Cop d’aire.

Contractura: Contracció permanent, involuntària i no reversible d’un o més grups musculars, que manté la zona respectiva en una posició viciosa.

Un clàssic. Comença el fred. El fred de debò. Fa vent, anem a veure el Barça al camp. La primera vegada de la Mariona i els nens. La meva tercera, no us penseu. Emoció màxima. El Martíi el Nil flipant de veure el Messi, en directe. Els hauríeu d’haver vist la cara. Impagable. Inoblidable. I, a sobre, guanyen. 3-0. Un dia perfecte. Anar a veure el Barça al Camp Nou és una passada. Anar-hi amb els nens més. Molt més.

I avui, em llevo, i pam! Contractura. Cop d’aire. Diga-ho com vulguis. Com un pal. Com un robot. Cop d’aire. Cadascú comença els dilluns com vol.

Un cop d’aire.

A mi el dia 7 em fa mandreta. El de gener, vull dir.

A mi el dia 7 no m’acaba de fer el pes. Vull dir el 7 de gener. M’agraden les vacances de Nadal. Molt. I quan s’acaben m’agafa mandreta.

M’agrada el 24. De desembre. M’agrada el tió. L’escudella i els torrons. M’agrada molt. Els regals del tió. Les cares de la família rebent i fent regals. Les cares del Martí i del Nil.

M’agrada el 25. Dinar. Més escudella. Més torrons. Més de tot. És Nadal, coi.

M’agrada el 26. Sant Esteve. És festa. I hi ha torrons. Què més vols?

I m’agraden els dies del mig. No són res però ho són tot. Minivacances. Per jugar. Per fer el que no faig durant l’any. No són festa però són festa. Semifesta. Molen molt. M’agraden.

I el 31. L’home dels nassos. Quan era petit no ho entenia, què voleu que us digui. Cap d’Any. M’agraden els canvis. Les novetats. M’agrada canviar d’any. Del 2018 al 2019. Aquest el trobo lleig, però és que el següent serà el 2020. Preciós!

Més dies d’entremig fins a arribar al 5. A la tarda comencen els Reis. Els de debò. No allò que tenen al país veí. Els de debò. Més regals. Més records.

I el 6. El dia de Reis. Segueixen els regals. I el menjar. S’acaben els torrons. Literalment. Tortell de reis. De massapà. I Panettone. També. M’agrada el dia 6.

I després el 7. Acabant de jugar amb tot allò nou. Per oblidar la major part de joguines la resta de dies de l’any. Potser en fem un gra massa. No ho sé…

M’agraden les vacances de Nadal. Molt. El dia 7. El de gener, no tant. És un dia que em fa mandra. I per treure-me-la de sobre, escric el meu primer post del 2019. S’han acabat les vacances. Continua la diversió, però. Això sempre. Sino m’ho passo bé, no ho faig. De vegades. Quan puc.

Vaig a seguir mirant la Peppa Pig, que tinc el Nil aquí al costat, amb pijama de drac, reclamant-me. Bon any. Feliç any. Que us sigui immillorable. I divertit!

A(neu)hi.

Rovaniemi. Costa dir, cullons. Són ben complicats aquesta finesos. Ja està. Ja hi hem estat. Me l’imaginava més fred. -5 graus centígrads a tothora, això sí. La temperatura no puja. Clar que estava núvol i que és de nit 21 hores al dia. Així qualsevol pot tenir una ciutat freda i nevada. És trampa!

Fa 3 setmanes vaig començar a mirar càmeres en directe a Rovaniemi i no hi havia ni un dit de neu. Vaig pensar que devia perdre una mica de gràcia anar a veure Santa Claus, Joulupukki en finès, sense ni una gota de neu. Però al final va nevar, va anar nevant, i quan vam arribar a l’aeroport tot era blanc. En aquell moment els ulls del Martí i el Nil es van il·luminar. No és que no haguessin vist mai neu, però potser no en llocs on no és habitual veure’n. A l’aeroport. A la ciutat. A la porta de casa. Als parcs. Als carrers.

La neu té alguna cosa que la fa màgica. Potser és que és blanca. Potser és que és freda. Potser és que no és habitual. No ho sé. No ho sé, però té aquesta màgia de fer-ho tot bonic. Molt bonic. Arbres. Cotxes. Voreres. Muntanyes. Bicicletes. Tobogans. Tirolines. Gorros. Jaquetes. Té un no sé què que jo què sé.

Rovaniemi té aquest aire. És un aire endormiscat. Carrers freds amb poqueta gent passejant. Llums a dos carrers. Un hipopòtam de gel que van anar fent mentre érem allà. El vèiem des de l’habitació. A les quatre de la tarda és ben fosc, de nit, et venen ganes d’anar a dormir. Pistes de gel. Parcs nevats. Muntanyes de neu a la vora de les voreres. Tot. I dic tot, a Rovaniemi, es converteix en un parc improvisat de jocs per a nens i no tan nens.

Rovaniemi té un parc públic amb iconografia d’Angry Birds (que són d’allà, de Finlàndia). És un parc normal. Amb una tirolina. Amb uns tobogans. Algun de tancat per la neu. Amb pendents, per poder-te tirar amb trineu. Amb gronxadors. Però té neu. I la neu és especial. Ens hi hem passat hores. Sota zero. Amb els dits mig congelats de mirar el mòbil i de fer fotos. És un parc normal, però el Martí i el Nil el tenen gravat. De camí cap als parcs, més muntanyes de neu que escalen i baixen rodolant. Muntanyes altes, seguides, una darrera l’altra, que acaben conformant una excursió perillosa, perillosa de les de “debò”.

Tot és blanc i fred. Però no passem gaire fred. Fem cafès amb llet. I cerveses. A casa. Abans de sopar. Sortim o ens quedem? Ho tenim tot a la vora.

Ah sí, i a més, hi ha rens. Molts rens. I no massa gent. I el Cercle Polar Àrtic. Emocionant. i un museu xulo. I el 2on. McDonalds més septentrional (jo pensava que era el primer, però no, és a Murmansk, Rússia). I elfs. I avets. I, suposo que, aurores boreals. I silenci. Molt de silenci. I foscor. Molta foscor. I neu. Molta neu. I ja només per la neu, el Martí i el Nil se’n recordaran d’aquest viatge.

Ah sí, i Santa Claus, hi ha Santa Claus. I mola molt, però mola més la neu. Crec. No sé. Els ho demanaré als nens.

Avui fa un dilluns de verdura i peix.

Fa dies que plou. Ja fa dies que sento que sembla que estem vivint a Escòcia. Si hagués volgut viure a Escòcia ja hi viuria. Qui ha decidit per mi? Hi ha molts dies que em miro la previsió per veure si ha de ploure o no, però avui no. Avui m’ha agafat per sorpresa. M’he llevat i plovia.

– Però si avui no tocava?- hem dit a casa.

– Bé, sembla ser que cap a les 10 pararà – i així ha estat.

I em podríeu dir que us és ben bé igual. Que ja ho sabeu que plou. Que jo no llegeixo el blog perquè l’Enric em digui que plou, podeu dir. A més, pot ser que us agradi caçar bolets i ja teniu les cistelles plenes de llenegues, rovellons i fredolics. I que, a més em podeu dir que us agrada que plogui. I els cargols. I la olor del bosc després de ploure. I la calma dels carrers quan plou. I sentir la pluja com cau al celobert mentre encara ets al llit. I com la pluja mulla el teu cap mentre camines. Entenc que la pluja és molt poètica, i no em malinterpreteu, m’encanta la pluja, però ara recordo el que l’altre dia em deien a teatre:

– Sembla que últimament sempre plou els dilluns!.

I mira, tampoc em sembla malament. Els dilluns tenen prou mala fama per si sols com perquè si hi sumes una mica de pluja tampoc no passa res. És l’equivalent dels sopars que em feien a casa meva quan era petit. A casa meva decidien que el dia que tocava verdura (que solia ser mongeta tendra i patata, tot aixafat…i que, per cert, no m’agradava gens ni mica), ho acompanyaven amb peix, i del d’espines, de moltes. Això s’acostava al combo perfecte: Dilluns, verdura i peix. Ja només faltava fruita de postres (estic parlant com el meu jo de 8 anys…o no).

Ostres és que no hi ha dret! El dilluns que ja era prou mal dia perquè quedava tota la setmana, ho acompanyaven amb un sopar de (POSA-HI L’ADJECTIU QUE MÉS T’AGRADI VINCULAT A L’EMOCIÓ DE COLOR VERD DE LA PEL.LÍCULA INSIDE OUT).

I resulta, que avui, de cop, m’he connectat. Osti…

És 26 de novembre. El dia encara es va escurçant i la nit es va allargant fins a finals de desembre.

I el fred tot just comença a acostar-se. Penseu que sóc de Manresa.

És dilluns.

Plou.

I anem a buscar el Martí i el Nil a l’autobús de l’escola. I el Martí baixa tot esverat:

“Papa, avui ha sigut un mal dia. I demà serà pitjor perquè segurament t’enviaran un mail de l’escola, perquè he fet una cosa que no hauria d’haver fet”. (NOTA: el que ha fet m’ho reservo per a mi, no sigui que algun dia sigui utilitzat en contra seva. Faig broma…).

Aquesta ha estat la gota que ha fet vessar el got.

Oficialment, el 26 de novembre ja té etiqueta. I no positiva, per cert.

Però bé, per acabar el dia bé, encara hi som a temps i per si no n’hi havia prou, hem comprat peix per sopar i, si tenim temps, farem crema de verdures. Això sí que mola. La perfecció.

Apa, me’n vaig a buscar-los a escalada i després me’n vaig cap a teatre, a veure si em donen un paper de pare emprenyat, i ho clavo. Avui, ho clavo! Us ho ben juro!

Fent el pingüí per la vida.

En quin moment hem deixat de ser nens? És que és veure aquesta foto i em vé la pregunta al cap. En quin moment he deixat de ser nen?

I altres preguntes. Perquè quan érem petits apreníem jugant i en un determinat moment ens diuen que les coses es posen serioses, deixem de jugar i ho donem per bo? Així, tota la vida…ple de gent seriosa fent feines molt serioses amb cares molt serioses.

Perquè vam creure’ns que fer-nos grans era millor? Era una trampa. Una trampa gran. De les grans.

Aquest finde vam anar a trepitjar la neu. Trepitjar, nosaltres. Ells, feien el pingüí, que resulta que és tirar-se per una baixada a l’estil pingüí. Que n’han vist videos i que es tiren així, com a la foto.

I sí. Semblaven pingüins. I trepitjar, trepitjar, no sé si ho van fer gaire, però baixar-la, mullar-se, tirar-la i viure-la, com els que més. Com a nens. Com hauria de ser, cullons.

(No) m’agrada el fred.

Sempre hi ha aquell dia que comença l’hivern. No l’hivern de debò. El fred de l’hivern. Cada any hi penso. És aquell dia que et fa pensar que l’estiu queda lluny. T’obliga a mirar enrera el rodet de fotos i t’adones que has d’anar molt i molt avall. Hi ha un munt de fotos. Cada vegada més fredes. I llavors, al cap d’una estona, arribes a les vacances d’estiu.

I te n’adones que l’estiu es posa bé. En general, es posa bé.

Avui m’ha passat. Dilluns 29 d’octubre. Em llevo. La calefacció ja comença a funcionar. Surto de sota el nòrdic i ja m’he de posar un jersei. Els tinc tan amagats que no els trobo. Miro el rellotge i hi posa 4 graus centígrads. Manresa es va convertint en Manrússia, de mica en mica. I no ho he pogut evitar. Volia pujar una foto a Instagram i se’m glaçaven les mans tot caminant pel carrer. I buscant buscant he arribat a l’estiu. I he vist una foto del meu peu mentre estava estirat en una hamaca, tot mirant el cel blau. He tornat. He entrat en calor. M’ha vingut de gust.

A mi no m’agrada el fred, suposo que alguna vegada ho he dit per aquí a Les Personetes Creatives. No m’agrada el fred. Encara us diré més, m’agrada la calor. Especialment.

M’agrada anar per casa còmode, per dir-ho d’alguna manera.

M’agrada estirar-me a sobre del llit. Engegar el ventilador. Obrir les finestres. Notar fresqueta el matí i tapar-me una miqueta amb el llençol.

M’agrada dutxar-me i eixugar-me a la terrassa mentre em toca el solet de l’estiu. M’agrada. I molt.

I em fa mandra el fred. Abrigar-me. Posar-me capes. Vestir-me d’estar per casa. Tapar-me amb el nòrdic. Destapar-me. Sortir de la dutxa, que està calentona perquè em poso calefactor, i notar el fred de les altres habitacions. Em fa mandra. Molta mandra.

Ara bé. També, és veritat que el fred fa que m’acosti més. Vé de gust estar a propet. Molt a propet. I estirar-se al costat del Martí i el Nil, ja sigui al llit, al sofà o a la catifa és molt més gustós. Abraçar-se és molt millor. Jo els ho dic, que s’apropin, que són “estufetes” i m’agrada. Això m’agrada molt, m’agrada la calor de les persones a l’hivern. I m’agrada quan estem plegats al sofà després de dutxar-nos, amb el pijama, de costat, a propet, tots 4.

M’agrada la sensació de l’aigua calenta caient-me des de més amunt del cap i la diferència que es crea amb el fred de l’estança. És gustós. Molt gustós. I em porta a quan era petit. A casa meva. A aquella banyera petita. A aquell calefactor que feia soroll i pudor de cremat. A la meva àvia esperant’s-hi al costat aguantant el pijama perquè me’l posés calentó. És extrany. És una sensació extranya però molt i molt gustosa. Aigua calenta i fred. Tot a la vegada…

Del fred m’agrada la proximitat que crea. De fet, ara que hi penso, no està gens malament el fred. Em penso que us he mentit. Pot ser que m’agradi i tot. A veure si estava equivocat quan he començat el post. A veure si acabo de trencar una creença ara. Així. En directe. Davant de tothom. Osti.