El millor nou insult de la història.

Ara resulta que el títol ho és tot. Si el títol no crida l’atenció, la gent ja no entra al contingut. Hi ha un excés d’informació i una manca de temps evident per llegir tot el contingut que hi ha a la xarxa. La internet, vaja.

I ara resulta que sino fas un títol engrescador i amb “chispa”, perds un munt de lectors.

I, a més, m’he assabentat que té nom. Es diu “clickbait”. I també m’he assabentat que té traducció en català. Es diu “pescaclics”. Que mono. Queda mono.

Un “pescaclics” és un títol que provoca que entris a llegir un article que després no compleix ni la qualitat que n’esperes ni les expectatives que hi tenies. Sovint amb poc rigor. Poc contrastat. Fals. O que no té res a veure amb el que diu el títol…

…però tu ja has entrat. Ja has fet click. Has tornat a perdre el temps. Una altra vegada. I ho saps. Veus: “Les 5 millors maneres de perdre el temps”. I entres!!!! Veus “Les 10 pitjors caigudes de…”. I entres!!!! Hi ha experts en “pescaclics”. Hi ha gent que s’hi dedica. Fa titulars. Gent que fa titulars, però amb malicia. Amb criteri dubtós. Un titular hauria de ser un resum o una frase, una part del text, que enganxi, que faci venir ganes de llegir el text sencer. I que quan acabis, pensis, que has invertit bé el teu temps. Que valia la pena. Que, quin article més collonut. Que, que bé, collons! I llavors, el comparteixes i tot.

I ara pensareu, que què coi foto parlant de “pescaclics” o “clickbait” si això és un blog on parlo dels meus fills, el Martí i el Nil, Les Personetes Creatives, i aquest concepte té a veure més amb el màrqueting online. Doncs bé, sí que hi té que veure. I, de fet, només si et llegeixes tot l’article fins al final, veuràs que si que és un contingut pel meu blog. Em dedico a la comunicació i estic al cas de com parla la gent, com s’escolta, com es comunica, en general, i també, en particular, em fan gràcia els insults que utilitzem. Com modifiquem el llenguatge per faltar el respecte del veí. O la veïna.

Acabo. No sé si me l’invento jo o no, però per si de cas en faig un post. Se m’ha acudit que aquest nou concepte de “clickbait” o “pescaclics” dóna per inventar un nou insult. Molt nostrat. Molt d’aquells que no fa mal. “Ets un pastanaga” o “Ets un poca-solta”.

El nou insult és: “ETS UN PESCACLICS”. No em direu que no fa patxoca? Sona molt i molt català. De tota la vida. Ara bé, no feu cas de la poca força que té. El fons és…fons. Rellegiu l’article si fa falta, però ser un “pescaclics” és…uf!!!!!!!

PESCACLICS (en anglès: clickbait) és un terme que, en sentit figurat i despectiu, es refereix a aquella persona que només és façana. Que ven fum. Que sembla que sí però que no. Que té una bona façana però uns mals fonaments. És aquella persona que la veus i dius “Oh” i la coneixes i dius “Ah”. Que hi parles un moment i dius “mmmmm” i hi parles més moments i dius “arghhhhh”.

M’enteneu.

“Au va, no siguis “pescaclics”.” Que bonic sona. Que trist ser-ho.

Anuncis

Un conte a mida…

Ja és tradició que, cada any dono alguna volta, o volta i mitja, al tradicional conte de Sant Jordi quan ens acostem al 23 d’abril. Aquest any, no he volgut donar-li més voltes. Aquest any he preferit que siguis tu qui li dóna la volta, i així, que cadascú de vosaltres se’l pugui fer a mida. Podeu agafar qualsevol dels ingredients que he posat a la infografia, en la mesura que volgueu i/o preferiu i us inventeu un conte. Creativitat al poder. El més original possible. Podeu utilitzar totes les paraules o una de sola. Sou lliures. 

Ah…i si us l’inventeu…expliqueu-me’l. Feu-me un comentari al blog. O al Facebook. O Linkedin. O em truqueu. El que volgueu. Aquest any podem donar més voltes que mai al conte de Sant Jordi. Som-hi! 

29 d’agost de 2016: Nova Marca Personal Macarronil de Les Personetes Creatives

Hola! Ja torno a ser aquí, després d’unes moooooooooolt bones vacancetes, que, encara no he acabat, per cert. Però és que avui s’han batut 2 nous rècords a Cals Bastardas-Homs. I això es mereix un post ben gran. Encara em cau la llagrimeta després de batre’ls.

A veure. No sé si els rècords es podran oficialitzar o quedaran en oficiosos, perquè no hi havia cap observador imparcial (només jo) i, a més, tenien varis inputs a favor:

– només havien begut un got de llet amb nesquik per esmorzar, i això, vé a ser com córrer els 100 metros llisos amb molt ben a favor, però, jo, no els trec ni una mica de mèrit.

– eren macarrons “arrinxolats” de colors amb tomàquet de pot. I ja està. Ni sofregit, ni ceba, ni res que pogués espatllar el rècord.

– alguna hamburgueseta a la planxa per variar una miqueta…i un pla B de croquetes reescalfdes per “siduncas”…

Si voleu veure quins són aquests rècords mireu-vos la foto adjunta. N’hi ha més d’un, aviso. I si he de fe cas a la meva emoció, el del Nil,  avui, m’ha fet especialment il·lusió. És Rècord Mundial a molta distància del seu anterior rècord.

El cançoner del Martí…

Diuen que els nens fan el que veuen fer a casa. Que són mirallets de nosaltres mateixos. I jo, crec que és veritat. A casa tenim dos mirallets amb potes. Són el nostre reflexe.

Si fem cas a la cançó que cantava el Martí, avui mentre sopava tallarines i “llumillu”, i el Nil s’ho mirava (segueix alimentant-se fent la fotosíntesi, ajudat per unes galetes que li donen energia extra), diríem que ens ha sortit un nen molt amorós i molt bonic. Potser sí que és cert, que, el final del tema, canvia una miqueeeeeeeeta. Alguna cosa deu haver sentit per casa. No ho sé…

Us estimo…i ja està…

Avui substitueixo un post per un “us estimo” enorme…i ja està. De vegades, t’arriben notícies que et fan adonar que afortunats que podem ser només pel fet de ser. Per tant el post d’avui és tan simple com important. Potser el més important…