols dir…?

I ell em diu: “El Martí m’ha dit que he de posar demanar per sortir…això vol dir anar a fora oi?” (NOTA: Algun dia aprendrà la diferència entre “demanar per sortir” i “anar a fora”, tot i que, de vegades, coincideixen).

I jo, me’l menjo. A petons, és clar. I ell se’ls esborra. Amb la mà. Casumlou.

Conceptes novedosos!

Hola. Ès dilluns. Nou post. Ja m’hi he acostumat. Un hàbit. Un bon hàbit. I avui, us deixo un concepte nou. Un d’aquells conceptes que compensen. Mals moments. Moments vergonyants. Dies d’aquells que el Martí i el Nil la lien i molt. Tornem al lloc on la lien, la Mariona i jo i els dos nens, El Pati Vertical. A escalar. A passar-ho bé. I abans de deixar-los a fer l’activitat, me’ls miro als ulls i els etzibo la frase de la foto. Un nou concepte. Un concepte novedós. Perquè no els quedi cap dubte de com ha d’anar avui. Amb tots vosaltres:

La suma de petits instants…

És curiós com  quan parlem de la vida, tot es torna seriós, molt seriós. Trascendent, molt trascendent. Però si ara féssim memòria, els moments feliços que més ens venen el cap solen ser cosetes. Menudes. Puntuals. Instants. Petits instants.

Una cosa (entre moltes d’altres) m’ha ensenyat el tenir fills i el fer de pare és a prendre consciència d’aquests petits instants.  Aquests petits instants són importants. Per a mi, com a pare. I pel Martí i el Nil com a fills. Me n’adono. Se’n recorden de petits instants. Aquells que sumen i aquells que resten. La clau és que el sumatori sigui positiu. La clau és que quan fem el balanç d’això tan seriós que en diem vida, acabi sent un “La vida mola” i no pas un “La vida és una merda”. La clau és que ens quedem amb aquests petits instants. Els que sumen. Gravar-los a la memòria. I que siguin aquests els que defineixen la nostra vida. Fem que la nostra vida sigui un sumatori de petits instants. 

Sumem nosaltres. Sumem amb la gent que tenim al voltant. Jo, vull sumar. Vull que el Martí i el Nil tinguin un papa que sumi. I una mama. I ells, que algun dia els he dit electrons..ho sento, sou protons!!! I si cal, algun dia aprendrem a multiplicar…que, de vegades, amb sumar no n’hi ha prou…

Endevina, endevina…(la foto de Schrödinger)

Avui no escriuré un post. Avui no posaré una frase ocurrent del Martí, ni del Nil. Avui no posaré que porto 2 dies escoltant “We’re not gonna take it” de Twisted Sister unes 100 vegades al dia. No ho posaré. Avui, vull que feu d’endevins. Avui posaré una foto i us donaré unes opcions perquè contesteu què creieu que va passar uns segons després de la fotografia que acompanya aquest text.

Som-hi…opcions:
A) El Martí es fot de cap i mentre cau, cau tot l’invent que va fer (per cert, era un tobogan per fer baixar cotxes de miniatura) i aixafa el Nil que està just a sota d’ell tot i que no es veu gaire.

B) Patina la cadira i el Martí es fot un “pinyetassu” i l’estructura queda intacte.
C) El Nil tira el Martí a terra i els dos acaben plorant. Un pel mal que s’ha fet i l’altre per la bronca que li ha caigut (així, en genèric).

D) Res.

Ara us toca contestar l’enquesta. Per cert en la meva visió quàntica de l’univers, les 4 opcions han passat, que ho sapigueu.